El Crèdit Mobiliari —escrivien "Moviliari"— Barcelonès va ser autoritzat per Decret de 27 de juny de 1856. S’acollia a la Llei de Societats de Crèdit del 28 de gener d’aquell any i el seu objectiu social eren les operacions previstes en l’esmentat text, però fent una especial atenció a les obres públiques, com ara “crear ferrocarriles, canales, puertos, dársenas, fábricas, minas, alumbrado y otras empresas de utilidad pública“.
El capital es fixava en 60 milions de rals, representat per 30 000 accions de 2 000 rals cadascuna. Es va fer una primera emissió de 10 000 accions, de les quals inicialment es desemborsà el 30%. El seu capital real era, per tant, de 6 milions de rals —equivalents a un milió i mig de pessetes—.
Les oficines eren al carrer de Montcada núm. 17, de Barcelona. La primera Junta de Govern (1856) era constituïda per:
- President – Josep Serra
- Vocals – Joan Carsi; Lambert Fontanellas; Ramon Comas i Salitre; Joan Coll i Montells; Lluís Castell i Comas; Pere Soler i Soler; Joan Miret i Ferrada; Cristòfol Taltabull
- Administrador – Josep Soler i Matas
Les obres públiques centraren l’interès de la societat des del primer moment. A la Memòria del 1858 s’informa d’una participació en les obres de construcció del ferrocarril de Barcelona a Tarragona, de possibles realitzacions en el moll de Barcelona, de l’explotació de boscos a Astúries i fins i tot d’un projecte de proveïment de treballadors xinesos a l’illa de Cuba, per compte del govern espanyol, per suplir la demanda de mà d’obra esclava. A Cuba hi van arribar fins a 200 000 xinesos durant el segle XIX, però no sembla que cap ho fes gràcies, o per culpa, del Crèdit Mobiliari. Consta que el 1858 havien obert una sucursal a Tarragona.
Títol de deu accions del Crèdit Mobiliari Barcelonès, 1857.
La principal obra pública que realitzà va ser al port de Barcelona amb motiu de les que es feien aquells anys i que el convertiran per primera vegada en la seva història en un port de debò. El 3 d’agost de 1860 el Crèdit Mobiliari s’adjudicà en subhasta pública les obres del projecte Rafo —dic de l’est i de l’oest, moll de la muralla i dragat general del port— per un import de 39 999 891 rals (vegeu Alemany, El Port de Barcelona, pàg. 123), a realitzar en sis anys. Despres, el 1861 s’hi afegirà la carretera de Cantunis a Barcelona per 790 898 rals. Segurament el moment de màxima glòria del Crèdit va ser el 21 de maig de 1864, el dia en què la Junta de Govern convidà les autoritats barcelonines a un passeig per l’interior del port amb el vapor Montjuïc, a veure l’espectacle del “derrumbamiento de una inmensa mole de roca de las inmediaciones de casa Antúnez”, sobre el mar i des d’una distància convenient. (“Diario de Barcelona”, 22 de maig de 1864). Després, els executius del banc ensenyaren al capità general, governador civil, alcalde i “algunas elegantes damas y bellas señoritas” la fàbrica on es feien les roques artificials que havien de formar l’escullera.Les obres públiques, però, van acabar essent la seva ruïna. A la Junta del 1863, en la qual es presentaren uns resultats positius de 71 000 duros, la Junta acordà no repartir dividend, tenint en compte els problemes de cobrament de les obres al port de Barcelona. El primer de juliol de 1865 una reial ordre rescindia el contracte que tenien per lentitud en la seva realització. Una lentitud que devia tenir alguna relació amb els deutes acumulats per l’Administració pública.
Dividends (en rals), 1857-1861.
El Crèdit necessitava molts diners per a aquestes obres. Va utilitzar tots els sistemes que tenia a l’abast per a incrementar els seus recursos. En primer lloc, demanant diners als accionistes. El Crèdit Mobiliari va ser una de les poques entitats financeres que va anar augmentant el capital desemborsat, a mesura que els nous compromisos ho exigien. Si es començà amb el 30% del capital de 60 milions de rals es va acabar amb el 80% desemborsat, és a dir 12 milions de pessetes (2,4 milions de duros). Després, es buscaran diners captant comptes corrents de tercers. I en tercer lloc, i finalment, posant en circulació obligacions al portador. Unes obligacions que li atrauran l’enemistat del Banc de Barcelona, que les considerava competència il·lícita als seus bitllets de banc. Tots els esforços no seran suficients, ja que el 12 de maig de 1866 hagué de presentar la suspensió de pagaments. Una suspensió, la del Crèdit Mobiliari, que deu ser conseqüència de les retirades de dipòsits per part de clients espantats i de la morositat a pagar per part de l’estat, tal com diran els seus administradors. L’advocat i polític Manuel Duran i Bas farà, tot seguit, gestions a Madrid, prop del govern per obtenir el pagament del deute, però el Crèdit Mobiliari ja estava condemnat.La Junta de Govern tingué canvis substancials durant els deu anys d’existència del banc, ja que la Junta directiva del 1864 suposa una renovació completa de la primera:
- President – Francesc Barret
- Vocals –Ferran Moragas; Ramon Estruch; Amadeu Cros; Jaume Gasset; Valentí Marín; Joan Buxareu; Antoni Rovira; Mateu Llasat
- Administrador – Josep Soler i Matas
Una Ordre de 14 de maig de 1867 considerà dissolt el Crèdit Mobiliari. Començarà aleshores el llarg procés de liquidació, que s’allargarà, com a mínim, fins el 1897, trenta anys més tard, quan es convoca la Junta d’accionistes per renovar els membres de la Comissió liquidadora que havien mort en aquest període.