L’arquitectura civil i militar i l’arqueologia
Mapa dels castells i les edificacions militars de la Fenolleda anteriors al 1300.
J. Salvadó
L’organització de la xarxa de castells de la Fenolleda, que segurament s’havia començat a dibuixar en època carolíngia i que havia restat gairebé ben acabada en l’època de feudalització dels segles XI i XII, va quedar força afectada pel fet que aquesta comarca, al segle XIII, passés a formar part del regne francès, circumstància que li va representar esdevenir la frontera meridional d’aquest reialme, davant de les terres que depenien dels reis catalano-aragonesos. Els canvis derivats de l’ocupació francesa tingueren tanta repercussió en algunes fortificacions que fan que, per exemple, sigui difícil de descobrir les primeres etapes, anteriors a la conquesta francesa, de castells tan importants com el de Puèglaurènç.
Abans de l’any 1000 ja hi devia haver en aquesta comarca de la Fenolleda unes quantes fortificacions, situades en llocs centrals o estratègics. En primer lloc hem de pensar en el castell de Fenolhet. Aquest indret donà el nom a la comarca i fou el centre on els comtes de Besalú tingueren el seu castell, ja documentat l’any 1020. És molt possible que al segle X ja existís un recinte refugi al cim del turó de Fenolhet. Potser fou, però, al segle XI que s’edificà la torre o la construcció sobirana —de la qual ara només resta un gruixut pany de paret-, acompanyada d’un clos poc o molt gran. Posteriorment es degué construir un segon recinte, en el qual, ja cap al segle XIII, es bastí una torre per a protegir l’accés. Més avall, prop del poble, sembla que encara hi ha restes d’un tercer clos.
També devia tenir un paper important a l’extrem occidental de la comarca el lloc d’Atsat, ja documentat com a “vic” (vicus) l’any 954. És possible que, en aquest moment, al cim del turó on ara s’alcen les restes del castell ja hi hagués un clos refugi. Aquest castell originari potser fou reformat en època romànica —hi ha restes d’alguns murs que poden ésser d’aquesta època— i després fou ampliat i molt modificat vers l’època moderna.
A banda d’aquests dos indrets, és possible que encara hi hagués algun altre centre important fortificat en una època primerenca, situat al bell mig d’una vall o bé en la confluència de dues valls. Segurament la primera fortificació que hom edificà a Puèg-laurènç, de la qual no és pas segur que n’hagi restat res, podria ser d’aquesta època.
Tampoc no és gens fàcil d’establir la datació de la fortificació anomenada el Castèl dels Moros de Caudièrs de Fenolhet sense fer-hi una excavació; és situada, això sí, en una vall lateral que tenia un cert valor estratègic, ja que servia com a lloc de pas cap a les valls de Sant Ferriol i de Sant Bertran. També podríem relacionar amb un lloc central l’anomenat Castelhàs de Sornian, tot i que segurament n’hauríem de cercar l’origen en una època molt reculada.
Seguint el curs de l’Aglí cap a l’est, hauríem trobat algunes fortificacions, com Tornafòrt i Trinhac (la Tor de França). Les restes que hom pot trobar a la Tor de França són molt escasses. En canvi, a Tornafòrt podem contemplar un dels castells més antics de la comarca i prou ben conservat per a saber com era. És situat al cim d’un turó que domina el curs de l’Aglí. Té una planta gairebé rectangular; fa uns 15 m de llarg per poc més de 10 m d’ample. Els seus murs són fets amb un aparell constructiu que recorda el d’altres fortificacions fetes vers l’any 1000.
Als segles XI i XII hi hagué a tot arreu importants canvis en la societat. Canviaren les relacions entre els senyors i els pagesos i canvià també el nombre de senyors, amb l’aparició d’una baixa noblesa que s’estengué per tots els racons del país, en relació amb gairebé cadascun dels pobles. Aquestes transformacions que es desenvoluparen després de l’any 1000 provocaren la creació de nombroses sagreres i de nombrosos castells feudals. Com veurem més endavant, això tingué una clara repercussió en el poblament, en crear-se vers el segle XI nombrosos pobles “eclesials”, i vers el segle XII molts pobles “castrals”(*).
