Situació
Sagetera oberta al mur de tramuntana d’aquesta arruïnada construcció defensiva, emmarcada per quatre lloses de pedra.
ECSA - A. Roura
Les ruïnes d’aquest castellot o edifici fortificat són afegides a llevant de l’església de Santa Maria de les Illes, la qual també té elements defensius sobre els murs.
Mapa: IGN-2449. Situació: Lat. 42° 26′ 20″ N - Long. 2° 47′ 15″ E.
Per a arribar-hi, cal seguir el mateix itinerari que s’ha indicat per a l’església. (EBP)
Història
No sembla que s’hagi publicat cap notícia concreta sobre l’existència d’un castell o fortalesa a les Illes, però les seves restes materials són encara ben evidents. Com ja s’indica en el lloc corresponent, en referència a l’església de Santa Maria, el lloc de les Illes es troba esmentat des de la primera meitat del segle XII, si bé la mateixa església conserva elements arquitectònics d’èpoques anteriors.
En temps del domini dels reis de Mallorca, l’any 1359 la senyoria de les Illes va ser infeudada a Ponç d’Avinyó, d’un llinatge empordanès amb possessions al nord de l’Albera. Als segles XIV-XV la baixa jurisdicció del lloc passà a mans dels Darnius, també empordanesos, barons de Darnius i senyors del castell de Montroig i de la Vajol. Pel casament de Magdalena de Darnius amb Feliu d’Ardena, al principi del segle XVII, la baronia acabà en poder del llinatge dels Ardena. Josep d’Ardena i de Sabastida (1611-77), baró de Darnius i senyor de les Illes, es rebel·là contra Felip IV durant la guerra dels Segadors i fou mariscal de camp de Lluís XIII, que li concedí el títol de comte de les Illes l’any 1643. Acabà nacionalitzant-se francès l’any 1664 i lluitant contra els angelets.
Al final del segle XVII s’inicià el domini del llinatge dels Taverner d’Ardena. Ignàsia d’Ardena, baronessa de Darnius i tercera comtessa de les Illes, l’any 1669 es casà amb Francesc de Taverner i de Rubí, senyor de Montornès. Al seu fill, Miquel-Joan de Taverner i d’Ardena (1665-1708), quart comte de les Illes, el rei Carles II atorgà el títol de comte de Darnius l’any 1692. Els comtes de Darnius tingueren la senyoria de les Illes fins a la fi de l’antic règim. (JBH)
Castell
Aquest edifici fortificat, en part, havia estat afegit al sector NE de l’absis. Una part de la construcció degué ésser destruïda quan es bastí una sagristia al costat de tramuntana del dit absis. Les restes són molt desfetes i cobertes d’enderrocs. Per les característiques i l’orientació no poden correspondre, de cap manera, a una església anterior a l’actual, malgrat que així s’ha interpretat i divulgat alguna vegada.
Es tracta dels vestigis d’un edifici de planta rectangular allargada, amb eix longitudinal N-S. Són parcialment visibles els murs de ponent —en part amagat per la dita sagristia— i de tramuntana —en el sector que s’ha conservat-, els quals resten dempeus en una alçada màxima d’uns 3 m. En el mur nord hi ha una espitllera que és emmarcada per mitjà de quatre lloses, escairades de manera imperfecta. Els altres murs perimetrals resten assolats i les seves restes són colgades per terres i enderrocs.
A l’espai interior que s’identifica, també molt cobert d’enderrocs, s’hi pot veure l’arrencada d’una volta en el costat occidental de l’estança situada més a llevant, de les dues que devia tenir la planta baixa de l’edifici. Aquesta resta de volta, feta amb lloses trencades i morter recolza, per tant, en un mur divisori, de compartimentació, i es manté en una llargada d’uns 4 m. Uns vestigis de paviment de cairons de terrissa, sobre el nivell de la dita volta, indiquen que l’edifici tenia, com a mínim, dues plantes. Entre l’espai esmentat i el mur occidental hi ha d’haver un altre compartiment, però resta totalment ple de pedruscall i vegetació fins al nivell superior dels murs conservats.
L’aparell d’aquests murs és irregular, molt rústec, a base de blocs de granit només escantonats i lligats amb morter, mentre que a les cantonades s’han emprat pedres més grans i una mica treballades.
A l’extrem meridional, les restes d’una estructura afegida són encara més destruïdes i colgades. Quedaven en part afegides a l’absis de l’església.
Mentre no s’hi practiquin exploracions no serà possible interpretar de manera mínimament fiable aquestes ruïnes. Aquests treballs presenten, d’antuvi, la possibilitat, gairebé certa, de redescobrir-hi elements constructius força sencers. En l’estat actual, únicament podem deduir que ens trobem davant les restes d’una edificació fortificada, potser una torre d’una certa complexitat i d’evident robustesa, la qual enllaçava amb altres construccions i amb la mateixa església. Cal considerar que es troba, evidentment, dins la sagrera o cellera parroquial. I, d’altra banda, tot fa suposar que els elements defensius que van ser dreçats damunt del temple poden pertànyer al mateix conjunt fortificat i haver estat bastits en un mateix moment.
Com ja s’ha indicat en el text dedicat a l’església, sobre els murs de la seva nau es van alçar uns parapets espitllerats: hi ha cinc sageteres al costat sud i dues de ben identificades al nord. Són de factura idèntica a la que es conserva a les ruïnes descrites, si bé una mica més petites. L’aparell també és semblant.
La cronologia de les ruïnes i els elements defensius és difícil de precisar, però considerem possible que datin de cap al segle XIII, o de poc més tard. (JBH)
Bibliografia
- Els castells catalans, 1969, vol. II, pàgs. 401-402
- Gavín, 1978, vol. 3(I), pàg. 178
- Ponsich 1980b, pàg. 78