Situació
Vista aèria de la vila d’Arles, amb l’antiga abadia en primer terme i el nucli antic, que delimiten els campanars de Santa Maria i de Sant Salvador.
ECSA - Camara J.P. Joffre
La vila d’Arles és situada a la riba esquerra del Tec. L’antic monestir i actual parròquia de Santa Maria es troba al nucli històric de la població.
Mapa: IGN-2449. Situació: Lat. 42° 27′ 27″ N - Long. 2° 38′ 9″ E.
Arles és travessat per la carretera D-115, que del Voló es dirigeix a Prats de Molló i al coll d’Ares. És a 19 km del Voló i a 42 de Perpinyà. (PP)
Història
L’abadia de Santa Maria d’Arles, la més antiga de la Catalunya del Nord, fou fundada poc després de l’any 778, sota la invocació de Santa Maria de Vallespir, per un monjo anomenat Castellà, “vingut de les parts d’Espanya”, segons la relació que en féu, vers el 869, un dels seus successors, l’abat Hilperic. Aquest Castellà, fugitiu d’Espanya després del fracàs de l’expedició de Carlemany a Saragossa i atret com tants altres dels seus compatricis per les favorables mesures de protecció disposades per Carlemany, desitjós de poblar la Septimània, fou probablement el mateix que figura en el famós precepte de l’any 812, en què s’estableix definitivament l’estatut dels hispani aprisiadors.
“El monestir del Vallespir, a Septimània” és esmentat l’any 817 en la notícia o informe que Lluís el Piadós feu dreçar a Aquisgrà dels monestirs existents dins l’imperi, entre els pocs que sols devien a la casa imperial el servei de la pregària (cas únic entre els de Catalunya).
Precepte de l’emperador Lluís el Piadós a favor del monestir de Santa Maria d’Arles (17 de setembre del 820)
L’emperador Lluís, a instàncies de Castellà, abat d’Arles, posa el dit monestir i els seus béns sota la seva protecció i li concedeix la immunitat i el dret a la lliure elecció d’abat.
"In nomine domini Dei et salvatoris nostri Iesu Christi. Hludovicus divina ordinante providentia imperator augustus. Si erga loca divinis cultibus mancipata propter amorem Dei eiusque in eisdem locis sibi famulantes beneficia oportuna largimur, praemium nobis apud Dominum aetemae remunerationis rependi non diffidimus. Idcirco noverit omnium fidelium nostrorum tam praesentium quam et futurorum solertia, quia vir venerabilis Castellanus, abba monasterii Sanctae Mariae, veniens ad nos, innotuit eo quod ipse cum fratribus suis in valle quae dicitur Asperia monasterium in aedificia antiqua construxerit, in quo nunc, Deo opitulante, cum turba monachorum sub sancta regula militat, obsecrans ut praedictum monasterium et cellulas, quas ipsi ab heremo construxerunt et nunc ibidem aspiciunt, id est: ecclesiam Sancti Petri in Arulas, et ecclesiam Sancti Iohannis in Riardo, et ecclesiam Sancti Iuliani super Buciacum rivolum, et ceteras res ad praedictum monasterium Sanctae Mariae pertinentes vel aspicientes, sub nostro susciperemus mundoburdo atque tuitione, quatenus idem monachi, cum omnibus ad eos pertinentibus, quiete atque secure viverent. Cuius precibus ob amorem Dei et reverentiam divini cultus aurem accommodare placuit, et hos nostrae auctoritatis imperiales ápices fieri decrevimus per quos praecipimus atque iubemus ut nullus iudex publicus aut quislibet ex iudiciaria potestate in praedictas cellulas aut in rebus ad praedictum monasterium legaliter aspicientibus ingredi temerario ausu, aut mansiones vel paratas faciendas aut fideiussores tollendos aut homines eiusdem monasterii distrigendos aut ullas redhibitiones aut inlicitas occasiones requirere aut exactare praesumat, sed liceat praedictum abbatem et successores suos cum his rebus praesenti tempore ad praefatum monasterium aspicientibus sub nostra defensione quiete vivere ac residere. Et quandoquidem divina vocatione memoratus abba de hac luce migraverit, quandiu ipsi monachi inter se tales invenerint qui eos secundum regulam sancti Benedictí regere valeant, licentiam habeant eligendi abbates; quatenus ipsos monachos pro nobis, coniuge proleque nostra, vel pro stabilitate totius imperii nostri, iugiter Domini misericordiam exorare delectet. Et ut haec auctoritas nostris futurisque temporibus Domino protegente valeat inconvulsa manere, manu propria subter firmavimus et anuli nostri impressione signari iussimus.
Signum (monograma) Hludovici, serenissimi imperatoris.
Durandus, diaconus ad vicem Fridugisi recognovit.
Data XV kalendas octobris, anno Christo propitio VII imperii domni Hludovici, piissimi augusti, indictione XIIII. Actum Vern palatio, in Dei nomine feliciter. Amen."
[O]: Perdut. Al segle XVII es trobava a l’arxiu del monestir de Santa Maria d’Arles.
A: Còpia del XVII: Bnp, col l. Baluze, vol. 117, foli 285.
B: Còpia del XVII: Bnp, col l. Baluze, vol. 117, foli 342.
C: Còpia del XVIII: Bnp, col l. Languedoc, vol. 74, foli 163.
a: Tamayo de Salazar: Martyrologium hispanum, Lió 1651-1659, vol. I, pàg. 145.
b: Marca: Marca hispanica sive limes hispanicus, París 1688, ap. III, cols. 766-767.
d: Aguirre: Collectio conciliorum Hispaniae, Roma 1690, vol. IV, pàg. 126.
e: Gattia christiana, vol. VI, París 1739, Instrumenta, col. 474.
f: Migne: Patrología latina, vol. CIV, París 1864, col. 1097.
c: Bouquet: Recueil des historiens des Gaules et de la France, París 1870, vol. VI, pàg. 522.
g: Devic-Vaissete: Histoire genérale de Languedoc, 3a edició, Tolosa de Llenguadoc 1872-1904, vol. II, ap. LV.
h: Monsalvatje: Noticias históricas, Olot 1895, vol. 7, ap. I.
i: Abadal: Catalunya carolíngia, vol. II(I), Els diplomes carolingis a Catalunya, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1926-50, pàgs. 24-26.
Traducció
"En nom del senyor Déu i Salvador nostre Jesucrist. Lluís, per disposició de la providència divina emperador august. Si som generosos en dotar amb beneficis oportuns els llocs dedicats al culte diví, per amor de Déu i de les persones que el serveixen en els dits llocs, confiem rebre del Senyor el premi de l’eterna recompensa. Per això, sàpiga la sagacitat de tots els nostres fidels, tant presents com futurs, que el venerable varó Castellà, abat del monestir de Santa Maria, va venir-nos a veure i ens va informar que ell, amb els seus germans, havia construït un monestir en uns edificis antics, a la vall anomenada Aspra [Vallespir], en el qual, amb l’ajuda de Déu, vivia ara amb un gran nombre de monjos sota la santa regla, i ens va pregar que rebéssim sota el nostre domini i protecció l’esmentat monestir i les cel·les que ara allà existeixen i que ell va edificar en lloc abans erm, això és: l’església de Sant Pere d’Arles [ara de Riuferrer], l’església de Sant Joan de Rard, l’església de Sant Julià sobre el rierol de Buçac, i la resta de coses que pertanyen o pertoquen al dit monestir de Santa Maria, per tal que els monjos puguin viure allà de manera quieta i segura. Per amor de Déu i reverència del culte diví ens va plaure escoltar els seus precs i, per això, des del cim de la nostra autoritat imperial, decretem, manem i preceptuem que cap jutge públic ni cap altra potestat judiciària no s’atreveixi a inquirir o fer exaccions amb gosadia temerària en les esmentades cel·les o en les coses que legalment pertanyen al dit monestir, ni a fer-hi estatges o parades o prendre fiancers o obligui cap home del dit monestir a fer pagaments o exigències il·lícites, sinó que sigui lícit a l’abat i als seus successors de viure i residir de manera pacífica sota la nostra protecció amb totes les coses que fins al moment present pertanyen al dit monestir. I quan arribi el moment que l’esmentat abat, per crida divina, abandoni aquest món, que els monjos tinguin potestat d’elegir abats entre els que considerin que els podran regir sota la regla de sant Benet; i també que els monjos demanin a la misericòrdia de Déu que es digni vetllar per nós, per la nostra muller i fills i per l’estabilitat de tot el nostre imperi. I per tal que aquest nostre precepte, amb la protecció de Déu, romangui inamovible en els temps futurs, el signem amb la nostra pròpia mà i manem que sigui rubricat amb l’empremta del nostre segell.
Signatura (monograma) de Lluís, emperador sereníssim.
Durand, diaca, que ho va reconèixer en lloc de Fredegís.
Donat el dia quinze de les calendes d’octubre, a l’any de Crist propici, el setè de l’imperi del nostre piadosíssim august Lluís, en l’any catorzè de la indicció. Fet al palau de Ver, feliçment en nom de Déu. Amén."
(Traducció: Antoni Pladevall i Font)
El document de l’abat Hilperic, de vers el 869, i un judici del 1033 al·ludeixen a un precepte atorgat al monestir per Carlemany, abans de l’any 814, precepte desaparegut. Els anys 820 i 844, dos preceptes, un de Lluís el Piadós i l’altre de Carles el Calb, confirmaren la immunitat del monestir i les seves possessions. A més d’importants dominis a Besalú, posseïa en aquests moments les cel·les de Sant Pere d’Arles (dita més tard de Riuferrer), Sant Joan de Rard, Sant Julià de Buçac i Sant Martí de Fonollar.
De la confrontació d’una desena de documents del cartulari d’Arles, datats al segle IX, i d’alguns altres del segle següent resulta un fet incontestable, per bé que hagi restat desapercebut fins a l’actualitat: el monestir primitiu de Santa Maria de Vallespir no fou fundat sobre el seti actual d’Arles, sinó que estava instal·lat de bell antuvi dins uns “edificis antics” (“mirabilia balnea”, diu l’abat Hilperic), una antiga estació termal romana, arruïnada i deserta després de la invasió àrab (avui els Banys d’Arles, a 4 km al nord-est d’Arles). L’abat Hilperic diu concretament que el monjo Castellà, “vingut de les parts d’Espanya per un sender estret” —el camí que baixa del coll de Perelló i segueix la vall del riu de Montdony-, havia descobert aquests banys o termes i hi havia edificat un cenobi on havia congregat un grup nombrós de monjos.
Entre els anys 858 i 860, una banda de normands desembarcà a la costa del Rosselló i arribà fins al monestir i el saquejà durant tres dies; moriren una part dels monjos. L’esdeveniment motivà la carta de l’abat Hilperic a Carles el Calb, pels volts del 869, sol·licitant la seva ajuda. Carles el Calb i els seus successors, Lluís el Tartamut i Carloman, respongueren a la crida, atorgant nous preceptes d’immunitat i confirmació de béns els anys 869, 878 i 881.
De l’any 881 al 917, el cartulari d’Arles presenta un buit de més de mig segle —fenomen que, cosa estranya, es repeteix idènticament a la mateixa època en el de Cuixà-. Aquest període correspon als temps enterbolits, però fecunds, en què la dinastia de Guifré el Pelós i els seus germans passaren a dominar, entre altres comtats, els d’Urgell-Cerdanya, Conflent, Vallespir i Rosselló.
Mapa de les possessions inicials del monestir al segle IX.
A. Pladevall
El 934, el monestir de Santa Maria és situat per primera vegada en un document del cartulari “sobre el riu Tec” (super alveo Teccho), localització que correspon a la situació actual de l’abadia i de la vila d’Arles. L’any 968 el papa Joan XIII atorgà al monestir una butlla a precs del comte de Cerdanya i Besalú Òliba Cabreta, que anà personalment a Roma per sol·licitar de la Santa Seu la protecció i la immunitat perpètua del seu monestir d’Arles, des de llavors “sota l’autoritat i protecció de la santa mare Església”. Segons aquesta butlla el monestir es trobava “positum… iuxta ripam fluminis Theci”. En aquesta ocasió el comte precisà que el monestir havia estat construït pel germà del seu avi, asseveració unànimement considerada molt temps com una mentida pels historiadors, que coneixien la fundació d’Arles per l’abat Castellà I i que no s’havien adonat del canvi d’emplaçament del monestir a la primera meitat del segle X. Aquesta reconstrucció de l’abadia al seti actual —que generà la vila d’Arles, agregada a l’entorn del monestir— fou deguda al monjo Sunifred, fill primogènit del comtemarquès Sunifred, el qual fou elegit abat d’Arles el 881 i morí a les primeries del 891, abans del 7 d’abril, data de l’execució del seu testament per part dels seus germans, el comte Miró I el Vell i Riculf I, bisbe d’Elna.
Butlla del papa Joan XIII a Santa Maria d’Arles per la qual subjecta el monestir a la Santa Seu (desembre del 968)
El papa Joan XIII, a petició del comte Oliba Cabreta de Cerdanya-Besalú, subjecta a la Santa Seu el monestir de Santa Maria d’Arles, al Vallespir, a la riba del Tec, i li confirma les seves possessions.
