L’arquitectura civil i militar i l’arqueologia
El Baix Ebre i el Montsià
Mapa dels castells i les edificacions militars del Baix Ebre i el Montsià anteriors al 1300.
M. LI. Ramos
Per a entendre l’organització del territori i les característiques de moltes de les fortificacions de les comarques del Baix Ebre i del Montsià, cal tenir present l’important canvi polític, social i econòmic que s’esdevingué a mitjan segle XII, en ésser conquerides aquestes terres pel comte de Barcelona. L’existència, abans de l’any 1148, d’una societat islàmica va pesar molt en l’organització d’aquestes comarques properes a la desembocadura de l’Ebre.
Abans de la conquesta feudal, probablement hi havia un espai organitzat en relació amb una ciutat, uns castells i unes almúnies o alqueries, tal com descriuen les mateixes fonts musulmanes (per exemple al-Himyarī). Aquesta organització estava estretament lligada a la societat de l’època i també mantenia un lligam fort amb l’organització econòmica de l’espai, per exemple amb la distribució de les sèquies, de les carrerades i de les vies o de les terres conreades. Després de la conquesta comtal, alguns elements d’aquesta organització andalusina es mantingueren, adaptats a les noves necessitats; d’altres, per contra, van desaparèixer.
La ciutat de Tortosa en època islàmica s’estenia al peu de la Suda, que s’alça dalt d’un turó, a l’est de l’Ebre. Sembla que els límits d’aquesta ciutat anaven des del torrent que hi ha al barri de Remolins, al nord, fins al torrent del Rastre, al sud. Dins d’aquest espai, l’eix principal de comunicació era el que seguia gairebé paral·lel al riu. Al nord de la ciutat hi havia les drassanes, on es feien vaixells amb la fusta provinent dels Ports; prop seu hi devia haver el mercat. Després de la conquesta de l’any 1148, s’esdevingué una reorganització d’aquest espai urbà. D’una banda, la seu episcopal s’instal·là a sota de l’extrem sud-oest del turó de la Suda, on potser abans hi havia la mesquita. De l’altra, el sector septentrional, el barri de Remolins, esdevingué el barri dels jueus i de la comunitat de musulmans. Finalment, aviat prengué importància un barri situat a l’altra banda del torrent del Rastre, al vessant del turó del Sitjar (que potser ja era un raval en època islàmica).
La Suda tingué, doncs, un paper fonamental en l’organització de la ciutat. Amb tot, els qui han estudiat aquesta fortificació han arribat a la conclusió que, si bé el perímetre que actualment té l’edifici correspon al del castell andalusí i, potser, fins i tot s’ha conservat d’aquesta fase la distribució regular de les torres de flanqueig, tanmateix, les reformes i reconstruccions de l’època gòtica i de l’edat moderna no han deixat gairebé cap fragment dels murs originals.
Abans de la conquesta de l’any 1148, hi havia una munió de castells o ḥuṣūn al voltant de la ciutat de Tortosa, els quals cal relacionar amb un conjunt de territoris econòmicament unitaris o bé amb la defensa i el control d’uns llocs de pas importants. En podem assenyalar bàsicament quatre, dels quals s’han conservat unes restes considerables: Ulldecona, Amposta, Carles i Paüls.
Un dels castells musulmans més interessants i en més bon estat de conservació és el d’Ulldecona. Encara es pot veure una construcció, potser central, que es podria anomenar celòquia, i un gran recinte. Coincideix, certament, amb el model de castell andalusí, on la funció de lloc de refugi era fonamental. La fortificació que hi ha entremig de les dues construccions bastides després de la conquesta —una d’elles una torrassa residencial— és, doncs, molt interessant, tot i el seu mal estat de conservació. A l’interior fa 6,1 m de llarg per 4,2 m d’ample. És feta a dins amb un mur de tàpia, que té un gruix d’uns 100 cm; aquest primer mur, en algun moment —potser en la mateixa època andalusina— fou recobert per un muret de pedra que té un gruix de 40 a 60 cm. Així doncs, hom hi pot veure el mateix sistema de recobriment que hom troba en moltíssims castells fronterers (Vallferosa, Lloberola, Ponts, Orenga, etc.). El mur perimetral de l’albacar, que clou un espai ampli i gairebé circular, és fet amb pedres no gaire grans, de vegades col·locades tot formant un opus spicatum, unides amb molt de morter i pensades per a anar recobertes per un arrebossat. És, certament, d’abans de la conquesta.
A Carles (inicialment Castles) també hi ha les restes d’un castell molt notable. És possible que abans de la conquesta hi hagués alguna construcció a l’extrem meridional, damunt del gran espadat, allà on es conserven unes parets fetes amb un opus spicatum que pot recordar el d’altres construccions de la darrera etapa andalusina. El recinte del ḥiṣn o castell devia ocupar tot el clos superior i molt possiblement també l’inferior. Després de la conquesta cristiana esdevingué un castell feudal.
