Situació
Aspecte d’aquesta important fortalesa que fou bastida aprofitant tot l’espai del cim d’una penya rocallosa.
ECSA - A. Roura
Queragut és el poble més meridional del Donasà, situat a uns 4 km del coll de les Ares, límit nord del Capcir. El castell és situat al cim d’una roca prominent que s’alça al vessant suau de la vall, al costat del poble.
Mapa: IGN-2248. Situació: Lat. 42° 42′ 3″ N - Long. 2° 5′ 58″ E.
Si venim del Capcir, podem anar a Queragut per la D-32; si venim del nord, podem seguir la D-16 i passar per Ròsa i Lo Pla. Hom es pot aproximar al castell des del poble. L’accés és difícil, ja que les construccions que el feien possible han desaparegut. (JBM)
Història
El castell de Queragut és conegut des de l’any 1209, en què fou un dels béns de Bernat de Llo, senyor del castell de So, que foren confiscats pel rei Pere I el Catòlic i que aquest donà al comte de Foix, Ramon Roger. Aquest castell havia estat construït no feia gaires anys, ja que és poc versemblant que no hagués estat citat en els homenatges dels senyors del Donasà del segle XII. Segurament la seva construcció s’explica perquè el castell més antic de la comarca, el castell de So, defensava un pas estratègic molt important, però era molt perifèric. El de Queragut, al cor de la plana, assegurava, en canvi, una millor protecció a les poblacions locals; aquesta fou, probablement, la seva funció principal. Si més no, és al peu del penyal sobre el qual fou construït on, ja el 1390, es concentrava la majoria d’habitants del Donasà (60 focs dels 156 de la comarca; en el mateix moment només n’hi havia 8 a So).
El castell de Queragut va seguir la mateixa sort que el seu veí de So i estigué sota la senyoria del comte de Foix, que el tenia sota l’alta sobirania del rei d’Aragó i comte de Barcelona, com a successor dels comtes de Cerdanya. Durant els governs de Nunó Sanç, senyor de la Cerdanya i el Rosselló, i del rei Jaume I de Catalunya-Aragó, es produïren alguns enfrontaments entre aquests senyors i els Foix, els quals acabaren reconeixent, però, l’alt domini dels sobirans del casal de Barcelona. El 1303 Gastó I de Foix-Bearn va retre homenatge a Jaume II, rei de Mallorca, pels castells de So i Queragut i per Évol, Estavar i tots els seus feus del Donasà, el Capcir, el Conflent i el Baridà. Bona prova que els reis de Mallorca no havien renunciat als seus drets sobre el castell és que el mes d’abril del 1304 els homes del rei de Mallorca, encapçalats pel veguer de la Cerdanya, Ponç de Caramany, van ocupar durant deu dies el castell, juntament amb el de So, sens dubte emparats pel dret que tenien els antics comtes de Cerdanya d’instal·lar-hi una guarnició alguns mesos l’any. El comte de Foix —i més tard el rei de França— tenia el mateix castellà als castells de Queragut i de So. En ambdós castells, així mateix, hi feien servei d’obra els habitants de l’indret.
No pas lluny del castell, hi havia també una torre que la Reformació Comtal del 1450 esmenta, i que el recompte del 1673 també cita, moment en què ja s’havia enderrocat. El 1719, el rei de França ordenà que fossin reconstruïts el castell i la torre, i que s’hi mantingués una guarnició per tal com aquest era un lloc important per a la seguretat del país. El castell de Queragut, però, no fou pas restaurat en aquesta època, i en canvi sí que ho fou el de So. (CP)
Castell
Plànol de situació del castell amb la vila medieval creada al seu entorn, segons el cadastre del segle XIX.
D. Baudreu
El castell, tal com el veiem actualment, aprofita tot l’espai que hi ha al cim de la penya on fou bastit. Té una planta bàsicament quadrangular; la façana est, en bona part en ruïnes, no seguia, però, una línia recta. El conjunt de la fortificació fou fet en diverses etapes. Sembla com si hi hagués hagut inicialment potser una torre i un recinte reduït, el qual amb el temps fou engrandit, ampliat o reforçat. Al llarg dels murs, veiem fàcilment nombrosos canvis en l’aparell constructiu, tant fruit d’eixamplaments en superfície com fruit d’ampliacions en alçada. Amb tot, d’acord amb les característiques de les pedres i dels carreus dels diversos murs, sembla que no passà gaire temps entre el moment en què es feren les primeres parets i la primera torre i el moment en què es bastiren els darrers panys de mur. Tanmateix, segons l’època en la qual foren fets, veiem els carreus tallats més o menys regularment o bé més o menys ben encaixats.
La part més antiga sembla que és la torre septentrional, que recolza sobre la penya, a la qual resta, a la base, perfectament integrada. Aquesta torre potser fou ampliada amb un cos de planta quadrada, en el qual s’instal·là més tard un mitjà d’accés, possiblement una escala. Cal assenyalar que als panys de mur que semblen més antics no hi ha cap tipus d’accés o bé cap mena d’obertura d’il·luminació. Hom pot pensar en una concepció arcaica de l’edifici de defensa, al qual hom entra per unes escales que poden ésser, si cal, retirades.
Torre septentrional del castell perfectament integrada a la penya que li fa de sòcol.
ECSA - A. Roura
A la façana oest podem veure almenys cinc etapes d’ampliació, consolidació i aixecament que són, amb tot, molt difícils de datar amb precisió, a causa de no haver-hi cap mena d’obertura o d’element decoratiu que permeti d’establir una datació de les diverses intervencions que s’hi feren. Una d’aquestes ampliacions del mur, que fou fet més alt, pot fer suposar que l’edifici va sofrir un esfondrament d’una part de la façana oest; podem parlar, doncs, d’una consolidació.
Des de l’interior, veiem a les parets laterals els forats que són testimoni d’un antic trespol de bigues de fusta, actualment desaparegut, que correspondria a un primer pis. En aquesta planta principal hi degué haver una sala o un lloc de guaita. Més amunt, atesa l’alçada dels murs, que en alguns llocs arriben a fer 8 o 9 m, hi podria haver hagut un altre trespol i una planta superior, el qual, però, no resta marcat a les parets.
Al mateix temps que es degueren fer les obres de consolidació del mur oest també es degueren bastir muralles complementàries i construccions destinades a serveis diversos a la part baixa del castell. Sota la roca granítica on s’alça la fortificació, hom pot veure un conjunt de terrasses molt malmès; les pedres dels marges que eren més a l’abast degueren ésser reutilitzades per a fer els habitatges del poble. De fet, segons els antics cadastres, hi havia un camí d’accés al castell que portava a unes parcel·les molt iguals, fruit potser d’haver estat ocupades l’una rere l’altra, primer al peu de la muralla i després, fins i tot, al seu interior, quan el castell ja havia perdut definitivament la seva funció original.
En principi, d’acord amb les característiques de l’aparell constructiu, podem datar, ni que sigui com a hipòtesi, la major part de les parets d’aquest castell al segle XII o bé al segle XIII. Una anàlisi acurada de la construcció i de les diferents modificacions sofertes, que encara hom pot llegir als murs d’aquest interessant castell, permetria de poder establir amb molta més seguretat l’evolució exacta de l’edifici i de les diverses transformacions que s’hi van fer. (JPA-JBM)
Bibliografia
- Dufau De Maluquer, 1901
- Giralt, 1905, pàgs. 185-311