Situació
Vista de l’església des de la part de llevant, amb els absis encastats en un gran mur planer que els unifica per fora i que antigament estava integrat en la fortificació del castell.
ECSA - A. Roura
L’església parroquial de Santa Maria (o Sant Nazari) és al nucli de la Clusa Alta, al costat de tres cases i dins el recinte en ruïnes del castell medieval de la Clusa.
Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 29′ 1″ N - Long. 2° 50′ 41″ E.
Per a arribar-hi cal seguir l’itinerari que s’ha indicat en la monografia precedent. (JBH-EBP)
Història
L’església parroquial de Santa Maria és documentada des de l’any 1198, en una escriptura per la qual Bernat de la Clusa i els seus germans Ponç i Saurimunda feren donació a Gausbert de Serra, comanador templer del Masdéu (Rosselló), de diversos masos i bordes situats dins la parròquia de Sanctae Mariae de Clusa.
Des del segle XIV aquesta església és denominada sovint sota l’advocació de sant Nazari; així, l’any 1337, Sibil·la de Clusa llegà en el seu testament la quantitat de 20 sous melgoresos per a l’obra del campanar de l’església de Sant Nazari de la Clusa. Pocs anys més tard, el 1346, en l’acta testamentària de Berenguer de Santjoan, consta que aquest llegà al temple de Sancti Natzarii de Clusa un ciri. A la darreria d’aquesta centúria, el 1394, hi ha notícia que fou nomenat rector de la parròquia de la Clusa Pere Rigall, per defunció de l’anterior rector.
L’any 1415 s’instituí un benefici en l’altar de Sant Jordi de l’església de la Clusa, el qual fou donat per Berenguer d’Oms, senyor de la Clusa, a un tal Esteve Freuter. (MLIR-JBH)
Església
Planta singular d’aquesta església de tres naus gairebé idèntiques, capçades per tres absis, dos dels quals força ultrapassats.
J.A. Adell
L’església parroquial de la Clusa és un edifici de tres naus, capçades a llevant per sengles absis semicirculars que dibuixen una planta allargada pels extrems. L’absis central és una mica més alt i més ample (2,70 m) que els laterals (2 m), però tots tenen la mateixa escassa fondària (1,70 m).
El temple presenta, exteriorment, una planta rectangular, sense que s’hi observi la capçalera diferenciada, ja que els tres absis han quedat encastats dins del recinte del castell, en un llenç planer que els unifica per fora, amagant els seus volums semicirculars i també les cantonades que devien existir entre les naus i la capçalera.
La distribució dels espais interns del temple ofereix unes particularitats molt notables. La nau central és poc més ampla que les laterals, en la mateixa relació que els absis, ja comentada abans. Les tres naus mantenen les seves voltes originàries, totes de canó ultrapassat; arrenquen, a cada costat, d’unes banquetes marcades, de manera que l’inici de la seva curvatura es troba per darrere de la vertical dels murs de suport. Aquestes naus es comuniquen per mitjà de quatre arcs formers per banda, que descansen sobre ferms pilars rectangulars.
Els quatre arcs de la meitat de llevant de les naus, dos per banda, han estat destruïts en època tardana. Hom eliminà els pilars intermedis i substituí els dos arcs antics per una àmplia arcada de perfil rebaixat que arrenca d’unes impostes de bossell.
Els altres quatre arcs formers són els originals, si bé gairebé tots han estat més o menys alterats en el seu perfil. El més ben conservat és el situat al nord-oest. Són arcades de mig punt, sobre muntants avançats, és a dir, amb banquetes a les seves arrencades.
Façana de ponent de l’església, amb l’arcada d’un antic pòrtic o galilea que la precedia.
ECSA - A. Roura
El sector de capçalera presenta una estructura i disposició espacial de certa complexitat. Els tres absis són precedits per un curtíssim espai presbiteral (de només 80 cm de llargada —o fondària-). Aquest àmbit és homogeni davant dels tres absis, i forma tres petits recintes coberts amb uns trams de voltes de canó força més baixes que les voltes de les naus i una mica més altes que les cobertes dels absis. Els tres espais s’intercomuniquen per dues obertures força baixes, a mena de petits arcs formers o portes, també d’arcs de mig punt. D’aquesta manera l’àmbit presbiteral, si bé resta compartimentat d’acord amb les tres crugies de la planta basilical, crea alhora un passadís seguit entre les naus i els absis. També el podríem interpretar, doncs, com una estructura apropada a un transsepte, no destacat en planta ni en alçat.
Els dits àmbits presbiterals es comuniquen amb les naus pels tres arcs triomfals. El central és força més gran. Els laterals s’inicien directament en els murs perimetrals, en un dels seus costats; també són arcs lleugerament de ferradura, amb unes impostes fetes amb simples lloses escairades, que no s’han conservat a tot arreu. La diferència d’alçades motiva que sobre dels arcs triomfals quedin uns grans carcanyols.