Al castell de Paüls probablement també hi havia una distribució semblant, tot i que actualment les restes conservades són força escasses. La seva ubicació sobre una mola, acabada, en un costat sobretot, en un cingle alt, és molt característica de molts dels ḥuṣūn de la Catalunya Nova i sobretot del País Valencià. En època anterior a la conquesta cristiana, el paper de lloc de refugi era molt més important que la funció de residència senyorial, introduïda normalment després de la conquesta amb la construcció d’una casa forta o d’un edifici fortificat(*).
En tots tres llocs, en època medieval hi havia, sota el castell, el poble. A Ulldecona, el poble curiosament fou traslladat, l’any 1274, quan aquest lloc era en mans dels hospitalers, del recinte del castell al peu del turó, al mig d’un camp. A Carles, sota el castell també hi havia el poble —tal com ara es veu a Paüls—, el qual encara és documentat l’any 1335 (“lo castell e la vila de Castles”).
A part d’aquests dos exemples evidents, podríem fer esment d’altres vilatges abandonats. Per exemple, al lloc estratègic de Som, al nord de la comarca, hi havia hagut un poble i una fortificació. A Rafalgarí, que té una carta de poblament del 1242 —no s’abandonà, però, definitivament fins l’any 1808—, encara s’endevina un carrer central, a banda i banda del qual es construïren els habitatges; al sud, l’espai pobletà era clos per un mur molt ample que defensava el poble per la banda més fàcilment accessible i no protegida per les cingleres.
Dins del territori que restava sota la protecció i l’administració dels ḥuṣūn, en època islàmica, hauríem trobat diverses almúnies o petits llocs de poblament. Alguns d’aquests indrets pogueren rebre el nom de “torres” després de la conquesta comtal, tal com també s’esdevenia a la plana de Lleida. Podem esmentar alguns exemples estudiats per A. Virgili. Després de l’any 1148, hom menciona la torre d’Asmet (segurament després anomenada de Sant Onofre), la torre de l’Antic (que era considerada una almúnia el 1153), etc.
De fet, probablement és a Vinaixarop on és més clara la possible pervivència d’un llogaret anterior a la conquesta. Hi ha restes d’una torre i d’un lloc de poblament potser originaris d’època andalusina. Tot i que sigui molt difícil d’assegurar, la torre circular que s’hi ha conservat podria ésser, fins i tot, d’un moment precedent al de la conquesta feudal. Té la base massissa i, en alguns sectors, sobretot a la part més alta, hom veu un aparell que recorda l’opus spicatum. De fet, és molt semblant a algunes torres de Castella que han estat considerades islàmiques(*)
Després de la conquesta comtal, hi hagué una continuïtat en alguns casos, tot i els profunds canvis esdevinguts. La torre d’en Corder (o d’en Despuig) (inicialment anomenada de Llaver) i la torre de Burjassénia segurament foren bastides en indrets on hi havia hagut una almúnia en època anterior. De fet, sembla que el primer lloc es pot relacionar amb un topònim que fa referència a pous i el segon nom vol dir literalment “la torre de la sènia”(*). Pel que fa al lloc de poblament, cal tenir present que l’any 1335 encara es parla de la torre del “loch de Vinaxarop”. Això no implica, però, que les construccions actuals siguin d’aquesta època. La torre d’en Corder és de planta quadrada, feta amb pedres petites, que en principi hem datat als segles XII o XIII. La torre de Burjassénia, en canvi, és cilíndrica, amb una porta igualment elevada, acabada amb una llinda monolítica i plana; segurament fou bastida cap al segle XIII.
A la Fullola hi ha un exemple molt notable de torre i de fortificació, relacionades amb un indret poblat. La seva torre, alta i esvelta, és visible de lluny, tot i restar situada en un indret força enclotat. La seva datació, com en tots aquests casos, és difícil. Encara és més interessant el fet que al seu voltant hi hagi restes d’un recinte i d’un clos fet amb tàpia, que, certament, pot ésser del segle XII (tal com hem proposat, per exemple, per al castell de Banyoles, situat a la propera comarca de la Ribera d’Ebre). Les pervivències, fins ara, de les construccions que formaven el poblament medieval que hi havia al seu voltant també mereixen ésser assenyalades. És, doncs, un jaciment que caldria estudiar detingudament. Cal tenir present que no necessàriament la torre i el clos de tàpia han d’ésser del mateix moment. D’altra banda, també seria interessant de saber qui féu aquestes construccions en aquest indret que, en rebre una carta de poblament l’any 1208, ja tenia un “castellus cum turre et domos”.
De fet, encara podem esmentar altres torres, algunes de planta quadrangular i d’altres de circulars. La torre d’en Pinyol (o del Prior) o la del castell de la Granadella corresponen a un mateix model de torre de planta rectangular, que es pot datar ja en un moment tardà dins l’època estudiada. Entre les circulars, cal fer esment de la torre del castell de Camarles, recentment restaurada.
Trobem un bon exemple de torre de senyals en la torre de la Candela. Situada a mig camí entre el castell d’Amposta i la torre de Burjassénia, devia tenir com a finalitat principal la de fer de torre de guaita del primer castell. Té una planta circular.
