Sant Martin de Les

Situació

Un dels escassos vestigis que resten del monestir.

ECSA - A. Roura

Els escassos vestigis d’aquest monestir es troben a la riba esquerra de l’Aude, al NW de l’actual poble de Sant Martin de Les, entre la carretera D-117 i el riu. El monestir era emplaçat poc abans del gran engorjat de la Pèira-Les, que marca el límit de la Fenolleda.

Mapa: IGN-2248. Situació: Lat. 42° 49′ 52″ N - Long. 2° 13′ 25″ E.

Per a arribar-hi venint d’Atsat, cal prendre la carretera D-117 en direcció a Quilhan. En arribar al poble de Sant Martin de Les, que és a la riba dreta del riu, cal continuar endavant. A la sortida del primer revolt, a mà dreta, prop del riu, hom pot veure encara el poc que resta de l’antiga abadia. (DB-CPO)

Història

L’abadia de Sant Martin és un dels nombrosos monestirs que foren creats en l’època carolíngia a la diòcesi de Narbona. El lloc triat per a implantar-lo, als confins de la Fenolleda, dins l’antic comtat de Rasès, s’anomenava primitivament Bollecarne, que potser significa Vallis carnea, la “vall amb caça abundosa”. De seguida va ser coneguda com a “vall de Lenis”, la vall tranquil·la, segurament en el moment de la construcció del monestir. L’abadia de Sant Martin apareix per primera vegada en un document del 898 que parla d’una donació feta pel monjo Leuva al monestir i al seu abat Basili. El monestir fou posat sota la protecció papal i l’any 954 rebé una butlla del papa Agapit, que li confirmà la possessió dels seus béns. El 965, el comte Sunifred II de Cerdanya-Besalú donà a l’abadia de Sant Martin un alou a Atsat i un altre a la vall d’Arques, no gaire lluny del monestir. El comte Bernat I de Besalú, en el seu testament del 1020, li donà un altre alou que el seu pare havia adquirit a Atsat a un tal Arnau de Sabartès. Tots aquests documents, de fet, no donen cap informació sobre l’abadia de Sant Martin, llevat que ja existia al final del segle IX i que era dotada amb un cert nombre de possessions en un radi d’una quinzena de quilòmetres.

El document més interessant per a conèixer el monestir a l’època romànica és l’acta de la consagració de la seva església, el 1045, el qual consigna, a més del nom antic del lloc on es va bastir, que el territori al mig del qual es dreçava i que tenia en propietat (la qual cosa confirma l’acta) correspon aproximadament als límits de l’actual municipi de Sant Martin de Les. Finalment, indica que el bisbe de Carcassona, Guifré, es desplaçà per consagrar la nova abadia. Recordem que el deure de consagrar requeia normalment en el bisbe del lloc, en aquesta ocasió l’arquebisbe del mateix nom, Guifré de Narbona. Però aquest no s’hi desplaçà per alguna raó que desconeixem i delegà la comesa al seu sufragani, el bisbe de Carcassona. Podem deduir del fet que només participi un bisbe en la consagració que el monestir devia ser modest. En general es pot observar que la consagració de les altres esglésies abacials catalanes provocava un aplec de diversos bisbes i de comtes donants. No hi ha res d’això a Sant Martin. Tanmateix, l’acta de consagració fou redactada amb tota solemnitat i l’arquebisbe la féu aprovar posteriorment per altres bisbes de la seva província eclesiàstica. Així doncs, van signar el document: Guifré, arquebisbe de Nar-bona; Oliba, bisbe d’Osona (abat de Cuixà i de Ripoll); Bernat, bisbe de Besiers; Pere, bisbe de Girona; Arnau, bisbe de Tolosa de Llenguadoc; Guillem, bisbe d’Urgell; Berenguer, bisbe d’Elna; i Bernat, bisbe de Coserans.

Els prelats garants de la consagració pertanyen, tots, a la província eclesiàstica de Narbona, que, en aquesta època, encara s’estenia a banda i banda dels Pirineus. Ens pot estranyar de veurehi figurar el bisbe de Coserans, que no és pas de l’arquebisbat de Narbona. Hem de pensar que el bisbe va aprofitar la reunió de tots aquests bisbes en un altre lloc que no s’esmenta per a fer signar l’acta oficial de consagració a fi de donar més importància a aquesta.

