Excavacions arqueològiques i restauració
Les recerques empreses a Sant Pere de Rodes d’ençà del 1989 per la Direcció General del Patrimoni Cultural del govern català han ampliat molt el coneixement sobre la seva evolució històrica i arquitectònica i han fet variar una bona part d’allò que es donava per sabut, a més d’ajudar a cloure alguns dels debats plantejats sobre la cronologia del monument. Dins d’aquesta àmplia actuació cal incloure l’excavació arqueològica, que ha comprès, fins ara, la casa de l’abat, les sagristies, el refectori, el pati d’entrada, els claustres primitiu i romànic, així com l’església amb la galilea, a més de sondejar el sector de llevant i l’ala de ponent de les dependències claustrals. Aquests treballs els porta a terme el Servei d’Arqueologia i han estat dirigits per M. Mataró (1989-92), J. Sagrera (1994) i J. Llinàs (1995-97), amb la col·laboració dels arqueòlegs J. Burch, C. Carrascal. J. Llopart, C. Montalbán, L. Palahí, A.M. Puig, F. Tió i G. Vieyra. Simultàniament, el Servei del Patrimoni Arquitectònic s’encarrega de la restauració del complex, d’acord amb el pla director redactat el 1992, que ha estat dividit en un seguit d’intervencions, de les quals una part ja està enllestida, com és el claustre primitiu (1994-95) i l’església (1995-96), mentre que actualment es troben en obres el claustre romànic, el pati d’entrada, l’antic hospital i el bloc d’entrada (1996-98). Totes aquestes intervencions foren projectades pels arquitectes J.A. Adell, A. Navarro, A. Pastor i l’arqueòleg E. Riu-Barrera, els mateixos autors del pla director. Des de l’any 1996 aquestes actuacions tenen el mecenatge de la Fundació Caja Madrid.
La cel·la de Sant Pere i els seus antecedents
Planta de les edificacions que formaven la cel·la primitiva (vers el segle IX - inici del segle X).
Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya - J.A. Adell i E. Riu
L’ocupació més antiga testimoniada arqueològicament és molt anterior a les primeres referències documentals de la cel·la de Sant Pere. Es tracta dels vestigis d’un notable edifici situat a llevant del conjunt monàstic i de planta rectangular, d’uns 7 × 25 m, bastit amb grans carreus de granit, que és un tipus d’aparell i de pedra absent a la resta d’etapes constructives del complex. La construcció, aparentment aïllada, només ha pogut ser parcialment prospectada, i per tant, no és possible determinar-ne la morfologia arquitectònica precisa ni definir a quina mena d’establiment corresponia. Segons la ceràmica trobada en l’únic sondeig efectuat al seu interior, no sembla posterior al segle VI dC i, encara que provisionalment, s’ha d’enquadrar en època baix o postimperial. A banda d’això, consta la presència al monestir de peces epigràfiques i escultòriques romanes, sempre situades fora del seu context original i que molt probablement no guarden cap relació amb les preexistències del cenobi, sinó que procedeixen d’assentaments romans més o menys pròxims, d’on es devien haver extret per a ser reintegrades en contextos de cronologia diversa. Entremig de la runa del terraplè d’una construcció precedent al claustre primitiu, obrat al tombant dels segles X-XI, hi havia un fragment de placa de marbre amb un fris de volutes, estilísticament datada vers el segle I dC, que havia estat reaprofitada i adaptada a una ubicació ben precisa (Mataró, Burch, Carrascal, Puig, Vieyra i Riu, 1994, pàgs. 150-151). D’altra banda, J. Pujades, a cavall dels segles XVI-XVII, va deixar constància de l’existència al monestir de diverses peces d’època romana, actualment perdudes (Fabre, Mayer i Rodà, 1991, pàgs. 2-3 i 10-171; Mayer - Rodà, 1992, pàgs. 217-219). Cap d’aquestes restes romanes no pot donar suport a la tesi que va assimilar Sant Pere de Rodes amb l’emplaçament del temple de Venus amb motiu de la partició de Catalunya entre les monarquies francesa i espanyola (Riu i Barrera, 1996, pàg. 62).
No s’ha pogut establir, per ara, cap vinculació històrica entre la primera implantació, possiblement tardoromana, i la posterior del cenobi, tot i que la presència del primitiu edifici fou un factor important arquitectònicament en la configuració dels establiments ulteriors. La recerca arqueològica ha posat al descobert les restes d’un assentament desenvolupat a ponent d’aquest primitiu edifici. La seva datació és incerta atesa la difícil fixació cronològica inherent a la seva simplicitat constructiva i als indefinits tipus de terrissa associada, entre els quals no hi ha ceràmica tardoromana, cosa que porta a situar-ne l’origen a partir del segle VII. Sens dubte, l’establiment ha de correspondre a la cel·la de Sant Pere, documentada a la fi del segle IX (*), per la qual cosa les dites restes es daten provisionalment entre aquest segle i el primer quart del següent, en què fou desmantellada per a transformar-la en una gran abadia. Aquests vestigis s’han trobat al subsòl de la casa de l’abat, del claustre primitiu i del temple, i corresponen a diverses edificacions i a una petita església, així com a una necròpolis. Tant les àrees d’enterrament com les construccions es troben molt desfigurades per les obres posteriors i sovint la connexió estratigràfica entre elles s’ha perdut, de manera que resulta molt difícil determinar la morfologia dels edificis i l’organització general de l’assentament, aspectes sobre els quals les escriptures tampoc no aporten cap clarícia.
Ala nord del claustre del segle XII, després de les obres de restauració.
ECSA - F. Tur
D’aquesta etapa són les restes d’una petita construcció de planta rectangular i aparentment exempta que, situada sota del claustre primitiu, va restar en peu fins a la construcció d’aquest cap al tombant dels segles X-XI. Fonamentada a la roca, el seus murs són de lloses poc treballades, lligades amb morter i disposades en filades horitzontals i d’espiga. Adossats perpendicularment a la seva façana septentrional hi ha dos murs paral·lels de pedra seca amb aparell d’espiga i filades horitzontals, que foren tallats, primer, per una sepultura antropomorfa, i més tard, per la capçalera del temple actual. Del mateix període són les restes d’una edificació situada sota l’ala nord de la casa de l’abat, de la qual sols es conserva part de tres murs de pedra seca i un paviment de lloses, així com el basament de l’absis d’una primera esglesiola, que no és altre que el mur semicircular de ponent de l’actual cripta, al qual s’adossa la pilastra de la volta anular. Es tracta d’una obra de pedruscall lligat amb morter que s’assenta sobre les irregularitats de la penya. D’aquest temple no en resta res més, perquè fou completament aterrat i el terreny on s’emplaçava, profundament modificat en bastir l’actual temple. Només la base de l’absis va mantenir-se, perquè el desnivell del terreny permetia que fos aprofitada en l’obra de la cripta. A partir d’aquest vestigi solitari, no identificat com a tal fins ara, se sap que l’església primitiva era de reduïdes dimensions i amb un absis semicircular a llevant, sense que hi hagi constància de la capçalera triabsidada que fa suposar la seva triple advocació. L’absència de tombes antropomorfes al transsepte i al tram oriental de la nau major de l’església actual, fins al segon parell de pilars aproximadament, fa pensar que aquest devia ser l’espai ocupat pel temple primitiu, mentre que els sectors ocupats per tombes probablement corresponien a l’exterior de l’edifici. A banda de les sepultures de les naus i la cripta de l’actual temple, també formaven part de la mateixa necròpolis les situades al peu de la banda nord de l’absis major, al pati de la casa de l’abat i sota de les galeries nord i est del claustre primitiu. Totes estan orientades d’est a oest i majoritàriament són trapezoïdals, amb capçalera diferenciada i coberta de lloses de pissarra. Tant la necròpolis com l’esglesiola sembla que s’han de datar entre el segle IX i el primer quart del X.
Malgrat la desfiguració i fragmentació dels vestigis de la cel·la monàstica, les seves restes permeten constatar que estava formada per una esglesiola i un seguit de petites edificacions sense gaire articulació entre elles i de construcció molt senzilla, però de les quals no és possible determinar les funcions precises. El temple i les edificacions situades a l’àrea que més tard va ocupar el claustre foren progressivament enderrocats durant el procés constructiu desenvolupat entre el segon terç del segle X i l’inici de l’XI, mentre que s’ignora si la situada sota la casa de l’abat va restar en peu fins a la construcció d’aquest edifici. Gran part de la necròpolis de tombes antropomorfes que formava l’entorn més pròxim de l’església primitiva va quedar inutilitzada o destruïda per la implantació del temple actual.
La constitució del monestir i la seva arquitectura
Interior de la nau central de l’església monàstica, amb el nou pavimentila il·luminació instal·lats després de la restauració.
F. Tur
La transformació de la cel·la de Sant Pere en abadia independent durant el segon quart del segle X sempre ha estat considerada una iniciativa exclusiva de Tassi, l’anomenat “client dels nobles”(*), i del seu fill Hildesind, primer abat del cenobi (vers els anys 947-991?) i alhora bisbe d’Elna, mentre que, d’altra banda, aquesta operació només s’ha relacionat amb la construcció de l’església. Pel que fa a la primera qüestió, sembla evident que el veritable promotor va ser el comte Gaufred d’Empúries-Peralada-Rosselló (931-991), atès que l’amplitud de les donacions que hi va fer entre mitjan segle X i l’any mil, que consistiren en drets i dominis tant territorials com marítims, formà el seu patrimoni essencial i denota l’interès comtal de convertir-lo en el monestir més important del seu domini. D’altra banda, resulta cada cop més evident, per la datació que cal donar a les edificacions monàstiques més arcaiques, que la creació de l’abadia va anar aparellada amb el desenvolupament d’un programa constructiu de gran envergadura que va convertir la cel·la precedent en un gran cenobi. Per tant, la globalitat de l’operació, tant la mateixa constitució de l’abadia, la seva dotació i la confirmació de béns, com l’obra arquitectònica i el seu finançament, que sens dubte va haver de mobilitzar importants recursos de tota mena, cal que sigui entesa com un projecte polític comtal, dins del procés de consolidació de l’autonomia respecte al regne franc i d’assumpció dels recursos de la sobirania. Dins d’aquest context, l’autoritat comtal, esdevinguda fermament territorialitzada i hereditària, va emprendre la constitució de cenobis propis o estretament associats al seu poder que, en el cas de Sant Pere de Rodes, sembla voler reproduir a escala reduïda la monumental arquitectura monàstica franca, com a forma amb què significar la seva emergent força política i legitimar el propi llinatge.
Planta del monestir a la primera meitat del segle XI.
Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya - J.A. Adell i E. Riu
El desenvolupament del programa constructiu del nou monestir va implicar un seguit d’obres de gran envergadura. Les construccions de l’establiment precedent foren sistemàticament enderrocades i el terreny fou readaptat per a assentar-hi les noves edificacions, bastides segons uns projectes arquitectònics molt ben definits. El programa d’obres fou executat entre el segon quart del segle X i l’inici de l’XI, i se subdivideix en dues grans etapes, dintre de les quals es poden destriar també diferents fases. A la primera etapa pertanyen el temple actual, el refectori i un edifici aïllat que convencionalment s’identifica amb l’antic hospital o l’hostatgeria. La segona inclou la galilea i l’edifici d’accés al recinte claustral, a més del claustre primitiu. L’església és l’edificació més destacada de la primera fase constructiva i malgrat haver estat objecte de datacions divergents, actualment tot porta a pensar que la seva construcció es devia iniciar cap al segon quart del segle X, encara que segurament l’obra potser va prolongar-se fins a l’inici de la centúria següent, sense, però, que hi hagi cap relació entre la seva consagració l’any 1022 i el procés d’obra. De l’anàlisi de la fàbrica es desprèn, en contra de la suposada diversitat de fases que molts autors hi han volgut veure, que es tracta d’una obra pràcticament unitària, predefinida en un projecte arquitectònic que es va executar sense variacions substancials, segons es coneix del fet que les seves estructures fundacionals s’adiuen amb el desenvolupament aeri de la construcció, sense solució de continuïtat entre la capçalera i els murs perimetrals de la resta de l’edifici. Tan sols en els suports verticals de les voltes d’un tram de les naus laterals s’observa un lleuger canvi del projecte inicial.
