El marc geogràfic del romànic de la Llitera

Presentació geogràfica

La comarca de la Llitera (624,80 km2), situada a ponent del Segrià i la Noguera, és a dir, a ponent del territori català, està adscrita administrativament a Aragó, situació que es va establir a l’inici del segle XIV, ja que fins llavors havia format part del Principat de Catalunya. Malgrat aquesta nova adscripció i del temps transcorregut des d’aleshores, aquesta comarca resta encara molt relacionada amb Catalunya, i en amplis sectors territorials es manté la parla catalana i una important influència cultural i econòmica de Lleida, en particular, i de les terres catalanes, en general.

Els seus orígens com a comarca estan articulats al voltant de la població de Tamarit, que actualment, a causa de les noves i còmodes xarxes viàries, ja gaudeix d’importants llaços, sobretot econòmics, amb les poblacions de Binèfar i Montsó.

La comarca, fisiogràficament, forma part de la Depressió Central Catalana, encara que se situa als primers contraforts subpirinencs, entre la Noguera Ribagorçana i el Cinca, tota ella pràcticament dins les valls del Segre. Configura, així mateix, una perfecta transició de les terres catalanes vers les aragoneses.

Un aspecte de la comarca de la Llitera, amb la vila de Calassanç al fons.

ECSA - J. Bolòs

En parlar del relleu, cal dividir-la en dues zones ben diferenciades, l’Alta i la Baixa Llitera, separades ambdues per la serra de la Gessa, que formant part dels primers contraforts pirinencs separa la zona muntanyosa, al nord, de la plana situada al sud de la comarca; en definitiva, dues unitats ben presents a la comarca.

Encara a la comarca de la Llitera, el límit nord que la separa de la Baixa Ribagorça queda definit per un plec geològic on destaquen les serres de la Corrodella i de Sant Quilis, del Molar i del Volterol, amb altituds que en general no sobrepassen els 1 000 m (Sant Quilis, 1 082 m). Aquests relleus, que se situen al voltant dels 900 m, malgrat la seva poca alçada tanquen de forma efectiva la comarca vers el nord mitjançant estrats verticals.

Darrere d’aquesta alineació, vers el sud, n’hi ha una altra formada per serres, des de la d’Alins fins a la de Pinyana, que tenen alçades encara més modestes (entre 700 i 800 m), però que encara donen lloc a cingleres i congostos de proporcions relativament importants. Finalment, la serra de la Gessa, com ja s’ha indicat, dóna pas a la Depressió de l’Ebre a través d’una transició ben marcada, tant pel relleu com pels materials que la formen. De les calcàries de tons clars de les dues primeres alineacions, es passa als gresos i les margues de tons més foscos dels primers contraforts pirinencs; de les alçades al voltant del miler de metres es passarà gradualment a la plataforma de la Depressió de l’Ebre, entorn als 400 metres d’alçada, sense ja cap accident geogràfic digne de menció, plana que hom denomina Baixa Llitera. Ambdues zones (l’Alta i la Baixa Llitera) són separades per un graó estructural d’un centenar de metres de desnivell, ja que la serra de la Gessa assoleix aquí alçades al voltant dels 500 metres.

Respecte del clima, la Llitera s’emmarca dins del tipus climàtic mediterrani continental, si bé se n’accentua l’aridesa cap al sud. Malgrat tot, només es disposa de dades de Tamarit de Llitera i el Torricó, a la comarca, amb pocs anys d’observació. Aquest fet impedeix una anàlisi acurada de la climatologia de la comarca, i només podrem explicar algunes generalitats que abasten una zona geogràfica molt més àmplia.

Les temperatures presenten forts contrastos com a característica típica de tot clima continental; les temperatures hivernals (les inferiors a 5°C) es donen al gener i part del febrer, mentre que les estiuenques (les superiors a 20°C) es produeixen al llarg de tot l’estiu; la temperatura mitjana anual se situa a l’entorn dels 15°C.

