Situació
Vista de l’excavació de l’església des del nivell del carrer.
ECSA - R. Lobo
Els vestigis d’aquest castell, també anomenat Castell d’Enclar, i del jaciment que hi ha al seu voltant es localitzen en un turó rocallós que domina el poble de Santa Coloma (vegeu el vol. VI, pàgs. 433-442, de la present obra). En el mateix turó hi ha l’església de Sant Vicenç d’Enclar.
Situació: x I° 29’ 30” - y 42° 29’ 00”.
Intervencions arqueològiques
Les excavacions i els estudis fets aquests darrers anys a Enclar han permès la publicació d’una memòria molt notable, que aporta importants dades sobre aquest jaciment, i que ens n’aclareix, d’una manera excepcional, l’evolució al llarg dels segles que van des del món romà tardà fins al final del segle XIII.
Gràcies a les acurades i prolongades excavacions que s’hi han fet, podem saber l’evolució dels elements defensius d’aquest lloc central al llarg dels “segles foscos” de l’alta edat mitjana i, després, la seva utilització per part del sobirà o dels poders feudals per a poder controlar el territori.
Després de tenir-hi importància, en època romana, les activitats de tipus vitícola, els canvis dels segles IV i V motivaren la necessitat de convertir aquest turó en un castellum o lloc fortificat. Podem pensar que això fou causat per un desig de controlar un lloc de pas, com fan els autors de l’estudi, però també hem de pensar en el desig de controlar les poblacions pirinenques, en aquesta època de les revoltes bagaudes. En aquests segles es degué fortificar la meitat sud de l’altiplà (uns 5 600 m2). Aquest sector degué ésser delimitat per una muralla perimetral, potser una simple palissada, amb torres de flanqueig de planta quadrangular. Hom ha pogut identificar amb seguretat les restes d’almenys dues possibles torres d’aquest moment.
Entre els segles VI i VIII, aquesta fortificació degué esdevenir un centre administratiu, potser de representació política del bisbe d’Urgell, i probablement un indret de refugi de la població andorrana. Després de la conquesta carolíngia, aquest castellum, sense perdre potser el paper de lloc de refugi, esdevingué el símbol del poder dels sobirans francs i dels comtes locals, que tenien uns drets territorials i jurisdiccionals.
En aquest moment, d’acord amb els que ho han estudiat, s’hi feren importants obres, que suposaren la fragmentació del recinte meridional en dues parts (segon i tercer recintes o, en altres paraules, clos jussà i clos sobirà) i la creació d’un primer recinte al sector més septentrional de l’altiplà. El primer recinte sembla que, format per una sola muralla, anava des del collet de Sant Vicenç fins a la part més alta del roc d’Enclar, amb una longitud de més de 50 m. El segon recinte tancava un espai d’uns 4 300 m2 i el tercer recinte limitava uns 1 250 m2.
Hom ha suposat que aquesta notable estructura defensiva, a la fi del segle XII, devia estar molt abandonada, fet que permet de comprendre la necessitat que hi havia, segons un document de l’any 1190, de reconstruir-la, si més no en part. Amb tot, el moment important de reconstrucció s’esdevingué en època del comte de Foix, Roger Bernat III, d’ençà de l’any 1265. Aquestes obres, que segons el pariatge de l’any 1288 no es van concloure, no afectaren tot el castellum, castell refugi de l’alta edat mitjana, sinó sols el castrum o recinte sobirà. Aquest nou castell havia de tenir unes funcions militars, administratives i residencials. Els que han fet l’estudi, han considerat que es feren obres importants, en aquest tercer recinte, en un nivell inferior, on hi havia la porta d’accés, en un nivell mitjà, on es bastiren construccions destinades a la residència i als serveis, i en un nivell superior, on hi havia la torre principal i algunes cambres.
Tanmateix, el pariatge de l’any 1288 establí no sols la paralització de les obres sinó també l’enderroc del castell. Els que ho han excavat han suposat que això s’aplicà sobretot a les parts més simbòliques de la fortificació: la torre i la porta.
Altres aspectes molt notables que són estudiats en aquesta obra són les ceràmiques cuites en una atmosfera reductora, de colors grisencs. Bàsicament s’hi han trobat olles, algunes poques gerres, atuells amb broc, bols i tapes. També s’ha definit la procedència de tots aquests atuells amb relació a dues possibles zones de producció (Gran Valira i Valira Nord). Un aspecte molt notable és la datació d’aquests materials entre els segles IV i XI, en especial a partir dels segles VII i VIII, quan la terrissa cuita en un espai reduït esdevingué gairebé l’únic tipus de recipient ceràmic (al mateix temps que les ceràmiques de tradició romana ja són molt escasses).
Un esment especial mereix el metall trobat en aquest jaciment: una agulla de cosir, claus, diversos ganivets, anelles, tascons, etc. Així mateix, cal assenyalar les diverses ampolletes de vidre, datades entre la fi del segle VII i el segle IX, i trobades en diverses tombes. També és notable l’estudi dels materials lítics, per exemple dels pesos de teler.
Bibliografia
- Diversos Autors, 1997.