Els tres absis són coberts amb voltes de quart d’esfera, acabades en un simple plec de mig punt, a manera d’arc presbiteral.
Tot l’interior resta força cobert d’arrebossats, que poden amagar fragments de pintura mural romànica, només “descoberta” en un sector de l’absis major. En alguns punts on la calç ha caigut, es pot observar l’aparell i que els arcs antics han estat fets amb lloses llargues i no gaire ben tallades.
Els dos arcs formers, que són fruit d’una refacció tardana, han estat aparellats amb carreus i dovelles perfectament tallats i polits. El paviment s’eleva amb un alt graó en el tram de les naus proper a la capçalera, i amb un graó més a l’entrada del presbiteri.
Interior de l’església, vers la part de llevant, amb les tres naus comunicades per dos grans arcs rebaixats tardans que es bastiren tot suprimint els quatre arcs formers originaris d’aquest sector.
ECSA - A. Roura
En el frontis o façana de ponent hi ha la portada, que va ser refeta en època gòtica; és una obertura d’un arc de mig punt, de gran dovellatge, el qual és extradossat per una arquivolta a manera de guardapols de relleu destacat, amb una mitjacanya entre dues motllures. Tot és perfectament tallat en marbre de Ceret. La porta primitiva ja era situada en aquest mateix lloc. A l’interior es pot veure encara bona part de l’arc de mig punt, de dovelles curtes i bastament tallades.
Sobre la porta, al centre de la façana, hi ha un finestral geminat. Els dos arquets de mig punt són dobles, en degradació. El mainell és format per una columneta robusta, cilíndrica i llisa, sobre d’un peu també cilíndric com a base, i amb un gros capitell mensuliforme. És tot ben tallat en pedra sorrenca i les dovelles són curtes i amples.
Damunt del frontis, la seva part central és elevada amb un alt basament horitzontal, sobre el qual es dreça el campanar d’espadanya, fruit d’una reforma del segle XIV. És de dos pisos, l’inferior de tres pilars amb dues arcades de mig punt, i el superior de la mateixa estructura, però amb els arcs de campanes molt més baixos i estrets; acaba en doble pendent.
A la capçalera hi ha les tres finestres corresponents a cadascun dels absis; originalment eren obertures d’una sola esqueixada i arcs de mig punt, estructura que s’observa a l’interior. En afegir-hi el llenç rectilini del recinte fortificat, que folrà els absis per l’exterior, hom allargà aquestes finestres dins el gruix del mur. Aleshores es convertiren en obertures de doble esqueixada. Els arcs externs, també de mig punt, fets amb dovelles petites, corresponen, per tant, a aquesta reforma, realitzada en un moment difícil de determinar, però segurament encara en època romànica.
En el mur de tramuntana s’adossaren dos grans contraforts d’obra. Més de la meitat del mur meridional té afegida una casa veïna. A la resta dels paraments externs hi ha espais importants, no recoberts de calç, on es pot veure l’aparell, sobretot al costat nord.
L’aparell és fet a base de pedres simplement trencades, de formes més aviat llargues, que tendeixen a afilerar-se horitzontalment, amb el morter que les lliga ben visible a les juntures. Aquesta construcció de lloses posades planeres coexisteix, en alguns punts, amb espais on s’empraren lloses menys grans, que es col·locaren inclinades, insinuant la forma d’espiga. Es pot observar a la part superior del parament de tramuntana. En diferents llocs es veuen rastres, ja escassos, de juntes incises, amb línies simples o bé dobles, aquestes especialment al frontis. Aquest aparell entronca amb cantonades de pedres força grans, escairades. Algunes de pedra sorrenca poden haver estat reaprofitades dels edificis antics de la zona, igual que el material amb què han estat tallats els elements de la finestra del frontis.
L’aparell del mur que tanca la capçalera per fora de la fortificació medieval és més bast, de simple pedruscall i morter; té relació amb els altres vestigis del castell de la Clusa.
Davant l’entrada del temple, a ponent, s’havia construït un pòrtic o galilea, del qual queda una gran arcada de mig punt, feta amb llosetes, separada 2, 70 m de la façana. No queden rastres dels murs del pòrtic sobre el dit arc, ni al costat de migdia, però al nord enllaça amb un mur corbat que tanca l’espai enllaçant amb el temple. Aquest mur té adossada, pel costat de l’interior del pòrtic, l’escala d’obra que, en dues tramades, puja fins al campanar i la coberta de l’església.
