Castell d’Atsat

Situació

Mur que encerclava la fortalesa per la banda de ponent, el més ben conservat del conjunt, sota el qual s’esgraonen algunes cases del poble.

ECSA - A. Roura

Les ruïnes d’aquest castell són situades en un escarpament rocallós que domina el poble d’Atsat pel costat de tramuntana. Aquesta vila és situada a la riba dreta de l’Aude, tot i que el seu territori s’estén en una part de la riba esquerra a la sortida de les gorges de Sant Jordi.

Mapa: IGN-2248. Situació: Lat. 42° 48′ 34″ N - Long. 2° 14′ 17″ E.

Per a arribar a Atsat des de Caudièrs de Fenolhet, cal agafar la carretera D-117 en direcció a ponent, i després d’haver fet un recorregut d’uns 12 km, cal desviar-se a mà esquerra per la carretera D-118, que mena al Donasà, i en pocs minuts porta directament al poble. Hom pot arribar al castell seguint els carrers de la vila. (PP-MLIR-JBM)

Història

El topònim Atsat sembla manifestar la mateixa arrel que el nom antic de l’Aude donat pels romans, Atax, la conca alta i mitjana del qual era ocupada pel poble celtolígur dels atacini, que tindrien com a nucli urbà important l’actual vila d’Atsat.

La primera menció d’aquest indret en època medieval data de l’any 954, quan en una butlla del papa Agapit II cedida en favor de l’abadia de Sant Martin de Les consta que aquest monestir posseïa terres i vinyes a Adesate; les propietats del cenobi de Sant Martin de Les a Atsat augmentaren l’any 965, segons consta en l’acta testamentària atorgada en aquest any pel comte Sunifred II de Cerdanya-Besalú; el comte li deixà un alou que tenia in vico Atsat. Anys després, en el testament sacramental del comte de Besalú Bernat I Tallaferro, del 1020, es fa menció d’un llegat en favor de l’esmentat cenobi, consistent en un alou que posseïa in villa Utzad i que li pervenia del seu pare, el qual l’havia comprat feia molt temps a un cavaller dit Arnau de Sabartès.

Fou originària d’Atsat una família senyorial del mateix nom, la qual, com tantes d’altres, degué emigrar al Rosselló al segle XIII durant la croada contra els albigesos. De fet, molts dels seus membres són documentats des d’aleshores com a oficials al servei dels reis de Mallorca o de Catalunya-Aragó, i també com a possessors de feus i castellanies en terres rosselloneses.

A l’inici del segle XIV, en concret l’any 1306, és esmentat en la documentació el castrum d’Atsat, el qual havia d’ésser reparat per tal d’assegurar-ne la funció militar; la fortalesa disposava d’una església castral, dedicada a sant Julià i santa Basilissa, que es convertí en la primitiva parròquia. En aquesta mateixa època la vila tenia un total de 387 habitants, repartits en 79 focs, i gaudia d’un pròsper tràfic comercial de fusta, la qual era transportada a través de l’Aude a d’altres indrets, tràfic pel qual el castell d’Atsat cobrava el dret de passatge. Aquesta important funció comercial estava relacionada amb l’emplaçament del poble, situat sobre una via de comunicació que unia el País de Salt i el Rosselló. (PP-DB)

Castell

Detall del sector de ponent del mur perimetral que circundava l’àmbit d’aquesta malmesa fortalesa medieval.

ECSA - A. Roura

El castell d’Atsat té una planta amb una forma de pentàgon irregular. La porta d’accés al recinte era situada al costat de l’angle occidental. En els murs d’aquesta fortificació s’endevina l’existència de diverses etapes constructives, que van des de l’època romànica fins a l’edat moderna; amb tot, segurament, si hom hi fes una excavació arqueològica, encara hi trobaria restes d’èpoques més antigues.

Actualment es conserven sobretot les restes del mur perimetral que encerclava un espai central força ampli. De l’extrem oest, on hi ha la porta, fins a l’extrem sud-est, hi ha una llargada de prop de 50 m; del nord-est fins al sud-oest, la longitud és d’uns 35 m. A dins del recinte, a la cara interior dels murs perimetrals, hom bastí en algun moment unes construccions. Veiem unes parets a la banda nord, que semblen, però, fetes en època moderna. Així mateix, a terra, a tot el costat nord-est i al llarg de tot el mur occidental, també s’endevina l’existència de restes de construccions. És possible que alguns d’aquests edificis adossats siguin de l’edat mitjana.

El mur occidental és potser el més ben conservat. La muralla, en aquesta banda, té una alçada que varia entre els 5 i els 8 m. En alguns sectors trobem un aparell més irregular, format per pedres poc treballades, bé que col·locades en filades horitzontals. Algun tros —sobretot el més meridional d’aquest mur— és fet amb carreus més treballats, units amb força morter, ben arrenglerats en filades, com els que trobem en murs fets als segles XII o XIII.

A l’extrem occidental del mur nord-oest s’obre la porta. A l’extrem oest de la muralla hi ha un contrafort afegit. Després, hi ha el portal acabat amb un arc rebaixat, construït a manera de plec de llibre. Té una amplada de 2, 2 m i una alçada d’uns 2 m. Segurament fou fet o refet en un moment posterior a l’època romànica. També sembla molt refeta la resta d’aquest mur, que té un gruix de 120 cm i una alçada de 6 m. El seu aparell és molt irregular.

Les muralles del nord-est i del sud-est són molt més malmeses. Només en resten fragments, especialment als angles est i sud.

En principi, en el terreny hipotètic, podem suposar que l’espai ocupat actualment pel clos del castell ja era ocupat en una època força reculada per una fortificació, un possible oppidum. En època feudal és possible que l’edifici central del castell fos bastit a la banda oest, on hi ha les restes més importants; això no vol dir, però, que no existís també un recinte que clogués tot el planell que hi ha al cim del turó. Finalment en època baix-medieval i moderna aquest castell fou refet, ampliat i adaptat a les noves necessitats de les fortificacions. (JBM)

Bibliografia
  1. Marca, 1688, cols. 1027-1030
  2. Monsalvatje, 1889, vol. 1, ap. VIII, pàgs. 251-258
  3. Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 497, pàgs. 6-10
  4. Maillard-Bautier, 1966, pàgs. 309-328