Podem esmentar, amb relació a aquesta comarca, nombrosos castells fets arran de la feudalització. Cal tenir present, però, que algunes vegades les construccions que han arribat fins a nosaltres en realitat són posteriors a l’època romànica. Com a castells que degueren ésser fets en aquest moment de feudalització, podem esmentar per exemple els de Montalban, Belestar, Santa Colomba, Lançac, Arçan, Corbós, Montfort, etc., tots ells propers a un lloc de poblament (bé que moltes vegades el poble fos fet en un moment posterior al moment en què es féu el castell). Alguns altres, també fets en aquesta època, restaren més allunyats dels llocs de poblament, com els de Rocaverd, Termena o Las Albas. En podem parlar més detingudament.
El castell de Montfort és un castell roquer. A partir de les escasses restes conservades, ens podem imaginar un recinte ampli que coronava el cim del turó del castell. Potser, fins i tot, hi havia una torre de planta quadrangular a la roca més prominent, tal com trobem, per exemple, al castell de Camps, a la comarca veïna del Perapertusès. Sota del castell de Montfort possiblement s’estenia, en època medieval, un poble.
El castell de Santa Colomba s’alçava sobre la cresta d’un serrat. Tenia una planta quadrangular. Les restes escasses d’aquesta fortificació resten prop de la riba dreta de l’Aigueta, damunt del poble actual (creat segurament en època medieval).
A Castelfisèl segurament els canvis produïts després de la conquesta francesa foren importants. D’abans d’aquest fet, de quan era un castell vescomtal, n’ha restat, però, una torrassa amb una planta poligonal. Després, es construí un gran clos de muralles al seu costat i es bastí una torreta damunt d’aquesta “força” o torrassa original.
El castell de Las Albas és un típic castell feudal, certament molt interessant. Crida l’atenció la seva localització, la seva forma i també el seu relatiu bon estat de conservació. El castell era format per una torre (turris) i un recinte (cinctus). La seva torre, de planta quadrangular, fou bastida al cim d’una roca envoltada d’un espadat vertical pels quatre costats. Tot el castell fou construït damunt de l’aiguabarreig de dos rius.
Al poble de Montalban lo Castèl hem de diferenciar el recinte del castell, conservat sobretot a la banda meridional, la torrassa que hi ha al costat septentrional i el recinte que tanca el poble i que hom pot veure en gairebé tot el seu recorregut. Primerament, vers el segle XII o XIII, sembla que hom edificà el perímetre fortificat del castell, amb els seus llenços de murs fets de carreus ben escairats i les seves bestorres (situades prop de l’antiga capella del castell); s’han conservat dues torres, el llenç occidental i l’angle del nord-oest i el pany de mur del nord-est. Després d’una etapa de destrucció, hom construí, ja en un moment molt tardà, la torrassa del nord, potser en el mateix lloc on abans ja hi havia hagut una altre torre. La muralla jussana, que clou les cases del poble, ha estat datada al segle XIV.
El castell de Belestar era format per una torre amb una planta quadrada i al seu costat una sala de planta rectangular, coberta per una volta. Segons L. Bayrou aquesta torre pot ser datada cap als segles XI o XII; les altres construccions són més tardanes.
El castell de Palmas era constituït també per una torre de planta gairebé quadrada (fa 6, 1 m de llarg a l’exterior) i per un recinte. La porta d’aquesta torre era situada, tal com se sol esdevenir en moltes castells, al nivell del pis principal. La torre ha estat datada al segle XII o a l’inici del segle XIII. El clos, tal com ha arribat fins a nosaltres, és tardà, de cap al segle XIV. Sembla que al seu costat hi havia un poble.
A Rocaverd hi havia dos castells. Un castell bastit sobre el curs del riu, format per quatre parets, una de les quals, la que donava al vall artificial i a la muntanya, més gruixuda i perforada per diverses espitlleres. L’altre castell, potser més primitiu, era situat a uns centenars de metres d’aquest primer i construït sobre una afuada agulla de pedra. És un niu d’àguiles, un lloc de guaita. Qui el féu no perseguia pas, per exemple, controlar un poble, sinó ferse un refugi molt segur, quasi inabastable (amb tots els inconvenients que això devia representar).
Hi ha un conjunt important de castells d’aquesta comarca que foren fets o refets ja en un moment més tardà, vers el segle XIII. El castell d’Arçan, per exemple, era format per una torre o “força” de planta quadrangular i per un recinte força gran, constituït per unes muralles molt altes, de les quals només s’han conservat alguns petits fragments. Possiblement sota el castell hi hagué un establiment humà.
