El marc històric del romànic del Baix Cinca

Antecedents

Jaciment del Pilaret de Santa Quitèria, a la riba esquerra del Cinca i al nord de Fraga, amb troballes datades des de l’època ibèrica fins a la paleocristiana.

ECSA - J.I. Rodríguez

La comarca del Baix Cinca presenta una situació estratègica, ja que es troba a l’aiguabarreig dels tres rius de més cabal dels Països Catalans, l’Ebre, el Cinca i el Segre, valls que afaiçonen entre les serres una mena de passadís estret, amb riques terrasses fluvials, i amb comunicacions privilegiades que menen directament cap a la Ibèria interior. Els feréstecs i despoblats altiplans dels Monegres, a ponent, assenyalen els confins de les influències mediterrànies. Catalana per geografia física i humana, per llengua i per vocació, però administrativament aragonesa des del segle XV, per capricis de la història, el seu estudi escau plenament dintre el marc del romànic català, que, altrament, restaria incomplet.

La curiosa formació de fragments de valls oferí llocs favorables per a l’assentament humà des d’antic. Tot i que els còdols donats a conèixer per R. Pita Mercé no són atribuïbles al paleolític inferior, aquests primers estris de tècnica arcaïtzant datarien d’èpoques força allunyades a la nostra.

Aspecte de l’assentament fortificat de Safranals, bastit al començament del segle XII per a defensa de la vila de Fraga.

ECSA - J. Bolòs

A partir de l’edat dels metalls la comarca apareix ben poblada, de manera que abunden arreu les estacions arqueològiques i els poblats amb vasos carenats amb nansa d’apèndix de botó, destrals de bronze, necròpolis d’urnes, primerenca metal·lúrgia de ferro, en una societat cada vegada més sedentària que progressa en l’agricultura i la ramaderia. Així, les cultures del bronze i hallstàttica hi són ben representades amb els jaciments de la Masada de la Rata, Safranals i la Punta de Farissa, el Puntal, etc.

Quan triomfa la cultura ibèrica dins el poble ilerget (V i IV aC), l’home de les ribes del Cinca formava part integrant del nucli central de l’antiga Ilergècia, amb capital Iltirta (Lleida).

Torre del Pilaret de Santa Quitèria, considerada d’època islàmica, que defensava la frontera andalusina al nord de Fraga.

ECSA - J.I. Rodríguez

De l’empremta ibèrica donen testimoni, a part de les narracions dels autors clàssics (Polibi, Titus Livi), els vells i els nous poblats enfilats als tossals immediats a les tres grans valls, com ara la Concepció, el Vedat de Sant Simó, el mateix nucli primitiu de Fraga i el jaciment més conegut, el Pilaret de Santa Quitèria (Fraga), amb troballes que van des de l’època ibèrica (segles III-II aC) fins a la paleocristiana, amb mostres ceràmiques, sitges, sepultures i una important estela avui desapareguda; aquest darrer nucli tenia una calçada que anava devers el Cinca i una cisterna al mig que l’assortia d’aigua.

Consta que els rics poblats de la zona forniren de queviures els exèrcits romans que combatiren entre ells en la batalla del Segre (40 aC). D’antuvi la comarca havia estat travessada per tota mena de vies de comunicació que seguien les vies naturals, carrerades transhumants, artèries fluvials i camins terrers. Es tractava de condicions naturals que si més no aprofitaren els romans per a bastir una notable calçada que, provinent Tarraco (Tarragona), comunicava Ilerda (Lleida) amb Caesaraugusta (Saragossa), passant el riu pel pont de pedra de Celsa (Estrabó). Aquesta via fou reparada en època d’August segons els mil·liaris de Candasnos, que reporten als anys 8 i 7 aC. Vora Cardell resten encara alguns trams d’aquest camí calçat, o camí del Diable, convenientment proveït de pous i cisternes, el qual donà origen al pont de Fraga, així com a diversos nuclis i hospitals medievals. Hom veu els precedents de Fraga en la Gallica Flavia de Ptolomeu, o l’Octogesa que cita Juli Cèsar.

La Vil·la Fortunatus de Fraga és una important vil·la romana (s I dC), ampliada amb un temple paleocristià, que fou habitada fins a l’època visigòtica.

ECSA - J. Bolòs

Certament, la colonització romana hi fou intensa. L’anomenada Vil·la Fortunatus, emplaçada aigües amunt de Fraga, conserva els vestigis d’una important mansió romana (I dC), ampliada almenys una vegada, amb mosaics, làpides i una basílica paleocristiana, que arriba fins a l’època visigòtica. R. Pita Mercé cataloga més de mitja dotzena de villae a la rodalia, una vil·la a Mequinensa, a l’esquerra del Segre, i cinc vil·les, columnes i dues làpides a Torrent de Cinca, al primitiu itinerari del camí del Diable, que travessava el Cinca a gual; encara a Daimús i a Vilella apareixen notables restes reaprofitades, fonaments d’edificis, ceràmica i altres mostres arqueològiques.

El cristianisme penetraria amb força en aquesta contrada ja abans del segle V, època en què la seu de Lleida disposava de bisbe propi. Els antics llocs dedicats als cultes pagans, exvots apareguts a Fraga, deixarien pas a les basíliques paleocristianes durant la baixa romanitat. Hom veu a Valldecós, Fraga i, sobretot, a Sant Valeri de Vilella de Cinca vestigis romans reaprofitats en antigues parròquies rurals. El temple paleocristià de la Vil·la Fortunatus devia presentar planta rectangular, amb l’absis vers orient, dues petites naus laterals i una altra de transversal; es creu que els darrers anys de la seva existència devia haver esdevingut una necròpoli i, àdhuc, un cenobi.

La decadència dels nuclis riberencs contrasta amb la continuïtat de poblament als llocs més enlairats i protegits, on sense solució de continuïtat se succeeixen els vestigis romans i aràbics. En aquest sentit hom constata al llarg de l’esmentat camí del Diable, que parteix de la Tallada de la Mesquita, diversos poblats de l’època, com ara Bellavista, les Torrasses, Torralba, Betria o Torrebetria, etc.

El domini islàmic

Vers l’any 715 els àrabs ja havien conquerit tota la Ilergècia visigòtica. Segons que explica al-Rāzī en la seva crònica, la plaça forta de Fraga i altres baluards de la regió capitularen sense oferir resistència als invasors: et quando los moros entraron en Espania, las gentes que moravan en estos castillos fizieron pleytesia con los moros et fincaron en sus castillos et los moros con ellos sin contienda. Per tant, sembla que no hi hagueren grans trasbalsos, la població indígena no va emigrar, i fins i tot van perdurar les estructures antigues.

