Situació
Aspecte de conjunt d’aquest antic castell, històricament el més important del territori del Donasà.
ECSA - A. Roura
Castell situat al cim d’una penya, sobre la confluència de la Brugenta i el riu Aude i, així mateix, davant de les gorges de l’Aude, que marquen el límit septentrional de la Terra de Donasà.
Mapa: IGN-2248. Situació: Lat. 42° 44′ 12″ N - Long. 2° 5′ 21″ E.
Si agafem la carretera vella que va de Ròsa a Atsat, ja a la Fenolleda, passarem per sota del castell. Hem de deixar l’automòbil al costat del pont i pujar-hi per un camí carreter. En principi només es pot visitar els mesos d’estiu. (JBM)
Història
La primera menció del castell de So es troba, el 1035, en el testament del comte Guifré II de Cerdanya, el qual el llegà al seu fill Ramon, hereu del comtat. És entorn d’aquest castell, que ocupa una posició privilegiada per a la vigilància de l’alta vall de l’Aude, que es constituí una puixant senyoria, sota l’alt domini del comte de Cerdanya i que tenia per terme tot el Donasà. Els So, la primera família que en tingué possessió i que va portar-ne el nom, era molt pròxima a la família comtal. A la segona meitat del segle XII, el castell i la senyoria van passar per mitjà d’un casament a la família Llo, originària del País de Salt. No se sap quina va ser la traïció de Bernat de Llo que provocà que, el 1209, els seus béns, i amb ells el castell de So, fossin confiscats pel rei Pere I el Catòlic. La família Llo va recuperar els seus béns el 1236, però sota la doble sobirania dels Foix i del casal de Barcelona. Bernat de Llo i el seu germà Arnau de So, càtars notoris, albergaven a So els heretges que passaven per l’alta Arièja. El primer fou detingut, condemnat per la Inquisició i cremat a Perpinyà el 1258. Malgrat que la família Llo tornà a gaudir del favor dels comtes reis i malgrat el matrimoni de Bernat de Llo amb Esclarmonda de Foix el 1236, les relacions entre els senyors de So i els comtes de Foix van ser caòtiques durant tot el segle XIII i fins que els primers van renunciar definitivament al Donasà l’any 1311.
Després d’això, el castell fou confiat pels comtes de Foix a un castellà, el qual fou succeït al segle XVII per un castellà del rei de França. Consta que els habitants del Donasà havien de participar en les tasques de conservació de la fortalesa (l’obra del castell). Malgrat ser capital militar de la comarca del Donasà, el castell de So era tanmateix molt apartat del centre de la comarca; és sens dubte per aquest motiu que no donà lloc al naixement de cap població. El 1390 a So només hi havia 8 focs, formats sens dubte en gran part per la guarnició, mentre que a la vila de Queragut ja n’hi havia 60. En l’època moderna, el castell fou abandonat. Amb la pau dels Pirineus (1659), el Donasà va perdre la seva situació de zona fronterera i el castell va perdre importància estratègica. Quan el 1710-11 Lluís XIV donà com a penyora el seu domini del Donasà a la família Usson (potser descendents llunyans dels primers senyors), els imposà l’obligació de reconstruir el castell. Per això llavors s’hi van fer grans reformes i l’interior fou moblat sumptuosament. Venut com a bé nacional durant la Revolució Francesa, el castell de So va ser espoliat per la gent de la comarca.
Els darrers anys s’hi han dut a terme diverses campanyes d’excavació. (CP)
Jurament de fidelitat de Ramon Arnau a Guillem, comte de Cerdanya, pel castell de So (1068-1095)
Ramon Arnau de So, fill d’Arnau Riculf i de Clemència, jura fidelitat a Guillem I, comte de Cerdanya, pel castell de So, i es disculpa dels greuges que va fer al comte per raó del dit castell, cosa que atribueix a la seva poca edat o inexperiència.
