El marc històric del romànic de la Fenolleda

Els precedents antics: de la prehistòria a la fi del món ibèric

Famós crani de l’home de Talteüll, que visqué entre 350 000 i 450 000 anys enrere, trobat a la cova de l’Aragó, en un territori inicialment del Perapertusès, ara unit al Rosselló.

J. Abélanet

La prehistòria i la història antiga de la Fenolleda i la veïna comarca del Perapertusès estan íntimament relacionades. Per això hem optat per estudiar-les conjuntament, tot incloent els jaciments dels municipis de Vingrau i Talteüll (amb el famós jaciment de la cova de l’Aragó), ara de la comarca del Rosselló, però que havien format part del Perapertusès fins al segle XI.

Les excavacions de la cova de l’Aragó, una gran caverna situada a la desembocadura del Verdoble a Talteüll, han mostrat que el tipus humà més antic que es coneix fins ara a Europa, l’Homo erectus relativament evolucionat —que ja havia colonitzat la plana litoral catalana des de fa almenys un milió d’anys (en són testimoni els còdols de quars tallats i recollits a les terrasses al·luvials altes i mitjanes de la Tet)-, no havia pas volgut establir-se en les estretes valls del rerepaís de la Fenolleda i el Perapertusès.

Del ric jaciment de Talteüll s’ha exhumat un bon nombre d’ossos humans (dues mandíbules, una cara amb el seu frontal, un parietal, dos fragments de fèmurs, etc.) que han permès de fer-se una idea molt exacta de la tipologia física dels individus que hi vivien ara fa uns quants centenars de milers d’anys (350 000 o 450 000 anys). Tot indica que l’home de Talteüll era molt robust, sense tenir, però, una gran alçada; tenia un crani aplanat i menys voluminós que l’home actual (1 100 cm3 de volum endocranià, contra 1 400 cm3 de l’home actual) i el frontal presentava un fort sortint ossós per damunt de les òrbites, els ossos molars eren plans, el maxil·lar projectat cap endavant, la mandíbula més gruixuda i les dents més grosses que les nostres. No coneixia el foc i encara no enterrava els seus morts; potser practicava el canibalisme, del qual és arriscat afirmar que era ritual, car els ossos humans, trencats i escampats, són tractats com els dels altres animals. Els atuells, obtinguts a partir de còdols de quars o de pedra calcària, són molt rústecs: peces feixugues per a tallar, preparades a base d’uns quants cops per tal d’escantonar-les, i algunes rares pedres de dues cares molt bastes; el sílex era utilitzat sobretot per a peces petites: ranures que permetien de fer punta a les llances, peces dentades utilitzades com a serres, rascadors per a treballar la fusta o les pells… Malgrat aquest equipament rudimentari, apareix com un caçador molt eficaç si ens fixem en l’acumulació d’ossos d’animals trobats en els llocs on vivien, trencats expressament a fi d’extreure’n el moll: molts ossos de cavalls, bisons i bous salvatges, cèrvids i càprids, entre els quals hi havia el ren; no s’estava pas d’atacar els rinoceronts, però més rarament atacava els elefants, grans herbívors que anaven acompanyats, d’altra banda, pels seus depredadors naturals, el lleó de les cavernes, la pantera, el linx, el llop, la guilla polar, l’ós… Tot aquest panorama evoca un paisatge d’estepa freda, amb gramínies, la qual cosa és confirmada per les anàlisis de pol·len recollit al jaciment.

Un aspecte de la cova de l’Aragó, on s’han fet algunes de les troballes prehistòriques més antigues d’Europa, que li han donat anomenada científica.

J. Abélanet

Els nivells superiors de la cova de l’Aragó mostren que a partir d’una certa època (vers 350 000 anys), l’home va aprendre a utilitzar el foc: en són testimoni el carbó i els ossos cremats que s’hi han trobat. Un lloc al descobert, no gaire lluny d’aquí, al costat del rierol de Vingrau en la seva confluència amb el Verdoble, també ha aportat ossos cremats d’animals antics (rinoceronts, elefants, cavalls, etc.), acompanyats per uns estris de sílex i de quars semblants als dels nivells superiors de la cova, i per tant contemporanis. Això significa que l’home primitiu no vivia pas sempre a les cavernes sinó que en períodes favorables preferia els plaers de la vida al sol.

La vall de l’Aglí (la Tor de França, Caramanh) ha proporcionat senyals d’una presència humana esporàdica en aquesta època antiga, en forma d’algunes pedres tallades segons les tècniques arcaiques: uns quants cops violents amb un percussor sobre un còdol per tal de fer-hi un tall (i encara s’obtenia un instrument més perfeccionat picant a banda i banda del còdol per fer-hi dos talls). En aquesta regió de les Corberes, l’home sovint va utilitzar còdols de marga negra endurida (margues blanques), recollits a la llera del riu, primera matèria que també va utilitzar l’home de Talteüll. Pot ser que aquests atuells pertanyin a una època molt antiga del paleolític.

Els vestigis atribuïbles al successor de l’home de Talteüll, l’home anomenat de Neandertal, no són gaire abundants ni fàcils d’identificar tant al Rosselló com a la regió de les Corberes. Si bé alguns jaciments en grutes o a l’aire lliure han proporcionat uns quants estris lítics atribuïbles a aquest període del paleolític mitjà (entre 100 000 i 35 000 anys aC), no s’ha descobert cap os fòssil d’aquest tipus humà, encara molt arcaic.

Els paleontòlegs Ch. Dépéret i J. Janicot creien que podien relacionar amb aquesta antiga raça la meitat d’un crani i una part del frontal, conegut amb el nom de “crani de Sant Pau de Fenolhet”, trobat per L. Companyó en una caverna amb ossos de la conca de l’Aglí descoberta per ell el 1851. Es basaven sobretot en la presència d’un marcat sortint dels arcs de sobre les celles; però l’examen minuciós d’aquest “fòssil” ha demostrat que el tret que s’havia tingut en compte era exagerat i que tots els altres paràmetres no s’apartaven gaire dels d’un crani d’home modern. D’altra banda, a l’esquerda calcària que contenia el crani es van trobar les restes d’una petita fauna d’aspecte recent i, sobretot, uns quants fragments de terrissa modelada, que fan pensar en una època més propera a la nostra, el neolític, o fins i tot l’edat dels primers metalls.

Les prospeccions, les excavacions i els sondatges practicats pels membres de l’Associació Arqueològica dels Pirineus Orientals al lloc de la barrera de Caramanh han fet avançar espectacularment el coneixement del passat arqueològic de la comarca de la Fenolleda, fins ara abandonada pels arqueòlegs rossellonesos. Els avenços fan referència sobretot als períodes de la prehistòria recent, el neolític i l’edat dels metalls, i també a l’antiguitat clàssica i tardana, tal com veurem de seguida. Per als períodes més antics, la naturalesa dels terrenys i la situació del fons de la vall són la causa que les restes materials hagin estat colgades profundament sota els al·luvions de l’Aglí i rarament apareixen a la superfície. Tanmateix s’han trobat, a més d’uns quants estris dispersos, dues concentracions d’atuells lítics en espais de l’alta terrassa al·luvial, a la riba dreta del riu; aquests atuells foren fabricats colpejant fortament còdols de quars local o de marga negra endurida, sistema més o menys utilitzat, que podria datar d’un paleolític antic molt evolucionat o bé d’un paleolític mitjà. A les terrasses baixes, han estat reconeguts set llocs, amb una indústria del mateix tipus, però menys erosionada; s’hi han trobat uns quants fragments de pedres amples i planes (leval·loisià) que han de ser datats més recentment, del començament de la darrera glaciació (paleolític mitjà, Würm antic?).

El període en què va arribar a Europa l’home modern (Homo sapiens sapiens o bé Home de Cromanyó), vers el 40 000 aC, és el més documentat a la vall de Vingrau-Talteüll. Curiosament, la majoria de testimonis no s’han pas trobat a les cavitats naturals, nombroses en aquesta regió càrstica, sinó a l’aire lliure, en campaments temporals o en parades per a caçar, senyal clar que les condicions locals eren favorables malgrat la glaciació (han estat reconeguts 35 llocs). Malauradament, es tracta de restes de superfície, on només perduren els treballs de pedra perquè les restes de fauna o de treballs amb ossos han desaparegut per l’acció dels agents naturals. En canvi, gairebé totes les seqüències del paleolític superior hi són representades. I, fins i tot, algunes peces, que han rodolat i s’han dispersat en els antics al·luvions (nòduls leval·loisians, rasqueta per a retocs escalariformes, etc.) podrien ser datades del període anterior al paleolític mitjà, és a dir, el mosterià.

Els especialistes s’han posat d’acord actualment a atribuir als darrers representants de la vella raça de Neandertal la seqüència més antiga del paleolític superior, anomenat Châtelperronià (entre 40 000 i 30 000 anys aC), perquè les tècniques mosterianes encara són ben visibles en els seus atuells; d’altra banda, s’ha descobert, a La Charenta, una sepultura neandertaliana acompanyada d’una peça chàtelperroniana. Dos llocs, un a Talteüll (Vinyes del Casot) i l’altre a Vingrau (Còrrec de les Espeçoles), podrien pertànyer a aquest període, atès l’arcaisme de les eines, de quars, i la tècnica de certes peces.

L’Aurinyacià (vers 35 000 anys aC) marca una clara diferència amb la indústria anterior. L’home, de tipus modern, tria amb més cura la primera matèria de les seves eines i prefereix el sílex. També desenvolupa una indústria ossosa, a partir de l’os i del banyam dels cèrvids: puntes d’atzagaia, mànecs d’eines, objectes de guarniment. I alhora apareixen les primeres formes d’art: ossos o pedres gravades o esculpides, pintures.

En els llocs a l’aire lliure només s’han conservat les indústries lítiques. El quars, tan utilitzat en els períodes precedents, gairebé desapareix; l’home utilitza un sílex de molta qualitat que anava a cercar lluny. Sap fabricar, amb una tècnica apropiada, boles de sílex, peces allargades en forma de ganivet o de làmina, que només havia de polir amb uns quants retocs: així feia puntes, burins, rascadors. Són típics de l’Aurinyacià els forts rascadors carenats o en forma d’una mena de musell, burins arquejats, petites làmines retocades. Un petit lloc, molt ben situat entre dos rierols, al territori de Vingrau (Rec del Penjat) ha aportat, entre altres, unes quantes eines típicament aurinyacianes: rascadors carenats i en forma de musell, una punta del tipus anomenat de Font-Yves, etc. A la mateixa època van ser utilitzats molts altres emplaçaments: Font de Bringué, Molí del Vent, les Espeçoles… A l’W de la vall, el de la Font d’en Marc (Talteüll), al costat del Rec de Fonoll, ha donat abundant material de sílex, on es poden reconèixer elements de tècnica aurinyaciana.

En aquests darrers jaciments i en el del Molí de la Millera (Vingrau), s’han recollit unes rares puntes en forma de làmina amb dors aixafat, anomenades puntes de la Gravette, que poden fer datar aquestes eines d’una època més recent, anomenada el Gravetià (vers 26 000 anys aC). Però és arriscat d’atribuir-ho a aquesta època, sobretot perquè no es pot assegurar que aquests emplaçaments a l’aire lliure no hagin estat utilitzats en diferents èpoques.

En canvi, no hi ha cap dubte sobre la identificació d’un important utillatge aplegat en un petit jaciment, molt localitzat, instal·lat a la riba dreta del riu de Vingrau, anomenat les Espeçoles: es tracta d’una indústria atribuïble al Solutrià, civilització molt original, coneguda sobretot al S de França i a les regions pirinenques (vers 18 000 anys aC). Quan els artesans del paleolític superior feien les seves eines a partir de làmines de sílex, com hem explicat més amunt, els solutrians van tornar a l’antiga tècnica de la doble cara, però la van perfeccionar tant que algunes peces només seran superades en bellesa en el període final de la prehistòria, en el moment en què l’art de tallar el sílex anirà de bracet amb l’aparició del metall (calcolític).

Han estat trobats en aquest lloc set exemplars de fulles de llorer (puntes de dues cares), totes incompletes, potser trencades mentre les fabricaven, perquè al seu costat han aparegut petits trossets de sílex procedents de les pedres d’on eren tallades i un petit percussor de gres que duia les marques d’haver estat utilitzat en la percussió. També hi havia diverses puntes planes, simples làmines punxegudes, conegudes al Solutrià, petits rascadors plans, peces dentades o amb una simple ranura. No hi ha cap burí, però en canvi hi ha moltes peces resquillades (làmines de sílex que mostren resquills a tots dos extrems, provocats per xocs violents sobre la peça posada en un suport dur), la qual cosa fa pensar que aquests objectes es devien fer servir com un burí. Hem de remarcar la importància d’aquest descobriment, atesa la raresa dels jaciments solutrians a l’aire lliure i l’abundància excepcional de puntes de llorer en aquest lloc.