Una nova referència documental a les construccions dels segles X-XI que pot ser aportada és la donació d’una mula que sembla destinada específicament als treballs constructius, en el testament del bisbe Sal·la d’Urgell del 1003 o el 1005 (Baraut, 1980, III, pàgs. 120-121), que s’afegeix a les altres dues conegudes, la precedent de cent vaques del testament del comte Borrell II de Barcelona-Girona-Osona-Urgell el 993 i la posterior d’una pesada d’argent del testament d’Ingilberga de Copons el 1038. Atès el seu caràcter genèric, aquestes notícies no permeten determinar quina era la part del monestir en obres quan s’efectuaren els donatius, i per això, fixar la cronologia del temple a partir d’aquestes, com diversos autors han volgut fer, resulta una extrapolació abusiva, perquè, en realitat, l’única informació que proporcionen fa referència al desenvolupament global dels treballs. L’excavació del temple no ha donat cap clarícia sobre la seva datació absoluta, però la comparació de les tècniques constructives emprades i l’anàlisi de les relacions amb la resta d’edificacions sí que han permès perfilar-ne la cronologia relativa. En concret, el fet plenament establert que el claustre primitiu, datat tipològicament a cavall dels segles X-XI, va ser adossat a l’església quan la construcció d’aquesta havia d’estar en bona part executada, confirma que tant el projecte com l’execució del temple s’han de datar dins del segle X, una datació que queda reforçada també per la de les altres edificacions que s’hi adossaren, com ara la galilea i l’edifici d’accés al recinte claustral. No obstant això, altres datacions són encara mantingudes sobre la base d’esments documentals descontextualitzats i en contra de totes les aportacions recents(*). D’altra banda, l’anàlisi arqueològica de la fàbrica ha aportat important informació sobre aspectes morfològics del transsepte i la capçalera, en concret de les seves torres i de l’absis central, on se n’ha pogut determinar l’organització interna primitiva, força diferent de la que fins ara tenia, i d’un gran interès.
L’excavació de les naus ha aportat nova llum sobre el procés constructiu de l’església, cosa que indirectament informa del projecte arquitectònic que va guiar-ne l’execució. La nova església va ser emplaçada allà on es trobava l’esglesiola primitiva i part d’una necròpolis; però, tot i que la seva implantació havia comportat una primera modificació del terreny, la seva encara acusada irregularitat féu necessària, per tal d’assentar el nou temple, la constitució d’un pla horitzontal mitjançant el retall de la penya alià on s’aixecava notablement i, allà on el pendent descendent era massa pronunciat, la construcció d’unes grans fonamentacions que actuaren de murs de contenció d’uns potents terraplens. Els fonaments de tota la fàbrica s’assentaren directament a la roca, tant en el cas dels murs perimetrals com dels pilars de la nau, a excepció només dels dos més orientals del tram nord, per als quals, atesa la profunditat de la roca natural en aquest indret, va caldre fer unes grans sabates. L’elevació d’aquestes i la del basament del mur perimetral nord van ser simultànies. Això vol dir que la disposició dels pilars estava concebuda des de l’inici de la construcció i respon al projecte original de l’església, en contra de les opinions que els separen de l’obra inicial. També cal remarcar que les pilastres interiors dels murs perimetrals de la nau, la funció de les quals és rebre els arcs torals dels pilars enfrontats, presenten una fonamentació que arrenca del nivell més inferior, cosa que reforça la constatació que el sistema de coberta estava definit des del començament de la construcció, mentre que la morfologia dels fonaments s’acorda amb el sistema de coberta. Tanmateix, cal remarcar que en un tram de la nau lateral nord s’observa un canvi de projecte en alçada, en quedar interrompudes les pilastres sense arribar a desenvolupar els arcs torals corresponents.
S’ha dit més d’un cop que els fusts i els capitells de les columnes del temple eren peces reaprofitades, cosa que el seu examen fa rebutjar. Totes elles són fetes de traquita procedent d’una pedrera de Vilacolum(*), lloc on el monestir tenia possessions al segle X. Aquesta mateixa pedra fou emprada en l’adovellament dels arcs formers i torals, així com en el de totes les obertures de l’església i d’altres edificacions constructivament coetànies, mentre que ni abans ni després fou utilitzada en l’obra del monestir, llevat del coronament del campanar romànic. L’ús exclusiu de la traquita en aquesta etapa i la seva especialització en uns elements estructurals molt determinats indiquen que les columnes no són peces descontextualitzades, sinó que la seva extracció, talla i col·locació s’integra plenament en el procés constructiu de l’edifici. D’altra banda, la suposada heterogeneïtat de factura dels capitells, un altre argument per a separar la cronologia escultòrica de l’arquitectònica, no és certa, atès que es troben disposats per parelles enfrontades d’idèntiques característiques, cosa que referma l’argument que, en ser esculpits, fou tinguda en compte la seva col·locació a l’edifici.
Del conjunt de l’església, ara es coneixen millor les característiques de les torres elevades als extrems dels braços del transsepte, de les quals actualment sols resta la del nord. Aquesta està constituïda per un únic pis on hi ha la capella de Sant Miquel, la capçalera de la qual sobremunta una petita capelleta, que alhora està bastida damunt de l’absidiola nord. A la banda sud de la conca absidal d’aquesta capelleta ha estat trobat i restaurat un fragment de pintura mural que representa sant Martí dalt del cavall, en actitud de tallar la seva capa i oferir-la a un pobre. La resta de la decoració correspon a un fals carreuat pintat a pinzell amb línia vermella i superfície dels carreus simulada amb traços negres. La capelleta, com l’absis de la de Sant Miquel situat damunt seu, és una obra clarament posterior a la primera fase constructiva del temple, possiblement datable al segle XI, mentre que la torre a la qual s’afegí sí que correspon al projecte inicial de l’edifici, com s’infereix del fet que l’escala de cargol que hi puja forma part de l’obra original des de la planta baixa. En canvi, el braç sud del creuer no preveia d’origen l’elevació d’una torre, sinó que era coberta per una teulada de doble vessant de la qual es conserva el capcer meridional, encara que més tard sí que es va aixecar una torre, de la qual resten uns vestigis pobres i desfigurats. Es tracta del mur romànic amb finestrals d’arc de mig punt que s’eleva sobre el capcer de migdia, cosa que indica que tenia almenys una façana perforada a diferència de l’altra torre, que era gairebé cega. El fet que es trobi mancada de comunicació vertical i que només sigui accessible per una escala que surt de l’extrem sud de la girola alta, obrada com a reforma del projecte inicial del temple, reafirma que aquesta torre no s’havia previst inicialment. Damunt de la coberta de l’absidiola sud i adossada a la façana est del braç meridional del transsepte, s’ha posat al descobert un llenç d’un mur que possiblement constituïa un àmbit de característiques similars a la capelleta de Sant Martí de la torre nord. El seu aparell és de maçoneria simple i té una finestra de petites dimensions, que és visible des de l’angle nord-est del claustre romànic. No hi ha cap indici que damunt seu i dins la torre existís una capella bessona de la de Sant Miquel, sobretot si es té en compte que l’única de les seves façanes conegudes estava oberta amb grans finestrals, cosa que sembla impossibilitar l’existència d’un àmbit de culte. A hores d’ara, no es pot saber si la torre sud del creuer va caure o fou enderrocada, ni menys encara quan devia succeir això, si bé és cert que fou abans de les obres de recreixement de les galeries i ales de dependències claustrals, entre els segles XVII i XVIII.
Respecte a l’ordenació primitiva de l’interior del temple, s’ha pogut determinar amb notable precisió la de l’absis major, on el presbiteri era voltat per un espai semiautònom format per dos corredors de planta de quart de cercle que confluïen en una capella axial, posteriorment transformat en giróla. L’accés als corredors es feia conjuntament amb el de la cripta, per sengles escales descendents des del transsepte, situades a banda i banda de l’arc triomfal del presbiteri. Aquestes desembocaven en uns replans on s’obrien dins del mur de contacte amb les absidioles uns grans arcosolis, dels quals sols es conservava la caixa fins a l’arrencada de la volta de mig punt que els tancava, i que actualment ha estat reconstruïda d’acord amb les traces presents. A partir d’aquí sortien dues tramades d’escales paral·leles, l’una que baixava vers la cripta i l’altra ascendent cap als corredors. La disposició original de les escales només s’havia mantingut parcialment al costat meridional, i ara ha estat refeta també a l’altra banda. Els arcosolis devien tenir una destinació funerària, perquè al de migdia hi havia, segons el testimoni de J. Pujades a inici del segle XVII, l’epitafi funerari dedicat a Tassi (Mundó, 1965, vol. I, pàgs. 293-307). L’any 1962, entre la runa que omplia aquest arcosoli(*) va ser trobat l’únic fragment conservat de l’esmentada làpida (vegeu el volum IX de la present obra, pàgs. 735-736). En el llenç occidental de l’arcosoli s’ha localitzat un encaix rectangular on tot fa pensar que era situat aquest epitafi, que s’ha restituït a partir de les transcripcions antigues i col·locat en aquest mateix lloc.
Els corredors que envolten el presbiteri són coberts per una volta de canó, que resta interrompuda al vèrtex del semicercle per una volta perpendicular, també de mig punt, que és closa per la conca d’una absidiola endinsada dins del massís del mur. Els corredors es comunicaven fins ara amb el presbiteri per tres tirades d’arcades, dues de paral·leles als costats nord i sud, a més d’una de central. Aquesta última, obrada per J. Martorell cap al 1931, on hi havia un gran esvoranc, consistia en tres arcades formalitzades sense relació amb el seu estat anterior(*). Ara, la recerca arqueològica i documental ha determinat que, anteriorment, el tram central posseïa tres obertures d’arcs de mig punt esplandits, sustentais per un doble joc de columnes(*), al qual s’han atribuït alguns capitells (Lorés, 1992, pàg. 99). Dita columnata no corresponia, però, a la disposició primigènia del sector central, sinó a una modificació posterior, com ho indiquen el seu caràcter plenament romànic i el fet d’alterar la fàbrica original, com s’ha pogut comprovar. En l’estadi primigeni, els dos corredors es comunicaven amb el presbiteri per sengles finestres d’arc de mig punt amb dovelles de traquita, situades a mitja alçada i sobre un ampit, de les quals es conserven els vestigis al costat dels brancals de les arcades romàniques. L’ús de la traquita, exclusiu de l’obra arcaica de l’església, referma la seva atribució a la fàbrica original. En retirar la runa acumulada dins dels dos passadissos s’han trobat adossats al mur perimetral de l’absis major sengles bancs correguts d’obra, a banda i banda de la capella axial.
Al vèrtex de l’absis central, no exactament a l’eix longitudinal del temple, sinó uns quants graus desplaçats cap al sud, els dos corredors confluïen a la capella axial, que s’endinsa al massís del mur de la capçalera amb una absidiola semicircular, ara reconstruïda, coberta amb volta de quart d’esfera i decorada amb pintura mural. Encara que aquesta devia ocupar més extensió de la superfície murària, només s’ha conservat al sector superior, perquè a la part baixa la instal·lació d’un retaule va provocar l’alteració del semicilindre absidal, cosa que ha fet més difícil l’apreciació de la seva forma primitiva. Lateralment, la comunicació de la capella axial amb els corredors es feia per sengles arcades, desaparegudes i reconstruïdes, de les quals sols restaven els basaments de les pilastres al cantó occidental i les pilastres senceres fins a l’alçada de la imposta a la banda de llevant, a costat i costat de l’absidiola. Pels vestigis presents hom sap que de les seves impostes arrencaven dos arcs disposats transversalment al recorregut dels corredors, damunt dels quals s’alçava un mur que es lliurava a la volta i on l’empremta de la trobada entre ambdós es mantenia perfectament visible. Al centre de l’absidiola s’obre una finestra d’una sola esqueixada i al seu peu el sòl s’eleva lleugerament amb un petit podi de carreus de bona talla, en el qual no hi ha traces del basament de cap altar. La capella es devia obrir a l’espai presbiteral per una arcada emmarcada entre les dues finestres abans esmentades, encara que aquesta hipòtesi no ha pogut ser confirmada. Al mur exterior de l’absis major, la presència d’aquesta capella axial és posada de manifest per un ressalt pla al mur semicircular, capçat amb un frontó triangular. La disposició d’aquesta planta es repeteix a la cripta, on també es troben els dos corredors laterals oberts per sengles arcades a la capella axial descentrada. Això darrer sembla indicar que tant aquesta com l’obra superior són realitzacions que s’acorden plenament, sense solució de continuïtat constructiva i resultat d’un projecte arquitectònic únic. La desviació sud de la capella axial s’explica, justament, perquè la mateixa inclinació es troba a la cripta que li fa de basament. Respecte a la cripta i en contra del que s’havia suposat, la recerca arqueològica ha determinat amb tota certesa que no va tenir mai cap accés central des del presbiteri.
Cripta de l’església, situada sota l’absis central.
ECSA - F. Tur
El reconeixement de la primitiva organització arquitectònica de la girola en dos corredors i una capella axial porta a reconsiderarne la funció original com a circumval·lació del presbiteri, atès que no es tractava d’un àmbit ben relacionat ni amb aquest últim ni amb el transsepte. De fet, els corredors eren semiautònoms i poc adients per al trànsit, separats del creuer per les plataformes dels arcosolis funeraris, i d’aquestes, per una escaleta i una arcada, a més de disposar d’uns bancs correguts que indiquen una activitat estacionària. La capella axial, d’altra banda, interrompia manifestament el recorregut dels passadissos perimetrals, i el seu marcat eix longitudinal insinua la seva directa vinculació amb el presbiteri, al qual sembla que es devia obrir per una arcada. En propietat, per tant, no sembla que pugui ser considerat d’origen un deambulatori per a circular-hi, ni tan sols un espai unitari, sinó més aviat diversificat i amb uns corredors destinats a l’activitat estacionària d’un grup limitat de persones a fi de desenvolupar-hi unes activitats molt concretes, com podria ser un cor. La seva complexa disposició, sense paral·lelismes en el context català i relacionada amb les capçaleres de les grans esglésies monàstiques carolíngies, en fa una peça excepcional, que segurament és la plasmació d’unes formes molt concretes de la litúrgia i l’organització de la comunitat monàstica. La reforma dels segles XII-XIII va comportar la seva transformació, ara sí, en un espai de circulació o girola entorn del presbiteri mitjançant l’obertura d’una arcuació de connexió i la unificació dels dos corredors preexistents en un de sol.