"Ego, Raimundus Arnalli, qui sum filius Clementie, femine, tibi, Guillelmo, comiti, seniori meo, qui fuisti filius Adale comitisse, omnibus modis annuo et reiuro illud sacramentum et fidancias et fides et omnia que in sacraméntale scripta sunt et tibi iuiavi in puerilibus annis quibus a te castellum de Sono adquisivi et quale mei anteriores propinqui tibi et tuis iuraverunt et consuetudo et ius est iurandi principum Cerdanie. Pro quo dixerunt mihi hactenus quia puer tune eram et nescies quod feci, scio me et recognosco male egisse et graviter errasse, quia inducías quesivi XXX dierum ad potestatem dandi de predicto castello et illius fortitudinibus et aliis multis rebus quibus contra te offendisse me graviter recognosco. Et nunc, gratias Deo, que sunt parvuli, evacuo et ut fidelis miles tuus et vir bonus et perfectus, plenus fidei et bone memorie, sicut predictum est, iure iurando super altare Sancti Raphaelis quod situm est et consecratum in ecclesia Sancte Marie Comeliani, tactis lignis Dominice crucis et reliquis innumeris eiusdem loci. Et omnibus meritis sanctorum iuro deinceps sine engan (sic) me esse fidelem tuum, sicut fidelis homo debet esse Deo et seniori quem diligat, et per quantes vegades (sic) aut quacumque die vel nocte momentis atque horis mihi quesieris, per te ipsum vel per tuos missos vel missum, potestatem de prenominato castello de Sono et illius fortitudinibus absque mora et ulla dilatione tibi eum et eas deliberabo tibi et tuis quibus iusseris vel volueris et mihi molestum non erit unquam nec potestas nec statio quam in eo facias annuatim et mos est faciendi in eo principi Cerdanie. Et hanc potestatem tibi et tuis dandam, meam visionem et auditum nec tuam commonitionem et tuorum ullo modo non vetabo, sed fideliter omnia audiero et voluntatem adimplebo sine tuo engan per quantes vegades me.n recherràs o me.n comonràs (sic) per te ipsum vel per tuos missos vel missum. Iuro, ergo, tibi quod deinceps non tibi nec ulli viventi per te et tuo honori guerram non fecero nec consenciens ad faciendum ullo vivienti no seré (sic) nec per me ipsum nec per alium nisi forte honorem mihi tollas. Et, si quis hoc fecerit, tecum et sine te, malum ei faciam quod potero et meum honorem et beneficium illi tulero et amiciciam nec societatem cum eis non habebo donec tecum ad satisfactionem veniant. Et ut habebo uxorem, ad tuum laudamentum, similiter prephatum castellum et eius fortedas iurabit sicut predictum est de me, ad diem quo volueris hoc.
Sicut superius scriptum est et in ipso sacramentale alio quod tibi iuravi olim, ut omnem scandalum et malas suspitiones exeant inter me et te et melius dici et cogitan potest ad tuum salvamentum et tuorum, si t.o tenré e t.o atendré(sic) tibi et tuis post te quibus Cerdania dimiseris dictis vel testamento quod habeas post mortem tuam, exceptus quantum vel de quanto tu me.n absolvràs (sic) vel illi post te, tuo vel eorum gradiente animo sine forcia. Per Deum et hec sancta."
[O]: Perdut.
[A]: Còpia d’inici del segle XIII: ACA, Cancelleria, reg. 4, Liber feudorum Ceritaniae, núm. 107, foli 26 c-d.
a: Miquel: Liber feudorum maior, Barcelona 1945-47, vol. II, doc. 638, pàgs. 145-146.
Traducció
"Jo, Ramon Arnau, que sóc fill de Clemència, dona, a tu Guillem, comte, senyor meu, que ets fill de la comtessa Adelaida, de totes maneres assenteixo i et confirmo novament el jurament, les fiances i la fidelitat i totes les coses que consten escrites en l’acte del jurament i que et vaig jurar els anys de la meva infantesa quan vaig rebre de tu el castell de So, de la mateixa manera que els meus pròxims avantpassats et varen jurar a tu i als teus i és costum i dret de jurar-ho als prínceps de Cerdanya. Pel que m’havien dit fins aleshores, i perquè llavors era un nen i no sabia què feia, ara sé i reconec que vaig actuar malament i que vaig errar greument, perquè et vaig demanar treves de trenta dies abans de donar-te possessió del dit castell i de la seva fortalesa i per moltes altres coses per les quals reconec que et vaig ofendre greument. I ara, gràcies a Déu, renuncio a les coses que vaig fer essent petit i em presento com a fidel cavaller teu i baró bo i perfecte, ple de fe i de bona voluntat, com ja he dit, i això ho juro sobre l’altar de Sant Rafael, que es troba situat i és consagrat a l’església de Santa Maria de Cornellà, tocant les fustes o relíquies de la creu del Senyor i les innombrables relíquies del dit lloc. I pels mèrits de tots els sants juro que en endavant seré fidel teu, sense cap engany, tal com tot home ha d’ésser fidel a Déu i al senyor que estima i totes les vegades o en qualsevol moment i hora del dia i de la nit que tu em necessitis, per tu o pel teu o teus enviats, et donaré potestat de l’esmentat castell de So i de les seves fortificacions, sense tardança ni cap ajornament i els lliuraré a tu o als que tu manis o designis i no em serà cap molèstia ni la potestat ni l’estada que hi facis cada any i que tenen costum de fer-hi els prínceps de Cerdanya. I no impediré que se’t doni aquesta potestat a tu o als teus, ni per vista ni pel manament d’oïdes ni per disposició teva o dels teus, sinó que fidelment ho oiré tot i compliré la teva voluntat sense engany, tantes vegades com m’ho demanis o sol·licitis per tu o pel teu o els teus enviats. Et juro, per tant, que en el futur no faré guerra ni consentiré que en faci cap vivent contra tu i els teus béns, a menys que em prenguis la possessió. I si algú fes això, amb tu o sense, li faré tot el mal que pugui i li prendré la meva possessió i benefici i no tindré amistat ni tracte amb ells fins que vinguin a fer satisfacció amb tu. I quan prengui muller, aquesta jurarà sobre l’esmentat castell i les seves fortaleses a favor teu, tal com jo he fet, el dia que vulguis.
