Situació
Vista parcial del conjunt, vers ponent, amb l’església de Sant Vicenç i els basaments de murs que corresponien a antics habitatges i closos.
ECSA - A. Roura
Al voltant de la casa forta de Sequèra i a llevant de l’església de Sant Vicenç hi ha un conjunt de restes corresponents a habitatges medievals.
Mapa: IGN-2348. Situació: Lat. 42° 42′23″ N - Long. 2° 29′32″ E.
L’itinerari per a arribar-hi és el mateix que s’ha indicat en la monografia de la casa forta de Sequèra. (JBM-JSM)
Vilatge
El conjunt d’habitatges medievals més ben conservat és el situat a l’E de la fortificació. Els que hi havia situats al S d’aquest edifici o entre aquesta força i l’església han estat molt més malmesos, per exemple en obrir-s’hi diversos camins. Cal pensar que segurament les mides i la forma d’aquest poble medieval van variar força al llarg de l’edat mitjana. Ens podem plantejar la possibilitat que hi hagués inicialment un poble prop de l’església. Tanmateix, en bastir-se la casa forta es degué esdevenir una profunda transformació de l’espai pobletà, que degué comportar la destrucció d’algunes cases i el trasllat de bona part de la població vers l’E, a llevant de la fortificació. Malgrat tot, només podríem conèixer amb seguretat tots aquests aspectes morfològics i sobretot les transformacions progressives o brusques que es degueren esdevenir al llarg dels segles medievals si hi féssim una acurada excavació arqueològica.
Planta, a escala 1:1 000, del vilatge medieval.
J. Bolòs
L’espai ocupat pel vilatge tenia una longitud, d’E a W, d’uns 160 m i una amplada màxima, de N a S, d’uns 35 m. Al centre d’aquest espai hi havia el casalot fortificat. Al N hi havia una zona abrupta, on en època medieval hi havia feixes. A ponent s’alçava l’antiga església romànica i una zona de codines, erma. Al S, després d’uns marges, començava una zona plana, on hi devia haver els camps més importants. Finalment, a llevant hauríem trobat el camí d’accés, encara actualment ben visible, mig cavat a la roca.
Entre l’església i la casa forta hi ha restes de diverses construccions, les quals potser eren closos per al bestiar. El més gran fa uns 19 m de llarg per uns 11 m d’ample. A part aquest, n’hi havia dos de més petits.
Al S d’aquests murs hi ha les restes d’almenys un habitatge. Té una amplada de 5 m i una longitud aproximada d’uns 10,5 m, repartida en dues o tres cambres.
Al SW de la casa forta veiem un altre possible habitatge, amb uns murs que tenen un gruix de 70 cm. Té unes mides semblants a les del precedent: uns 5 m d’ample per uns 10 m de llarg. A part aquestes dues cases, és molt possible que encara hi hagués, en aquest sector, altres habitatges o dependències.
A l’E d’aquesta darrera casa potser hi havia un clos que servia d’hort o de tancat per al bestiar. Al final d’aquest clos, al SE de la casa forta, hi havia un altre habitatge semblant als anteriors. Cal assenyalar que segurament aquest costat meridional del vilatge era tancat per un mur o muralla perimetral com el que veiem en les dues cases darreres.
El sector més oriental del poble rònec és el més ben conservat. Les cases hi són agrupades i se situen a banda i banda del camí d’accés. A la banda meridional veiem dos o tres possibles habitatges. Ocupen una amplada d’uns 12 m i s’estenen al llarg d’uns 20 m. A l’habitatge central encara podem veure la situació de la porta d’accés, situada a l’angle nord-oest de la cambra. Els murs tenen un gruix de poc més de 60 cm. Al costat de la porta hi ha una espitllera, amb una amplada de 10 cm i una alçada d’uns 45 cm, acabada amb una llinda, on s’ha volgut tallar una espècie d’arquet de mig punt.
A la banda nord del camí d’accés, en aquest sector oriental del poble, hi havia un o dos habitatges, amb una amplada d’uns 6 m i una llargada d’uns 16 m. Al NW d’aquestes cambres, hi ha restes d’algun clos o d’algun altre edifici.
Encara, a uns 50 m més cap a llevant, veiem les restes d’una construcció formada per tres cambres, col·locades tot formant un angle recte.
És difícil d’establir, sense fer-hi una excavació arqueològica, una datació d’aquestes construccions abandonades. Amb tot, podem suposar, com ja hem dit, que les més antigues són les més properes a l’església; aquestes són, d’altra banda, les més enderrocades. Segurament algunes de les més orientals no s’abandonaren fins a un moment tardà, potser ja a l’època moderna, tot i tenir llur origen en època medieval. (JBM-JSM)