Ens podem adonar d’una altra anomalia: el redactor de l’acta és Matfred, qualificat com a ardiaca, guardià o custodi de l’església de Sant Ponç. Des de l’edat mitjana, els ardiaques eren els col·laboradors més directes del bisbe. Així doncs, no pot sorprendre que un diaca hagués estat l’encarregat de redactar una acta de consagració. També es pot suposar que va assistir a la cerimònia en representació del bisbe del lloc. L’arxidiòcesi de Narbona tenia en aquesta època quatre ardiaques encarregats, cadascun, de l’administració d’un sector de la diòcesi. La Fenolleda formava un d’aquests arxidiaconats. Si Matfred n’era el titular, era normal que li pertoqués l’encàrrec d’organitzar la consagració de Sant Martin de Les. Tanmateix, no s’entén gaire per què figura aquí amb el títol de “custodi de l’església de Sant Ponç”. Sant Ponç era un monestir del primer ardiaconat de Narbona; d’altra banda, un ardiaca no podia tenir l’encàrrec de custos (guardià) d’una abadia. Hem de creure que el text de l’acta de consagració té una errada en aquest punt. Es pot explicar per una transcripció tardana (no s’ha conservat l’original), en una època en què Sant Martin havia passat a dependre de l’abadia de Sant Ponç de Tomièras.

L’acta de consagració del 1045 dóna una indicació preciosa sobre l’estructura de l’església. Tenia tres altars, que potser corresponien a tres absis. L’acta també revela la importància del culte de les relíquies en el monestir. L’altar principal conservava les relíquies de sant Martí, patró del monestir, de sant Just, patró de la diòcesi de Narbona, i de sant Llàtzer. L’altar de l’esquerra, és a dir, probablement a l’absidiola encarada al N, contenia les relíquies dels vestits de la Verge Maria i de sant Joan. L’altar de l’absidiola del sud, dedicat al Sant Salvador, una tradició dels temps carolingis, i a Tots els Sants contenia un nombre “incalculable” de relíquies. Si el 1040 el monjo Garsies enumerava amb orgull la llis-ta de les setanta relíquies del monestir de Cuixà, a Sant Martin podien presumir, cinc anys més tard, de tenir un tresor de restes de sants encara més important. Hom assisteix, a mitjan segle XI, a una veritable exacerbació del culte de les relíquies. Com que es podia dubtar de l’autenticitat d’aquest tresor, s’afirma que és testificat per cartes de Carlemany. Sens dubte, aquesta afirmació és gratuïta, però és el ressò alhora del prestigi de l’emperador, a uns quants segles de distància, i de la pretensió dels monjos de Sant Martin de relacionar la fundació del seu monestir amb el mateix Carlemany.

El monestir de Les, com molts d’altres, fou objecte d’usurpacions i intervencions de la noblesa. Poc abans del 1070, Pere Udalgar, vescomte de Fenollet, va fer entrega al comte Bernat II de Besalú dels drets que ell s’havia apropiat de l’abadia de Sant Martin de Les. El 1070, el monestir, que no havia prosperat, va esdevenir un priorat i va passar a dependre de la gran abadia de Sant Ponç de Tomièras, al Narbonès. El document que explica els fets consigna que la iniciativa d’aquesta dependència va venir del comte Bernat de Besalú. El monestir havia caigut en mans dels simonites, havia estat desposseït dels seus béns i havia estat reduït a la misèria material i espiritual més gran. Per això el comte havia decidit de cedir-lo a l’abadia de Sant Ponç de Tomièras, al capdavant de la qual hi havia en aquella època el cèlebre abat Frotard, que havia de tenir un paper important a Catalunya, sobretot al costat del comte de Barcelona Ramon Berenguer I el germà del qual, Sanç, va ser monjo de Sant Ponç. Frotard havia creat al voltant de la seva abadia una veritable congregació de monestirs entre els quals hi havia, a més de Sant Martin de Les, Sant Benet de Bages, Sant Cugat del Vallès, Sant Pere de Rodes, etc. L’abat de Sant Ponç havia començat la reforma cluniacenca al seu monestir i el comte de Besalú li demanà que reformés Sant Martin de Les, tal com havia fet amb Cubièras, fent-la dependent de Moissac.

Estat de les ruïnes d’aquest antic monestir entorn del 1832, segons un dibuix del viatger anglès M. Melling, reproduït a Voyages pittoresques dans les Pyrénées françaises et dans les départements adjacents.