A Lançac hauríem trobat una organització de l’espai semblant. La torre que veiem actualment al cim del turó no era pas l’únic element constructiu que hi havia. Al costat seu, cap al nord i cap a l’est, s’estenia un recinte, que acabava a tocar d’un portal situat a l’extrem septentrional. Més avall, per sota d’aquest clos, hom pot trobar nombroses restes dels habitatges d’un poble abandonat.
A Corbós, segurament hi hauríem trobat una organització de l’espai també semblant. Al cim hi havia el castell, format per una torre encimbellada damunt la roca i per una sala annexa. Per sota hauríem trobat un clos del castell. Més avall encara hom pot veure les restes ensulsiades dels habitatges d’un poble rònec.
El castell de Termena, situat al nord del poble de Rasiguèras, és semblant, per exemple, al castell de Lançac. Està format per una torre, de planta rectangular, per un primer recinte sobirà i per un ampli recinte jussà. La torre és acabada amb una volta que suporta el terrat que hi ha al cim.
El castell de Caladroer, tal com ha arribat fins ara, sembla també una gran torrassa de planta quadrada. Tot i que ha estat refeta en aquest segle, encara s’hi poden veure restes de panys de parets originals i la porta primitiva, situada a uns 9 m del sòl exterior. Possiblement, de bell antuvi, hi hauríem trobat un clos semblant al recinte que trobem, per exemple, al castell de Novèla, a la veïna comarca del Perapertusès.
El castell de Sabardan, situat al cim d’una gran penya, davant del castell de Fenolhet (o de Sant Pèire), veiem que fou construït en dues etapes diferents. Com a Castelfisèl, fortificació situada a pocs quilòmetres d’aquest indret, hi ha una primera etapa potser anterior a la conquesta francesa i una segona etapa feta cap a mitjan segle XIII, en època de Lluís IX. En un primer moment es féu una bestorre massissa, de planta semicircular i un recinte annex. Posteriorment es reféu tot el sector occidental, on s’edificà una altra torre, en part circular.
Un dels castells més grans i més coneguts d’aquesta comarca és el castell de Puèg-laurènç, situat a la confluència del camí que va de Sant Pau de Fenolhet a Atsat amb el camí que segueix la Bolzana cap al sud, vers Montfort. Tal com ha arribat fins a nosaltres, aquest castell és format per dos recintes, un de sobirà, centrat en una torrassa de planta quadrangular, i un de jussà. El clos jussà té una longitud d’uns 80 m i una amplada de gairebé 30 m; té una torre d’angle a l’extrem est i una bestorre al mig del llenç meridional. Aquest recinte inferior és datat amb seguretat després del moment en què aquesta fortificació passà a dependre del rei francès. En canvi, la datació dels elements que componen el recinte sobirà és molt més difícil. Així, mentre que P. Ponsich considera que la torrassa feta amb pedres poc treballades i la base del mur d’aquest clos sobirà foren bastits cap al segle X i el recinte de planta triangular que envolta aquesta torre fou alçat al segle XII, L. Bayrou creu que totes aquestes construccions, d’acord amb llurs característiques, també degueren ésser fetes en un moment tardà, no anterior a la conquesta francesa.
La casa forta d’Orsièras és situada sobre una petita elevació, al costat d’un coll que permetia de comunicar la vall de la Bolzana amb la vall de l’Adasig i, fins i tot, amb la vall de Mosset i Molig, ja a la comarca del Conflent. En aquest indret segurament un senyor local construí una petita fortificació que feia, a l’interior, de 3, 7 a 4, 7 m de costat (més uns murs d’1,7 m); tenia un trespol de fusta que separava el nivell situat a peu pla de la planta principal.
Podem relacionar aquesta petita fortificació amb moltes altres cases fortes que trobem d’ençà del segle XII, per exemple, en altres comarques pirinenques.
A Sequèra hi ha una casa forta, més gran i més tardana; fa 21 m de llarg per 13, 5 m d’ample. Ja pertany, però, a un moment molt modern dins el marc cronològic establert en aquesta obra. Com veurem, són més interessants, a part l’església clarament romànica, les restes d’un antic vilatge abandonat.
