Situació
Vista aèria del sector de la vila sorgit entorn de l’església parroquial de Sant Pèire i Sant Pau, de disposició en ventall.
ECSA - F. Tellosa
La vila de Sant Pau de Fenolhet, capital de la comarca de la Fenolleda, és situada a 267 m d’altitud, a l’esquerra de l’Aglí, al N de la comarca, i constitueix en l’actualitat el nucli econòmic i de població més important de la Fenolleda.
Mapa: IGN-2348. Situació: Lat. 42° 48′41″ N - Long. 2° 30′17″ E.
Sant Pau de Fenolhet és a 42,5 km de Perpinyà per la carretera D-117. (PP-MLIR)
Història
La vila de Sant Pau de Fenolhet deu el seu origen al monestir benedictí de Sant Pau de Monisat o de Valhòlas; per aquesta causa, gran part de la història d’aquesta vila es confon amb la del mencionat cenobi. L’abadia de Sant Pau de Fenolhet és esmentada en la documentació l’any 965, en el testament del comte Sunifred II de Cerdanya-Besalú, atorgat amb data d’1 d’octubre; segons l’acta testamentària, entre les deixes fetes a molts altres monestirs, llegà ad Sanctum Paulum apostolum cujus cenobium fundatum est in comitatu Fenolietense, els alous que posseïa a Camporsin (campo Ursino) i a Palmas (Palmas).
Poc temps després, amb data de 23 de febrer de l’any 1000, el comte de Besalú Bernat I Tallaferro, nebot del difunt Sunifred II, feu donació a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà i al seu abat Guifré, del monestir de Sant Pau, dit de Monisaten. La donació fou feta en presència i amb l’acord dels seus germans, Berenguer, bisbe d’Elna, Guifré II, comte de Cerdanya, i Oliba, aleshores comte de Berga i posteriorment abat de Cuixà i bisbe de Vic. Sant Pau de Monisat restà així unit a Sant Miquel de Cuixà; malgrat tot, el comte Bernat I designà Sant Pau com una de les esglésies del seu comtat on hom hi hauria pogut erigir la seu del bisbat que intentà crear en els seus dominis l’any 1017, i que finalment s’establí a Sant Salvador de Besalú, bé que fou un bisbat efímer.
El 1078 Bernat II, comte de Besalú, subjectà el monestir de Sant Pau de Valhòlas (vall Osol) a l’abadia cluniacenca de Sant Pèire de Moissac. Anteriorment, l’esmentat comte havia tornat a adquirir el monestir de Pere II, vescomte de Fenollet, el qual, malgrat tot, en el seu testament (1073) llegà al cenobi de Sant Pau una part dels seus béns. L’any 1119 el monestir de Sant Pau de Fenolhet fou donat a Santa Maria d’Alet.
El papa Joan XXII, en crear la diòcesi d’Alet l’any 1318, erigí el monestir de Sant Pau en una comunitat canonical, el capítol de la qual, dirigit per un degà, comprenia dos dignataris més, el sagristà i el xantre. També tenia dotze canonges i trenta semiprebendats.
El degà de Sant Pau de Fenolhet, com a senyor de la vila, atorgà al llarg del segle XIV un seguit de privilegis als seus habitants, els quals eren encara vigents a la darreria del segle XVI. El 1686 els drets de la comunitat consistien a fer fusta, calç, caçar, pescar i pasturar sota el cens de 5 lliures; per un altre cens podien usar els forns senyorials.
El govern de la vila era format per quatre cònsols, que s’elegien periòdicament, un dels quals tenia el càrrec de batlle perpetu.
Durant el segle XVII el capítol de Sant Pau tenia la senyoria sobre els llocs d’Aunat, Jocó, Besseda, Muirés i Calldens, al País de Salt, i molts llocs i masos a la Fenolleda, d’on percebia rendes.
