Situació
Vista aèria d’aquest castell, configurat inicialment per dos recintes, un al peu del turó, visible sobretot a la part de migdia, i, l’altre, coronant el penyal.
ECSA - Camara J.P. Joffre
Un aspecte de les ruïnes del recinte superior del castell, amb signes evidents de destrucció per voladura.
ECSA - A. Roura
Les ruïnes d’aquest castell són encimbellades al cim d’un turó, a 1 035 m d’altitud. Es troben aproximadament a 1 km en línia recta i al nord del poble de Montferrer.
Mapa: IGN-2349. Situació: Lat. 42° 26′ 50″ N - Long. 2° 34′ 3″ E.
Per a arribar a Montferrer cal seguir, si es parteix d’Arles, la carretera D-115 en direcció a Prats de Molló; un cop fets uns 2,5 km, i poc després de l’entrada de les gorges de la Fou, es troba, a mà dreta, la carretera D-54; per aquesta carretera, després d’haver fet un recorregut d’uns 7 km, s’arriba al poble de Montferrer. Des d’aquesta vila cal seguir la carretera D-44 en direcció a Cortsaví; poc després d’haver deixat, a mà dreta, el trencant de la carretera D-54, es troba, a mà esquerra, la pista que puja cap al castell. Des del poble a l’inici d’aquesta pista hi ha uns 800 m de distància. És un camí de terra, però força apte per a vehicles, i en un recorregut d’uns 2 km ens deixarà sota mateix del castell, al costat de llevant del cimal, des d’on cal fer a peu la darrera pujada, de només 10 minuts. (JBH-MTGA-BR)
Història
El poble de Montferrer era denominat originàriament Mollet, i no fou fins a partir del segle XIV que aquest indret prengué definitivament el nom de Montferrer, topònim que sols designava en un principi el castell del terme. Una de les primeres mencions documentals de Mollet data de l’any 927, quan Teobald i la seva esposa Requenanda vengueren a Emma, abadessa de Sant Joan de Ripoll i filla de Guifré I el Pelós, tot l’heretatge que posseïen en el territori de Molledo, al lloc dit Sobrequers (Super Keiros). Poc després, l’any 938, una escriptura de cessió fa esment de l’església d’aquest indret, dedicada a Santa Maria. En aquest mateix temps també posseïa terres i béns a Mollet l’abadia rossellonesa de Sant Andreu de Sureda.
El castell de Montferrer és esmentat al segle XI; per una escriptura datada entre els anys 1070 i 1086 hom té notícia que Guillem Bernat, fill d’Arsenda, prestà jurament de fidelitat al comte de Besalú, Bernat III, per tots els castells que tenia dins el territori del Vallespir, entre els quals s’esmenta el castrum Montferrer amb totes les seves dependències.
Com a vassalls dels comtes de Besalú, els vescomtes de Castellnou detingueren la senyoria de Mollet-Montferrer fins al segle XIV. Fou en el decurs d’aquesta centúria que l’indret començà a perdre el nom de Mollet i el substituí pel de Montferrer, com a conseqüència de la gran influència que exercia el seu important castell homònim. Pel que fa al domini del lloc i de la fortalesa en aquesta època, se sap que Berenguer I de Castellnou, fill de Dalmau III de Castellnou, senyor de Montbram i de Montferrer, alienà la seva senyoria sobre Montferrer a Berenguer d’Oms; posteriorment, la senyoria fou adquirida per Perpenyà Blan, banquer de Perpinyà, el qual, al seu torn, la transmeté al seu nebot Pere Blan, i a aquest li’n fou confirmada la possessió pel rei Joan I de Catalunya-Aragó.