A partir del segle XII es va difondre arreu de l’Europa occidental el castell concentrat, que perdurà al llarg d’uns segles i que era, en primer lloc, la residència del senyor de l’indret. En aquestes comarques hom troba alguns exemples notables de castells residencials, com poden ésser la casa forta o castell de la Torre de la Carrova, la torrassa del castell d’Ulldecona o el castell de Campredó. Un exemple d’aquesta mateixa mena de construccions, ja més tardà, clarament gòtic, és el castell de la Galera.
Cal destacar la construcció anomenada la Llotja, situada a prop del castell de Campredó. En principi es pot considerar una casa forta, tot i que el seu nom fa pensar si no tenia alguna funció relacionada amb l’administració i la producció del territori; de fet, però, una llotja era una galeria porxada, que no sabem pas on es podia trobar. Es pot datar al segle XII o al XIII.
Hom sap que l’ús col·lectiu de l’aigua d’una sèquia o bé l’existència d’una carrerada per al bestiar van tenir un paper important en la manera com es produïa l’organització del poblament musulmà. En aquest sentit, és important, per al coneixement de la distribució del poblament i, també, dels castells o ḥuṣūn, l’estudi de les sèquies que servien per a irrigar les terres situades a la riba dreta de l’Ebre: la que neix prop de Paüls i va a Xerta, la que neix a l’est d’Alfara i va a Aldover i la que té l’origen al sud de Caries i va a Palomera, davant de Tortosa(*). Contràriament, sembla que les terres de la riba esquerra de l’Ebre havien d’ésser regades amb l’aigua de les sínies, nom fossilitzat, com hem vist, en el topònim Burjassénia.
Els molins del Comte, situats a Palomera, davant de Tortosa, treien l’aigua de la darrera d’aquestes sèquies, provinent de l’anomenat barranc de la Servera o dels Molins, un curs d’aigua que neix a les muntanyes dels Ports. Actualment s’hi conserven tres molins, ben documentats a la segona meitat del segle XII. En tots tres sembla que hi havia sengles cups, algun dels quals molt profund, la sala de les moles, en algun cas coberta per una volta de canó feta amb carreus ben escairats, i el carcabà.
Pel que fa a les excavacions arqueològiques fetes els darrers anys en aquestes dues comarques, cal cridar especialment l’atenció sobre les realitzades en jaciments de l’època andalusina, fetes per exemple a la plaça de la Mare de Déu de la Cinta de Tortosa, els anys 1982-84, o a la plaça de Sant Jaume de la mateixa ciutat, l’any 1990. En ambdós llocs es trobaren restes d’habitatges d’època musulmana; en època cristiana, en un dels indrets es féu una plaça i en l’altre una església. Aquestes excavacions han permès de conèixer una mica, entre altres coses, les característiques de la ceràmica andalusina de la regió de Tortosa. Els materials descoberts corresponen a una etapa que va des del final del segle X fins al segle XII i eren part d’atuells i objectes de terrissa destinats a servir menjars a la taula, a preparar-los a la cuina, a guardar-los al rebost o, fins i tot, a fer de joguina.
Hem d’esmentar, a més, les excavacions fetes darrerament al castell de Sant Jordi d’Alfama, on s’han pogut descobrir, arran de mar, algunes parets de l’antiga fortificació. Com també les fetes al castell d’Amposta, que permeten de veure uns murs de l’antiga fortificació. O les fetes al castell d’Ulldecona, que ja hem comentat més amunt i que han permès de conèixer la fortificació musulmana i les construccions fetes després de la conquesta comtal.
Per acabar podem esmentar la troballa a les Cases d’Alcanar, l’any 1962, de quatre tombes de fossa, separades entre elles uns 2 m, cobertes amb lloses de pedra sense treballar. Els sebollits tenien els peus al nord i el cap al sud. És possible que corresponguessin a membres d’una comunitat musulmana.
Vegeu: Castells i edificacions militars del Baix Ebre anteriors al 1300; Castells i edificacions militars del Montsià anteriors al 1300
La Ribera d’Ebre
Mapa dels castells i les edificacions militars de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta anteriors al 1300.
C. Puigferrat
La importància que tingué l’Ebre, en aquesta comarca, a l’edat mitjana, resta reflectida en l’existència d’una sèrie de fortificacions que segueixen el seu curs, a una riba o a l’altra, com el notable castell de Miravet i també els castells de Móra, Garcia, Ascó, Flix i Riba-roja, separats entre ells de 5 a 10 km. És interessant d’assenyalar la relació entre tots aquests castells i les poblacions, bastides a llurs peus, que sovint tenen les cases escalonades, al llarg de carrers que segueixen les corbes de nivell.
Segurament la majoria d’aquestes fortificacions tenen l’origen en torres o en ḥuṣūn de l’època islàmica. En alguns casos, com en el de Garcia, només la documentació recorda la importància de la fortificació que hi havia en aquest indret. En altres casos, les restes conservades són molt importants, com s’esdevé amb relació al castell de Miravet.