Al segle XVIII la vila de Sant Pau de Fenolhet tenia un tribunal de justícia senyorial format per un jutge, un procurador jurisdiccional i un escrivà, nomenats pel bisbe d’Alet. (PP)
Nucli urbà
Plànol del sector medieval de la vila, segons el cadastre del segle XIX, amb les restes del recinte murallat i els dos nuclis històrics, un creat entorn del monestir de Sant Pau i l’altre a partir de l’església parroquial de Sant Pèire i Sant Pau.
D. Baudreu
El pla de la vila de Sant Pau de Fenolhet és realment molt original, ja que la seva morfologia permet de distingir, d’una banda, un possible clos generat per l’església monàstica de Sant Pau de Monisat o de Valhòlas i, de l’altra, la resta de la població medieval, els carrers de la qual, com en un ventall, convergeixen cap a l’església parroquial de Sant Pèire i Sant Pau. Les dades històriques i monumentals permeten afirmar que el nucli monàstic és el sector més antic, fins i tot tenint present que es reconvertí en barri canonical d’ençà de l’any 1318. A la seva banda meridional, la restitució del límit d’aquest clos planteja algun problema. Des l’època romànica, és possible que al costat de l’abadia i del seu clos hi hagués hagut una altra església amb una funció parroquial en una posició més encimbellada.
L’església de Sant Pèire i Sant Pau, reconstituida l’any 1313, tingué una funció important com a pol d’atracció que va estructurar l’organització planimètrica d’una gran part d’aquesta vila. Aquesta església és el lloc on convergeixen sis carrers. El pla induït per aquesta organització no pot pas ésser fortuït i fa pensar en una voluntat deliberada de planificació urbana. Correspon a un desenvolupament de l’hàbitat pobletà adossat al clos monàstic preexistent. Hom pot subratllar el fet que el carrer situat més cap al N devia permetre de relacionar directament l’antiga església monàstica i l’església parroquial. La datació d’aquesta fase d’expansió “en ventall” és difícil d’establir amb seguretat, però cal situar-la certament abans de la creació del capítol canonical, a l’inici del segle XIV, i hom pot creure que es va desenvolupar en el context del creixement urbà dels segles XII i XIII. Si els escassos vestigis del perímetre pobletà fortificat podrien ésser de la baixa edat mitjana (l’absis de l’església parroquial és inclòs en aquesta línia), el conjunt del perímetre del clos podria ésser, en canvi, més antic.
A manera d’hipòtesi, tot i l’absència de cap mena de font escrita que ho confirmi, potser és possible de relacionar amb el monestir d’Alet aquesta organització urbana de Sant Pau tan original, doncs aquest aquest monestir benedictí del Rasès fou la casa monàstica de la qual depengué l’abadia de Sant Pau de Fenolhet a partir del segle XII. Aquest exemple il·lustra d’una manera significativa com un establiment eclesiàstic va poder tenir una acció de racionalització de l’espai en la morfogènesi d’un hàbitat agrupat que era part del seu poder temporal. (DB)
L’existència d’un parcel·lari de la vila de Sant Pau de Fenolhet, fet al segle XIX, en un moment en què segurament encara no s’havia alterat gaire la distribució parcel·lària que hi havia en època medieval, és molt interessant.
D’una banda, hem de partir de la base, com hom ha pogut demostrar en altres indrets (Passini, 1993a i 1993b; Furió-Martí, s.d.; Bolòs, s.d.), que els límits de les parcel·les normalment no són gaire alterats al llarg dels segles, a causa de la dificultat de fer variar unes parets o partions mitgeres entre dos propietaris. Això fa que sovint les formes i les mides de les parcel·les, per exemple urbanes, es mantinguin sense gaires variacions al llarg dels segles.
