Vila i castell de Belestar

Situació

Vista aèria de la vila de Belestar, fundada al segle XII i presidida pel seu castell, que té adossada l’església parroquial.

ECSA - F. Tellosa

Aspecte de conjunt del castell, avui dia força restaurat, amb l’església parroquial a l’esquerra.

ECSA - A. Roura

El poble de Belestar és situat al N d’Illa i a ponent del coll de la Batalla, frontera entre Catalunya i el regne de França des del segle XIII fins al tractat dels Pirineus. El castell i els vestigis de l’antiga muralla són situats al nucli històric del poble, que està assentat al vessant meridional d’un turó rocallós coronat per les restes del castell.

Mapa: IGN-2448. Situació: Lat. 42° 43′ 9″ N - Long. 2° 36′ 30″ E.

Per a arribar a Belestar des d’Illa cal prendre la carretera D-2 que es dirigeix a Montalban lo Castèl, a l’altre cantó de la Tet. Un trencall a mà dreta (D-21) porta a Belestar. (LB-CPO)

Història

Plànol de la vila, amb indicació del nucli medieval format pel castell, l’església i el recinte fortificat, segons el cadastre del segle XIX.

D. Baudreu

L’actual vila de Belestar, juntament amb el seu castell, fou una fundació del segle XII. Belestar té el seu origen en un altre indret anomenat vilar de Riberac, els habitants del qual a mitjan segle XII es veieren obligats a traslladar el poble per necessitats de defensa. Belestar és esmentat per primera vegada el 1173 (alode de Riberacho seu de Pulcro Novo Estar). El castell de Belestar es remuntaria també a aquest període, bé que no se’n té referència directa fins el 1262. El castell fou un punt estratègic de primer ordre des del tractat de Corbeil del 1258, en esdevenir una fortalesa de primera línia de frontera. L’any 1325, Seguer de Perapertusa era senyor de Belestar i de Montalban. Des del 1334, però, la senyoria (o consenyoria) de Belestar era a mans d’Ademar IV de Mosset, del qual passaria a la seva neboda Beatriu de Mosset, filla d’Arnau de Saga i esposa de Berenguer III d’Oms. El 1374, Beatriu adquirí la meitat del castell de Belestar de Joan de Bellcastell, el qual li havia venut ja, l’any precedent, la meitat del de Caladroer.

D’altres documents testimonien els drets de diverses famílies senyorials sobre Belestar. Aquests mateixos anys posseïren Belestar les famílies Matamala (1376) i Santacoloma (1371 i 1421). L’any 1439, Pere Ramon de Montesquiu comprà a Jaumina, filla del difunt Galceran de Santacoloma, la meitat dels castells de Belestar i de Tornafòrt (Rasiguèras). El 1457, Jacoba, vídua de Ramon d’Aiguabella, detenia la senyoria de Belestar, que transmeté al seu fill Ramon d’Aiguabella (1488), el qual prengué el nom de Ramon de Belestar (1499). Hom troba després Pere de Belestar (1544) i la seva vídua Margarida de Belestar i de Bearn, la qual posseïa la meitat del castell el 1599. Testà l’any 1608 a favor del seu germà Àngel de Bearn i, després d’ell, del seu nebot Gastó de Bearn.

L’any 1662 Francesc de Niort era senyor de Belestar i els seus descendents en conservaren la senyoria fins a la Revolució Francesa.

Les ruïnes del castell, comprades per l’Ajuntament de la localitat, foren restaurades fa poc per instal·lar-hi un interessant museu de prehistòria, obert el 1992, on són presentats bàsicament els resultats de l’excavació de l’important jaciment de la cova veïna de la Cauna (del neolític a l’edat del ferro). (PP)

Nucli urbà

Planta del castell, a escala 1:800, amb la torre quadrangular originària, l’edifici de planta rectangular que se li va adossar i les restes dels murs que el protegien.

R. Mallol, segons informació de Z. Knyszewski

El poble de Belestar ha conservat, a la part més antiga, l’essencial de les seves muralles, que formen un recinte de planta rectangular, i les dues portes fortificades que hi donaven accés, una a l’W i a l’altra a l’E, amb un arc apuntat de granit tallat. Les muralles han estat malmeses en ser aprofitades per a bastir-hi habitatges moderns.

Al N del recinte de la vila, al cim d’una penya rocallosa allargassada, hi ha el castell. (LB)

Castell

El castell s’organitza a partir d’una torre quadrangular —molt probablement una antiga torre de guaita— que té adossat a l’E un edifici de planta rectangular. Ambdós edificis són coberts amb volta. Els vestigis d’una cisterna són perceptibles a l’angle sud-est d’aquest conjunt. També es poden veure al SE del cos principal del castell els basaments primitius del seu recinte emmurallat —ara molt restaurat-, que voregen el costat nord de la plaça de l’església. A l’E, aquesta muralla s’uneix a la façana oest de l’església parroquial de Sant Bertomiu, antiga capella del castell. A mig pendent, a l’W, hi ha la porta d’entrada, d’arc apuntat, que ha estat restaurada recentment.

L’observació de la planta permet evocar una cronologia relativa: la torre ha de poder ser datada del segle XI o XII. El cos rectangular que s’hi adossa ha de ser més recent. L’aspecte de la porta, d’arc apuntat, fa que pugui ser datada del final del segle XIII o ja al segle XIV; la construcció del recinte murallat ha de ser gairebé contemporània. (LB)

Bibliografia
  1. Pratx, 1902, núm. 6, pàgs. 165-179
  2. Alessandri - Bayrou, 1992, pàgs. 151-179