Aquesta misteriosa civilització solutriana va ser seguida per la civilització més brillant i més coneguda del paleolític: el Magdalenià (entre 15 000 i 10 000 anys aC). La multiplicació dels jaciments, tant en coves com a l’aire lliure, és el senyal d’una clara expansió demogràfica: l’home ha arribat al capdamunt de les seves tècniques de caçar. És l’època en què l’art de les cavernes arriba al seu màxim grau de perfecció (Niaus, a l’Arièja, gruta de Gasèl, a Salèlas-Cabardés, per esmentar només les més properes). La regió de la Fenolleda i el Perapertusès fins ara no ha aportat cap testimoni d’aquest art mural; però, tanmateix, ha ofert nombroses proves de la presència humana durant tot el Magdalenià.

La seqüència antiga del Magdalenià és representada sobretot a Vingrau, en el lloc anomenat Rec del Penjat, on hi ha aplegat en una sola parcel·la un important conjunt de més de 2 600 sílexs, 290 dels quals són eines; es tracta d’un utillatge sòlid i ben fet, fabricat amb un excel·lent sílex en plaquetes o en ronyons: burins de diversa tipologia, d’angle, d’eix, transversals, simples o múltiples; rascadors carenats o plans; làmines rústegues o treballades. Un terç de l’equipament lític és d’armadures de petites dimensions, sovint inferiors a 15 mm; es tracta de làmines amb un o dos cantells aixafats. Aquests instruments minúsculs —recollits gràcies a un tamisatge fi posat a l’aigua del riu-, devien fer-se servir com a punxes en la confecció d’arpons, posades al capdamunt d’un pal d’os o de fusta. L’atribució d’aquesta indústria del Rec del Penjat al Magdalenià antic és confirmada per la presència de set exemplars d’una eina característica d’aquest període: el rascador, fragment prim i pla de sílex, parcialment o totalment treballat pel contorn a base de petits relleus successius ben marcats, eina destinada probablement al raspatge de la fusta o de l’os.

En nombrosos indrets de la vall de Vingrau-Talteüll, han estat trobades concentracions més o menys riques de sílexs tallats magdalenians, però el lloc més important és el de la Teulera (Talteüll), ben situat a la riba esquerra del riu de Vingrau, just a la seva confluència amb el Verdoble. S’hi han trobat uns quants milers de sílexs tallats, testimonis d’un campament estable o, almenys, d’estades sovintejades en el mateix lloc; més de 600 estris, burins, rascadors, làmines, nòduls sobretot piramidals, una gran quantitat de petites làmines amb el dors aixafat, etc., tot plegat constitueix un conjunt lític datable del Magdalenià superior (entre 12 000 i 10 000 anys aC).

Però malgrat la seva riquesa, aquest lloc no ens dóna gaire informació sobre la vida i l’ambient de la gent d’aquesta època. Sortosament, dos petits jaciments veïns aporten informació complementària. La petitíssima gruta de les Conques (Vingrau), una sala que a penes té 8 m2, on s’arriba a través d’un passadís estret, mostra dos prims nivells magdalenians superposats. Amb un utillatge semblant al que acabem de descriure, hi ha un percentatge més gran de làmines amb dors al nivell inferior, la qual cosa podria indicar una certa distància de datació entre tots dos nivells (Magdalenià superior el nivell de sobre i Magdalenià mitjà el nivell de sota). D’altra banda, l’anàlisi sedimentològica mostra que el nivell inferior es va formar en un clima més rigorós que el nivell superior. Les restes de fauna indiquen la presència del cavall, de l’isard, del senglar i un predomini del ren. L’utillatge lític anava acompanyat per un equipament poc abundant d’estris fets d’ossos.

Si volem trobar un jaciment de la mateixa època hem d’anar a l’extrem oest del territori estudiat aquí, a Puèg-laurènç, que si bé avui pertany al departament de l’Aude, abans del tractat de Corbeil (1258) formava part, juntament amb el territori d’Atsat, del vescomtat de Fenollet i, per tant, dels comtats catalans. La petita gruta de L’Uèlh, que s’obre en un massís calcari que domina la riba dreta de la Bolzana, afluent de l’Aglí, contenia una important indústria lítica del Magdalenià superior: 943 peces, principalment de sílex, 149 de les quals són eines: burins, rascadors, trepadors, làmines, etc. La indústria de l’os és més abundant (14 exemplars): trossos de puntes d’atzagaies, agulles de cosir trencades, una de les quals conserva el seu cos perforat nítidament, i un fragment d’espàtula; la peça més important és una petita punta d’arpó gairebé sencera, amb dos rengles de puntes alternades i amb dues protuberàncies simètriques a la base, destinades a facilitar el manegament en un pal.

El clima benigne i humit que s’instal·là a Europa al final del darrer episodi glaciar, vers 8 500 anys abans de la nostra era, va provocar l’extensió dels boscos i la reculada de grans espècies d’herbívors que s’alimentaven de l’herba de l’estepa; mamuts, rinoceronts llanuts i bisons migraven cap a regions més fredes; cavalls i isards se n’anaven cap a les terres altes; es desenvolupaven els animals de bosc: cérvols, senglars, però també llebres i conills. Començà una era nova per a les comunitats humanes, obligades a adaptar-se a les noves condicions de l’entorn. L’utillatge s’adaptarà a la caça de les bèsties salvatgines, es tornarà microlític per força. Aquest període és anomenat epipaleolític. La recol·lecció de productes de la natura, gramínies i lleguminoses salvatges, menarà de seguida l’home a una forma d’agricultura primitiva, juntament amb intents de domesticació de certes espècies animals, com cabres, xais, porcs, bous; aquestes èpoques s’anomenen mesolític i neolític (vers 7 700 anys aC al Pròxim Orient).

L’epipaleolític està ben representat a la Fenolleda. Alguns elements de tipus azilià (el nom ve del jaciment del Mas d’Asil, Arièja), puntes azilianes, petits rascadors rodons, micròlits amb tendències geomètriques, van ser trobats o bé en grutes (Gruta Negra, Talteüll, Gruta de La Tarrèra, a la sortida de les gorges de Galamús, Coma de Las Adous, a Caudièrs, etc.) o bé a l’aire lliure; algunes peces aïllades a Vingrau, però sobretot al campament del Mas de la Roca (Sant Pau de Fenolhet), que s’ha investigat amb més profunditat. Tot i que va ser saquejat, va proporcionar 576 peces lítiques, entre les quals hi havien 58 utensilis.

El neolític antic es caracteritza, almenys a Europa, per la presència de la ceràmica modelada a mà (el torn, però, no serà inventat fins més tard). L’evolució de la terrissa, excel·lent “fòssil director”, permetrà d’identificar les etapes successives de tot el neolític. Ja des de les primeres mostres a les nostres comarques, la ceràmica és de bona factura, ben cuita, amb boniques formes globulars, i sovint ricament ornada amb incisions abans de la cocció. Aquest tipus de decoració no s’ha trobat a la Fenolleda, llevat, potser, de la gruta de Las Adous (Caudièrs de Fenolhet), on l’excavació va marcar un nivell superficial del neolític antic, sense precisar més. En canvi, les investigacions realitzades al lloc de la barrera de Caramanh van aportar nombrosa informació del període intermedi entre el neolític antic i el neolític mitjà (vers 4 500 i 3 800 anys aC). En un indret d’hàbitat, al lloc anomenat Las Codominas, a la riba esquerra de l’Aglí, hom ha descobert una sèrie de sis sitges, en forma d’ampolla, amples a la base i estretes a l’obertura, d’una capacitat aproximada d’1 m3, buidades en el subsòl argilenc; contenien restes de fauna cremades, carbó, nombroses moles per a gra i una gran quantitat de testos d’argila. Juntament amb aquestes sitges hi havia associades dues llars en forma de cubeta que contenien carbó i grana carbonitzada, entre la qual es va poder reconèixer aglans i cireres d’arboç, i sis forats d’estaques que no han permès de reconstruir un pla lògic d’habitatge. Amb els testos d’argila s’han pogut refer les formes dels vasos, ovoides o globulars, sense formes carenades; les decoracions són fetes a base de cordons llisos. Aquesta ceràmica recorda o anuncia la ceràmica del grup català anomenat de Montboló i sembla que es pot situar a la frontera entre el neolític antic i el mitjà.

A la cova de Belestar, a la Fenolleda, s’ha trobat, en una petita sala intacta estudiada el 1983, una sepultura col·lectiva d’una quinzena d’individus, acompanyats d’una sèrie excepcional de 28 vasos en un estat de conservació excel·lent; es tracta sobretot d’escudelles o de bols semisfèrics de superfície llisa i lluent, la majoria amb un piu per a agafar-los o una barreta horitzontal plena de forats, o bé amb una nansa; una de les escudelles duia quatre nanses foradades, oposades verticalment a la seva panxa, disposició específica del grup de Montboló. És l’exemple més antic de sepultura col·lectiva conegut en el neolític meridional.

Necròpoli neolitica del Camp del Ginebre, a Caramanh, que inclou una gran varietat de tipus d’enterraments, des de les cistes amb túmuls del neolític mitjà fins als “camps d’urnes” de l’època del Bronze.

A. Vignaud

Però el lloc de Caramanh ha aportat sepultures encara més sorprenents, amb arranjaments excepcionals, completament inèdits per l’època. Al lloc anomenat Camp del Ginebre, a 400 m més amunt de l’hàbitat esmentat abans, les tres primeres tombes havien estat arranjades amb grans lloses enterrades parcialment, formant una arca, cadascuna en un petit tossal de terra pavimentat amb una faixa de pedres sense material d’unió, deixant una mena d’espai de circulació en forma de rodona entre l’arca i aquesta mena de túmul pla (de 7 m de diàmetre). Al costat, hi ha un altre grup de sis sepultures que formen caixes més petites enterrades al terra, la majoria envoltades per un senzill cercle de pedres. Aquestes sepultures anaven acompanyades de tombes d’incineració, entre les quals 9 tenien com a tot parament una simple cubeta que contenia els ossos calcinats i el mobiliari també cremat, i 6 més eren envoltades per un cercle de pedres plantades de cantó (d’1,40 m de diàmetre) i cobertes per un coixí de pedres. El mobiliari d’aquestes tombes tan diferents és molt homogeni: algunes làmines de sílex retocades, armadures de fletxa tallants, formes ceràmiques amb un plat decorat a la vora amb gravats geomètrics, que recorda el neolític mitjà (vers 3 800 anys aC). Les diferències de tractament dels difunts només es poden explicar per un diferent status social. La inhumació en arca és corrent al neolític mitjà, però els arranjaments afegits, com el cercle de pedres i l’esbós d’un túmul, són els primers signes de la civilització megalítica en una data més avançada del que es pensava. Quant a la pràctica de la incineració voluntària dels difunts, no serà corrent fins al final de l’edat de bronze (civilització dels “camps d’urnes”, al començament del darrer mil·lenni abans de la nostra era).

Seria molt llarg d’enumerar aquí tots els indrets que han proporcionat ocasionalment atuells (testos, síexs, destrals polides) de les diverses èpoques del neolític, bé sigui a l’aire lliure —Camp de l’Òrdi (Trilhan), amb elements ceràmics de la transició entre el neolític antic i el mitjà, o la Millera (Vingrau), on es localitzaren 5 fletxes de sílex amb tall transversal-, bé sigui en coves —la dels Goleirós (Talteüll) ha proporcionat una gran quantitat d’estris ceràmics i lítics-. Ens aturarem tan sols en els jaciments més importants i més ben estudiats; un d’ells és la cova de les Bruixes, una petita cavitat amb un accés difícil i molt humit, que s’obre en l’espadat que domina les cases de Talteüll. Sembla que havia servit de graner més que no pas d’habitatge permanent; s’hi han trobat, fragmentats, mitja dotzena de grans recipients, grans gerres amb el fons rodó i buc cilíndric, amb sèries de pius o de llengüetes superposats, de vegades encerclats amb cordons llisos en relleu. Aquests vasos de grans dimensions (alguns podien contenir més de 20 litres) devien servir per a conservar productes sòlids (cereals o llegums secs, o carn assecada) perquè molts tenen els senyals d’antigues esquerdes reparades, fet que exclou que servissin per a líquids. Els acompanyava un grup de vasos de dimensions petites, tots amb el fons rodó i de formes senzilles; és una ceràmica menys bonica que la de l’època precedent i ha estat anomenada “veraziana”, del nom d’un lloc de l’Aude on va ser descrita per primera vegada (neolític tardà). Sembla pròpia de la regió pirinenca, des de l’Aude fins a la regió de Barcelona (vers 2 600 anys aC). Es troba en llocs a l’aire lliure de la Fenolleda, al coll de Portèl (L’Esquèrda), al Ròc de l’Arca (Felhuns) i també en els nivells superiors de l’important jaciment de la cova de Belestar.