A desgrat de les modificacions que ha sofert l’edifici, Santa Maria de la Clusa manté, bàsicament, estructures que permeten considerar-la una mostra important del que ens queda de l’arquitectura alt-medieval autòctona, d’arrel postcarolingia, que té unes característiques ben definides als comtats del nord-est de Catalunya. Cal situar el temple parroquial de la Clusa en un moment ja evolucionat, dins el grup d’edificis que té Sant Pere de Rodes (basílica projectada al segle X) com a monument cabdal, i altres fites en els monestirs de cada costat de l’Albera (Sant Genis de Fontanes, Sant Andreu de Sureda i Sant Quirze de Colera).
Vista de l’interior de l’absis central de l’església, amb algunes restes de les pintures murals romàniques que la decoraven.
ECSA - A. Roura
Com l’església parroquial alt-empordanesa de Santa Maria de Vilanant, representa el graó entre les esglesioles rurals, pre-romàniques o de l’inici del romànic, i les basíliques monàstiques esmentades. En aquest aspecte, esdevé fonamental per a entendre l’evolució arquitectònica anterior a l’adopció de les formes llombardes, entrat el segle XI.
Diversos elements de l’església de la Clusa ens apropen a l’arquitectura dita pre-romànica: distribució espacial del presbiteri, voltes i arcs encara ultrapassats i escanyats. D’altra banda, és una mostra de l’adopció primerenca dels absis semicirculars —encara allargats o passats de radi— en substitució de les capçaleres carrades pre-romàniques. La capçalera de la parròquia de la Clusa, tot i la deformació produïda per la fortificació, té una estructura arcaica, amb poca diferència volumètrica entre l’absis major i les absidioles. Representa una evolució de les capçaleres amb combinació d’absis carrats i semicirculars que trobem, per exemple, a l’esmentada església de Vilanant, al temple primitiu de Sant Quirze de Colera, a Santa Maria de Torreneules (a Argelers, Rosselló) i, en definitiva, també a Sant Miquel de Cuixa, a la basílica consagrada l’any 974.
Entre d’altres analogies o paral·lelismes, podem esmentar l’existència d’intercomunicacions entre els espais de capçalera, que trobem ben conservades, per exemple, a Sant Genis de Fontanes.
La finestra biforada del frontis no pot ésser argument per datar l’edifici en un moment molt avançat, posterior al mil·lenni. Obertures com aquesta, de tipologia arcaica, es troben en temples considerats del segle X, com ara Sant Cristòfol de Cabrils, al Maresme, i Sant Miquel d’Olèrdola, al Penedès, en ambdós casos situades al centre del frontis, com a la Clusa.
Un altre element que cal considerar és la petita porta secundària, ara tapiada, del costat de tramuntana de l’església. L’existència d’entrades semblants és atestada en un bon nombre d’esglésies pre-romàniques, o com a molt del romànic primitiu, però no més tard, sobretot de l’Empordà. Se’n troben, en menys profusió, a les comarques veïnes. Al Rosselló n’hi ha una mostra a Sant Fructuós de Rocavella (la Roca d’Albera). No tenen una explicació clara, ja que moltes vegades no es poden relacionar amb el cementiri; hom els ha suposat una funcionalitat litúrgica. En la majoria dels casos són situades molt a prop de la capçalera, si bé hi ha excepcions en aquest sentit. A la Clusa, l’entrada comunica directament amb l’àmbit presbiteral, com ja s’ha indicat.
Entenem que la datació més probable de l’església de Santa Maria (o Sant Nazari) de la Clusa s’ha de situar dins d’un arc cronològic que abraci les darreres dècades del segle X i els primers anys del segle XI.
La reforma de la portada i dels arcs formers, ja hem apuntat que podrien pertànyer al segle XIV. Amb la renovació de la portada, hi pot tenir relació el pòrtic, que podria datar del mateix moment. Dins del pòrtic hi havia sepultures, ja que a la façana de l’església, a cada costat de la porta, hi ha unes mènsules. També, a la dreta de la porta, hi ha encastades dues peces de marbre quadrangulars, que han estat considerades ares d’altar. (JBH)
Capitell
Finestra geminada amb capitell esculpit, decorat amb motius geomètrics força estilitzats, que corona la porta d’entrada.
ECSA - A. Roura
Per sobre de la porta, s’obre una finestra geminada amb un capitell trapezoidal esculpit a bisell i treballat amb un tema de poc relleu que ocupa tota la superfície; es tracta d’un entrellaçat de tradició carolíngia format per una cinta o faixa de doble motllura que dona lloc a quatre dibuixos ovalats que s’entrellacen i creen un sol motiu ornamental emmarcat per una cinta del mateix tipus. Els laterals del capitell són molt erosionats, però sobretot el costat sud, on sembla observar-s’hi el vestigi d’un fris amb el tema de dentat o dents de llop, present en algunes esglésies pre-romàniques com per exemple les impostes de Sant Julià de Boada (Baix Empordà).