Ja coneixíem des de fa anys la importància que té el castell de Miravet com a castell templer del segle XII o del XIII, però fins fa poc temps no podíem valorar la seva importància com a ḥiṣn andalusí. I aquest fet no solament deriva del pes que tingué la fortificació, abans de la conquesta cristiana, en la defensa d’aquest territori, sinó també de les restes conservades. D’acord amb les excavacions, sabem que, bàsicament, la planta d’aquest hisn era semblant a la de molts altres castells islàmics. Hom veu una zona superior, situada a occident, amb unes grans construccions massisses, on segurament hauríem trobat els edificis centrals de la fortificació; també hi havia, en aquest sector superior, una cisterna. Dels dos recintes inferiors, almenys un és amb seguretat d’època andalusina, i molt probablement el segon també. A Miravet, hom veu grans panys de mur fets amb pedres no gaire grans, algunes de les quals col·locades tot formant un opus spicatum, que són islàmics amb seguretat i que es poden emparentar amb les parets que tenen aquest mateix aparell constructiu, que trobem en altres construccions properes, com els castells de Torrent o del Castellàs o bé a l’almúnia de Safranals, totes tres a la comarca del Baix Cinca.
El pas del món islàmic al cristià resta també ben reflectit en aquest castell de Miravet. Els templers, poc després de la conquesta, van recobrir la façana occidental amb un mur impressionant, fet amb carreus ben escairats i amb una bestorre al sud, una torre de flanqueig al mig i la torre mestra al nord. A l’est d’aquesta torre construïren el bloc principal de construccions, amb la capella del castell templer; aquest edifici cloïa pel nord el pati sobirà. A més, feren bastir una nau a l’est d’aquest pati, que feia de refetor. D’aquesta etapa també es conserva, més a llevant, una gran nau que hom creu que tenia la funció d’estable.
A part d’aquest castell, en volem esmentar quatre més dins de la comarca de la Ribera d’Ebre. El de Sant Blai de Tivissa és un castell roquer. La cresta d’una penya, que fa uns 40 m de llarg, va ser fortificada. Actualment, les restes de murs hi són molt escasses, però suficients per a saber que hi devia haver una muralla a tot el voltant, arran de l’espadat, i per a saber que a l’angle del sud-est, al nivell inferior, hi havia una cisterna.
El castell d’Ascó i el castell de Móra són fortificacions que tenen una llarga història i que han estat utilitzades al llarg de molts segles. Podem cridar l’atenció sobre la torre que hi ha a Ascó i sobre l’ampli recinte de tradició musulmana que hom hi pot veure. A Móra, i pel que fa a l’època estudiada en aquesta obra, el més interessant és el recinte ampli, que fou ocupat per la fortificació més moderna, segurament molt semblant al que tenia el ḥiṣn anterior a la conquesta cristiana.
Un castell també molt interessant és el de Banyoles, al terme de Tivissa, damunt de la riba de l’Ebre. És alçat amb tàpia, fet que teòricament permetria de datar-lo en moments molt allunyats cronològicament. Amb tot, el fet de tenir una torre central i un petit recinte al seu entorn fa pensar en la possibilitat que fos bastit poc després de la conquesta feudal.
En aquesta comarca, ja lluny de l’Ebre, en una vall lateral, hi ha la torre anomenada de la Vall (de Salvaterra o de Gandesola), una casa forta encara força ben conservada, feta segurament cap al segle XIII. És una mena d’edifici que ja es pot relacionar amb les fortificacions concentrades de la petita noblesa, de les quals hom pot trobar molts exemples arreu. D’altra banda, cal pensar que un acurat estudi de les restes conservades en aquesta vall segurament permetria de localitzar-hi les ruïnes de la vila de Gandesola, que va rebre una carta de poblament l’any 1248.
Per acabar, cal fer esment de la necròpoli musulmana de Ribaroja, al nord de la comarca. Aquest cementiri islàmic va perdurar fins als segles XV i XVI, tal com testimonia una estela discoidal que en prové. Amb tot, segurament el seu origen arrenca d’un moment anterior al 1300. D’acord amb els qui la van estudiar, els sebollits eren col·locats ajaguts i inclinats sobre el braç dret, amb el cap situat al nord-oest, la cara a l’est i els peus al nord-est. Les cames eren lleugerament flexionades i els braços i les mans eren al damunt de la pelvis. Les sepultures foren cavades a la terra i els difunts restaven limitats, dins la sepultura, per pedres; eren coberts amb una llosa única. Algunes de les setze tombes trobades eren molt juntes; la majoria, però, es trobaven disperses(*).
