Situació
Aspecte des del costat sud-est de l’antiga església parroquial de la població, avui en ruïnes, però consolidada fa alguns anys per una associació local.
ECSA - A. Roura
L’antiga església parroquial de Sant Martí és situada a llevant del nucli de població de Cortsaví.
Mapa: IGN-2449. Situació: Lat. 42° 28′ 8″ N - Long. 2° 35′ 34″ E.
Per a arribar-hi cal agafar la carretera D-43 que parteix d’Arles i passa per Cortsaví; 1 km abans d’arribar a aquesta darrera població, a poques passes de la carretera i a mà dreta, hi ha l’església de Sant Martí. (JBH)
Història
L’església de Sant Martí fou el primitiu temple parroquial del poble de Cortsaví, i l’indret on s’assenta assenyala on es formà el primitiu nucli de població de Cortsaví, abans del seu trasllat vora el castell, al lloc que ocupa avui. Un dels primers esments d’aquesta església figura en un document suspecte que és l’acta de consagració de les esglésies de Sant Esteve d’Arles i Sant Martí de Cortsaví, portada a terme pel bisbe Berenguer d’Elna l’any 993. Deixant de banda aquesta menció, que hom considera poc fiable, la primera notícia certa sobre aquest temple data del 1001, any en què Berenguer, bisbe d’Elna, feu donació a Sentill, abat del monestir de Santa Maria d’Arles, de l’església de Sancti Martini de Curtesavino, en canvi d’altres possessions. Pocs anys més tard, el 1011, l’església de Sancti Martini de Curtis Savini és confirmada entre les possessions del cenobi d’Arles en la butlla que el papa Sergi IV expedí en favor de l’esmentat monestir. A la darreria del segle XI, l’any 1090, se signà un acord entre Guitard, abat d’Arles i Ramon I Bracads, senyor de Cortsaví, a propòsit de la parròquia de Sant Martí, car aquest darrer havia usurpat les rendes i els productes agrícoles emmagatzemats en la seva sagrera, els quals pertocaven a l’abat d’Arles.
L’església parroquial de Sant Martí, situada in villa quam vocant Curte Savini, fou consagrada l’any 1159 per Artau, bisbe d’Elna; segons l’acta, el bisbe fixà el seu terme parroquial, li concedí l’espai de trenta passos per a cementiri i, entre d’altres disposicions, ordenava que havia d’estar subjecta al monestir d’Arles.
Els anys 1279 i 1280, en la relació d’esglésies i parròquies que contribuïren a sufragar la dècima papal recaptada en la diòcesi d’Elna, consta que el rector de Corsavino satisfeu la quantitat de 14 sous el primer any esmentat i 15 el segon. De la darreria del segle XIV, en concret del 1391, hom coneix el nom del rector de la parròquia de Sant Martí, un tal Nicolau Rossinyol, el qual, segons la notícia començà a regir-la l’any esmentat a causa de la defunció del rector precedent.
L’església de Sant Martí de Cortsaví restà dins la dependència del monestir de Santa Maria d’Arles fins a la fi de l’antic règim, i encara conservava la categoria d’església parroquial l’any 1548, any en què testà el rector que la regia, Esteve Porta, el qual li feu un llegat per les obres de reparació que es portaven a terme en aquell moment. (PP-AC)
Acta de consagració de Sant Martí de Cortsaví (26 d’octubre de 1159)
Artau, bisbe d’Elna, consagra l’església de Sant Martí de Cortsaví, al Vallespir, fixa el seu terme parroquial, li sotmet l’església de Sant Jaume del castell de Cortsaví, i la subjecta al monestir de Santa Maria d’Arles.
