L’impuls que porta en el moment de la seva fundació quedarà diluït en la crisi financera del 1866, quan els negocis immobiliaris i d’inversió en empreses ferroviàries que havia realitzat en queden fortament afectats. Es parla de liquidació i Antonio López López, un dels fundadors i accionista principal, cedeix una bona part de la seva participació a canvi d’actius. El banc perd momentàniament el rumb, que recuperarà amb la creació del Banc Hispano-Colonial i el retorn d’Antonio López, que converteix el Crèdit Mercantil en un banc del seu grup.
Després de la Febre d’Or el Crèdit procedí a una forta reducció del capital, seguint les passes del Banc Hispano-Colonial. Ha tornat a perdre el rumb, perquè la conjuntura de final i començament de segle no incita a noves inversions. Es dedica a operacions pròpies d’una banca de valors, però amb poca professionalitat, i fa un assaig no gaire reeixit de conversió a la banca comercial, amb l’establiment de dues oficines. Finalment, el 1920 el grup de la família Comillas opta per la integració d’una entitat sanejada com el Crèdit Mercantil al Banc de Barcelona, pocs mesos abans de la suspensió de pagaments d’aquest, quan afloren les seves enormes pèrdues. Un trist final.
La constitució
Tomàs Coma i Miró, primer president del Crèdit Mercantil (Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona).
Un Decret del Ministeri d’Hisenda de 25 de desembre de 1863 autoritzava Tomàs Coma, Antonio López, Agustí Robert, Josep Ferrer i Vidal i Policarp Aleu a constituir una societat de crèdit amb el nom de Crèdit Mercantil. La societat tindrà un capital de 100 milions de rals, representat per 50 000 accions de 2 000 rals cadascuna. El seu objectiu era genèric, ja que incloïa totes les operacions possibles. L’única excepció, i la que distingia les societats de crèdit dels bancs en sentit estricte, era la no capacitat d’emetre bitllets.
La primera Junta de Govern (1864) era constituïda per:
- President — Tomàs Coma i Miró
- Vicepresident — Antoni López i López
- Vocals — Josep Monteys, Josep Arnell i Bou, Josep Canela i Reventós
- Directors — Agustí Robert i Gorgoll, Josep Ferrer i Vidal, Policarp Aleu i Arandes
- Administrador — Francisco Sepúlveda
Crèdit Mercantil. Principals accionistes (1881).
Els promotors havien desemborsat el 5% del capital nominal, abans que arribés l’autorització, i hi afegiren el 20% més al gener del 1864, d’acord amb el que exigia la llei reguladora de les societats de crèdit. Reuniren així 25 milions de rals en efectiu.
Tomàs Coma era un industrial que gaudia d’un gran prestigi a Barcelona: introductor de la filatura d’estam, membre de la Junta de Govern del Banc de Barcelona (1846-1852) i vocal de la Caixa d’Estalvis de Barcelona (1844-1867). Antoni López i López era santanderí, retornat de Cuba —on havia fet diners—, primer titular de l’empresa A. López i Companyia, la futura Companyia Transatlàntica. Agustí Robert era un col·laborador seu, pare del que serà el primer comte de Torroella de Montgrí. Josep Ferrer i Vidal és, com Tomàs Coma, una de les grans figures de la industrialització catalana: industrial cotoner de primera magnitud, era també vocal i director primer de la Caixa d’Estalvis de Barcelona. Tres directors, vocals del Consell, eren els responsables executius. L’administrador, el primer funcionari de l’entitat, a les ordres dels directors, va ser Francisco Sepúlveda, que era aleshores el governador civil de la província, i que, en acceptar el càrrec privat, va haver de dimitir del públic.