"Iohannes, episcopus, servus servorum Dei universis Christi fidelibus praesentibus et futuris salutem in Domino perpetuam. Si semper concedenda sunt quae piis desideriis congruunt, quanto magis ea quae pro divini cultus constantia pertinere noscuntur omnimodo non sunt neganda. Et ideo sciat omnium vestrorum bonitas atque industria quia vir Deum timens et inclitus comes nomine Oliba veniens oratum Romam ad beatissimorum apostolorum Petri et Pauli sacratissima corpora postulavit a nobis ut monasterium quod vocatur Arulas, constructum a fratre avi sui ad honorem Domini et semper virginis Dei genitricis Mariae, positum territorio comitatus Rossilionensis, in loco qui Vallis Asperi vocatur, iuxta ripam fluminis Theci, quod vulgari nomine etiam nuncupatur, sub perpetua immunitate sanctorum patrum cum defensione sanctae nostrae sedis apostolicae manendum decerneremus cum omnibus rebus et possessionibus sibi pertinentibus. Unde, inclinati precibus eius humilitatis, per hanc nostram apostolicam et inviolabilem praeceptionem statuimus id ipsum Dei genitricis monasterium ex integro pro sua stabilitate perpetualiter ad ditionem atque tuitionem sanctae matris Ecclesiae persisti debere, confirmantes illi omnes res quae iure et rationabiliter sibi a principio pertinent et usque in finem seculi pertinere debent in cellis, ecclesiis, ornamentis, sacris vasis, et utensilibus, in villis, casis, casalibus, servis, ancillis, libertis et affranticiis, aquis, cum ipsis aquarum ex utraque parte riparum verdigariis et circumiacentiis, terris et aquimolis cum suis caputaquis et ipsis aquae ductibus, ac piscariis, omnibusque locis cuitis et incultis, et cum universis usibus, reditibus seu decimationibus, et tributis, promulgantes etiam haec omnia et quaecunque legaliter dici et nominari possunt per fines et terminos suos inconcussa et indemnia manere ad dominium ipsius sacri coenobii et utilitatem regularis abbatis seu monachorum ibidem Deo servientium. Quoquo tempore nequaquam licentia sit alicui episcopo, duci, comiti aut illi hominum magnae parvaeque personae aliquid de omnibus quae ei pertinent et inantea pertinere debent tollere aut violenter possidere sive in quoquam moletiam et contrarietatem facere; sed cuncta mobilia et immobilia generaliter et integre salva seu integra persistant ad usum et incrementum ipsius sacri monasterii sub protectione nostrae sedis apostolicae perpetuis temporibus a praesenti XII indictione. Dicimus etiam ut abbas qui ibidem pro tempore fuerit, si, quod absit, a regulari proposito et institutione beati Benedictí deviaverit, sive res monasterii eiusdem alienaverit, licentiam habeat praedictus comes Oliba sive sui eundem abbatem expellendi foras et quod ab eo alienatum fuerit ad proprium ius revocandi, et pro ipso alium Deo dignum abbatem constituendi, approbata rei veritate. Constituentes apostolica censura sub divini iudicii obtestatione, haec quae a nobis decreta sunt perpetuis temporibus inviolabiliter ab omnibus observanda. Si quis autem, quod non credimus, temerario ausu adversus huiusce nostrae praeceptionis seriem contraire praesumpserit, sciat se, nisi resipuerit, iudicio Dei omnipotentis et praedictae semper virginis Dei genitricis Mariae beatissimorumque apostolorum Petri et Pauli et omnium episcoporum nostraeque apostolicae humilitatis auctoritate cum omnibus impiis perpetuo incendio et indissolubili anathemate damnatum. At vero qui observator et custos eius in toto extiterit, gratiam et misericordiam a caelesti rege obtineat, omniumque peccatorum suorum in praesenti absolutionem et in futuro aeternam gloriam cum sanctis angelis consequatur.
Scriptum per manum Leonis, notarii regionarii atque scriniarii sedis apostolicae, in mense decembri, indictione XII. + Benevalete.
[O]: Perdut.
a: Marca: Marca hispanico sive limes hispanicus, París 1688, ap. CX, cols. 983-984.
Traducció
"Joan, bisbe, servent dels servents de Déu, a tots els fidels de Crist presents i futurs, salut perpètua en el Senyor. Si hom ha de concedir sempre el que correspon a piadoses aspiracions, encara menys es poden negar el que se sap que ha de contribuir a la permanència del culte diví. Per això, sàpiga la benignitat i el zel de tots els vostres que el noble home temorós de Déu i ínclit comte Oliba, venint a pregar a Roma davant els cossos santíssims dels apòstols Pere i Pau, ens demanà que poséssim sota la immunitat dels sants pares i defensa de la nostra santa seu apostòlica el monestir anomenat Arles, construït pel germà del seu avi a honor del Senyor i de Maria, mare de Déu sempre Verge, situat al territori del comtat de Rosselló, al lloc dit Vallespir, prop de la riba del riu vulgarment anomenat Tec, amb totes les coses i possessions que li pertanyen. Per tant, inclinats per les pregàries de la seva humilitat, manem, en virtut de la nostra apostòlica i inviolable autoritat, que aquest monestir erigit a honor de la Mare de Déu romangui íntegrament i perpètua, per la seva estabilitat, sota la dependència i protecció de la santa mare Església i li confirmem totes les coses que, de dret i amb raó, li pertanyen des del començament i li han de pertànyer fins a la fi dels segles, cel·les, esglésies, ornaments, vasos sagrats i utensilis, vil·les, cases, casals, serfs [esclaus?], serventes [esclaves?], lliberts i afranquits, aigües, amb les deveses i les seves terres adjacents situades a banda i banda de les ribes, terres i molins d’aigua amb els seus caps de rec i els seus recs i peixeres, i tots els llocs cultivats o incultes, i tots els usos, les rendes o els delmes, i els tributs. Manem encara que totes aquestes i qualssevol altres coses que es poden legalment dir i anomenar en els seus territoris i termes hauran de quedar indemnes sota el domini d’aquest cenobi sagrat i a l’ús de l’abat regular i dels monjos que allà serveixen Déu. Que mai sigui lícit a cap bisbe, duc, comte o persona humana, rellevant o modesta, de prendre-li o arrabassar-li violentament o ocasionar cap molèstia o contrarietat en les coses que ara té o que en el futur pugui tenir; però que tots els béns mobles i immobles, generalment i íntegrament, persisteixin salves i íntegres per a l’ús i l’increment d’aquest sagrat monestir, sota la protecció de la nostra seu apostòlica, per tots temps perpetus del present any dotzè de la indicció. Manem encara que si, cosa que Déu no vulgui, algun abat en el futur es desviés de la regla i les constitucions de sant Benet o alienés les coses del mateix monestir, l’esmentat comte Oliba o els seus tinguin llicència de fer-lo fora i reclamar com a pròpies del monestir les coses que ell hagués alienat, i, en lloc d’aquest abat col·loqui un altre abat digne, després de verificada la veridicitat del fet. Establim amb censura apostòlica, sota jurament del judici diví, que es mantinguin inviolables al llarg del temps i siguin observades per tothom les coses que nosaltres hem decretat. Però si algú, cosa que no creiem, amb gosadia temerària s’atrevís a anar contra el dit manament, sàpiga que, si no ho restitueix, serà condemnat pel judici de Déu omnipotent, de l’esmentada sempre Verge Maria, Mare de Déu, dels santíssims apòstols Pere i Pau i de tots els bisbes i l’autoritat de la nostra humilitat apostòlica; i sigui llançat al foc etern i condemnat amb un indissoluble anatema. Però el qui ho observi i ho guardi que obtingui la gràcia i la misericòrdia del Rei celestial; en el present, l’absolució de tots els seus pecats i, en el futur, que guanyi l’eterna glòria amb tots els sants àngels.
Escrit per la mà de Lleó, notari regionari i escrivà de la seu apostòlica, el mes de desembre, l’any dotzè de la indicció. + Estigueu bé."
(Traducció: Pere Ponsich)
Durant els segles X i XI, l’abadia de Santa Maria d’Arles prosperà sota la protecció de la família comtal, la qual cosa es reflectí en la donació de nombrosos dominis.
Francesc de Fossà (Recueil de monuments pour l’histoire du Roussillon, vol. I, núm. 237, pàg. 84) dona notícia que el 5 de desembre de 1036 Guillem I, comte de Besalú, la seva esposa Adelaida i el seu fill Bernat donaren un clos i un serrat plantat d’oliveres, situats a la vall de Reiners, terme de la vil·la de Ceret, a “l’església” de Sant Miquel Arcàngel, que havia estat consagrada dins el monestir de Santa Maria d’Arles. Segons aquest document, doncs, la capella de Sant Miquel, a llevant de l’església abacial, ja era consagrada en aquesta data. De fet, en aquell moment es degué procedir a reconstruir tota l’església abacial. Fou consagrada de nou, per bé que “encara inacabada” (adhuc imperfecta), per l’arquebisbe de Narbona Guifré de Cerdanya, el bisbe d’Elna Berenguer de Rosselló i el bisbe de Carcassona Guifré de Besalú, el 15 de novembre de 1046. Però, després, les usurpacions feudals dels béns i els rèdits del monestir alentiren l’acabament de les obres. L’any 1050, al concili provincial de Sant Tiberi, els monjos d’Arles denunciaren nominalment les usurpacions d’uns cavallers i foren obligats de posar-se sota la protecció de l’arquebisbe Guifré pel que fa a llurs béns rossellonesos i d’Arnau Arnau de Llers pel que fa a llurs possessions del comtat de Besalú. Aquesta situació es prolongà fins que el comte Bernat II de Besalú, el 1078, rescatà els drets adquirits per l’arquebisbe i Arnau Arnau de Llers i sotmeté el monestir a Cluny per mitjà del seu cosí Hurald de Bearn, abat de Sant Pèire de Moissac (Gascunya), una dependència de Cluny. Des d’aleshores i fins a la fi del segle XV, els abats d’Arles foren generalment elegits entre els monjos de Moissac.
Acta de consagració de Santa Maria d’Arles (15 de novembre de 1046)
Guifré, arquebisbe de Narbona, Berenguer, bisbe d’Elna, i Guifré, bisbe de Carcassona, consagren l’església del monestir de Santa Maria d’Arles, amb la presència dels comtes Guillem I de Besalú, Ramon Guifré I de Cerdanya i Gausfred II de Rosselló.
"Anno ab incarnatione Domini nostri Iesu Christi millesimo quadragesimo sexto, aera millesima octuagesima quarta, indictione decima quinta, decimo septimo kalendarum decembrium, anno decimo sexto quo post decessum venerabilis memoriae Roberti, regis francorum suscepit regni gubernacula filius eius Henricus, factus est conventus episcoporum in coenobio Sanctae Mariae perpetuae virginis territorio Arulensi ad dedicationem baselicae ipsius Dei genitricis simulque principum patriae ac reliquorum fidelium utriusque sexus, aetatis et ordinis. Actum est autem hoc instinctu et ordinatione domni Guifredi, sanctae primae sedis Narbonensis archiepiscopi, et domni Berengarii, pontificis Elenensis, ad cuius diocesim praedictus pertinet locus, qui eandem ecclesiam religiosorum virorum eidem coenobio vicinorum studio instantiaque perfectam in nomine Domini cum suis coepiscopis venerabiliter dedicavit, atque in die eodem cum omnibus qui aderant episcopis necne clarissimis et venerandis comitibus, domno videlicet Guillelmo, inclito comite, domnoque Raimundo Guifredi, necne et Gauzfredo, ad stabilimentum praefati coenobii hanc ordinationem dotis fecit, constituit atque firmavit.
Petrus episcopus omnibus sanctae matris ecclesiae filiis cuiuscunque; ordinis et aetatis hereditatem et gaudium regni caelestis. Notum esse volumus vestrae fraternitati, dilectissimi fratres et filii, quoniam convenientes ad dedicationem ecclesiae Dei genitricis coenobii Arulensis, ipsius domus decorem et statum, ut in melius proficeret, qua valuimus instantia peregimus. Nam et sacris reliquiis venerabilium sanctorum illam cum divina gratia sanctificavimus, et per invocationem nominis Iesu Christi quantis potuimus benedictionibus eam ad alta sustulimus: quatinus diligentibus amor et Dei auxilium et odientibus maneat terror atque iudicium. Hanc quoque constitutionis nostrae dotem praedictae ecclesiae fecimus, manibusque nostris, ut infracta permaneat, insignire curavimus, statuentes sub divini iudicii obtestatione et anathematis interdictione ut nullus audeat hoc violare quod nostra auctoritas ad stabilimentum domus Dei voluit confirmare. Igitur sicut venerabilium apostolicorum quae praedicto facta sunt coenobio continent privilegia, et sicut regum francorum demonstrant regia praecepta, et quemadmodum ostendunt dotes quae a nostris antecessoribus ei firmatae sunt per retroacta tempora, sic illi confirmamus et stabilimus omnia sua, videlicet cuncta quae quorumlibet fidelium dono votive et potentialiter usque hodie iuste adquisivit vel quolibet modo usque in finem seculi iuste adquisierit. Concedimus etiam et confirmamus abbatibus et monachis ipsius loci omnem libertatem sua placita distringendi vel iudicandi in omnibus excessibus vel malefactionibus quae facta fuerint infra terminos omnium praediorum praescripti coenobii, et ut nullus iudex vel vicarius vel cuiuslibet potestatis homo habeat licentiam causas eorum distringendi vel quolibet modo sine illorum iussione diiudicandi, neque in teloneo ipsius mercati neque in omnibus omnino locis quae praefato coenobio pertinent aliquam violentiam inferendi. Inter haec interdicimus omnibus universi ordinis hominibus vel ipsius loci vel extraneis ut de ornamentis ipsius loci nullus praesumat aliquid auferre, commutare, vendere, vel donare ad damnum vel dehonestamentum praedictae ecclesiae. Si quis ergo huius nostrae constitutionis adiutor extiterit, hunc de parte Dei omnipotentis et beatae Mariae virginis et nostra benedicimus et ut in perpetuum salvus maneat peroptamus. Si quis autem, quod absit, ausu temerario effrangere vel violare quolibet modo hoc quod constituimus voluerit, hunc a liminibus sanctae. Dei ecclesiae extraneum iudicamus, et ab omni consortio christianorum illum segregamus, atque de parte Dei omnipotentis et sanctae virginis Mariae et sancti Petri, principis apostolorum et omnium sanctorum illum excommunicamus donec digna poenitudine Deo et beatae virgini Mariae satisfaciat, insuper et districtione venerandorum principum legalis illum poena coerceat, et sacrilegii censura constringat, et in antea haec dos nostrae constitutionis stabilis et inconvulsa permaneat.
Igitur tempore Christi praescripto ego gratia Dei Guifredus, metropolis Narbonae sedis archiepiscopus, et Berengarius, Elenensis praesul, atque Guifredus Carcasonae pariter convenimus in coenobio Arulensi ad consecrationem ecclesiae perpetuae Mariae virginis eiusdem loci cum innumera multitudine virorum utriusque sexus, aetatis et ordinis. Cumque sane illi praescriptas concederemus libertates, allatum est privilegium oculis nostris auctoritate apostolica roboratum, per manus scilicet Sergii, Romanae sedis pontificis, qui tunc fungebatur vicem apostolorum principis; in quo iubetur ut adveniens ibi quique poenitens segregatus pro facinoribus suis a sanctae Dei ecclesiae liminibus, licentia sit illi eandem ecclesiam matris Christi ingredi et divina misteria quae ibi celebrantur audire quandiu ibi steterit. Quod nos quoque illi auctoritate nostri pontificatus concedimus et confirmamus, ut omnibus pateat poenitentibus. Illos vero homines qui adiutores sunt vel fuerint ad perficiendum aedificium praefixae domus, quae manet adhuc imperfecta, absolvimus eos a peccatis illorum de quibus agunt vel egerint poenitentiam usque ad circulum anni. Si cui vero ex illis infra praelibatum terminum mors advenerit, intercessu gloriosae virginis et sancti archangeli Michaelis sanctique Petri apostolorum principis et omnium sanctorum absolvat eos pater et filius et spiritus sanctus et nos quantum permissu nostro est.