La necròpoli del Camp del Ginebre de Caramanh mostra que, des de l’inici del neolític mitjà, els homes havien après a manejar i a disposar les lloses de pedra; així doncs, van multiplicar les innovacions arquitectòniques: transportaven i aixecaven grans lloses, edificaven o bé dòlmens —grandiosos monuments funeraris o bé menhirs —blocs de pedra de forma allargada dreçats com a senyal o com a símbol religiós-. Els menhirs prehistòrics no són fàcils de distingir, a no ser per les dimensions, dels simples termenals de l’edat mitjana. En coneixem dos a la Fenolleda amb relació a un dolmen molt proper: la Pedra Dreta del coll de la Batalla (Caladroer, Belestar), llarga agulla de gneis de gairebé 3 m, actualment tombada i trencada, probablement relacionada amb dos dòlmens i una roca amb cúpula, i el de Pèiralada (Sant Pau de Fenolhet), desaparegut juntament amb el dolmen que acompanyava quan es va construir la via fèrria, al començament d’aquest segle. A més, el municipi de Belestar té al seu terme un dels dòlmens més bonics de la regió, a l’indret anomenat Molí del Vent; excavat i restaurat recentment, és un dolmen amb un passadís llarg que forma part d’un túmul encerclat circularment per blocs de pedres.

Sense comptar els monuments desapareguts, podem assenyalar una dotzena de dòlmens a la Fenolleda més o menys ben conservats: a Camporsin, el de la Femna Mòrta, el de Caiena, el de la font de l’Arca, la llosa del sostre del qual té una cinquantena de cavitats poc profundes (de 5 a 10 cm de diàmetre) que s’utilitzaven probablement en els rituals funeraris; a Trevilhac, el dolmen anomenat de la Mort de l’Egassèr; a Trilhan, els de los Apostadors i de Taupèls; a Felhuns, un al roc de l’Arca i dos a la Cauna del Mòro; a Ancinhan, el dolmen de la Roïra; a Sant Pau de Fenolhet, la Tomba de l’Espanhòl, l’únic que ha conservat els ossos humans i un cert mobiliari de l’època calcolítica. Al Perapertusès també hi ha monuments d’aquest tipus: un a Massa, tres a Rofïac de las Corbièras i un a Montgalhard.

La datació dels dòlmens és un problema difícil de resoldre. Se sap, per les excavacions d’uns quants monuments intactes de l’W de França, que són tombes col·lectives, tombes de clans o tombes de família, però no tombes individuals. Es van utilitzar durant gairebé un mil·lenni, des del neolític tardà fins a les primeres edats dels metalls. A més, han estat saquejats repetidament al llarg del temps i, per tant, és difícil d’obtenir-ne elements cronològics segurs. El del Molí del Vent (Belestar) sembla que va ser construït al calcolític, ja que a la base del túmul es posaren al descobert vasos d’argila campaniforme. El poc material recollit en els altres dòlmens (puntes de fletxa, elements ornamentals, etc.) sembla que també és de la mateixa època. Però la construcció d’aquests monuments podria ser més antiga del que sembla indicar el mobiliari de les darreres vegades que es van utilitzar.

A la mateixa època, els homes també van utilitzar, com a tombes, cavitats naturals més petites, molt nombroses a les Corberes; s’hi han conservat, millor que en els dòlmens, els ossos i el mobiliari que els acompanyava: ganivets, puntes de fletxa de sílex, perles de matèria diversa, botons d’or amb perforació en forma de V, etc. Dòlmens i ossaris han proporcionat alguns petits objectes de metall: perles, anells, pinces, etc. Els primers metalls utilitzats van ser el coure, més rarament l’or, el plom, metalls relativament abundants a les nostres muntanyes. Aquest període és anomenat calcolític (2 500 aC). Però ben aviat (vers el 1800 aC) va aparèixer el bronze, aliatge de coure i d’estany, metall que fa baixar considerablement el punt de fusió del coure; vessant el bronze fos en motlles de pedra o de terra cuita s’obtenen objectes en sèrie, que es poden intercanviar per a comerciar. Són els primers passos de l’era industrial.

La gruta dels Castanyers (Vingrau) és un lloc significatiu d’aquesta edat de bronze que ara comença. L’equipament és de tipus calcolític, amb puntes i ganivets de sílex, botons amb perforacions en forma de V, volanderes i penjolls de conquilles; el bronze hi és present en forma de petites alenes de dues puntes, en forma de romb. Les formes de la ceràmica són completament renovades: les urnes adopten des d’ara el fons pla; la decoració és a base de cordons amb relleu i no llisos, modelats amb el dit o amb l’espàtula, decoració que durarà en les èpoques següents. N’hi ha a tots els racons de la regió, senyal que hi hagué una ocupació intensa de l’espai agrícola. Les troballes d’objectes de bronze són molt nombroses: una destral amb lleugers cantells, a Pasiòls, una punta de fletxa de bronze, a Solatge, 3 braçalets a Rofiac de las Corbièras, 5 més en una gruta d’Atsat; 2 destrals de bronze, malauradament extraviades, en el dolmen destruït de Pèiralada (Sant Pau de Fenolhet), etc. Com a testimoni de l’artesania de metal·lúrgia local, hi ha diversos motlles de foneria: un de gres, una punta de fletxa amb alerons i cerra, a Arçan (Sornian); un altre de punta de llança a Ancinhan; molts altres de terra cuita, de puntes de llança semblants als de la cova de Belestar.

La fi de l’edat de bronze deixava entreveure canvis considerables en els costums i la manera de viure de la població local, potser provocats per l’arribada de grups estrangers. L’edat de ferro marca una ruptura encara més clara amb el passat. Fins ara, la inhumació dels morts era la regla; a partir d’aquest moment la pràctica de la incineració es generalitzà fins a esdevenir exclusiva. El mort era cremat en una pira amb els seus objectes personals i les seves cendres eren recollides en una urna; tancada amb una pedra plana o amb una tapa troncocònica, aquesta urna era enterrada en una mena de cementiri (“camps d’urnes”), juntament amb gobelets i vasos amb ofrenes. S’ha descobert i excavat un camp d’urnes, d’una seixantena de tombes, a Caramanh, no gaire lluny de la necròpoli neolítica de Las Codominas. S’hi ha recollit sivelles de cinturó, agulles amb el cap enrotllat, cadenetes, navalles, pinces de depilar, fíbules, tot fabricat amb bronze; el ferro és representat per un ganivet i uns quants petits objectes rovellats. D’altra banda, se sap que, en aquesta època, havien après a forjar llargues espases, puntes de llança o de javelina, etc.

En els llocs alts de la plana del Rosselló es formen les primeres concentracions urbanes: Ruscino (Castellrosselló), Illiberis (Elna). Però el clima d’inseguretat obligà les poblacions del rerepaís a cercar refugi en llocs escarpats de bon defensar: els oppida d’alçada. Hom en coneix diversos a la Fenolleda i el Perapertusès: sortints rocallosos o crestes aïllades que dominen un riu i defensats per enormes parets de pedra: Sant Martí, a Talteüll; Besandú, a Maurin; l’Artiga del Baurien, a L’Esquèrda; el Tartèr del Moro, a Trevilhac, etc. Aquests hàbitats encastellats, d’accés difícil, no van pas restar al marge dels moviments comercials que coneixien els oppida de la plana; la manca d’excavacions fa que no en tinguem referències precises, però els materials de superfície mostren terrissa modelada amb torn, i per tant importada, per exemple un test grec al lloc de Besandú. Àmfores ibero-púniques o marselleses circulaven fins al rerepaís a fi de portar-hi vi, oli o productes de luxe per a les poblacions indígenes, com ho proven diversos llocs de la vall mitjana de l’Aglí i dels Goleirós (Talteüll), on al fons d’una cabana es barrejaven atuells de terrissa indígena feta a mà, terrissa importada, àmfores ibero-púniques i ceràmica grisa (emporitana?).

Dolmen amb corredor del Molí del Vent, a Belestar, de l’època del calcolític.

V. Porra

Aquests contactes van fer sortir de l’anonimat les velles poblacions locals; historiadors grecs i romans ens han donat el nom d’aquests antics habitants de les nostres regions: sordons al litoral; keretes a la Cerdanya, pobles iberitzats ben aviat que sabran utilitzar ràpidament l’alfabet (segles III-II aC).

Romans i visigots

Els primers contactes comercials amb el món ibero-púnic, Etrúria, Marsella, Empúries, Itàlia, van preparar el camí a la dominació romana. Després de les guerres púniques i de la destrucció de Cartago, Roma s’afermà a Hispània, i després —responent a la crida dels marsellesos perquè els ajudessin— al S de la Gàl·lia. Organitzà la seva conquesta creant la província de la Narbonesa (120 aC). S’hi implantaren colons i les poblacions locals adoptaren ràpidament les facilitats de la vida romana. La Fenolleda i el Perapertusès no restaren pas al marge d’aquest moviment.

Les excavacions de Caramanh ofereixen un retaule de la vida rural durant aquest període. A tota la regió, senyals dispersos (sobretot fragments d’àmfores d’època republicana) donen indicis d’una implantació difusa des dels darrers segles abans de la nostra era; però durant els segles I i II una sèrie d’establiments són testimoni del progrés de la vida agrícola. A les terrasses baixes de la riba esquerra de l’Aglí, que tenen més condicions que les de la riba dreta, s’han descobert nombroses explotacions agrícoles. Per exemple, una petita edificació d’una sola habitació, bastida al lloc anomenat el Mas (Ancinhan) al final del segle I, engrandida i dividida en tres habitacions, amb una llar en una d’elles, al finid del segle II. Més avall, a Las Codominas, hi ha una construcció rectangular de 17 m de llargada, dividida en diverses habitacions. Al lloc anomenat Pla de l’Aiga (Caramanh), hom ha reconegut tres fases de desenvolupament: un nivell de la meitat del segle I sense un pla discernible; entre els anys 80 i 100 s’hi va construir un edifici de dues habitacions i després un altre per a ús agrícola, cleda o granja; cap a mitjan segle III, una nova edificació se superposà a l’antiga, sense seguir cap pla; consta de diverses habitacions en una de les quals quatre petits clots contenien un càntir intacte; en una altra habitació d’aquest lloc es pot reconèixer l’emplaçament d’una premsa. La majoria d’aquests establiments van ser actius fins a una època tardana (segles V-VII); se sap per l’evolució de la ceràmica: de la sigil·lada del S de la Gàl·lia fins a les ceràmiques paleocristianes i visigòtiques trobades en els diversos nivells.

Molt a prop de l’edificació de Las Codominas s’han trobat els vestigis d’una farga: un petit forn per a reduir el mineral, abundant a la regió, amb un fossat d’1,20 m de llargada ple d’escòria de ferro; el martell i els punxons de ferro anaven acompanyats per ceràmica decorada paleocristiana. Cada explotació devia tenir la seva farga, com indica la presència d’escòries. Els objectes de ferro hi són molt abundants: ganivets, claus, ferros per a marcar els ramats, etc. També hi ha presència de vidriería.

Totes aquestes edificacions rurals són molt rústiques: les parets són fetes amb blocs de pedra lligats simplement amb terra; només les parets del Pla de l’Aiga, que correspon a una segona fase de construcció, són lligades amb morter de calç; com que no hi ha cap mena de rastre de teules es dedueix que els sostres devien estar fets amb materials no duradors (canyes?). D’aquesta rusticitat, en podem treure la hipòtesi que aquests establiments rurals eren fets per una població autòctona romanitzada i no pas per colons estrangers.

L’espectacular pont, alhora aqüeducte i viaducte, d’Ancinhan, que conduïa les aigües de l’Aglí. Fou iniciat en època romana, a mitjan segle III dC, i refet i completat en temps medievals.