De J.A. Cervini de Macerata (París 1838)

El 1594 l’església fou parcialment cremada i aterrada pels protestants durant les guerres de religió, que provocaren també la ruïna de l’antiga església abacial de Santa Maria d’Alet, i ja no es va restaurar. Es procedí a construir una nova església —amb funcions parroquials— a l’indret actual, a l’altra banda del riu. El 1840 un viatger, Henri de Fond-Lamothe, descriu així el que restava del monestir: “Les restes d’una església ens criden l’atenció; trossos de murs coberts d’heura i de llambrusca, arcs de mig punt de l’església o que formen un pòrtic, parets arran de terra que es perden en el camp, una casa esquifida adossada a aquestes runes, i reparada no fa gaire, habitada avui per una modesta família.” El 1877, mossèn Laserre descriu així el monument: “Encara es veu, enmig de les ruïnes del convent, al costat de migdia, l’arc del presbiteri i, dintre de la nau, hi ha obertures en volta, al cantó de ponent, on hi havia les capelles.” Aquestes restes han desaparegut totalment. Segons M. Mazières, antic rector de Sant Martin de Les, van ser utilitzades, vers el 1895, per a construir la línia de tren que uneix Carcassona i Atsat. (AB)

Acta de consagració de Sant Martin de Les (1045)

El bisbe Guifré de Carcassona, per indicació de l’arquebisbe Guifré de Narbona, consagra l’església del monestir de Sant Martin, que es troba a la vall de Bollecame o Les, vora el riu Aude, al comtat de Fenollet.

"In nomine sanctae et individuae Trinitatis. Haec est notitia dotis, quae facta est ex consecratione coenobii almi confessoris et praesulis Martini, quod est fundatum in comitatu Fenoliotensi, in valle antiquitus vocitata Bollecarne, quod alio nomine vocatur Lenis, iuxta fluvium que dicitur Atax. Anno MXLV incarnationis Dominicae, Eihenrico autem regis Franciae XV, iussu domni Guifredi, sanctae primae sedis Narbonensis archiepiscopi, venit Guifredus, Carcassonensis pontifex, cum maxima multitudine populi ad dedicandam basilicam praescripti coenobii, cuius primatum tenet iam dicti venerandi praesulis Martini altare, iuxta qualem requiescunt pignora sanctorum confesorum Iusti et Lazari, ubi etiam insunt altana a dextris, videlicet in Salvatoris mundi nomine, et Omnium Sanctorum, cum reliquiis ibi repertis, et perpetuae Mariae virginis cum preciosis ex vestimentis ipsius no parvae quantitatis partibus. Idem etiam titulus orationis consistit honore dilecti domni Iohannis, ut quorum una fuit a Domino commissa societas virginitatis, sit a fidelibus Christi communis vota venerationis. Aliorum vero, quorum ibi sunt reliquiae sanctorum tanta fuit reperta multitudo, ut hominibus quidem incognita, sed soli cognitori omnium sint manifesta Domino. Unde hisdem praesul Guifredus, Dei et sanctorum eius ductus amore, praecipiente suo metropolitano domno Guifredo ad cuius diocesim pertinet hisdem locus quicquid a Christi fidelibus collatum fuit vel fuerit ibi a priscis vel futuris temporibus, ita sub dominatione abbatum eiusdem loci et monachoram ibi degentium observari instituit, ut in omnibus praediis alodium illorum, nulla sit persona potens vel inferior quae vim alicuius servitii sibi audeat vindican, et hominibus illorum infra cunctos terminos eorum consistentium. Sunt autem termini eiusdem quos omnium credimus esse salvationem: de una parte in ipsa Erola quae est in Combariola; de alia parte in ipso colle de Olivis, in capite ipsius viae quae venit de Artosolo; de alia parte ad locum qui dicitur Venterolas, in via quae venit de Balbianas; de alia parte ad ipsum gradum superiorem ad ipsa Faga, in via qua venit de Coronulis. Addidit etiam huic constitutioni ut nemo sit ausus contra abbatem vel monachos eiusdem loci aliquam forciam inferre, aut ad eundem locum confugientem insequi infra praedictos terminos, etiamsi sit reus alicuius malefacti. Si quis vero de poenitentibus ad ipsum venerit locum, liceat cum ibi quamdiu voluerit manere, et divinum officium audire et ab omni sententia culpae sicut caeteros christianos solutum esse. Consensu quoque archipraesulis Guifredi et aliorum episcoporum suae ditioni rescipientium, ordino atque constituo ego Guifredus, Carcassonensis episcopus, ut nullus successorum nostrum episcopus praelibatum monasterium vel subiacentes sibi ecclesias quorum haec sunt nomina: Sancti Petri de Petralata, Sancti Iohannis de Combrito, Sanctae Mariae de Coronolis, Sancti Stephani de Voluta, Sancti Michaelis de Artosolo, aliquo modo excomunicare vel interdicere aut aliquem censum ab eis exquirere, vel in aliquo infestare valeat: sed his omnibus iuxta nostram deliberationem incontaminate permanentibus auctoritatis nostrae pagina, nunc et in perpetuum fit ei pro munitione non incongrua. Quicumque igitur pro salute animae vel corporis sui ad utilitatem eiusdem loci mobilibus vel immobilibus rebus aliquid contulerit, et in confessione Christi migraturus ex hoc saeculo ad eum se deportari destinaverit et ibi requieverit, a Domino indulgentiam et requiem sempiternam consequi se confidat, et nostra parte quantum nobis commissum est a Domino vicario beati Petri absolutum se sciat.

