Situació
Restes d’una antiga torre portal, que formava part del costat meridional del recinte del castell.
ECSA - A. Roura
Les restes del castell de Pladecorts es troben al centre del nucli antic de la població de Sant Joan de Pladecorts, situada a la riba esquerra del Tec, al nord-est de la comarca.
Mapa: IGN-2449. Situació: Lat. 42° 30′40″ N - Long. 2° 47′27″ E.
Per arribar a Sant Joan de Pladecorts es pot agafar, des de la vila del Voló, la carretera N-115 en direcció a Ceret. Fets 4 km es troba, a mà esquerra, la D-13 que, en un recorregut de 500 m, porta fins al poble. (EBP)
Història
La documentació més antiga d’aquest indret data del segle X, moment en què el monestir de Santa Maria d’Arles ja posseïa extensos dominis a Pladecorts. Aquestes possessions li pervenien gràcies a diverses donacions, la primera de les quals data de l’any 960, quan Sunifred i la seva esposa li cediren un alou situat in Plano de Curtís (cal recordar que curtis és un mot franc que equival a villa); tanmateix la donació més important al cenobi d’Arles fou feta l’any 987 pel prevere Servusdei i els seus germans Arnau i Heribert, els quals li cediren l’alou de Planicurtis, situat, segons el document, al comtat de Rosselló, al Vallespir, dins el territori de Vivers i de Laccendo o Laccerdo, indret desaparegut que era a llevant del terme de Ceret.
No obstant això, la part essencial del territori de Sant Joan de Pladecorts estava, en aquell temps, sota el domini d’una dona dita Minimil·la, la qual s’intitulava domina de Pladecorts; aquesta dama, que tenia l’indret en propi alou, el donà el 28 de juliol de 976 a Oliba I Cabreta, comte de Cerdanya i de Besalú, per tal de rebre’l d’ell en feu. Uns anys després, el 998, un personatge dit Gausfred i la seva muller Tota, conjuntament amb Adalbert i la seva esposa Sicarda —aquestes dues dones probablement foren filles de Minimil·la-, establiren una convinença amb l’abat d’Arles, Esteve, en virtut de la qual li donaven la tercera part del torrent i dels molins que tenien a Pladecorts, i rebien d’ell, amb el consentiment de Frodoí, bisbe d’Elna, i amb el coneixement de Bernat I Tallaferro, comte de Besalú, la donació de l’aigua que pertanyia al monestir. Aquesta convinença no pogué evitar, poc després, un conflicte a causa d’aquesta mateixa aigua, que se solucionà després d’un plet, amb una nova transacció entre els mateixos personatges l’any 1007.
L’any 1009 augmentà el domini del monestir d’Arles sobre Pladecorts gràcies a una nova donació de terres i molins per part dels esposos Seniol i Quíxol, i encara l’any 1011, per una permuta amb Oriol, la seva esposa Ermetruda, llur fill Joan i la seva muller Adelaida —germana del comte Bernat I de Besalú-, els quals li cediren el seu alou de Vilarzell i de Pladecorts, a més d’altres dominis a Besalú, en canvi de la quarta part de la vila de Calmella. Així mateix, el comte de Barcelona Ramon Berenguer III, pel seu testament datat el 1131, llegà al cenobi d’Arles les albergues que posseïa a Pladecorts, i el 1147 una dona anomenada Miracleta, conjuntament amb els seus fills, bescanviaren amb l’abat Ramon i els monjos d’Arles un alou que posseïen a Pladecorts, en canvi d’un altre que el cenobi tenia a Morellàs. D’un any abans, el 1146, hi ha constància pel testament d’un canonge dit Gausfred que aquest llegà al capítol d’Elna dues bordes, tres vinyes i dos cellers que posseïa a Pladecorts.
Des d’aleshores, el monestir d’Arles sembla que posseí l’essencial de la senyoria de Pladecorts, i l’any 1188 se signà un tractat entre els monjos de l’esmentada comunitat i Berenguer, castlà de Pladecorts, amb referència al repartiment i l’exercici dels drets senyorials sobre aquest territori. També en el mateix any el rei Alfons I de Catalunya-Aragó autoritzà al mencionat Berenguer i a Robert, abat d’Arles, el privilegi de fer bastir dins la parròquia de Sant Joan de Pladecorts una forcia o castrum, autorització que fou confirmada el dia 4 de març de l’esmentat any per Jaspert III, vescomte de Castellnou. Cal pensar, doncs, que si hi havia un castlà és que existia un castell a l’indret; en conseqüència, cal interpretar aquest document del 1188 com l’autorització per a fortificar la vila.