ECSA - A. Roura

La comarca de la Fenolleda té un monument excepcional, desconegut durant molt temps: el pont aqüeducte d’Ancinhan. Aquesta obra d’art amb un conjunt d’arcs de dimensions variades i de 170 m de llargada —que agafava l’aigua de l’Aglí, riu amunt per la riba esquerra— travessa el riu amb un pont de dues arcades a fi de regar terres i horts de la riba dreta. Atesa la importància de l’obra, se suposa que no sempre va tenir una missió tan senzilla; sens dubte devia alimentar molins, els noms dels quals es conserven en la toponínia (Hortes del Molí, Cortal del Molí) o alguna altra activitat de tipus industrial (fargues?). L’examen de l’arquitectura revela nombrosos canvis; encara no se n’ha determinat l’antiguitat. L’anàlisi arqueomagnètica dels maons de les arcades, en diversos punts de l’aqüeducte, feta pel laboratori d’arqueometria de Rennes, indica, com a datació, mitjan segle III per a les grans arcades de la riba dreta i del 720 al 850 per a la resta del monument.

Tenim fragments d’àmfores itàliques a la Tor de França, a la riba de l’Aglí, i també al mas de l’Alzina (Talteüll); àmfores a l’altiplà del Perapertusès i a la cubeta del Pas de l’Escala (Vingrau); ceràmiques sigil·lades dels primers segles a L’Esquèrda (església de Sant Ròc), al mas Camps (Maurin), lloc d’una gran importància a l’antic camí de la Fenolleda (hi ha restes de mosaics), a l’Estany Polit, a Foradada, a la capella de Santes Puelles, als Bonissos, als Goleirós, etc. Aquesta enumeració incompleta és una prova que el rerepaís no va pas restar al marge dels moviments comercials, però també que va conèixer una activitat agrícola i artesanal tan intensa com a les altres regions de la plana i del litoral.

La caiguda de l’imperi romà d’Occident, l’arribada dels visigots i la creació, el 462, del regne visigòtic de la Septimània, del qual formaven part el Rosselló, la Fenolleda i el Perapertusès, no sembla pas que hagin pertorbat gaire la manera de viure de les contrades altes; no hi ha senyals de destrucció ni de desplaçaments de població. Les excavacions de Caramanh han mostrat, al contrari, una ocupació permanent dels mateixos habitatges, en els quals només ha desaparegut la ceràmica de luxe i ha estat reemplaçada per ceràmica grisa amb decoració estampada.

El lloc de Bonissons, a Talteüll, a la riba dreta del Verdoble, confirma que no hi hagué ruptura. Una gran edificació preparada per als treballs agrícoles, menys rústega que la de Caramanh, amb les parets lligades amb morter de calç i amb sostre de teules (el cadastre del territori, conservat en el parcel·lari actual, podria indicar-hi l’establiment de colons romans) va ser ocupat llargament des de l’època republicana fins a l’època paleocristiana. La parcel·la del costat contenia una bassa que ha proporcionat material abundant dels segles VI o VII: copes i vasos de ceràmica grisa amb palmetes estampades com a decoració, urnes amb les vores girades en forma de faixa, llaunes i morters; la fauna indica que hi havia bous, porcs i ovins; ostres i petxines; escòria i objectes de ferro, fulles de ganivet i claus, planxa de plom rectangular, objectes de plom decorats amb filets, etc. Hi ha testimonis importants de la no interrupció de les relacions comercials a través de la Mediterrània, com per exemple un fragment d’àmfora (cantell i nansa) importada del Pròxim Orient, probablement de Gaza.

El lloc és encara més interessant si tenim en compte que ha estat descoberta una petita necròpoli de la mateixa època no gaire lluny: és situada als pendents i al cim d’un turó natural, al mig de la vall, al lloc anomenat els Pujols. La tradició local fa esment d’armes i esquelets descoberts a causa de la plantació d’una vinya. Al cim del turó, no conreat, s’han descobert cinc tombes de lloses orientades cap a l’E. Les sepultures, ben conservades, tenien un mobiliari molt pobre entre el qual es van trobar dues sivelles de cinturó de bronze, una en forma de llengua, decorada amb animals en relleu, i l’altra rectangular amb una decoració de forats i gravats. Una tercera placa amb escotadures i decoració enigmàtica a base de buidatge, juntament amb una sivella articulada decorada amb sortints, havia estat descoberta a la superfície, abans de començar l’excavació. Per què trobem aquest cementiri en un lloc allunyat de tota mena d’hàbitat? Fragments de teules i restes de morter de calç són una prova que va existir en aquest cim tan assenyalat un edifici religiós, els vestigis del qual seria important que es trobessin.

Hàbitat, cementiri, església primitiva, vet ací una regió profundament marcada per la cultura visigòtica (recordem que la necròpoli visigòtica d’Estagell, de 200 tombes, només es troba a 8 km de distància en línia recta), i aquesta herència cultural, que la invasió musulmana no arribarà pas a esborrar, ressorgirà amb tota la vigoria en el moment del renaixement carolingi. (JeAb)

Fenollet / Fenolledès / Fenolleda

Vista aèria del poble de Fenolhet, ara dit de la Vilassa, estratègicament situat entre els castells de Sabardan i de Fenolhet, que fou la capital històrica de la comarca.

ECSA - F. Tellosa

La Fenolleda o antiga comarca de Fenollet forma part d’aquells noms de comarca que no han estat retinguts per les entitats administratives contemporànies, però que han perviscut en l’ús popular des de l’alta edat mitjana. Es tracta d’una formació de mot clàssica fonamentada sobre una arrel epònima, Fenollet, seguida pel sufix a o as (Feniolitense, el 898), la qual dóna també la forma Fenolledès, que és la que empren habitualment els historiadors o geògrafs francesos. Tanmateix, la forma Fenolledès no és pas la que utilitza correntment la gent de la comarca, que fa servir més aviat l’apel·latiu deformat de Fenolleda o Fenolhèdas (occità) per desplaçament de l’accent tònic. El fet de mantenir la s final en francès Fenouillèdes i en occità fa que aquesta forma actualment passi per ser un plural, la qual cosa és, certament, una aberració. Aquí emprarem la forma intermèdia de Fenolleda o Fenolhèda (occità), amb la supressió de la s final, forma actual tant en la llengua oral com en l’escrita. El seu origen també es podria explicar pel fet que des del començament, el nom de la comarca es podia confondre amb el nom del seu lloc epònim: Fenollet en el pagus Fenuletus, esmentat el 842 que representa la forma més antiga o pagus Funelgeto del 876. L’esment del 842 consta en el precepte del rei Carles el Calb en favor d’un dels seus vassalls, anomenat Miló, i és així la menció més antiga coneguda de la comarca de Fenollet (Histoire général de Languedoc, 1872-1904, vol. 2, pr. 101, cols. 216-217). Segurament s’ha produït una evolució, per modificació del sufix et, que ha donat Fenolleda, com es troba ja atestat al segle XVI.

Precepte del rei Carles el Calb en què s’esmenta per primera vegada la Fenolleda (24 de desembre del 842)

El rei Carles el Calb recompensa un dels seus fidels anomenat Miló i li concedeix nombrosos béns al Perapertusès i a la Fenolleda.

"In nomine sanctae et individue Trinitatis. Karolus gratia Dei rex. Regalis celsitudinis moris est fideles suos honoribus multiplicibus et beneficiis, ingentibus honorare atque sublimare. Proinde ergo noverit, omnium fidelium nostrorum tam presentium quam futurorum sagacitas, quia Miloni, fideli nostro, concedimus quosdam res iuris nostri iure proprietatis ad possedendum que sunt site in pago Petre Pertuse: villares videlicet Buzinacum et Palaerago, et Cordarias, et Menerbules, seu Cubiziano, atque Mansiones, cum omnibus eorum integritatibus; in pago etiam Fenuleto, concedimus ei villares Petraficta, Monedarías, Amariolas, Folietes, Librarium, similiter cum ómnibus eorum appendiciis, et quantumcumque in hisdem villis nostrae videtur esse proprietatis: ea videlicet condicione, ut quemadmodum de reliquis suis proprietatibus, ex suprataxatis rebus per nostrae largitionis preceptum liberam et firmissimam in ómnibus habeat potestatem faciendi quicquid voluerit, tam donandi quam vendendi seu et comutandi vel etiam eredibus relinquendi. Et ut hec auctoritas verius credatur firmiorque permaneat, manu nostra subterfirmavimus et anuli nostri inpressione subter eam sigillari decrevimus.

Signum Karoli, gloriosissimi regis.

Ionas, notarius ad vicem Hludoici, rescribui et subscripsi die et anno quo supra.

Data VIIII kalendas ianuarii, anno tertio, indictione quinta, regnate Karulo, gloriosissimo rege. Actum Carisaico, regio palatio, in Dei nomine feliciter. Amen."

[O]: Perdut.

[A]: Còpia del segle XI: perduda.

a: Còpia del segle XVII: BNP, col l. Baluze, vol. 390, núm. 477.

b: Devic-Vaissete: Histoire générale de Languedoc, 3a edició, Tolosa de Llenguadoc 1872-1904, vol. II, ap. Cl, cols. 216-217.

_______________________________________________________________________________________________________________

Traducció

"En nom de la santa i indivisible Trinitat. Carles, rei per la gràcia de Déu. És costum de l’excel·lència reial honorar i exaltar els seus fidels amb multiplicats honors i amb grans beneficis. Per això, coneguin tots els nostres fidels, tant presents com futurs, que hem concedit al nostre fidel Miló algunes coses de la nostra propietat i dret perquè les posseeixi, les quals es troben en el territori de Pèirapertusa, que són: els vilars de Bossac i de Palairac, Cardièras, Menerbules, Coisan i Maisons, amb tot el que els pertany; i, al territori de Fenollet, li concedim els vilars de Pèirafita [Pèira Dreta al terme de Belestar?], Monedarías [Sant Pau de Fenolhet?], Amariolas, Folietes i Llebrers, també amb tot el que els pertany, i tot el que en aquelles vil·les és propietat nostra; amb aquesta condició, que tingui plena potestat de fer el que vulgui d’aquests béns que ha rebut de la nostra generositat, igual que de la resta dels seus béns, amb plena i total facultat de donar-los, vendre’ls o commutar-los o de deixar-los als seus hereus. I perquè aquesta nostra disposició es cregui més veraçment i romangui més ferma, ho signem de la nostra mà i manem que sigui segellat amb l’empremta del nostre segell.

Signatura del gloriosíssim rei Carles.

Jonàs, notari que ho ha escrit per ordre de Lluís i ho ha subscrit el dia i any esmentats més amunt.

Datat el nou de les calendes de juny, de l’any tercer, i el cinquè de la indicció, del regnat del gloriosíssim rei Carles. Fet al palau reial de Quierzy, feliçment en nom de Déu. Amén."

(Traducció: Antoni Pladevall i Font)

Geografia històrica i lingüística

La Fenolleda històrica és constituïda per la part sud-est de l’antic Rasès, divisió comtal a l’interior de la Septimània. Comprèn el territori de vuit municipis pertanyents administrativament a l’Aude (alta vall de la Bolzana i part limítrofa de la vall de l’Aude) i de vint-i-vuit municipis del departament dels Pirineus Orientals. La Fenolleda, que no representa solament els municipis del sinclinal de Sant Pau (Caudièrs de Fenolhet, Sant Pau de Fenolhet, Maurin), els més afavorits per l’eix de comunicació entre la vall de l’Aude i el Rosselló, és una comarca amb relleu escarpat on actualment ocupa un gran espai el bosc i la garriga, típica vegetació mediterrània. Aquesta contrada sempre ha estat una regió de contacte entre els conjunts geohistòrics llenguadocià i català, entre el Rasés d’una banda, i el Conflent i el Rosselló de l’altra. Els trets físics o humans relacionen la comarca tant amb una sector com amb l’altre. Així, la xarxa hidrogràfica, presidida pel curs mitjà de l’Aglí, la història política dels comtes medievals o la geografia administrativa i econòmica actuals menen la Fenolleda vers la Catalunya del Nord, llevat de les localitats més occidentals situades a la conca de l’Aude. En canvi, l’àrea lingüística occitana, l’extensió primitiva del comtat de Rasès, les antigues divisions eclesiàstiques, la frontera adoptada al segle XIII pel tractat de Corbeil (1258) i les divisions civils des del segle XIV fan d’aquesta zona una de les franges més meridionals del Llenguadoc.

Els lligams apareixen forts però imperfectes entre les línies de divisió de les aigües marcades per la hidrografia i la comarca històrica. La conca mitjana de l’Aglí amb els seus dos principals afluents, la Bolzana i l’Adasig, drena gairebé tota la Fenolleda, llevat del seu extrem occidental que vessa les aigües a la conca de l’Aude i d’un petit tros sud-oriental (Trevilhac, Belestar, Montalban lo Castèl) que s’integra a la conca de la Tet. Al N, entre el coll de Sant Lluís i el castell de Querbús, una cresta rocallosa rectilínia correspon al darrer relleu del massís de les Corberes. Un únic curs d’aigua travessa aquesta barrera natural, l’Aglí, que té la deu just al darrere, al peu del puig de Bugarach, en l’antic Perapertusès. El límit sud de la Fenolleda, en més de la meitat entre Conòsols i Camporsin, superposa la línia de divisió de les aigües entre l’Aude i l’Aglí d’una banda i la Tet de l’altra, amb la línia de contacte entre les llengües occitana i catalana. A l’E de Camporsin, el límit lingüístic no depèn pas d’un element físic especialment marcat.