"Anno Dominicae incarnationis MCLVIII, aera MCXCVII, indictione VII, idus octobris, veniens domnus Artallus, Dei gratia Helenensis episcopus, cum clero suae sedis in Valle Asperi, in villa quam vocant Curte Savini, consecravit ibi ecclesiam in honore sancti Martini, et donavit praedictae ecclesiae in circuitu eiusdem cimiterium triginta passum secundum canonicam auctoritatem. Termini istius ecclesiae sunt: de una parte, in parrochia Sancti Andreae de Monte Bodono, de alia parte, in parrochia Sancti Stephani de Arulis, de tertia parte in parrochia Sanctae Mariae de Moledo, de quarta in cacumine Canigonis. Praecipimus ut ecclesiola illa Sancti Iacobi quae noviter constructa est iuxta castrum Curte Savini subdita sit semper in aeternum iamdictae matri ecclesiae, scilicet, Sancti Martini et presbiteris ibi Deo famulantibus. Ac per nullius personam utriusque sexus aliqua occasione vel violentia amittat baptismalis ecclesiae, Sancti Martini oblationes vel sepulturas fidelium vel luminaria semper data a parrochianis eiusdem ecclesiae vel aliquid eorum quae iure ei debentur, ego Artallus, Dei gratia Helenensis episcopus, laudo et auctorizo libere et quiete huic ecclesiae Sancti Martini omnes suas decimas, oblationes, et primitias, et cimiterium, ut supra est dictum, et alodia quae nunc habet vel in posterum habebit ubilibet, quicunque illa teneat; et praecipimus ut haec ecclesia Sancti Martini sit obediens Arulensi ecclesiae, salva reverentia Helenensis ecclesiae. Quod si aliqua cuiuslibet potestatis persona hoc nostrum canonicum decretum in aliquo violare vel infringere tentaverit, auctoritate Dei et nostra excommunicatus, a liminibus sanctae Ecclesiae extraneus permaneat donec plenarie satisfaciat, insuper auri libras tres pro damno componat. Et haec dos perpetuam firmitatem obtineat et est manifestum.
Factum est hoc VII kalendas novembris, regnante Lodovico, rege in Francia.
Signum Raimundi, Arulensis abbatis. Signum Arnalli, prioris. Signum Guillelmi, sacristae. Signum Poncii, praepositi. Signum Bernardi, camerarii. Signum Arnalli de Cameles. Signum Deusde. Signum Bernardi, capellani Chercicurvi. Signum Iohannis, capellani de Caneto de Felgerons. Signum Berengarii Cavaroches. Signum Bernardi de Mosseto, archidiaconi. Signum Petri de Mataplana, sacristae. Signum Bernardi de Truliano. Signum Guillelmi de Patiano. Signum Bernardi de Fornells. Signum Poncii de Villa Mulacha. Artallus, Helenensis episcopus.
Petrus hoc scripsit, rogatus, die et anno quo supra."
[O]: Perdut. Antigament potser era a l’arxiu del monestir de Santa Maria d’Arles.
a: Marca: Marca hispanica sive limes hispanicus, París 1688, ap. CCCCXXIX, cols. 1 324-1325.
b: Monsalvatje: Noticias históricas, vol. 7, Olot 1895, ap. XXVI, pàgs. 73-74., ex a.
c: Monsalvatje: Noticias históricas, vol. 23, Olot 1914, ap. XXI, pàgs. 395-396, ex a.