Així mateix, al costat d’algunes altres poblacions d’aquesta comarca, en època medieval, hauríem pogut trobar un castell. Actualment, però, de la fortificació feta a l’edat mitjana o bé no en resta res o bé se n’han conservat unes restes molt minses, perquè en el mateix indret hom va construir un altre castell en una època més moderna o bé perquè hom va aprofitar els carreus per a fer, per exemple, algunes cases novelles al poble proper. Així, a Lo Vivièr només hi ha les ruïnes d’un castell modern, a Rebolhet no resta gairebé res de la fortificació medieval o a la Tor de França les possibles restes més velles han restat encastades entre els edificis fets en una època posterior a la romànica.
La major part dels pobles actuals van néixer en època medieval com a pobles “eclesials” o com a pobles “castrals”. L’anàlisi acurada que n’ha fet D. Baudreu, a partir dels cadastres de l’inici del segle XIX, permet de reconstruir les etapes primerenques de molts dels establiments humans d’aquesta comarca.
Aquest estudi de l’anatomia i dels parcel·laris de les diverses poblacions fa possible de parlar de llocs de poblament originats sota la protecció d’una església, de pobles nascuts a redós d’un castell i també, i encara és més interessant, de canvis de localització dels establiments humans, que han fet, per exemple, que la gent es traslladés del costat d’una església al costat d’un castell o bé que la gent abandonés aquest recer —si hom ho pot considerar així— “castral” per tal de retornar a les terres més properes a les planes. Aquests processos de trasllat de la població ja els hem vist amb relació a d’altres comarques catalanes properes, com ara el Conflent (Eus), el Vallespir (Cortsaví) o la Garrotxa (Santa Pau); en aquest cas de la Fenolleda, però, podem esmentar molts exemples.
Els pobles “eclesials” es van constituir cap al segle XI. D’acord amb el parcel·lari que ha arribat fins a l’època contemporània, ens adonem que molts d’aquests pobles tenien una planta quadrangular; era així a Rasiguèras (amb unes mides de 31 m per uns 52 m), a Prunhanas (el clos original feia 32 m per 50 m), a Trevilhac (feia uns 56 m d’ample), a Pesilhan de Conflent (on el recinte del poble feia 46 m per 68 m), a Centernac (on feia 33 m per 62 m), etc. Alguns altres pobles “eclesials”, com Cassanhas, tingueren una planta poligonal (d’uns 61 m d’ample). D’altres prengueren una forma més arrodonida, com Sant Martin (amb un diàmetre d’uns 80 m).
Els pobles “castrals” sovint nasqueren en un moment una mica més tardà, vers el segle XII, en relació amb un castell proper. Podem esmentar, per exemple, els de la Tor de França i de Prats de Sornian, amb una forma de semicercle, Montalban lo Castèl, amb una planta arrodonida i una longitud d’uns 100 m, Caudièrs de Fenolhet, amb una planta quadrangular de 81 m de llarg, Belestar, amb una planta quasi quadrangular de 50 m per 81 m, Ancinhan i Caramanh, amb una forma allargada, etc.
La creació d’aquests pobles arrecerats sota la protecció i el control d’un castell molt sovint va provocar un procés d’encastellament. És molt il·lustratiu d’aquests processos allò que s’esdevingué a Lançac. Hi hagué un doble moviment: primer, la població, que s’havia instal·lat a recer de l’església, deixà l’edifici eclesiàstic i s’encastellà al costat de la nova fortificació edificada en un turó proper; ja al final de l’edat mitjana, la gent tornà al fons de la vall, al costat de l’antiga església parroquial i dels camps del riberal.
Aquests moviments de població van motivar l’existència de molts pobles abandonats. Algunes vegades eren pobles “eclesials”, inicialment construïts dins la sagrera o el cercle protector i després abandonats a causa de la pressió senyorial. Així a Montalban lo Castèl, a L’Esquèrda, a Santa Aularja del Vivièr, a Sant Miquèl de Sornian, a Caramanh, a Caudièrs de Fenolhet, etc.
Hi ha també casos de pobles “castrals” abandonats, com Lançac, Arçan o Corbós. Alguna vegada la població acabà abandonant el castell i l’església; per exemple a Trilhan.
Dins d’aquesta complexa tipologia, també cal parlar del possible trasllat parcial de pobles, com s’esdevingué, per exemple, a Fenolhet o a Pesilhan de Conflent.