Vegeu: Castells i edificacions militars de la Ribera d’Ebre anteriors al 1300
La Terra Alta
Resta ben poca cosa dels castells que hi havia en aquesta comarca de frontera. De les fortificacions d’Horta de Sant Joan, de Ben (o Bene) o de Batea, que tenen l’origen abans de mitjan segle XII, en època islàmica, no n’ha quedat res. Del castell de Corbera gairebé només s’ha conservat un possible pany de mur, posterior a la conquesta. De fet, dels únics castells dels quals s’han conservat alguns murs que permeten de reconstruir-ne la planta són els d’Algars i Almudèfer; amb tot, les construccions conservades ja són de després de la conquesta cristiana i, fins i tot, a Almudèfer, és molt possible que abans del segle XIII no hi hagués pas cap fortificació.
Segurament a la Terra Alta la conquesta cristiana va suposar uns canvis importants en la distribució del poblament, tal com s’ha pogut estudiar en altres comarques, com per exemple al Segrià. Aquestes transformacions es produïren a tota la Catalunya Nova, tot i que potser encara van ésser més grans en contrades on la ramaderia tenia un pes econòmic important. A la Terra Alta, podem esmentar l’existència de diversos pobles abandonats, que restaren rònecs des d’un moment primerenc, després de la conquesta, o que s’abandonaren una mica més tardanament. D’altra banda, cal assenyalar el fet que s’hi creessin noves poblacions, com la Pobla de Massaluca (o Vilabona) o Vilalba dels Arcs, fruit de l’interès dels senyors del lloc; la construcció d’aquestes noves viles degué comportar, però, com ja hem comprovat que s’esdevingué en altres comarques, l’abandonament de diversos vilatges més antics(*).
Pel que fa a aquest darrer indret, Vilalba dels Arcs, cal assenyalar l’existència de Vilalba la Vella. El poble que hom considera que hi havia abans de l’actual —nascut arran d’una carta de poblament de l’any 1224—, sembla que restava clos rere unes muralles, dins les quals hi hauríem trobat els diversos habitatges, amb llurs sitges. Caldria, però, un estudi arqueològic acurat per a saberne les característiques. A part d’aquest poble, també s’ha parlat d’un poble rònec que hi havia abans de bastir-se la Pobla de Massaluca. En parlar dels vilatges abandonats, podem fer esment del poble d’Algars, situat entre la fortificació encimbellada i l’església que s’alça al peu del turó; segurament era clos darrere una muralla. Hi ha documentats molts altres pobles rònecs, tanmateix alguns encara no han estat localitzats(*).
L’anàlisi de l’urbanisme dels pobles de la Terra Alta és molt interessant, si volem apropar-nos al coneixement de la societat i l’economia de l’època estudiada en aquesta obra. A Gandesa, els carrers, nascuts a l’ombra del castell, s’organitzaren d’una forma força ordenada; s’adaptaren bastant a una trama ortogonal. Gandesa va néixer a partir de la concessió de dues cartes de poblament, dels anys 1192 i 1194. A l’hora d’analitzar-ne les característiques, cal valorar també la importància de l’església, potser amb una petita plaça annexa, la importància de l’espai dedicat al mercat, com possiblement recorda l’actual plaça del Comerç, i la importància de la construcció d’unes noves muralles que, com en tantes altres poblacions, van cloure la vila al segle XIV.
A Batea, si hom fa una anàlisi de l’urbanisme, hom veu un sector de la vila nascut a redós del castell i un altre de creat regularment al costat del Carrer Major. A Vilalba dels Arcs també els carrers centrals són paral·lels o perpendiculars al Carrer Major i reflecteixen una organització prèvia. Podem també fer esment de Bot, població on hi ha una perfecta organització ortogonal, amb uns carrers força amples (tot i que, curiosament, l’any 1335 es parla de la vila antiga de Bot).
Una de les poblacions més interessants és, però, Horta de Sant Joan, on els carrers del centre s’organitzen d’una forma concèntrica al voltant d’un nucli més elevat, on hi havia el castell, del qual, com hem dit, no ha restat res. En un segon moment, després de les cartes de poblament dels anys 1165 i 1192, s’edificà un eixample al llarg de dos o tres carrers, que s’estenen, rectes, més enllà de l’església(*).
No volem estar-nos de fer esment de la importància que ha tingut fins a l’actualitat, en algunes de les valls d’aquesta comarca, l’ús de les sínies per al regadiu, com ara a la rodalia de Batea o de Vilalba dels Arcs.
Vegeu: Castells i edificacions militars de la Terra Alta anteriors al 1300
El Matarranya
Mapa dels castells I les edificacions militars del Matarranya anteriors al 1300.
C. Puigferrat
Tot i que potser les restes de l’època que s’estudia en aquesta obra no hi són pas gaire importants, cal assenyalar que la comarca del Matarranya és un territori molt interessant pel que fa al coneixement dels canvis esdevinguts en l’organització del territori al segle XII. Cal tenir present que la conquesta definitiva dels pobles d’aquesta comarca no es produí fins a l’època del comte rei Alfons I, cap a l’any 1169.
En primer lloc, cal cridar l’atenció sobre el fet que hi trobem uns magnífics exemples que poden permetre de conèixer la importància que tenien, abans de la conquesta del comte rei, els llocs centrals, fortificats. Els documents de després de la conquesta encara permeten d’endevinar l’existència de l’organització anterior, tot i que, en aquest moment, el territori ja era dividit en diferents senyories; a més, després de la conquesta, de vegades es reaprofitaren els vells castells i els vells pobles, però d’altres es bastiren noves fortificacions i es construïren algunes viles noves.
