Situació
Esvelt campanar de l’església, del final del segle XI o començament del segle XII, gairebé l’únic element genuí d’aquest temple situat en un extrem de l’antic clos murat de la vila.
ECSA - A. Roura
L’església de Sant Salvador es troba al sector de tramuntana del nucli urbà de la vila d’Arles, en el traçat de l’antic recinte de muralla. El temple és situat vora la confluència del carrer de Sant Salvador, on hi té l’entrada, la placeta d’Avall i el carrer dels Valls de Joan Vilar. Per aquest darrer hom travessa la població per la carretera D-115, en direcció a Prats de Molló, passant pel costat mateix del campanar de Sant Salvador. (EBP)
Mapa: IGN-2449. Situació: Lat. 42° 27′ 31″ N - Long. 2° 38′ 8″ E.
Història
Hom sap, indirectament, que l’església de Sant Salvador, dependent de l’abadia de Santa Maria d’Arles, existia l’any 1159 quan fou consagrada l’església parroquial de Sant Esteve, de la mateixa vila d’Arles. Entre els signants de l’acta figura Joan, prevere de Sant Salvador. Aleshores Sant Salvador no era parròquia, ja que el seu terme hauria afrontat amb el de Sant Esteve, i no consta pas així. Albert Cazes (1990) ha esmentat una notícia una mica anterior referida al mateix sacerdot Joan, de Sant Salvador, que també signà un document de l’any 1153 (cita el Cartoral de Fossà I, núm. 32).
En les Rationes decimarum del final del segle XIII s’esmenta el capellà de Sant Salvador d’Arles, que havia de contribuir al suport de les croades amb l’impost de la dècima. Les rendes d’aquesta església aleshores devien ser una mica inferiors a les de l’esmentada parròquia de Sant Esteve d’Arles. Així, l’any 1279 el sacerdot de Sant Salvador havia de pagar 36 sous i 7 diners (melgoresos) i l’any 1280 li corresponien 35 sous, mentre que pels mateixos anys el capellà de Sant Esteve havia de contribuir amb 48 sous i 2 diners i amb 44 sous, respectivament.
En un moment que no s’ha determinat exactament, Sant Salvador esdevingué també parroquial, i passà a coexistir així amb la parròquia de Sant Esteve. Ja era així, amb seguretat, a l’inici del segle XV, ja que en textos del 1400 i del 1435 s’esmenta la rectoria Sancti Salvatoris de Arulis. Sant Esteve era la parròquia del nucli de la vila d’Arles i Sant Salvador era la parròquia forana, dels habitants dels masos escampats pel terme.
Al final del segle XVIII, després de la Revolució Francesa, extingida la comunitat monàstica, l’església de Santa Maria del monestir quedà convertida en l’única parròquia de la població. Les antigues parròquies de Sant Esteve i Sant Salvador van ser venudes com a “bé nacional” per l’Estat. Sant Salvador, sortosament, no ha sofert cap destrucció ni degradació important. Actualment pertany a una associació de salvaguarda que hi manté el culte i també la destina a centre cultural. S’hi ha conservat un repertori molt atractiu d’escultura barroca en fusta, a més de diversos retaules i imatges. (JBH)
Església
De l’església de Sant Salvador d’època romànica es manté dret l’alt campanar, un dels trets característics de la vila d’Arles. Les altres parts del temple han estat molt transformades; hom afirma que al segle XIV, al qual poden correspondre els quatre trams de volta de creueria de la seva única nau. Tanmateix, és evident que altres reformes importants es produïren en èpoques força posteriors, per exemple la construcció de tres capelles a cada costat de la dita nau i l’actual capçalera carrada, amb voltes d’arestes.
Tot i que les capelles esmentades i diferents construccions afegides impedeixen la visió de molts sectors de l’edifici, des de l’exterior es pot comprovar que han subsistit els murs laterals de la nau romànica. Per sobre de les teulades de les capelles es poden observar els paraments romànics, tant al costat de migdia com al de tramuntana de la nau (l’afegitó de les capelles perforà la part baixa d’ambdues façanes).
Al mur septentrional es conserven tres finestres romàniques de doble esqueixada i arcs de mig punt, fets amb dovelletes estretes i llargues, sense poliment (han estat tapiades). Al mur meridional hi devia haver una seqüència semblant de finestres, però han estat destruïdes en eixamplar-les i convertir-les en obertures rectangulars. En ambdós murs l’aparell romànic és de petits carreus de granit, el mateix tipus de construcció que la del campanar que esmentem a continuació.
