Santa Felicitat (Sornian)

Situació

Vista de l’església des de la part sud-oest.

ECSA - A. Roura

Aquesta interessant capella és emplaçada 1 km aigües avall del poble de Sornian, a la riba esquerra de l’Adasig, a l’extrem d’un ample sector de terres de conreu.

Mapa: IGN-2348. Situació: Lat. 42° 43′ 24″ N - Long. 2° 27′ 43″ E.

Hom hi arriba avui per un camí que surt a mà dreta de la carretera D-619.

Història

Aquest temple fou una possessió de l’abadia de Sant Miquel de Cuixà. En trobem un primer esment documental en la butlla adreçada pel papa Sergi IV a Cuixà l’any 1011, la qual enumera detalladament, per primer cop, totes les possessions del monestir a precs de l’abat Oliba (elegit l’any 1008, havia fet expressament el viatge a Roma per demanar al papa aquest document). Al costat de les esglésies de Sant Miquèl de Valleta i Sant Pèire de Tavèrnolas, es consigna Santa Felicitat, que és situada in Castellione, amb els seus alous a la vila de Favars, a Reglella, a Trilhan, a Cassanhas i a Pleus. Santa Felicitat fou la seu d’un priorat, que passaria al capítol de Sant Just i Sant Pastor de Narbona, al qual Lluís de Casteràs, baró de Sornian, el comprà el 1588.

Segons es dedueix d’un document del 5 de febrer de 1501, l’església de Santa Felicitat no era dedicada a la santa Felicitat que és inserida al cànon romà de la missa (santa Felicitat de Roma), sinó a santa Felicitat de Cartago, martiritzada amb santa Perpètua l’any 203, la festa de les quals se celebra el 7 de març. No és gens estrany, si hom té present que des dels temps paleocristians la Septimània, visigòtica a partir del segle V, acostumava de procurar-se d’Hispània relíquies dels màrtirs hispànics o africans.

Esglèsia

Planta i seccions longitudinal i transversal d’aquesta església de tipologia netament pre-romànica.

R. Mallol, segons informació de L. Bayrou

Santa Felicitat és una església de nau única capçada a llevant per un absis rectangular, més estret que la nau. Les parets, d’1 m de gruix, són construïdes amb còdols de mida mitjana, grollerament escalabornats, disposats en filades que tendeixen a l’horitzontalitat. Als angles, es disposen unes pedres més voluminoses, de llarg i de través, alternativament, com a la propera església de Sant Miquèl.

La porta s’obre a la part occidental de la paret meridional i presenta una arcada de ferradura accentuada. Aquesta arcada fou aparedada amb maçoneria en època tardana i en aquest nou espai, a manera de timpà, hom disposà un nínxol per a l’estàtua de la santa titular de l’església.

A l’interior, l’arc triomfal és igualment de ferradura i l’amplada entre els muntants és netament més estreta (1, 92 m) que l’interior de l’absis (3, 50 m).

L’absis era cobert d’una volta de canó, ara esfondrada, i il·luminat per dues finestres estretes en forma d’espitlleres, de simple esqueixada, una a llevant i l’altra a migdia, l’arc de les quals és construït amb dovelles més o menys uniformes.

Porta d’accés del mur de migdia, amb l’arc paredat tardanament per a obrir-hi un nínxol.

ECSA - A. Roura

Interior de l’església, amb l’arc triomfal de ferradura i un arc lateral o former fet al segle XII per sostenir una volta de canó.

ECSA - A. Roura

La nau presenta dues finestres idèntiques a la paret meridional, una de les quals, netament més elevada que l’altra, s’obria al damunt i a la dreta de la porta. La primitiva coberta de fustam de la nau fou substituïda al segle XII per una volta de canó, de perfil apuntat, suportada per arcades laterals de mig punt que recolzen sobre pilars rectangulars (dues arcades a cada costat). Sols subsisteix la part de llevant de la volta i restes del sector de ponent.

El mur occidental de la nau, més elevat que el teulat, presenta vestigis d’un petit campanar d’espadanya, probablement posterior. Al llarg del nivell del teulat, el mur nord, més intacte que el mur sud, presenta una alternança d’orificis quadrats al damunt d’una línia de lloses inclinades i que sobresurten. Hom veu un mateix dispositiu a l’església de Sant Marc de Queixàs, al Rosselló, esmentada el 1020 i d’origen pre-romànic.

L’església de Santa Felicitat segueix perfectament, malgrat les alteracions posteriors, les formes de l’arquitectura del segle X.

Bibliografia
  1. Ponsich, 1948, pàgs. 297-311
  2. Bayrou, 1987, pàg. 472
  3. Junyent, 1992, doc. 45, pàgs. 63-68