De l’evolució en la configuració del presbiteri se’n sap poca cosa pel fet que va ser molt alterat per la recerca de tresors, i més recentment, per exploracions que no han deixat cap documentació. Segons les descripcions de J. Pujades d’inici del segle XVII (Mayer - Rodà, 1992, pàgs. 217-219) i de F. de Zamora de final del segle XVIII (Zamora, 1973, pàg. 345), l’espai era ocupat per un altar fet amb una gran ara de marbre, sostinguda, entre altres peces, per dues làpides romanes. Uns buscadors de tresors hi trobaren l’any 1810 una caixa amb diferents objectes litúrgics, entre els quals una ara portàtil datable cap a mitjan segle X (vegeu el volum I de la present obra, pàg. 159, nota 53), però dels quals s’ignora la data de deposició a l’indret. Al centre del presbiteri es va encabir una cambra subterrània, de planta rectangular i coberta amb volta de canó de plec de llibre, destinada segurament a reconditori de relíquies, que s’ha trobat completament buida i esventrada. Tot i que per relacions estratigràfiques és evident que no correspon a l’obra inicial de l’església, tampoc no sembla que la seva instal·lació en fos gaire posterior, i va comportar la modificació de l’ordenament del presbiteri, que va restar esglaonat en tres nivells diferents. El reconditori fou obliterat en una data desconeguda, però anterior al segle XVI, i aleshores el presbiteri va restar compartimentat en quatre nivells en avançar un nou graó davant de l’arc triomfal i sobrealçar els altres.
Galilea o nàrtex de l’església, on s’obria la famosa portada esculpida, avui desapareguda.
ECSA - F. Tur
L’excavació de la galilea i l’examen de les seves relacions amb la resta d’edificacions han permès també noves observacions sobre la seva articulació amb el complex monàstic. Abans de la seva construcció, el terreny de davant de l’església era força abrupte, amb un pronunciat pendent cap al nord que devia dificultar notablement l’aproximació a l’edifici i que feia del tot indefugible l’existència d’alguna mena de plataforma, encara que no s’ha trobat cap vestigi de la seva presència. La implantació del pòrtic va resoldre aquest problema, atès que els seus murs perimetrals nord i oest fan de contenció d’un terraplè anivellat amb el temple. Aquest fou reomplert de terres a mesura que s’alçaven els murs, segons s’infereix dels sòls de treball trobats entre les capes de farciment. El nivell del sòl interior dei porxo ha estat molt modificat i en principi devia ser pla al centre i la banda nord. si bé a una cota més elevada que l’actual, segons s’observa pel rebaix posterior dels brancals del portal de la façana ponentina. Al sector meridional tot sembla indicar que el pendent natural de la penya s’elevava suaument fins a trobar el llindar de la porta que hi ha a la façana sud, per la qual s’accedia al primitiu recinte claustral, com s’explica més endavant. Més tard, aquesta roca fou retallada i la dita porta va quedar volada a mig aire, segurament a causa de l’adaptació de l’interior de la galilea a la reforma del portal major de l’església feta al segle XII. Aquesta operació lliga cronològicament amb la de l’anul·lació del pas meridional per la construcció del cloquer i el canvi en el sistema d’accessos al cenobi, quan l’esmentada porta lateral sud va perdre el seu sentit i fou aparedada.
Planta del monestir al tombant del segle XII.
Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya - d.A. Adell I E. Riu
El portal major de la façana principal del temple presenta, almenys, dues fases ben diferenciades. De la més primitiva es conserven parcialment els brancals, els arrencaments laterals de la seva arcada interior i una arquivolta superior amb una motllura decorada amb un escacat. La reforma del segle XII va consistir a adossar, davant de l’anterior portal i emmarcat lateralment entre les pilastres dels arcs formers, un cos massís de formigó destinat a fer de suport de les plaques de marbre esculturat que constituïren el nou portal, obra del Mestre de Cabestany, en la seva major part perdut. Com s’ha dit, fou segurament aleshores que es va rebaixar i igualar el pis de la galilea. L’espoli de què foren objecte després de l’abandó de l’abadia els relleus marmoris d’aquesta portalada va deixar completament descarnats i parcialment destruïts els farcits que els feien de suport i que ocultaven el portal primitiu. Atès el caràcter informe d’aquests farcits i la impossibilitat de reconstrucció de la portalada a la qual pertanyien, han estat retirats i s’ha restituït la forma semicircular de l’arcada interior del portal més antic, del qual no es guarden traces quant a la seva forma exterior. Dins del pòrtic, i a mitja altura del llenç nord de la façana occidental, sota d’un finestral ara reobert i en retirar un regruix de maçoneria. s’ha trobat un fragment de pintura que representa tres faixes de gules, que sens dubte corresponen al senyal heràldic de la casa comtal d’Empúries. Aquesta pintura devia ornamentar la sepultura d’un membre d’aquest llinatge, alguns dels quals es trobaven enterrats en aquest indret, segons va anotar el 1790 F. de Zamora (1973, pàg. 345). Sota mateix, es troben els encaixos que servien per a ajustar un sarcòfag o ossera, i als seus peus hi ha un arcosoli força desfigurat, fet de maçoneria irregular, tal vegada anterior a la construcció de la galilea, encara que aquest punt no ha pogut ser comprovat.
Adossat perpendicularment als peus del mur meridional de l’església i alineat amb la seva façana principal de ponent, es va bastir una edificació que constituïa una entrada al recinte monàstic independent del temple. Pràcticament ignorada, l’obra de restauració l’ha alliberat de bona part dels elements que l’emmascaraven, i ara pot ser reconeguda en la seva entitat, malgrat que fos notablement transformat per la construcció damunt seu del campanar romànic i per l’afegit de l’ala occidental de dependències claustrals, obrada entre els segles XII i XIII. L’edifici constava de dues plantes, de les quals la inferior constitueix un pas cobert amb volta de canó feta a plec de llibre, encabit entre el mur del temple al costat nord i a l’altra banda per la mateixa roca del terreny que s’eleva vers migdia. A ponent hi ha el portal amb arc de mig punt i simple adovellat que sembla adossat frontalment a la fàbrica d’una porta precedent, de la qual resten els dos brancals tallats en pedra tosca, un material absent en la resta de construccions del complex, llevat de l’absis de l’esglesiola primitiva. Del portal mateix surt un estretíssim camí, excavat a la roca viva, que amb un curt recorregut gira en angle recte per anar a trobar la porta meridional de la galilea. Aquesta connexió, tan ben definida entre les dues obertures, mostra quin era l’accés primitiu al recinte monàstic. Per la banda oriental, l’esmentat passadís donava també a un pas tallat a la penya que ara queda interromput i alterat per la presència de l’escalinata que des del creuer puja al claustre superior romànic, motiu pel qual no se’n coneix l’articulació primitiva, si bé cal pensar que portava al pati superior situat a ponent del claustre primitiu.
El pis superior de l’accés al monestir és un cos de planta sensiblement quadrada, amb els murs perimetrals sud i est de factura molt similar a l’obra de l’església, amb maçoneria als llenços i arestes de carreus de bona talla. En ells s’obren sengles petites portes allindanades i sobremuntades per arcs de descàrrega, idèntiques a la porta situada al costat nord que dóna a l’interior de l’església a una altura considerable, sense que sigui possible comprendre, ara per ara, la seva funcionalitat. Per contra, el frontis ponentí és d’aparell de carreuó, i presenta a la cara interna dues arcades i l’arrencada d’una tercera, encastades al gruix del mur, que emmarquen sengles petites finestres que a l’exterior adopten la forma d’espitlleres. Aquest mur es prolongava més enllà de la façana de migdia de l’edifici, i es devia tractar més d’una reforma, potser inconclusa, de l’edificació primera, que no pas d’una preexistència, atès que tipològicament el seu parament s’hauria de situar, per comparació a altres obres del complex, en ple segle XI, mentre que els murs sud i oest correspondrien a l’obra dels segles X-XI. La coberta de l’edifici era de dues vessants, com es pot deduir de la testera conservada a la seva façana sud, i també de les cornises trobades als frontis est i oest.
Per la relació entre la galilea i l’edifici d’accés es comprèn el sistema d’entrada al monestir en la seva fase més arcaica. Al pòrtic de l’església hi havia de fer cap el principal camí d’arribada al cenobi, atès que el seu interior servia de distribuïdor i, així, tot dret donava pas a l’església, mentre que per la banda de migdia es pujava suaument fins a la porta des de la qual, pel curt tram de camí excavat a la penya i que gira en angle recte, s’accedia al passadís que conduïa cap a l’interior del recinte claustral. Aquest camí no era exterior, sinó que estava protegit per una teulada, de la qual resten visibles els encaixos dels caps de biga a la façana meridional de la galilea. Aquest itinerari d’entrada tan intricat fa evident una necessitat de custodiar i dificultar fortament l’accés al cenobi, que es constituïa en un enclavament compacte i autoprotegit. L’esforç en la protecció d’aquest pas, la seva derivació respecte d’una peça tan primordial com la galilea i l’absència d’altres accessos coneguts fan pensar que es devia tractar de l’entrada principal al recinte claustral.
Les altres dependències que configuraven el cenobi primitiu són en l’actualitat força ben conegudes, després de la recerca arqueològica, i així, les similituds constructives indiquen que al mateix programa arquitectònic de l’església pertany l’edificació de l’anomenat refectori; aquesta construcció és ara integrada a l’ala sud de dependències del claustre romànic, tot i que en principi era totalment exempta. Es tracta d’una edificació disposada en paral·lel al temple per la banda meridional, però del qual se separa per un espai que inicialment era obert. L’àrea oberta limitava amb l’esmentat edifici al sud, a l’est amb la construcció d’època baix o postimperial, al nord amb el temple i a l’oest s’obria al pendent ascendent del terreny rocós. Aquest pati aviat fou ocupat per un claustre que els treballs d’excavació han descobert i que ha estat restaurat fa poc. Per raons tipològiques i constructives, aquest claustre ha de ser datat, al més tard, a la primeria del segle XI, i com que és clarament posterior a l’església, a la qual s’adossa, serveix per a reforçar la datació d’aquesta dins la centúria anterior. L’edificació del claustre va comportar l’enderroc d’algunes edificacions de la fase precedent que s’aixecaven en aquest indret, la in-utilització de la necròpolis que parcialment s’hi estenia i també l’anivellament parcial de la zona.
Un cop conclosa o molt avançada l’obra de l’església, i abans de la implantació del claustre, s’afegiren consecutivament dos arcosolis a l’exterior de la façana sud del temple. El més antic se situa entre el transsepte i l’absidiola, mentre que el segon s’adossa lateralment al primer arcosoli per la banda oest. EI material petri i les característiques constructives del més antic són idèntics a les emprades a l’església, mentre que les del més modern ho són a les del claustre, que més avall s’expliquen. La funció sepulcral d’aquests elements s’ha de relacionar amb l’ús funerari de l’espai situat als peus de la façana meridional de l’església, així com amb la tomba singular que es troba a la base del contrafort meridional de l’absis central, que consisteix en un massís de pedra i calç de forma semicilíndrica amb una cambra interior de reduïdes dimensions i totalment closa. Sembla que en la conjunció de l’absis major i l’absidiola nord hi havia un enterrament similar, encara que els seus vestigis es troben tan alterats que en fan difícil la plena identificació. No hi ha constància de sepultures d’aquesta tipologia en contextos catalans coetanis, però recorda poderosament formes de sepultura romanes(*).