Guillelmus, comes gratia Dei. Stephania, gratia Dei comitissa. Gauzfredus, comes. Azalaicis, comitissa. Bernardus Albuinus. Petrus Bligdarius. Deusde Albuinus. Pontius, abba Sancti Genesii. Petrus, gratia Dei abbas Sancti Petri coenobii Rodensis. Raimundus, gratia Dei abbas Sancti Andreae. Rigualdus Gauzbertus. Guntarius, filius Guilaberti, comitis. Guillelmus, iudex. Bernardus Guillelmus de Ultraria. Guillelmus Dalmatius, vicecomes. Pontius Oliba. Bernardus Raimundus de castro Albera. Gauzbertus Adalbertus Mir. Raimundus Adalbertus. Berengarius, nutu Dei episcopus. Guifredus, sanctae primae sedis Narbonensis ecclesiae episcopus, subscripsi. Guifredus, gratia Dei praesul.
Adveniente tempore consecrationis templi praefati coenobii, ego, Berengarius, nutu Dei praesul, munire iussi eum ab utrisque partibus immunitatis signum propter quorundam temeritatem vel pravitatem infidelium qui sacra veneran prout sanctitas exigit negligunt loca, eo videlicet tenore ut si quis homo persequens aliquem, illius insidiator existens, qualibet ex causa priusquam infra praenotata fuerit ingressus immunitatis nostrae signa, non praesumat ei vim inferre nec in aliquo calumniari vel iniuriari sive dehonestari, sed sint haec signa omnibus fugientibus inimicis suis ad pactum firmissimum et tutamen paris quandiu infra praefixa manserit signa immunitatis. Si quis vero huius nostrae immunitatis ausu temerario violator vel interruptor extiterit, nisi satisfaciens iuxta legem poenituerit, in primitus iram Dei omnipotentis eiusque genitricis ac omnium sanctorum incurrat, et deinceps auctoritate pontificali excommunicationis vinculo se inretitum sciat.
Ego, Bernardus Languardi, donator sum Deo et Sanctae Mariae coenobio Arulensi decimum quem habeo in parrochia Sancti Michaelis quae vocatur Molletello ad proprium; in tali vero conventu ut nullus homo vel femina iam non teneat in fevum, sed Sanctae Mariae sit proprium ipsum decimum. Quod si fecerit, ad me revertatur aut uni ex consaguineis meis. Signum Bernardi Languardi."
[O]: Perdut.
[A]: Còpia dels segles XIII-XIV(?) en un cartulari del monestir de Santa Maria d’Arles: perduda.
B: Còpia del segle XVII: BNP, col·l. Baluze, vol. 108, folis 272-307, ex A.
C: Còpia del segle XVII: BNP, col l. Baluze, folis 267-268v i folis 317v-319, ex A.
a: Marca: Marca hispanica sive limes hispanicus, París 1688, ap. CCXXXI, cols. 1089-1092, ex A.
b: Sáenz de Aguirre: Collectio maxima conciliorum omnium Hispaniae et novi orbis, Roma 1753-1755, IV, pàgs. 402-404, ex a.
c: Mansi: Sacrorum conciliorum nova et amplissima collectio, Florència-París 1759-1798, XIX, cols. 613-616, ex a.
d: Monsalvatje: Noticias históricas, vol. 7, Olot 1895, ap. XX, pàgs. 56-60, ex a.
Traducció
"L’any de l’encarnació de nostre Senyor Jesucrist mil quaranta-sis, en l’era mil vuitanta-quatre, l’any quinze de la indicció, el disset de les calendes de desembre, i l’any setze en el qual, després de la mort de Robert, rei dels francs, de bona memòria, va prendre la direcció del regne el seu fill Enric, hi va haver una trobada de bisbes al cenobi de Santa Maria sempre verge, del territori d’Arles, per a dedicar la basílica de la mateixa Mare de Déu; hi havia també els prínceps de la pàtria i un gran conjunt de fidels d’un sexe i l’altre, edat i ordre. Es va fer això per instigació i ordenació de Guifré, arquebisbe de la seu primada de Narbona, i de Berenguer, bisbe d’Elna, a la diòcesi del qual pertany la dita església, la qual havia estat acabada amb l’esforç i la insistència dels barons religiosos que vivien a l’entorn del dit cenobi; [l’arquebisbe] la va consagrar en nom del Senyor amb els seus bisbes i el mateix dia, juntament amb tots els bisbes que estaven allà presents, i els nobles i venerables comtes, és a dir, el senyor Guillem, comte, el senyor Ramon Guifré i també Gausfred, va ordenar la dotació de l’esmentat cenobi i la va constituir i firmar.
Pere (sic), bisbe, a tots els fills de la santa mare Església de qualsevol ordre i edat [us desitgem] l’herència i el gaudi del regne celestial. Volem que sigui conegut de la vostra fraternitat, molt estimats germans i fills, que havent vingut a dedicar l’església de la Mare de Déu del cenobi d’Arles, hem procedit amb tota la nostra diligència a l’estabilitat i decor de la dita casa, perquè progressi i millori. Així, l’hem santificada per la gràcia de Déu amb relíquies dels venerables sants i per la invocació del nom de Jesucrist l’hem enlairada tant com hem pogut amb benediccions a fi que sigui per als que l’estimin objecte d’amor i auxili de Déu i per als que l’odien sigui motiu de terror i de judici. Per això fem aquesta nostra constitució de donació a l’esmentada església i cuidem que s’enrobusteixi per les nostres mans a fi que romangui sencera, manant sota l’atestació del judici diví i la interdicció de l’anatema que ningú no gosi violar el que la nostra autoritat vol que sigui confirmat a la casa de Déu. Per això, segons contenen els privilegis dels venerables papes que varen ésser lliurats al dit cenobi, i com demostren els preceptes dels reis francs, i també tal com demostren les dotacions que en temps passat varen ésser signades pels nostres antecessors, confirmem i establim tots els seus béns, és a dir, totes les coses que qualsevol dels fidels li hagi donat de manera votiva o potencialment fins al dia d’avui i el que adquireixi justament fins a la fi dels segles. Concedim també i confirmem als abats i monjos del dit lloc tota la llibertat de fallar els seus plets o de jutjar en tots els excessos i malifetes que s’hagin fet dintre dels termes de tots els predis de l’esmentat cenobi, de manera que cap jutge o vicari o home de qualsevol potestat no tingui llicència per importunar o jutjar alguna causa sense el seu manament, no puguin fer cap violència en el teloni del seu mercat ni en cap de les coses que pertanyen al dit monestir. Entre aquestes coses prohibim a tots els homes de qualsevol ordre, siguin del lloc o forasters, que no gosin prendre, commutar, vendre o donar cap dels ornaments del dit lloc en perjudici o menysteniment de la dita església. Si algú actua a favor d’aquesta nostra constitució, aquest rebi de part de Déu i de Santa Maria verge la nostra benedicció, i li desitgem que resti en la salvació perpètuament. Però si algú, cosa que Déu no vulgui, amb gosadia temerària volgués trencar o violar de la manera que sigui això que hem manat, aquest el considerem separat dels llindars de la santa Església de Déu, separat de tot consorci amb el poble cristià, i l’excomuniquem de part de Déu omnipotent, de santa Maria verge, de sant Pere, príncep dels apòstols, i de tots els sants fins que satisfaci amb una digna penitència a Déu i a santa Maria verge, i endemés sigui obligat per la pena legal imposada pels venerables prínceps, i reprimit per la censura del sacrilegi, i en endavant aquesta dotació nostra i constitució romangui estable i ferma.
Per tant, en l’esmentat temps de Crist, jo, Guifré, per la gràcia de Déu arquebisbe metropolità de la seu de Narbona, i Berenguer, bisbe d’Elna, i Guifré, bisbe de Carcassona, conjuntament hem vingut al monestir d’Arles a consagrar l’església del dit lloc de la sempre verge Maria amb una incomptable multitud de barons d’un sexe i l’altre, edat i ordre. Tanmateix, com sigui que concedíem les esmentades llibertats, fou trobat i vàrem veure amb els nostres ulls un privilegi firmat per l’autoritat apostòlica, és a dir, per mans de Sergi, pontífex de la seu de Roma, que aleshores actuava en nom de príncep dels apòstols, en el qual es mana que si venia aquí algun penitent separat a causa dels seus crims dels llindars de la santa Església de Déu, que tingui aquí llicència per a entrar a l’església de la Mare de Crist i escoltar-hi els divins misteris que s’hi celebren, mentre romangui aquí, cosa que nosaltres ho concedim i confirmem per l’autoritat del nostre episcopat, per tal que sigui conegut per tots els penitents. Els homes que han ajudat ara i en el futur a acabar l’edifici de la dita església, que encara no està acabada, els absolem dels pecats dels quals ara fan o faran penitència fins al temps d’un any. Si a algú d’ells li sobrevé la mort dintre de l’esmentat temps, qui sigui, amb intercessió de la gloriosa Verge i de sant Miquel, arcàngel, de sant Pere, príncep dels apòstols, i de tots els sants, absolt pel Pare i pel Fill i per l’Esperit Sant i per nosaltres pel que fa a la nostra facultat.
Guillem, per la gràcia de Déu, comte. Estefania, per la gràcia de Déu, comtessa. Gausfred, comte. Adalaida, comtessa. Bernat Albuí. Pere Bligder. Deodat Albuí. Ponç, abat de Sant Genis. Pere, per la gràcia de Déu, abat del cenobi de Sant Pere de Rodes. Ramon, per la gràcia de Déu, abat de Sant Andreu. Rigall Gausbert. Gonter, fill de Guilabert, comte. Guillem, jutge. Bernat Guillem d’Oltrera. Guillem Dalmau, vescomte. Ponç Oliba. Bernat Ramon del castell d’Albera. Gausbert Adalbert Mir. Ramon Adalbert. Berenguer, per voler de Déu, bisbe. Guifré, bisbe de la santa església primada de Narbona, ho subscriu. Guifré, per la gràcia de Déu, bisbe.
Apropant-se el temps de la consagració del temple de l’esmentat cenobi, jo, Berenguer, per la gràcia de Déu bisbe, vaig manar que aquell fos protegit per totes parts amb el segell de la immunitat a causa de la temeritat o maldat d’alguns infidels que obliden de venerar els llocs sagrats segons ho exigeix la seva santedat, és a dir, que si hi ha algun home que en persegueix un altre, convertit en assetjador seu, per qualsevol causa, que no s’atreveixi a fer-li cap violència ni a calumniar-lo, injuriar-lo o insultar-lo fins que no estigui fora dels llocs marcats per la nostra immunitat, sinó que aquests signes siguin per a tots els que fugen dels seus enemics un pacte firmíssim i una assegurança de pau mentre es mantinguin dintre dels llocs marcats per la nostra immunitat. Però si hi hagués algú que amb gosadia temerària violés o trenqués la nostra immunitat, si no fes penitència i ho rescabalés segons la llei, en primer lloc que incorri en la ira de Déu omnipotent, de la seva mare i de tots els sants, i després sàpiga que es trobarà lligat pel vincle de l’excomunió pontifical.
Jo, Bernat Languard, dono a Déu i a Santa Maria del cenobi d’Arles, en propietat, el delme que tinc a la parròquia de Sant Miquel que s’anomena de Mollet, amb el pacte que cap home o dona no el tingui en feu, sinó que aquell delme sigui propi de Santa Maria. Si això succeís, que retorni a mi o a alguns dels meus consanguinis. Signatura de Bernat Languard."
(Traducció: Antoni Pladevall i Font)
Plànol del nucli urbà d’Arles en època medieval segons el cadastre del 1811, amb indicació del seu antic recinte i, dintre seu, de l’espai fortificat entorn de l’abadia de Santa Maria.
A. Catafau
Després de l’extinció dels llinatges comtals de Besalú (1111) i de Cerdanya (1117), els comtes de Barcelona continuaren afavorint l’abadia d’Arles amb diverses concessions i donacions. Cal destacar la concessió de Ramon Berenguer III l’any 1119 del mercat de la vila, en què el comte es reservà el terç, des de la festa de Sant Miquel fins a la festa dels Sants Abdó i Senén.
L’abadiat de l’abat Ramon I (1142-1174) fou un període d’intensa activitat constructiva. L’obra de l’església abacial fou represa des del 1141, amb el concurs dels bisbes d’Elna, Udalgar de Castellnou i Artau III, i l’ajuda dels pròcers, entre els quals cal destacar Jaspert II, vescomte de Castellnou, amb la seva mare Ermessenda, i el vescomte Guillem de Castellnou, fill de Jaspert, amb la seva mare Mafalda, filla de Ramon Berenguer III de Barcelona. L’església de Santa Maria fou consagrada de nou els dies 12 i 13 d’octubre de 1157 per Berenguer, arquebisbe de Narbona, germà uterí de Ramon Berenguer III, Artau, bisbe d’Elna, i els bisbes de Girona, Osona i Barcelona. S’ha de notar que el primer dia, el 12 d’octubre, els prelats confirmaren els béns i la immunitat del monestir i l’endemà consagraren cinc altars dedicats a sant Joan (absis NW), sant Pere (absis SW), sant Miquel (absis de la tribuna de llevant), sant Tiburci (absis NE) i sant Gabriel (absis SE), i no l’altar major de Santa Maria, ja consagrat el 1046.
Acta de la segona consagració de Santa Maria d’Arles (12 i 13 d’octubre de 1157)
L’arquebisbe Berenguer de Narbona i els bisbes Artau, d’Elna, Berenguer, de Girona, Pere, d’Osona, i Guillem, de Barcelona, consagren l’església del monestir de Santa Maria d’Arles, a precs del seu abat Ramon.
