Situació
Vista aèria del nucli de Palaldà, centrat per l’església parroquial i les dues torres de l’antic castell.
ECSA - Camara J.P. Joffre
Les restes del castell, conjuntament amb els vestigis de l’antic recinte fortificat, són a la part alta del nucli vell d’origen medieval del poble de Palaldà, prop de l’església de Sant Martí.
Mapa: IGN-2449. Situació: Lat. 42° 29′ 15″ N - Long. 2° 40′ 32″ E.
Per a arribar-hi des del Voló o Ceret, cal agafar la carretera D-115 i seguir-la fins als Banys d’Arles, des d’on, a la riba esquerra del Tec, es veu el conjunt del nucli de Palaldà, concentrat dalt d’un turó. Des d’aquí mateix cal prendre la carretera D-618, que travessa el riu per un pont i després d’una mica més d’un quilòmetre porta a Palaldà, vila que s’ha expandit els darrers anys a l’interior del meandre que forma el Tec al seu pas per aquest poble, de manera que avui forma una conurbació amb els Banys d’Arles. (EBP)
Història
El lloc de Palaldà és esmentat documentalment l’any 814 en un precepte de Lluís el Piadós, pel qual ratificava als germans Guimar i Radó la possessió de la vil·la de Ceret; segons indica el precepte quan defineix les afrontacions territorials, als límits de ponent de les terres de Ceret es trobava la villa Paladdanum. L’abadia d’Arles tingué importants possessions a Palaldà ja des del segle IX. Així, de l’any 874 hi ha notícia de la donació al dit monestir d’una vinya situada infra fines de Palatiodano, feta per Dido i la seva esposa Raso. En els preceptes del rei Lluís el Tartamut de l’any 878 i del rei Carloman del 881, consta que l’abadia d’Arles gaudia dels drets de pesca des del Riuferrer fins a Palaldà: “…piscatoriis de ipso rivo Ferrarii usque in Palatiolum”. Posteriorment, ja al segle X, hi ha una referència documental l’any 945, quan una dona anomenada Giralda va vendre al monestir d’Arles unes terres “in appendicio de Palatiodani”. L’any 967 el levita Sunifred llegà als monjos d’Arles un vilar a Palaldà i tot el que tenia dins la seva parròquia (és el primer esment conegut de l’església de Sant Martí de Palaldà), mentre que l’any 980 els era donada una vinya del mateix terme.
A l’inici del segle XI, en la butlla de confirmació de béns que el papa Sergi IV concedí a l’abadia d’Arles l’any 1011, li ratificava, entre les altres propietats del monestir, l’alou de Palaudani amb les seves terres, vinyes, masos i molins o preses d’aigua.
El monestir de Sant Pere de Camprodon també tenia propietats al terme de Palaldà, car una butlla del papa Benet VIII de l’any 1017 li confirmà la possessió d’uns masos i un alou, amb els corresponents termes, situats a Palaldano.
A la darreria del segle XI, el 1091, fou celebrat un judici al monestir d’Arles en presència del comte Bernat III de Besalú, del vescomte de Castellnou, Guillem II, i altres magnats dels seus dominis, per dirimir el litigi suscitat entre l’abat Guitard i Ramon Matfred de Cortsaví; segons la sentència, aquest darrer hagué de renunciar a totes les exaccions que recaptava indegudament sobre les possessions de l’abadia, entre d’altres, el dret de batllia de Ramon Giscafré, de Ponç i d’Arnau Lanfré de Palatio Dan.
Pels anys 1087 i 1119 s’esmenta un personatge dit Guillem Ramon de Palaldà, i a partir del segle XIII, hi ha notícies diverses d’un llinatge de cavallers que prengueren el nom del lloc. També en aquesta centúria es comencen a conèixer notícies sobre el castell de Palaldà, si bé el lloc podia haver estat fortificat força temps abans. En aquest sentit, hi ha constància que l’any 1260 l’abat Ponç d’Arles assignà a l’oficial claustral del monestir les rendes dels molins que Guillem Hug de Serrallonga posseïa sota el castell de Palauda. Per tant, és també al segle XIII que apareixen documentats els Serrallonga com a possessors de la senyoria de Palaldà, que quedà incorporada a la baronia de Cabrenys o de Serrallonga; molt probablement els Serrallonga ja tenien aquesta senyoria des de feia temps, però sempre com a feudataris dels vescomtes de Castellnou.
Al darrer quart del segle XIII, els Serrallonga havien bastit diverses fortificacions als llocs de la seva senyoria, sense la corresponent autorització del vescomte de Castellnou. Així, una sentència de l’any 1278 de Jaume II, rei de Mallorca, obligava Bernat Hug de Serrallonga a exhibir l’acta per la qual Jaspert IV de Castellnou, germà del vescomte Guillem VI, hauria donat permís a Guillem Hug de Serrallonga per fer noves fortificacions al castell de Palaldà (“facere fortitudinem in castro de Palaudano”). Els Serrallonga també tenien la senyoria del proper castell de Montalbà i la vall de Montdony, dins l’actual terme dels Banys d’Arles.