Vista aèria de l’embassament i antic poble de Mequinensa, sota el vell castell, a la riba esquerra de l’Ebre.

Arxiu ECSA

Alguns historiadors fan intervenir en la submissió d’aquestes valls els poderosos Banū Qasī, una família de muladites o de conversos a l’islam, que havia de continuar senyorejant bona part de la conca de l’Ebre, juntament amb altres famílies de renegats. Semblantment, al-Himyarī afirma que cap família de la vall de l’Ebre, entre ells les del Baix Cinca, no podia reivindicar pel seu llinatge una ascendència purament àrab i que gairebé tothom parlava una llengua romanç. Amb tot, és indubtable l’assentament de grups àrabs, especialment del sud o iemenites, així com de berbers, i en aquest sentit hom acostuma a destacar l’establiment de la tribu Miknāsa que donà nom a Mequinensa.

Així, doncs, durant més de quatre-cents anys la ribera del Cinca formà part integrant del districte andalusí de Lleida (al-Lāridī), que aleshores prenia com a divisòria aquest riu i arribava fins a Montsó. En principi la demarcació de Lleida formà part de la Marca Superior de l’Ándalus, amb centre a Saragossa, bé que d’ençà de mitjan segle X les fronteres orientals adquiriren personalitat pròpia i la línia formada per Tortosa, Fraga i Lleida era coneguda també com a Marca Oriental. El geògraf àrab al-Idrīsī distingeix bé la personalitat de la baixa vall del Cinca, la qual anomena “regió de les oliveres” (iqlim al-Zaytūn) per referència precisament al Cinca, o “riu de les Oliveres” (nahr al-Zaytūn). Les fonts aràbigues destaquen la fertilitat de la vall, des de Montsó fins a Mequinensa (Miknāsa), sobresortint el castell de Fraga (‘Afaraga, ‘Ifraga), als camps del qual els habitants havien excavat “nombrosos abrics sota terra (sirdab) on la gent s’amaga en cas d’atac” (al-Qazwīnī), amb un elaborat sistema de galeries subterrànies.

Els principals itineraris de l’època fan esment de Fraga, a la ruta de Lleida i Saragossa, així com de Mequinensa, cruïlla important de comunicacions situada a 20 milles de Lleida i a 50 milles de Tortosa. Ponderen els autors àrabs la gran extensió dels Monegres (Munt Nagr) que “un genet ben proveït triga almenys tres dies a creuar, i un comboi sis jornades” (al-’Udhrī). Al llarg de les principals vies s’aixecaren tota mena de fortificacions (Ḥuṣūn), que controlaven i protegien els assentaments i les àrees econòmiques d’explotació, a més de defensar-los dels atacs enemics. D’acord amb això, segons R. Pita Mercé, continuà en actiu l’antic camí del Diable, provinent de Massalcoreig (parador de Quraix), que travessava el Cinca bé per Torralba (baluard), bé per Sant Jaume de Valldecós (poblat), i pujava per Vallcarrera als altiplans monegrins. Una drecera més directa d’aquesta ruta era la que seguia la serra de la Mesquita, la Llitera (o Lleitera), amb el despoblat de Vinçamet, passava després el riu pel gual o pont de Fraga i s’enfilava per Biars (de bir, pou) i el Pla de les Menorques (de l’àrab Avinorcas) per unir-se finalment amb l’anterior. No s’han d’oblidar, però, les vies fluvials que des de Mequinensa menaven cap a la ciutat de Lleida, a través de les drassanes de Fraga, ni tampoc els camins que vorejaven els marges del Cinca, des de Talaniya (Montsó) fins a Fraga, o bé des del poble Selgua fins a Mequinensa, franquejant Alcolea, Xalamera (qalat Salama) i Daimús, de clar origen àrab. Indrets destacats foren Vilella, Saidí, Mequinensa i, en especial, la vila de Fraga, que des del segle XI assoleix la categoria de ciutat (madīna), centre neuràlgic de la zona.

Si cal fer cas de l’accidentada història de la Marca Superior, durant aquests segles de dominació islàmica la contrada passà per molts avatars, bé que la islamització esdevingué molt intensa. Sembla que la contínua dissidència de Còrdova, les lluites internes entre faccions i la creixent amenaça cristiana foren la tendència dominant, tot i que no hi ha esment de cap fet notable a la contrada. És escaient de considerar la consolidació d’aquestes fronteres de la Marca Oriental per part del poderós califat cordovès (vers l’any 940). Amb la descomposició del califat (1017), la instauració de la dinastia dels Banū Hūd (1039), i encara a l’etapa almoràvit (1110), hom parla del reialme o valiat independent de Fraga, però no hi ha cap notícia que ho avali. Certament, fou aquesta l’època més brillant de Medīna ‘Afaraga, amb la seva suda dominant la baixa vall del Cinca, amb “hortes abundants i ben regades, amb bells edificis i bones perspectives”, i amb “una fortalesa prou defensada i inaccessible” (al-Qazwīxnī). La ciutadella de Fraga, encerclada per valls, torricons i muralles de tàpia, disposava d’un complex sistema defensiu tant interior com exterior, el qual era basat, segons R. Pita Mercé, en les dues línies convergents que defineixen el Segre i el Cinca, i reforçat amb tota una completa xarxa de torres de guaita (casteyllon) i talaies que vigilaven horitzons amplíssims, des dels altiplans de la Llitera (Almenarella) fins al congost de l’Ebre (talayam de la Vall de Nexine), cosa que feia de Fraga una fortalesa inexpugnable i impossible de retre per sorpresa.

El poblament rural continua essent poc conegut. No hi ha dubte que els musulmans explotaren a fons les riques terrasses fluvials, irrigades a partir de la Sèquia Vella, i que hi deixaren una empremta inesborrable: topònims com l’Alcabó, l’Almenara, Daimús, Alzofres, etc.; el mateix sistema d’aules o de repartiment setmanal de l’aigua entre les partides; paraules pròpies de l’horta fragatina com “assuts”, “alcavons”, “almordes”, o el cànon de l’“alfarda”. A la resta del territori, a més de les continuïtats històriques, notícies retrospectives indiquen la superposició de diversos tipus d’assentaments agraris, com les cases de camp fortificades (al-burdj), les almúnies, les torres i les simples granges. Les explotacions agràries més genuïnes eren les almúnies, situades en zones planes i fèrtils, i al voltant dels mercats urbans o ben properes a aquests; sovint originaren petits nuclis de població (les Almúnies de Fraga) i les actuals masades.