Cal valorar especialment el lloc de Mont-roig de Tastavins, indret que tenia un paper central notable, segurament des d’una època molt reculada. La mateixa documentació de després de la conquesta reflecteix la importància de Mont-roig amb relació a bona part de la contrada regada pel Tastavins. Les característiques del lloc que ocupava el castell també són prou explícites. La mola que hi ha sobre la població de Mont-roig té una longitud de més de 300 m i una amplada de poques dotzenes de metres. Al llarg dels 120 m més septentrionals, hom endevina que hi havia, al costat de l’espadat, a tot el voltant, una gruixuda muralla, fet que en fa un indret doblement protegit, pel relleu i per un mur. A més, al cim del tossal, a part d’una possible cisterna, hi ha nombrosos clots que reflecteixen l’existència de diverses construccions. Fou un bon refugi de la població que vivia en tota la vall, fàcilment defensable, i potser, en algun moment, un lloc de poblament fix(*).
A part d’aquest lloc, també altres indrets pogueren tenir un paper central més o menys important en aquesta comarca, com Calaceit, Vall-de-roures, la Freixneda, Pena-roja o, ja més al nord, Maella, Nonasp o Faió. Tanmateix, en alguns d’aquests indrets, ara, les restes conservades de les fortificacions que hi hagué no són visibles (per exemple a Calaceit) o bé són amagades per construccions molt més modernes (a Vall-de-roures o a Maella).
A la Freixneda, hom troba un recinte més petit que el de Montroig, situat al cim d’una penya. Al cim del clos hi havia també una cisterna. L’accés a aquesta fortificació es feia per un pas tallat a la roca. Com s’esdevé en molts d’aquests castells, el que podem veure difícilment ens pot permetre d’intuir el que hi hagué en època medieval.
Pena-roja, segons la documentació, potser restava en el territori controlat pel ḥiṣn de Mont-roig. Amb tot, hi ha restes interessants al cim de la Mola que corona el poble escalonat, com molts altres pobles d’aquestes comarques properes a l’Ebre (Ascó, Flix, etc.). El castell fou bastit en un extrem d’un llarg tossal, potser tot ell fortificat com a recinte. Això és més evident a causa del gran vall que sembla que hi ha a l’extrem oposat al vessant on fou bastit el poble.
A Faió, el castell s’alça damunt les aigües de l’embassament de Riba-roja. Aquesta imatge bucòlica no ha de fer oblidar que l’aigua ha negat el poble d’origen medieval que s’estenia als peus de la fortificació, com en la majoria de les altres poblacions amb castell d’aquestes contrades. El castell era format per una torrassa de planta rectangular i per un recinte.
La torre dels Moros (o Caseta dels Moros) de Fondespatla mereix un tractament a part. És una torre de planta gairebé quadrada, formada per un nivell inferior de pedres poc treballades, col·locades en filades, i un pis superior fet de tàpia. Tot i que sigui difícil de datar, no podem rebutjar la possibilitat que sigui d’un moment anterior a la conquesta cristiana.
Situada a la plana que hi ha al peu d’aquesta torre, la població de Fondespatla és molt notable. Mentre que a Pena-roja, per exemple, hom veu moltes continuïtats, a Fondespatla hom troba una vila nova, amb una organització urbanística gairebé ortogonal. Els carrers hi són orientats de sud a nord i d’est a oest. Segurament, però, l’origen de la població és un castell documentat l’any 1188.
De fet, moltes altres poblacions mereixerien un estudi acurat del seu urbanisme. Ja hem parlat de Pena-roja, on els carrers segueixen les corbes de nivell i es graonen al llarg del vessant del castell. Altres indrets, com Mont-roig, la Freixneda, Nonasp, Calaceit, etc., també s’organitzaren sota d’un castell. En alguns casos, hi hagué sobretot un creixement espontani del poble; en d’altres, en canvi, la regularitat de la trama urbanística traeix una ordenació prèvia, com hem vist que s’esdevenia a Fondespatla. La vila de Maella, que s’estén al peu del castell, també ho féu sobretot al llarg de dos o tres carrers, força rectilinis, orientats d’est a oest.
La comarca del Matarranya —com la veïna comarca de la Terra Alta— és un bon espai on estudiar a fons l’organització del territori abans de la conquesta dels monarques catalanoaragonesos i analitzar les repercussions que tingué el fet de passar a dependre aquest territori d’uns senyors feudals. (JBM)
Vegeu: Castells i edificacions militars del Matarranya anteriors al 1300
L’arquitectura religiosa
Mapa de les esglésies del Baix Ebre i el Montsià anteriors al 1300.
C. Puigferrat
Mapa de les esglésies de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta anteriors al 1300.