Quant a les precipitacions, aquestes oscil·len al voltant dels 400 mm a Tamarit de Llitera, i tenen el màxim a la primavera i el mínim a l’estiu i l’hivern. Per tant, el caràcter àrid del clima que pateixen a l’estiu no és tant per la manca de pluges en aquest període (plou tant a l’estiu com a l’hivern) com per les altes temperatures (gairebé 25°C de mitjana), que es mantenen durant força temps.

De la zona més muntanyosa, al nord de la comarca i la més propera als Pirineus, no en tenim dades, i per tant no es pot comparar amb les zones del sud, tot i que és possible constatar que la major altitud de la zona influeix en les temperatures. Quant a les precipitacions, no és estrany que descarreguin xàfecs originats per les tempestes, sobretot tardorals, dels Pirineus, i per tant és la zona on l’aridesa és menys marcada.

Com correspon a aquest tipus de clima, l’aigua és un recurs escàs i no té una xarxa de drenatge pròpia i interna ben desenvolupada. En alguns dels pobles de la comarca de la Llitera encara es poden veure els típics aljubs per a la recollida de l’aigua de pluja, cosa que posa en evidència el problema que de sempre ha representat l’aigua. A la comarca no hi ha rius, només la Noguera Ribagorçana li fa de frontera natural amb la veïna comarca de la Noguera, riu que neix molt més al nord, en ple Pirineu, i les aigües del qual, malgrat el seu cabal i els pantans que s’hi han construït, són aprofitades per les comarques del Segrià i la Noguera, principalment.

Així doncs, la veritable artèria fluvial de la comarca, a part d’alguns petits barrancs d’aigües salabroses, és el canal d’Aragó i Catalunya que, prenent les aigües de l’Éssera, porta a la comarca fins a 26 m3/seg. Però no tota aquesta quantitat s’hi queda, ja que el canal continua vers les terres del Segrià per tal de regar les terres veïnes.

El caràcter sec i continental del clima i els tipus de sòls, rics en carbonats càlcics, sulfats i clorurs a les fondalades, fan que en aquesta àrea geogràfica hi hagi una vegetació mediterrània molt particular i diferenciada de la resta d’Europa: rica en espècies del nord d’Àfrica i fins i tot de les estepes i dels semideserts de la zona asiàtica.

En parlar del relleu ja s’ha esmentat que la serra de la Gessa marcava el límit entre la zona més septentrional de la Llitera, de caràcter muntanyós, i la zona meridional, on apareixen les planes de la Depressió de l’Ebre. Doncs bé, aquest és també el límit entre els carrascars (Quercetum rotundifoliae) que dominaven el nord de la comarca i les bosquines de dos o tres metres d’alçària, amb predomini del (Quercus coccifera) i l’arçot (Rhamnus lycioides), entre altres espècies que devien cobrir la resta de la comarca.

La realitat, però, és una altra. Del carrascar original només resten petits residus en forma de boscos d’alzines, secs i pobres; la resta fou destruït per dedicar-ho a conreus. Abandonats aquests, la zona ha estat colonitzada per brolles clares de romaní i lli cabrer (Rosmarino-Linetum) i pastures seques calcíoles com a representants de la vegetació típica de sòls rocosos, poc profunds, així com plantes especialistes del (Gypsophilion), erms d’espart i associacions de plantes amigues de la sal. A les solanes abruptes, on l’element més característic és la mata espinosa, la taperera silvestre, la vegetació pot arribar a ser tan escassa que pràcticament es pot qualificar de subdesèrtica.

L’ocupació humana

Els testimonis arqueològics indiquen que l’home ha ocupat aquestes terres des de temps molt reculats. A la Llitera, un dels jaciments que ha proporcionat els materials més antics és la Gravera de Sant Bartomeu, on s’han localitzat mostres d’indústria mosteriana; així mateix, recents prospeccions arqueològiques han posat en evidència un poblament dens des de l’eneolític, que pervisqué fins a l’edat del ferro i èpoques posteriors.