L’explotació intensiva dels recursos naturals anà conjuminada amb el desenvolupament de l’artesania i del comerç. La ciutat de Fraga durant el domini islàmic constituïa ja un centre econòmic molt important i practicava un intens comerç amb els regnes cristians.

Llavors sembla que ja convivien a la contrada les tres comunitats: la musulmana formada pels indígenes islamitzats, majoritària, la mossàrab i l’hebrea, en clara minoria però que persistiren al país sota el règim de tolerància. És tradició que mantingueren alguns llocs propis oberts al culte i que ja aleshores vivien en barris a part i extramurs. Quan el Bataller assetjà la ciutat de Fraga (1134), les cròniques fan esment dels “falsos cristians” refugiats també a la ciutadella, en al·lusió, possiblement, a cristians vells o bé indígenes renegats que havien conservat la parla mossàrab.

Conquesta

Mapa dels castells i les edificacions militars del Baix Cinca anteriors al 1300.

J. Salvadó

Al llarg del segle XI l’eixamplament dels dominis cristians fou molt afavorit per les lluites fratricides entre els dinastes Banū Hūd, i en especial entre els reis de Lleida i Saragossa. Paral·lelament, llavors es degué iniciar la rivalitat entre els comtes catalans i els reis aragonesos pel domini de les valls del Segre i del Cinca.

Una vella tradició, seguida per F. Diago, J. Zurita i altres cronistes, reporta que els comtes d’Urgell molt aviat obtingueren paries dels reietons moros d’Afaraga (Fraga) (1063, 1091). Tant si fou així com si no, el cert és que l’infant Pere I de Ribagorça arribà en un cop de sort a adquirir la ciutat de Montsó (1089), i tot seguit s’introduí a l’oasi del Baix Cinca, bo i guanyant els castells d Albalat de Cinca i Saidí (1092), posició aquesta que confià als barons d’Erill. Hom diu fins i tot que els aragonesos entraren a Almenar i Fraga (1093), mentre que el comte Ermengol V d’Urgell prenia Balaguer. L’historiador A. Ubieto interpreta que aquesta gran campanya fou una mena de croada contra Sulaymān de Lleida, amb participació de francs i normands, la qual es concretà finalment en el setge de la ciutat de Tortosa, amb intervenció genovesa. En tornar, els expedicionaris foren derrotats per al-Mu’tamin de Saragossa, que obtingué un abundós botí, i ràpidament reconquerí la contrada amb l’ajuda dels almoràvits valencians. F. Balaguer ha demostrat que la fortificació del castell de Trava no té res a veure amb la nostra comarca, bé que serva relació amb l’expugnació definitiva de la ciutat de Barbastre (1100), els habitants musulmans de la qual emigraren al Baix Cinca segons el pacte de capitulació. La pressió cristiana anà en augment, i coincidint amb una nova operació urgellesa contra Balaguer (1101) es registra per aquesta banda un notable avanç de les posicions aragoneses: Albalat de Cinca, Ontiñena, Alcolea i la mateixa Vilella de Cinca, davant per davant de Saidí; de manera que segons afirma el cronista J. Zurita només restava la ciutadella de Fraga per conquerir.

El rei Alfons I el Bataller també fixà els ulls sobre Fraga i Mequinensa amb afany de conquerir-Ies i anar després contra Lleida i Tortosa, per així tallar el perill dels almoràvits de València i trobar una sortida a la mar Mediterrània. Però aquestes terres també eren anhelades pels comtes catalans, que en bona lògica les consideraven llur zona d’expansió natural. De fet, un tercer esforç mancomunat reportà la conquesta de Balaguer (1106) i Tamarit de Llitera (1107), mentre que el cercle sobre la ciutat de Lleida s’anava estrenyent. Com sigui que A. Ubieto identifica l’almúnia d’Abin Amet (1108) amb Vinçamet de Fraga, hom infereix que el rei d’Aragó i Navarra ja dominava aleshores els altiplans de Llitera. Amb tot, l’afer castellà desvià l’atenció del porfidiós rei Bataller, i mentrestant es va anar concretant la reacció dels almoràvits, que superaren fàcilment Saidí i Vilella (a. 1110) i arribaren fins a les muntanyes ribagorçanes (1116). El rei d’Aragó contestà amb la fortificació del castell d’Hagon super Fragam, seguint la vella tàctica que precedí la conquesta d’altres ciutats. Semblantment, el comte Ramon Berenguer III de Barcelona féu de Corbins un bastió avançat contra la ciutat de Lleida (1118). L’esfondrada sarraïna a Saragossa (1118) i la desfeta almoràvit a Cutanda (1120) van alarmar els sarraïns del Lleidatà. La caiguda de tot aquest sector del Cinca-Segre en poder d’Alfons I el Bataller es veia imminent, de manera que l’alcaid de Lleida Avifilel no dubtà a signar un pacte d’amistat i d’aliança mútua, en realitat de submissió, amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer III, pel qual Xalamera, Saidí, Escarp, Seròs…, fins a dotze castells en total, passaren a poder del comte barceloní (1120).