El claustre primitiu era de planta trapezoïdal amb quatre galeries porxades i cobertes amb volta de canó. Constructivament difereix molt de les edificacions de la primera fase i en concret de l’església, en presentar una factura força rústega amb un aparell de pedres de disposició i dimensió irregular, completament amarat amb morter i amb voltes i arcs afaiçonats amb cintres de llistons. De les quatre galeries, l’única conservada íntegrament és l’est, mentre que la nord i la sud van perdre la volta en bastir-se damunt seu el claustre romànic, si bé conserven vestigis fefaents de la seva existència. Finalment, la galeria de ponent ha desaparegut pràcticament del tot, a causa, primer, de la construcció del claustre superior, i molt més tard, per la instal·lació d’una cisterna. La superfície de circulació del claustre era notablement irregular i tres de les ales, així com el pati central, presentaven trams d’un acusat pendent d’acord amb la inclinació de la penya, que només fou parcialment anivellada. Les tres galeries conservades difereixen notablement entre si. La septentrional es va afegir a la testera meridional del transsepte i també a l’absidiola sud, i la seva volta recolzava damunt dels dos arcosolis esmentats més amunt. El porxo només disposava d’una única arcada de mig punt que va ser paredada d’antic. La galeria est presenta un porxo de dues arcades d’idèntica tipologia, amb arcs ultrapassats i escanyats sobre massissos pilars de secció rectangular. La seva volta és suportada per la banda de llevant per una tirada d’arcs formers adossats a l’edifici preexistent. La galeria s’allarga cap al nord fins a tocar gairebé l’absis major, on se suposa que quedava totalment oberta, encara que aquest extrem no ha pogut ser confirmat perquè el sector ha estat objecte de nombroses modificacions al llarg del temps. La galeria meridional és suportada per dos arcs formers adossats a la façana septentrional del refectori o sala de monjos, similars als de l’ala est, i per un porxo obert al pati amb dues arcades asimètriques i extremament singulars que s’adapten al pendent del terreny. La volta, completament desapareguda, sembla que disposava d’un arc toral en el seu carregament amb l’ala de ponent. En aquest punt el sòl de la galeria s’eleva notablement cap a occident en seguir el desnivell de la roca fins a la unió amb l’ala oest en un pla horitzontal situat davant de la porta primitiva del refectori. Des d’aquest nivell, una escala tallada a la roca comunicava les galeries claustrals amb el possible pati situat a ponent. L’accés al refectori fou sobrealçat amb motiu de la construcció del claustre superior romànic, i els brancals del portal més antic, ara posats al descobert, quedaren ocults sota seu. A causa de la topografia del terreny la galeria de ponent es trobava força elevada respecte a les altres, i sols se’n conserven els pilars extrems del porxo; aquests pilars presenten traces de l’arrencada de les arcades, que devien ser similars en nombre i tipologia a les de la galeria est. La cota idèntica del basament d’ambdós pilars indica que la galeria s’assentava sobre un pla horitzontal al mateix nivell que la porta del refectori i que la seva unió amb la galeria nord, més baixa, s’havia de resoldre amb una graonada. Del mur que tancava la galeria per l’oest sols resta el petit segment que carrega al frontis del transsepte amb vestigis d’una obertura. Resta pendent d’estudi si la peça situada damunt de la galeria oriental —i actual ala est del claustre superior—, molt modificada en època tardana, podria ser una obra constructivament unitària amb la galeria baixa. L’existència d’una graonada a la part alta de l’arcada del porxo nord potser correspondria a una escala d’accés a un pis aixecat també sobre d’aquesta seu. En conseqüència, cal admetre la possibilitat que almenys les galeries nord i est tinguessin d’origen, o abans de la construcció del claustre romànic, una planta alta.
De l’edificació del claustre se sap que primer es bastiren les galeries est i oest, mentre que les nord i sud ho foren més tard, encara que sembla fora de dubte que obeeixen a un únic projecte arquitectònic i que la seva execució constructiva és idèntica en totes quatre galeries. Segurament la primera ala bastida fou l’occidental, per a protegir el pas entre l’església i el refectori, tal com també va succeir en altres monestirs. Amb aquesta primera galeria quedaria tancat el futur recinte claustral i se segregaria el pati alt de ponent, situat en un nivell més enlairat, i al qual s’accedia per l’escala del costat de la porta del refectori. Seguidament es devia bastir la galeria de llevant, al mur posterior del qual es va instal·lar una tirada d’arcs formers similar als arcosolis de la façana sud del temple, encara que segurament sense funció funerària. Després s’aixecaren les ales nord i sud, i mentre a la primera d’aquestes s’aprofitaren els arcosolis preexistents, a la segona es repetiren aquests elements sense que es pugui descartar que haguessin contingut també sarcòfags exempts. La decoració mural fou l’única ornamentació d’aquest claustre, de la qual es conserven la representació d’un lleó a la galeria meridional entre els dos arcs formers i la de la Crucifixió a la galeria nord, situada entre la volta i l’arcada de comunicació amb l’ala oriental.
Cal tenir present que aquest claustre es va implantar en un espai emmarcat per un seguit de construccions preexistents, és a dir, l’edifici de llevant, l’església i el refectori. El fet que aquestes dues últimes corresponguin al mateix programa constructiu i que se separessin entre elles per a deixar un buit intermedi fa pensar en la possibilitat d’una predefinició del pati, encara que les galeries claustrals no es bastissin fins més endavant i per un equip de constructors diferent, com ho indiquen les notables divergències entre una obra i l’altra. En conseqüència, les galeries claustrals no es poden considerar a dreta llei l’element generador de l’organització monàstica, sinó una intrusió articuladora de l’estructura precedent. Aquest, però, no és l’únic cas on es detecta un decalatge entre la formalització de l’ordenament de les dependències monàstiques a l’entorn d’un pati, que més tard fou dotat de galeries porxades, com es pot observar per exemple a Sant Cugat del Vallès, on les primeres es daten entre els segles X i XI, mentre que les segones corresponen al pas del segle XII al XIII. L’organització claustral del monestir de Sant Pere de Rodes pot ser un dels casos més antics que es coneixen a Catalunya d’aquesta tipologia arquitectònica, on va ser introduïda per influència dels models dels monestirs carolingis cap a l’entorn de l’any mil, segurament molt pròxim cronològicament al claustre baix de Sant Martí del Canigó. Si tot fa pensar que la cel·la precedent era formada per un seguit d’edificacions semiindependents, sense una estricta articulació arquitectònica, amb l’adopció de l’organització claustral el nou cenobi es va transformar en un complex de caràcter compacte i centralitzat, molt diferent de les formes monàstiques precedents i adaptada al caràcter d’enclavament feudal.
A ponent de la galeria oest del claustre primitiu, i limitat a ponent per l’edifici d’accés al recinte, hi quedava un ampli espai que segurament constituïa un pati, on la superfície de la roca s’elevava progressivament cap a l’angle sud-oest, probablement ocupat per alguna construcció preexistent a l’actual torre. No es coneix res de l’organització interior d’aquest pati, a excepció de l’existència d’un pou de profunditat notable i de circumferència àmplia, tallat a la roca viva. Malgrat que damunt seu es va construir el llenç d’arcuació sud del claustre romànic, aquesta obra el va respectar mitjançant la instal·lació d’una volta de mig punt que en protegeix la boca i suporta el podi. Probablement hi havia altres instal·lacions dins d’aquest mateix recinte, però la implantació del claustre romànic les devia destruir completament. Des de l’exterior s’hi accedia pel pas situat sota l’actual campanar, i es comunicava amb el claustre primitiu per l’escala oberta a la roca i situada al seu angle sud-oest, paral·lela a l’edifici del refectori. Davant de l’accés al recinte claustral, cap a occident i en el pendent del terreny que descendeix de sud cap a nord, es va estendre una necròpolis de la qual ha estat excavat el sector de l’actual subsòl del pati d’entrada, però que devia continuar tant sota l’actual terrassa que precedeix la galilea com en direcció oest pel subsòl del bloc d’entrada. En una primera fase, aquesta necròpolis era formada per sepultures semiexcavades al terreny natural i completades amb lloses, orientades est-oest. En un segon estadi, enmig de les sepultures es bastiren dos arcosolis exempts amb coberta de dues vessants, destinats segurament a singularitzar sengles enterraments. Aquesta forma de sepultura monumentalitzada resulta d’una gran singularitat perquè no se’n coneixen paral·lels en el context català. La cronologia d’aquestes fases resulta molt difícil d’establir per la manca d’elements de datació i la pèrdua de la relació estratigràfica amb les construccions de l’entorn, però hi ha la possibilitat que l’origen de la necròpolis sigui coetani amb la cel·la primitiva, mentre que els arcosolis ho siguin amb l’etapa d’instauració de l’abadia. Posteriorment, vers el segle XI, el més septentrional dels arcosolis es va integrar en un mur de contenció adossat a l’angle sud-oest de la galilea i que va formar una terrassa alta destinada a cementiri i separada del pla baix de davant de l’església. Sembla que el terraplè superior va mantenir l’ús funerari, almenys fins als segles XII i XIII, que fou quan va perdre el caràcter sepulcral arran de la reforma de les dependències claustrals de ponent i la modificació de l’accés al claustre.
Les reformes romàniques
Al llarg dels segles XII i XIII s’ampliaren i reformaren les edificacions del monestir amb formes plenament romàniques. Al darrer quart del segle XII el claustre primitiu fou en part colgat i en part enderrocat per a bastir-ne un de nou, que es va superposar parcialment a l’anterior, alhora que vers ponent ocupava també el pati contigu. A causa de l’elevació del nou claustre respecte al precedent, va ser necessària la instal·lació d’una escala ascendent des del temple. Les construccions de l’entorn del claustre primitiu i del pati annex foren remodelades per a adaptar-se a la nova ordenació claustral. El pis que sembla que hi havia damunt la galeria de llevant devia ser readaptat i segurament s’hi va situar la sala capitular. El refectori o sala de monjos va ser subdividida interiorment en dues plantes per tal d’adequar-se al nivell del nou claustre, alhora que l’edificació va prolongar-se vers ponent fins a trobar el peu de la torre de l’angle sud-oest. Aquesta torre presenta a la planta baixa vestigis d’una edificació preexistent, però en alçada, i tant per les seves característiques constructives com per la seva articulació amb les edificacions dels segles XII-XIII s’ha de considerar una obra d’aquest darrer moment(*).
El campanar és una fàbrica datada al segle XII. que va alçar-se damunt mateix de l’edifici d’accés al recinte claustral, segurament en més d’una etapa. Després del cloquer es va bastir el bloc que l’uneix amb la torre de l’angle sud-oest, una construcció dels segles XII-XIII, allargassada i de dos nivells, de la qual sols es conserva íntegrament la planta baixa. Del pis superior resten els murs perimetrals de llevant i ponent, molt alterats per la perforació d’obertures tardanes, mentre que la seva coberta amb volta de canó i teulada de doble vessant va ser desmantellada quan va ser recrescut amb un altre pis cap als segles XVII-XVIII. Al frontis occidental de planta baixa es va situar el nou portal principal d’accés a les dependències monàstiques, i gairebé enfrontat amb ell per la banda de llevant, n’hi ha un altre que dóna a l’interior del claustre romànic. La fonamentació del campanar va anul·lar el pas al recinte claustral que hi havia a la planta baixa de l’edifici preexistent i que, d’altra banda, deixava de tenir sentit en quedar força a sota de la cota corresponent al nou claustre romànic. Aleshores fou quan es devia aparedar el portal meridional de la galilea, al mateix temps que es va desmantellar el cobert que protegia el camí tallat a la penya i es va colgar de terres aquest sector per anivellar-lo amb la terrassa ponentina, que paral·lelament va deixar de tenir ús funerari per a convertir-se en una plataforma de recepció, davant del nou portal d’entrada de l’ala de dependències occidentals. D’aquesta manera, els accessos ai temple i al recinte claustral s’independitzaren encara més que en la fase precedent. Un itinerari portava a la terrassa inferior configurada davant del pòrtic de l’església i limitada a la banda sud per un mur de contenció amb enterraments monumentalitzats que suportava les terres de la plataforma superior, mentre que una alta via discorria per aquesta terrassa alta i arribava fins a la nova porta del recinte claustral.
Braç sud del transsepte, amb la porta que dóna accés al claustre del segle XI al fons.
ECSA - F. Tur
L’articulació entre les obres que configuren les reformes romàniques del monestir sembla insinuar que la majoria obeïen a un mateix projecte, encara que la seva execució es devia allargar força temps, com fan pensar certes divergències en les solucions constructives. Un cop colgat el claustre primitiu, i sembla que després de bastides o remodelades les ales que envolten el nou claustre romànic, se’n van alçar les quatre galeries. L’estudi arqueològic d’aquestes ha permès confirmar certes particularitats, que el converteixen en un cas singular entre els claustres romànics catalans(*). El claustre superior o romànic és una construcció de planta sensiblement rectangular, format per quatre galeries cobertes amb voltes de quart de cercle i porxo d’arcuacions de mig punt, sustentades per un joc mixt de dobles columnes i pilars massissos. Les galeries de ponent i llevant eren absolutament simètriques, amb un porxo constituït per pilastres als dos extrems i dues tramades de tres arcs dividides per un pilar central. Per contra, les galeries de septentrió i migdia, de llargada més gran, eren diferents entre elles. La nord, adossada al transsepte del temple i al porxo que cobreix l’escala d’accés al claustre, presentava una notable singularitat, ja que el seu porxo tenia per basament un podi dentat, i era format per quatre tramades de doble arquería amb una columna central i pilastres a cada costat. Al mig del porxo hi havia un arc de pas que permetia la comunicació entre la galeria i el pati claustral, alhora que subdividia simètricament les quatre tramades esmentades. En canvi, l’ala sud era formada per quatre trams de quatre arcades suportades per un triple joc de dobles columnes i pilastres als extrems, amb un podi seguit i continu. Pel que fa a la singularitat de la galeria nord, aquesta sembla obeir al seu caràcter específic de porxo eclesial. La datació donada a l’obra es fonamenta en la seva construcció i tipologia, així com en la cronologia atribuïda als capitells que se suposa que hi corresponen. Els dubtes en l’atribució es presenten perquè cap d’aquestes peces no ha estat trobada in situ, sinó que estan disperses en diferents museus i col·leccions o dipositades al mateix monestir arran de la seva donació recent. La seva agrupació i anàlisi ha estat efectuada per I. Lorés, que els atribueix una datació dins el darrer terç del segle XII, com veurem més endavant. (JAA-ERB)
Portada
Les campanyes arqueològiques i la posterior restauració del monestir no han aportat gaire llum respecte a les portades romàniques de l’església, amb excepció de la troballa de nous fragments de la portada del Mestre de Cabestany. Des de fa uns vint anys, estem estudiant el tema de les portades de Sant Pere de Rodes i és en curs de publicació un treball sobre aquesta qüestió, que per la seva extensió no ens és possible reproduir en aquest volum. Se’ns permetrà aquí de fer-ne només un resum a manera d’assaig, sense referència a les proves que justifiquen certes afirmacions.