Traducció
"L’any de l’encarnació del Senyor mil cent cinquanta-vuit, de l’era mil cent noranta-set, el setè any de la indicció, el dia dels idus d’octubre, va venir el senyor Artau, per la gràcia de Déu bisbe d’Elna, amb el seu clergat, al Vallespir, a la vila anomenada Cortsaví, i allà va consagrar l’església en honor de sant Martí i va donar a l’esmentada església un cementiri de trenta passes entorn seu, d’acord amb l’autoritat canònica. Els termes d’aquesta església són: d’una part, la parròquia de Sant Andreu de Montboló; d’una altra, la parròquia de Sant Esteve d’Arles; per la tercera part, la parròquia de Santa Maria de Mollet i, per la quarta, el cim del Canigó. Manem que l’esglesiola de Sant Jaume, que s’ha construït novament al costat del castell de Cortsaví, estigui subjecta sempre més a l’esmentada mare església, és a dir, la de Sant Martí, i als preveres que hi serveixin Déu. I cap persona d’un sexe o l’altre, per cap causa o violència, no prengui a l’església baptismal de Sant Martí les oblacions o les sepultures dels fidels o la lluminària que li sigui sempre donada pels parroquians de l’esmentada església o alguna altra cosa que de dret li pertanyi. Jo, Artau, per la gràcia de Déu bisbe d’Elna, lloo i autoritzo a aquesta església de Sant Martí que de manera pacífica i lliure disposi de tots els seus delmes, oblacions i primícies, del cementiri, com abans s’ha dit, i dels alous que ara té o en el futur tindrà en qualsevol lloc, sigui qui sigui qui els posseeixi; i manem que aquesta església de Sant Martí sigui obedient a l’església d’Arles, salvada sempre la deguda reverència a l’església d’Elna. Si alguna persona de qualsevol potestat intentés en alguna cosa violar o anar contra aquest nostre decret canònic, l’excomuniquem, per l’autoritat de Déu i la nostra, que romangui apartat de les portes de l’Església fins que hagi fet una satisfacció plenària, i pel dany ocasionat pagui endemés tres lliures d’or. I que aquesta dotació tingui en el futur una fermesa perpètua i que sigui manifest.
Això fou fet el set de les calendes de novembre, regnant el rei Lluís a França.
Signatura de Ramon, abat d’Arles. Signatura d’Arnau, prior. Signatura de Guillem, sagristà. Signatura de Ponç, prepòsit. Signatura de Bernat, cambrer. Signatura d’Arnau de Cameles. Signatura de Deodat. Signatura de Bernat, capellà de Quercorb. Signatura de Joan, capellà de Canet de Felguerons. Signatura de Bernat Cava-roques. Signatura de Bernat de Mosset, ardiaca. Signatura de Pere de Mataplana, sagristà. Signatura de Bernat de Trullars. Signatura de Guillem de Paçà. Signatura de Bernat de Fornells. Signatura de Ponç de Vilamulaca. Artau, bisbe d’Elna.
Pere, que, pregat, va escriure això el dia i l’any esmentats més amunt."
(Traducció: Antoni Pladevall i Font)
Església
Planta de l’església, amb indicació d’un antic porxo i la base d’un campanar desaparegut.
R. Mallol
L’antiga església parroquial de Sant Martí és un bell edifici d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular. El temple, actualment arruïnat, ha estat recuperat i consolidat com a ruïna per l’Associació de Sant Martí de Cortsaví, amb molt bon criteri.
A l’extrem de llevant de la nau i al costat de migdia, hi ha una capella poc sobresortint, de construcció solidària amb la resta de l’edificació. En el costat oposat, al nord, s’afegeix la resta d’una construcció quadrangular, que segurament és la base d’una torre campanar.
La volta de la nau és enderrocada. En queden les arrencades en ambdós costats. Era una volta apuntada i seguida, feta amb carreus perfectament escairats.
L’absis és més estret i baix que la nau; manté sencera la volta, de forma ametllada, també feta de carreus grans disposats en semicercle. S’obre vers la nau per mitjà d’un arc triomfal sobre pilars adossats, que crea un doble plec apuntat. La capella lateral manté la seva coberta; és una curta volta de punt rodó, també de carreus.
A l’interior, una cornisa de perfil de cavet corre a nivell de l’arrencada de les voltes de la nau i de l’absis, i, alhora, ressegueix els arcs de les finestres.
Els paraments exteriors de l’absis i del mur meridional de la nau són coronats per un fris decoratiu de dents de serra.
La porta única d’entrada és situada al centre de la façana de migdia. És una obertura formada per tres arcs de mig punt, en degradació. No ha conservat la llinda ni el timpà, que sens dubte posseïa, ja que es noten els encaixos corresponents a la llinda. Una imposta de cavet crea unes motllures a l’arrencada dels arcs, els quals, de dins cap enfora, tenen els caires resseguits en forma de mitjacanya, de mig bossell i bisellat.
Les finestres són de doble esqueixada i d’arcs de mig punt força grans. S’obren, una al fons de l’absis, una altra a la façana sud de la nau i dues més a la capella lateral vers migdia i llevant, aquesta darrera més estreta.