L’anomenada cultura ibèrica féu aparició dins l’àmbit d’aquestes comarques entre els segles VI-V aC. El poble dels ilergets, que ocupà aquestes contrades, és un dels més importants i més ben coneguts del món ibèric català i tingué com a centre la ciutat d’Iltirda (Lleida). La romanització de les comarques que tractem es féu efectiva vers mitjan segle II aC, sota la influència de la ciutat d’Ilerda, nom romà de l’antiga Iltirda. El període de domini visigòtic d’aquestes comarques (segles V-VIII) ha deixat algunes empremtes. A l’inici del segle VIII, tots aquests territoris foren conquerits pels musulmans, el domini dels quals perdurà durant quatre segles. Entre la darreria del segle XI i mitjan segle XII es produí la conquesta feudal, la qual aportà a aquests territoris gran nombre de pobladors procedents de la Catalunya Vella. Tot i així, i malgrat l’expulsió dels sarraïns en alguns indrets, romangué una nombrosa població musulmana fruit dels pactes establerts en el moment de la conquesta.

No es disposa de dades fiables de la població a l’edat mitjana. Els primers fogatjaments de la comarca de la Llitera són tardans i molt fragmentaris, ja que només esmenten els pobles d’Alins, Calassanç i Sanui; per aquest motiu és molt difícil d’establir, aproximadament, el nombre de pobladors. En general es pot dir que hi hagué una tendència al despoblament des de mitjan segle XIV fins a la fi del segle XV.

A partir del segle XVIII es produí una arrencada demogràfica. Hi ha un augment poblacional sense precedents històrics, que és degut, entre d’altres causes, a l’especialització dels conreus, principalment l’olivera i la vinya, als progressos mèdics i a la millora de les condicions higièniques. Durant el segle XIX, continua aquest creixement demogràfic general però amb un ritme menys accelerat. Els últims cent anys, en canvi, s’ha produït una notable despoblació pràcticament a tots els municipis. Així, des del 1920 i fins a l’actualitat, a la Llitera s’ha experimentat una davallada constant, de manera que el 1991 la comarca tenia només 9 178 habitants.

L’activitat econòmica de la comarcas és fonamentalment agrícola i ramadera i en gran part depèn de l’àrea econòmica de la ciutat de Lleida. La indústria, escassa i molt localitzada, generalment deriva de l’activitat agropecuària. L’agricultura de secà, menys rendible que l’anterior, forma grans extensions d’oliveres, alternades amb parcel·les de cereals i vinya i amb arbres de fruits secs (avellaners i ametllers) als indrets més allunyats dels canals de regadiu o als llocs més elevats.

Les principals vies de comunicació de la Llitera són les carreteres C-148, que va de Balaguer a Binèfar, i N-230, que es dirigeix a la Ribagorça i a França. La comarca disposa d’escasses vies de comunicació, amb carreteres, en general, en estat molt deficient i disposició perifèrica, la qual cosa pot arribar a dificultar el desenvolupament d’una àrea o, fins i tot, d’una capital de comarca, com és el cas de Tamarit de Llitera. La Llitera ha de reforçar les seves xarxes de comunicació si volen gaudir d’un major protagonisme a la regió de Lleida.

Els municipis que formen la comarca de la Llitera són: Albelda, Baells, el Campell, Camporrells, Castellonroi, Peralta i Calassanç, Sant Esteve de Llitera, Sanui i Alins, Tamarit de Llitera, el Torricó i Valldellou.

Bibliografia

• C. Calleja i Xifré i Altres: Població, economia i territori, Caixa d’Estalvis de Catalunya, Barcelona 1988
• R. Folch i Guillén: La vegetació dels Països Catalans, ed. Ketres, Barcelona 1981
• Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 12, Pallars Sobirà, Pallars Jussà, Alta Ribagorça, Ribagorça i Llitera, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1995, pàgs. 383-434