D’altra banda cal reconèixer, simplement fixant-nos en el traçat dels carrers d’aquest poble de Sant Pau de Fenolhet, que hi hagué uns certs canvis entre el segle XII o el segle XIII —quan es constituí la vila nova, amb una planta amb forma de ventall, propera a l’església parroquial— i el segle XIX, època en què hom dibuixà el pla cadastral. El canvi més probable es troba al sector sud de l’església parroquial, on el carrer més proper a les muralles originàriament potser arribava fins a l’església (algunes partions potser en són testimoni) o bé girava vers l’interior de la vila, o bé totes dues coses a la vegada. Al costat nord de l’església també és possible que hi hagués un pas arran de mur, i fins i tot que hi hagués una continuïtat del carrer que feia la ronda a la muralla. Un altre indret on es trenca la regularitat de la planificació urbanística és en relació amb el tercer carrer, començant pel N, on un angle que hi ha, prop de la cruïlla amb el carrer transversal nord-sud, no és pas segur que sigui original. Podem concloure, però, que malgrat aquests petits possibles canvis, les continuïtats són molt grans.
Si ens fixem en el parcel·lari menut de les petites propietats, ens adonem que hi ha una zona amb unes parcel·les molt petites i força regulars i una altra amb unes parcel·les més grans i sovint més irregulars. La primera es troba sobretot en dues illes de cases: la situada a l’W de l’església, i principalment la situada entre el primer i el segon carrer, començant pel S. Les façanes d’aquestes cases solien oscil·lar entre els 3, 75 m i els poc més de 6 m, mides molt usuals en les façanes dels habitatges medievals (Passini, 1994, pàg. 263). La relativa regularitat de les mides fa pensar en una parcel·lació i un repartiment planificat de l’espai urbà.
En altres illes de cases, com les més properes a les muralles o bé en la situada entre els carrers segon i tercer, començant pel N, el parcel·lari en general és més irregular. Això pot fer suposar o bé uns canvis, fruit d’un abandonament tardà, o més aviat pot correspondre a unes zones que en època medieval no van ésser ocupades intensivament, sinó que pogueren ésser destinades, per exemple, a horts. De fet, en aquestes zones veiem parcel·les més petites, que pot ser que corresponguin a divisions fetes més tardanament, fruit de particions esdevingudes arran d’herències i fruit del desig d’edificar alguns d’aquests espais. Així ho veiem, per exemple, prop de la bestorre que hi ha al N de l’església parroquial, indret que seria sorprenent que hagués estat edificat de bell antuvi.
Com a conclusió podem dir que, d’una manera lògica, segurament al mateix temps que s’esdevingué la creació de la xarxa viària, hi hagué el repartiment d’uns terrenys per a fer habitatges. És molt possible que aquest espai edificat de bon principi fos situat només en les zones més properes a l’església i sobretot a la zona meridional. Així mateix, també hi hagué una certa parcel·lació per a fer-hi habitatges en zones properes al clos monàstic, com és el carrer septentrional que unia les dues esglésies o bé a banda i banda del carrer transversal que hi ha al S d’aquest recinte abacial. Inicialment, com és normal en les poblacions medievals, entre aquests dos pols edificats —al voltant de l’abadia i de la parròquia— hi devia restar una zona d’horts o d’espais sense edificar que ocupaven unes parcel·les més grans. Tot el que hem dit és una hipòtesi de treball, que caldria poder confirmar amb una anàlisi més acurada dels testimonis conservats, però que hom pot plan-tejar grades a les característiques de l’indret i a l’existència d’un parcel·lari com el que s’ha conservat. (JBM)
Bibliografia
- Bolòs, s.d
- Furió-Martí, s.d
- Marca, 1688, ap. CXLVII, cols. 954-955
- Monsalvatje, 1889, vol. I, ap.VIII, pàgs. 251-258; 1914, vol. 23, pàgs. 281-282
- Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 497, pàgs. 6-10
- Abadal, 1954-55, vol. VIII, doc. 92, pàgs. 309-312
- Dictionnaire des églises de France, 1966, vol. IIc, pàg. 155
- Cazes, 1990, pàg. 31
- Junyent, 1992, doc. 24, pàgs. 33-34 i doc. 65, pàgs. 99-101
- Passini, 1993a, pàgs. 27-39; 1993b, pàgs. 89-102 i 1994, pàgs. 247-269