I tal com abans he dit i consta en el j urament que en altre temps et vaig jurar, perquè fineixin els escàndols o males sospites que hi pugui haver entre tu i jo, de la millor manera que es pugui dir i pensar, et juro que t’ho tindré i t’ho atendré, a tu i als que després de tu deixis la Cerdanya per disposició oral o per testament fet després de la teva mort, excepte de tot allò que tu me’n absoldràs o els que vinguin després de tu, pel teu o seu grat, i sense cap violència. I això ho juro per Déu i aquests sants."
(Traducció: Antoni Pladevall i Font)
Castell
Planta del castell del segle XVIII conservada a l’arxiu del departament de l’Arieja.
Archives Départementales de l’Ariège
Planta del conjunt de la fortalesa, a escala 1:600, amb Indicació dels possibles murs originaris.
P. Tillet
Les restes més antigues del castell de So que s’han conservat han de correspondre a un recinte reduït, amb uns murs, però, força gruixuts, que hi ha a la part més alta de l’àrea fortificada, i a la torre, que té una planta poligonal i que s’estén a la banda meridional d’aquesta construcció originària. Alguns dels trams de muralla amb espitlleres que hi ha sota la torre també pot ser que fossin fets en un moment primerenc.
En un segon moment es degué esdevenir l’ampliació d’aquest primer edifici cap al N, fet que comportà la creació d’un recinte sobirà més gran, també la construcció de la torre de planta rectangular situada a l’angle oest i, així mateix, l’edificació de l’accés cobert per una volta, que permet de passar del recinte jussà al sobirà, i encara altres construccions situades a ponent i al S de la torre poligonal. Algunes d’aquestes construccions ja foren fetes en un moment tardà, fora del marc cronològic establert en aquesta obra.
Segurament les construccions més antigues d’aquest castell s’han de cercar al N de la torre poligonal. En aquest indret s’intueix l’existència d’un edifici amb una planta bàsicament trapezial. Els seus murs tenen un gruix d’aproximadament 1,5 m. De S a N, aquesta sala tenia una longitud d’uns 15 m i la seva amplada era d’11 m. El seu sector occidental va ésser excavat en 1991-93.
Nucli central del castell amb la muralla i la torre de planta poligonal.
ECSA - A. Roura
A l’extrem meridional d’aquesta sala s’afegí una torre, que a l’interior té una planta trapezoidal, amb uns costats que tenen unes mides que oscil·len entre els 230 i els 330 cm. A l’exterior té una planta en forma d’hexàgon irregular, acabat en punxa a l’extrem sud. Cal pensar que aquest sector meridional de la fortificació era el més difícil de defensar, atès que a la banda septentrional hi ha l’espadat que cau sobre l’aiguabarreig de la Brugenta i l’Aude. Els murs d’aquesta torre són fets amb pedres de mida no gaire gran, lleugerament escairades, col·locades en filades; els angles són fets amb carreus més treballats. Sembla que aquesta construcció en forma d’esperó s’adossà a l’edifici adjunt i que, per tant, devia ésser feta en un moment una mica més tardà.