"Sicut ex latere Adae facta est Eva, ita ex latere Christi in cruce morientis fabricata exivit mater Ecclesia, in qua unda baptismatis abluuntur et cordis contritione delentur delicta. Ad quam consecrandam in honore Dei et eius genitricis anno dominicae incarnationis MCLVII, aera MCXCV, indictione V, illustrante Spiritu Sancto, ego, Berengarius, Dei dispositione Narbonensis archiepiscopus, atque Artallus, Helenensium episcopus, et Berengarius, Gerundensium episcopus, et Petrus, Ausonensium episcopus, Guillelmus, Barchinonensium episcopus, unanimes in villa quae Arule nuncupatur convenimus, domno Raimundo venerabili existente eiusdem loci abbate, et aliis quamplurimis prudentissimis et sapientissimis viris opem et auxilium ad hoc tribuentibus, videlicet Bertrando, capellano, et Bernardo de Curtsavino, cum matre sua Blanca, et Guillelmo de Castronovo, vicecomite, cum matre sua Maaut, et Bernardo de Pulchro Loco cum uxore sua Ahalgardi, et Calcia vetula cum uxore sua Elbrardi et filio suo Bertrando, et Petro de Corneliano, et Berengario de Cerseto, et Petro de Reinerio. Quam videlicet praedictam ecclesiam reaedificaverunt et restauraverunt bonae memoriae Udalgarius, Elenensis ecclesiae episcopus et praesens domnus gratia Dei Artallus, Helenensis episcopus, ad cuius diocesim praenominata pertinet ecclesia, necnon et Gosbertus, vicecomes de Castronovo, cum matre sua Ermessendi et cum multis parrochianis totius Helenensis episcopatus, instantia urgenti et labore domni reverentissimi praenominati Raimundi, Arulensis coenobii abbatis. Unde ego, Berengarius, praenominatus Romanae ecclesia legatus atque Narbonensis archiepiscopus et omnes praenominati pontifices hanc dotem nostrae constitutionis praedictae ecclesiae fecimus manibusque propriis subsignare curavimus, statuentes sub divini iudicii obtestatione et anathematis interdictione ut nullus audeat hoc violare quod nostra auctoritas ad stabilimentum huius domus Dei voluit confirmare. Igitur sicut venerabilium romanorum pontificum quae praedicto facta sunt coenobio continent privilegia, et sicut regum francorum demonstrat auctoritas, et quemadmodum dotes ostendunt quae a nostris antecessoribus ei firmatae sunt per retroacta tempora, sic illi confirmamus et perenniter omnia sua stabilimus, videlicet cuncta quae quorumlibet fidelium dono votive ac potentialiter usque hodie iuste acquisivit vel quolibet modo usque in seculi finem canonice acquisierit. Concedimus etiam et confirmamus abbatibus et monachis ipsius loci libertatem sua placita distringendi et iudicandi in omnibus excessibus et malefactis quae facta fuerint infra terminos honoris praedicti coenobii sine licentia et blandimento ullius personae, ita quod ulla persona non audeat ibi diiudicare vel aliquam exactionem vel iniuriam aut damnum sine licentia abbatis vel monachorum inferre etiam in teloneo ipsius mercati. Quicunque vero adiutor et defensor nostrae constitu tionis extiterit, ex parte Dei omnipotentis et beatae virginis Mariae et nostra benedicimus eum et absolvimus perenniter. Si quis autem suadente diabolo hoc infringere tentaverit, auctoritate Dei omnipotentis et apostolorum Petri et Pauli vinculo anathematis eum innodamus donec canonice praedictae ecclesiae et eius monachis satisfaciat. Iterum interdicimus omnibus clericis et laicis quod a Balneis usque ad collum de Steva nullus audeat conventus congregare neque aliquos causa negotii coadunare nisi pro negotiis et utilitatibus praedicti coenobii. Iterum concedimus et confirmamus huic ecclesiae libertatem auctoritate privilegii scilicet Sergii Romanae sedis pontificis, in quo continentur ut quisque poenitens ibi veniens pro facinoribus suis segregatus a liminibus Ecclesiae, licentia sit ei, quandiu ibi steterit, eandem ecclesiam ingredi et divinum officium audire. Praecipimus etiam nos omnes praedicti pontífices et auctoritate Dei et nostra interdicimus ne infra immunitatis signa antiquitus huic venerabili loco collata et a nobis confirmata, hoc est, a collo de Steva usque ad crucem petrae erectae usque ad summitatem de Pivas aliquis homo aliquem ulla ratione vel causa persequi vel insidiari vel vim ei inferre vel in aliquo calumniari vel iniuriari sive dehonestare audeat vel praesumat, sed haec signa immunitatis sint omnibus fugientibus inimicos suos firmissimum tutamen confugii et paris quandiu intra praefixa manserint immunitatis signa. Si quis vero huius nostrae immunitatis ausu temerario violator vel interruptor extiterit, nisi satisfaciens iuxta legem poenituerit, in primitus iram Dei omnipotentis eiusque Genitricis ac omnium sanctorum incurrat, et deinceps auctoritate Dei et nostra et apostolorum Petri et Pauli vinculo anathematis subiaceat.
In crastinum autem Narbonensis praedictus archiepiscopus consecravit altare Sancti Iohannis, Helenensis episcopus altare Sancti Petri apostoli, Gerundensis episcopus altare Sancti Michaelis, Ausonensis episcopus altare Sancti Tiburtii, Barchinonensis episcopus altare Sancti Gabrielis, intromittentes multarum copiam reliquiarum.
Factum est hoc decretum tertio idus octobris, regnante Ludovico rege in Francia.
Ego, Berengarius, Dei gratia Narbonensis archiepiscopus, apostolicae sedis legatus, subscripsi. Artallus, Helenensis ecclesiae episcopus. Berengarius, Dei gratia Gerundensis ecclesiae episcopus. Signum Guillermi, Barchinonensis episcopi. Petrus, Ausonensis episcopus, subscripsi. Signum Bernardi de Molleto, Elenensis archidiaconi. Signum Petri, sacristae Sancti Pauli Narbonensis. Ego, Imbertus, sacrista Sancti Pauli. Signum Petri de Mataplana, Helenensis sacristae. Signum Petri de Malleolis, praecentoris Elenensis. Signum Bertrandi, capellani de Arulis. Raimundus, abbas de Arulis. Guillelmus, Sancti Felicis abbas. Guillelmus, Gerundensis sedis praecentor. Ego, Poncius, abbas et Narbonensis archidiaconus. Signum Bernardi, abbatis Sancti Tiberii. Signum Ostensii, abbatis Sancti Michaelis de Cuxano. Berengarius. electus de Sancto Martino Canigonis. Berengarius, abbas Sancti Michaelis Fluviani. Signum Petri, abbatis Sancti Genesii. Signum Berengarii, abbatis Sancti Petri Rodensis. Ego, Rogerius, Narbonensis archidiaconus. Signum Bermundi, Elenensis canonici. Signum Guillelmi, vicecomitis de Castro Novo. Signum Artalli de Millars. Signum Bernardi de Curtsavino. Signum Guillelmi, fratris eius. Signum Bernardi de Pulchroloco. Signum Calciae Vetulae. Signum Bertrandi, filii eius. Signum Raimundi de Serralonga. Signum Petri de Comiliano. Signum Berengarii de Cerseto. Signum Petri de Semerio (sic). Signum Guillelmi de Apiano. Signum Ermengaudi de Villarasa. Signum Gausberti de Avalrino. Signum Guitardi, comitis cosit (sic). Signum Bernardi de Paciano. Signum Ermengardis, Narbonensis vicecomitissae. Signum Ermengaudi de Locata. Signum Bernardi Petri de Ripa. Signum Berengarii de Coscio. Signum Arnaldi de Mollet, capellani. Signum Iohannis, capellani de Curtsavino. Signum Berengarii de Cucusag. Signum Bernardi de Albaniano.
Petrus, praecentor, scripsit, rogatus, die et anno quo supra."
[O]: Perdut. Antigament potser era a l’arxiu del monestir de Santa Maria d’Arles.
a: Marca: Marca hispanica sive limes hispanicus, París 1688, ap. CCCCXXVII, cols. 1 321-1 323.
b: Monsalvatje: Noticias históricas, vol. 7, Olot 1895, ap. XXV, pàgs. 69-72, ex a.
Traducció
"Així com del costat d Adam es va formar Eva, així del costat de Crist que moria a la creu va eixir-ne la mare Església, en la qual, per les aigües del baptisme, es netegen els pecats i es perdonen per la contrició de cor. Per consagrar l’església a honor de Déu i de la seva Mare, l’any de l’encarnació del Senyor mil cent cinquanta-set, de l’era mil cent noranta-cinc, en el cinquè any de la indicció, inspirat per l’Esperit Sant, jo, Berenguer, per disposició divina arquebisbe de Narbona, Artau, bisbe d’Elna, Berenguer, bisbe de Girona, Pere, bisbe de Vic i Guillem, bisbe de Barcelona, vàrem venir conjuntament a la vila que s’anomena Arles, amb Ramon, venerable abat, que resideix al dit lloc, i molts altres prudents i sapientíssims varons que donaven suport i ajuda a l’acte, és a dir, Bertran, capellà, Bernat de Cortsaví, amb la seva mare Blanca, Guillem de Castellnou, vescomte, amb la seva mare Mafalda, Bernat de Bell-lloc, amb la seva muller Adalgarda, Calça-vella, amb la seva muller Elbrarda i el seu fill Bertran, Pere de Cornellà, Berenguer de Ceret i Pere de Reiners. Aquesta església, l’havien reedificada i restaurada Udalgar, de bona memòria, bisbe de l’església d’Elna, i el senyor present Artau, per la gràcia de Déu bisbe d’Elna, a la diòcesi del qual pertany l’esmentada església, i també Jaspert, vescomte de Castellnou, amb la seva mare Ermessenda i amb molts altres parroquians de tota la diòcesi d’Elna, a instàncies i amb l’esforç del molt reverend abat del cenobi d’Arles anomenat Ramon. Per això, jo, Berenguer, legat de l’església de Roma i arquebisbe de Narbona, i tots els bisbes abans anomenats, fem aquesta dotació a l’esmentada església i l’hem subscrita amb les nostres pròpies mans, manant sota la instància del judici diví i la prohibició de l’anatema que ningú no s’atreveixi a violar aquest establiment que amb la nostra autoritat volem que es confirmi a aquesta casa de Déu. Per tant, d’acord amb els privilegis que foren concedits al dit monestir pels venerables pontífexs de Roma, segons mostra l’autoritat dels reis francs i segons és manifest en les dotacions que en temps passats els nostres antecessors li varen confirmar, confirmem i establim perennement al dit monestir tot allò que per donació de qualsevol fidel va estar donat de grat i de manera justa al cenobi o que aquest pugui adquirir de manera canònica fins a la fi dels segles. Concedim també i confirmem als abats i als monjos del dit lloc la llibertat de dirimir els seus plets i de jutjar tots els excessos i malícies que es cometin dintre dels termes de les possessions del dit monestir, sense llicència ni condició de cap persona, de manera que ningú no s’atreveixi a jutjar allà ni a exigir-hi cap exacció ni injustícia o mal sense llicència de l’abat o dels monjos; el mateix passi amb el teloni del seu mercat. Absolem perpètuament, de part de Déu omnipotent i de Santa Maria i nostra, tot aquell que vingui en ajuda o defensa de la nostra constitució i li concedim la nostra benedicció. Però si algú, per persuasió diabòlica, intenta trencar-la, per l’autoritat de Déu omnipotent i dels apòstols Pere i Pau sigui lligat amb el vincle de l’anatema fins que repari canònicament l’esmentada església i els seus monjos. També prohibim a tothom, clergues i laics, que no reuneixin gent ni s’apleguin amb excusa de negocis, dels Banys fins al coll d’Esteve, si no és per negocis o coses útils per al dit monestir. Concedim de nou i confirmem a la dita església la llibertat que té, per privilegi de Sergi, pontífex de la seu de Roma, en el qual es diu que qualsevol penitent que visquiaquí i que pels seus pecats o malifetes hagi estat separat dels llindars de l’Església, que li sigui possible, mentre romangui aquí, d’entrar a l’església i d’assistir a l’ofici diví. Manem també a tots els esmentats pontífexs, per l’autoritat de Déu i la nostra, i prohibim que dintre de l’espai dels senyals d’immunitat concedits antigament al dit lloc i confirmats per nosaltres, això és, del coll d’Esteve fins a la creu de pedra i fins al cim de Pives, cap home, per qualsevol raó o causa, pugui ésser perseguit, assetjat, se li faci cap violència o se’l calumniï, injuriï o agreugi, sinó que aquests signes d’immunitat siguin per a tots els que fugin dels seus enemics un lloc de protecció i de pau, mentre es trobin dins dels senyals especificats. Si algú, per algun atreviment temerari, anés contra aquesta nostra immunitat, si no se’n penedís i donés satisfacció d’acord amb la llei, primer que incorri en la ira de Déu omnipotent i de la seva Mare i de tots els sants, i, després, per l’autoritat de Déu i la nostra i la des apòstols Pere i Pau, caigui en el vincle de l’anatema.
L’endemà, l’esmentat arquebisbe de Narbona va consagrar l’altar de Sant Joan, el bisbe d’Elna l’altar de Sant Pau apòstol, el de Girona l’altar de Sant Miquel, el d’Osona l’altar de Sant Tiburci i el de Barcelona l’altar de Sant Gabriel, introduint-hi un gran nombre de relíquies.
Es va fer, aquest decret, el dia tres dels idus d’octubre, regnant Lluís, rei a França.
Jo, Berenguer, per la gràcia de Déu arquebisbe de Narbona i legat de la seu apostòlica, ho subscric. Artau, bisbe d’Elna. Berenguer, per la gràcia de Déu bisbe de l’església de Girona. Signatura de Guillem, bisbe de Barcelona. Pere, bisbe d’Osona, ho subscric. Signatura de Bernat de Mollet, ardiaca d’Elna. Signatura de Pere, sagristà de Sant Pau de Narbona. Jo, Imbert, sagristà de Sant Pau. Signatura de Pere de Mataplana, sagristà d’Elna. Signatura de Pere de Malloles, precentor d’Elna. Signatura de Bertran, capellà d’Arles. Ramon, abat d’Arles. Guillem, abat de Sant Feliu. Guillem, precentor de la seu de Girona. Jo, Ponç, abat i ardiaca de Narbona. Signatura de Bemat, abat de Sant Tiberi. Signatura d’Austend, abat de Sant Miquel de Cuixà. Berenguer, [abat] electe de Sant Martí del Canigó. Berenguer, abat de Sant Miquel de Fluvià. Signatura de Pere, abat de Sant Genis. Signatura de Berenguer, abat de Sant Pere de Rodes. Jo, Roger, ardiaca de Narbona. Signatura de Bremon, canonge d’Elna. Signatura de Guillem, vescomte de Castellnou. Signatura d’Arnau de Millars. Signatura de Bernat de Cortsaví. Signatura de Guillem, germà seu. Signatura de Bernat de Bell-lloc. Signatura de Calça Vella. Signatura de Bertran, fill seu. Signatura de Ramon de Serrallonga. Signatura de Pere de Cornellà. Signatura de Bernat de Ceret. Signatura de Pere de Reiners. Signatura de Guillem de Pià. Signatura d’Ermengol de Vila-rasa. Signatura de Guasbert d’Alvarí. Signatura de Guitard, comte. Signatura de Bemat de Paçà. Signatura d’Earmengarda, vescomtessa de Narbona. Signatura d’Ermengol de Leucata. Signatura de Bernat Pere de Riba. Signatura de Bernat de Coç. Signatura d’Arnau de Mollet, capellà. Signatura de Joan, capellà de Cortsaví. Signatura de Bernat de Cucusac. Signatura de Bernat d’Albanyà.