Pel que fa als pobles rònecs, hem de fer esment dels de Sequèra, Lançac, Corbós i Jonqueròlas. En aquests casos, potser a causa que l’abandonament no es produí fins a la darreria de l’edat mitjana o a l’inici de l’època moderna, podem veure més bé les restes dels habitatges abandonats que no pas en molts dels pobles “eclesials” que ja s’abandonaren vers el segle XII.
Sequèra s’organitzava entre l’església i la casa forta i a llevant de la casa forta. A l’est hi havia el camí d’entrada, en relació amb el qual es construïren les cases més orientals. Pel sud arribava al poble una carrerada, encara dibuixada al pla cadastral fet a l’inici del segle XIX.
El poble de Lançac restava limitat per un mur. Dins d’aquest espai clos hauríem trobat diversos habitatges repartits segurament d’una manera semblant a com es reparteixen les cases dels pobles de Prats de Sornian o de la Tor de França, que han arribat fins a l’actualitat.
Els pobles creats de bell nou a l’edat mitjana moltes vegades eren ben organitzats i, a causa que els límits de les parcel·les urbanes s’han mantingut tossudament al llarg dels segles, encara podem descobrir aquesta organització en els parcel·laris actuals (i encara més als cadastres del segle XIX). Un cas molt espectacular de vila nova és Sant Pau de Fenolhet. Primerament cal assenyalar el seu origen plurifocal: d’una banda, un establiment bastit al costat de l’abadia, i de l’altra, una vila organitzada a tocar de l’església parroquial. A més, cal cridar l’atenció sobre la forma dels carrers que, com si fossin els sis eixos d’un ventall, neixen al costat de l’església; només un carrer transversal els parteix de nord a sud a uns 50 m de l’església.
Alguns dels llocs de població i algunes de les fortificacions tenen una justificació i una causa en l’existència de les principals vies de comunicació. Pensem en Castelfisèl, en la Tor de França o en Tornafòrt. Pensem en Las Albas o en Rocaverd. Pensem en la casa forta d’Orsièras. Ja hem esmentat també l’exemple de Puèg-laurènç. Així mateix, viles com Sant Pau de Fenolhet, Atsat o Caudièrs de Fenolhet degueren néixer pel fet d’ésser situades en una cruïlla o a prop d’un lloc de pas important. Com acabem de dir, la relació entre Sequèra i una carrerada per al bestiar també sembla evident.
Pel que fa als ponts, podem esmentar el de les gorges de la Fou, sobre l’Aglí, o el que hi ha prop del castell de Rocaverd, sobre l’Adasig. La datació dels ponts és difícil, tot i això sembla que aquest pont de la Fou i l’arc central del de Rocaverd degueren ésser fets en època medieval. El pont que hi ha sobre l’Adasig, al sud d’Ancinhan, no sembla pas, en canvi, que pogués ésser fet en l’època que estudiem.
Mereix un apartat a part l’aqüeducte-pont que hi ha sobre el riu Aglí, sota el poble d’Ancinhan. Bona part d’aquesta construcció fou feta en època romana. Tanmateix, hi ha algun arc que, d’acord amb l’anàlisi arqueomètrica dels maons feta a la Universitat de Rennes, fou refet en època carolíngia. Així mateix, sembla que les dues arcades centrals foren fetes al segle XIII.
A sota del poble de Centernac, a la riba esquerra de l’Aglí, hi havia un molí, que era tingut pels templers; actualment ha estat convertit en una farinera. Sembla que encara es conserva la sala de les moles original, coberta amb una volta feta amb carreus ben escairats. Des de fora, hom pot veure encara la sortida del carcabà acabada amb un arc de pedra treballada.
Pel que fa a les excavacions, podem fer esment de les que es van fer al castell de Fenolhet (o de Sant Pèire), que sobretot eren destinades a aclarir la planta del castell, o les de l’església de Sant Bertomiu de Jonqueròlas. En aquest darrer jaciment, molt proper a la frontera franco-catalana del segle XIII, s’hi ha estudiat l’espai clos situat al sud de l’església, l’espai que corresponia al poble medieval i l’espai destinat al cementiri. El poble, un hàbitat agrupat situat al nord-est de l’església, tenia una extensió d’uns 90 m de llarg —d’est a oest— per uns 50 m d’ample. La ceràmica trobada, pel que fa als nivells més antics, ha estat datada cap als segles XIII i XIV, a partir de la troballa, en el clos eclesiàstic, de dos diners tornesos de Lluís IX (1226-70) i d’un gros d’argent de Felip IV (1285-1314)(*). Els fragments de vores trobats pertanyen a olles de terrissa grisa, poc fina i amb molt desgreixant de sorra. Aquest poble sembla que fou abandonat en el curs del segle XIV.