Tot i les antigues reivindicacions sobre la frontera del Cinca, ara, per primera vegada, resultava evident que la confrontació entre ambdues potències era inevitable, de manera que tots dos sobirans organitzaren sengles grans aliances feudals. El monarca aragonès, a més del comte de Tolosa i del vescomte de Besiers, tenia el papat al seu costat, i l’incitava: “res no et compel·leixi a desistir de l’expugnació de Lleida” (1110). Consta que Alfons el Bataller ocupà transitòriament la villa quod dicitur Fraga (abril del 1122), tal com reporten els instruments de vassallatge del comte de Bigorra i del vescomte de Soule. Per la seva banda, el comte de Barcelona, a més dels comtes d’Urgell, tingué la col·laboració dels comtes de Poitiers i d’Empúries. Així, l’acte de jurament de fidelitat del comte Ponç II Hug d’Empúries expressa com a terres barcelonines: de Stopagnano usque ad civitatem Fragam et de ipsa Fraga et de Lerida et de ipsa reguera quod pertinet de Lerida et de Fraga usque ad Tortuosam (octubre del 1122). Així que Alfons I el Bataller assegurà la rereguarda i s’instal·là al puig de Gardeny amb ànim d’apoderar-se de la ciutat de Lleida (febrer del 1123), el comte Ramon Berenguer III de Barcelona no dubtà, li sortí al pas i tingueren tornio (març del 1123). Així i tot sembla que la qüestió no va anar més enllà, ja que pocs mesos després el rei d’Aragó abandonà el planell de Gardeny i se’n tornà cap al seu reialme. Derrotat el comte de Barcelona pels almoràvits lleidatans a Corbins, ambdós sobirans s’entrevistaren a Calassanç (1126), però sembla que no arribaren a cap acord tangible, puix que una vegada més la lleugera cavalleria sarraïna remuntà sense oposició la vall del Cinca, recuperant fins i tot el castell de Montsó (1127). De fet, Nazm al-Yuman explica que els almoràvits havien comprat la pau amb el comte Ramon Berenguer III per dotze mil dinars anuals. Llavors sí que hagué de reaccionar Alfons el Bataller amb totes les seves forces. Bé que alguns instruments navarresos fan pensar que entrà per segona vegada in villa Fragae (1129), el cert és que assegurà les fronteres orientals, repoblà el territori i, per tercera vegada, hagué de fortificar la posició de Saidí (1130).

L’incansable Alfons el Bataller, que no cessava en les seves corregudes, projectà encara una gran campanya contra l’enclavament sarraí de Fraga-Lleida, però aquesta vegada per via fluvial, bo i preveient un llarg setge; en cap cas el gran nombre de pertrets i de queviures necessaris podia arribar aleshores a través dels desèrtics Monegres. Amb la fusta de les muntanyes de San Millán de la Cogolla construí un gran estol de barques i tramades que sortint de Saragossa, riu Ebre avall, es presentà davant els murs de Mequinensa, i prengué la plaça amb relativa facilitat, després de tres setmanes de setge (març del 1133). Amo de la navegació fluvial Ebre-Segre, tirà per aquest riu amunt i pel Cinca fins a les envistes d’Escarp i Torrent, decidit com estava a expugnar la ciutat de Fraga i arribar fins al mar, però llavors sorgiren greus dificultats que al cap i a la fi es demostraren com insalvables. L’historiador J. Salarrullana és de l’opinió que després d’una possible batalla naval amb els fragatins, l’exèrcit aragonès hagué d’abandonar el riu i s’internà pels camps de Vinçamet tot seguint la ruta romana de camí del Diable, per tal d’assetjar la suda per la banda de la plana, ja que la zona de llevant era la més desprotegida.

Com sigui que el sistema defensiu superava de molt les possibilitats dels atacants, no hi havia més remei que esperar la capitulació dels habitants després d’un complet i prolongat encerclament. D’ençà de l’estiu de l’any 1133 la majoria dels instruments de la cancelleria aragonesa registren una i altra vegada in obsidione Fraga, bé que una tardor de grans aiguats obligà el rei a interrompre’l fins ja avançat l’hivern. Llavors, Alfons el Bataller fortificà illo puio quod vocitant Almenarella, a fi d’aconseguir aïllar Fraga de Lleida (febrer del 1134). Al final del mes de maig atacà Fraga. Poc després sembla que la ciutat estava disposada a retre’s per capitulació, però Alfons I el Bataller, decidit com estava a esperar fins al final, no acceptava més que una rendició sense condicions, cosa que al cap i a la fi afavorí que s’organitzés la reacció almoràvit.

En efecte, els sarraïns conscients del que es jugaven amb la pèrdua de Fraga i Lleida van córrer en auxili dels seus germans de religió, des de les altres parts d’Hispània. El governador de València i Múrcia, Yahyà ibn Gāniya (el famós Abengania dels textos cristians), fou el principal protagonista d’aquesta reacció i de l’inesperat triomf, després d’haver intentat en repetides ocasions socórrer els assetjats i d’haver estat refusats els seus combois tantes d’altres (febrer del 1134). I vingueren en socors dels fragatins tropes cordoveses comandades per Zybayr ibn ‘Amr al-Lamtuní, en nombre de dos mil genets, amb les quals s’aplegaren les del susdit governador de Llevant, amb cinc-cents genets, i les d”Abd Allāh ibn ‘Iyād, alcaid de Lleida, amb dos-cents genets. El cronista que dóna aquestes xifres, Ibn al-Atir, calcula en dotze mil els soldats d’Alfons I d’Aragó, sens dubte de manera exagerada, perquè un mes abans el previsor bisbe de Roda ja temia per la sort del combat, bo i manifestant en el seu testament volens redire in obsidionem Fragae timens ne repentina mors mihi eveniat.

De fet els reforços sarraïns arribaren per la banda de tramuntana, i en voler tallar-los el pas Alfons el Bataller davant la clamor de Saidí, sortiren a rereguarda els habitants de Fraga i destruïren el campament aragonès, de manera que l’exèrcit cristià restà aviat encerclat. En aquesta difícil posició, tot retrocedint, la cavalleria almoràvit el desbordà amb facilitat pels laterals, seguint una maniobra molt característica d’estratègia militar, emprada pels musulmans a Zalaca i que repetirien a Alarcos. La batalla de Fraga s’esdevingué el 17 de juliol de 1134, dimarts, dia de les santes Justa i Rufina, i el lloc exacte on es desenvolupà, com ja destacà J. Pleyán, és consignat als termes antics de la ciutat de Lleida (1170): Casteillon qui est super ipsa batalla de Fraga.

La sorpresa, el pànic, la desbandada i el desastre dels cristians fou total. Els instruments de l’època se’n feren ampli ressò: post illam multam et malam mactationem christianorum in Fraga, in qua fere omnes gladio ceciderunt, perpauci vero vix inermes per fugam evaserunt cum rege (Arxiu de Calahorra). Davant els murs de Fraga perí l’esmentat bisbe Pere Guillem de Roda, cum inumerabili multitudine christianorum (Crònica d’Alaó renovada), també el bisbe d’Osca, així com l’abat de Sant Victorià d’Assan, i molts altres cavallers ribagorçans, com ara Rotlan Ermengol i Osset d’Aler. D’altres personatges, com el bisbe de Lescar, foren portats captius a València. El mateix rei amb prou feines pogué escapolirse’n i, ben aviat, morí sense descendents (setembre del 1134). Amb la derrota de Fraga, Alfons el Bataller, vencedor en tantes ocasions, comprometia greument les aspiracions aragoneses.