Segons les nostres conclusions, l’església monàstica hauria tingut tres portades occidentals successives. La primera marcaria l’acabament de la construcció del temple, seria d’“estil rossellonès”, datable cap als anys 1020-30, i absolutament relacionable amb l’escultura de l’interior de l’església. N’haurien romàs escasses restes escultòriques (avui en lloc desconegut) i marques a la fàbrica arquitectònica. Aquesta primera portada seria prèvia a la construcció de la galilea. Totes les portades preromàniques o protoromàniques “rosselloneses” van ser alterades o suprimides durant el romànic ple. En el cas de Rodes la primera portada es devia substituir per una altra de monumental al començament del segle XII, segurament amb certes referències a d’altres portades del camí de Santiago.
D’aquesta segona portada, n’hi ha marques a la fàbrica arquitectònica i una gran escultura atribuïble. La construcció de la segona portada potser va ser anterior a la de la galilea, però també és possible que aquesta s’aixequés abans. La nova portada, d’existència molt efímera, va ser malmesa per un acte bèl·lic, a parer nostre, l’any 1128.
La tercera portada, que substituí l’anterior, va ser la definitiva; és la coneguda portada del Mestre de Cabestany. Sens dubte, es va fer quan la galilea ja era construïda. La nova portada forma part del programa de restauració del monestir a la qual s’ha d’atribuir també la construcció del segon claustre.
Segons indicis documentals d’interès, però que exigeixen comentaris abundants que no podem donar aquí, la tercera portada es va fer ràpidament —això explicaria les diverses “mans” de les escultures, sempre sota una direcció atribuïble al Mestre de Cabestany— i es va inaugurar el 1163, any sant al monestir.
Capitell procedent de la tercera portada del monestir, trobat en una fossa de desguàs del claustre).
ECSA - M. Gonzalez
Per a l’estudi de la tercera portada es poden assenyalar dues novetats molt recents. En primer lloc, la d’un capitell complet i diversos petits fragments, que s’han localitzat al claustre en finalitzar la restauració en una fossa de desguàs. Aquests materials han estat classificats per I. Lorés. Del capitell, interessantíssim, només comentarem la seva llunyania de l’estil del Mestre de Cabestany, igual que passa amb els fragments menys afortunats del conjunt, com el fust de columna conservat al Museu de l’Empordà i l’agnus Dei que es troba al Museu Frederic Marès de Barcelona.
Imatge frontal i imatge lateral del cos de sant Pere. Aquesta escultura es trobava al brancal esquerre de la portalada del monestir —segons l’espectador— i va ser reutilitzada com a fita.
ECSA - M. Gonzalez
L’altra aportació o novetat recent és la divulgació de l’existència d’una escultura que representa sant Pere i que també procedeix de la tercera portada. Es conserva en una alçada de més de les tres cinquenes parts. És una escultura importantíssima, malgrat estar molt destruïda, ja que va ser retallada per a convertir-la en una fita de terme. Ha merescut un article monogràfic (Badia, Bofarull i Carreras, 1996-97, XXXVIII, pàgs. 1481-1490), al qual ens remetem per a les consideracions globals. Del contingut d’aquest important article únicament dissentiríem d’una qüestió merament marginal: la de la data de la destrucció de l’escultura per a convertir-la en fita. Els esmentats autors creuen que aquest fet pot remuntar-se a abans del 1787. Això ens sembla molt improbable, ja que en aquesta època el monestir no era deshabitat i, a més, F. de Zamora, que va descriure breument la portada el 26 de gener de 1790, no va comentar que estigués essent destruïda, la qual cosa no hauria ocultat si hagués estat certa.
Els autors de l’esmentat estudi es plantegen la probabilitat —ôbvia— de la concordança entre el cos fragmentari de sant Pere i el cap de marbre procedent de la portada, atribuït tradicionalment al mateix sant, que es guarda al Museu del Castell de Peralada (vegeu el vol. IX, pàg. 712, de la present obra). Vam comprovar-ho el 24 d’octubre de 1997 a l’ajuntament del Port de la Selva, gràcies a l’amabilitat del seu alcalde, G. Pinart. La comprovació va ser donada com a notícia a “La Vanguardia” (edició de Girona, 25 d’octubre de 1997, en un article de G. Ribas). La confrontació de les dues peces va provocar en un primer moment una certa desorientació a causa de la manca de la part de l’escultura que unia el cap amb la resta del cos i del fet que el cos és totalment retallat lateralment de dalt a baix. L’examen més lent i atent va revelar, però, que no solament el cap i el cos pertanyen a una mateixa escultura de sant Pere, sinó que la instal·lació original d’aquesta peça era a l’esquerra de la porta, des del punt de vista de l’espectador, la qual cosa comporta l’existència d’una altra escultura similar de sant Pau a l’altre costat, com a Ripoll i a tants altres llocs. S’ha de dir que fins ara mai no s’ha fet referència a l’existència d’una escultura de sant Pau a la portada, ja que es creia que potser la imatge del sant titular del monestir formava part d’un mainell.
La deducció que acabem de fer es deriva d’un suggeriment fet per G. Ribas durant el procés d’acoblament teòric del cap i del cos. Es desprèn d’un element significatiu, subtil però pràcticament definitiu: el cap conserva únicament el marge esquerre —des del punt de vista de l’espectador— de la placa de fons (és de vora llisa). Contràriament, el cos té únicament el costat lateral dret —des del punt de vista de l’espectador— decorat amb estries decoratives verticals. Per tant, aquesta escultura deixava a la vista el lateral dret, que es va decorar, però no el lateral esquerre, que no es va decorar simètricament sens dubte perquè no era visible en estar unit a la fàbrica de la portada. De tot això es dedueix que l’escultura hipotètica —però necessària— de sant Pau que aniria al muntant contrari tindria les estries verticals a l’esquerra, és a dir, en direcció al pas de la porta.
Confiem d’aquí a poc temps poder publicar més extensament tots aquests aspectes i d’altres de referents a les portades de Sant Pere de Rodes. (JBN)
Claustre
El monestir de Sant Pere de Rodes, com ja s’ha esmentat, té dos claustres. El primer fou el construït poc després de l’església, al final del segle X o principi del segle XI, i del qual els treballs arqueològics n’han permès la recuperació parcial. Les reformes que es dugueren a terme al monestir a la segona meitat del segle XII comportaren la construcció d’un nou claustre, més elevat i més enretirat cap a l’oest. Era un pati envoltat per quatre galeries que hi obrien mitjançant arcades sostingudes per dobles columnes i per pilars intercalats. Tot i que ja a la primera meitat del segle XIX —recordem que el monestir va ser abandonat al final del segle XVIII— tenim indicis que ja es trobava arruïnat (segons la descripció de P. Piferrer del 1839), les bases de les columnes, els pilars i els arrencaments dels arcs feren possible que L. Domènech i Montaner el 1905 i A. de Falguera el 1906 realitzessin propostes de la seva planimetría original.
Més controvertida ha estat la composició escultòrica, és a dir, els capitells que formaren part del claustre del segle XII. Des de fa temps, s’atribueixen a l’esmentat claustre empordanès diversos exemplars del Museu del Castell de Peralada i del Museu d’Art de Girona. L’estudi que publicàrem el 1994 revisa totes aquestes atribucions, tot considerant que alguns capitells d’aquests dos museus tenen arguments suficients per a considerar-los procedents del claustre del segle XII de Sant Pere de Rodes. Però hi ha altres peces que també cal tenir en compte i que pel fet que no es troben en museus catalans no havien estat publicades en aquesta col·lecció: són un grup de capitells del Musée de Cluny de París, uns capitells donats a la Generalitat el 1992, diversos fragments apareguts el 1996 en les tasques de buidatge del pou del claustre, a més d’un capitell que es troba al Port de la Selva i un altre de la col·lecció J. Barrachina, trobat a Llançà. Aquests dos últims, amb parelles de grius i lleons rampants respectivament, són estudiats en aquest mateix volum.
El fil conductor, allò que tenen en comú tots aquests capitells i que permet relacionar-los amb una única procedència, que en algun cas sabem segur que és Sant Pere de Rodes, és la seva relació amb l’escultura dels claustres de la catedral de Girona i del monestir de Sant Cugat del Vallès, o bé amb la tradició rossellonesa. El claustre empordanès degué precedir el gironí i escultors que treballaren en un, després iniciaren les tasques de l’altre. Tot això en unes dates que ens són desconegudes amb exactitud, però que hauríem de situar d’una manera àmplia en el darrer terç del segle XII.
Capitells del Musée de Cluny de París
Detall de dos capitells conservats al Musée de Cluny, amb els núms. d’inventari 19 001 i 19 002 respectivament; en el primer es poden veure escenes de la Infantesa de desús, i en el segon, les Maries comprant perfums a un mercader.
ECSA - I. Lorés
El Musée des Thermes et de l’Hôtel de Cluny de París conserva sis capitells que foren adquirits el 1881 a París per E. de Sommerand a un col·leccionista al seu retorn d’Espanya. El 1959, Salet ja els considerà catalans i els relacionà amb l’escultura del claustre de la seu de Girona i del de Sant Cugat del Vallès. I el 1975, X. Barral n’atribuí un a Sant Pere de Rodes per les similituds amb un altre exemplar de Peralada que podria també tenir aquesta procedència. Es tracta del capitell inventariat amb el núm. 19 004 de París, que conté una decoració a base de parelles de lleons rampants enfrontats a les cares, que es giren i tenen un únic cap a l’angle, per sota les volutes. És un exemplar que s’adscriu perfectament al tipus de treball dels tallers rossellonesos o molt directament vinculats al Rosselló, i que podem posar al costat dels altres dos capitells estudiats per J. Barrachina en aquest mateix volum. En aquest sentit, es diferencia dels altres cinc capitells parisencs, els quals estilísticament es desmarquen clarament d’aquest corrent, tan present a l’Empordà, i es vinculen decididament als claustres historiats de Girona i Sant Cugat del Vallès.
Tot i aquestes diferències, el capitell dels lleons rampants és del mateix material (pedra calcària) i mides que els altres cinc (35 × 28 × 28 cm) i era del mateix lot quan va ser adquirit. Es fa difícil saber si formava part del claustre, perquè la seva datació hauria de ser una mica anterior als altres cinc. En aquest cas, caldria endarrerir uns quants anys la cronologia d’inici del claustre i suposar que escultors de filiació rossellonesa començaren els treballs i que alguns anys després hi arribaren artistes d’origen i formació tolosana. I l’escultura del claustre de la catedral de Girona, que hauria seguit en el temps el de Rodes, es caracteritza per una incorporació d’elements dels repertoris de tradició rossellonesa, però amb una unitat d’estil en la qual s’han sintetitzat ambdues tradicions.
En qualsevol cas, aquestes dues tendències són presents entre els capitells dispersos que cal atribuir al monestir empordanès. Les reformes del segle XII a Rodes no les coneixem amb detall. Tanmateix, l’embelliment amb escultura monumental degué afectar altres parts a més del claustre i la porta de la galilea. La girola, o qualsevol altra porta del monestir, podria haver rebut una decoració amb capitells i columnes. De fet, en l’inventari que vam realitzar de tots els fragments de pedra que es conserven encara al monestir, hi ha moltes bases de diferents tipus, senceres i fragmentàries, i fusts de columnes de diferents diàmetres. No necessàriament han de ser d’aquest període, però possiblement una part important són romànics.
Quatre capitells més de París són historiats i, sense descartar que n’hi hagués pogut haver encara algun més, configuren una història sintètica de la Salvació. Ens trobem davant d’un dels primers claustres romànics historiats de Catalunya. Tot i el caràcter sintètic amb què suposem que s’hi exposaria l’obra salvífica, si la comparem amb la dels claustres de la catedral de Girona i de Sant Cugat del Vallès, i el fet que la tria hagi recaigut en aquells cicles més significatius, el seu desenvolupament no ha estalviat detalls i episodis que també es troben en les versions gironina i vallesana. I en aquests quatre exemplars de temàtica bíblica, s’hi constata una total relació amb l’escultura dels altres dos conjunts. Aquests capitells parisencs, tot i que presenten una qualitat inferior, ratifiquen l’existència d’un taller en les seves fases inicials queja incorpora molts dels trets que caracteritzaran l’escultura de Girona en els seus primers moments.