Allò que sorprèn en la geografia històrica de la Fenolleda és la vigoria de la correlació entre la frontera lingüística catalano-llenguadociana i les antigues particions territorials, tant polítiques comreligioses. L’any 1258, quan el tractat de Corbeil va definir la frontera entre el regne de França i el regne de Catalunya-Aragó, els límits sud i est de la Fenolleda foren redefinits. Efectivament, la mateixa demarcació servia per a determinar l’antiga diòcesi de Narbona, i després la d’Alet a partir del 1318 fins a la Revolució Francesa. La Fenolleda formava, d’altra banda, un ardiaconat dintre de la diòcesi d’Alet. A més de la geografia eclesiàstica, hi ha raons per a pensar que el límit sud del pagus o comtat carolingi de Rasès també passava per aquesta hínia de divisió, tot englobant, doncs, la Fenolleda, però també el Perapertusès, el Rasès pròpiament dit, el País de Salt, el Donasà i el Capcir. La mateixa remarca sembla vàlida quan la Fenolleda, limítrofa del Conflent i del Rosselló, va esdevenir una entitat comtal pròpia al final del segle IX, i després un vescomtat al segle XI sota l’alta autoritat dels comtes de Besalú. Des del punt de vista lingüístic i pel que fa als períodes recents, només s’ha observat un punt ambivalent en la línia de divisió catalano-llenguadociana a Tarerac. Al segle XVIII, en aquesta localitat s’utilitzava alhora l’occità i el català amb un predomini d’aquesta darrera llengua. Al final del segle XIX, en canvi, prevalia l’ús de l’occità, però va recular a partir de l’any 1910 i va desaparèixer completament a favor del català (i del francès). D’W a E el contacte lingüístic es produeix, doncs, actualment, entre Conòsols (occ.) i Noedes (cat.), Montfort (occ.) i Orbanyà (cat.), Rebolhet (occ.) i Mosset (cat.), Sornian (occ.) i Molig (cat.), Camporsin (occ.) i Coma (cat.), Trevilhac (occ.) i Tarerac (cat.), Montalban lo Castèl (occ.) i Rodés (cat.), Belestar (occ.) i Illa (cat.), Cassanhas (occ.) i Montner (cat.), la Tor de França (occ.) i Estagell (cat.), Maurin (occ.) i Talteüll (cat.). Aquest límit que hem dibuixat així reprodueix les fronteres històriques ja esmentades. ¿Podríem fer remuntar aquesta adequació de límits a l’època pre-romànica, durant la qual es formaren les llengües occitana i catalana? El lingüista Henri Guiter ha llançat la idea d’una Fenolleda de llengua catalana abans del tractat de Corbeil. El seu argument recolza sobre les concordances fonètiques, morfològiques i lèxiques entre el nord-català i els parlars de la Fenolleda. Aquests punts comuns correspondrien, en la comarca de la Fenolleda, a residus lingüístics en una terra, abans catalana, occitanitzada després de la fixació de la frontera franco-aragonesa. Tanmateix, com ja s’ha dit, aquest límit no aportava res de fonamentalment nou i ja feia de la Fenolleda una comarca llenguadociana en el pla eclesiàstic, lligada a la metròpoli narbonesa. D’altra banda, també cal preguntar-se en quina mesura el tractat de Corbeil, signat entre dues potències reials, va poder tenir, pel seu abast geopolític, repercussions concretes sobre la pràctica lingüística de la gent del Fenollet. Aquests dos fenòmens es refereixen a àmbits diferents de la societat, l’un es refereix a la diplomàcia entre dos estats i l’altre a les pràctiques vernacles d’una població local, i sembla una mica exagerat de voler-ne deduir lligams de causa a efecte.

El lloc epònim, existia abans del feudalisme?

Les formes Feniolitense i pagus Fenolletensis, atestades als segles IX i X, són els equivalents llatins del nom Fenolledès que aleshores devia ser usat a la llengua parlada. Ara bé, un apel·latiu com aquest a l’època pre-feudal sembla que ja implica la preeminència d’un lloc en l’àmbit polític a escala de la comarca que considerem. Seguint l’exemple del Perapertusès (territorium Petra Pertusense, el 876) o del Rasès (pagus Redensis, el 788), ¿el lloc epònim del Fenolledès va constituir la capital administrativa d’un pagus des de l’època carolíngia, rellevat de seguida pels marcs territorials de l’època feudal? És difícil de donar una resposta, ja que els textos no fan cap referència al lloc de Fenolhet abans del 1020, moment en què és esmentat un “castellum quem dicunt Fenioleto”, en el testament del comte de Besalú, Bernat I Tallaferro (vegeu el volum IV de la present obra, pàg. 24). S’ha de fer notar, també, que en aquest document consta que el castell ja existia abans i, per tant, és anterior al 1020. Per la seva banda, l’arqueologia mai no ha revelat cap ocupació d’època carolíngia en el lloc del castell de Fenolhet o a la seva rodalia. Tanmateix, ens guardarem prou d’adoptar una conclusió definitiva sobre aquesta qüestió. (DB)

El gran comtat de Rasès (segles VIII-IX)

Des dels primers temps de la reconquesta carolíngia de la “Gàl·lia Gòtica” o Septimània (presa de Narbona per Pipí el Breu, 759), o potser abans i tot, el pagus Redensis o el Rasès donava el seu nom a un vast comtat. Aquest englobava, a migdia, l’alta conca de l’Aude, amb els petits països (pagi) pirinencs de Capcir, Donasà i País de Salt —a la ribera esquerra-; Fenolleda i Perapertusès —a la riba dreta i que inclouen l’alta conca de l’Aglí i dels seus afluents-. A l’inici del segle IX, aquest gran comtat de Rasès amb els països esmentats, i encara, el Conflent, eren regits pel comte Berà I —un fill del comte de Tolosa, Guillem, cosí germà de Carlemany i encarregat dels comtats de la frontera hispànica, més conegut com sant Guillem de Gel·lona, el nom del monestir que fundà el 804 i on es retirà el 806 fins a la seva mort, l’any 812-. El comte Berà (nascut probablement d’una mare de la Septimània), el va succeir al Rasès i capitanejà les tropes de Gòtia (Septimània) que participaren en la gran expedició, comandada pel comte Guillem, que s’acabà amb la presa de la ciutat de Barcelona (801). Ell en seria el primer comte fins a la seva desgràcia i l’exili el 820. El fill primogènit, Guillemon, el va succeir al Rasès, fins a la seva revolta el 826, juntament amb el “got” Aissó, que s’havia apoderat del comtat d’Osona. El fracàs final de la rebel·lió li costà el càrrec, però hom veuria ressorgir el seu germà Argilà després de l’execució de Bernat de Septimània (844) al capdavant del Conflent (i probablement del Rasès), al qual succeiria encara el seu fill Berà II, per poc temps. L’“infidel Miró fill de Berà” (fill probable de Berà II), veié com Carles el Calb li confiscava els béns entre el 870 i el 877; aquests, eren situats “en diversos comtats de Gòtia” i foren donats, molts d’ells, a Oliba II de Carcassona. Des d’aquell moment, els descendents de Berà I —per bé que encara propietaris d’importants alous— seran pràcticament eliminats de l’escena política.

L’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Formiguera (873), al Capcir, que portà a terme l’arquebisbe de Narbona Sigebod en presència dels comtes Guifré d’Urgell-Cerdanya, Miró I de Conflent, i de llurs cosins germans Oliba II de Carcassona i Acfred de Rasès, mostra que ja es partien el Capcir. La Fenolleda sembla haver estat des d’aquella època a les mans de Miró I, comte de Conflent des del 870, el qual s’apoderaria, ajudat pels seus germans, del mateix Rosselló i del Vallespir, l’any 878. Però cap document no testifica la possessió de la Fenolleda, a causa de l’escassetat dels arxius d’una regió massa sovint sacsejada; en temps de la croada contra els albigesos (1029-55), durant la guerra dels Cent Anys entre les corones de França i d’Anglaterra (1337-1453), les freqüents exaccions de les Grans Companyies, i sobretot les dels hugonots al segle XVI, els quals cremaren sistemàticament les esglésies i els monestirs. De fet, el comte Sunifred II (927-965) ja havia heretat la Fenolleda del seu pare Miró II el Jove, fill de Guifré I el Pilós, i en part hereu del seu oncle Miró I el Vell. El Perapertusès es trobava encara, a la fi del segle X, a les mans del comte Oliba II de Carcassona, i fou molt probablement una conquesta del comte de Cerdanya Oliba I Cabreta, en detriment del comte de Carcassona Roger I, vers el 982. Com la Fenolleda, el Perapertusès seria tornat a Bernat I Tallaferro, fill primogènit del comte Oliba I Cabreta.

El “pagus” o comtat de la Fenolleda històrica

El país de la Fenolleda, ja abans ben definit, correspon essencialment a la conca alta i mitjana de l’Aglí (Aquilinum, 901; Aigilone, 925), amb els seus afluents de la riba dreta, la Bolzana i l’Adasig, i, a la riba esquerra, la riera de Maurin. L’Aglí neix, però, més enllà de la prodigiosa barrera calcària que franqueja la gorja de Galamús, al coll de Linars (680 m d’altitud), a l’W del puig de Bugarach, a l’alt Rasès. A més, per bé que la frontera geogràfica occidental passi lògicament, pel coll de Camperié, a uns quilòmetres a l’W de La Pradèla, la Fenolleda històrica arribava més enllà de la Bolzana, fins a la vall de l’Aude i del seu afluent l’Aigueta, i englobava de S a N els territoris de Conòsols, Santa Colomba de Rocafort, Atsat i Sant Martin de Les. D’altra banda, al migdia, la Fenolleda històrica, tal com la va fixar el tractat de Corbeil (1258), no respectava pas l’entitat geogràfica més amunt definida, ja que comprèn els municipis de Trevilhac, Belestar i Montalban lo Castèl, que pertanyen a la conca de la Tet, és a dir, al Rosselló geogràfic. Una altra anomalia és el nom actual de Pesilhan de Conflent, a la riba esquerra de l’Adasig i al cor de la Corbera de Sornian, que recorda curiosament el temps llunyà en què la Fenolleda depenia dels comtes de Cerdanya i de Conflent. Afegim-hi encara que si la “villa qui dicitur Casas, in comitatu Fenoliotense”, amb la seva església de Sant Esteve (donada el 1017 al nou bisbat de Besalú pel comte Bernat I Tallaferro), es pogués identificar amb les ruïnes d’una antiga església, dita “de les Cases” (al SW de Montalban lo Castèl i avui al territori de Rodès, al Conflent) tindríem una prova més de les antigues fluctuacions o vacil·lacions de la frontera del Conflent i de la Fenolleda, governats un llarg temps pels mateixos comtes, els de Rasès primerament i després els de Cerdanya-Conflent i els de Barcelona fins al tractat de Corbeil.

En el pla eclesiàstic, la Fenolleda pertanyia, en l’època carolíngia, a la diòcesi de Narbona, com el conjunt de l’antic comtat de Rasès. Però hom endevina l’existència latent d’una tendència a la separació amb Narbona, que es traduiria en primer lloc en la curiosa reivindicació sobre una part, o tal vegada la totalitat del Rasès, portada al concili de Narbona del 791 pel bisbe d’Elna Venedari (la qual fou rebutjada pel concili); i sobretot, en el moment de les hostilitats obertes pels guifredians contra el marquès Bernat, “fill de Bichilda”, l’any 878, amb l’ajuda de Lindoí, vescomte de Narbona, per l’aparició al Rasès d’un clergue anomenat Lleó, que s’intitulava Reddensis episcopus, el qual no temé de presentar-se al concili de Troyes, presidit pel papa Joan VIII. Però la intervenció de l’arquebisbe Sigebod impedí que fos reconegut. És tanmateix significatiu que a partir d’aquell any 878, Sigebod començà a intitular-se “arquebisbe de Narbona i de Rasès” i els seus immediats successors, Teodard, Arnust i Agi no deixaren de fer el mateix fins a l’inici del segle X. Finalment, aquesta reivindicació latent d’autonomia eclesiàstica seria parcialment satisfeta molt més tard per la creació del bisbat d’Alet, el 1318, pel papa Joan XXII. Des d’aquell moment la Fenolleda en constituí un ardiaconat.