Des de l’any 1211, apareix documentada una família dita de Santjoan al capdavant de la senyoria de l’indret, amb Arnau de Santjoan, el seu germà Guillem i, posteriorment, llurs descendents; un d’ells, dit Berenguer de Santjoan, es mantingué fidel al rei Jaume III de Mallorca en les lluites que aquest tingué amb els monarques de la Corona d’Aragó per la independència del seu reialme. Aquesta actitud li valgué el setge i la presa del seu castell de Pladecorts per part del rei Pere III l’any 1343. A la mort de Berenguer de Santjoan, esdevinguda el 1346, la senyoria de l’indret i el castell de Pladecorts fou heretada pel seu cunyat Francesc de Bellcastell, però poc després, sota Joan I de Catalunya-Aragó, el domini de Pladecorts passà a Berenguer d’Ortafà, i posteriorment al fill d’aquest, dit també Berenguer, el qual la vengué el 1400 a Ramon de Llupià, senyor de Bages. L’any 1460 la senyoria de Sant Joan de Pladecorts era a les mans de Berenguer d’Oms, que la vengué a Joan Pagès, burgès de Perpinyà i conseller de Joan II per 50 000 sous. Confiscada per Lluís XI, rei de França, l’any 1477, fou recuperada per Francesc de Pagès, net de Joan, i romangué en mans d’aquesta família fins a la Revolució Francesa.
L’antiga capella del castell de Pladecorts és avui dia la parròquia de la població. (PP-AC)
Castell
Del castell de Pladecorts, en el nucli medieval de la vila, sobre el marge acinglerat del Tec, en queden diferents vestigis del recinte fortificat, incorporats als edificis d’èpoques posteriors.
Aquest nucli, que segons el cadastre de l’inici del segle XIX presenta una forma regular, gairebé quadrada —que és el recinte de l’antic castell— s’eixamplà sobretot vers llevant, a partir de la plaça dels Valls, topònim ben significatiu.
A la plaça dels Valls es poden veure les restes encara més notables de la fortificació. Pertanyen al seu costat oriental. Les façanes de les cases d’enfront del recinte mostren, en una llargada considerable, paraments de la fortalesa medieval. El llenç té a la part central la massissa torre mestra (del rellotge) dins de la qual hi ha l’actual església parroquial de Sant Joan. Aquesta torre avui té un teulat de doble vessant, i sembla d’època posterior als panys de muralla propers. El més llarg és visible vers migdia, en una alçada màxima d’uns 8 m. S’hi obre una única espitllera, molt alta. Un altre gran fragment de parament antic queda al descobert vers el nord de la dita torre.
L’aparell d’aquests murs és fet amb grans còdols, travats amb abundant morter. Formen filades regulars, sovint inclinats o creant una incipient espiga. En certs punts, la base dels murs té un aparell una mica diferent, amb predomini dels carreuons afilerats.
Les restes del pany meridional del recinte del castell són visibles a la plaça de la República. També en alguns sectors de les façanes dels habitatges apareix algun fragment de la mateixa construcció de còdols. Al centre d’aquest tram, al costat de la casa de la vila, hi ha restes d’una torre portal, ara molt desfigurada. La porta manté una bona part de l’estructura originària, amb el doble arc de mig punt que deixa l’espai del rastell. Els arcs són de dovelles grans i ben tallades. El passadís d’entrada ha estat alterat en èpoques tardanes. És cobert, en part, amb una volta de maó de pla, i en part amb embigat. Dona vers intramurs, al carrer de la Vila, en la seva cruïlla amb el carrer de la Riba.
El costat occidental del recinte s’ha perdut gairebé del tot. Resseguia el caire de l’alt marge que cau sobre les hortes del pla proper al riu. En resten escassos vestigis, incorporats a alguns murs de contenció.
El llenç de tramuntana està també molt desfigurat pels edificis posteriors. A la part central, hi roman un portal de petites dimensions, que devia ésser una entrada secundària. És d’un sol arc de mig punt i de gran dovellatge. El passadís d’entrada és cobert amb fusteria i acaba en un arc rebaixat. A llevant del portal són visibles fragments d’aparell de còdols i la base atalussada de la muralla.
A intramurs, uns carrerons estrets configuren una trama urbana d’arrel medieval. Alguns conflueixen a la reduïda plaça del Castell, segurament antic pati d’armes. Al costat de llevant té la façana de la torre mestra ja esmentada, amb l’entrada de l’actual església parroquial, que hi fou integrada en època moderna, si bé consta que des del segle XIV existia una capella al castell. Les façanes dels altres costats de la plaça mostren restes diverses dels paraments de còdols del castell. A ponent hi ha una escala de pedra. Al costat nord, apareix una atractiva galeria de badius fets amb rajols, sobre arcs escarsers de pedra, conjunt parcialment conservat d’època postmedieval.
Les diferents romanalles del castell o del seu recinte murat, amb predomini de l’aparell de còdols de riu, poden datar probablement dels segles XII-XIII, en la majoria de les parts descrites i més antigues que subsisteixen. (JBH)
Bibliografia
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 493, pàgs. 527-532, i vol. II, doc. 738, pàg. 246
- Buron, 1989, pàg. 276