El capitell inventariat amb el núm. 18 999 amb la història d’Adam i Eva és l’exponent més clar d’aquesta vinculació a les parts més antigues del claustre de la catedral de Girona, i el paral·lel més proper dels frisos del pilar sud-occidental d’aquest conjunt. S’hi representa la creació, el pecat original, la reprovació de Déu i la condemna al treball. Com en el cas de Girona, l’escena inicial no és la creació d’Adam, que s’hi ha obviat, sinó la d’Eva sorgint del costat d’Adam, que jeu adormit. La poca freqüència amb què trobem aquest inici reforça encara més aquesta relació. La resta de les escenes posen l’èmfasi en la idea del pecat i les seves conseqüències i l’inici incideix en el protagonisme de la dona en aquests esdeveniments. Els temes del pecat i la reprovació seran repetits a Girona amb composicions molt similars, igual que la creació d’Eva, per bé que amb algunes diferències: en el pecat original es cobreixen la nuesa i a la reprovació hi ha representada també la serp a la qual es transfereix la culpa. EI tema de la condemna al treball varia més, ja que al capitell de París els personatges vestits amb túniques estan drets sostenint les eines i no en l’acció de treballar la terra i filar com al relleu gironí.
El segon capitell conté la història d’Abraham (núm. inv. 19 000) i presenta l’estructura típica que als claustres de Girona i Sant Cugat del Vallès tindran els capitells historiats: un arc definint les cares per sota de l’àbac i torretes als angles. Dues cares estan dedicades a l’Hospitalitat d’Abraham als tres àngels, amb dues escenes: la rebuda a l’alzina de Mambré i el banquet. I les altres dues cares expliquen el sacrifici d’Isaac, amb el viatge al lloc del sacrifici i el sacrifici pròpiament dit. Les dues primeres escenes no es troben al claustre de Girona, però sí en un capitell del claustre santcugatenc. En el cas de les altres dues escenes passa a l’inrevés: estan representades al fris del pilar sud-oriental gironí i són absents a Sant Cugat del Vallès. Les composicions del capitell parisenc, a més, són molt similars a les que trobarem després als altres dos claustres.
El tercer capitell historiat és el de la Infància de Crist (núm. inv. 19 001), amb l’Anunciació, la Visitació, la Nativitat i l’Epifania. Aquí el terme de comparació ha de ser necessàriament el capitell corresponent del claustre vallesà, amb el qual les similituds són evidents en el cas de l’escena de l’Adoració dels Reis. Al claustre de Girona, aquest capitell podria haver estat un dels que foren substituïts per exemplars gòtics. La Nativitat fa una impressió estranya. La raó és probablement el fet d’haver-la de representar en dues mitges cares contigües i l’angle corresponent, la qual cosa va provocar molts problemes compositius que l’artista no va aconseguir de resoldre satisfactòriament. Aquesta divisió vertical de les cares en dues meitats és provocada possiblement pel tipus de fris arquitectònic que recorre la part superior del capitell per sota de l’àbac: una torreta central s’uneix a les torretes dels angles mitjançant dos arcs a cada cara que provoquen aquesta partició.
El darrer capitell historiat fa referència a la Resurrecció de Crist i repeteix el tipus de fris arquitectònic anterior (núm. inv. 19 002). Conté dues escenes: la compra de perfums per part de les Maries a un mercader i la visita al sepulcre. El claustre de Girona tampoc no proporciona en aquest cas cap paral·lel. Novament és al claustre vallesà on trobem un altre capitell amb aquestes mateixes escenes. I la presència en ambdós casos de l’escena de la venda de perfums a les Maries en el camí del sepulcre, un episodi que té l’origen en el drama litúrgic pasqual, és molt simptomàtica perquè només se’n coneixen quatre exemples més en l’escultura romànica, tres dels quals són a la Provença.
El darrer dels sis capitells parisencs (núm. inv. 19 003) és de tipus zoomòrfic. Conté un lleó a cada una de les cares enfrontats dos a dos en dos dels angles i que posen una pota l’un damunt l’altre. La meitat superior del capitell és coberta amb decoració vegetal. Es tracta d’una composició amb clars precedents en l’escultura rossellonesa i ripollesa i de la qual trobem mostres molt similars a la del capitell parisenc als claustres gironí i vallesà.
Capitells donats a la Generalitat
El 1992, una família de Figueres donà a la Generalitat dos capitells de Sant Pere de Rodes. Són de mides molt semblants als anteriors (34 × 26 × 26 cm) i del mateix material. L’un presenta escenes de lluita i s’apropa més als capitells figurats muntats actualment al claustre. Un d’aquests temes, l’atac d’un lleó a un home armat amb un escut i una espasa, és d’origen tolosà i va ser difós a Catalunya pels escultors gironins i vallesans. Tingué un èxit important al territori gironí i empordanès per altres exemplars estilísticament no allunyats d’aquest i que s’atribueixen a aquesta zona.
L’altre conté quatre aus, disposades una a cada cara sobre el collarí, que picotegen uns fruits que pengen dels angles i que sorgeixen de les tiges que hi conflueixen procedents d’un tronc que puja pel centre de les cares. És un tema que es troba repetit diverses vegades als claustres de Girona i Sant Cugat del Vallès.
Aquests dos capitells, amb una procedència força segura de Sant Pere de Rodes, a més dels capitells de tradició rossellonesa, confirmen l’existència al monestir de com a mínim tres grups escultòrics a la segona meitat del segle XII, als quals cal afegir-ne un quart que es concreta en l’activitat del Mestre de Cabestany. No s’ha de descartar que les tres primeres tendències haguessin pogut conviure al claustre, per bé que cal tenir en compte també la possibilitat que altres parts reformades del monestir rebessin una decoració escultòrica.
Fragments apareguts en el buidatge del pou del claustre
Mostres d’aquestes diferents tendències escultòriques també es troben entre la seixantena de fragments que van aparèixer recentment en les tasques de buidatge del pou del claustre, on havien estat abocades com a material de rebuig. Entre aquests, i només a tall d’exemple, podríem esmentar part de la figura d’un rei, que s’ha conservat en tres fragments (núms. inv. 709-711) que formaven part del capitell muntat al claustre i desafortunadament restaurat amb escenes de la Infància de Crist. O un capitell vegetal sencer (núms. inv. 748-749), amb dos registres de fulles llises i petites volutes als angles; un tipus que s’inscriu dins de la tradició rossellonesa i del qual hi ha paral·lels significatius al claustre de Sant Pere de Galligants. O encara un capitell sencer conservat en dotze fragments (núms. inv. 702-708, 712 i 719), amb decoració vegetal a la meitat inferior i rínxols amb personatges al seu interior, que ens confirma decididament la presència d’escultors tolosans al monestir empordanès en unes dates que podrien estar a l’entorn del 1170 o alguns anys després. (ILO)
Altres capitells dispersos
Dos capitells procedents del claustre d’aquest monestir, un conservat a la col·lecció J. Barrachina i l’altre a la parròquia del Port de la Selva.
ECSA - M. González
Procedents del segon claustre del monestir de Sant Pere de Rodes, es conserven encara dos capitells més, a banda dels estudiats més amunt. El primer, que actualment forma part de la co·lecció de J. Barrachina, de Barcelona, fou trobat vers el 1978 a Llançà, com a reompliment d’una paret. Es tracta d’un capitell que fa 35 × 28 × (28) cm, actualment 18 cm. L’estudi formal d’aquesta peça és inèdit, tot i que la seva fotografia va ser publicada en un llibre de J. Clavaguera (1986, pàg. 48), acompanyada d’un peu de pàgina que, per indicació de qui signa aquestes ratlles, donava una procedència del monestir de Sant Pere de Rodes.
És un capitell esculpit en pedra calcària; es conserva en la seva meitat exacta, amb un tall vertical al centre de dues cares, de manera que només en resta, íntegra, una. L’àbac presenta tres daus per cara, i sota de cada un dels centrals hi devia haver un cap; se’n conserva un, d’home, a la cara que podem veure sencera, i restes escassíssimes d’un altre a la cara fragmentària del costat esquerre. El cap, conservat íntegrament, porta un pentinat simètric amb la clenxa al mig, ulls grossos ametllats, i la nineta senyalada amb un toc de trepant. Una parella de lleons decoren els angles del capitell i posen una de les potes a la boca de l’home. Els lleons, de cap únic angular, tenen el cos convergent vers el centre del capitell i el cap girat (substituint la voluta del model de capitell corinti). Amb les urpes inferiors se subjecten al collarí, molt marcat. Les cues de cada parella de lleons angulars s’entrellacen i es fiquen a la boca del seu propi cap, comú.
El fet d’haver estat trobat a Llançà assenyala una procedència pràcticament segura del monestir de Sant Pere de Rodes. No consta que en aquest poble hi hagués hagut cap construcció que justifiqués un capitell d’aquest tipus (en qualsevol cas, la dependència de Llançà respecte del monestir era absoluta a la segona meitat del segle XII, per la qual cosa, si s’hagués requerit alguna escultura per a un temple local, és lògic pensar que s’hauria realitzat en els tallers del monestir); d’altra banda, l’abundància de fragments procedents del cenobi en els pobles situats al peu de la muntanya on fou erigit, redunda en la seguretat de l’atribució al monestir benedictí.
D’altra banda, aquest capitell és molt proper en material, mides, estil i composició a d’altres també de referibles al monestir empordanès, particularment, a l’identificat per X. Barral (1975, 133-IV, pàgs. 321-325). L’adscripció del capitell estudiat per l’esmentat autor, ara a París, com a procedent de Sant Pere de Rodes es va establir gràcies a la seva confrontació amb un capitell conservat, entre d’altres, al convent del Carme (ara esmentat com a Museu del Castell de Peralada), al centre de l’altar de la tercera capella del costat de l’Evangeli, amb probabilitat màxima de procedència del veí monestir. Per tant, el capitell que aquí estudiem ha de correspondre al mateix taller que els ara esmentats, i és encara més proper al del Musée de Cluny que al de Peralada. En efecte, en aquest últim es representen grius i en els altres dos, lleons. L’única diferència entre els capitells de Cluny i Llançà és la presència en el primer de volutes que no han estat esculpides en el segon. En qualsevol cas, els tres capitells esmentats comporten petites variacions d’amenització dins d’una producció singularment unitària.
Capitell cedit l’any 1992 a la Generalitat de Catalunya, decorat amb aus que picotegen fruits.
ECSA - I. Lorés
Pel que fa al segon capitell, conservat actualment a la parròquia del Port de la Selva, té unes mides de 35 × 30 × 30 cm. Es tracta d’un capitell d’àbac llis, als angles del qual hi ha representats quatre grius rampants amb cossos convergents i caps divergents, mossegant-se la punta de les ales; en aquest cas no es tracta de caps comuns, sinó que es pot veure un cap per animal. Tenen les urpes anteriors aixecades en lloc dels caulicles, i entre les potes inferiors hi apareix una fulla d’acant per cara.
Estilísticament presenten els característics ulls oblongs, amb l’iris trepanat i un aprimorat i lleuger cisellat per a dibuixar les plomes dels grius. Un altre aspecte d’interès és que els cossos d’aquests grius estan molt calats respecte de la massa del capitell, com si aquest escultor del claustre hagués volgut emular algun capitell de la portada, en els quals es va separar amb mestria la decoració figurada del volum del tambor del capitell.
Respecte de l’adscripció a Sant Pere de Rodes, ha de prevaler la mateixa explicació que per al capitell que hem estudiat més amunt. A diferència de Llançà, el Port de la Selva conserva encara altres escultures procedents del cenobi benedictí, a part de les que, conservades fins al començament del segle, han canviat d’emplaçament.
Diversos capitells atribuïbles al claustre de Rodes s’emparenten estretament amb el que ara estudiem, incloent-hi l’anterior; els seus paral·lels més pròxims els trobem en els de París, els del Museu del Castell de Peralada, i els dels lleons afrontats del Museu d’Art de Girona (vegeu el volum IX de la present obra, pàgs. 717-722, núm. 89). Es, a més, molt proper al capitell núm. 155 del Museu del Castell de Peralada (vegeu el volum IX de la present obra, pàg. 718), encara que hi ha entre ambdós una considerable diferència de mides.
Ara bé, les característiques similars de totes aquestes agrupacions de capitells no amaguen algunes diferències de format, que haurien d’interpretar-se com a fases o blocs en la construcció del segon claustre de Rodes. Així, per exemple, les mides o la presència de l’àbac llis o dividit en daus, a part d’algun aparent canvi de pedrera. Si considerem totes aquestes variables —dins d’una familiaritat estilística general—, aquest capitell del Port de la Selva s’emparenta més específicament amb els del Museu del Castell de Peralada núms. 17 i 19 i amb el núm. 89 del Museu d’Art de Girona (vegeu el volum IX de la present obra, pàgs. 714-715 i 721-722, respectivament). Referent al seu estat de conservació, cal dir que un sector de la peça es troba molt erosionat a causa de l’efecte de l’aigua de pluja, mentre que la resta es troba en molt bon estat.