Altres accionistes fundadors foren Josep Amell i Bou, Josep Canela i Reventós, Joan Güell i Ferrer, Josep Samà i Mota, Manuel Vidal i Ramon i Francesc Jaurés i Josep Monteys. Una bona part d’ells té connexions directes o indirectes amb l’illa de Cuba. Francesc Jaurés haurà de dimitir al cap d’uns anys, ja que torna a fixar la residència a Cuba, d’on venia —vegeu Martín Rodrigo, “La societat de Crèdit Mercantil 1863-1882”, dins La formació del cinturó industrial de Barcelona, Ajuntament de Barcelona, Proa—.
El domicili social i les oficines centrals seran a la plaça de Medinaceli núm. 8, en el local que havia ocupat el Banc de Barcelona abans del seu trasllat al Portal de la Pau. Les operacions s’iniciaren a les acaballes del mes de gener del 1864.
Negocis frustrats (1864-1874)
La conjuntura, els homes i l’organització
És un període curt, però molt trasbalsat. Inclou la crisi financera del 1866, la revolució del 1868 que acaba —provisionalment— amb la dinastia borbònica a Espanya, l’inici de la guerra a Cuba —1868—, la Primera República i el començament de la tercera guerra Carlina.
El primer president va ser l’industrial Tomàs Coma. És evident que els fundadors van triar la persona de més prestigi i de més edat. Serà president fins a la seva mort, el mes de febrer del 1869. El substituirà Josep Amell i Bou, membre d’una prestigiosa família de Sitges, comerciant i amb interessos a Cuba. El 1873 serà nomenat per a aquest càrrec Josep Ferrer i Vidal, introductor d’una de les primeres màquines de vapor a la seva fàbrica de cotó de Vilanova.
Francisco Sepúlveda, administrador del banc en el moment de la seva fundació, i home d’Antonio López, serà conseller després i dimitirà el 1869 per tenir la residència a Madrid i ser aquesta incompatible amb els estatuts del Crèdit. El substituirà Policarp Aleu i Arandes.
Antoni López i López, el futur marquès de Comillas, demanà la liquidació del Crèdit Mercantil i reduí temporalment la seva participació (Homenaje que la ciudad de Barcelona tributó a la memoria del Excmo. Sr. D. Antonio López y López, Marqués de Comillas, 1883).
El capital estava inicialment molt repartit, però aviat Antonio López augmentà la seva participació. Ell era qui feia més propostes de negoci i qui les aportava al banc. Els resultats negatius de tres exercicis seguits —del 1968 al 1970—, impulsaren el futur marquès de Comillas a demanar la liquidació de la societat. Davant de la posició contrària dels seus companys de Junta optà, el 1871, per bescanviar 12 000 accions del Crèdit, de les quals era titular Antonio López i Companyia, per terrenys propietat del Crèdit Mercantil, i reduí fortament la seva participació.
El Crèdit manté des del primer moment una relació estreta amb el Banc de Barcelona: té un conseller comú en el moment de la constitució —Josep Amell—, un que ho havia estat —Tomàs Coma— i hi ha excel·lents relacions entre l’home fort del banc —Manuel Girona— i Antonio López. D’aquí que, com diu la primera memòria, “la cordial inteligencia que alimentamos con el Banco de Barcelona... nos ha permitido ensayar combinaciones de crédito con utilidad recíproca” (Memòria del 1864). Com ja s’ha dit, el local del Crèdit era el que havia ocupat el Banc de Barcelona.
En crear-se la societat hi havia una certa eufòria econòmica, però el 1866, quan encara no fa dos anys de la seva constitució, esclata la gran crisi financera, que tant afectarà la plaça de Barcelona.
El Crèdit Mercantil se’n sortirà prou bé, sense ferides de consideració, gràcies probablement a les relacions amb el Banc de Barcelona, que és el que resol la crisi, imposant les seves condicions a la competència i, especialment, a les altres societats de crèdit.