La baronia de Serrallonga o de Cabrenys passà a una branca del llinatge de Rocabertí pel casament, vers l’any 1312, entre Beatriu de Serrallonga, germana i hereva de Guillem Galceran de Serrallonga, amb el vescomte Dalmau IV de Rocabertí.
En temps de la senyoria de llur fill, Guillem Galceran de Rocabertí o de Cabrenys, l’any 1384 el rei Pere III de Catalunya-Aragó havia convocat les forces del territori per fer front a les tropes estrangeres (gascons, principalment) que havien entrat al país com a auxiliars del comte Joan I d’Empúries en la seva lluita contra el rei, encesa sobretot després de l’episodi de la mort de la comtessa Joana, filla de Pere III. Els habitants de Palaldà i d’altres llocs de la baronia rebutjaren seguir l’exèrcit reial i contribuir a les despeses de la guerra. El sotsveguer del Vallespir acudí a Palaldà per reprimir la rebel·lió, però hagué de recular davant la resistència que trobà a la vila i en altres punts de la baronia de Cabrenys.
Guillem Hug de Rocabertí havia hagut d’empenyorar la senyoria de Palaldà, la qual fou rescatada pel seu fill Dalmau (1428-79) pels volts del 1447, gràcies a les garanties aportades pels vassalls de la baronia.
La línia dinàstica directa dels Rocabertí de Cabrenys s’acabà quan Elionor de Peguera heretà les senyories del seu marit Francesc de Rocabertí, el qual morí l’any 1589; deu anys més tard, el 1599, Elionor decidí entrar a la vida monàstica i va fer donació inter vivos de la baronia de Cabrenys al seu germà Bernat de Peguera, a qui succeí la seva filla Eulàlia, casada el 1617 amb Felip de Sorribes. Llur neta, Josefa de Sorribes, es casà l’any 1693 amb Francesc de Ros. El darrer baró de Cabrenys i senyor de Palaldà fou Abdó-Senén de Ros, que perdé els seus drets sobre la baronia quan emigrà l’any 1792, quatre anys després de l’inici de la Revolució Francesa. (PP-JBH)
Castell
Torre de la fortificació, que correspon, segurament, a l’angle nord-est del recinte, amb la base envoltada de construccions modernes.
ECSA - A. Roura
Les parts encara existents del castell de Palaldà són dues belles torres cilíndriques i alguns vestigis de muralles. Una d’aquestes torres és a pocs metres de distància de l’església, vers el nord-oest, mentre que l’altra és pràcticament afegida al costat nord.
La primera torre esmentada —a pocs metres de l’entrada de l’església— es dreça sobre un destacat aflorament de roca, en un angle de la plaça de l’Església i al costat de llevant queda afegida a la casa de la vila. Es tracta d’una torre de base circular de gran diàmetre, amb la base atalussada; es manté en una alçada d’uns 10 m i sembla que només ha perdut part del contorn superior, que avui resta escalabornat. El parament, a les parts visibles, és completament opac. A la part superior, vers llevant, hi sobresurten dues lloses grans que són vestigis probables d’un matacà desaparegut. La torre ha estat bastida amb un aparell fet amb blocs de pedra i còdols bastament trencats, de mides mitjana i petita. A la part inferior es disposen irregularment, amb el morter ben visible a les juntures. A la part alta de la torre, el mateix tipus de material tendeix a crear filades més regulars, amb la presència de nombrosos rebles petits. La diferència pot ser indicativa d’alguna reforma o reconstrucció parcial.
Aquesta torre manté encara una part d’un pany de muralla que tanca l’espai de la plaça pel costat de ponent. Té uns 4 m d’alçada màxima i el seu aparell és semblant al de la part baixa de la torre veïna. S’hi ha practicat una obertura per accedir a la dita plaça.
L’altra torre —a tramuntana de l’església, segurament l’angle nord-est del que fou el recinte— també és cilíndrica i es manté en uns 12 m d’alçada. Ha estat coberta, modernament, amb un teulat d’un sol vessant; la seva base no és visible perquè està envoltada de construccions. Només a la part superior hi ha, a tot el voltant, un rengle de petites espitlleres i un matacà al costat de migdia, que conserva pràcticament tots els seus elements. L’aparell s’assembla força al de la part inferior de l’altra torre, ja esmentat, si bé les pedres aquí són, en general, de mida més reduïda.
És molt probable que les dues torres cilíndriques i les altres poques restes de fortificació pertanyin al segle XIII, època de les primeres notícies conegudes sobre el castell de Palaldà.
D’altra banda, és possible que restin més vestigis del recinte, sobretot als sectors de llevant i migdia, avui amagats perquè estan integrats a les cases del nucli antic, molt compacte, de la població. Sembla clar que formaria part del castell el portal que és separat de la plaça de l’Església vers el sud, el qual dona a la plaça de la Nació (o Plaça Major), si bé hauria estat refet en època postmedieval. És un portal d’arc rebaixat, de grosses dovelles, al final d’un passadís cobert amb volta de maó de pla. (JBH)
Bibliografia
- Alart, 1868-78, pàgs. 151-201
- Els castells catalans, 1969, vol. II, pàgs. 458-461
- Cazes, 1975, pàg. 11
- Ponsich, 1980b, pàg. 82