El vescomtat de la Fenolleda

Els Fenollet.

PP-AFE

L’organització de la Fenolleda en vescomtat remunta —com la del vescomtat de Castellnou o Vallespir— a la partició dels dominis del casal de Cerdanya entre les dues branques de Cerdanya i Besalú, en 988-990. Aquesta doble creació responia a la preocupació de Bernat I Tallaferro, comte de Besalú, d’articular el conjunt —mancat d’unitat geogràfica— de les seves extenses possessions, al S i al N dels Pirineus i de les Corberes, des de Besalú i el Ripollès fins al Perapertusès, a través del Vallespir, de l’alt Rosselló i de la Fenolleda. Un estudi detingut de les fonts documentals mostra que es féu en profit d’una mateixa família, fortament arrelada a la regió dels Aspres, on tenia importants possessions alodials a l’entorn del castell de Cameles (kastro Camelas, 941). Un “castell nou” fou construït sobre el territori de Cameles, esmentat per primera vegada el 993, amb motiu d’un plet presidit per la comtessa Ermengarda, vídua del comte Oliba I Cabreta. Oliba, el fill més jove d’Ansemund de Cameles, fou probablement l’“Oliba vicecomes” que hi participà. En tot cas, és provat documentalment que el successor, des del 1003, Guillem I, tronc de tota la dinastia —el qual prengué aviat el nom de Castellnou— era fill de Sentill, i aquest, fill d’Ansemund de Cameles. Pere, primer vescomte de Fenollet des de l’any 1000, seria el germà de Guillem I, en tot cas descendent directe d’Ansemund, com ho suggereixen alhora la permanència dels mateixos noms hereditaris dins de les dues dinasties (a més de Pere, Guillem i, sobretot, Udalgar) i els béns dels Fenollet conservats a Cameles i als seus voltants immediats, als dos Sant Feliu de la comarca de Rosselló.

El castell de Fenolhet, esmentat des del 1020, fou la residència dels vescomtes de Fenollet.

ECSA - A. Roura

La capital del nou vescomtat fou establerta al castell de Fenolhet, dit de Sant Pèire, perquè tenia una església que seria erigida en monestir canonical el 1011 pel comte Bernat I Tallaferro, igual que el que existia des del segle X en el seu castell de Besalú. Les forces satèl·lits de Castelfisèl (castrum Fidele, 1258) al N de la vall, i de Sabardan, immediatament al S del castell de Sant Pèire (Rocha Samardana, 1109) en constituirien aviat les defenses avançades. Altres castells, admirablement situats —convertits en fortaleses reials pels reis de França després del tractat de Corbeil-, completaren la defensa del vescomtat; entre aquests cal destacar Puèg-laurènç al NW i Montalban al S. Cap al N i el NE, l’espadat Perapertusès constituïa un baluard natural amb els potents castells de Pèirapertusa i Querbús i, més tard, Aguilar.

El vescomtat de Fenollet i la castellania annexa de Perapertusa, tinguda per una familia emparentada amb els Fenollet, quedaren sota la dependència feudal dels comtes de Besalú fins a l’extinció de la dinastía l’any 1111. La reivindicado de l’herència de Besalú pel comte de Cerdanya —parent més pròxim— i pel comte de Barcelona acabà amb un compromís, segons el qual el primer entrava en possessió de tots els feus de la successió, però amb la condició que els tindria, d’ara en avant, pel comte de Barcelona, al qual retia homenatge. Situació transitòria que s’acabà sis anys després a causa de l’extinció del llinatge de Cerdanya (1117).

Poc després, Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, infeudà el vescomtat de Fenollet i la castellania de Perapertusa al vescomte de Narbona, Eimeric II (el seu germà uterí, nascut del segon matrimoni de la seva mare Mafalda de Sicília, vídua de Ramon Berenguer II). Per això, hom veu que des del 1124 els vescomtes de Fenollet reten homenatge als vescomtes de Narbona, els quals eren vassalls, per això mateix, dels comtes de Barcelona.

El 1193 l’afer es complicà encara més: la senyoria eminent de Narbona, Fenollet i Perapertusa fou concedida al comte de Foix pel comte de Barcelona, amb l’acord del vescomte de Narbona, Pere de Lara, el qual havia succeït la seva tia Ermengarda de Narbona, i s’havia de defensar contra les empreses del comte de Tolosa. Però, al març del 1204, el vescomte Eimeric III, fill i successor de Pere de Lara, es veié obligat a prestar homenatge —com abans— al comte de Tolosa, Ramon VI, pel vescomtat de Narbona; el 1209, el jove Pere de Saissac-Fenollet prestava homenatge per la Fenolleda i el Perapertusès al vescomte Eimeric.

Mapa dels castells i les edificacions militars de la Fenolleda anteriors al 1300.

J. Salvadó

En aquest mateix any, la croada contra l’heretgia càtara havia obert per tota la regió una crisi capital que duraria mig segle i que tindria conseqüències decisives per al destí del vescomtat de Fenollet. Durant aquell període dramàtic, el vescomte de Fenollet, Pere IV —malgrat el seu vassallatge envers els vescomtes de Narbona-, es mantindria indefectiblement l’aliat dels comtes de Tolosa i de Foix, dels vescomtes de Besiers i Carcassona i dels comtes reis de Catalunya-Aragó contra Simó i Amaurí de Montfort.

Per l’octubre del 1226, el rei de França Lluís VIII intervingué directament en la croada, s’apoderà de la major part del Llenguadoc i rebé l’homenatge de Nunó Sanç, senyor de Rosselló i Cerdanya, pel vescomtat de Fenollet i de Perapertusa, “salvada la fidelitat que devia al rei d’Aragó”. I, al juliol del 1228, aquest homenatge era reiterat entre les mans del jove Lluís IX, successor de Lluís VIII. El 1229, quan el comte de Tolosa havia fet la seva pau amb el rei, el vescomte de Fenollet va deposar les armes i va cedir a Nunó Sanç i a la seva posteritat “el castell i el vescomta de Fenollet”, i va conservar només, sota la senyoria d’aquest, “els seus dominis de Rosselló, Conflent, Vallespir i Capcir”. El 1239, Nunó Sanç vengué el castell de Pèirapertusa al rei de França Lluís IX, i morí al gener del 1242, després d’haver llegat els seus dominis al seu senyor i nebot Jaume I, rei d’Aragó. El mateix any fracassaria una última temptativa de recuperació per part de Pere de Fenollet, junt al vescomte de Carcassona i Besiers, el desposseït Ramom Roger Trencavell.

El destí de la Fenolleda, dependència dels comtes catalans durant prop de quatre segles, serà segellat pel tractat de Corbeil (1258), signat entre Jaume I de Catalunya-Aragó i Lluís IX de França, que va fixar la seva devolució a la corona francesa. A partir del 1258, l’antic vescomtat de Fenollet, annexat al domini reial, es va unir a la senescalia de Carcassona i els seus castells principals foren enderrocats o degudament reforçats per l’administració reial, i constituirien durant molt de temps una poderosa línia fortificada al llarg de la frontera franco-catalana.

El 1790, la reunió —incompleta— de la Fenolleda al “departament del Rosselló” anomenat aviat “dels Pirineus Orientals”, realitzaria, d’una certa manera, un retorn lògic, almenys des del punt de vista geogràfic, a la situació anterior al tractat de Corbeil. (PP)

Vegeu també Els vescomtes de Fenollet

Vegeu: Castells i edificacions militars de la Fenolleda anteriors al 1300

Els establiments monàstics

Vista aèria de la vila de Sant Pau de Fenolhet, amb l’antic monestir del mateix nom, totalment renovat als segles XIV i XVII, al centre de la part superior de la fotografia.

ECSA - F. Tellosa

La Fenolleda no va restar pas al marge del moviment monàstic a partir del final del segle VIII. Hi van aparèixer dos establiments abacials, l’un a l’extrem occidental de la comarca, Sant Martin de Les, als congosts de l’Aude, atestat el 898, i l’altre a la part oriental, no gaire lluny de la confluència entre la Bolzana i l’Aglin, Sant Pau de Fenolhet —anomenat abans Sant Pau de Monisat (o de Valhòlas)-, citat el 965. Aquestes abadies no van tenir pas una gran puixança i llur existència autònoma fou curta. Efectivament, Sant Martin de Les entrà al segle XI sota la dependència de l’abadia de Sant Ponç de Tomièras. Quant a Sant Pau de Monisat, el seu lligam amb l’abadia de Sant Miquel de Cuixà era efectiu des de l’any mil. L’any 1078 una nova afiliació sotmeté Sant Pau de Fenolhet a l’abadia cluniacenca de Moissac, imitant la de Santa Maria de Cubièras al Perapertusès, uns quants anys més tard. Al segle XII Sant Pau féu prosperar les rendes de l’abadia d’Alet, al Rasès. D’altra banda, sota l’abat Pere Amiel (1167-97), la vila de Sant Pau és envoltada de murs i de fossats (Gallia Christiana, vol. 6, c. 271). A més, el mateix abat d’Alet va signar un acord el 1175 amb el vescomte de Fenollet a causa d’una usurpació i d’una fortificació il·legal de la vila (Cartulaire roussillonnais, 1880, vol. 7, f. 549). Un episodi com aquest deixa entreveure els nombrosos conflictes que degueren tenir els senyors de Fenollet i el poder eclesiàstic en una localitat com Sant Pau i en les seves dependències.

Un tercer establiment religiós originat més tardanament, el 1011, fou creat a Fenolhet pel comte de Besalú. El nou monestir, aquesta vegada sembla que canonical, fou dedicat a sant Pere i va ser dotat amb diversos béns i quatre esglésies que podem identificar amb: Nostra Dòna de la Val al municipi veí de Caudièrs de Fenolhet, Sant Andriu de Fenolhet, Sant Martin de Prunhanas i, potser, Sant Jacme de Castelfisèl, també al municipi de Caudièrs de Fenolhet.

Mapa de les esglésies de la Fenolleda anteriors al 1300. (Vegeu: Esglésies de la Fenolleda anteriors al 1300)

J. Salvadó

A la comarca veïna del Conflent, l’abadia de Cuixà, situada no gaire lluny de la Fenolleda, va rebre nombroses donacions per part dels comtes de Besalú als segles X i XI. Entre les confirmacions de donació que posseïa Sant Miquel de Cuixà el 958, hi ha un important conjunt territorial, avaluat en uns 85 km2, que delimiten una setzena de topònims a l’alta vall de la Bolzana, actualment al departament de l’Aude. Dues esglésies, Santa Crotz i Sant Laurènç, situades al sector de Puèg-laurènç, són esmentades, i també l’Arduum Montem interpretat com l’agudell damunt del qual actualment hi ha el castell de Puèg-laurènç. Aquest lloc, d’altra banda, ha estat assimilat a una fortalesa de l’alta edat mitjana que hauria contingut l’església de Sant Laurènç, la qual cosa no és pas absolutament certa a la vista del document. Entre els setze topònims esmentats com a punts de referència topogràfica, set tenen una correspondència fonètica amb els llocs actuals. Els altres topònims ja no es poden localitzar.

Donació del monestir de Sant Pau de Monisat a Sant Miquel de Cuixà (23 de febrer de l’any 1000)

Bernat I Tallaferro, comte de Besalú, en presència dels seus germans, els comtes Guifré i Òliba i el bisbe Berenguer d’Elna, fa donació del monestir de Sant Pau de Monisat (Sant Pau de Fenolhet o de Valhòlas) al monestir de Sant Miquel de Cuixà.