Pere, precentor, ho ha escrit, pregat, el dia i l’any esmentats."
(Traducció: Antoni Pladevall i Font)
El mateix abadiat de Ramon I veié encara la reconstrucció i consagració d’una sèrie d’altres esglésies dependents del monestir: Santa Maria de Costoja el 1142 i Sant Esteve d’Arles, església parroquial de la vila, Santa Cecília de Coç, Sant Martí de Cortsaví, Sant Pere de Riuferrer i Sant Llorenç de Cerdans, el 1159.
Per bé que cap document no relati la construcció del recinte fortificat (la cellera o força) que circumdava l’abadia i la vila que s’hi havia agregat, no és dubtós que remuntés a la mateixa època: degué precedir, en efecte, les altres fortaleses que els monjos d’Arles bastiren en aquell temps per a la defensa de llurs dominis, per exemple a Sant Joan Pladecorts (1188) i a Forques (1188-93).
Un altre abadiat important i fecund fou el de Ramon II Desbac (1261-1303), el qual representa un apogeu que es reflectí en l’execució de grans obres tant a l’interior del monestir com als seus principals dominis. L’actual claustre, gòtic, és d’aquesta època. El seu epitafi (a la primera capella lateral sud a partir de la capçalera) assabenta que Ramon Desbac, entre altres obres, “feu la infermeria, el claustre, el palau, la cambra i l’estatge de l’abat, el cor de l’església i els valls de la vila… i edificà l’altar de Sant Benet”.
Durant aquests segles es perfilaren les dignitats del monestir. El 1235 existien a Santa Maria d’Arles deu dignataris claustrals, que eren, ultra l’abat, el prior, el cambrer, l’infermer, el sagristà, el precentor, el cellerer, l’obrer i dos monjos. Els altres religiosos eren simples conversos. Cinc segles més tard, el 1723, hom en compta encara vuit, entre els quals hi havia un sol dignatari monacal.
Els conflictes amb la vila i la decadència dels segles XIV-XVI
La presència d’una vila activa a l’entorn de l’abadia, la qual en detenia la senyoria temporal, era evidentment una factor de prosperitat per al monestir, però creà a vegades als religiosos unes dificultats dramàtiques. L’any 1235, un avalot popular arrencà a l’abat Arnau I l’atorgament d’una carta de llibertats municipals —cas únic als comtats nord-catalans, on les comunitats urbanes principals ja anteriorment havien aconseguit amigablement llurs llibertats comunals-. El 1325, en el curs d’un avalot anàleg, els homes d’Arles envaïren el monestir i el regent Felip de Mallorca hagué de fer-los expulsar pel sots-veguer del Vallespir.
El 1423, seixanta-un beneficis i disset parròquies depenien de l’abadia. Nogensmenys, des del segle XV, comença a Arles, com a la major part dels monestirs, una decadència relativa, la qual s’accentuarà lentament. A la fi del segle XVI, els edificis conventuals amenaçaven ruïna. L’any 1582, el capítol es preocupava de posar-hi remei urgentment, perquè era absolutament impossible, en temps de pluja, de celebrar els oficis divins dins l’església. La ruïna de l’església era total. A partir del 1592, el monestir d’Arles va refer en part la seva malmesa economia gràcies als rèdits que li proporcionà la unió amb l’abadia de Sant Andreu de Sureda, obtinguda pel rei Felip I del papa Climent VIII.
Els darrers abats i la unió a la mensa episcopal d’Elna
L’any 1701 el bisbe d’Elna Jean Hervé Basan de Flamenville va obtenir del rei Lluís XIV la unió de l’abadia d’Arles a la mensa episcopal d’Elna. La Santa Seu, però, no autoritzà aquesta unió i el bisbe hagué de dimitir el seu càrrec d’abat d’Arles. La unió de l’abadia a la mensa episcopal d’Elna no es produí fins a la mort de l’abat Gaillard de Chaudon el 1722. Els bisbes d’Elna foren des de llavors abats d’Arles fins a la desaparició del monestir arran de la Revolució Francesa. Antoine de Leyris d’Esponchez, bisbe d’Elna i darrer abat d’Arles, elegit el 1788 diputat a l’Assemblea Constituent, fou refractari a la constitució civil del clergat i emigrà a Itàlia, on morí el 1801. (PP)
Abaciologi de Santa Maria d’Arles
| Castellà I | v780-825 |
| Babilà | 825-d 832 |
| Recesind | 844 |
| Redimir (germà de l’anterior) | v859 |
| Hilperic | 869 |
| Castellà II | 874-880 |
| Sunifred | 881-891 |
| Bernat I | 891-d 900 |
| Agobard | 917 |
| Guisand | 932 |
| Guimerà | 943, 944 |
| Gomesind | 948, 949 |
| Aimeric | 957 |
| Arnulf | 963 |
| Teobald | 977, 978 |
| Sentili | 993, 1001 |
| Esteve | 1007 |
| Gausbert | 1009, 1011 |
| Bonfill I | 1020, 1026 |
| Guillem I | 1031 |
| Bonfill II | 1036 |
| Berenguer I | 1060, 1076 |
| Guitard | 1090, 1100 |
| Bernat II | 1113, 1132 |
| Ramon I | 1142-1174 |
| Robert Nebot | 1178-1198 |
| Bernat III | 1199-1208 |
| Gerard Desbac | 1209-1213 |
| Bernat IV de Montesquiu | 1214-1220 |
| Benet I | 1220-1226 |
| Bernat V | 1220-1226 |
| Arnau I Berenguer | 1228-1237 |
| Palati | 1238 |
| Arnau II | 1239-1248 |
| Ponç l | 1249-1250 |
| Pere I | 1250-1251 |
| Ponç II Descafilar | 1251-1260 |
| Ramon II Desbac | 1261-1303 |
| Bernat VI d’Atsat | 1304-1311 |
| Bernat VII de Taosca | 1312-1314 |
| Bernat VIII Desbac | 1316-1326 |
| Guillem II | 1326-1332 |
| Bernat IX | 1332-1340 |
| Ramon III | 1343-1350 |
| Berenguer II de Perapertusa | 1350-1361 |
| Pere II | 1364-1369 |
| Arnau III | 1369 |
| Berenguer III | 1369-1371 |
| Ponç III | 1371 |
| Berenguer IV | 1372 |
| Pere III | 1373-1380 |
| Francese I | 1380-1393 |
| Ponç IV de Vilanova | 1394-1399 |
| Bernat Xd’Ortall | 1399-1434 |
| Antoni I d’Avinyó | 1434-1439 |
| Francese II | 1442-1453 |
| Jaume I de Vivers | 1485-1487 |
| Antoni II de Narbona | 1493-1503 |
| Honorât d’Oms | 1515-1533 |
| (abadiat vacant el 1545?) | |
| Francese III | 1549 |
| Miquel d’Oms (abat comendatari) | 1551 |
| N. Desbac | 1552 |
| (abadiat vacant l’any 1555) | |
| Miquel d’Oms (abat comendatari per segona vegada) | 1564-1576 |
| (abadiat vacant el 1579) | |
| Miquel III | 1594-1598 |
| Francese IV de Santjust | 1598-1614 |
| Miquel IV | 1622 |
| Joan I de Calders | 1622-1630 |
| Marc Corona | 1630-1632 |
| N. Desgüell | 1634 |
| Josep Porres | 1644 |
| Pere de Pont | 1649-1684 |
| Josep de Soler | † 1696 |
| Jean II Hervé Basan de Flamenville (bisbe d’Elna) | 1701 |
| Noël Gaillard de Chaudon | 1701-1722 |
| Jean III de Grammond de Lanta (bisbe d’Elna) | 1723-1743 |
| Charles de Cardevac de Gouy d’Aurincort (bisbe d’Elna) | 1743-1783 |
| Jean-Gabriel d’Agay (bisbe d’Elna) | 1783-1788 |
| Antoine III de Leyris d’Esponchez (bisbe d’Elna) | 1788-1801 |
| (PP) | |
Les restauracions del conjunt monàstic des de la Revolució
Després de la Revolució l’església de Santa Maria esdevingué la parròquia de la vila, però la resta d’edificacions monàstiques foren dividides entre diferents propietaris d’Arles, que les destinaren a diferents usos. El claustre esdevingué una mena d’espai urbà, un dels accessos a l’església, tot i essent jurídicament de propietat privada. El 1837 F. Jaubert de Passà ja informà de l’estat del claustre al seu amic Mérimée i a la Comissió dels Monuments Històrics, i el 1840 fou inclòs dins la relació de monuments que segons l’esmentada comissió eren dignes de ser salvaguardats. Gràcies a l’acció de F. Jaubert de Passà el claustre fou donat a l’obreria de la parròquia d’Arles per part dels seus 35 copropietaris el 1841. Els treballs de restauració del claustre s’emprengueren aviat i els anys següents es treballà sobretot per consolidar-ne l’estructura i la teulada (1842-1843). El 1890 la galeria de l’oest es trobava amenaçada i es projectaren unes noves obres de reparació a càrrec de l’arquitecte Henri Rapine, que es realitzaren entre el 1893 i el 1896.
Aquesta campanya va consistir en la reconstrucció total de les cobertures del claustre; a més es va desmuntar i es va tornar a muntar a plom la galeria oest. Foren substituïts 21 bases, 7 columnes i 5 dobles capitells. El claustre no ha estat l’objecte de més treballs importants fins als nostres dies.
Si el claustre havia estat al segle XIX l’objecte de l’atenció de F. Jaubert de Passà i dels primers responsables del patrimoni nacional, l’església no fou classificada com a monument històric fins l’any 1908 (decret ministerial del 21-01-1908). Es redactà un primer projecte de restauració el 1909 (cobertes i reparacions al campanar), però l’Ajuntament refusà la seva contribució a les despeses i tot quedà blocat fins el 1921. Poc abans de començar les obres, el 9 de setembre de 1921, la part superior del campanar caigué a terra i causà importants danys a les cases veïnes. Les parts esfondrades foren reconstruïdes els anys següents, amb la mateixa forma que tenien abans de l’accident. Després del 1965, l’expansió turística propicià la intervenció de la Caixa Nacional dels Monuments Històrics. Foren trets els vells enlluits interiors i es desmuntà el baldaquí neoclàssic de l’altar major, com també els retaules de Crist i de sant Pere, del segle XVIII. En aquesta campanya també es tapà una llarga finestra oberta a la façana de llevant en època desconeguda i es restablí la sèrie d’arcuacions cegues sobre columnes de la mateixa façana.
La restauració (1985-1989) del magnífic orgue (G. Schmidt, del primer terç del segle XVIII) fou l’ocasió per a l’alliberament de l’antiga capella de Sant Miquel, excepcionalment situada a la cara interior de la façana de llevant, i que havia estat ocupada per l’instrument durant dos segles i mig. L’orgue és ara instal·lat en una nova tribuna bastida més cap a ponent. (OP)
Església
Planta del conjunt monàstic de l’abadia, a escala 1:400.
R. Mallol i J.A. Adell
L’església abacial de Santa Maria d’Arles és un dels monuments més importants i menys estudiats del període d’implantació de les formes llombardes en l’arquitectura catalana del segle XI, i una de les obres més singulars de l’arquitectura religiosa alt-medieval per la presència d’una doble capçalera i l’emplaçament a occident del santuari principal.
L’estructura és de planta basilical de tres naus, amb la nau central notablement més alta que les laterals. Totes tres són cobertes amb voltes de canó llises, de perfil acusadament apuntat a la nau central i de mig punt a les naus laterals. Les naus se separen mitjançant dues sèries d’arcs formers, a un doble nivell, molt alt a la nau central, amb impostes de bossell, i més baix a les naus laterals, que arrenquen d’impostes en cavet. Als pilars rectangulars que suporten els arcs formers és perfectament visible com els arcs més alts corresponen a una segona fase de la construcció, en la qual es van engruixir els pilars pel costat de la nau central per donar-los la mida adequada per rebre els arcs formers alts que suporten directament la volta. És probable que aquest regruix dels pilars i la construcció de la volta de la nau central corresponguin a la consagració del 1157. No es pot afirmar, en canvi, que la construcció de les voltes de les naus laterals correspongui també a aquesta segona fase constructiva. Ben al contrari, no podem excloure que les voltes de les naus laterals corresponguin a l’obra original del segle XI.
Nau central de l’església, coberta amb volta apuntada, emmarcada pels pilars rectangulars engruixits.
ECSA - A. Roura
La reforma del segle XII s’hauria limitat, pensem, a la reconstrucció de la volta de la nau central, que no hauria estat construïda segons el projecte original o s’hauria ensulsiat a causa de la inadequada estructura dels suports. La conservació de l’alçada original de la nau central sembla abonar la hipòtesi que la volta de canó de mig punt era el sistema emprat al sostre primitiu de la nau central, com també a les laterals. Una coberta d’embigat tindria una relació deficient amb el sistema de finestres i amb els nivells de les cobertes originals, que es reflecteixen a la façana de llevant, on sembla que les naus laterals disposaven d’una coberta gairebé plana, si s’ha de jutjar per les arestes del cos de la nau central i els nivells dels ràfecs laterals.
De tota manera, la hipòtesi d’una coberta d’embigat a l’edifici del 1046 resulta també molt suggerent i caldria esperar l’exploració arqueològica de l’extradós de les voltes per confirmar l’estructura de les cobertes originals.