La seva factura és semblant al capitell que suporta l’arc geminat de la finestra oberta a ponent de l’església de Sant Miquel d’Olèrdola (Alt Penedès). Pot datar-se al segle X o XI. (PP-JBH)
Epigrafia
A l’interior de l’església, a la cara oriental del segon pilar del costat nord de la nau central, hi ha encastada una làpida sepulcral. És de forma rectangular de marbre blanc, fa 68,8 cm × 43,2 cm, i hi ha inscrit l’epitafi dedicat al donzell Ponç de Capmany. El text diu:
1. † Tercio Decimo Kalendas Marci
2. Anno Domini M Cc Nonage-
3. Simo Primo Obiit Poncius De
4. Capite Magno Domicellus
5. Dominus Castri de Clusa
6. Rogo Te Ut Ores Deum Pro Me
Que traduït vol dir:
“El dia tretze de les calendes de març [17 de febrer] de l’any del Senyor mil dos cents noranta-un [1292], va morir Ponç de Capmany, donzell, senyor del castell de la Clusa. Et demano que preguis a Déu per mi.”
Làpida sepulcral de Ponç de Capmany, senyor de la Clusa, mort el 1292.
ECSA - A. Roura
Ossari de pedra, sense tapa i escantonat, amb una senzilla decoració en relleu, que es conserva a l’interior de l’església.
ECSA - A. Roura
El requadre on hi ha la inscripció és envoltat per una sanefa ornamentada amb dotze creus en baix relleu (quatre en els muntants superior i inferior i dos en els muntants dret i esquerre), els braços de cadascuna de les quals acaben amb una decoració de tres puntes pomejades. (PP)
Sarcòfag
A l’interior de l’església parroquial de la Clusa es conserva un senzill ossari de pedra. Presenta un estat de conservació força precari atès que està escantonat i li manca la tapa. La decoració consisteix en un relleu en escacat a un dels extrems longitudinals de la peça.
(MaCC)
Pintura
L’absis principal ha conservat restes importants de pintures murals atribuïdes al “mestre de Fonollar”.
Detall de la mà de Crist i figura d’un àngel que sostenia la màndorla que l’envoltava (a dalt), i detall de la figura de Crist en Majestat (a baix).
ECSA - A. Roura
Detall de les pintures de l’absis, amb la figura de Crist en Majestat.
ECSA - A. Roura
La conca és ocupada per la figura de la Maiestas Domini beneint —només en resta el cap i part del tors amb el braç dret—, al costat de la testa del qual hi ha un cercle amb una creu, l’Alfa i l’Omega. El conjunt és envoltat per la màndorla mística decorada amb elements geomètrics i flanquejada a ambdós costats per àngels amb canelobres dels quals només es conserva el de la dreta; sota d’aquest, també a la dreta, hi ha vestigis d’una Adoració dels Mags, amb les figures de dos dels reis amb els braços aixecats portant les ofrenes. A l’arc triomfal hi havia la representació del Tetramorf del qual, a hores d’ara, només es pot veure l’àliga que simbolitza sant Joan i el brau de sant Lluc. (PP)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàgs. 276-279
- Alavedra, 1979, vol. II, pàgs. 243-246
- Barral, 1981, pàgs. 263-264
- Cazes, 1990, pàg. 75
- Egea-Roig, 1995
Bibliografia sobre el capitell
- Durliat, 1958, pàg. 23
- Dictionnaire des églises de France, 1966, vol. IIc, pàg. 51
- Barral, 1981, pàg. 263
Bibliografia sobre l’epigrafia
- Bonnefoy, 1856-63, pàg. 164
- Corpus des inscriptions, 1986, vol. 11, pàgs. 52-53 i XVII
Bibliografia sobre la pintura
- Pijoan, 1907-21, II, pàgs. 17-18
- Richert, 1926, pàg. 25
- Gudiol i Cunill, 1927, 1, pàgs. 331-335
- Kuhn, 1930, pàgs. 38-39
- Post, 1930, I, pàg. 127, fig. 17
- Pijoan-Gudiol, 1948, pàg. 155
- Cook-Gudiol, 1950, pàgs. 79-80, fig. 56 i 79-80
- Anthony, 1951, pàgs. 173, 240
- Deschamps-Thibout, 1951, pàgs. 144-145
- Durliat, 1954, pàg. 22
- Ainaud, 1957, pàg. 4, 1961, pàgs. 2, 4, 5, 1962a, pàg. 17, 1962b, pàg. 26 i 1964, pàg. 9
- Dictionnaire des églises de France, 1966, vol. IIc, pàg. 51
- Demus-Hirmer, 1970, pàgs. 14, 133
- Ponsich, 1974, pàgs. 128-129
- Carbonell, 1974-75, vol. I, pàgs. 49 i 54
- Gavín, 1978, 3, pàg. 243
- Sureda, 1981, pàgs. 307