Presentació geogràfica
El Perapertusès és una comarca del Llenguadoc (Occitània) situada al NE de la Fenolleda i centrada en l’antic castell de Pèirapertusa. La comarca té uns 300 km2 i comprèn dotze municipis, el més important dels quals és Tuissan, a l’E. El Perapertusès limita al N amb una cadena muntanyosa que té cims de més de 900 m, franquejada pels colls de Linars, de La Redolada, de Prat, de Coissan, d’Amiel i d’Extrema. Limita a l’E i el SE, mitjançant les Corberes, amb el Rosselló, des del Pas de la Vaca (225 m), sobre el Verdoble, fins als Ròcs Negres, més enllà del pic de la Corona (524 m), a l’E del castell de Querbús (Cucunhan). Ja al S, entra en contacte amb els municipis fenollesos de Maurin, pel grau de Maurin (555 m) que permet la comunicació entre ambdues comarques, obert a l’W del castell abans esmentat, i de Sant Pau de Fenolhet, a través de la línia de crestes des de La Quilha (964 m) al Ròc del Nissòl (771 m), a l’W de les gorges de Galamús, zona on hi ha el gran front d’encavalcament nord-pirinenc. Al SW limita amb Prunhanas i Caudièrs de Fenolhet, per entrar en contacte amb la resta del Llenguadoc, a l’W.
Morfològicament comprèn la capçalera de l’Aglí, que deixa la comarca travessant les Corberes per les gorges de Galamús, i l’alt curs del Verdoble i els seus afluents, el Petit Verdoble i la riera de Torgan, que procedeix del Narbonès tot travessant el Mont Tauch, a l’W de Tuissan, per les gorges de Padèrn. Tot i que el Perapertusès és drenat per la capçalera de l’Aglí, el Verdoble, el seu afluent, és de fet el curs més important de la comarca.
La vegetació del Perapertusès és representada a l’E pel domini de l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum) i a la resta del territori pel domini del roure martinenc (Quercus pubescens) amb boix (Buxo-Quercetum pubescentis), amb taques a l’W i el N de fageda (Scillo-Fagetum) amb joliu. Tampoc no hi manca la garriga, alternada amb extensos erms.
L’ocupació humana
El Perapertusès ha tingut un comportament demogràfic paral·lel a la propera comarca de la Fenolleda, sempre més poblada. El fogatjament general de 1387-88 dóna 63 focs per al Perapertusès, mentre que n’atorga 413 a la vegueria de la Fenolleda. La població, molt poc densa, s’agrupa en petits llogarets, els més importants dels quals no sobrepassen de gaire els 1 000 h. Actualment l’economia de la regió reposa essencialment sobre el conreu de la vinya, amb una producció de vins de denominació d’origen, Corberes i moscat de Ribesaltes. Els últims anys l’agricultura tradicional està deixant pas en gran part al turisme. El castell de Querbús o el de Pèirapertusa, a 796 m, sobre una aresta de pedra de 400 m de llargada i amb unes parets verticals de fins a 80 m, constitueixen uns dels llocs més visitats de la comarca. Al Perapertusès, la carretera més important és la D-611, que a través de la D-117 enllaça Tuissan amb Perpinyà, al S, i Tuissan amb Vilanova de las Corbièras, al N. També és remarcable la carretera D-14 que des de Tuissan es dirigeix cap al cor del Perapertusès.
Administrativament, el Perapertusès depèn del departament de l’Aude. Comprèn bàsicament el cantó de Tuissan, bé que també incorpora alguns municipis dels cantons de Motomet i Coissan. Antigament, almenys abans del segle XI, també restaven vinculats al Perapertusès els municipis de Talteüll i Vingrau, de parla catalana, que ara formen part del departament dels Pirineus Orientals i es consideren de la comarca del Rosselló. A Talteüll hi ha el jaciment prehistòric més antic d’Europa (cova de l’Aragó).
Bibliografia
- A. Barello: Le nouveau paysage du maquis et de la garrigue: adaptabilité d’un espace au phénomène d’arrière-pays (Aspre, Fenouilledès, Corbières), Tesi de tercer cicle, Universitat de Montpeller III, 1983
- A. Barello-J.M. Malignon: Arrière-pays en mutation: Aspre, Fenouilledès, Corbières, “Revue géographique des Pyrénées et du sud-ouest” (Tolosa de Llenguadoc), 59, fasc. 1 (1988), pàgs. 133-140
- R. Brunet: Atlas permanent. Région Languedoc-Roussillon, Montpeller 1990
- P. Ponsich: Le comté de Razès, des temps carolingiens au traité de Corbeil, “Études roussillonnaises” (Perpinyà), núm. 9 (1989), pàgs. 33-54