Castell de Rocaverd (Trevilhac)

Situació

Mur de llevant de la fortalesa, amb algunes espitlleres, el millor conservat d’aquesta fortificació.

ECSA - A. Roura

Les restes d’aquesta fortificació són situades al cimd’una penya, a la falda del contrafort nord-occidental del pla de Sequèra, damunt de l’Adasig. Des d’aquest indret hom podia controlar el pas pel fons d’aquesta vall.

Mapa: IGN-2348. Situació: Lat. 42° 43′ 18″ N - Long. 2° 28′ 38″ E.

Seguint la carretera que va de Trevilhac a Sornian, en un revolt que hi ha abans d’arribar al trencall de la carretera que mena a Pesilhan de Conflent, es veuen a pocs metres les restes del castell. S’hi arriba superant el vall que hi havia darrere de la fortificació. (JBM-JSM)

Història

Del castell de Rocaverd se’n tenen escasses referències. Probablement bastit al segle XIII, no apareix documentat fins a l’any 1395 (Rochavert), quan era inclòs dins la baronia de Rebolhet, senyorejada per una branca de la família Perapertusa, la qual l’any 1459 heretà la baronia de Jóc; aquesta nissaga conservà sota el seu domini ambdues baronies fins a la Revolució Francesa. (PP)

Castell

Planta dels vestigis que resten d’aquest castell.

L. Bayrou

La fortificació de Rocaverd tenia bàsicament una planta quadrangular, amb una amplada, de S a N, d’uns 10 m i una llargada, d’E a W, a l’interior, d’uns 11 m. Als costats nord i oest del castell hi ha un cingle i un fort desnivell; al costat sud, hi ha un desnivell potser no tan fort. A la banda oriental, un vall tallat a la roca separava l’espai ocupat pel castell de la resta de la muntanya.

El mur més ben conservat és l’oriental. També s’han conservat, molt malmesos, el mur nord i algun fragment dels murs meridio-nals. No resta res, en canvi, del mur oest, que es degué bastir arran de l’espadat.

El mur oriental, amb una llargada de 10, 5 m i amb un gruix de 150 cm, es conserva encara amb una alçada d’uns 5 m. És fet amb un aparell força irregular. Les pedres, poc treballades i col·locades poc o molt en filades, són unides amb un morter de mala qualitat. En aquest mur de llevant s’obrien set espitlleres, altes i força estretes, acabades a la part superior amb diverses lloses planes.

El mur nord és més prim, té un gruix d’uns 80 cm. A la part inferior hi ha un arc que, actualment, en haver-se buidat l’espai que hi ha entre la roca i aquest mur, resta com a sortida cap a l’espadat. Aquest arc devia servir, però, per a superar una grossa esquerda de la roca sobre la qual es fonamenta aquesta paret.

A la banda sud de la fortificació, a l’extrem est, veiem una construcció en forma d’angle, feta amb un aparell molt semblant al que trobem al mur est. Uns metres més avall, vers el S, hi ha un mur enganxat a la roca. Això pot fer suposar que en aquesta banda hi havia la porta d’accés. De fet, és possible que un d’aquests murs correspongui al muntant del portal d’entrada.

Si ens hi fixem detingudament, sembla com si el mur oriental i la resta del mur perimetral haguessin estat fets en dos moments diferents. Com si aquest mur est, molt més gruixut, hagués estat afegit sobre l’antic mur perimetral per tal de reforçar aquest costat, més fàcil d’atacar tot i el vall. Això no obstant, una anàlisi de l’aparell constructiu de les restes que s’han conservat fa veure que tampoc no hi ha gaire diferència entre les característiques de l’aparell constructiu d’aquest mur oriental i les de la resta dels murs més prims que s’han conservat. Així doncs, creiem que la major part dels murs conservats d’aquesta fortificació s’haurien de datar vers el segle XIII. (JBM-JSM)

Bibliografia
  1. Pous, 1948, pàgs. 63-73; 1975, pàgs. 39-45
  2. Alessandri-Bayrou, 1992, pàgs. 151-179