Ambdós capitells, tant el que acabem d’estudiar com el que hem tractat anteriorment i que correspon a la col·lecció de J. Barrachina, s’han de datar a la segona meitat del segle XII.
També es conserva a la parròquia del Port de la Selva una base original, ben conservada malgrat els lògics desgasts; les seves mides són 20 × 36 × 36,5 cm, i té un diàmetre de 24 cm. Dins d’aquesta base es pot veure una marca circular que correspon al suport de la columna, de 20 cm de diàmetre. (JBN)
Sarcòfag
Cap d’un personatge, procedent probablement d’un sepulcre de la galilea del monestir, ara conservat a la col·lecció J. Barrachina.
ECSA - M. Gonzalez
Les excavacions arqueològiques practicades han demostrat que el monestir de Sant Pere de Rodes va ser, des de la seva construcció, un lloc privilegiat de sepultura dels notables dels comtats d’Empúries i Peralada. En això probablement va substituir l’àrea propera a la basílica paleocristiana d’Empúries, al voltant de la qual es localitzà una extensa necròpolis; possiblement en fou la causa el progressiu abandonament de l’antiga ciutat d’Empúries vers el segle X. Centrant-nos ja en les sepultures monumentals de Sant Pere de Rodes de les quals hi pot haver indicis, alguns antics visitants com J. Pujades (segle XVII) i F. de Zamora (segle XVIII) les esmenten molt breument. El primer només esmenta sepulcres a la galilea: “Hay en este atrio o galilea muchas sepulturas de los que en vida fueron bienechores de aquel monasterio: unas de ellas son combadas y otras encajadas en las paredes, y sus epitafios por la antigüedad y humedad del lugar se han gastado tanto que en muchos no parecen, y de otros se lee poco o nada” (Pujades, 1830-31, lib. XIII, cap. XII).
F. de Zamora, per la seva banda, veu a la galilea: “sepulcros mezquinos de los señores de Palau y de los condes de Ampurias”, a més dels sepulcres dels abats al claustre i a l’església (Zamora, 1973, pàg. 345). Podem deduir, per tant, que els sepulcres monumentals eren només altmedievals, atès que no s’esmenta amb admiració cap sepulcre artístic, gòtic o posterior. Contràriament, els sepulcres eren excessivament sobris (“mezquinos”), amb els epitafis poc llegibles per la seva antiguitat. També sembla clar que les sepultures monumentals de laics es concentraven a la galilea.
L’aportació principal de la restauració tot just acabada ha estat la localització de la que pot considerar-se la tomba principal de la galilea. En efecte, davant de la portada i a l’esquerra del vianant que entra al temple (mur NW de la galilea), s’ha netejat la decoració heràldica sobre un cenotafi, que ha resultat ser el senyal de la casa comtal d’Empúries, d’un familiar d’aquesta nissaga. La lectura d’un petit fragment conservat de l’epitafi mostra clarament la data del 1200. l’any de la mort del comte Ponç III d’Empúries. Tenint en compte, doncs, aquesta data, el senyal heràldic i el fet que la localització és davant de la portada i a la dreta dels relleus de la Passió que devia contenir (segons Zamora), queda clar que aquest era l’emplaçament sepulcral privilegiat de la galilea, apte per al titular del comtat.
Es difícil rastrejar altres restes artístiques dels sepulcres romànics procedents de Sant Pere de Rodes. A continuació estudiem un fragment d’escultura referible. (JBN)
Sarcòfag
En la col·lecció de J. Barrachina, de Barcelona, es conserva un cap masculí d’alt relleu, del qual no es coneix la resta del cos. Es una peça que fa 15 × 11, 5 × 8,5 cm i es pot datar entre la segona meitat del segle XII i la primera dècada del segle XIII. Per referències orals, se sap que procedeix de Sant Pere de Rodes. Això és corroborat pel tipus de marbre blanc en què va ser cisellat i pel seu estil, ambdós elements perfectament d’acord amb altres peces procedents del monestir.
Aquesta escultura ha de ser un dels molts elements espoliats de Rodes durant el segle XIX i que foren col·locats com a decoració en parets de cases dels pobles de la rodalia. Això es dedueix del fet que l’evident retall que presenta la peça a tot el contorn té una pàtina com la cara frontal i, a més, perquè presenta restes d’argamassa.
El cap és d’un home, probablement jove, que du un pentinat simètric que forma dos bucles divergents al front. La resta del pentinat va cap als costats; no sembla que aquests cabells tan llargs puguin correspondre a un monjo, sinó més aviat a un seglar. Malauradament la volta craniana no és esculpida, la qual cosa indica que l’escultura devia anar molt enlairada o bé que estava en contacte amb un emmarcament.
Estilísticament hi ha una col·locació poc plàstica dels trets fisonomies principals, massa agrupats i perduts en el volum del rostre; uns ulls enormes i perfilats, amb els iris marcats per sengles forats de trepant i una exagerada projecció frontal de les orelles.
Si l’interès artístic de l’obra no és excepcional, sí que té un interès històric, ja que es tracta de l’únic indici fins ara conegut d’una tomba del monestir de Rodes amb figura jacent, potser un simple ossari. Sembla que aquesta escultura sols pot procedir d’una figura jacent: no estem davant la representació d’un sant o d’un eclesiàstic, i a més es tractava d’una figura de cos sencer, com ho suggereix el començament del vestit que pot veure’s sota el coll A partir de les antigues notícies que donen els testimonis que visitaren el monestir i que hem esmentat més amunt, podríem dir que aquest cap hauria de pertànyer a un petit sepulcre de la galilea, destinat segurament a un jove o a un nen d’alguna de les famílies benefactores.
Podem trobar precedents del seu estil —de més bona qualitat— als claustres d’Elna i del mateix monestir de Sant Pere de Rodes.
La tipologia d’aquest sepulcre de Rodes probablement devia tenir en compte les rosselloneses de Ramon de Bianya, com a exemples més elaborats, encara que no tenia per què superar la simplicitat de les tipologies que presenten els relleus sepulcrals actualment encastats a la façana de Sant Genís de Fontanes (vegeu el vol. XIV, pàg. 383, de la present obra). (JBN)
Pintura mural
La tipologia d’aquest sepulcre de Rodes probablement devia tenir en compte les rosselloneses de Ramon de Bianya, com a exemples més elaborats, encara que no tenia per què superar la simplicitat de les tipologies que presenten els relleus sepulcrals actualment encastats a la façana de Sant Genís de Fontanes (vegeu el vol. XIV, pàg. 383, de la present obra). (JBN)
L’execució del pla director de Sant Pere de Rodes, acordat el 1992 per iniciativa de la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, va permetre el descobriment de fragments de pintura mural, localitzats en cinc indrets del monestir.
El primer fragment es troba a la galilea o porxo d’entrada a l’església; el formen tres barres horitzontals de color vermell que s’han interpretat com el senyal heràldic dels comtes d’Empúries. Potser formava part de la sepultura d’un membre d’aquest llinatge comtal.
Fragment de pintura mural de la galeria sud del claustre inferior, amb la figura d’un lleó emmarcada per una banda ornamental, després de la seva restauració.
Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya - R. Bosch
Els fragments més ben conservats de les pintures trobades corresponen al claustre inferior del monestir. Aquesta fàbrica arquitectònica presenta una unitat constructiva i enllaça l’obra de l’església i la sala de monjos o refetor. L’estudi arquitectònic del claustre ha establert paral·lels amb monestirs carolingis a l’entorn de l’any 1000. Un primer fragment de pintura es localitza a la galeria sud, l’adossada al refetor, de la qual es conserven dues arcades que s’adapten al pendent del terreny, on hi ha representada la figura d’un lleó emmarcat per una banda ornamental. El segon fragment es conserva a l’arcada de mig punt que comunica la galeria nord, adossada a l’església, amb la galeria est, i representa la Crucifixió. Amb la construcció del claustre superior en època romànica, la volta de la galeria sud desaparegué i només quedà l’arcada de mig punt que dóna pas a la galeria est; aquesta i la galeria sud és possible que es mantinguessin en ús sempre, com a pas cap a la sortida exterior per la part de llevant del monestir. Això voldria dir que les pintures van restar en ús en època romànica. La galeria oest va desaparèixer amb la construcció del claustre superior del segle XII.
El tercer conjunt de pintura conservat s’ha trobat a la giróla. La complexa capçalera de l’església presenta un doble tram d’escales al costat de l’altar, que es dirigeixen a la cripta i a la girola. Els treballs d’arqueologia han distingit dues etapes, resultat d’una transformació de la giróla. La primera constitueix un espai circular de comunicació amb el presbiteri, per mitjà de dues finestres originades per dues arcades, que dóna lloc a un espai independent. La capella axial d’aquest espai, que no constitueix pròpiament una girola, és flanquejada a ambdós costats per un banc corregut. La segona etapa comportà l’obertura de pas al presbiteri, que constituí pròpiament la girola, un passadís de circulació. La capella axial perdura des de la primera fase i continua vigent més enllà de l’edat mitjana. Aquesta capella presenta restes de pintura a la volta. Hem fet esment d’aquestes dues etapes constructives perquè indiquen un arc cronològic ampli per a la girola en les seves dues fases, entre, aproximadament, el 950 i poc després del segle XII.
El quart conjunt pictòric correspon a la girola alta o superior, en dos arcosolis a ambdós costats de l’eix central. Arquitectònicament pot respondre a la primera construcció. A l’arcosoli de l’esquerra, la pintura és molt fragmentària i el tros més significatiu és situat a la part esquerra de l’intradós de l’arc, i forma una compartimentació rectangular amb fines línies en mangra sobre fons blanc. A l’arcosoli de la dreta aquest element de l’intradós de l’arc es repeteix; però també es conserva un fragment de la part central del mur pla, en el qual apareixen, sobre un fons vermell, dos personatges nimbats en actitud de conversar sota una mena de núvol on s’inscriu una mà. Aquestes pintures són possiblement d’època gòtica.
El cinquè fragment de pintura conservat correspon a la capella de l’anacoreta o de Sant Martí. Aquesta capella possiblement no respon a la primera fase de construcció de l’església. La pintura conservada presenta una decoració de rectangles pintats en mangra sobre la finestra axial, i a la dreta d’aquesta, una escena figurada que representa un personatge que mena dos cavalls. Pintat en negre sobre fons vermell, presenta un primitivisme que contrasta amb la voluntat descriptiva de la figura del cavall de l’esquerra, pintada amb tots els seus arreus. Aquesta pintura, pel seu aire naïf, es fa gairebé impossible de datar, però no podem endevinar cap tret que ens acosti al romànic.
Estudiarem els dos fragments del claustre inferior amb els temes del lleó i la Crucifixió, i plantejarem la problemàtica que ens suggereix la pintura de la capella axial de la girola baixa o inferior. Som, però, davant de conjunts molt fragmentaris, en molt mal estat de conservació. I amb una cronologia de possibilitats de realització molt àmplia. No hi ha discurs complet en cap cas; només hi ha temes solts, perquè solts són els fragments.
El fragment amb el tema de la Crucifixió ocupa, com hem dit, l’arcada de la galeria nord que comunica amb la galeria est. Ha estat restaurada el 1995 pel taller Arcor(*), i resituada en el seu lloc d’origen; d’aquest treball s’han distingit dues etapes de realització; la primera al segle X, i la segona, una mica posterior, ja en època romànica possiblement, de la qual es conserven retocs fets a la figura central de la dreta, i a la inscripció situada sobre la creu: IE-SUS NAZARENUS REX IUDEORUM. Segons l’estudi tècnic de restauració, seria possible un repintat a la part central del conjunt, amb el mateix tema, o bé i potser amb més seguretat, uns retocs a les zones degradades de la primera pintura. Aquesta està realitzada sobre un morter de calç i sorra, de naturalesa irregular, sobre el qual s’ha aplicat una capa de lletada de calç molt fina, i al damunt la policromia. Els colors són el vermell en dues tonalitats, amb un clar predomini del dibuix i en algunes zones el color pla; el color negre en línies serveix per a reforçar el dibuix. En els fragments conservats de la pintura de la capa posterior, la tècnica pictòrica és més evolucionada i ocupava la part central de la composició; hi predomina el color pla i la utilització del negre, com en el fons de la inscripció, on les lletres són fetes amb blanc. Així, doncs, sembla que les parts laterals del conjunt seguien formant part de la composició, repintada només en la seva part central. És a dir, tenien el mateix tema repintat, potser pel seu mal estat de conservació. Però, com hem vist, d’aquesta segona etapa no en queden gairebé restes.
L’escena representava, al centre, Crist a la creu i sobre el braç horitzontal de la creu, als costats, el sol i la lluna en quart minvant. A l’esquerra, un personatge gairebé desaparegut, un dels dos lladres penjat a la creu, un soldat amb una maça, i dues llances de figures desaparegudes. Al costat dret, una figura dempeus, potser sant Joan, restes del que podria ésser la creu de l’altre lladre i vestigis de tres soldats també amb llances i maces. Hi ha dues bandes ornamentals paral·leles, l’una vermella i l’altra delimitada pel dibuix vermell amb punts sobre el fons de la calç del blanquejat.