"Conditor Deus omnium rerum praeesse voluit ómnibus subiectis praelatos qui die noctuque eius vineam specularentur, et postmodum cum subditis praemium vite eterne consequerentur. Et quoniam disponente Deo ad hoc electa est procerum sublimitas quo subiectorum corrigatur immoderata moralitas, hac de causa, ego, in Dei nomine, Bemardus, gratia Dei comes, in praesentia honestorum et nobilium hominum, sicuti sunt Berengarius, episcopus Helenensis, ac comitès Guifredus atque eius frater Òliba, dono monasterium meum vocabulo Monisaten, quod est in honore sancti Pauli apostoli in provincia Gociae, in comitatu Faunolitense, in diòcesi Narbonatis aecclesie que est in honore sanctorum Iusti et Pastoris, ad cenobium Sancti Michaelis Coxani et tivi Guifredo eiusdem loci abbati et successoribus tuis, ut eundem locum instituatis, ac mores monásticos intromitatis, quas mores venerabilis memorie Guarinus decessor tuus iuxta regulam dilecti domini Benedictí te edocavit, et ipse post eum recto tramite ñeque ad dexteram ñeque ad sinistram usque hodie declinare cognovimus. Et propter hoc tibi, karissime Guifrede ac tuis successoribus locum tenentibus eiusdem Archangeli, dono atque concedo ab hodierna die et deincebs supra nominatum locum, ut eum regulariter manere faciatis, et possideatis omnia que ad eum pertinent in Dei servitio, tam culta quam inculta, tam urbana quam rustica, tam constructa quam adhuc construenda, tam quesita quam inquirenda, tam modo adepta quam in posterum adipiscenda. Omnia in ómnibus iure proprio tibi ac tuis successoribus trado, et omnia que ad eum pertinent dominemini sicut mos est dominis dominia possidere sine ullo contradictore. Et ut regulam sancti Benedictí ibi inreprehensibiliter faciatis tenere, et ut hec mea donacio firma et stabilis permaneat omni tempore, in praesentia supradictorum virorum, scilicet Berengarii episcopi, et Guifredi ac Olive comitum, nec non et Petri, vicecomitis, et Olive Durandi, et vicecomitis Arnalli, in potestate sancti Archangeli trado et tibi et successorum tuorum in perpetuum habendam.

Facta hec donatio anno Dominice incarnationis millesimo, indictione XIII, VIII kalendas marcii, regnante Rotberto rege.

Sig+num Bemardus, gratia Dei comes, qui hanc donationem scriberi iussi et testibus ut firmarent rogavi. Sig+num Guifredus, comes. Sig+num Oliba, comes. Sig+num Berengarius, gratia Dei Helenensis episcopus. Sig+num Petrus, vicecomes. Sig+num Oliba Duran. Sig+num Arnallus, vicecomes.

Petrus, ypodiaconus, scripsit."

[O]: Perdut.

[A]: Còpia del segle XIV: Cartulari menor de Sant Miquel de Cuixà, perduda. B: Còpia del segle XVII: BNP, col l. Baluze, vol. 107, foli 371-371 v, ex A. C: BNP, col l. Deschamps, vol. 4, foli 460, B.

a: Marca: Marca hispanica sive limes hispanicus, París 1688, ap. CXLVII, cols. 954-55, ex B.

b: Monsalvatje: Noticias históricas, vol. 8, Olot 1896, ap. XXI, pàgs. 158-159, ex a.

c: Monsalvatje: Noticias históricas, vol. 9, Olot 1899, ap. CCXX, pàgs. 244-245, ex a.

d: Abadal: Com neix i com creix un gran monestir pirinenc abans de l’any mil. Eixalada-Cuixà, “Analecta Montserratensia” (Montserrat), vol. VIII (1954-55), doc. 119, pàgs. 336-337, ex, B.

e: Junyent: Diplomatari i escrits literaris de l’abat i bisbe Òliba, Barcelona 1992, doc. 24, pàgs. 33-34.

______________________________________________________________________________________________________________

Traducció

"Déu, creador de totes les coses, va voler instituir prelats sobre els seus súbdits els quals dia i nit guardessin la seva vinya i que després aconseguissin amb els seus súbdits el premi de la vida eterna. I atès que per disposició divina, va elegir per a tal fi l’excel·lència dels pròcers perquè corregissin la poca moralitat dels seus súbdits; per això, en nom de Déu, jo, Bernat, per la gràcia de Déu comte, en presència d’honrats i nobles varons, com Berenguer, bisbe d’Elna, i els comtes Guifré i el seu germà Oliba, dono el meu monestir anomenat Monisat, que es troba erigit en honor de sant Pau apòstol, a la província de Gòcia, al comtat de Fenollet i a la diòcesi de l’església de Narbona, que està dedicada a honor dels sants Just i Pastor, al cenobi de Sant Miquel de Cuixà i a tu, Guifré, abat del dit lloc, i als teus successors, per tal que regeixis el dit lloc i hi introdueixis els costums monàstics, en els quals et va educar el teu predecessor Garí, de venerable memòria, segons la regla de l’estimat senyor sant Benet, i que després d’ell sabem que segueixes rectament fins al dia d’avui, sense inclinar-te ni a la dreta ni a l’esquerra. I per això, molt estimat Guifré, et dono a tu i als teus successors, que regireu ara i en endavant la casa de l’excels Arcàngel, l’esmentat lloc, a fi que el feu romandre sota la regla i posseïu, en servei de Déu, tot el que li pertany, tant la terra culta com la inculta, tant la urbana com la rural, tant la que ha estat edificada com la que encara no ho és, tant la coneguda com la desconeguda, tant la que ara posseïu com la que en el futur posseireu. Tot el domini, en totes les coses, el passo a tu i als teus successors, a fi que tot el que li pertany ho domineu com és costum que els senyors posseeixin en els seus dominis, sense cap contradicció, a fi que hi feu observar sense cap defecte la regla de sant Benet. I a fi que aquesta donació meva romangui ferma i estable per sempre, tot això ho lliuro al domini de l’Arcàngel, del teu i dels teus successors, en presència dels esmentats varons, és a dir, de Berenguer, bisbe, de Guifré i Oliba, comtes, i també de Pere, vescomte, d’Oliba Duran i del vescomte Arnau.

Fou feta aquesta donació l’any mil de l’encarnació del Senyor, el tretzè any de la indicció, el vuit de les calendes de març, regnant el rei Robert.

Signatura de Bernat, per la gràcia de Déu, comte, que ha manat que fos escrita aquesta donació i pregat als testimonis que la signessin. Signatura de Guifré, comte. Signatura d’Oliba. comte. Signatura de Berenguer, per la gràcia de Déu, bisbe d’Elna. Signatura de Pere, vescomte. Signatura d’Oliba Duran. Signatura d’Arnau, vescomte.

Pere, sots-diaca, ho ha escrit."

(Traducció: Antoni Pladevall i Font)

Pobles, esglésies i castells

Plànols dels nuclis medievals de (de dalt a baix) Cassanhas, i Centernac, originats entorn de les seves esglésies primitives, segons el cadastre del segle XIX.

D. Baudreu

Plànols de les viles medievals de la Tor de França (o de Trinhac) i de Caramanh, nascudes a redós dels seus primitius castells, segons el cadastre del segle XIX.

D. Baudreu

A partir de l’estudi morfològic i monumental de les localitats actuals i d’aquelles —menys nombroses— desaparegudes durant la baixa edat mitjana o a l’època moderna, es pot mesurar la importància que van tenir a la Fenolleda els castells medievals des dels segles XI i XII. Especialment, s’ha pogut estudiar bé Vincastellamento, l’impacte de les obres fortificades sobre l’organització de l’hàbitat agrupat. Com a contrapunt, altres agrupaments no són pas originats per castells sinó per esglésies parroquials, flanquejades primitivament pel cementiri, a l’interior dels espais sagrats teòricament definits per un radi de trenta passes, equivalents a les sagreres catalanes. L’origen d’aquests pobles de caràcter eclesial s’ha de cercar en el fenomen d’agrupament al voltant de l’església quan no hi havia cap castell senyorial prop d’ells o a la seva rodalia. En el cas contrari, els agrupaments eclesials no haurien pogut resistir i haurien estat absorbits per les localitats sota tutela d’un castell.

A la Fenolleda, les proporcions d’aquests dos tipus d’aglomeracions s’equilibren bé, repartides gairebé equitativament pel conjunt de la comarca històrica. Les morfologies vilatanes varien clarament d’un cas a un altre i sovint són tributàries de les traves topogràfiques, sobretot en els indrets més encimbellats. Entre els pobles eclesiàstics actuals més evidents podem esmentar Prunhanas, Viran, Sant Martin de Fenolhet, Felhuns, Pesilhan de Conflent, Centernac, Rasiguèras o Cassanhas. En la majoria de casos, les esglésies d’aquestes localitats han estat restaurades en diverses èpoques i poques conserven encara parts visibles d’època romànica. Per la seva banda, els pobles d’origen defensiu, apareguts majoritàriament durant el segle XII, tradueixen la dispersió del dret de crida en favor d’una petita noblesa capaç des d’aleshores de bastir una torre, en la lògica de la feudalització de la societat. Com Pèirapertusa en el Perapertusès, políticament relacionat amb la Fenolleda, el castell de Fenolhet s’aferma durant els segles XI-XII com a centre de gravetat del poder feudal a escala microregional, la de la Fenoiedensi patria, el territori dels pares evocat el 1209 en l’homenatge de Pere de Fenollet al vescomte de Narbona. Al voltant del lloc vescomtal de Fenolhet, posseït per una aristocràcia mitjana lligada a la família de Besalú, i després als comtes de Barcelona a través dels vescomtes de Narbona, s’hi establí, doncs, una xarxa de petites fortaleses que esdevingueren centres de senyories vilatanes. En aquest marc trobem, per exemple, les aglomeracions actuals d’Atsat, Rebolhet, Prats de Sornian, Lo Vivièr, Ancinhan, La Tor de França, Caramanh, Montalban lo Castèl, Belestar, Planèsas o Trilhan. Alguns agrupaments d’origen defensiu, més rars, actualment són indrets deserts com l’antic hàbitat d’Arçan. Altres pobles van ser abandonats perquè els habitants van anar establintse a la vall, com en el cas del poble elevat de Trilhan. (DB)

Vegeu: Esglésies de la Fenolleda anteriors al 1300

La Fenolleda i el catarisme
L’església càtara i l’inici de la croada

Entre el final del segle XII i mitjan segle XIII els territoris fins aleshores vinculats a dinasties catalanes, com la Fenolleda, el Perapertusès, el Donasà i el Capcir, a semblança d’altres territoris més tradicionalment catalans, com la Cerdanya i l’Alt Urgell, es veieren immersos en lluites i depredacions promogudes gairebé sempre per senyors “faidits” o guanyats per l’heretgia, com el vescomte Arnau de Castellbò, responsable de les ràtzies i depredacions comeses en moltes esglésies i poblacions de la Cerdanya i l’Alt Urgell, durant els anys 1198 i 1199 (vegeu el volum VII de la present obra, pàgs. 55-56).

Aquestes lluites eren espurnes d’un ample incendi o moviment religiós, el catarisme, que s’organitzà a diferents punts de la cristianitat medieval, sovint gràcies a cavallers i mercaders vinguts d’Orient, i que establí comunitats conegudes genèricament amb el nom de càtars o localment com els albigesos a l’Occitània, els patarins a Itàlia, els publicans a França i a Flandes, els Ketzes a Alemanya, etc. Per tal d’entendre millor el seu paper i els seus mòbils a la Fenolleda i les comarques veïnes, creiem necessari donar-ne una lleu visió de conjunt, tant pel que fa a la seva doctrina i organització com a la repressió o les croades fetes contra d’ells.

El catarisme, examinat imparcialment, era una doctrina pacífica, nascuda del dualisme neomaniqueu que va difondre a Bulgària, a partir de mitjan segle X, el pope Bogomil en la lluita que mantenia a favor de les aspiracions eslaves que pretenien provocar una reforma social al si de l’església oriental. Les comunitats bogomils, que perduraran fins al segle XV, traspassaren a occident la seva doctrina que aquí prengué un nou caire, ja que al costat d’una també desitjada reforma social, insistiren inicialment en l’exigència d’una estricta puresa i perfecció personal i col·lectiva enfront d’una societat feudalitzada i relaxada tant des del punt de vista eclesiàstic com civil.

Els seus adeptes, segons exposa el seu llibre doctrinal Líber de duobus principiis, accentuaven el dualisme maniqueu i consideraven el món regit per dos principis irreductibles, el bé i el mal, personificats en Déu i el dimoni. Segons ells, el dimoni és el creador de la matèria i Déu el creador de l’esperit o de tot el que és espiritual; Crist és un àngel, un enviat de Déu, que no ha vingut a redimir la humanitat sinó a ensenyar-nos amb l’exemple de la seva passió un camí que cadascú ha de recórrer personalment per redimir-se o purificar-se; d’aquí el nom de càtars (en grec Kcrdapos, purs) amb què se’ls coneix. Ells s’anomenaven cristians o bons homes. La perfecció de l’home radica a dominar i anul·lar la seva part material a fi de fer triomfar l’espiritual, ja que tots ens trobem sotmesos als dos principis substancials i irreductibles en ésser compostos de cos material i ànima espiritual, i per obtenir això calia una gran ascesi consistent a anorrear la part material. Alguns perfectes arribaren a deixar-se morir a través d’una endura o dejuni total.