La capçalera de l’església, a ponent, és formada per tres absis semicirculars, corresponents a cada nau, precedits d’un estret arc presbiteral. Els brancals de l’arc presbiteral de l’absis central determinen una arquivolta que emfasitza el primer arc former de cada costat, i fan que l’arc presbiteral pròpiament dit arrenqui directament del mur. Tots els arcs presbiterals arrenquen, com els arcs formers, de grosses impostes en cavet. A banda l’arc presbiteral, l’àmbit del presbiteri és assenyalat per la presència d’arcs torals a les voltes de les naus laterals, que generen un primer pilar de cada costat de la nau en forma de T. A la nau central també hi ha un arc toral, de perfil apuntat, que arrenca d’impostes en bossell i correspon a la volta reformada. No sabem si en l’estructura original hi havia un arc d’aquest tipus, com a les naus laterals. Aquesta disposició dels arcs transversals, només a les naus laterals, evoca la solució estructural de l’església del monestir de Sant Pere del Burgal, amb la diferència que al Burgal l’estructura dels sostres és d’embigat.
Dues vistes de l’interior de l’extrem de llevant de l’església, amb dos dels absis buidats en la gruixària del mur i la plataforma que precedeix l’absis de Sant Miquel.
ECSA - A. Roura
La relació amb Sant Pere del Burgal no es limita a aquest aspecte, gairebé anecdòtic, sinó que, com el monestir pallarès, l’església de Santa Maria d’Arles disposa d’una segona capçalera, orientada a llevant per l’emplaçament a occident del santuari principal. Aquesta segona capçalera disposa de tres absis semicirculars, encastats al mur de la façana de llevant, oberts directament, sense arc presbiteral o triomfal, a les naus respectives. La presència de la porta principal del temple en aquesta façana, al tram corresponent a la nau central, fa que l’absis central (altar de Sant Miquel) se situï en una posició elevada, com l’absis superior del Burgal. L’espai absidal es completa amb una plataforma elevada, amb dues graonades laterals, la part baixa de la qual és aprofitada actualment com a cancell. Aquesta plataforma és coberta amb volta de canó i té dues fornícules laterals, resoltes en arc de mig punt a l’interior, una de les quals allotja una pica de marbre. Al mur de ponent d’aquest cancell es conserven dues fornícules més, elevades i resoltes en arcs escanyats, i als seus extrems hi ha sengles pilars rectangulars, que hem d’interpretar en relació amb el sistema d’escales, probablement de fusta, que comunicaven amb les grades d’obra que flanquegen la plataforma central que acompanya l’absis. Aquest absis és flanquejat a la vegada per dues fornícules del mateix tipus que les que hi ha a la planta baixa.
Els murs laterals de les naus han estat oberts per a la construcció de capelles de factura gòtica, dues a la banda nord, on la de ponent conserva encara una magnífica decoració pictòrica, i tres a la banda sud, encaixades entre l’església i el claustre, motiu pel qual cal suposar que o bé són anteriors al claustre o bé ocupen part de les antigues dependències monacals, que se situarien, de manera anòmala, adossades al mur de l’església.
El sobrealçament de la nau central, per sobre de les naus laterals, és aprofitat, com a Sant Vicenç de Cardona, per obrir finestres de doble esqueixada que il·luminen la nau central i que han estat alterades a l’interior pel regruix dels murs i a l’exterior per la modificació de les cobertes de les naus laterals. A aquestes naus només es conserven finestres als trams de ponent que s’obren a l’interior dels campanars, al segon tram del mur sud i al tram de llevant del mur nord; totes són de doble esqueixada. Als absis de ponent s’obre una finestra a cada absis lateral i tres finestres, molt esveltes, a l’absis central, també de doble esqueixada. Per sobre dels arcs d’obertura dels absis s’obren altres finestres, molt més amples que les dels nivells inferiors.
Façana de llevant de l’església, amb una de les torres que flanquejaven l’atri que la precedia, actualment desaparegut.
ECSA - A. Roura
La composició d’obertures més complexa es troba a la façana de llevant, on hi ha la porta principal, flanquejada per dues finestres corresponents als absis laterals, la del costat nord totalment construïda amb peces ceràmiques. Per sobre de la porta hi ha la finestra de l’absis central, d’una sola esqueixada, però profusament esculpida. Al seu mateix nivell i integrades al sistema de decoració mural, hi ha dues grans finestres, obertes a les naus laterals, que són el resultat de la restauració de dos grans finestrals de factura tardana i barroera. Finalment, a la part alta de la nau central, hi ha tres finestrals, d’una sola esqueixada i molt esvelts, que són parcialment alterats pel regruix dels murs i la volta de la nau central.
De les portes que tenia el temple, se’n conserven dues a la capçalera de ponent, que comuniquen amb la base dels campanars, resoltes en arc de mig punt, amb cap-i-alt interior. La porta que comunica amb el claustre ha estat reformada.
Façana de llevant ornamentada amb plafons refosos; a la part superior, un doble fris d’arcuacions cegues, suportades per columnes de marbre, en el primer nivell.
ECSA - A. Roura
Alçat de la portalada oberta al mur de llevant, a escala 1:50, amb una gran llinda de granit i la representació de la Maiestas Domini envoltada del tetramorf al timpà, tot coronat per un guardapols decorat amb palmetes, i dos monstres en actitud de devorar situats als extrems.
J.A. Adell
La porta principal, com ja s’ha dit, és a la façana de llevant. Centra la composició de la façana i és resolta amb una llinda, la qual adopta una forma triangular que ha estat interpretada com a signe de gran arcaisme, com un vestigi de l’església del segle IX. Aquesta forma de llinda, però, es retroba a la porta del refectori del monestir de Sant Pere de Rodes, la posició original de la qual és datable al segle X, mentre que la posició actual és datable als segles XII-XIII. Recentment s’ha identificat una llinda d’aquest tipus a l’església de Santa Eulàlia d’Erill-la-Vall, datable al segle XI. La llinda, que presenta incises dues alfes i una alfa i una omega, va acompanyada d’un arc de descàrrega, que defineix un timpà llis on hi ha encastada una creu esculpida, amb la representació de la Maiestas Domini i el tetramorf. L’arc és extradossat per una motllura bisellada, profusament esculpida, que a l’arrencada disposa de les representacions de dos lleons, seguint un esquema compositiu que es retroba, pràcticament idèntic, a la finestra de la façana principal de l’església del monestir de Sant Pere de Rodes.
Aquesta portada, un dels exemples més arcaics de porta monumental romànica, era aixoplugada per un porxo, del qual només es conserven les arrencades de dos arcs a la façana de l’església i les dues torres, baixes, que flanquejaven la seva façana de llevant, la qual era dotada d’una gran monumentalitat. La porta devia obrir-se al mur nord, desaparegut, o al remodelat mur de llevant. De la seva composició només es conserva una finestra, molt treballada, que fou reaprofitada en una casa d’Arles com a nínxol per a una imatge de sant Francesc Xavier.
Capçalera de ponent de l’església, on destaca l’absis principal i el notable campanar de la part nord, l’únic conservat dels dos que flanquejaven el temple.
ECSA - A. Roura
La composició de l’atri flanquejat per dues torres baixes es completava a ponent amb dos sòlids campanars de torre, dels quals només es conserva sencer el del costat nord, mentre que el del costat sud sols conserva la base. El campanar sencer és una massissa torre prismàtica, amb un coronament emmerletat, i disposa d’una alta socolada cega i cinc nivells de finestres, amb dues, dues, tres, tres i dues finestres a cada cara dels diferents nivells. Les finestres són d’esqueixada recta i, a diferència dels campanars d’estil llombard, no disposa de cap tipus d’ornamentació ni de cap sistema de divisió horitzontal dels pisos. Representa una versió molt austera del tipus de campanar que es construí a la catedral de Santa Eulàlia i Santa Júlia d’Elna, que està emparentat amb altres campanars com el de Millars, el de Sant Salvador d’Arles o la part baixa del campanar de Sant Pere de Rodes. L’estructura constructiva del campanar és formada per petits carreus irregulars lligats amb morter de calç, amb interposició de carreus ben tallats i polits a les cantonades —disposats al llarg i de través— i en la formació de les obertures.
Aquesta tècnica constructiva, de caràcter fortament arcaïzant, és present en tot el conjunt de l’edifici i és especialment visible a la façana de llevant, on apareixen els grans carreus als angles, als pilars interiors i a la part baixa del mur de llevant, mentre que la resta del parament és format per una combinació de reble i carreuó lligat amb morter de calç, amb juntes incises al sector de llevant i encintades al costat de ponent. Aquest fet posa en evidència, més que una disparitat cronològica, la intervenció de diversos tallers en l’execució de l’obra, perquè en monuments construïts íntegrament a la primera meitat del segle XI, com el monestir de Sant Pere de Casserres, apareixen tots dos tipus de juntes als paraments. Un element singular i destacable de la construcció de Santa Maria d’Arles és la presència d’elements ceràmics en els elements ornamentals i les finestres de la façana de llevant. Les dues finestres de la nau central més properes a l’extrem de llevant tenen els arcs extradossats per una filada de maons plans, que manquen a les finestres del costat de ponent i a les finestres absidals.
Les façanes laterals no tenen ornamentació i presenten un ràfec format per una filada de grans carreus que coronen el parament. A la part central del mur sud de la nau central es conserven quatre curtes lesenes que assenyalen l’inici d’una decoració llombarda no acabada, o bé aterrada, relacionable amb un cos desaparegut, el qual podria tractar-se d’un cimbori o llanterna. L’absis central conserva la decoració formada per motius llombards, en sèries de dues arcuacions entre lesenes, treballades amb carreus de granet, que destaquen sobre el fons arrebossat dels plafons. Però la façana més decorada és sens dubte la de llevant, on a banda de la porta es desenvolupa un dels sistemes decoratius més elaborats de l’arquitectura catalana del seu temps, estretament emparentat amb models nord-italians. Al nivell de la finestra de l’absis central, que ocupa una posició axial, hi ha un sistema de plafons refosos, emmarcats per una arcuació, en sèries de dos a cada costat de la finestra esmentada i en sèries de tres als trams corresponents a les naus laterals. En un nivell molt més alt, corresponent ja a la nau central, es desenvolupa un fris de set arcuacions que incorporen les finestres altes, suportades per columnes de marbre. Per sobre encara hi ha un tercer fris, amb cinc plafons decorats amb parelles d’arcuacions (de les quals només es conserven les de l’extrem sud) que segueixen els pendents de la coberta.
Tres detalls dels relleus escultòrics que decoren la portada principal.
ECSA - A. Roura
L’anàlisi de l’arquitectura i la construcció de Santa Maria d’Arles ens situa davant d’un gran edifici, concebut originalment com una obra unitaria —malgrat les diferències constructives— i construït a la primera meitat del segle XI, en un estil que adopta les formulacions de les noves formes llombardes que s’imposen arreu del país, però on encara té un pes decisiu la tradició constructiva anterior. Efectivament, a Arles aquesta tradició constructiva és ben present i es comprova en la concepció de la planta (emparentada amb el tipus de gran basílica carolíngia —Fulda, Saint-Maurice, basílica d’Eginard, a Steinbach, o Sankt Gallen— de la qual adopta la seva senzillesa conceptual) en el doble santuari i en l’emplaçament a occident del santuari principal. Aquest emplaçament es repeteix en altres edificis del segle XI català, vinculats especialment a la diòcesi d’Urgell, com les esglésies dels monestirs de Sant Serni de Tavèrnoles, Santa Cecília d’Elins o Sant Llorenç prop Bagà; i d’altra banda, el tema del doble santuari es repeteix, bé que d’una manera molt més tímida i senzilla, a l’església del monestir pallarès de Sant Pere del Burgal, on també hi ha un absis elevat.
En conjunt, l’església abacial de Santa Maria d’Arles és una obra d’una gran singularitat, motivada pel contrast entre la seva monumentalitat (pensem en les quatre torres de flanqueig) i la gran senzillesa tipològica i la unitat de la seva construcció. Malgrat les petites diferències constructives que s’hi observen, no hi ha dubte que l’obra actual respon a un projecte unitari, clarament definit i executat, llevat de les voltes de la nau central i la desaparició de l’atri.
L’església abacial d’Arles és una obra contemporània de la catedral d’Elna i d’altres obres de la regió del nord-est de Catalunya, com Sant Esteve del Monestir, Santa Maria de Vilarmilà, Sant Joan de Palau-saverdera o, en un ordre diferent, Sant Miquel de Cruïlles, que representen en conjunt una via de penetració de les formes de l’arquitectura llombarda a Catalunya. Aquesta via és totalment diferenciada de les que són presents a Osona, Urgell o Pallars i no té la mateixa difusió que aquestes, probablement per la força que tingué l’arquitectura d’aquesta regió a la fi del segle X, que la féu, en certa manera, impermeable a les noves aportacions. (JAA-PP)
El claustre
L’evocador claustre gòtic de l’abadia, construït a cavall dels segles XIII i XIV.
ECSA - A. Roura
Hom no sap res del claustre pre-romànic o romànic que precedí l’actual, al sector sud de l’església abacial. Aquest, obra principal de l’abat Ramon Desbac (1261-1303), com ho precisa el seu epitafi, és el primer claustre gòtic de la Catalunya del Nord. És construït amb marbre blanc de Ceret, excepte les columnes, que són de pedra de Girona, usada freqüentment a la Catalunya del Nord als segles XIV i XV per a la confecció de columnetes i creus de cementiri. És un exemple únic a les terres catalanes del nord de l’Albera d’un claustre gòtic de tipus llenguadocià, caracteritzat pel manteniment de les columnes dobles, de secció circular; els claustres gòtics catalans adopten la columna simple, molt sovint de secció quadrilobada. La influència de l’abadia de Sant Pèire de Moissac és molt probable i es comprova per la forma dels arcs apuntats, idèntica a Moissac (on els capitells romànics han estat conservats). De la sala capitular, obra també de l’abat Ramon, resta essencialment la porta i les finestres aparellades de marbre, que s’obren a la galeria oriental del claustre, darrere la qual subsisteix encara el palau abacial del mateix abat, abusivament restaurat al segle XIX.
Tal vegada l’únic record del recinte o les dependències monacals dels segles IX-X es troba entre l’església i la galeria nord del claustre. La paret que hi ha entre les tres capelles gòtiques del segle XIV obertes al mur de la nau lateral sud i la galeria nord del claustre és feta de maons toscos, disposats en filades més o menys horitzontals. El seu gruix important i irregular (d’1,60 a 1, 90 m) i unes espitlleres primitives fetes amb dos carreus posats de cantó, ens fan inclinar a creure que aquest mur potser és un vestigi del recinte dels segles IX-X. (PP)
Portada
Detalls de tres dels símbols dels evangelistes, situats als extrems dels braços de la creu.
