Situació
Vista aèria de les tres fortificacions que integraven aquest castell, un dels més importants de la comarca del Vallespir.
ECSA - Camara J.P. Joffre
Les tres torres o fortificacions del castell de Cabrenys són situades al cim d’una muntanya que s’alça entre la vall del torrent del Castell o de Serrallonga i la vall de la Muga, a l’est, i la vall de la Manera, a l’oest. Al nord del castell hi ha el poble de Serrallonga i a migjorn els colls de les Falgueres i de Malrem, que permeten de comunicar amb la Garrotxa i el Ripollès.
Mapa: 2349. Situació: Lat. 42° 21′ 56″ N - Long. 2° 32′ 37″ E.
Des de la part alta del poble de Serrallonga podem agafar un corriol que hi porta. És millor, però, seguir amb automòbil, des l’inici d’aquest camí, aproximadament 1 km la carretera de la Menera (D-44), fins al segon trencall a l’esquerra. Una pista, en part encimentada i en part de terra, ens aproparà a Fornells, des d’on comença un corriol ben senyalitzat que, en si fa no fa 1 hora, permet d’arribar al castell, conegut com les Torres de Cabrenys. (JBM)
Història
El nom de Serrallonga és documentat per primera vegada l’any 866, quan Recosind vengué a Oliba i a la seva esposa Ava un alou al terme de Serrallonga, al lloc dit Insolas, alou que seria més tard adquirit per l’església d’Elna. A més d’altres esments del lloc dels anys 936, 987 i 988, com a afrontado dels termes de Costoja i de Miralles, hom troba també, el 992, un document pel qual l’arxilevita Hacfred donà una coromina situada “in valle vocata Serralonga” a Santa Maria d’Arles. El primer esment del castrum Serralonga és de 1070-85, en què Guillem Bernat, fill d’Arsenda, va prestar jurament de fidelitat al comte Bernat II de Besalú per alguns castells que tenia per aquest comte, entre els quals hi havia el de Serrallonga. El 1141 és documentada la denominació Cabrenç o Cabrenys per primer cop (“castrum quem vocant Cabrens”), que a partir del segle XIV s’imposà definitivament. Malgrat que aquest castell no sigui documentat, doncs, fins al segle XI, com feia notar l’historiador Alart, és possible que aquesta fortificació tingués en el seu origen el caràcter de castell refugi, fet que permetia a Alart de fer-ne retrocedir l’origen, d’una forma hipotètica, al segle IX. També li permetia d’equiparar la seva situació a la del castell de Pomers, a la falda del Canigó, l’existència del qual és efectivament atestada l’any 865. Un altre castell amb una situació semblant era l’antiga fortificació de Vernet (esmentada ja l’any 878 o el 885). Sigui com sigui, només unes acurades excavacions podrien permetre de verificar la hipòtesi d’Alart, més encara tenint present que hom endevina, en particular a la part més baixa del castell primitiu, l’existència d’unes parets, actualment soterrades, que potser són més antigues que les que ara són visibles.
A la fi del segle XI, Serrallonga pertanyia a Ramon Bracads o Braciat, fill de Matfred i de Belisenda, senyor de Cortsaví, esmentat des del 1078, el qual prestà jurament de fidelitat, vers el 1088, al vescomte de Castellnou Guillem II, pels castells de Pena, Montdony, Serrallonga i Mollet (la Bastida). Visqué fins el 1118. Els descendents directes de Ramon Bracads, la família Cortsaví-Serrallonga, conservaren la senyoria de Serrallonga fins els anys 1312-13. En aquesta data, la successió escaigué a Beatriu de Serrallonga, esposa de Dalmau VII, vescomte de Rocabertí. Una branca lateral dels vescomtes de Rocabertí, començada amb Guillem Galceran de Rocabertí, fill de Dalmau i Beatriu, posseí el castell i la baronia fins al segle XVI. En morir sense descendència Francesc de Rocabertí el 1589, va deixar la baronia a la seva vídua, Elionor de Peguera, la qual en feu donació, el 1599, al seu germà Bernat de Peguera. Eulàlia de Peguera, filla i hereva de Bernat, l’aportà al seu marit, Felip de Sorribes, vers el 1535. La seva néta i hereva, Josepa de Sorribes, esposà, el 1675, amb Francesc de Ros i Ros, a favor del qual Lluís XIV erigí en comtat les senyories de Sant Feliu d’Amunt i Sant Feliu d’Avall (1680). Els Ros conservaren la senyoria del terme de Serrallonga i del castell de Cabrenys fins a la Revolució Francesa. Abdó Senén de Ros, comte de Sant Feliu d’Avall i Sant Feliu d’Amunt i baró de Cabrenys, emigrà a Espanya el 1792.