En produir-se la revolució del 1868, que va fer fora la dinastia borbònica, el Crèdit demostrarà la seva lleialtat al govern revolucionari subscrivint bons del Tresor “por cuanto fortaleciendo la hacienda, se fortalecía la causa del orden” (Memòria del 1868). No obstant això, algú devia pensar que el nou govern no era ben vist pels seus administradors, perquè al gener del 1869 es publicà un full anònim contra el Crèdit Mercantil i el de Barcelona, que serà contestat pel primer. Neguen que l’empresa sigui hostil al govern provisional, “al que ha prestado importantes servicios”, i recorden que Antonio López no és ni ha estat director del banc i que ni el banc ni els seus directors no han fet jugades de Borsa a la baixa (“Diario de Barcelona”, gener del 1869, pàg. 41). Certament, Antonio López, que és tingut per favorable als Borbó, havia mantingut fins aleshores un paper molt discret, que s’accentuarà en cedir una bona part dels seus títols.
Fons propis i resultats
Crèdit Mercantil. Rendibilitat acció, 1864-1874.
El primer exercici —el del 1864— i que en la pràctica serà d’onze mesos, es tancà amb un magnífic resultat, que permetrà el repartiment d’un dividend equivalent al 20% del capital aportat. Però serà una flor d’estiu. La forta baixa de Borsa, que s’inicia el 1865, obliga a rebaixar l’import de la seva cartera i en conseqüència el dels seus beneficis líquids. El 1866 i el 1867 es creen unes reserves especials de 140 000 duros, que els permetran de tancar l’exercici del 1868 amb uns beneficis mínims, les quals van ser destinades a minusvàlues en la cartera i en els crèdits concedits.
El 1871 el Crèdit procedí a una forta reducció del seu capital. Els terrenys que s’havia adjudicat el banc per a cancel·lar el crèdit concedit a José María de Salamanca foren intercanviats per accions propietat de membres de la Junta de Govern —vegeu Immobles—. El mateix es va fer amb 12 000 accions, propietat d’Antoni López i Companyia. D’aquesta manera, 31 000 accions quedaran en cartera. Les 50 000 accions amb les quals es constituí la societat quedaven reduïdes a 19 000 i el capital passa de 6 250 000 pessetes a 2 375 000 pessetes.
El 1871, després de superar el Crèdit una proposta de liquidació, tornà a donar beneficis i a repartir un dividend. Això permeté a la Junta de Govern col·locar, el 1872, 1 000 accions de les que tenien en cartera. La tercera guerra Carlina, que suposà la interrupció en el moviment de la línia ferroviària de Barcelona a Saragossa, en la qual estaven interessats, i la baixa en la cotització de les seves obligacions obligà a una nova regularització del seu valor, que comptà amb els beneficis procedents de les vendes de terrenys. No és moment d’eufòria. A la Memòria del 1871 es feliciten perquè “el Mercantil ha alcanzado la buena fortuna de salvar íntegro su capital”.
Dipòsits
Crèdit Mercantil. Evolució de les principals partides del balanç (en pessetes).
La xifra que figura en el quadre adjunt correspon als comptes corrents. El volum és important, molt superior al dels fons propis. La seva evolució no deixa de ser sorprenent: baixen moderadament amb la crisi financera del 1866, augmenten fortament el 1868 i el 1869, quan es produeix la revolució de setembre, i es mantenen fortes oscillacions de signe contrari els darrers anys del període.
En els balanços del 1868 i del 1869 apareixen per primera vegada obligacions de la societat. Es tracta d’uns títols a què es refereix l’article 4t dels seus estatuts, punt 5.3, que l’autoritza a “emitir obligaciones por una cantidad igual a la que se haya empleado y exista representada por valores en cartera”. Es tracta de títols garantits per les operacions de crèdit realitzades, o per la cartera de valors, una modalitat absolutament nova, comparable a les cèdules hipotecàries que emeten en l’actualitat les caixes d’estalvis.
El 1874, quan el Banc de Barcelona perdrà el seu privilegi d’emissió, el Crèdit Mercantil tenia més de 9 milions en comptes corrents.