ECSA - A. Roura
Figura de Crist en Majestat de la creu que ocupa el timpà de la portada principal.
ECSA - A. Roura
La porta de la façana oriental de l’església abacial presenta diversos elements d’interès pel que fa al camp de la decoració escultòrica. El conjunt és format al nivell més baix pels muntants, una llinda de granit que sobremunta la porta, un arc de descàrrega a l’interior del qual hi ha diversos motius figuratius i, finalment, un guardapols que corona l’arc i que es prolonga horitzontalment uns 20 cm als extrems fins a dues mènsules que serveixen de suport a dos monstres devorants.
El guardapols està decorat amb unes palmetes que mostren un estil proper al que veiem a la finestra principal de la façana de ponent de l’església de Sant Pere de Rodes (1022); el tipus de talla a bisell i el dibuix de les palmetes evidencien l’influx de la tradició hispano-mossàrab. És possible que la presència dels dos monstres als extrems del guardapols donés lloc a l’antiga llegenda arlesanenca dels simiots, feres de faç humana que devoraven els infants i que fugiren arran de l’arribada de les relíquies dels sants Abdó i Senén. La llegenda, coneguda des del segle XII, és recollida detalladament per Miquel Llort el 1591 (Llibre de la Translació dels invencibles i gloriosos màrtirs de J. C. Abdon i Sennen…), val a dir, però, que l’existència de les relíquies a Arles és atestada des del 933 i llur aportació per l’abat Amulf, vers el 960, sembla versemblant. Les feres podrien també al·ludir a una oració de la missa de difunts que diu libera eas de ore leonis (deslliura les ànimes de la gola del lleó), en què el lleó simbolitza l’infern (Cazes, 1979, pàg. 5).
Arcuacions del nivell superior de la façana principal, on encara resta part de la decoració que ornava els capitells.
ECSA - A. Roura
També al segle XI s’encastà al mig del timpà una creu grega que segons M. Durliat imita les creus d’orfebreria que es col·locaven al damunt de l’altar (Durliat, 1958, pàgs. 80-81). El centre de la creu és ocupat per la Maiestas Domini envoltada per la màndorla, i als braços té els símbols dels evangelistes, també encerclats. L’estil de l’obra, per bé que més evolucionat, s’emparenta amb la llinda de Sant Genis de Fontanes; la factura denota la mà d’un artista poc hàbil que empra un relleu pla i superficial i que segueix de prop els treballs dels ivoris bizantins i les cobertures dels evangeliaris. (PP)
Escultura
Damunt de la portalada del mur oriental i al mig del primer nivell d’arcuacions cegues hi ha una finestra d’arc de mig punt
Finestra que hom creu procedent del mur nord de la galilea, actualment destruïda, que encara mostra relleus esculpits a base de palmetes contraposades i dos animals fantàstics que s’afronten a la part baixa.
ECSA - A. Roura
Finestra d’arc de mig punt, decorada amb palmetes i una serp força estilitzades, que culmina la porta principal.
ECSA - A. Roura
La finestra és emmarcada exteriorment per una llinda esculpida: als extrems de la base hi ha dues rosasses que enquadren una serp, i als muntants, combinacions de palmetes i florons encerclats que recorden el treball del guardapols. Finalment, una segona renglera d’arcs cecs, molt més elevats, domina el conjunt. Aquests, primitivament en nombre de vuit, no recolzen sobre pilastres, sinó sobre unes fines columnetes amb capitells esculpits, avui en molt mal estat de conservació, la qual cosa impedeix veure amb claredat el tipus de decoració. (PP)
Al mur nord de la galilea o atri, a hores d’ara destruït, sembla que hi devia haver una finestra esculpida amb un estil i una factura propers als dels altres elements de la façana.
La finestra va ser reutilitzada al segle XVIII com a nínxol d’una estàtua de sant Francesc Xavier en una casa particular d’Arles. Els motius ornamentals que la circumscriuen són al muntant esquerre, una faixa de palmetes que s’escapa d’una gola enfurismada i que es desenvolupa a l’entorn de l’arc i baixa pel muntant dret; a la base de la finestra s’observa un lleó de faç humana i un drac afrontats, escena que segurament s’inspira en alguna il·lustració de manuscrit, i que simbolitza la lluita del bé i del mal, de Crist i del dimoni. (PP)
L’església abacial d’Arles conservava a l’interior les restes d’una decoració feta amb estuc o guix modelat tallat i policromat. La seva descoberta tingué lloc durant una campanya de restauracions practicada els anys 1972-73. Els fragments, molt trencats quan es van trobar, havien servit de reompliment dins la base d’un retaule del segle XVIII. Es van traslladar a Perpinyà, al Palau dels Reis de Mallorca, per tal de protegir-los i tractar-los al taller de restauració. Per ara, aquest conjunt, en gran part encara inèdit, espera l’estudi i la publicació necessaris, tant pel que fa a la iconografia com a la localització original exacta dins el monument.
Fragment de figura en relleu realitzada en estuc que forma part d’un grup de peces que foren trobades com a material de reompliment de la base d’un retaule del segle XVIII.
ECSA - A. Roura
Es tracta potser d’elements d’un retaule monumental, tot i que no es pot excloure la hipòtesi d’una altra destinació entre el mobiliari de l’edifici. Molt probablement les possibilitats s’haurien de limitar a un frontal d’altar o al que potser és més probable, els elements decoratius de les parts altes d’un baldaquí dins l’esperit heretat de monuments italians de l’alta edat mitjana —Milà per exemple— i que podria correspondre a la forma prestigiosa del baldaquí romànic de pedra, de la segona meitat del segle XII, de Santa Maria de Ripoll. Per l’estat de conservació dels trossos rescatats, sembla que els fragments hagin pogut formar part de la decoració de l’exterior de l’edifici religiós. D’altra banda, la idea del retaule topa amb el poc coneixement que tenim de peces monumentals semblants a les esglésies romàniques catalanes, ja que, segons l’opinió del que subscriu l’article, les pedres esculpides amb personatges de la catedral de Vic no provenen d’un retaule sinó de la façana principal.
Els fragments d’Arles, fora de trossos molt esmicolats, representen personatges de bon format, dotats d’un relleu important i fort, gairebé un alt relleu. El dors, molt llis, permet detectar que estaven adossats a una superfície plana que els mantenia estables. P. Ponsich els identificava com les figuracions de Crist en majestat, la Verge i, potser, alguns apòstols. Evidentment, es devia tractar d’una iconografia que s’inscrivia en qualsevol de les propostes de mobiliari d’altar que hem esmentat.
Estilísticament, el que es pot veure de les proporcions dels personatges, dels plecs dels vestits i de petits detalls del tractament de les parts conservades dels cossos, com les mans, permet de pensar que ens trobem davant d’obres que pertanyen a un moment molt tardà del segle XII, al voltant d’aquell estil del 1200 que es defineix en terres rosselloneses per una línia italiana classicitzant i que trobem en l’obra del taller de Ramon de Bianya, i també a la mateixa església de Santa Maria d’Arles a la làpida sepulcral de Guillem Gaulcem. Els fragments d’estuc, però, es poden apropar més aviat a l’art del portal de l’església de Sant Joan el Vell de Perpinyà, dels apòstols Pau, Jaume, Joan i Pere situats per parelles als brancals del portal o de la imatge del Déu Totpoderós que el presideix.
La decoració d’estuc dels edificis romànics s’ha conservat generalment poc i malament, perquè es tracta d’un material que es destrueix fàcilment. A Itàlia, com a Alemanya, existeixen alguns vestigis importants tant d’època alt-medieval com del període romànic. A Catalunya hi ha suficients elements dels segles XI i XII per poder esbossar una història d’aquesta tècnica, d’altra banda tan utilitzada al món islàmic durant el mateix període. Cal recordar sobretot la decoració monumental de la paret occidental del braç meridional del transsepte de Sant Serni de Tavèrnoles, on uns àngels amb ales desplegades i els braços aixecats permeten d’imaginar la vistositat i la qualitat d’aquest tipus de decoració quan es posava al servei de monuments de primera categoria. S’hi poden afegir, de memòria, elements de Santa Maria de Besalú del Museu de Vic, els frontals d’altar estudiats l’any 1924 per W. S. Cook i la crucifixió romànica de Sant Joan de Caselles, a Andorra.
Els estucs d’Arles no són potser els més recents del romànic català, sobretot amb relació a alguns frontals, però permeten de donar una idea d’un aspecte poc conegut de l’art medieval: la relació entre els escultors que treballaven dues tècniques paral·leles com són la talla de la pedra i la del guix. Potser no eren els mateixos tallers ni els mateixos artistes, però en tot cas mostren característiques d’estil idèntiques i pertanyen plenament al mateix cercle cultural. (XBA)
Capitell
Capitell esculpit que es conserva en una de les capelles meridionals de l’església.
ECSA - A. Roura
En una de les capelles meridionals de l’església, veïna de la capella dels sants Abdó i Senén, es conserva un capitell de granit trobat darrerament pel rector de la parròquia. El capitell té una forma troncocònica i està esculpit per totes les cares, si bé l’estat de conservació de la pedra no és gaire bo i el treball apareix ja desdibuixat. Presenta uns motius d’entrellaços de tipus geomètric i vegetal. P. Ponsich creu que se li pot atribuir una datació pre-romànica. (MaCC)
Epigrafia
Una de les columnetes de la façana de llevant, la primera començant per la dreta, porta una inscripció de baix a dalt al llarg del fust, que ja fou transcrita per Pere Tastu i Louis de Bonnefoy. La inscripció diu:
AMELIUS MAURELLUS, MONACUS, ELDESINDUS, PRESBITER, QUI HOC FECERUNT
Que traduïda al català vol dir: “Amell Morell, monjo, Eldesind, prevere, que això van fer.”
Calc de la inscripció gravada en una de les columnetes de la façana de llevant.
ECSA - A. Roura
Aquesta misteriosa inscripció, de bell antuvi interpretada com la signatura de dos arquitectes responsables de la concepció i execució de la façana, o fins i tot de l’església mateixa, és a uns 15 m d’altura i només pot ser desxifrada amb l’ajuda d’uns binocles. La columneta ha estat tallada dins una placa gravada anteriorment, ja que hom hi veu encara la traça de la part baixa de les lletres d’una línia superior que el picapedrer deixà i que hem temptat de desxifrar vanament fins ara. Per la nostra part creiem que els dos personatges esmentats devien ser dos monjos, companys de l’abat Castellà I, fundador del primer monestir, els noms dels quals són recordats en una notícia d’un plet de l’any 875, relativa a la fundació de la cel·la i del palau o palol (palaciolum) de Sant Pere de Riuferrer “per l’aprisió del difunt abat Castellà i dels seus monjos, Honon, prevere, Eldesind, Amell, Teudesind i Bassulí, monjos”. (PP)
Làpida sepulcral de l’abat Arnulf, documentat l’any 963, encastada a l’interior del mur que separa el claustre de les capelles obertes a la nau lateral sud de l’església.
ECSA - A. Roura
A l’interior del mur que separa el claustre de les capelles gòtiques obertes a la nau lateral sud de l’església hi ha encastades dues làpides funeràries amb inscripció, una de les quals, la de l’abat Arnulf (documentat el 963), no pot ser posterior al segle XI, segons els seus caràcters epigràfics. L’altra és la de l’abat Bernat de Montesquiu (1214-20). Totes dues són visibles al fons d’un armari lateral del retaule de Sant Josep (del segle XVIII). Segons el testimoniatge de Pere Llot, el qual les reconegué i les feu netejar, són a l’emplaçament primitiu i tanquen els ossaris dels dos abats.
Vet ací el text de la primera, avui mutilada, completat per la publicació que feren P. Llot i P. de Marca:
1 † PULVERE CONCRETUS: IA[CET HIC IN PULVERE VETUS]
2 […] ARNULFUS CHRISTI VENERANDUS ALUMNUS
3 HIC PATER EGREGIUS VIVENS SEMPER STUDIOSUS
4 MISTICA [DA]VIDICO DEPROMERE CARMINA NABLO
5 DIGESSI[T] MONACHIS BEN[E]DICTI DOGMATA PATRIS
6 ILLE QUIDEM SANCTAS ROMANIS VEXIT AB ORIS
7 SANCTI REL[IQUIA]S SENNEN ET MARTYRIS ABDON
8 [CELICA CUNC]TIPOTENS I[LLI DA] SCANDERE REG[NA
9 AGNIMA FLORIG]ENIS [RETINET UB]I FUL[GIDA SERTIS
10 ERGO KALENDARUM NONO CUM PACE NOVEMBRIS
11 SPIRITUS ILLIUS SECULO MIGRAVIT AB ISTO
12 CARPE VIATOR ITER SUPPLEX DIC PARCE REDEMPTOR]
El text, traduït al català, diu:
“Barrejat amb la pols, aquí jau en la pols vella/… Arnulf, venerable alumne de Crist./Fou un pare egregi quan vivia, que sempre va estudiar/la mística i va cantar els poemes de David./Va repartir als monjos l’aliment dels ensenyaments del pare sant Benet,/ a portar de les ribes romanes/les santes relíquies dels màrtirs Abdó i Senén./L’Omnipotent li concedeixi el do d’enfilar-se als regnes celestials/on es troben les multituds resplendents coronades de garlandes de flors./Per això el nou de les calendes de novembre/el seu esperit va migrar amb pau d’aquest segle./Vianant, segueix el camí i suplicant digues: “Perdona’l Redemptor!”
Làpida sepulcral de l’abat Bernat de Montesquiu, de l’any 1220, conservada al costat de la làpida de l’abat Arnulf.
ECSA - A. Roura
La segona làpida és un bloc de marbre de forma quadrada dividida interiorment en nou caselles; les quatre caselles dels extrems mostren unes senzilles fulles lanceolades realitzades en baix relleu; la del mig inclou una creu patent flanquejada per una alfa i una omega, mentre que a les quatre que resten es disposa l’epitafi:
(braç superior)
1. ANNO DOMINI
2. M CC XX
(Braços Esquerre I Dret)
3. V IDUS SEPTEMBRIS/OBIT BERNAR-
4. DUS DE/MONTE-
5. ESQUIU/O ABBAS
(Braç Inferior)
6. ISTIUS
7. LOCI †
El text, traduït al català, diu: “L’any del Senyor mil doscents vint, el cinc dels idus de setembre [9 de setembre] va morir Bernat de Montesquiu, abat del dit lloc.”