El castell de Cabrenys va ser volat amb càrregues de pólvora, a la darreria del segle XVII, per ordre del marquès de Vauban. El castell era precisament al cor de la regió que conegué la famosa revolta dels “angelets de la terra” contra els agents de la gabella de la sal els anys 1663 i 1673. (PP)
Castell
Planta de conjunt de les construccions defensives que formaven aquest castell.
L. Bayrou
El castell de Cabrenys era format per tres fortificacions: el castell pròpiament dit, situat al cim del pujol més meridional, la torre mitjana, situada uns 100 m més cap al nord, bastida també damunt d’una penya, i la torre més septentrional, edificada a la carena, uns 200 m més cap al nord de la torre mitjana, en un indret on hom pot albirar el puig Ballador i el camí de Serrallonga.
El castell és format bàsicament per una sala-torre, bastida a l’extrem nord del recinte sobirà, i per un ampli clos jussà, situat al sud de la penya més alta.
El petit planell que hi ha al cim del pujol té una forma allargada i estreta: fa uns 50 m de llarg —de nord a sud— per uns 10 m d’ample. Segurament tota aquesta superfície devia restar closa per unes muralles, que s’endevinen per exemple a l’extrem sud, amb una alçada de poc més d’1 m, a la cara est i sobretot a l’extrem septentrional.
Restes de la sala bastida a l’extrem nord del recinte sobirà, en la qual encara s’endevina que havia estat coberta amb volta de canó.
ECSA - A. Roura
Sembla que en aquesta punta nord hi havia una sala, que a l’interior tenia una longitud d’uns 13 m —d’est a oest— i una amplada d’uns 6 m. El seu mur nord té un gruix de 2, 3 m. Actualment li manca tota la part meridional, segurament volada d’una forma expressa al segle XVII. Malgrat això, encara en el fragment de paret conservat hom pot veure gairebé la meitat de la volta de mig punt que cobria aquesta sala. Aquesta cambra força espaiosa almenys tenia una alçada de 5 m. La muralla a l’exterior és més alta; fa uns 8 m d’alt. No es pot saber si, en aquesta sala, hi havia un altre pis al damunt de la volta actualment encara en part visible. Els murs d’aquesta construcció són fets amb carreus de mida no gaire gran, col·locats en filades i units amb morter de calç.
A la part central d’aquest planell superior, al sector més alt, hi ha les restes d’una construcció. Actualment només en podem veure l’angle nord-oest, fet amb carreus ben treballats. Els seus murs tenen un gruix de 90 cm. Sembla que tenia unes mides de 5 m per 4 m i que fins i tot s’hi veien, a la banda est, les restes d’un absis semicircular. Ha estat identificada com la capella de Sant Miquel.
Entre el planell superior i el recinte jussà hi ha un cert desnivell, d’uns 15 m. En el lloc de pas, hi ha restes de possibles graons cavats a la roca i, fins i tot, d’algun forat de forma circular buidat també a la roca.
El recinte jussà és un replà que fa uns 50 m de llarg, del nord-oest, on hi ha la porta d’accés, fins al sud-est, per uns 25 d’ample. Hi ha restes de muralles a la banda occidental i a l’oriental, les quals tancaven aquest replà.