Els musulmans recuperaren la vall del Cinca i a través dels Monegres arribaren a Saragossa, la conca del Xalon i Barbastre. El nou rei aragonès, Ramir II el Monjo, s’apressà a pactar una treva de dos anys amb Ibn Gāniya, el vencedor de Fraga, que aconseguí imposar el seu domini a tot el Lleidatà i confià el govern de Fraga al seu subaltern, també almoràvit, Sa’d ibn Mardanís. Hom diu que aquest substituí en el regiment de Fraga un tal Almuzafar, el qual, com sigui que havia pactat els capítols de rendició, fou desterrat a un lloc de la riba del Cinca que encara duu el seu nom (Amudéfar), però sembla que tot són suposicions.

El castell de Mequinensa, avui molt renovat, conserva bona part de l’estructura medieval que el féu un dels castells més importants i inexpugnables de la comarca.

ECSA - J.I. Rodríguez

Al final de l’estiu del 1136, tal vegada trencant la treva, ambdós cabdills almoràvits assetjaren el castell de Mequinensa, que no trigaren a conquerir malgrat l’arribada d’alguns reforços cristians. La crisi del regne d’Aragó, però, se solucionà aviat per mitjà de l’enllaç de la princesa Peronella amb el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, que donà per resultat l’oblit de les dissensions i, per tant, l’esforç mancomunat contra els enemics comuns. Poc temps després, la unió dinàstica d’ambdós països, català i aragonès, fou seguida de resultats bèl·lics importants i definitius. Els senyors de Saragossa redreçaren la frontera a Xalamera (1141). Un cavaller ribagorçà i fidel del comte de Barcelona, Pere d’Estopanyà, recuperà el castell de Montsó i es comprometé a no aturar-se fins a conquerir Tamarit i Saidí amb l’ajuda de Déu (1143). D’altra banda, el comte Ramon Berenguer IV no sols aconseguí solucionar els greus problemes que patia el regne sinó que aconseguí la fidel col·laboració dels ordes militars, emplaçats a primera línia, així com dels comtes de Pallars, dels barons d’Erill i d’altres nobles ribagorçans. Llavors tot l’Àndalus refusà els almoràvits, i començà l’emigració dels sarraïns més notables del Lleidatà a les terres més segures de Llevant, on un fill del senyor de Fraga, Muhammad ibn Sa’d ibn Mardanís, esdevingué governador (1147).

La cavalleria sarraïna fou derrotada del tot als termes d’Ontinyena (1147), i des d’aleshores el comte Ramon Berenguer IV preparà amb gran cura l’assalt final a la Marca Oriental andalusina. Després de retre’s la ciutat de Tortosa (desembre del 1148), Lleida quedava aïllada. Els annals registren la caiguda de Lleida, Fraga i Mequinensa en una mateixa setmana, del 24 al 30 d’octubre de l’any 1149. Semblantment els textos de l’època reporten com un gran esdeveniment aquest fet, capta fuit Lerida vel Fraga quas divina virtute ipse superavit et cepit. Això no vol dir que aquestes fortaleses inexpugnables fossin preses per assalt. Els actes de violència s’esdevingueren abans, una vegada que el comte Ramon Berenguer IV formalitzà els setges: Lleida (juny) i Fraga (setembre). L’opinió més comuna és que la ciutat de Lleida va retre’s per capitulació, i amb ella la resta del seu districte (Fraga, Mequinensa), unit de manera indissoluble a la sort de la capital. En fi, si en I’expugnació de Lleida hom destaca la intervenció urgellesa com a natural i determinant, semblantment, s’ha de dir que en el cas del Baix Cinca ho foren les del comte Arnau Mir de Pallars Jussà i dels barons d’Erill.

Vegeu: Castells i edificacions militars del Baix Cinca anteriors al 1300

Repoblació

Un dels aspectes més transcendents del govern del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona i dels seus successors fou les disposicions que prengueren per repoblar i colonitzar aquestes noves terres conquerides. A part de la notable extensió territorial aconseguida i del continu i persistent degoteig demogràfic cap a zones de migdia i llevantines, seguint la constant expansió fronterera, la gravetat del problema s’aprecia també en l’alt grau d’islamització de la contrada, com evidencia l’aferrissada resistència que els indígenes oposaren a la integració i assimilació cristiana.

Aspecte de les ruïnes del castell de Torrent, una de les fortaleses que controlava la vall del Cinca.

ECSA - J. Bolòs

Hom constata aviat que els barons i cavallers que vingueren amb el comte rei a més de conqueridors foren també els repobladors de la ciutat de Fraga i de la rodalia. En aquesta empresa destacà el comte de Pallars Jussà Arnau Mir, casat amb Òria d’Entença i conspicu col·laborador del príncep Ramon Berenguer IV, que fou designat castellà i senyor alodial de Fraga, càrrec que exercirà en vida. Considerat una gran figura del seu temps, participà activament en el repartiment i en la nova organització del territori. De la seva mà, els barons d’Erill esdevingueren senyors de Fraga, bo i consolidant l’antic domini sobre el castell de Saidí. Consta també que dit comte segregà el castell de Torrent dels termes de Fraga, el qual concedí en feu a Pere de Palau propter meum amorem et per suum servicium (1157). Molts altres nobles pallaresos i ribagorçans, d’acord amb el conveni de capitulació, reberen tota mena d’honors, cases i hisendes, i no fou oblidat tampoc el compromís amb les milícies del Temple i de l’Hospital, i amb el bisbe Guillem Pere de Roda-Lleida, per tal de restaurar l’antiga diòcesi. Hom va pensar també amb els monestirs (Alaó, Lavaix, Santes Creus…) com a zona natural d’expansió dels ramats transhumants, i fins i tot reberen honors i propietats alguns nobles aragonesos mitjançant cartes d’albarà (com Pere Maza).