A la darreria del segle XV, l’any 1498, els Blan traspassaren el domini de Montferrer a Joan de Banyuls, senyor de Nyer, que encara detenia la senyoria d’aquest indret el 1509. L’any 1648 el rei Lluís XIV feu remissió a Tomàs de Banyuls dels drets deguts al domini per rescat de la seva senyoria de Montferrer; anys més tard, el 1675, Carles de Banyuls havia passat a Espanya, però tanmateix, el rei de França erigí la senyoria de Montferrer en marquesat de Montferrer en profit de la seva muller Tomasina d’Ardena, filla de Josep d’Ardena i Darnius, senyor de les Illes, en reconeixement dels serveis militars prestats pel seu pare durant la guerra dels Segadors (1640-52). A la mort de Carles de Banyuls, Tomasina es tornà a casar amb Pierre d’Hervault, a favor del qual testà l’any 1693; tot i això, al segle següent era possessió de la família Banyuls. Finalment, Ramon de Banyuls, marquès de Montferrer, emigrà d’aquest indret l’any 1791 a causa de la Revolució Francesa i tornà al Rosselló. (PP-JBH)
Castell
El castell de Montferrer era de grans dimensions. Les seves ruïnes ocupen un espai considerable al cim de la muntanya del seu nom i també una bona extensió del seu vessant de migdia, a diferents nivells. Les construccions són molt arruïnades i les restes dels murs presenten un gran trossejament; sembla com si s’hagués acabat de destruir mitjançant explosius. Si fou així, potser la destrossa definitiva s’hauria produït per ordre del marquès de Vauban, al segle XVII, després del tractat dels Pirineus, igual com succeí en altres castells de les terres nord-catalanes.
En les restes del gran castell es distingeix un recinte sobirà, en el cim del turó, i un recinte jussà, a migdia i a nivells inferiors. Una ferma estructura de fortificació s’avança vers ponent, al cim d’un penyal, defensant el punt més accessible on hi havia l’entrada, en una disposició estratègica ben singular. Una torre albarrana situada força més avall del vessant meridional del puig completava aquest complex sistema defensiu.
El recinte sobirà ocupava el planell de la carena del puig, d’eix est-oest. El seu espai és de poca amplada i bastant irregular, més alt al centre i amb un replà força més baix a llevant. És circuit, en bona part, per altes margeres naturals de roca calcària, en part verticalitzades artificialment i resseguides, en el caire, pel recinte murat, del qual es pot seguir el perímetre. Els costats nord i sud tenen més de 30 m de llargada. Al nord, i en el seu sector més oriental, un pany de muralla es dreça encara fins a una mica més de 6 m d’alçada, mentre que en el tram més occidental es detecten vestigis d’una possible torre rectangular, que hauria protegit una entrada primitiva. Només s’intueix, en un punt on el traçat del recinte formava una marcada inflexió.
En diferents punts s’obren petites sageteres, que s’han conservat en més nombre, i a diferents nivells, en el llenç que tancava el recinte per llevant.
A l’interior d’aquest recinte sobirà, la primera impressió és que ens trobem davant d’un gran escampall de fragments de construcció caiguts i desplaçats per alguna explosió, com ja hem comentat. Entre aquest conjunt caòtic de ruïnes, una observació més atenta permet detectar-hi vestigis d’algunes estructures encara in situ. L’existència d’altres, ara soterrades, només s’insinua.
En el sector de ponent i, sobretot, a la part central d’intramurs, alguns rastres de fonaments marquen un parell d’estances rectangulars. Però trobem vestigis més aparents de construcció al dit punt central i més enlairat. Un gran pany de mur rectilini, in situ, presenta un arrebossat amb picadís ceràmic a la seva cara interna. A la vora, un tros enorme de construcció caigut correspon a les restes d’una torre (de planta rectangular o quadrada) que fou completament arrasada. L’arrebossat amb picadís ceràmic indicaria l’existència d’una cisterna sota la planta baixa, com en altres torres medievals. Per la seva situació en el punt més enlairat de la fortalesa, hem de suposar que devia ser la torre mestra o de l’homenatge.