Guifredus, sanctae primae sedis Narbonensis archiepiscopus, hanc constitutionem vel consecrationem fieri mandans, omnibus praesentibus vel futuris suae diocesis episcopis firmare decrevit, et manu propria subscripsit, ut quidquid in ea deffinitum est observare ab omnibus audientibus, ut fit a Domino gratia benedictionis cunctis obedientibus, aliter contra nostram iussionem transgrediendo agentibus, fit sententia excommunicationis sub vinculo anathematis, nisi Domino inspirante digne satisfaciat Deo, et abbati, atque monachis.

+ Olivae, Ausonensis episcopi. + Bernardi, Biterrensis ecclesiae praesulis. + domni Petri, Ierundensis ecclesiae pontificis. + domni Amaldi, Tolosanensis episcopi. + domni Guillelmi, Urgellensis ecclesiae antistis. + domni Berengarii, Elenensis ecclesiae episcopi. + domni Bernardi, Cosorenensis ecclesiae praesulis.

+ Matfredi, archidiaconi, Sancti Pontii custodis ecclesiae, qui hanc dotem sive consecrationem scripsit, die et anno quo supra."

[O]: Perdut. Antigament a l’arxiu de la catedral de Narbona.

a: Devic-Vaissete: Histoire générale de Languedoc, 3a edició, Tolosa de Llenguadoc 1872-1904, vol. II, ap. CXC, cols. 211-212.

b: Monsalvatje: Noticias históricas, vol. 8, Olot 1896, ap. XXIV, pàgs. 165-167.

c: Junyent: Diplomatari i escrits literaris de l’abat i bisbe Oliba, Barcelona 1992, doc. 156, pàgs. 265-266.