En llegir el cognom dels repobladors del Baix Cinca, hom s’adona que una bona part dels peoners vingué de la zona compresa entre el Segre i el Cinca, és a dir, de la Catalunya occidental: Estopanyà, Castanesa, Jusseu, Martinet, Vilba, Aguilaniu, Montcortès, Adons, Aler, Terrassa, Segur, etc. No podia ésser d’altra manera, les aigües fluvials menaren homes de totes les condicions, amb llurs animals i estris, envers l’heroica conquesta de les fèrtils planes. No s’ha d’oblidar tampoc, d’acord amb les actuals isoglosses lingüístiques, l’important concurs de les gents ponentines en la repoblació no sols de la seva zona natural d’expansió, l’anomenada Franja de Ponent, sinó també del regne de València; qüestió aquesta mai estudiada a fons. En aquest sentit, s’ha de destacar la labor d’Arnau II d’Erill, senyor de Saidí, Mequinensa i Fraga, que, amb els seus fidels, participà activament en la repoblació de les valls del Matarranya (1181). Aquest continu drenatge d’homes i de recursos exigí aportacions llunyanes, com la dels occitans, segons reflecteixen cognoms i locatius com ara l’Era dels Tolosans (vora Penyalba), i tal vegada explica el destí fronterer de la comarca.

Les capitulacions de conquesta i l’actitud de respecte envers les minories (sarraïns i jueus) afavoriren l’ocupació del territori amb relativa facilitat, i suposaren la creació de dues aljames (hebrea i musulmana). A ambdues comunitats els era permès de regir-se d’acord amb la seva religió, lleis especials i costums, tot conservant llurs terres i béns, si bé havien d’habitar en barris o ravals extramurs i separats. Així, cadascuna d’elles considerava la seva aljama com una entitat independent de la població cristiana, amb els seus batlles nomenats pel monarca i les seves autoritats i representants.

L’aljama musulmana gaudí de personalitat pròpia, tot constituint una entitat autònoma dins els regiments del comú, cosa que especifica la frase tam christiani cum sarraceni amb relació a Fraga (1189), Torrent (1232), Mequinensa (1246) i Saidí (1294). La moreria de Fraga era emplaçada a la zona compresa entre els carrers de Banci Roqueta i el Murallot, amb la Porta Tancada o dels Moros. Conservà la seva pròpia mesquita, ricament decorada. La primera autoritat era l’alcaid, nomenat pel sobirà de la terra, que tenia casa i altres propietats.

També la comunitat israelita visqué a la ciutat del Cinca (ignorem si ja des d’antic), en un raval independent o call, documentat com Calle judaico Frage (1309), que J. Salarrullana situa a la Collada (abans Callada), ço és, vora l’antiga fortalesa o palau dels Montcada. És possible que l’expressió quam aliis cujuscumque legis sint (1255) servi relació amb els jueus de Fraga, però en aquest cas no hi ha esment de l’aljama hebrea com a organisme autònom fins l’any 1276. Ultra això, la infeudació del castell de Saidí registra la presència de judeis en aquesta població (1294).

Per aquesta raó, a través de la documentació local, es nota que després de la conquesta, els llauradors autòctons (sarraïns) i els nouvinguts conreen les hortes sense solució de continuïtat. Aquests homes, al marge de llurs creences, saberen aprofitar i canalitzar l’aigua dels rius, aprofitada també com a força hidràulica. Aquesta circumstància influí en el fet que la població es concentrés al llarg de l’eix fluvial.

Alfons el Cast, però, interessat com estava a desenvolupar les comunicacions entre Lleida i Saragossa, afavorí la repoblació transversal dels termes de Fraga mitjançant la creació d’hospitals per a vianants (1170) i notables deixes als ordes de l’Hospital (1174, 1182, 1186), del Temple (1181, 1190) i d’Alfambra (1189), bo i tenint cura del pont de Fraga, tradicionalment de fusta, que fins i tot projectà d’opere lapideo (1189). Semblantment feren els seus successors, que promogueren tota mena de nuclis i d’establiments a les terres dels altiplans, amb cisternes, pous i basses per a proveir d’aigua els viatgers i els ramats transhumants. D’altra banda, els monarques dotaren amb diversos privilegis la vida municipal (1210); a mig termini Fraga rebrà el fur d’Osca i Mequinensa el fur de Saragossa. Amb tots aquests avantatges la comarca aconseguí mantenir una notable densitat demogràfica, malgrat que l’imparable avanç fronterer vers migdia exigia cada vegada més i més despeses humanes.

Les senyories del Baix Cinca

Els Montcada, senyors de Tortosa i barons de Fraga.

AFE

D’ençà de la conquesta s’anaren perfilant a la comarca les senyories més importants: les dels ordes militars i la de la poderosa casa de Montcada, que substituïren de fet la casa comtal del Pallars Jussà i els barons d’Erill. També senyorejaren el Baix Cinca els Espés, els Entença, els Sescomes, els trinitaris de Vinganya, etc.

Com s’ha dit, el comte Arnau Mir de Pallars Jussà fou el primer senyor de Fraga, així com de Torrent, castell que segregà dels termes de Fraga, afavorint amb diverses deixes en aquestes terres els ordes militars. El seu fill Ramon V de Pallars Jussà lliurà a l’Hospital de Jerusalem el castell de Torrent amb els seus termes (1175), centre d’una comanda de la castellania d’Amposta, i vengué a Arnau de Claramunt la meitat de l’heretat de Fraga (1178). El cavaller navarrès García Pérez, com a marit de la comtessa Valença de Pallars Jussà, es va titular semblantment senyor de Fraga (1183-1185), fins que es va desnaturar del regne. Amb la renúncia de Dolça de So, hereva del comtat pallarès, el feu del castell de Fraga revertí a la monarquia catalanoaragonesa. Així, els barons d’Erill, senyors alodials de Saidí, antics castlans de Fraga, pels comtes de Pallars, i també de Mequinensa, esdevingueren gairebé sobirans del Baix Cinca en concedir-los el rei Alfons el Cast la senyoria de Fraga. Concretament, Arnau II d’Erill compareix com a dominus in Fraga per dominum meum regem (1189). Tot fa pensar que la seva muller Sibil·la donà nom a una important almúnia situada vora l’Almúnia dels Templers o torre dels Frares, i llurs fills originaren l’anomenada branca de Perarrua-Fraga. Vers mitjan segle XIII, aquest notable patrimoni pervingué a la casa de Montcada mitjançant enllaç matrimonial.

Al trànsit del segle XII al XIII l’orde del Sant Redemptor, hereu de l’orde de Santa Maria de Montgaudi (Alfambra), senyorejà el castell de Fraga. Com sigui que aquest orde militar del país fou incorporat al Temple de Jerusalem (1196), tot i les protestes dels cavallers fragatins, més predisposats a ingressar a l’orde de Calatrava, finalment, el papa Innocenci III confirmà l’esmentada annexió, amb els béns i el castell de Fraga (1206).