M. LI. Ramos
Les comarques de la regió de l’Ebre conserven un conjunt d’edificis religiosos d’època altmedieval que evidencien l’esgotament de les formes expressives dels llenguatges romànics i la implantació dels nous llenguatges arquitectònics gòtics, amb unes peculiarietats tipològiques que els donen un caràcter molt especial dins el conjunt de l’arquitectura catalana de la segona meitat del segle XIII, en plena transició de les formes romàniques a les gòtiques.
Una part dels edificis que s’han conservat en aquesta regió, com l’església de la Mare de Déu del Roser de la Palma d’Ebre, Sant Joan de Llaberia, Santa Magdalena de Caseres o l’Assumpció de Gandesa, aquesta molt alterada, responen a les tipologies arquitectòniques que segueixen les formulacions plenament consolidades durant el segle XII o, com en el cas de Gandesa, palesen una clara relació amb les formes de l’“escola de Lleida”, i constitueixen l’exemple més meridional conservat (llevat de la porta dels Apòstols de la seu de València) de la difusió d’aquest corrent estilístic característic de l’arquitectura catalana del segle XIII.
A part d’aquests edificis, la majoria de construccions religioses d’aquest temps conservades a les terres de l’Ebre responen a una tipologia extremament peculiar, concentrada en aquesta regió, amb algun exemple escadusser en altres contrades, com l’església de Sant Domènec del Tossal, a la Noguera. Aquestes esglésies són formades per una única nau coberta amb volta de canó de perfil generalment apuntat, reforçada per un seguit d’arcs torals notablement acostats que arrenquen en molts casos del mateix paviment, sense pilars i conformen un ritme reiteratiu que defineix l’espai interior de l’edifici, amb una extrema contundència i senzillesa de mitjans.
Alguns edificis que segueixen aquesta tipologia assoleixen unes proporcions monumentals, són capçats per absis semicirculars i tenen tendència a distanciar els arcs. Aquest és el cas de l’església de la Mare de Déu dels Àngels del castell d’Ulldecona o Santa Maria dels Àngels (o Sant Salvador) d’Horta, sens dubte l’exemple més monumental i elaborat de la tipologia, malgrat els dubtes que presenta l’estructura de la seva coberta.
Mapa de les esglésies del Matarranya anteriors al 1300.
M. LI. Ramos
Però on aquesta tipologia es manifesta més plenament és en una llarga sèrie d’edificis d’una sola nau, rectangular, sense santuari diferenciat, com les esglésies de Sant Julià de Carles, Sant Bartomeu de les Camposines, la refeta església de Santa Magdalena de Berrús, Santa Maria (o la Nativitat) de Paüls, la Transfiguració de Pinyeres o Sant Joan de les Ventalles, un dels darrers exemples del tipus, amb unes proporcions que l’acosten a les sales gòtiques.
Aquest és un tipus d’edifici que no té antecedents en l’arquitectura catalana medieval i que tampoc tindrà una clara continuïtat en l’arquitectura gòtica, ja que no hem de confondre aquesta estructura amb les sales cobertes amb embigat sobre arcs de diafragma que presenten una seqüència dels ritmes interiors molt diferent a la dels edificis més representatius del tipus (Carles, les Camposines o Pinyeres). En canvi, els ritmes interiors dels edificis més monumentals, com Ulldecona o Horta, s’acosten molt més als ritmes de les sales cobertes amb embigat, com si es produís una certa evolució en benefici d’una disminució dels ritmes interiors, més reiteratius en les obres més petites.
Els orígens o els antecedents més clars d’aquests edificis cal cercar-los en obres de l’antiguitat tardana de la regió de Síria, com els descoberts per M.de Vogüé a Shakká(*), el santuari pagà i la Kaisarîyeh o l’edifici del segle III, de Shakká mateix, amb tres naus, o l’església de Iulianos, de l’any 345, o la Masechos d’Umm-Idj-Djimmal(*) o fins i tot en edificis civils, com la sala de la premsa identificada a Serjilla, del segle V(*).
Aquesta relació amb edificis tan allunyats en el temps i l’espai, sense elements de transició, permet suggerir la idea d’una importació al segle XIII d’un tipus arquitectònic i una forma de construcció que encara devia ésser vigent o en funcionament durant les croades europees al Proper Orient. (JAA)
Vegeu: Esglésies del Baix Ebre anteriors al 1300; Esglésies del Montsià anteriors al 1300; Esglésies de la Ribera d’Ebre anteriors al 1300; Esglésies de la Terra Alta anteriors al 1300; Esglésies del Matarranya anteriors al 1300
L’escultura monumental
A les comarques de la regió de l’Ebre són molts pocs els exponents d’escultura monumental romànica que es conserven. Així, a la catedral de Tortosa, malauradament, les úniques restes d’escultura romànica que han arribat a l’actualitat són uns capitells historiats amb el programa iconogràfic basat en el cicle de la passió de Crist, situats actualment a la porta d’entrada al pati interior del claustre, dels quals es fa un estudi en el present volum. Prop de la catedral, en l’antic palau episcopal, s’ha descobert fa pocs anys un capitell que presenta una decoració derivada del model clàssic corinti.