Traducció

"En nom de la santa i indivisible Trinitat. Aquesta és la notícia de la dotació que es va fer de la consagració del cenobi de l’excels confessor i bisbe Martí, que es va fundar al comtat de Fenolhet, a la vall anomenada des d’antic Bollecarne, que per altre nom és coneguda com Les, al costat del riu Aude. L’any mil quaranta-cinc de l’encarnació del Senyor, l’any quinze del rei Enric de França, per manament del senyor Guifré, arquebisbe de la santa seu primada de Narbona, va venir Guifré, bisbe de Carcassona, amb una gran multitud de gent, a consagrar la basílica de l’esmentat cenobi, en el qual té el lloc d’honor l’altar del ja esmentat venerable bisbe Martí, prop del qual reposen les relíquies dels sants confessors Just i Llàtzer, en el qual hi ha també, a la part dreta, els altars en honor del Salvador del món i de Tots els Sants, amb les relíquies allà conservades, i també de la sempre verge Maria amb una no petita quantitat de trossos dels seus preciosos vestits. Allà també hi ha el lloc de pregària en honor de l’estimat sant Joan, que va compartir amb el Senyor la virginitat, i per això rep els precs de la veneració comuna dels fidels de Crist. I de molts altres, dels quals es va trobar aquí tanta varietat de relíquies, que són desconeguts dels homes i només els sap el Senyor, que coneix totes les coses. Per això, el mateix bisbe Guifré, mogut per l’amor de Déu i dels sants, per manament del seu metropolità Guifré, a la diòcesi del qual pertany aquest lloc, va manar que tot el que els fidels de Crist en temps passats, presents o futurs li haguessin donat, de tal manera estigui sota la potestat dels abats i monjos que viuen allà, que en tots els dominis dels seus alous no hi hagi cap persona, ni potent ni inferior, que gosi reclamar per força cap servei a cap dels homes que resideixen dintre de qualsevol dels seus termes. Els termes del dit lloc que creiem que estan dins aquesta salvaguarda són: d’una part, a la mateixa Erola que hi ha a Comariola; d’altra part, al mateix coll d’Olivas, al cap del camí que ve d’Artòsols; d’una altra, al lloc que en diuen Venterolas al camí que ve de Balbianas; i, de l’altra, al grau superior de la Faja, al camí que ve de Corondas. Va afegir també a aquesta constitució que ningú no s’atreveixi a fer cap violència contra l’abat o els monjos del dit lloc o perseguir ningú que s’hagi refugiat dintre dels dits termes, encara que sigui reu d’alguna malifeta. Si alguns dels penitents vingués a aquest lloc, quetot el temps que hi vulgui romandre pugui assistir als oficis divins i pugui ésser absolta de tota sentència la seva culpa, igual que la resta de cristians. També jo, Guifré, bisbe de Carcassona, amb el consentiment de l’arquebisbe Guifré i de tots els altres bisbes que viuen sota la seva jurisdicció, mano i estableixo que cap dels meus successors no pugui excomunicar o posar interdicte, exigir algun cens o d’alguna altra manera molestar les esglésies següents: de Sant Pèire de Pèiralada, de Sant Joan de Combret, de Santa Maria de Corondas, de Sant Estève de Boluda i de Sant Miquèl d’Artòsols; sinó que, per autoritat del nostre decret, romanguin salvaguardades ara i sempre per a defensa de la sustentació del dit monestir. Si algú, per la salvació del seu cos i de la seva ànima, donés alguna cosa dels seus béns mobles o immobles i marxés d’aquest món estant en confessió amb el Crist, i reposés allà, que estigui segur que rebrà del Senyor el perdó i el repòs etern, i per la nostra part sàpiga que rebrà l’absolució d’acord amb el poder que se’ns ha donat de part de sant Pere, vicari del Senyor.

Guifré, arquebisbe de la santa seu primada de Narbona, va manar fer aquesta constitució i consagració i va manar que la firméssim tots els bisbes de la seva arxidiòcesi tant presents com futurs i la va subscriure amb la seva pròpia mà, per tal que tot el que s’hi ha establert sigui observat per tots els que ho sentin i rebin la gràcia de la benedicció de Déu tots els que l’obeeixin, altrament tots els que se saltin o transgredeixin el nostre manament, caiguin sota la sentència de l’excomunió i el vincle de l’anatema; això, si per inspiració del Senyor no en fa una justa satisfacció a Déu, a l’abat i als monjos.

+ Oliba, bisbe d’Osona. + Bernat, bisbe de l’església de Besiers. + del senyor Pere, pontífex de l’església de Girona. + del senyor Arnau, bisbe de Tolosa. + del senyor Guillem, bisbe de l’església d’Urgell. + del senyor Berenguer, bisbe de l’església d’Elna. + del senyor Bernat, bisbe de l’església de Coserans.

+ Matfred, ardiaca, custodi de l’església de Sant Ponç, que va escriure aquesta dotació o consagració, el dia i l’any abans esmentats."

(Traducció: Antoni Pladevall i Font)

Esglèsia

L’antic monestir de Sant Martin de Les pràcticament ha desaparegut. Tan sols subsisteixen alguns vestigis tapats per la vegetació i el pedruscall, els quals, i gràcies a un dibuix original del monestir del segle XIX, són, tanmateix, suficients per a fer-nos una idea prou precisa de l’arquitectura de l’església. El dibuix de l’església monacal fou realitzat vers el 1830 (segurament el 1832) per un viatger anglès anomenat M. Melling. La làmina duu com a títol: “Ruïnes d’un antic convent al costat de Sant Martin de Pèira-Les”. S’hi veuen les restes imponents d’una església que es corresponen molt bé amb la descripció del cenobi feta el 1840 i que hem esmentat en l’apartat històric. En el gravat, les muntanyes de Sant Martin de Les emmarquen les ruïnes i es pot comprovar com la fidelitat del dibuix al paisatge real és molt gran. Aquest mateix desig de fidelitat es retroba en altres gravats del mateix artista de monuments d’aquesta regió de l’alta vall de l’Aude. Sembla que podem confiar, doncs, en l’exactitud del dibuix de l’església que va fer M. Melling.