La noble casa de Montcada, originària del comtat de Barcelona, sembla que s’introduí al Baix Cinca ja en temps de Guillem Ramon el Gran Senescal, que morí el 1173, any en què hi ha esment de la vescomtessa Maria de Bearn com a senyora de Fraga. Un nét seu, Guillem Ramon I (cinquè senescal), per matrimoni amb Constança d’Aragó, una filla natural de Pere el Catòlic, i per altres concessions, adquirirà la baronia d’Aitona, amb les senyories de Mequinensa, Albalat de Cinca i altres castells de la rodalia (1212). L’altra branca dels Montcada, la dels barons de Fraga, fou originada per Guillem I, fill de Ramon II el Jove, en obtenir de Jaume I el castell i la vila de Fraga secundum Usaticum Barchinone (1255), en canvi de les honors i heretats que el llinatge posseïa a la ciutat de Lleida. Interinament, Ramon III de Montcada aconseguí per penyora l’alta potestat del castell de Fraga (1265) i s’apropià del castell de Penyalba. El tercer representant de la línia fragatina, Guillem II de Montcada (desè senescal), adquirí de Jaume II els castells de Saidí i Vallobar en feu honorat juxta consuetudinem Cathalonie generalem (1294), amb la qual cosa els Montcada esdevingueren pràcticament amos i senyors del Baix Cinca, domini que durarà fins a l’extinció de la prosàpia.

L’organització religiosa

Mapa de les esglésies del Baix Cinca anteriors al 1300.

J. Salvadó

D’acord amb les prescripcions reials (1089) i pontifícies (1110), d’antuvi les contrades del Baix Cinca foren adscrites al bisbat de Roda-Lleida. L’endemà de fer-se càrrec el comte de Pallars Jussà de la suda de Fraga, el bisbe Pere Guillem, nou bisbe de Lleida, consagrà la mesquita del castell al culte cristià i la dedicà a l’arcàngel sant Miquel. A continuació purificà la mesquita major del centre de la vila i la posà sota l’advocació de l’apòstol de la seu de Roma, nom que duia també la reina. Aquestes seran les dues parròquies tradicionals de Fraga, vila que tenia dues esglésies més, Santa Margarida del Castell (la Concepció) i Sant Bartomeu (vora el pont), a més a més de diverses capelles (Santa Anna) i de dos notables hospitals, Santa Maria i Sant Jaume, probablement relacionats amb els ordes militars.

Vinculades a la canònica de la seu de Lleida, sembla que ben aviat s’hi constituí la comunitat de clergues de Sant Pere i Sant Miquel de Fraga, regida per un prior, sengles vicaris i diversos beneficiats. Aquesta mateixa comunitat de preveres tenia cura de tota una sèrie d’esglesioles que centraven petits nuclis de poblament del terme de Fraga, com ara les de Vermell, Llitera, Biars, Cardell, Mont-ral, i possiblement també les de Miralsot i Torre Blanca.

Petita església de Sant Salvador de Cardell, que presidí un nucli rural ara despoblat, entre Fraga i Candasnos.

ECSA - J.I. Rodríguez

Semblantment, les viles de Saidí, Vilella, Torrent de Cinca i Mequinensa disposaren de llurs respectives parròquies, i a poc a poc es va anar consolidant arreu de la comarca tota una atapeïda xarxa d’esglésies i sufragànies. Esment a part mereixen els santuaris comarcals de Sant Valeri de Vilella i Sant Salvador de Torrent, llocs oberts al culte des de temps antiquíssims, que gaudiren de gran devoció, i on hom s’adreçava amb ocasió de tota mena de processons i pregàries.

Llevat del priorat de clergues de Fraga, el Baix Cinca no disposà de cap comunitat religiosa important, entre altres raons perquè els càlids altiplans amb llurs assolellades valls foren ben aviat cobejats pels ramats transhumants dels grans monestirs. Així, els monjos benedictins d’Alaó aixecaren un priorat a Santa Maria de Xalamera (1163). Notícies retrospectives indiquen que el poderós monestir de Sant Victorià d’Assan hi tingué interessos (1290). Una altra comunitat ribagorçana, Santa Maria de Lavaix, s’instal·là en aquest rodal (1153) i, en esdevenir cistercenca, contribuí a la fundació de la casa de Santa Maria de Fontclara (1233), vora Albalat de Cinca. Hi ha esment a més de les grans abadies catalanes de Santes Creus (1177), Poblet i Ripoll (1261). Però, sens dubte, el cenobi de l’orde de Cîteaux que tingué més fidels a la comarca fou el del veí nucli d’Escarp, creat a instàncies de Pere el Catòlic (1213), i dedicat a Santa Maria. Cal no oblidar tampoc el monestir trinitari de Vinganya (Seròs), sota el mecenatge dels Montcada, que des de la fi del període romànic regentà Sant Salvador de Torrent, així com els llocs de Daimús i Vilella, aquests en poder de la comunitat femenina.

Torre dels Frares, antiga possessió dels cavallers de l’orde del Temple, bastida sobre una almúnia sarraïna, reconstruïda fidelment el 1972 prop del seu primitiu emplaçament.

ECSA - J. Bolòs

D’altra banda, la col·laboració dels ordes militars, en una zona tan islamitzada com aquesta, resultà de gran ajuda i, fins i tot, imprescindible. Els ordes militars de Jerusalem, que havien renunciat el testament d’Alfons el Bataller (1141, 1143), en virtut del qual havien d’heretar el regne d’Aragó, reberen diverses compensacions de la corona a la vall del Cinca, en especial els cavallers del Temple, que s’instal·laren a Montsó i al veí castell de Xalamera. De la mà dels comtes de Pallars i d’Alfons el Cast els cavallers de l’Hospital de Sant Joan obtingueren el castell de Torrent (1175), centre d’una comanda hospitalera que depengué sempre del castellà d’Amposta, així com riques terres per a conrear vora la Sèquia Vella (Canals, 1182; Torralba, 1186), amb facultat d’aixecar molins (1189). Les propietats santjoanistes a la ciutat de Fraga consten des del 1195, on també havien de fundar un hospital per a pelegrins. Els cavallers templers igualment gaudiren de béns i honors a la comarca, essent la seva heretat més coneguda l’Almúnia dels Templers o torre dels Frares, situada a la zona més fèrtil de l’horta. Després de diverses deixes que els féu Arnau Mir de Pallars Jussà (1174), Alfons el Cast els donà autorització d’edificar una casa de molins al camí de Fraga a Massalcoreig (1181), i per disposició reial es feren forts sobretot en heretar els dominis del comte de Pallars (1190), així com les possessions de la casa d’Alfambra, cosa que confirmà el papa Innocenci III (1206). Llavors hom troba esment, exercint la senyoria del castell de Fraga, de fra Portolès de Foces comendator de Fraga (1204).