El tema de la Crucifixió(*) té l’origen de la seva representació plàstica a partir del segle V, en records procedents de Terra Santa, com les ampolles de Monza(*). Sovint Crist apareix viu i seguint la tipologia siríaca, amb una llarga túnica, el colobium, sense mànigues, que passa a Occident i determina alguns dels exemples de la imatgeria del romànic català(*). L’altre tipus és el Crist despullat, amb perizoni, que trobem a Santa Sabina, a Roma, al segle VI. El tema, però, apareix plenament formulat, amb tota la seva complexitat, a l’Evangeli de Rábula (586): el Crist siríac, a la creu, entre els dos lladres, Dimes, el bon lladre, i Gestas; amb Longí, que sosté la llança, i Estefaton, l’esponja. A la dreta de Crist es representa la Mare de Déu i a l’esquerra, sant Joan. El sol i la lluna, a ambdós costats de la part alta de la creu(*), prenen la fórmula de dues cares circulars, amb raigs de sol i la lluna en posició de quart minvant. D’aquesta mateixa manera apareixen en el Beatus de Girona (976)(*). Tanmateix, sovint el sol i la lluna són representats com dos personatges damunt un carro tirat per cavalls(*).
Seguint la tradició iconogràfica, i malgrat el seu mal estat, les dues figures representades dempeus als costats de la creu (la figura de l’esquerra gairebé ha desaparegut) s’han d’identificar amb la Mare de Déu i sant Joan.
Els dos lladres a la creu apareixen també a la Crucifixió miniada del foli de la Bíblia de Ripoll ja esmentat. Els personatges fragmentaris, els soldats amb porres per a trencar les cames dels crucificats i els que porten llances, denoten una voluntat narrativa que contrasta amb els models més simplificáis de l’art romànic del segle XII, en els quals només hi són presents els protagonistes principals, Crist, la Mare de Déu i sant Joan.
Fent un repàs dels antecedents del tema, els trobem en l’art carolingi, que a partir del segle IX es difondrà per Europa, sobretot durant els segles X i XI. Ja en època romànica, el motiu es difondrà amb força només a mitjan segle XII.
Podem establir paral·lels en l’art europeu, en marfils(*) i en miniatura(*), que ens indiquen clarament unes vies europees de difusió d’aquest tema, i per les característiques iconogràfiques una cronologia possible, al final del segle X i el principi del segle XI. Val a dir que en tenim altres exemples més tardans en la pintura romànica catalana(*).
Al marge de l’estil i la iconografia, amb els paral·lels establerts, hi ha una altra dada que permet refermar-nos en la cronologia que hem proposat. Es tracta de la inscripció realitzada sobre la creu: IESUS NAZARENUS REX IUDEORUM, que obeeix al repintat de la part central del conjunt. Consultat A.M. Mundó, per la forma de la Z i de la A, creu que poden ser encara de cap a l’any 1000(*).
Situat en l’espai triangular que determinen dos arcs de la galeria sud, la figura del lleó és emmarcada per un rectangle de color vermell que al seu costat dret presenta una franja ornamental que juga amb els colors negre, vermell i el blanc de l’arrebossat del fons. És un motiu vegetal format per una onda que té una sèrie de brots amb fulles que s’inverteixen en cada semionda. Pel tractament del dibuix i el color sembla que estigui tractat en relleu(*). És un motiu ornamental molt freqüent en l’art de l’edat mitjana, tant en pintura com en escultura, amb un arc cronològic molt ampli, la qual cosa fa difícil datar-lo. Es troba en escultura als capitells de San Vitale de Ravenna (segle VI), a l’art islàmic en la decoració de la mesquita de Còrdova i també sovint en la miniatura europea del segle XI: Missal Ambrosià (ms. 17, f. 4 v, Museo di Sant’Ambrogio, Milà); De virginitate Sanctae Mariae (ms. 1 650, f. 4v, Biblioteca Palatina, Parma). En escultura romànica és també freqüent: portada del claustre de Sant Miquel de Cuixà, llinda de Sant Genís de Fontanes (1021), cimacis de la canònica d’Àger, atri de Saint-Benoït-sur-Loire, etc. En pintura mural apareix al medalló del clipeus de la pintura del segle X de Sant Quirze de Pedret i, ja en època romànica, a Santa Maria de Taüll i San Isidoro de Lleó.
La figura del lleó, inscrita en l’esmentat rectangle, presenta la pota esquerra del davant aixecada; està dibuixat en negre amb un gran realisme, gairebé expressionista; línies de color vermell reforcen la musculatura de l’animal. Ens és difícil donar un sentit a aquesta figura en faltar el programa iconogràfic. El lleó en les representacions d’aquesta època pot assumir tant un sentit positiu com negatiu(*). La seva presència aïllada al claustre fa pensar en els lleons de la columna del claustre de Moissac, de cap al 1100, que tenen una significació negativa. En l’escultura romànica, però, també pot prendre el caràcter positiu com a lleó de Judà, símbol de Crist, quan trepitja el basilisc i la serp, com es pot veure a l’entorn del monograma de Crist de la portada occidental de la catedral de Jaca. En la miniatura carolíngia també pot prendre aquest doble sentit; així, en la visió apocalíptica de la Etimasia de la Bíblia Grandval (Add. ms. 10 546, f. 449a, British Museum) de cap al 840, acompanya amb l’anyell la trona que ocuparia Crist en el Judici Final. En canvi, Crist crucificat apareix amenaçat pel lleó i l’unicorn en el Salteri de Stuttgart (f. 27) de cap als anys 820-830 (Württembergisches Landesmuseum, Stuttgart). Estilísticament el lleó pintat al claustre de Sant Pere de Rodes fa pensar més en una transmissió de models a partir de la miniatura(*) que no pas dels exemples de representacions escultòriques del lleó, molt sovint amb caràcter negatiu, freqüents en el claustre d’època romànica(*).
Encara que de manera fragmentària, la capella de la girola presenta una decoració pictòrica de gran qualitat, magnífica. La pintura es conserva només a la mitja cúpula. Centrada per una figura nimbada en posició frontal, que podem interpretar com a Crist, a ambdós costats dos personatges simètrics i d’esquena a aquella figura central es dirigeixen cap a dos grups de personatges situats als dos extrems de la volta, també nimbats. La figura de la dreta amb la mà en actitud de beneir es dirigeix al grup, del qual es conserven tres personatges; un d’ells sosté una bossa que sembla que podria contenir monedes.
Predominen els colors blau i vermell, en els vestits i els mantells, respectivament, de les tres figures centrals. Els rostres tenen els trets facials perfilats amb línies precises de gran elegància. El cànon de les figures és allargat. EI fons neutre de la composició és de color blau i és limitat a la part superior per una sanefa ornamental de color vermell.
Estilísticament el conjunt és d’una gran qualitat i fa pensar en un cert classicisme que ens podria acostar tant a obres de tradició otònida de l’entorn de l’any 1000 com a obres tardanes d’època romànica. El mateix lloc que ocupen les pintures va ser utilitzat dins un ampli arc cronològic.
La tradició de situar els personatges en posició vertical a l’absis, amb Crist central, és antiga. Aquesta composició és present a les esglésies de Roma; al mosaic del segle VI dels sants Cosme i Damià, a Santa Prassede (827-844) i a Santa Cecilia in Trastevere (817-824), per exemple, i també a la capella superior de l’absis de Berzé-la-Ville, del principi del segle XII, amb Crist en majestat i els apòstols. Aquest exemple ens pot donar unes certes afinitats estilístiques. Havíem pensat en un primer moment en part de les pintures de l’església de Sant Jordi a Oberzell, Reichenau, de l’entorn de l’any 1000, potser per l’actitud de Crist beneint en el miracle de la curació del malalt d’hidropesia, que coincideix exactament amb el personatge de la dreta de Sant Pere de Rodes. Però a Reichenau l’estil és més bizantinitzant.
L’agrupació dels personatges també ens ha fet pensar en les agrupacions d’apòstols parlant entre ells de les pintures de Sant Sadurní d’Osormort i en les pintures del Brull (Museu Episcopal de Vic), la qual cosa ens ha portat a connectar el conjunt amb Saint-Savin-sur-Gartempe. Per exemple, amb l’escena de Déu encarregant l’arca a Noè de la volta de la nau, del prinicipi del segle XII. Àixò ens porta al problema de les relacions dels conjunts entorn d’Osormort i a la influència francesa en la pintura romànica catalana, amb una datació possible del segon quart del segle XII i amb uns exemples pròxims al monestir empordanès com ara Bellcaire i Marenyà. Val a dir que és possible aquesta relació amb França, sobretot amb Berzé-la-Ville, però les pintures de la girola de Sant Pere de Rodes són molt superiors en qualitat i estil als exemples geogràficament pròxims ja esmentats, i possiblement són posteriors, d’un moment ja avançat de la segona meitat del segle XII.
Si bé l’estat fragmentari de la pintura de la capella de la girola dificulta l’aproximació clara al seu estil, el tema representat, aïllat i fora d’un programa, és encara més difícil d’interpretar. Això no obstant, intentarem dir què ens ha suggerit la pintura.
Capella de la girola, amb restes de pintura mural a la conca absidal.
Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya - J.S. Carrera
En principi direm que aquesta capella de la girola era un lloc possiblement destinat només als monjos. Per la simetria dels dos personatges, als costats de la figura central que hem interpretat com a Crist, dirigint-se als dos grups laterals de figures, ens ha recordat escenes de composició semblant dins l’art paleocristià oriental i l’art bizantí, en les quals les mateixes figures es desdo- Capella de la girola, amb restes de pintura mural a la conca absidal (foto: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya - J.S. Carrera) blen per atendre accions complementàries. Hem pensat en el plat de Riha (Síria), de la col·lecció Bliss de Washington, datat a l’entorn del 565-578, on hi ha la figura de Crist, que es desdobla per a donar la comunió, sota les dues espècies del pa i el vi, als apòstols. En el nostre cas, els dos personatges als costats de Crist són semblants. Però encara n’hi ha més; una de les figures del grup de la dreta porta una bossa que interpretem de diners; potser representa l’avarícia, pecat molt representat en aquesta època, sobretot en l’escultura romànica de les portades. L’altre pecat, igual de difós a l’època romànica, és la sodomia. J. Yarza (“Cimal” (València), 7, 1980) ens parla d’un capitell de la Magdalena de Vézélay que explica la història de Ganimedes, mite clàssic que es pot interpretar en aquest sentit; recull el treball de H. Forsyth (The Ganymede capital at Vézélay, “Gesta”, XV, 1976), que demostra l’extensió de la sodomia entre els clergues dels segles XI i XII i aporta textos dels pares de l’Església en sentit d’advertència als monjos i clergues.
És possible que en el cas de Sant Pere de Rodes els dos personatges facin discursos complementaris als grups de figures nimbades que els escolten. Però, pels nimbes, segurament no són clergues.
De tota manera, caldria tenir-ne més dades i conèixer el programa per a explicar el tema representat. El que s’ha dit fins ara respecte al que representa la pintura de la capella de la girola de Sant Pere de Rodes són només conjectures, encara que suggeridores.
En realitat, és possible que ens trobem davant dels apòstols nimbats i que els dos personatges situats als costats de Crist, diferenciats per l’actitud i la composició, siguin sant Joan i la Mare de Déu o sant Pere, ja que no es distingeixen els trets de la figura de l’esquerra. En qualsevol cas, caldrà aprofundir més en l’estudi d’aquestes pintures. (ECE)
Bibliografia
Bibliografia sobre les reformes romàniques
- Mundó, 1965. Vol. i, pàgs. 293-307; Zamora, 1973, pàg. 345; Baraut, 1980, III, pàgs. 120-121; Fabre, Mayer i Rodà, 1991, pàgs. 2-3 i 10-171; Mataró, Burch, Llopart, Puig, TIó i Vieyra, 1991. pàgs. 159-169; Lorés, 1992; Mayer - Rodà, 1992, pàgs. 217-219; Diversos Autors, 1993, 17, pàgs. 2-17; Mataró. Burch, Carrascal, Puig, Vieyra i Riu, 1994, pàgs. 138-156; Mataró-Riu, 1994, 3, pàgs. 80-85; Llinàs, Montablàn, Palahí i Sagrera, 1996, pàgs. 266-276; Riu i Barrera, 1996, 111, pàgs. 55-90; Adell. Llinàs, Mataró, Riu i Sagrera, 1996-97, pàgs. 1 415-1 443; Riu i Barrera, 1997, 3, pàgs. 28-39.
Bibliografia sobre capitells
- Falguera, 1906; Haracourt-Montrémy, 1922; Salet, 1959, pàgs. 225-228; Barral, 1975, 133-IV, pàgs. 321-325; Clavaguera, 1986, pàg. 48; Lorés, 1986, II, pàgs. 129-138; 1994 i 1997
Bibliografia sobre el sarcòfag
- Pujades, 1830-31; Zamora, 1973, pàg. 345.