Com ja hem dit, l’altre element que permet de reconstruir aproximadament l’arquitectura de l’església abacial és el munt informe de pedres i alguns panys de paret, damunt dels quals creixen arbres i esbarzers, que es troben al que fou el seti del monestir. Els murs que encara resten drets presenten un petit aparell de pedres trencades, escairades bastament, o de còdols de riu, disposades en filades poc regulars, unides amb un morter de calç amb juntures amples. Aquest aparell s’assembla molt al que va ser utilitzat a l’església de Sant Serni de Tavèrnoles, consagrada el 1040. L’aparell és menys polit que el de l’església abacial veïna de Sant Jacme de Jocó, al País de Salt, i per tant segurament més antic. Una observació minuciosa del lloc, que hauria de ser completada amb una excavació, permet de conèixer indicis de l’arquitectura de la capçalera que no apareix al dibuix de M. Melling, realitzat des del SW. La capçalera va ser, sens dubte, l’objecte principal de les destruccions del segle XVI. Comparant els vestigis amb el dibuix del 1832, es pot fer una hipòtesi de la planta de l’església abacial de Sant Martin, no pas perfecta perquè manquen molts detalls, però globalment satisfactòria.

Els vestigis permeten de constatar que es tractava d’una església de planta basilical de tres naus, amb tres absis orientats a llevant, que devien contenir els tres altars esmentats a l’acta de consagració del 1045. L’absis principal s’obria a la nau central mitjançant un arc presbiteral, si hem de fer cas del dibuix de M. Melling. Només un desbrossament permetria de precisar exactament la relació entre aquest absis i la nau. Els absis tenien una amplada diferent, uns 5 m el principal i 2, 90 m els laterals, i es corresponien amb l’amplada de les seves naus respectives. Les naus eren dividides per almenys quatre arcs formers d’arc de mig punt fets amb dovelles. Segons el dibuix de M. Melling, les naus laterals estaven cobertes per una volta de canó de mig punt que recolzava directament en els murs. La nau central, més alta, estava sens dubte coberta amb una encavallada de fusta. El dibuix de M. Melling, en la mesura que ens en puguem refiar i que representi l’estat original, no mostra cap pilar que pogués suportar uns arcs torals. Els grans pilars que sostenen els arcs formers han de ser considerats, igual que a Sant Miquel de Cuixà, més aviat com a part de les parets laterals de la nau que no pas com a suports exempts.

Aquesta descripció és feta gairebé només tenint en compte l’esmentat dibuix i caldria fer-ne una observació més detallada a partir d’una excavació dels fonaments. Les mateixes investigacions arqueològiques podrien permetre de determinar la llargada de la nau que, en una observació superficial, es calcula que devia fer uns 16 m.

L’església de Sant Martin, de dimensions relativament modestes, tenia, doncs, una planta basilical freqüent al segle XI. La separació de les tres naus amb murs continus foradats per arcs formers mostra la pervivència d’una tradició pre-romànica, atestada a Sant Miquel de Cuixà. Igualment, l’aparell mostra que les tècniques de construcció dels murs del primer romànic encara no hi havien estat assimilades. En canvi, els arcs són ben aparellats i la forma dels absis i llur disposició es corresponen amb el que es pot veure en nombroses construccions romàniques de la regió. L’església consagrada el 1045, pel que es pot saber pels testimonis que han pervingut, s’inscriu en un corrent que barreja les tradicions autòctones i les noves aportacions pròpies del que s’ha anomenat el primer art romànic. (AB)

Bibliografia

  • Cervini de Macerata, 1838
  • Fond-Lamothe, 1840
  • Devic-Vaissete, 1872-1904, vol. 5, cols. 95 i 218-220
  • Sabarthes, 1912
  • Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 497, pàgs. 6-10, doc. 499, pàgs. 11-12 i doc. 500, pàgs. 12-16
  • Abadal, 1954-55, vol. VIII, doc. 92, pàgs. 309-312
  • Mazières, 1960-62, 4, pàgs. 89-100
  • Bonnery, 1987, pàgs. 451-453; 1989, núm. 20, pàgs. 29-60; 1989-90, vol. 3, pàgs. 133-144
  • Junyent, 1992, doc. 45, pàgs. 63-68