Situació
Petita església parroquial formada per construccions de diferents èpoques, algunes d’alt-medievals, amargades sota un modern arrebossat).
ECSA - A. Roura
L’església parroquial de Sant Joan, sota el puig de Sant Cristau (1 015 m), punt culminant d’un contrafort septentrional de la carena de l’Albera, centra el nucli de poblament dispers de l’Albera.
Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 29′ 4″ N - Long. 2° 53′ 44″ E.
Venint de Perpinyà per l’N-9, 1 km al nord del Pertús, surt, a mà esquerra, la carretera D-71; la distància des del dit trencant fins al petit poble de Sant Joan i l’església és de 5 km. Les claus de l’església es guarden a l’ajuntament, molt proper. (PP-EBP-JBH)
Història
El primer esment conegut de Sant Joan apareix en un document del 1089, segons el qual Adalaisa i el seu fill Arnau, levita, donaren un mas, situat al terme de Sant Joan de l’Albera, a l’església de Santa Maria del Vilar (Vilallonga dels Monts, Rosselló), dependència del priorat de canonges augustinians de Santa Maria de Lledó (Alt Empordà).
Gairebé un segle més tard, l’ecclesiam Sancti Johannis de Albera fou donada, el 2 d’abril de 1180, per Guillem Jordà, bisbe d’Elna, a Santa Maria del Vilar i al seu prior Marçal, amb els delmes, les primícies, les oblacions i totes les seves possessions.
Hom desconeix el moment concret en què aquesta església esdevingué parròquia, però consta que l’any 1659, després d’una visita pastoral, el bisbe d’Elna determinà que el fins aleshores rector de Santa Maria de la Clusa, Jaume Olivet, a causa de la seva edat avançada, passés a regir les parròquies de Sant Joan de l’Albera i Sant Martí de l’Albera.
De l’any 1746 data un inventari realitzat per l’“almoiner” del castell de Bellaguarda (el Pertús) dels béns del difunt rector de la parròquia de Sant Joan de l’Albera, anomenat Pere Albrós. (PP-JBH)
Església
Interior de l’església, amb la part occidental de la nau, la més antiga de l’edifici, oculta sota l’emblanquinat de guix.
ECSA - A. Roura
És una església d’una sola nau, amb capçalera i dues capelles a manera de creuer a llevant, cosa que provoca grans dificultats a l’hora d’intentar una anàlisi fiable de les seves estructures. El sector oriental, amb l’absis, resta envoltat completament per edificis afegits. Tota la construcció és recoberta d’arrebossat i encalcinat, tant a l’interior com a l’exterior.
Resta força evident, tanmateix, que manté un sector de la construcció més primitiva, que amb seguretat es pot situar a l’època alt-medieval. Correspon, aproximadament, a la meitat occidental de la nau. Aquest tram és cobert amb una volta de canó, una mica ultrapassada, i acaba, a llevant, amb un arc toral destacat sobre pilars adossats. És de mig punt, també lleugerament passat de radi, i té unes impostes fetes amb simples lloses.
El tram de nau que segueix vers orient, cobert amb una volta apuntada i seguida, i les capelles laterals són clarament d’època (o èpoques) posteriors, si bé pràcticament impossibles de precisar. Un retaule major barroc tanca l’entrada de l’actual presbiteri. Tot sembla indicar que aquesta part de l’edifici correspon a un allargament cap a llevant del temple primitiu, que s’aconseguí eliminant part de la nau i la capçalera.
La porta d’entrada actual, obra del segle XIX, es troba al sector occidental de la façana nord.
Un campanar, una mena de torreta quadrangular, refet modernament, es dreça a l’extrem de ponent de la nau. També ha estat completament modificada la finestra que hi ha al frontis.
Una altra finestra al mur de migdia sembla conservar, però només interiorment, l’estructura original d’una sola esqueixada i arc de mig punt. A la mateixa façana meridional i al sector més antic, vora l’angle sud-oest, al parament extern que es pot veure des del clos del cementiri, es pot observar part de la porta antiga, tapiada, perquè ha caigut part de l’arrebossat. S’observa l’arc de mig punt, fet amb dovelles petites, més aviat curtes i amples, força ben tallades i de pedra sorrenca. Hi és ben visible el morter que les lliga, en el qual resten alguns vestigis de juntes ressaltades. Només sembla haver-se conservat el muntant esquerre, fet amb petits carreus de granit i pedra sorrenca, disposat al llarg i de través.
A l’entorn d’aquesta porta i també a la façana de ponent, sempre als espais reduïts on ha caigut la calç, es poden observar els paraments, que es caracteritzen per l’ús de blocs de pedres escairats de forma basta i de mides petita i mitjana. Malgrat això, formen un aparell de certa regularitat.
Tot i l’emmascarament de les estructures que subsisteixen, ja s’ha assenyalat el tram occidental de la nau com una clara pervivència alt-medieval. Al nostre entendre, pot datar del segle X o de la primera meitat del segle XI.
La volta i l’arc toral ens apropen, per la tipologia, a models preromànics. Cal tenir en compte, però, que l’escàs ultrapassament de radi que s’hi observa pot ser degut, en part, als regruixos de calç. L’aparell i, en especial, l’arc de la porta amb les juntes resseguides, ja descrits, pertanyen a les formes arquitectòniques que s’imposaren al segle XI.
Davant l’estat actual de l’edifici, qualsevol conclusió ha de ser forçosament provisional, tot esperant que unes possibles futures exploracions a la construcció esclareixin els nombrosos dubtes, amb el redescobriment d’elements avui amagats. Ara com ara, ens inclinaríem a suposar que l’esmentat tram occidental de la nau pertany a una església bastida als primers temps del segle XI, que recull uns models de construcció esdevinguts tradicionals, potser encara sense decoració “llombarda”. Tanmateix, aquest és un extrem que no es pot pas assegurar del tot, ja que la dita decoració podia haver existit a les parts desaparegudes, sobretot a l’absis. (JBH)
Forja
Forrellat d’estil romànic que encara es conserva a la porta d’entrada a l’església, amb un cap de serp o de cànid i les anelles decorades amb elements de tipus geomètric.
ECSA - A. Roura
A la porta actual d’aquesta església, a la cara interior, hi ha estat col·locat un antic forrellat. És l’únic element que s’ha conservat d’un conjunt de ferramenta de porta romànic o de tradició romànica. Es tracta del característic forrellat cilíndric i serpentiforme, amb l’extrem corbat i acabat en un capet d’animal, en el qual destaca la boca oberta, amb dents ben representades, i les petites orelles punxegudes. La peça és de mida força gran i de factura notable. La superfície ha estat decorada amb incisions geomètriques. Corre dins de quatre anelles fixes, també decorades amb rengles d’incisions en forma de petites S, entre línies paral·leles.
Cal lamentar que no s’hagin conservat les altres peces que devien formar el conjunt; el batent té la resta de la superfície protegida amb plaques de ferro llises. (JBH)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàgs. 146-147
- Vayreda, 1930, pàg. 85
- Ponsich, 1980b, pàg. 24
- Cazes, 1990, pàg. 72
Bibliografia sobre la forja
- Justafré, 1988, pàgs. 13-19