L’arquitectura civil i militar i l’arqueologia
Mapa dels castells i les esglésies del Capcir anteriors al 1300.
J. Salvadó
El Capcir és una comarca no gaire gran, formada per un altiplà envoltat, a llevant i a ponent, de muntanyes que sobrepassen els 2000 m d’altitud. Ja abans de l’any 1000, aquest territori muntanyós era repartit entre els termes de diversos llocs de poblament. Bàsicament els nuclis d’hàbitat eren al fons de la plana capcinesa, on hi podia haver els conreus, i a les muntanyes, pasturatges i boscs. Algunes d’aquestes pastures no tan sols tenien, però, una importància local, ans també eren el punt final de moltes de les grans rutes de transhumància que unien les terres baixes de la Catalunya central i meridional amb les terres altes pirinenques.
L’altiplà capcinès, que abans de l’any 1000 tenia ja com a centre Formiguera, era també un lloc de pas. Era solcat de S a N per la via de comunicació que unia la Cerdanya amb el Rasès, la qual segurament ja existia en època romana i ja surt ben documentada, per exemple, l’any 966 (viam Roedana).
La creació de fortificacions en aquest territori anà lligada, d’una banda, com a tot arreu, a la feudalització de la societat i, d’altra banda, al fet que aquesta comarca esdevingué terra de frontera. No sabem pas, en canvi, que hi hagués cap castell abans de l’any 1000, com hauríem trobat a la Cerdanya o a les valls altes del Conflent(*).
Al costat de l’església dels Angles es conserven les restes d’un castell ja força tardà. No és documentat fins al segle XIII. Hi veiem una torre que feia de portal i s’endevina part de les muralles del seu recinte, aprofitades, en bona part, per a adossar-hi els habitatges moderns.
En aquesta comarca, el castell que, en època medieval, degué ésser més important fou, però, el de Puigbalador o de Mont-ral (nom antic de la fortalesa). Dalt d’un petit turó, que sembla una mota natural, situat al caire nord de l’altiplà capcinès, davant del coll de les Ares —porta de l’abrupta vall del Donasà-, fou bastida una important fortificació, de la qual només s’han conservat unes escasses restes: uns petits fragments de murs als extrems sud i nord-est, que delimiten, però, una superfície molt àmplia, de força més d’una hectàrea. Fou una construcció feta bastir pel rei Alfons I de Catalunya-Aragó, amb la finalitat de defensar aquest important lloc de pas.
Al segle XIII, a l’altre extrem del pla del Capcir, sota el coll de la Quillana, al cim d’un altre pujol, hom edificà la torre i el castell de la Llaguna. D’aquesta torre, de planta circular, en resta la part inferior, atalussada.
A mig camí d’aquestes dues fortificacions, davant del poble de Formiguera, a l’E, hi ha el coll de Creu, que permetia de passar del Capcir a la vall de Ralleu, ja a la comarca del Conflent. Al costat del camí que mena al coll, també en un moment tardà, es bastí el castell de Creu, del qual resta una torre. Aquesta es conserva encara amb una alçada considerable, tot i estar esberlada de dalt a baix i mig ensorrada. La podríem relacionar amb altres torres semblants fetes ja cap al segle XIII, com poden ser la torre de Cavallera (Ripollès) o la torre de Mascardà (Conflent).
Els canvis derivats de la feudalització o de la fortificació del territori van comportar la fundació d’algun poble nou i el trasllat d’algun lloc de poblament. Sembla que el poble de Puigbalador fou creat arran de la construcció del castell de Mont-ral (posteriorment dit Puigbalador), al vessant meridional del pujol on es construí la fortificació(*).
A l’altre extrem de la comarca, segurament el poble actual de la Llaguna nasqué, al segle XIII, com a fruit d’un trasllat de la població fins a l’indret actual, des de l’antic emplaçament situat on hi ha l’anomenada Iglesia Vella, uns 500 m al SW de l’indret on s’alça ara el poble.
Cal assenyalar també el fet que, mentre que en molts pobles de la comarca, com Formiguera, Matamala o els Angles, l’església és al bell mig de la població, en el cas de Ral, l’església, dedicada a sant Romà, és situada uns 100 m al N del lloc de poblament actual(*).
Cal cridar també l’atenció sobre el fet que en aquesta comarca pirinenca hi ha nombrosos poblets o vilars esmentats en documents de l’edat mitjana central que, a la darreria dels segles medievals, o bé foren traslladats de lloc —com en el cas esmentat de la Llaguna— o bé desaparegueren, en esdevenir-se una important pèrdua de població i una concentració dels llocs d’hàbitat(*). Així, per exemple, al terme de la Llaguna hi havia també els llocs de Quillana i d’Espona, al terme de Matamala els de Conangle i de Creu (prop de l’indret on s’alça la torre del castell de Creu), a Ral els de Querramat i Anglars, a Formiguera els de Galba i Caselles. Un darrer exemple, el poble de Vilanova, esmentat ja l’any 1087 i que era al costat de l’església dedicada a la Mare de Déu, també restà despoblat al final de l’època medieval.