En el replà més baix de l’extrem oriental es mantenen restes de construccions més vistents, segurament gràcies a la seva situació menys destacada. A part altres vestigis, sobresurten dos edificis que ocupaven una part majoritària d’aquest àmbit. El situat al costat septentrional, afegit interiorment a la muralla sobirana, era una sala rectangular d’uns 5 X 3 m. Els murs s’hi mantenen fins a les arrencades d’una volta. L’interior resta molt cobert d’enderrocs.
A poques passes, una edificació afegida al llenç meridional del dit recinte és la que manté una estructura menys destruïda, amb murs encara força alts. També és una sala rectangular, que fa 5,30 m de llargada i 3,10 m d’amplada (mides interiors: els murs tenen 95 cm de gruixària). Era coberta amb una volta de canó de la qual queden les arrencades i bona part de la curvatura. Al costat sud —a la muralla— s’obre una finestra sagetera molt alta i força oberta.
A l’extrem de ponent, aquest recinte sobirà enllaçava amb un baluard complex i estratègic, emplaçat sobre un esperó rocós. La penya és delimitada per alts marges de roca, tallats en part artificialment per donar contundència a la fortificació, que aquí és força espectacular. El reduït cim del penyal era circuit pel dit baluard i aprofitava tot l’espai disponible, adaptat a la configuració del rocam. Un element massís, acabat en punta, del qual queda la base fins a bona alçada, s’avançava vers ponent i lligava amb un llenç que manté unes espitlleres. La roca no solament és retallada verticalment, sinó que també ha estat molt treballada a la superfície superior d’aquest esperó, on s’observen banquetes per fonamentar la construcció i un pas, també excavat a la penya, que comunica amb la resta del castell.
En el repeu inferior d’aquestes roques, hi havia un altre petit baluard, encara més avançat; és de planta irregular, amb moltes inflexions. A les restes dels murs hi ha espitlleres.
El recinte jussà enllaçava en el seu costat occidental amb la base del dit esperó de roca. En aquest punt és on hi ha la torre portal. A un nivell més baix, les penyes, molt prominents, han estat tallades curosament per verticalitzar-les, agençar-hi un passadís d’entrada d’uns 2 m d’ample i construir-hi la torre, encaixonada entre la roca, en una disposició insòlita. És una escletxa tallada en bona part artificialment, a manera de passadís o túnel entre les penyes. Sobre el camí i un basament d’uns 3 m d’alt, tot completament treballat a la pedra, s’hi estructura el portal, a la base de la massissa torre delimitada pel rocam.
La torre té una planta trapezoidal, originada per la configuració de les dites penyes. La part d’obra ateny actualment uns 8 m, i devia ésser encara força més alta. L’aspecte d’aquest pas fortificat, tan estratègic, és molt espectacular.
A la façana externa s’obren tres espitlleres damunt el portal, a altures regulars i en sentit vertical, la qual cosa indicaria que la torre tingué tres pisos sobre el passadís de la base. En aquest passadís queden les arrencades d’una volta de canó, a cada costat. L’interior de la torre és buit, però s’hi observen els encaixos dels trespols de fusta dels pisos. L’arc extern del portal ha estat espoliat de les dovelles i ara és un simple esvoranc. El d’intramurs és una arcada de mig punt, només destruïda al sector de la clau. És feta amb dovelles curtes i amples de pedra tosca, força ben tallades. Vers intramurs segueix un tram de camí en part tallat a la roca i delimitat per parets antigues de contenció.
Aquesta porta era situada a l’angle nord-oest del recinte jussà o gran albacar que circuía un espai ampli del vessant sud del turó del castell. El seu perímetre era aproximadament rectangular.
Un tram de muralla força alt, amb espitlleres, des de la penya del portal fins a l’angle sud-est, pertany al sector occidental. El costat de llevant, de molta llargada, s’ha conservat en alçades irregulars i, en general, és força malmès. El mur que tanca aquesta muralla per llevant i s’uneix al recinte sobirà guanyant un fort desnivell es manté força alt i té nombroses sageteres de mida petita.
