Mapa de les comarques del Capcir i el Donasà amb les divisions de municipis i les principals vies de comunicació.
El Donasà, al nord de la comarca del Capcir, representa, encara actualment, un cas singular. És una particularitat geogràfica, una originalitat històrica i una incongruència administrativa. Des d’un punt de vista geogràfic, certament, el Donasà pertany a la conca de l’Aude i per tant es relaciona amb les comarques de la conca d’aquest riu i amb el departament del mateix nom; en canvi la història l’ha convertit administrativament en una excrescència o apèndix del departament de l’Arieja. Actualment el Donasà constitueix el cantó de Queragut. En l’època medieval comprenia dues parròquies, la de Sant Felix de Donesan i Sant Nazari de Ròsa, i cinc consolats (Queragut, Ròsa, Mijanès, Lo Pla —amb Lo Puèi i Carcanièras— i Artigas) que han donat lloc a les set comunes o municipis actuals: Queragut, Carcanièras, Lo Puèi, Lo Pla, Ròsa, Artigas i Mijanès. La comarca és un altiplà granític que s’estén al voltant dels 1 200 m d’altitud, envoltat per grans cims: la Solana (1 776 m), la Porrassa (1 951 m), la Ginesta (1 974 m), Monegó (2 092 m), Tarbesó (2 364), la Comella de l’Ós (2 017 m), Valbòna (2 305 m), la Camiseta (2 426 m), Roc Blanc (2 542 m), Baixollada (2 546 m), la Tribuna (2 498 m), el Ginebre (2 382 m), el Peiró (2 098 m) i la Socarrada (1 980 m). Per sota dels espadats nus, regne de l’isard i del gall fer, aquestes muntanyes són cobertes per grans boscos d’avets i de pi negre, com el de les Ares i de Carcanet. L’altiplà és regat per nombrosos rierols afluents de l’Aude (el Bruiant, els rierols de Salvaneres, de Queragut) que s’alimenten dels estanys glacials de Laurentí, Rabassoles, Queragut, Valbòna, Estanh Negre o Estanh Blau, situats al peu dels grans cims, que s’hi reflecteixen. L’espectacle dels camps de conreu del Donasà, solcats per aquests rierols encaixonats entre els alts cims gairebé sempre nevats, és d’una bellesa impressionant.
El Donasà és un dels exemples més interessants d’aquestes conques tancades, penjades al cor de la muntanya de l’Arieja, que van ser veritables “nius de pobles” (Chevauer, 1956) gràcies a llurs amples superfícies al·luvials i a llur “clima temperat”. Per exemple, Carcanièras només rep 940 mm de precipitacions anuals, mentre que, a la mateixa altitud, l’altre vessant del coll de Palhères en rep 1 260; cauen 2 m de neu a Queragut —que certament ja és una gran quantitat— però en cauen 3 a Merenç i 5 a Prades. Aquest fet explica que hi hagi hagut una ocupació humana tan reculada en una altitud tan sorprenent.
Tanmateix, aquests avantatges no poden fer oblidar l’aïllament d’alguns pobles que s’assenten al territori del Donasà. Envoltada per serralades muntanyoses i pels profunds congosts de l’Aude —recorreguts per una carretera (la D-118) només des del final del segle XIX-, aquesta petita comarca només es podia comunicar amb la Cerdanya a través del Capcir i amb la vall d’Acs a través del coll de Palhères (2 001 m) durant el poc temps que aquest accés no era bloquejat per les congestes de neu. Les nevades al coll encara avui dia són un entrebanc; per tant, és fàcil d’imaginar què significava la neu durant els llargs hiverns: no solament feia impossibles les comunicacions amb l’exterior sinó que sovint dificultava els desplaçaments d’un poble a un altre. Aquest problema va ser durant segles una preocupació constant dels habitants, que demanaven exempcions fiscals per a compensar les seves dures condicions de vida: els pobles es trobaven, segons un document de 1738, “situats a les muntanyes frontereres amb Espanya, lluny de qualsevol auxili […] i sobretot a l’hivern la comarca és impracticable a causa de la gran quantitat de neu que hi cau i que hi resta durant quatre o cinc mesos cada any” (AD Arieja, E 82). En un memorial de greuges presentat pel Donasà en ocasió dels Estats Generals del 1789 s’afirma que “el Donasà, situat a l’extrem fronterer del regne, és envoltat per muntanyes altes on hi ha neu durant vuit mesos; sovint és impossible als habitants de comunicar-se entre ells d’un poble a un altre durant els quatre mesos del pic de l’hivern, i no és pas rar que no puguin sortir de la comarca durant gairebé mig any”.
Bibliografia
- M. Chevalier: La vie humaine dans les Pyrénées ariégeoises, De Médicis, París 1956
- P. Courrent: Le pays souverain de Donnezan, “Bulletin de la Société d’Études Scientifiques de l’Aude” (Carcassona), (1937), pàgs. 19-35
- L. Goron: La répartition de l’habitat en Ariège, “Revue géographique des Pyrénées et du sud-ouest” (Tolosa de Llenguadoc), 1938, pàgs. 46-109
- G. Sicard: Excursion dans la haute vallée de l’Aude, le Donnezan et le Roquefortès, “Bulletin de la Société d’Études Scientifiques de l’Aude”, (Carcassona), (1906), pàgs. 104-138
- F. Taillefer: L’Ariège et l’Andorre, payspyrénéens, Privat, Tolosa de Llenguadoc 1985