La construcció més interessant, actualment visible, és la muralla molt gruixuda (160 cm) que s’estén a tota la banda de ponent. Tot i que bàsicament segueix una línia recta, en dos punts, a l’extrem sud, fa una inflexió cap a l’est. Gairebé al llarg de tota la seva longitud, d’uns 45 m, té una alçada regular d’uns 2 m. Molt a prop de l’extrem nord, s’hi obre un portal, amb una amplada de 2 m. Encara hom hi pot veure l’encaix i els forats per a aguantar-hi la porta. Sembla que aquest portal era acabat amb un arc de mig punt, que encara existia al segle XIX. Els murs d’aquesta muralla perimetral són formats per filades de carreus força quadrats (de 25 cm de costat), units amb morter. No hi havia cap tipus d’espitllera. En aquest clos jussà hi ha també algunes altres restes de parets i diversos marges.
A l’hora d’intentar datar aquesta fortificació, podem distingir la part sobirana de la part jussana. En principi, la major part de les construccions que hi ha al cim del turó ha d’ésser datada cap al segle XI. En canvi, la datació de la muralla que clou el recinte jussà és més difícil. Podríem proposar que fou feta en una data propera a l’any 1000, tot i que no es pugui rebutjar tampoc que sigui feta, almenys en part, en un moment posterior. En principi, la datació antiga resta, però, reforçada pel fet que la funció d’aquest clos jussà era més aviat la de fer d’oppidum o recinte de refugi, tal com ja intuïa B. Alart i com suposa P. Ponsich.
La torre mitjana
Planta de la torre mitjana i dels vestigis del seu clos fortificat.
R. Mallol i L. Bayrou
Al pujol que hi ha al nord del turó on s’alça el castell veiem diferents restes de fortificacions fetes en diversos moments.
Una primera construcció és una torre amb una planta de sis costats que tenen longituds diverses. Mentre el costat meridional fa 7 m de llarg, algun dels costats de la banda nord no fa ni 3 m de llarg. Una de les façanes d’aquesta banda septentrional ha hagut d’ésser en part restaurada a causa del seu mal estat. Actualment aquesta torre original resta, a peu pla, envoltada i reforçada per un talús, potser afegit en un segon moment. No es pot veure fàcilment si l’espai interior d’aquesta torre és buit o bé si era un edifici massís. A una alçada de 4 m, al costat meridional de la torre, hi ha el llindar d’una possible porta d’accés a un primer pis (tanmateix, segurament ja oberta en un moment més tardà). De fet, en aquesta construcció primitiva, cal distingir la part inferior, els 3 m que hi ha per damunt del talús, dels 2 m superiors. Els 3 m inferiors, que corresponen, en el mur oest, a unes 9 filades de pedres, són fets amb carreus de mida força gran (per exemple, 45 cm d’alt per 70 cm de llarg). La resta segurament fou feta més tard, al mateix moment que la torre que s’hi adossà al costat.
Torre mitjana del castell amb les restes de fortificacions que defensaven el seu recinte.
ECSA - A. Roura
Aprofitant la paret meridional d’aquesta construcció primitiva, s’adossaren les tres parets d’una nova torre, que a l’interior tenia una planta gairebé quadrada (fa uns 4 m de costat). El gruix de les parets d’aquesta segona torre és de 140 cm. La porta d’aquesta construcció és situada a la cara est, a uns 2 m del sòl rocós exterior. Aquesta porta és acabada amb tres grans lloses col·locades, l’una al costat de l’altra, en posició plana, tot formant la llinda. A més d’aquesta obertura d’accés, en aquesta mateixa façana, hi ha una finestreta acabada amb una arc de mig punt buidat en una pedra única. Aquesta torre, adossada a la primitiva, és feta amb un aparell constructiu molt irregular. Gairebé només hi ha ben treballades les pedres col·locades als caires. La resta de les pedres dels murs amb prou feines són col·locades en filades.
A partir del primer pis (a uns 3 o 4 m d’alt), potser es devia unificar l’espai de les dues torres; tota la construcció degué ésser feta en el mateix moment que la torre més tardana.