A la Fenolleda hi hagué uns quants moments en què es produïren canvis importants que van alterar profundament el paisatge, l’organització de castells i pobles, d’aquesta comarca. Com en la major part de les comarques, els canvis de després de l’any 1000 motivaren l’aparició d’uns pobles “eclesials”, la creació de nombrosos castells feudals i la fundació de gran nombre de pobles “castrals”. Hi hagué, però, un canvi important al segle XIII, la instauració d’una frontera que separava dos estats —França i Catalunya-Aragó—, que provocà a la banda de la Fenolleda noves transformacions, com ara la construcció de grans fortificacions, com la de Puèglaurènç, o com fou la fortificació dels petits castells dels diversos pobles propers a la línia de separació entre aquestes terres occitanes i les terres catalanes del Rosselló o del Conflent. (JBM)
Vegeu: Castells i edificacions militars de la Fenolleda anteriors al 1300
L’arquitectura religiosa
Mapa de les esglésies de la Fenolleda anteriors al 1300.
J. Salvadó
L’arquitectura religiosa d’època alt-medieval a la comarca de la Fenolleda es caracteritza per l’absència de grans obres i per l’escassesa de construccions conservades. Aquestes edificacions, en la seva major part, foren bastides als segles XII i XIII, en un moment de manca de creativitat i d’empenta constructiva, i encara moltes han arribat fins als nostres dies amb importants alteracions i modificacions de les seves estructures. D’altra banda, cal assenyalar la persistència de formes i tipologies alt-medievals en edificis com Sant Laurènç de Puèg-laurènç o Sant Esteve de Rebolhet, construïts a la baixa edat mitjana o fins i tot en època posterior, però que romanen fidels a les fórmules constructives i formals dels edificis del segle XIII.
De tot el conjunt d’edificis alt-medievals que es conserven a la Fenolleda, el grup més coherent i més interessant, des del punt de vista arquitectònic i històric, correspon a les obres construïdes al segle X. Entre aquestes podem comptar les restes de l’església de Sant Nazari e Sant Cels d’Ancinhan, la migradesa de les quals planteja nombrosos dubtes sobre la seva estructura, i sobretot les esglésies de Santa Felicitat a Sornian, Sant Cebrian de Cuixós o Sant Bertomiu de Jonqueròlas; aquests temples repeteixen un mateix esquema tipològic, d’una nau amb un absis trapezial o rectangular, i un mateix procés de reformes, en èpoques, però, diverses, amb l’afegitó d’arcs formers adossats als murs de la nau concebuts per suportar una volta de canó, la qual substitueix l’estructura originària de les cobertes, sens dubte fetes amb embigat de fusta.
Mereix un esment especial l’església de Sant Miquèl a Sornian, un dels edificis més interessants de la comarca i una de les obres més significatives de l’arquitectura catalana anterior al segle XI. Aquest interès ve donat no tant per la seva tipologia, que s’ajusta als models més comuns de l’arquitectura del seu temps, sinó pel seu procés constructiu, amb una nau del segle IX, molt gran amb relació al seu absis, a la qual s’afegí una segona nau cap a la fi del segle X; per aquesta raó, Sant Miquèl constitueix una de les escasses mostres de la influència directa de l’obra del monestir de Sant Miquel de Cuixà en l’arquitectura del seu entorn geogràfic. Aquesta influència es fa especialment sensible en el traçat dels seus arcs, a les portes i a l’arc triomfal —que segueixen el model dels arcs de l’església de l’esmentada abadia conflentana-, i en la forma absidal, ultrapassada, elements que contrasten amb els de la nau preexistent, amb absis trapezial i arcs escanyats de poc desenvolupament.