En aquells anys el rei Alfons el Cast havia cedit a fra Rodrigo Gonçalves, lloctinent de la casa d’Alfambra i la casa del Sant, illam alchariam seu pontem de Fraga cum omni honore suo et cum omnibus redditibus et exitibuis suís (1189), ço és, el carrer de la porta de Seròs i els Arenals, sota condició que l’orde construís un pont de pedra. En dissoldre’s aquest orde militar, com s’ha dit, els cavallers i els béns passaren al Temple, llevat d’alguns dissidents que preferiren ingressar a l’orde de Calatrava. Finalment, per extinció de l’orde, totes les propietats i les cases del Temple de Jerusalem passaren a poder dels hospitalers (1314).

Vegeu: Esglésies del Baix Cinca anteriors al 1300

Una comarca fronterera

Després de la conquesta, la ciutat de Fraga i el seu rerepaís restaren en situació indecisa; contrada catalana per la seva tradicional adscripció al Segrià, per la seva repoblació i per la seva llengua, però en posició litigiosa pel fet d’ésser clau i frontissa entre el Principat i Aragó. Les constitucions de Pau i Treva (1214) tenien vigència per a tot Catalunya des del Cinca fins a Salses (Rosselló). La moneda jaquesa, però, era comuna “des del Segre fins a Farissa”. No hi ha dubte de la vigència arreu de la comarca de les relacions feudals segons el model català. Davant d’això, els habitants de Fraga s’organitzaren com a contrapoder d’ençà que el rei Pere el Catòlic els concedí privilegi d’autogovern: possint fideliter et per sacramentum villam de Fraga regere, disponere et gobernare (1201); i en la dinàmica d’interessos contraposats els fragatins cercaren l’exemple d’altres privilegis més generals, cosa que suposà el progressiu assoliment del dret aragonès, basat en un règim de jurats i justícies.

El rei Jaume I va reiterar en diverses ocasions com a territori aragonès l’espai que anava del Cinca a Farissa (1247), i per tant la vila de Fraga, situada a la riba esquerra del riu, formà part integrant de la vegueria de Lleida. Això no obstant, com s’ha dit, des del punt de vista jurídic s’hi produïa una situació d’ambivalència, per tal com el susdit rei reconegué als prohoms de la vila la vigència del fur d’Osca i l’autogovern a partir de quatre jurats (1242), mentre que a les relacions feudals regien els Usatges de Barcelona i els Costums de Catalunya. Semblantment, el rei Pere el Gran adoptà una actitud salomònica en establir la validesa d’ambdós drets judicials “segons la tradició jurídica de cada poble” (1281).

El regiment dels Montcada assegurà la fidelitat del Baix Cinca a la monarquia i el distanciament de la potent Unió nobiliària aragonesa. L’any 1305, el rei Jaume II cedí a les pretensions aragoneses i situà la línia divisòria a la clamor d’Almacelles, de manera que el Cinca continuà fent de límit al seu curs més baix, i la població de Fraga remangué, doncs, adscrita a Catalunya. Guillem II de Montcada fou rebutjat pels aragonesos com a baró d’Aragó pel fet d’ésser considerada Fraga ciutat catalana (1311). Al llarg del segle XIV, bé que el rei Pere el Cerimoniós declarà que la vila de Fraga s’havia de governar segons el fur d’Aragó (1379), hom continuà afirmant castrum et villam Fragae in Cathalonia consistencia. És famosa la frase d’aquest mateix rei, que, provinent de Saragossa, en dir-li Bernat de Cabrera que s’alegrés perquè ja eren a Catalunya, davant Fraga prorrompé: “Oh terra beneita, poblada de lleialtat” (1347). També és força eloqüent el memorial titulat ad probandum quod villa de Fraga et ejus tenentia sunt intra limites Cathalonie (1369). A partir de la regència de la reina Maria de Luna, però, s’observa un canvi de definició pel que fa a la consideració de, consistencium in regno Aragonum (1405), tot i que la reina rectifica “qui aquella tenim com a clau posada entre lo regne d’Aragó e principat de Catalunya” (1407). Canvi que esdevingué irreversible una vegada que sobrevingué el domini directe dels Trastàmares (1420). La realitat és que si ha estat sempre inqüestionable la catalanitat del Baix Cinca, des dels temps més reculats fins a l’hora present, la implicació de la ciutat de Fraga en la política de la monarquia, la seva participació involuntària en les guerres, aguditzaren la seva consciència fronterera.

Bibliografia

• J.M. Font i Rius: Cartas de población y franquicia de Cataluña, 2 vols., CSIC, Madrid-Barcelona 1969-83
• J.M. Lacarra: Documentos para el estudio de la reconquista y repoblación del valle del Ebro, “Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón” (Saragossa), II, III i V (1946-52)
• J.M. Lacarra: Alfonso el Batallador, ed. Guara, Saragossa 1978
• F. de la Granja: La Marca Superior en la obra de al-’Udrí, “Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón” (Saragossa), VIII (1967), pàgs. 447-546
• Liber feudorum maior, edició a cura de F. Miquel i Rosell, 2 vols., CSIC, Barcelona 1945-47
• J. Lladonosa: Historia de Lleida, 2 vols., F. Camps Calmet, Tàrrega 1972-74
• R. Pita Mercé: La Fraga musulmana, “Argensola” (Osca), 20 (1954), pàgs. 315-341
• R. Pita Mercé: Localizaciones Arqueológicas en el Bajo Cinca, “Argensola” (Osca), 35 (1958), pàgs. 215-227 i 39 (1959), pàgs. 229-249
• R. Pita Mercé: El distrito de Lérida en la Frontera Superior musulmana, “Ilerda” (Lleida), XXXIII (1972), pàgs. 211-253
• J. Salarrullana: Estudios históricos de la ciudad de Fraga, 2 vols., Madrid 1928 (reedició: Fraga 1989-90)
• M. J. Viguera: Aragón musulmán. La presencia del Islam en el Valle del Ebro, ed. Mira, Saragossa 1988