El castell de So és una fortificació de l’època feudal, potser formada inicialment per una sala i, després, per una torre i un recinte. Amb tot, la seva situació el feia especialment important, ja que tenia una notable funció de lloc de guaita, sobretot amb vista a vigilar la possible entrada de gent que vingués de les gorges de l’Aude. Mentre que algunes de les construccions d’aquest castell ja són molt tardanes, altres, com el recinte o edifici primitiu i la torre poligonal, han d’ésser datades cap al segle XII o al segle XIII, tot i que no es pugui rebutjar que algun element sigui del segle XI, quan, d’acord amb els documents escrits, ja hi havia en aquest indret un castell. Cal pensar, però, que d’acord amb la seva forma, aquest tipus de torre esperó només pot ésser dels segles XII o XIII i que és molt més probable que sigui edificat en aquesta segona data. De fet, l’hem de relacionar amb altres construccions semblants que hom pot trobar als castells de Pèirapertusa (Perapertusès) —datada a mitjan segle XIII— o de Talteüll (Rosselló), tot i que cal dir que la torre del castell de So és feta amb un aparell constructiu menys acurat que el que trobem als esperons d’aquestes dues fortificacions. (JBM)
Detall de la muralla amb espitlleres situada al S de la torre poligonal.
ECSA - A. Roura
Durant els anys 1991-94, s’han fet diverses excavacions al recinte sobirà del castell, al NW de la torre poligonal. Bona part d’aquestes excavacions s’han fet a l’antiga cisterna del castell. S’hi ha trobat material domèstic que hom pot datar entre el segle XII i el segle XV. Les excavacions que hom ha dut a terme fins ara no demostren pas que hi hagués hagut un establiment d’època visigòtica. Els materials trobats a les excavacions ens permeten de conèixer els productes que es conreaven i la mena d’alimentació que hi havia en aquella època. Les feines fetes durant les diverses campanyes arqueològiques han permès també el desenterrament dels murs que van restar colgats sota terra. Per a poder reconstruir la planta original caldran, però, diversos anys de treball. En aquest sentit, les excavacions més recents han aconseguit de localitzar alguns espais amb funcions diferents, com pot ésser el lloc on hi havia el forn de pa, la cambra on s’allotjaven els servidors, el menjador, la capella i, també, diverses cambres.
De fet, aquest castell, com la major part de les construccions d’època medieval, ha sofert moltes modificacions. Cal tenir present que al segle XVIII l’edifici tornà a fer-se habitable; els plànols fets aleshores permeten de saber en part com era el castell en un moment anterior, quan ja s’havien fet moltes transformacions i ampliacions. Així, per exemple, la manera d’accedir-hi és estranya, en especial el pas cobert per una volta que porta al recinte jussà. De fet, fa de mal entendre aquesta protecció d’una volta, quan les espitlleres i les sageteres deixen aquest corredor a mercè de diversos homes a la vegada. Aquesta complexitat més aviat fa pensar en una construcció tardana, fruit d’un militarisme decadent, com hom troba a Bonaguil. Encara un sistema d’accés amb una ziga-zaga completa aquesta defensa meridional. El recinte jussà, foradat per les sageteres, envolta i protegeix la torre en forma d’esperó. Per contra, com hom ha dit més amunt, el dispositiu de protecció més antic es troba al recinte sobirà. (JPA)
Bibliografia
- Baudon de Mony, 1896
- Dufau de Maluquer, 1901
- Giralt, 1905, pàgs. 185-311
- Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 590, pàgs. 95-96, doc. 595, pàgs. 101-105, doc. 630, pàg. 137, doc. 636, pàgs. 141-143, doc. 637, pàgs. 144-145, doc. 638, pàgs. 145-146, doc. 639, pàgs. 146-147, doc. 640, pàg. 148, doc. 641, pàgs. 148-149, doc. 642, pàgs. 149-150, doc. 643, pàg. 151, doc. 644, pàgs. 151-152, doc. 645, pàg. 153, doc. 646, pàgs. 153-155, doc. 647, pàg. 155, doc. 648. pàgs. 155-157, doc. 683, pàgs. 192-194, doc. 690, pàgs. 198-199. doc. 693, pàgs. 201-204 i doc. 694, pàgs. 204-207
- Delcor, 1977, pàgs. 111-122
- Duvernoy, 1988, pàgs. 51-56
- Tillet, 1990; 1995
- Olivelli, 1995a, núm. 18, pàgs. 5-12; 1995b, pàgs. 21-23