Els càtars es dividien en creients i perfectes; els primers, la majoria, vivien en la societat, casats i exercint professions, bé que mantenint contacte amb la comunitat i duent a terme certes pràctiques de purificació en l’ús d’aliments, austeritat i pràctica del matrimoni només amb la finalitat de la procreació; els segons en canvi, eren els que havien rebut la imposició de mans o el consolamentum, s’abstenien del matrimoni o procreació, i feien dejunis i abstinències i altres pràctiques que els eren reservades. Els simples creients acostumaven a rebre el consolamentum poc abans de morir.

Els càtars estaven organitzats en diòcesis i comunitats i tenien cases de pregària on practicaven la “fracció del pa”; practicaven una litúrgia i una predicació austera, molt oposada a l’opulència de l’església oficial, en la qual fustigaven sovint la vida poc exemplar dels magnats civils i religiosos. El catarisme tenia un caràcter intimista que atreia la gent senzilla i fins alguns nobles i pensadors. Cada diòcesi tenia un bisbe, ajudat de dos auxiliars anomenats el “fill gran” i el “fill petit”; també tenia ancians, preveres i diaques. La predicació no estava reservada a la jerarquia i la practicaven molt sovint els perfectes, homes i dones.

Un primer testimoni de la seva organització i expansió és el concili celebrat l’any 1167 a Sant Felix de Lauregués prop de Tolosa, sota la presidència del papa Nicetes, cap de l’església dualista de Constantinoble. Hi assistiren tres bisbes que foren ordenats de nou o regularitzats i se’n consagraren tres més, tots per al Migdia francès, entre els quals els de Tolosa i el de Carcassona, i es dividiren els territoris basats en les diòcesis catòliques. També hi consta un bisbe per l’Aran.

El seu esperit proselitista i en especial la seva actitud crítica davant la societat religiosa i civil del seu temps va fer que la nova doctrina conegués una ampla difusió en la societat occitana i s’estengués també a alguns sectors del territori català. Al pas dels segles XII al XIII es constata l’existència d’una església càtara ben organitzada, sense desviacions doctrinals, amb un fort poder d’atracció, convicció o fanatisme en els seus adeptes. La seva expansió va ser afavorida sobretot pels contactes comercials de l’Occitània —amb una forta producció tèxtil i artesanal— amb les comarques veïnes. Cal recordar també que el catarisme, a diferència de l’església oficial, no considerava dolents el lucre ni la usura, cosa que afavoria les produccions artesanes. També va guanyar aviat alguns adeptes entre els nobles, ja que així podien recuperar béns donats a monestirs pels seus avantpassats, i sobretot entre les dames, gràcies al seu intimisme i una certa mística de la qual era envoltada la doctrina càtara.

L’església romana va reaccionar contra la suposada heretgia, bé que en realitat era una nova religió, enviant-hi predicadors, especialment dominics i franciscans que aleshores s’estaven organitzant; també amb llargues i poc fructíferes temptatives per obligar els senyors feudals d’Occitània a sotmetre els heretges. Davant dels fracassos inicials d’atacar el moviment, el papat va recórrer a l’excomunió i a l’interdicte.

Pel gener del 1208 fou assassinat el legat papal, Pere de Castellnou, i es va acusar el comte Ramon VI de Tolosa d’instigador de l’homicidi; el fet, considerat molt greu, va fer iniciar una croada contra els càtars o albigesos, per a la qual es va predicar al N de França i a d’altres indrets veïns durant el mateix any. El rei de França, que feia molt de temps que ambicionava la sobirania del Llenguadoc, vinculada majoritàriament als sobirans de la corona catalano-aragonesa, va afavorir tot seguit l’aplegament de gent i cavallers per a la croada, que entrà en terres del Llenguadoc pel juliol del 1209. Tot seguit va començar una lluita ferotge, es van ocupar places i ciutats com les de Besiers i Carcassona, però es va evitar inicialment l’atac a la ciutat de Tolosa perquè el seu comte va dir que acataria les decisions de Roma en l’afer de l’assassinat del qual se l’inculpava. Ben aviat va prendre la direcció de la croada Simó IV, comte de Montfort, el qual s’establí a Carcassona i des d’allí dirigí atacs contra diferents senyors i els sotmeté. També anà contra el comte de Tolosa, el qual a causa de la seva posició ambigua o conciliadora tenia la ciutat, capital del seu comtat, dividida per fortes lluites internes.

El rei d’Aragó i Catalunya, Pere I el Catòlic, que era el sobirà de les terres que anava conquerint Simó de Montfort, va intentar aturar la croada en el concili o reunió de Lavaus, però no ho aconseguí, i per això decidí plantar batalla als croats davant Muret, plaça on s’havia refugiat Simó de Montfort amb el seu exèrcit. L’assalt a Muret fou un fracàs. El rei fou mort en la lluita el 12 de setembre de 1213 i això va provocar que les tropes catalanes abandonessin Occitània.

Els concilis de Montpeller i l’ecumènic del Laterà (1215) van deposar el comte Ramon VI de Tolosa i el privaren de les seves terres. El nou senyor, Simó de Montfort, rebé la investidura dels nous feus de mans del rei de França, que ara se’n considerava sobirà, però per poc temps perquè Simó i el seu germà Guiu moriren en el setge de Tolosa del 25 de juny de 1218.

L’any 1224, el rei Lluís VIII de França féu convocar de nou la croada contra el Llenguadoc, on encara resistien grups de càtars en diferents punts. És a partir d’aquest moment que anaren caient en mans dels croats del rei de França els castells del Perapertusès i de la Fenolleda. (APF)

Les conseqüències de la guerra

La Fenolleda restà al marge de les operacions militars de la croada contra els albigesos. Tanmateix, no és pas menys cert que el destí de la contrada va anar lligat a les conseqüències polítiques de la guerra albigesa. Des del començament de la croada, el francès Simó de Montfort havia obtingut el títol de duc de Narbona i per aquesta raó havia esdevingut el senyor teòric del vescomte Pere de Fenollet. Aquest darrer, procedent per part de pare de la família de Saissac (a la Muntanya Negra, al nord de Carcassona), s’havia compromès amb els heretges perseguits, i alguns senyors desposseïts per la croada havien trobat refugi a la Fenolleda, que havia quedat al marge de les lluites. Aleshores, el rei de França confià el 1226 aquesta regió al senyor del Rosselló, Nunó Sanç, però aquesta concessió no tingué cap efecte pràctic fins tres anys més tard, en què el senyor de Fenollet va reconèixer la senyoria de Nunó Sanç. Potser amb aquest gest polític Pere de Fenollet volia demostrar que reconeixia sobre aquelles terres l’autoritat d’un príncep lliure de qualsevol sospita d’heretgia.

Tanmateix, Pere continuà recolzant els partidaris dels heretges i l’any 1240 participà activament en l’intent de reconquesta de Carcassona per part del vescomte Ramon Trencavell III. Amb la mort de Nunó Sanç el 1242, la Fenolleda podia tornar a passar a mans del vescomte de Narbona, però es continuà escapant, de fet, de l’autoritat dels Capets; això fou durant força temps, ja que els darrers senyors que resistien del País de Salt i de les Corberes es rendiren, torre per torre, a partir de l’any 1240. Aquest context favorable als representants del rei de França els va permetre de projectar una intervenció armada a la Fenolleda cap al 1250. L’operació no sembla pas que s’arribés a concretar a causa dels importants riscs diplomàtics que se’n podien derivar envers el regne d’Aragó. La sort de la Fenolleda sembla definitivament segellada el 1255 amb l’episodi de la rendició de Querbús i la neutralització de Chabèrt de Barbairan, darrer resistent. A continuació, es produïren les negociacions entre França i la Corona d’Aragó, que acabaren amb el tractat de Corbeil el 1258; aquest tractat va convertir la Fenolleda en una marca entre els dos regnes.

El castell de Puèg-laurènç entre els anys 1241 11246, es convertí en un lloc de refugi per a nombrosos càtars.

ECSA - A. Roura

Quan el 1307 el senyor de Caramanh demanà al rei de França que li concedís els drets de justícia complementaris per als pobles d’Atsat i de Caramanh, la seva petició tingué el suport del rei de Mallorca. Efectivament, aquestes dues localitats es trobaven al regne de França però, alhora, el rei de l’estat veí en posseïa la senyoria a títol personal. De fet, la frontera oficialitzada el 1258 abraça dues realitats entre les quals hi havia una zona de coixí, constituïda per la Fenolleda. I així, no sorprèn pas de constatar que les grans fortaleses reials o les “cinc filles” de Carcassona (Tèrmes, Puèg-laurènç, Pèirapertusa, Querbús i Aguilar) fossin reedificades fora de la Fenolleda, llevat de Puèg-laurènç que, d’altra banda, es trobava arraconada a l’angle nord-oest de la comarca. En tot cas, no es va emprendre cap gran operació de fortificació prop de la línia de contacte amb el Conflent i el Rosselló. (DB)

Bibliografia
  1. J. Abélanet - P. Ponsich: Villes et villages des pays catalans du Nord et du Fenouillèdes, dins Le pays catalan et le Fenouillèdes, dirigida per J. Sagnes, vol. I, Pau 1983, pàgs. 873-1096
  2. P. Alessandri - L. Bayrou: Sur quelques fortifications de la frontière de 1258, dins Frontières et espaces pyrénées au Moyen Àge, CREPF, Perpinyà 1992, pàgs. 151-179
  3. A. Badia i Margarit: Occità i català: raons històrico-lingüístiques d’una separació, dins Catalunya i França meridional a l’entorn de l’any Mil, dirigida per X. Barral i Altet i altres, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1991, pàgs. 340-350
  4. D. Baudreu: Églises et villages à l’èpoque romane dans la partie pyrénéenne de l’ancien diòcese de Narbonne, “Actes del X Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà”, Homenatge al professor J. Guilaine, Puigcerdà-Osseja 1994”, Institut d’Estudis Ceretans, Puigcerdà 1995, pàgs. 615-621
  5. A. Bayrou: Fenouillèdes, diòcese d’Alet. Fragments històriques et statistiques, Saint-Priest-en-Jarez 1980
  6. L. Bayrou: Essai sur les techniques de construction des forteresses royales des Corbières, XIIIème et XIVème siècles, “Études roussillonnaises” (Perpinyà), núm. 8 (1988), pàgs. 11-117
  7. A. Bonnery: Deux églises abbatiales des Pyrénées audoises: Saint-Martin-Lys, Saint-Jacques de Joucou, “Mémoires de l’Académie des Arts et des Sciences de Carcassone” (Carcassona), núm. 3 (1989-90), pàgs. 133-144. A. Cazes: Le Roussillon sacré, Imprimerie Catalane, Perpinyà (la edició, Prada 1977)
  8. J. Costa: Català i occità a Tarerac, “Actes del VIII Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura catalanes”, vol. I, Tolosa de Llenguadoc 1988, pàgs. 99-107
  9. H. Guiter: Atlas linguistique des Pyrénées orientales, CNRS, París 1966
  10. H. Guiter: La llengua del Fenollet abans del tractat de Corbeil, “Actes du 5e Congrés International de Langue et Littérature d’Oc et d’Études franco-provençales. Nice 1967”, Publications de la Faculté des Lettres et Sciences humaines de Nice, núm. 13, 1974, pàgs. 31-39. [Aquest mateix text, sense els mapes, fou publicat pel mateix autor amb el títol La catalanitat del Fenollet, “Revista catalana” (Barcelona), núm. 4 (1969), pàgs. 12-19.]
  11. H. Guiter: La structure linguistique des Pyrénées orientales en l’an Mil et sa genèse, dins Catalunya i França meridional a l’entorn de l’any Mil, dirigida per X. Barral i Altet i altres, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1991, pàgs. 362-367
  12. F. Maillard - R. H. Bautier: Un dénombrement des feux, des individus et des fortunes dans deux villages du Fenouillèdes en 1306, “Bulletin philologique et historique” (París), (1966), pàgs. 309-328
  13. P. Ponsich: Límits històrics i repertori toponímic dels llocs habitats dels antics “països” de Rosselló-Vallespir-Conflent-Capcir-Cerdanya-Fenolledès, “Terra Nostra” (Prada), núm. 37 (1980), pàgs. 3-197
  14. P. Ponsich: Le comté de Razès, des temps carolingiens au traité de Corbeil, “Études roussillonnaises” (Perpinyà), núm. 9 (1989), pàgs. 33-54
  15. A. de Pous: Le pays et la vicomté féodale de Fenolléde (du VIIIe au XIVe siècles), ed. Roudil, París 1973
  16. R. Quehen - D. Dieltiens: Les châteaux cathares et les autres, Montesquieu-Volvestre 1983
  17. Ch. Raynaud: Les villages disparus dans les Pyrénées audoises: les mutations médiévales de l’habitat, “Annales du Midi” (Tolosa de Llenguadoc), núm. 176 (1986), pàgs. 433-467