Tot i la manca de grans conjunts escultòrics, cal fer esment de la portada de l’església parroquial de l’Assumpció de Gandesa, un dels pocs elements que es conserven de l’antic temple romànic, integrat a l’actual edifici barroc. Aquesta portada, formada per un conjunt d’arquivoltes suportades per columnes amb capitells, destaca tant per la seva riquesa ornamental, amb una decoració a base de motius vegetals i geomètrics, com pel fet d’estar adscrita a la denominada “escola de Lleida”. (EBC)
Miniatura i arts de l’objecte
En aquest volum, dedicat en gran part a la ciutat de Tortosa, tenen un protagonisme especial un conjunt de manuscrits conservats a la biblioteca de l’Arxiu Capitular de la catedral tortosina.
J. Massip, director honorari del Museu i Arxiu Municipal, fa en aquest volum una introducció a l’inventari dels manuscrits que es poden considerar d’època romànica, la qualitat dels quals és molt diversa; així mateix, fa un breu resum historiogràfic dels intents, en diferents moments de la història de la catedral de Tortosa, de portar a terme un registre i fer un inventari de les obres manuscrites.
Pel que fa a l’estudi més detallat dels manuscrits d’època romànica, en aquest volum s’ha fet una selecció dels que presenten les miniatures més importants i interessants des del punt de vista estilístic i iconogràfic. M.E. Ibarburu i C. Mancho han estat els autors d’aquests excel·lents estudis, als quals us remetem.
D’entre aquest extens inventari, volem destacar-ne dos, per la seva qualitat artística: els manuscrits núms. 11 i 20.
Del primer, un sacramentari gregorià dit missal de Sant Ruf, també s’han conservat les tapes; pel que fa a la seva rica decoració, cal esmentar dos folis miniats amb les escenes de la Crucifixió i la Maiestas Domini, respectivament.
El segon manuscrit que volem destacar correspon a La Ciutat de Déu de Sant Agustí, el qual conserva, a més de vint-i-una inicials o caplletres acolorides, cinc folis totalment il·lustrats.
Pel que fa als aspectes purament artístics, ja sigui d’estil, iconografia, procedència o datació, us remetem als articles dels esmentats manuscrits de M.E. Ibarburu i C. Mancho. Aquí tan sols ens agradaria subratllar la intensa relació dels manuscrits d’època romànica de Tortosa amb altres centres monàstics o catedralicis de Catalunya i la Provença fonamentalment, com el monestir de canonges augustinians de Sant Ruf d’Avinyó, la qual cosa dificulta, la majoria de vegades, l’establiment d’una procedència exacta, però, en canvi, comporta un enriquiment de les fonts estilístiques i iconogràfiques. També cal parar esment en la diferència de qualitat pel que fa referència a l’execució del dibuix i l’acoloriment, entre uns manuscrits i els altres.
Ja per acabar, voldríem palesar l’escassetat de treballs dedicats a l’estudi d’aquest conjunt de manuscrits de la biblioteca de l’Arxiu Capitular de Tortosa, tant dels pròpiament artístics —estudi de les il·lustracions i de les lletres miniades, així com de l’ornamentació marginal—, com dels paleogràfics, que podrien donar nova llum a aspectes tan importants com són la datació, l’autoria o l’adscripció a un taller o escola concrets.
Cal esmentar també un conjunt de peces d’època romànica, conservades al tresor de la catedral de Tortosa, les quals han estat objecte d’estudi en el present volum. Aquestes són: una arqueta àrab, de planta rectangular i tapa trapezoïdal, treballada en marqueteria de fusta i incrustacions d’ivori; les tapes del missal de Sant Ruf, a les quals ja hem fet esment, formades per dues plaques rectangulars de plata repujada i esmaltades seguint la tècnica del champlevé, i el conjunt de peces —dues volutes de bàcul, un anell i uns guants— pertanyents als aixovars funeraris dels bisbes Gaufred d’Avinyó i Arnau de Jardí, procedents de sengles arquetes funeràries.
A més d’aquestes peces que, com ja hem dit, han estat estudiades en aquest volum, cal esmentar dos enkolpia bizantins: un d’argent daurat, repujat i esmaltat, i l’altre, també d’argent daurat i niellat. Atès el buit bibliogràfic respecte d’aquestes dues capses reliquiaris, així com les dificultats a l’hora de datar-les i determinar-ne la procedència, no hem considerat imprescindible dedicarhi un article en aquest volum, però sí que cal remetre el lector a l’estudi realitzat per Milagros Guardia en ocasió de l’exposició Thesaurus (vegeu Thesaurus/estudis. L’art als bisbats de Catalunya 1000/1800, 1986, pàgs. 27 i 28).
Pel que fa a les peces desaparegudes, cal destacar-ne dues en concret: una arqueta andalusina, de característiques semblants a l’anteriorment citada, i un crucifix de bronze i esmaltat, del qual es conserva documentació fotogràfica. (EBC)