Uns 25 m cap al sud d’aquesta torre doble hi ha les restes d’uns murs que cloïen un recinte que s’estenia per aquesta banda de migjorn. La façana meridional d’aquesta muralla fa poc més de 10 m de llarg. Encara ara, s’endevina també l’inici de la façana oest i un fragment de la seva cara est. Aquesta muralla té un gruix de 90 cm. Al mig de la façana sud hi havia un portal. Entrant, a la dreta, hi veiem, actualment, 6 espitlleres; a l’esquerra ara n’hi ha 5 (a ambdues bandes n’hi devia haver més). Són situades les unes molt a prop de les altres, a nivells diversos, i són fetes amb una pedra diferent de la de la resta del mur. Entre aquest mur del recinte i la torre sembla que hi havia hagut una altra muralla, de la qual no resta res.
La datació d’aquest conjunt de construccions és difícil. Datar la torre inicial és arriscat. Tant pot ésser del segle XII com d’una data més reculada, com hom pot sospitar per les característiques de l’aparell constructiu. Sigui com sigui, fou feta en un moment molt anterior al moment en què es feu l’edifici annex, que ja cal datar cap als segles XIII o XIV, segurament en un moment, fins i tot, potser, posterior a la data en què es feu la torre més septentrional que descriurem a continuació.
La torre nord
Secció de la torre nord i plantes dels tres pisos que la componen.
R. Mallol i L. Bayrou
Torre nord, bastida al segle XIII, la més sencera i destacada del conjunt del castell.
ECSA - J. Bolòs
Aquesta torre també té a l’exterior una planta de sis costats amb unes longituds diverses; els dos murs meridionals formen un angle recte. A l’interior, en canvi, l’espai és rectangular (3, 75 cm per 4, 10 cm). El gruix de les parets meridionals és de 130 cm; els altres murs són molt més gruixuts. Aquesta torre encara té actualment una alçada de 12 m. A l’interior, el seu espai resta repartit en tres cambres, totes tres acabades amb voltes lleugerament apuntades.
Les seves úniques obertures són a la façana oriental. A 1, 3 m del sòl exterior, hi havia la porta que permetia d’accedir a la cambra situada arran de terra. Aquesta obertura, amb una amplada de 120 cm, era acabada segurament amb un arc de mig punt, les dovelles del qual han estat, però, arrencades; per dins és acabada amb un arc rebaixat. Al nivell de la cambra central, hi ha dues finestres petites o espitlleres, acabades totes dues amb un arc monolític. Al nivell del pis superior, ara hi ha una altra porta o obertura gran. Hom anava d’una planta a la següent per un pas encastat dins el gruix de la paret oriental, on hi ha també les diverses finestretes. Al primer pis hi havia una xemeneia.
Les parets d’aquesta construcció són fetes amb carreus poc treballats de mida mitjana (uns 20 cm d’alt per 30 cm de llarg), col·locats en filades. Als angles hi ha uns carreus força més grans.
D’acord amb les seves característiques, podem datar aquesta torre cap al segle XIII.
Planta de conjunt de la torre nord del castell.
R. Mallol i L. Bayrou
El castell de Cabrenys és potser el més interessant d’aquesta comarca. Hem de situar-ne l’inici segurament abans del canvi de mil·lenni (tot i que no sigui documentat). En aquest moment hom degué construir el recinte ampli de la fortificació meridional i algun altre edifici al cim del turó. Durant el segle XI es bastí la salatorre en aquest mateix pujol. Potser en una època no gaire allunyada a aquesta es degué edificar la torre primitiva del turó del mig. Finalment, en una darrera fase, es va construir la torre del nord, el clos de la torre mitjana i el cos annex, adossat a la construcció primitiva d’aquesta mateixa torre del mig. (JBM)
Bibliografia
- Ratheau, 1863, pàgs. 159-171
- Alart, 1874
- Gibrat, 1918-19
- Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 500, pàgs. 12-16
- Pous, 1975
- Cazes, 1978, pàgs. 56-57