Aquest campanar és situat al costat septentrional de l’església, vers l’angle nord-oriental de la nau. És una torre elevada i no pas gaire ampla, gairebé quadrangular (entre 6, 30 i 6, 40 m de costat, mides exteriors) i és molt esvelta: fa uns 25 m d’alt. Només a l’extrem superior, el coronament de muret, amb parells d’obertures d’arquets fets amb rajol, és fruit d’alguna reforma tardana.
A les façanes de la torre hi ha un predomini del ple sobre el buit, ja que els dos únics pisos de finestrals apareixen força més amunt de la meitat de la seva alçada. A la part restant dels paraments només hi ha algunes espitlleres i una obertura d’arc de mig punt al costat de migdia, que a l’origen devia comunicar amb l’església. Així mateix, a la façana nord (la que dona als “Valls de Joan Vilar”), la base del campanar té una porta antiga, d’arc de mig punt fet amb dovelles estretes i llargues. Va ser anul·lada quan el campanar quedà plenament integrat al recinte fortificat de la vila: al mur que la pareda hi ha una sagetera.
A cadascuna de les quatre façanes, els dos pisos alts presenten un finestral biforat. L’estructura d’aquestes obertures és força diferent segons la seva situació. Els dos arquets de mig punt de les finestres de migdia i de tramuntana són separats per simples pilars rectangulars. A les altres dues façanes —ponent i llevant-, les obertures també corresponen a arcs de mig punt i tenen les mateixes dimensions, però són proveïdes de doble mainell amb columnetes i capitells. Les columnes són de secció octagonal i llises, les bases molt simples (una forma troncocònica damunt d’un plint) i els capitells, petits i cúbics, també són llisos, només amb els angles bisellats.
El campanar és enterament construït amb un aparell de carreu de granit, no gaire ben escairat i deixat sense polir, disposat en filades de certa regularitat, que deixen ben visible el morter. A les cantonades s’han emprat carreus més allargats, col·locats al llarg i de través.
Pel tipus de construcció i d’estructures —aparell de carreu, tipologia de les obertures i els arcs-, creiem que tant el campanar com el poc que queda de l’església, es poden considerar bastits al segle XI, segurament a la segona meitat. Tanmateix, els finestrals del campanar, que ja posseeixen un mainell evolucionat (amb capitells no mensuliformes i columneta esvelta), podrien indicar una construcció una mica més tardana, ja dins el segle XII i seguint unes formes esdevingudes tradicionals.
Per la seva composició i esveltesa aquesta torre campanar recorda exemples nord-italians (o alpins). Tant les característiques formals com el dit esquema compositiu segueixen, evidentment, els models llombards, però sense la seva concepció ornamental; és a dir, prescindint totalment de la decoració arquitectònica pròpia dels esmentats models. Efectivament, a la torre de Sant Salvador d’Arles els murs manquen de les típiques seqüències d’arcuacions, de les lesenes, etc., dels campanars “llombards”. Només l’adequada combinació dels elements funcionals i les seves proporcions —l’esveltesa— li proporcionen un atractiu i una bellesa plàstica indubtables.
En aquest sentit és equiparable a l’altre campanar d’Arles, el que queda al monestir de Santa Maria, al qual també li manca la decoració “llombarda”. Però, en un altre aspecte, ambdós es diferencien justament per la diversitat de les proporcions, fins al punt que, en certa manera, es podrien considerar antagònics. Si la torre de Sant Salvador destaca per la gracilitat, el campanar del monestir és una mostra de torre massissa i robusta, certament imposant. En tot cas, ambdós campanars veïns són representatius de l’adopció atípica i singular de les formes de l’arquitectura dita llombarda en els comtats del nord-est de Catalunya. (JBH)
Bibliografia
- Marca, 1688, ap. CCCCXXVIII, cols. 1 323-1 324
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàgs. 309-310 i ap. VI, pàgs. 361-362
- Rius, 1946, vol. I, pàgs. 39 i 49
- Ponsich, 1980b, pàg. 72
- Cazes, 1990, pàg. 66
- Loréto 1990, pàg. 54