Com hem dit, aquesta comarca era travessada de S a N, des del coll de la Quillana fins al coll de les Ares, per la via que comunicava la Cerdanya amb el Rasès. Un altre camí també important era el que anava cap al Conflent, tot passant pel coll de Creu i que, com acabem de dir, va motivar la construcció del castell de Creu.
En el curs de la via principal que unia la Cerdanya amb les terres occitanes, encara s’han conservat dos ponts que permetien de travessar el riu de Galba i el torrent de Riutort. L’arc, especialment en el pont de Riutort, és lleugerament rebaixat. Les dovelles d’aquests ponts són lloses col·locades verticalment i poc treballades. Els murs que hi ha a banda i banda, damunt de les dovelles, són fets amb un aparell molt irregular. De fet, aquestes construccions recorden molts altres ponts de les comarques pirinenques, d’Andorra o del Pallars per exemple, i són, com aquests altres, molt difícils de datar amb seguretat.
Com dèiem al començament, l’aparició de les fortificacions i, també, d’alguns llocs de poblament del Capcir, i l’evolució d’aquests castells i dels pobles va restar estretament relacionada, al llarg de l’edat mitjana, amb la feudalització de la societat i amb el fet que aquesta comarca esdevingués una terra de frontera. A causa d’aquests dos fets i també, certament, del fet d’ésser el Capcir un altiplà situat en una altitud molt notable, nombrosos pobles i poblets van canviar de lloc o foren abandonats a la darreria dels segles medievals. D’altra banda, la situació estratègica d’aquesta comarca féu que hom construís, per exemple, un castell important com el de Puigbalador, després, en època moderna, abandonat i quasi arranat. Totes aquestes transformacions i abandonaments fan del Capcir una contrada molt interessant amb vista a poder trobar jaciments on hom pugui fer excavacions que aportin informació que permeti d’assolir un més bon coneixement sobre les formes de poblament i de fortificació i sobre la vida quotidiana d’aquesta època.
Vegeu: Castells del Capcir anteriors al 1300
L’arquitectura religiosa
Mapa dels castells i les esglésies del Capcir anteriors al 1300. (Vegeu: Esglésies del Capcir anteriors al 1300)
J. Salvadó
En contrast amb el que passa a la veïna comarca de la Cerdanya, l’arquitectura religiosa d’època alt-medieval que es conserva a la petita regió del Capcir presenta el seu màxim interès en les obres, escasses, que foren construïdes a la primera meitat del segle XI. Aquestes obres, concretament les esglésies de Sant Romà de Ral i Sant Martí de Riutort, foren construïdes amb una aplicació molt rústega de les formes ornamentals de l’arquitectura llombarda, estretament emparentades amb obres contemporànies del Conflent, com Sant Jaume de Nyer o Sant Andreu d’Évol, que podem considerar com a obres primerenques en el procés d’implantació de les formes espacials i decoratives de l’arquitectura llombarda (vegeu el volum VII de la present obra, pàg. 293); aquestes obres segueixen, de manera rústega, els models que es construeixen al Conflent al començament del segle XI.
En aquest sentit, cal assenyalar la relació entre les esglésies de Sant Marcel de Flaçà, al Conflent, i Sant Romà de Ral, concebudes dins els llenguatges de les formes llombardes, però conservant l’absis rectangular propi de les esglésies del segle anterior.
Anterior al segle XI sembla ésser l’absis de Santa Maria de Formiguera, que es conserva dins una església refeta al segle XII; però aquest possible testimoni d’una arquitectura anterior al segle XI es conserva en un context tan modificat que no podem descartar que es tracti d’un absis més tardà, però de tipus arcaïtzant.
La mateixa església de Santa Maria de Formiguera conserva també la seva façana, com la de Sant Vicenç de la Llaguna, construïda dins l’ortodòxia de les formes més pròpies de la construcció i de l’arquitectura del segle XII a la zona del Rosselló i el Conflent. Dins d’aquesta línia, l’església de Sant Salvador dels Angles, o millor els seus elements reaprofitats, representen un clar exemple de la concepció escultòrica dels elements ornamentals de l’arquitectura llombarda del segle XII, dins l’estil d’obres com Sant Joan de Conat o Santa Maria de Cornellà de Conflent. (JAA)
Vegeu: Esglésies del Capcir anteriors al 1300
L’escultura monumental
La comarca del Capcir no és gaire representativa quant a conjunts d’escultura pètria. Només en podem esmentar unes exigües restes a l’església de Sant Salvador dels Angles, que hem considerat oportú estudiar en l’apartat d’arquitectura. D’altra banda, aquesta comarca tampoc no presenta peces d’interès pel que fa al mobiliari litúrgic de pedra. Resten piques sense cap mena d’ornamentació escultòrica, la qual cosa fa dubtar sobre la seva datació. Procedent de l’església ja esmentada es conserva una pica baptismal i una taula d’altar també sense decoració.