En el frontó de capçalera de la nau, sobre l’arc triomfal, hi ha una parella d’ulls de bou juxtaposats.
Una estreta porta rectangular comunica la nau amb la base del campanar, al costat nord. A l’altre costat hi ha una gran fornícula practicada dins el gruix del mur, amb arc-llinda de mig punt i un ampit molt destacat en forma de doble motllura de bossell.
A l’interior de la nau resten vestigis de paviments de lloses de diferents moments: al sector nord-oest, la roca natural treballada, i al sector sud-est, rastres de fonaments d’alguna construcció anterior, ara ja poc visibles.
La base d’una torre campanar, que com ja s’ha indicat, és adossada a l’extrem oriental del costat nord de la nau, manté els murs d’uns 3 m d’alçada i actualment és un espai descobert. En la seva comunicació amb l’església es veuen restes d’un arc de mig punt que emmarcava la porta, ja esmentada.
L’església ha estat construïda enterament amb un bell aparell de grans carreus de granit, que han estat ben escairats i polits i formen filades uniformes, col·locats a trencajunt. Els frisos de dents de serra són tallats en pedra tosca o calcària porosa.
Sant Martí de Cortsaví s’inscriu dins un grup de temples romànics evolucionats, que s’escampen per ambdós vessants de la carena pirinenca oriental. Són edificis amb volta apuntada, aparell de carreuada i portades amb arcs en degradació, amb decoració o sense. En formen part esglésies com Santa Maria de Montferrer, Santa Maria de Costoja (d’estructura més complexa), al mateix Vallespir, Santa Maria d’Agullana, a l’Alt Empordà, Sant Cristòfol de Beget, a la Garrotxa, Santa Cecília de Molló, al Ripollès. En aquests temples, i alguns altres que podríem esmentar, retrobem la relació dimensional entre la nau i la capçalera i, sovint, elements com el parell d’ulls de bou sobre l’arc triomfal, i, molt especialment, l’existència de capelles a l’extrem oriental de la nau, que normalment són dobles i disposades a manera de creuer incipient o poc desenvolupat.
L’església de Sant Martí podria situar-se cronològicament entre mitjan segle XII o les primeres dècades del segle XIII.
Interior de l’església després dels darrers treballs de neteja i consolidació.
ECSA - A. Roura
La asimetria de la planta d’aquesta església, amb una sola capella lateral al sud, creiem que es pot explicar per la preexistència del campanar, just a l’altre costat. Efectivament, la base de la torre que substitueix presenta un aparell molt diferent de la carreuada del temple; és de blocs de pedra trencats, de formes aproximades al carreuó. Un tipus constructiu que correspon, més aviat, a formes arquitectòniques del segle XI. Aquesta resta del campanar pot tenir relació amb una construcció situada al sud de l’església, davant l’entrada i a mena de pòrtic.
El dit pòrtic és una construcció molt ruïnosa que creava un espai rectangular de 3, 5 m d’amplada, tot al llarg de la façana meridional de l’església, des de l’angle sud-oest fins a unir-se al cos de la capella de l’extrem de llevant.
La part menys arruïnada és la façana, al sud, configurada per tres obertures d’arcs de mig punt que hi són ordenades simètricament: una porta, ampla i alta, entre dos finestrals, també grans i sense vessant. L’aparell del pòrtic és de blocs de pedra trencats, de mida més aviat petita, que tendeixen a disposar-se horitzontalment lligant amb cantonades de carreus grans i mal tallats. Els arcs de les obertures eren fets amb lloses bastament treballades; sembla clar que es tracta d’una construcció anterior al temple actual, les característiques de la qual ens remeten al segle XI.
En tot cas, l’edifici que ens ocupa va ésser expressament reutilitzat com a pòrtic o galilea del temple del segle XII. La portada de l’església és situada coincidint amb l’eix de l’entrada del pòrtic. (JBH)
Bibliografia
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàgs. 202-203
- Rius, 1946, vol. I, pàgs. 39 i 49
- Cazes, 1990, pàgs. 38-39
- Badia, 1991, pàgs. 7-11