Castell d’Arçan (Sornian)

Situació

Ruïnes de la fortalesa, presidides per una torre, molt malmesa.

ECSA - A. Roura

Les seves ruïnes són visibles en una petita elevacióal costat de la masia del mateix nom, al SW de Sornian.

Mapa: IGN— 2348. Situació: Lat. 42° 43′ 05″ N - Long. 2° 25′ 45″ E.

Per a arribar al mas Arçan cal prendre a la sortida de Sornian, en direcció a Rebolhet, el camí que condueix a la capella de Sant Miquèl i es dirigeix cap al SE, passant pel mas Corbós. (PP-CPO)

Història

Se’n sap poc, de la història d’aquesta fortalesa. La vila d’Arçan fou confirmada per la butlla que el papa Sergi IV atorgà el 1011 al novell monestir de Sant Pèire de Fenolhet, com un dels béns amb què el comte de Besalú Bernat I Tallaferro havia dotat el cenobi. Segurament el monestir de Sant Pèire fou el senyor del castell. El 1374 consta que fou ocupat per una banda de mercenaris de les Grans Companyies. (PP)

Castell

Planta de la torre del castell.

J. Bolòs

El castell estava format per una torre i un recinte. Latorre és de planta gairebé rectangular. El costat llarg, orientat de NW a SE, té una llargada, a l’interior, de 6 m i els costats curts, també a l’interior, de 2, 5 a 2, 7 m. El gruix del mur oscil·la entre els 100 i els 120 cm. La seva alçada actual és d’uns 5 m. A la cara interna dels murs, a uns 2, 5 m del sòl, hi ha un relleix que ha de correspondre a un trespol del primer pis. Segurament aquesta construcció era més alta.

A l’extrem oriental de la paret sud-est s’obria la porta, que era acabada amb un arc de mig punt. Hi manquen, però, els muntants i bona part de les dovelles —només se’n conserven algunes a la cara interior de la paret—; aquestes pedres degueren ésser aprofitades per a fer altres construccions. A banda i banda d’aquesta entrada, veiem els forats que devien servir per a encabir la barra de reforç de la porta. Al mur sud-oest s’obrien diverses espitlleres, repartides en dos nivells diferents. A l’interior en podem observar una que fa 50 cm d’alt per 30 cm d’ample; és al nivell del terra actual (més elevat a causa dels enderrocs). A l’exterior són estretes i acabades als dos costats laterals amb dues llosetes no gaire grans.

Les parets són fetes amb pedres poc treballades, no gaire grans, col·locades en filades. De vegades gairebé sembla que formin un opus spicatum. Als caires dels murs, en canvi, trobem uns carreus més treballats i molt més grossos, tal com és usual en aquesta mena de construccions.

A la banda meridional de la torre hi havia un recinte que tenia una llargada, de NW a SE, d’uns 40 m. D’aquest clos exterior es conserven alguns panys de mur. Als extrems est i sud hi ha dos murs, amb una llargada d’uns 10 m i una alçada d’uns 6 m, separats entre ells uns 20 m. En ambdós murs hi ha dues sageteres. Són fets amb carreus poc treballats, col·locats en filades. Entre aquestes parets i la torre, a la banda est, hi ha una paret molt alta (fa uns 10 m), amb forma d’angle, testimoni d’una construcció molt més gran que hi devia haver en aquest sector del mur perimetral; a la part més alta hi ha una sagetera. Segurament aquests murs, ara trencats, formaven un recinte, que era acabat, al cim, amb un camí de ronda. Del costat de la porta de l’edifici principal o torre també sortia un mur que al llarg de 7 m es dirigia vers el SE. Així mateix, hom veu que la muralla s’adossava, fent un angle, a la paret del sud-oest d’aquesta torre.

La datació d’un edifici del qual sols es conserven quatre parets és difícil. V. Buron data la torre mestra al segle XI. Amb tot, ateses les seves característiques, creiem que ha d’ésser datada en un moment més tardà, proper al segle XIII. Els murs perimetrals poden ser d’aquest mateix moment o fets encara una mica més tard. (JBM)

Bibliografia
  1. Marca, 1688, ap. CLXVI, cols. 987-988
  2. Buron, 1989, pàgs. 136-137