L’església de Santa Maria de Formiguera presenta una arquivolta decorada amb motius de dents de serra que perfila la finestra de la façana principal i que s’ha inclòs també en l’estudi arquitectònic.
Per acabar, cal dir que a l’església de Sant Martí de Riutort resta una pica beneitera sense decoració escultòrica i que no hem estudiat, precisament per aquesta raó. (CLIU)
La talla
Les úniques representacions de l’escultura de fusta a la comarca del Capcir són dues imatges de Crist.
A l’església parroquial de Santa Maria de Formiguera es conserva una talla de Crist que devia formar part d’un davallament del qual, tanmateix, no s’ha conservat cap altra figura. P. Ponsich fou el primer a suggerir que la peça era en realitat una talla romànica provinent d’un davallament; fins aquell moment, l’escultura havia estat qualificada com a imatge d’un crucificat d’estil gòtic. La neteja i la bona restauració de la peça han permès conèixer una veritable joia de l’escultura treballada en fusta. R. Bastardes en va publicar l’any 1980 (Els davallaments romànics a Catalunya, pàgs. 163-171) un estudi en el qual donava a conèixer la seva existència, el procés de recuperació i la nova filiació establerta per part de P. Ponsich. El mateix R. Bastardes la va catalogar com una escultura a part dels tallers d’Erill i d’Urgell, però amb detalls formals i estructurals que l’acosten a l’un i a l’altre respectivament. La datació que han proposat per a la talla R. Bastardes i els autors que subscriuen l’estudi que publiquem és el segle XII.
L’altra escultura correspon a la representació d’una imatge de Crist en Majestat. És de fusta policromada i es conserva a l’interior de l’església de Sant Vicenç de la Llaguna. El Crist està clavat en una creu de factura posterior a la talla, però també romànica, en la qual s’han pintat les imatges de la Mare de Déu i sant Joan, a dreta i esquerra respectivament, i a la part superior les representacions del sol i la lluna. També el revers de la creu ha estat policromat i hi figuren les representacions del tetramorf, pràcticament esborrades, i uns fullatges comparables als pintats al baldaquí de la mateixa església segons l’opinió de M. Delcor, que subscriu l’article que publiquem, i el mateix R. Bastardes (1978, pàg. 136), que filia la imatge al taller de Ripoll.
M. Delcor va suggerir que estih’sticament el Crist de la Llaguna s’acosta al de la Trinitat de Bellpuig (Rosselló) i podria datar-se al segle XII. (CLIU)
La pintura
La comarca del Capcir ha estat poc afortunada quant a l’art romànic en general que ha conservat, i molt més concretament quant a les obres pictòriques que ens han pervingut. Tan sols tenim constància de dues peces d’una vàlua considerable. Es tracta d’una sèrie de fragments que hom creu que formaven part d’un baldaquí i d’un frontal d’altar de factura força tardana. Ambdós conjunts són realitzats amb pintura sobre taula. El primer, més significatiu si ens cenyim al període romànic, consisteix en una sèrie d’escenes pictòriques avui col·locades sobre un plafó, tot imitant la disposició que suposadament devia presentar en el seu origen. La taula era dedicada a Crist en Majestat, que ocupa el centre, envoltat per una aurèola circular que subjectaven figures d’arcàngels; els compartiments laterals, en canvi, eren protagonitzats pels quatre símbols dels evangelistes. Tot i que aquests fragments han estat retocats, la factura de les figures conservades fa pensar que som davant una obra de qualitat força bona però d’estil tardà, corresponent potser al segon terç del segle XIII.
Pel que fa al frontal d’altar, hom l’ha situat cap al 1300. Cal pensar que aquesta data, per a una comarca de la Catalunya del Nord com és aquesta, correspon sense cap mena de dubte al període gòtic. Així, tot i que molts historiadors volen veure en les obres d’art reminiscències de l’estil anterior, la majoria de vegades no són sinó marques de les quals l’artífex encara no s’ha desprès.
No ha pervingut cap objecte artístic, ni dins el camp de l’orfebreria ni dins el camp dels llibres miniats. (LCV)