Procedent del monestir, es conservava al segle XIX en una casa particular del poble una altra làpida —de la segona meitat del segle XIII— on constava la fundació d’un aniversari. En tenim referències gràcies a L. de Bonnefoy, que encara la pogué veure. Ja es trobava en mal estat i era difícil de llegir. Servia d’aigüera. (PP)
Altar
Interior de l’absidiola de la part sud-oest del temple, on hi ha un altar dedicat a sant Rere.
ECSA - A. Roura
Costat esquerre de l’ara d’altar, de marbre blanc, de l’absidiola del sud-oest de l’església, on es gravà al segle XII el nom de Pascalis.
ECSA - A. Roura
L’absidiola sud-oest de l’església abacial, dita de Sant Pere apòstol, conté una ara d’altar, de marbre blanc, que estigué durant molt de temps encastada a la paret nord del claustre. Pertany a la sèrie d’ares d’altar decorades amb lòbuls semicirculars i deu datar versemblantment de la consagració de l’església el 1046. Segurament fou reutilitzada posteriorment com a llosa de paviment i per aquesta raó els motius decoratius són molt esborrats. Hom llegeix a la cara superior, amb dificultat els grafits: Sariusi… Bernard… Ulderici… Deila, Presbiter. Al cantell esquerre, hom llegeix la següent inscripció en caràcters epigràfics del segle XII: PASCALIS. (PP)
Sarcòfag
Imatge jacent del cavaller Guillem Gaucelm de Tellet, encastada verticalment al mur sud de l’antiga galilea sobre un sarcòfag paleocristià del segle IV.
ECSA - A. Roura
Encastada verticalment al mur sud de l’antiga galilea, al damunt de l’antic sarcòfag paleocristià datat al segle IV i conegut amb el nom de “Santa Tomba”, es troba una imatge jacent de marbre atribuïda per L. de Bonnefoy a Ramon de Bianya. La figura ja apareix situada en aquest indret en diversos llibres de viatges dels segles XVIII i XIX, com el Voyage pittoresque de J. B. F. Carrère, publicat el 1787, el Voyage pittoresque du département des Pyrénées-Orientales del C. de Basterot (1824) i finalment el Voyages pittoresques et romantiques dans l’ancienne France vol. II, Languedoc.
Segons la inscripció gravada a la part superior, és la tomba de Guillem Gaucelm, senyor de Tellet, mort l’any 1211:
1. ANNO [CHRISTI M]/ILLESIMO CC […]
2. IIII IDUS A[PRI]LIS/OBIIT GUILLELM[US]
3. GAUCELMUS MI/LES DE TELET
El text traduït és:
“L’any de Crist 12[11], el quatre dels idus d’abril [10 d’abril] morí Guillem Gaucelm, cavaller de Tellet.”
L. de Bonnefoy identificà amb encert aquest personatge amb Guillem Gaucelm de Tellet, que en el seu testament “l’any trentau del rei Felip” [l’any trenta-u del regnat de Felip August, que va del 18 de setembre de 1210 al 17 de setembre de 1211], elegia la seva sepultura al monestir d’Arles i deixava un llegat a l’església de Tellet; el mateix, probablement, que el 1197 signava com a testimoni una convinença entre l’abat d’Arles i Ermessenda de Cortsaví. La datació del testament de Guillem Gaucelm de Tellet pel regnat del rei de França Felip August és un dels exemples més tardans d’aquest tipus tradicional de datació.
El conjunt, de marbre blanc amb vetes grises, és format per quatre elements diferents que formen una creu llatina: el pal més llarg (de 176 cm de llargada) és ocupat per la figura del jacent, amb cabells llargs i barba, braços creuats damunt del pit, vestit amb una llarga túnica i un mantell ple de petits plecs oblics; li manca el nas, que segons una tradició popular se li hauria malmès a causa d’un càncer a la cara el qual li fou curat gràcies a l’aigua miraculosa que emanava de la Santa Tomba. Al segon bloc, damunt del cap del difunt, es troba sobre una creu patent la Dextera Domini beneint amb els tres dits, gest que s’interpreta tradicionalment com una al·lusió a la Trinitat. A ambdós costats del cap i formant els braços curts de la creu, figuren dos àngels de genolls que despleguen les ales alhora que miren la mà divina de manera semblant al que succeix en altres sepulcres del mateix escultor.
L’estil de l’obra, que sembla inspirar-se en l’escultura antiga, és característic de Ramon de Bianya. Aquest artista, que com Antelami sembla beure d’un corrent arcaitzant que al començament del segle XIII circulava per Itàlia, el Llenguadoc, Provença i Catalunya, es distingeix pel manierisme cal·ligràfic, palès de manera particular en el tractament dels vestits de les figures, que apareixen coberts d’infinitud de plecs. Tant l’estil de l’obra com el tipus de sepulcre s’acosten a altres obres de Ramon de Bianya, com alguns capitells del claustre d’Elna, dues estàtues jacents conservades també en aquesta catedral (la de Ferran del Soler, datada el 1203, i la de Ramon de Vilallonga, el 1216; vegeu les pàgs. 292-293 i 400-403 del volum XIV d’aquesta col·lecció) i finalment les escultures del portal de Sant Joan el Vell de Perpinyà (vers el 1220) que marcarien el punt i final de la trajectòria artística de l’escultor. (PP)
Pintures
Conjunt de les pintures que encara resten a la capella tribuna de Sant Miquel Arcàngel.
ECSA - A. Roura
A l’interior de la capella de Sant Miquel Arcàngel oberta al tram del mur de llevant corresponent a la nau central, per sobre de la porta, es descobriren diversos fragments de pintures murals que formaven part de la decoració pictòrica originària de l’església. Els primers vestigis aparegueren l’any 1954, i la resta els anys vuitanta, quan fou desplaçat l’orgue que l’ocupava.
A banda i banda de la finestra de l’absis —exteriorment esculpida amb una sanefa i amb uns florons pintats de color blanc i negre a la doble esqueixada— hi ha disposats sis serafins, amb ales blanques plenes d’ulls, vestits de color vermell i cares traçades amb una ratlla negra amb retocs blancs sobre un fons rosat viu, que mostren una expressió d’energia viril.
Tres detalls de les pintures murals de la capella de Sant Miquel Arcàngel: dos d’ells amb figures d’àngels, corresponents al nivell mitjà de l’absis, i a sota un dels símbols dels evangelistes, que devia envoltar una imatge central de Crist en Majestat, i un altre àngel del nivell mitjà.
ECSA - A. Roura
A la nau central, separant l’absis d’aquest espai, hi ha una greca molt semblant a la de Sant Martí de Fonollar. Finalment, l’absis mostra encara restes de la pintura primitiva amb els símbols dels evangelistes i algunes inscripcions.
L’estil de les pintures, sobretot el tractament dels rostres i la ja esmentada cornisa, es pot relacionar amb el cercle del mestre de Fonollar, tot i que com assenyala J. Sureda el frescos presenten un cromatisme més atenuat. (PP)
Interior d’un dels armaris que hom construí als pilars de la nau central, decorat amb motius pictòrics de tradició romànica.
ECSA - A. Roura
A la cara de ponent de dos pilars de la nau central, els segons comptant des de l’absis, a una alçada de tres metres de terra, hom realitzà dos armaris tancats amb portes de ferro a l’interior dels quals es conserven pintures amb motius de tradició romànica. Estaven destinats a custodiar les relíquies del monestir i a exposar-les a la veneració dels fidels durant la celebració de determinats actes litúrgics. Deuen datar del segle XIII o l’inici del XIV. (PP)
Lipsanoteca
L’església d’Arles conserva a l’interior una lipsanoteca que fou trobada a l’hort del Capellà pel que subscriu l’article, i que havia servit d’abeurador per a les gallines.
Dos aspectes de la lipsanoteca de pedra que es conserva a l’interior de l’església, completament buidada per dintre tal com ho demostren els forats practicats a la cara superior.
ECSA - A. Roura
La peça consisteix en un bloc de pedra sorrenca, aproximadament paral·lelepipèdic (21 cm d’alçada, de 22 a 22, 7 cm de llargada i de 20, 5 a 26 cm d’amplada). La part superior —que presenta un rebaix destinat a subjectar una tapadora de pedra o de fusta— té excavats cinc loculi simbòlicament disposats en creu grega, el del mig circular, els altres trapezoïdals, destinats a rebre les relíquies.
D’acord amb el costum general, almenys als països catalans, hom gravà sobre algunes de les cares de la lipsanoteca alguns grafits (probablement, també n’hi devia haver d’altres sobre la tapadora desapareguda). Dos són encara ben llegibles sobre la cara superior, prop de la vora, a una banda i l’altra d’un braç de la creu: SEGUIN (U)S (en capitals i cursives barrejades) PETRUS (en capitals romanes). Dos més, entre dos altres braços, són esborrats en part: Te… Pe… Sobre un dels petits costats aplanats, llegim, no sense dificultat:
VIVAS MONACHUS CU[M] 0[M]NIB[US PARENTIBUS] GAUCB[ERTUS] CU[M] OMNIB[US] PAREN[TIBUS] LO…
Sobre la part aplomada d’un dels costats llargs: Dugo Presbiter Oto Cu[M] Omnib[Us] Parentib[Us] Suis
Aquestes inscripcions eren, doncs, com de costum, de naturalesa devota o profilàctica. Més que els noms de personatges que havien participat o assistit a una consagració d’altar, devia ser el nom dels monjos, preveres o altres persones que havien col·laborat en la confecció de la lipsanoteca —són de vegades signades—, o bé havien participat en la seva col·locació poc abans de la imposició de l’ara i de la cerimònia de consagració de l’altar.
La lipsanoteca d’Arles —la disposició de la qual s’assembla a la de l’altar major de l’abacial de Sant Germà d’Auxerre, recentment reconeguda i datada vers el 540— podria situar-se si més no al segle XI (caràcters epigràfics, onomàstica: presència de noms com VIVAS i DUGO), però també podria ser anterior i haver estat reutilitzada (com ho suggereixen certes irregularitats); en aquest cas dataria de la primera fundació del monestir, vers el 780, o tal vegada correspondria a la seva reconstrucció en el seti actual, entre el 881 i el 891.
Coneixem l’existència d’una altra lipsanoteca a l’església d’Arles gràcies a la informació que dona J. A. Brutails i que parla “d’un cubet de pedra buidat per dintre” que portava “una inscripció cursiva lleugerament gravada amb estilet en una cara” (1901, pàg. 179, n. 4), el calc de la qual li havia fet arribar l’erudit Salsas. “L’escriptura, bastant mal formada, me sembla ésser —afegia— del segle XI o del XII. En una de ses cares llegeixo: ‘Oliba…, Petrus, Wilelmus, Guanlangater (?) cum omnibus illorum…’. Aquest petit carreu no hauria contingut les relíquies col·locades en un altar, i el text transcrit no podria ésser un fragment de l’acta de consagració?” La hipòtesi de J. A. Brutails era evidentment encertada, per bé que aquest tipus d’objecte litúrgic, una lipsanoteca, fos aleshores poc conegut. Com el mateix autor indicava: “el guarden a la sagristia d’Arles de Tec”, però malgrat les recerques realitzades a l’interior de l’església arran del Congrés Arqueològic del 1954 la lipsanoteca no fou mai trobada. (PP)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Marca, 1688, cols. 1 321-1 323 i 1 089-1 092
- Taylor, Nodier, Cailleux, 1833-35, vol. II
- Monsalvatje, 1896, vol. 7, pàssim
- Brutails, 1901
- Abadal, 1926-50, vol. II(I), pàgs. 20-39
- Ponsich, 1954-55, vol. IV, 1-2, pàgs. 69-99; 1955, pàgs. 347-377
- Pladevall, 1968, pàgs. 118-120
- Cazes, 1979
- Loréto, 1990
Bibliografia sobre l’escultura
- Houlet, s. d., vol. I, pàg. 12
- Portalon, 1852, pàg. 148
- Bonnefoy, 1856-63, pàg. 220
- Gaillard, 1938, pàgs. 70-71
- Ponsich, 1954-55, vol. IV, 1-2, pàgs. 69-99 i 1955, pàgs. 347-377
- Durliat, 1958, pàgs. 80-82
- Dictionnaire des églises de France, 1966, vol. IIc, pàg. 11
- Ponsich, 1977
- Cazes, 1979, pàgs. 5-7
- Corpus des inscriptions, 1986, vol. 11, pàg. 17
- Ponsich, 1955, pàgs. 347-377
- Barral, 1975, 6, pàgs. 117-121
- Cazes, 1979, pàg. 10.
Bibliografia sobre l’epigrafia
- Bonnefoy, 1856-63, pàg. 220; pàgs. 222-225 i 238
- Ponsich, 1955, pàgs. 363-364
- Corpus des inscriptions, 1986, vol. 11, pàgs. 18-19; pàgs. 19-20 i 23-24
Bibliografia sobre l’altar
- Ponsich, 1980a, núm. 11, pàg. 309; 1982, núm. 13, pàg. 16
- Corpus des inscriptions, 1986, vol. 11, pàg. 21
Bibliografia sobre el sarcòfag
- Bonnefoy, 1836-63, pàgs. 208-242
- Caumont, 1862, pàg. 127
- Ponsich, 1955, pàgs. 347-377
- Durliat, 1958, pàgs. 223-225; 1959, II, pàg. 62
- Dictionnaire des églises de France, 1966, vol. IIc, pàg. 11
- Durliat, 1973, pàgs. 131-133
- Cazes, 1979, pàgs. 8-9
- Corpus des inscriptions, 1986, vol. 11, pàgs. 22-23
Bibliografia sobre les pintures
- >Ponsich, 1954, pàgs. 347-377
- Ainaud, 1957, pàg. 19
- Durliat, 1958, pàg. 81 i 1961, pàgs. 7-8
- Ainaud, 1973, pàg. 176
- Ponsich, 1974, pàg. 129
- Cazes, 1979, pàg. 10; pàg. 15
- Cook-Gudiol, 1980 [1950], pàg. 51
- Sureda, 1981, pàgs. 308-309
Bibliografia sobre la lipsanoteca
- Brutails, 1901
- Demaus-Proumailhac, 1955, pàgs. 9-16
- Ponsich, 1987, 4, pàgs. 1-4