A l’església primitiva de Sant Miquèl a Sornian trobem tres portes, una al sud, que n’era l’accés, una a ponent, que comunica amb una construcció coetània o anterior a l’església, i una altra més estreta, al nord, que també retrobem a l’església de Sant Cebrian de Cuixós; aquesta darrera obertura evoca les portes al nord de moltes esglésies anteriors al segle XI de la regió de l’Empordà-Rosselló (vegeu el volum VIII de la present obra, pàg. 142), com Sant Romà de Sidillà, Sant Miquel de Palol Sabaldòria o Sant Martí del Forn del Vidre. Aquesta circumstància s’afegeix a les condicions tipològiques de les esglésies esmentades, que conformen la unitat estilística de l’arquitectura anterior al segle XI, en la regió de Septimània i dels comtats catalans, de la qual les esglésies de la Fenolleda en són un bon exemple, establint el nexe geogràfic entre la regió d’Aude i la zona del Conflent-Rosselló-Empordà.
Dins la sèrie d’edificis anteriors al segle XI, caldria considerar la curiosa i alterada església de Sant Jacme de Castelfisèl, que en les seves parts essencials sembla correspondre’s amb les formes arquitectòniques d’aquesta època, tot i els importants interrogants que presenta en el seu estat actual.
La sensació de migradesa de l’arquitectura anterior al segle XI s’accentua encara més quan s’observa el conjunt de construccions d’aquesta centúria conservades a la comarca, on pràcticament no ha pervingut cap edifici rellevant, llevat de la molt modificada església de la Santa Crotz de Viran; aquest temple fou construït dins els paràmetres de les formes llombardes. Probablement, una de les obres més notables que es construïren en aquesta època a la Fenolleda fou l’església del monestir de Sant Martin de Les, avui dissortadament desapareguda, de la qual, tanmateix, es poden deduir les seves característiques arquitectòniques malgrat l’absència absoluta d’informació sobre la composició de les seves façanes; l’obra sembla que s’ajustava de manera precisa als plantejaments estructurals de l’arquitectura llombarda, amb una distribució molt simple del seu espai interior, disposat en pla basilical a tres naus amb pilars rectangulars de separació entre elles.
A part aquestes obres, fragmentades o arruïnades, el panorama de l’arquitectura del segle XI a la Fenolleda es completa amb obres alterades o dubtoses com Santa Maria de Felhuns, part de la nau de Sant Pèire de Planèsas i potser Sant Vicenç de Sequèra.
Un exemple de la utilització de les formes llombardes és l’església de Sant Just de Palmas, que palesa unes estructures constructives ja molt evolucionades, pròpies d’una edificació del segle XII, però encara fidel a les fórmules ornamentals de l’arquitectura llombarda.
Els altres edificis construïts al segle XII que es conserven, com Sant Estève de Camporsin, Sant Ròc de l’Esquèrda i sobretot Sant Laurènç d’Arçan, segueixen, de forma més o menys elaborada, els plantejaments més usuals de l’arquitectura del seu temps, sense elements d’especial rellevància, que tampoc apareixen en obres posteriors més senzilles tipològicament com Sant Bertomiu de Belestar o Sant Julian de las Albas, les quals adopten models que perduren fins a la implantació de les formes gòtiques.
Per a acabar, cal dir que el panorama de l’arquitectura del segle XII a la Fenolleda, tot i la migradesa dels edificis que han pervingut, es manté dins uns paràmetres força comuns amb el conjunt de l’arquitectura que es desenvolupà durant aquesta centúria a Catalunya. (JAA)
Vegeu: Esglésies de la Fenolleda anteriors al 1300
L’escultura monumental
Les restes conservades en aquesta comarca són insignificants tant en quantitat com en qualitat escultòrica. Gairebé només es poden mencionar les peces esculpides que avui formen part de la portada coneguda amb el nom de Nostre Damo de Douno Pa en el parc del santuari de Nostra Dòna de la Val. Segons s’especifica a l’article adjunt, són peces datades per l’autora al segle XI.
Les altres peces escultòriques es troben actualment a l’església de Sant Andriu de Fenolhet. Es tracta de tres capitells, dos dels quals serveixen de suport a una pica beneitera i una baptismal respectivament. L’altre està encastat al mur del porxo molt deteriorat i, segons l’autora de l’article, es pot adscriure al taller de Cuixà; els motius emprats en la seva decoració i també els lleons que apareixen al capitell que sustenta la pica beneitera, formen part del repertori habitual de les comarques de la Catalunya del Nord. El tercer capitell, que presenta un mal estat de conservació, sembla de factura diferent. Els motius esculpits són en aquest cas tant de caràcter zoomòrfic com geomètric i vegetal intercalats. Els dos primers han estat datats a la segona meitat de segle XII. (CLIU)