A l’àmbit extern d’intramurs d’aquest recinte jussà hi ha un mas i un parell de bordes, edificis abandonats, que foren construïts o refets en èpoques tardanes. Poden ser els darrers testimonis del lloc habitat de Montferrer, després veïnat del Castell. La seva existència, ja en època medieval, explicaria —a més de les raons purament defensives— la construcció d’aquest recinte murat inferior al castell. En el mas, situat a prop de la porta, es detecta l’aprofitament d’alguns paraments medievals.
La part restant d’aquest àmbit és esglaonat amb terraplens i parets de contenció. S’hi observen diferents vestigis de construccions molt soterrades i grans munts d’enderrocs. El lloc admet un estudi arqueològic.
És difícil apuntar una aproximació cronològica per al conjunt de restes del gran castell de Montferrer, a causa del seu estat, tan destruït. El nucli sobirà és, evidentment, el més primitiu. Els aparells que més clarament s’hi poden observar, en certs trams de la muralla i a les construccions de llevant, sobretot, són fets amb blocs de pedra trencats, de mides mitjana i petita, però en general de formes amb tendència al carreuó; fins i tot solen afilerar-se amb certa uniformitat, i el morter resta ben visible als junts. Són uns aparells que recorden construccions perfectament datades del segle XI. És la datació que podem mantenir com a hipòtesi més fiable i que, a més, s’acorda amb les primeres notícies conegudes sobre el castell. Aquest mateix tipus constructiu apareix als baluards de ponent.
La torre portal i la muralla del recinte jussà presenten una construcció diferenciada de la descrita, a base de blocs de pedra trencats, de mides molt desiguals. Creen un aparell força més descurat i bast. S’hi veuen algunes cantonades fetes amb carreus. En el llenç oriental del recinte s’han emprat moltes lloses estretes i llargues, que es disposen inclinades, però sense arribar a formar espiga. Per les característiques formals de la torre portal, i sempre com a hipòtesi de treball, diríem que el que queda d’aquest recinte pot datar dels segles XII o potser més probablement del segle XIII.(JBH-MTGA-BR)
Torre
Torre portal del recinte jussà, d’aparell més tardà que el del recinte sobirà.
ECSA - A. Roura
Uns 300 m a migdia del castell i molt més avall del vessant de la muntanya, destaquen les ruïnes d’una torre albarrana, emplaçada en un punt de molt pendent. Per a bastir-la s’hagué d’agençar un potent terraplè, del qual es veu una alta paret de contenció, al sud-est.
És una torre cilíndrica de la qual resta dempeus poc més de la meitat, en una alçada d’uns 7 m. Ha caigut totalment el sector de llevant del seu mur, que crea un esvoranc enorme, de dalt a baix de la torre. En aquest punt hi havia la porta, enlairada, de la qual resta un muntant vers el sud.
La torre era atalussada. A l’interior resta la meitat d’una volta cupular, a bona alçada, que té restes ben visibles de les llates de fusta de l’encofrat. Per l’elevació del paviment de la planta baixa, és possible que existeixi una cisterna al subso, com en altres torres medievals nord-catalanes. És construïda amb un aparell de blocs de calcària bastament escairats, que creen filades força seguides.
El diàmetre de l’espai intern de la torre és de 3,75 m i el mur té 2,10 m de gruix (el diàmetre total és, per tant, de 5,85 m).
Per la seva estructura, aquesta torre albarrana del castell de Montferrer recorda algunes torres de guaita del mateix territori, com ara les properes de Cortsaví i de la del Coll de la Porta (o de Vetera). En general han estat bastides cap al final del segle XIII, durant el govern dels reis de Mallorca. Podríem suposar-li, doncs, la mateixa datació. (JBH-MTGA-BR)
Bibliografia
- Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 500, pàgs. 12-16
- Pous, 1975
- Ponsich, 1980b, pàg. 82