Inversió
Crèdits
El Crèdit inverteix en crèdits i descomptes. Però el seu volum figura inclòs en el concepte general de deutors i en el de valors i, per tant, és impossible de conèixer-lo amb precisió.
La primera operació que s’esmenta en les Memòries és un avançament de 7 milions de rals, fet l’any 1866 al Ferrocarril de Saragossa a Barcelona per facilitar que aquest pugui pagar el cupó vençut de les seves obligacions. Una cosa semblant va ocórrer aquell mateix any amb Canal d’Urgell SA.
La mala experiència de les inversions en valors mobiliaris i en terrenys fan que les operacions es concentrin “principalmente sobre préstamos y descuentos” (Memòria del 1874).
Cartera de valors
El 1865 el Crèdit patrocinà la fusió entre dues companyies de ferrocarrils: la de Barcelona a Saragossa —per Manresa i Lleida— i la de Saragossa a Pamplona. La primera, constituïda per capitals catalans, tenia greus problemes financers. Hi va intervenir personalment Antonio López, el qual, juntament amb Agustí Robert i Francisco Sepúlveda, s’incorporarà al Consell d’Administració de la societat fusionada. Hem de suposar que hi havia participació del Crèdit, al marge de la personal dels tres consellers.
Portada d’un fullet de la Companyia Transatlàntica. El 1864 el Crèdit Mercantil va comprar una participació a l’empresa A. López i Companyia, futura Companyia Transatlàntica, però la va vendre el 1871.
El Crèdit va prendre una participació a “la grande empresa de vapores trasatlánticos que con honra, tanto para la Patria como para sí misma, dirige la respetable casa de los señores A. López y Compañía” (Memòria del 1864). Aquesta tenia des del 1861 l’exclusiva del servei de correus entre la Península i les illes de Cuba, Puerto Rico i Santo Domingo i era la companyia de navegació més important d’Espanya. El 1866 va perdre momentàniament la concessió del servei de correus, guanyada en pública subhasta per una empresa anglesa, però la recuperarà un any més tard quan el jove va tornar a convocar la subhasta, i va apreciar que el servei donat era deficitari. Però la participació en la societat comanditària es va vendre el 1871 perquè era vista com un negoci afectat per “graves peligros, a causa de la agitación social y política que viene trabajando nuestras Antillas”. Hi havia guerra a Cuba i les relacions amb Antonio López s’havien refredat, des del moment que aquest havia demanat la liquidació del banc i havia canviat una bona part de les seves accions per actius del Crèdit.
Immobles
El passeig de Gràcia, 1874 (Bellezas de Barcelona, 1874). La primera operació del Crèdit Mercantil va ser la compra de dos milions i mig de pams quadrats a la dreta de l’Eixample.
La primera operació del Crèdit Mercantil va ser una inversió immobiliària, vinculada a l’Eixample de Barcelona, quan se n’iniciava la construcció. Es van comprar prop de dos milions i mig de pams quadrats, a la dreta del passeig de Gràcia, formats pel que eren en bona part els Camps Elisis —parc d’atraccions, jardins i un teatre— i una zona urbanitzable. El venedor va ser Jaume Safont, el qual els havia adquirit molt abans de l’aprovació del projecte d’Ildefons Cerdà, quan eren terrenys no urbanitzables. Quatre mesos després de la constitució del Crèdit es prolongaven els Camps Elisis en direcció a Gràcia i es venien en pública subhasta 484 000 pams, els corresponents al que són ara tres illes amb façana al passeig de Gràcia. Alguns d’aquests terrenys foren comprats per membres de la Junta de Govern del Crèdit, que hi volien edificar el seu habitatge. Un d’ells, Agustí Robert, el transmetrà al seu fill, també conseller, Robert Robert, el qual construirà a final de segle el palauet que porta el seu nom, a la cruïlla de la Diagonal barcelonina amb el passeig de Gràcia, terme aleshores de la vila de Gràcia.
El malagueny José M. de Salamanca, marquès de Salamanca (J.A. Torrente, Salamanca, bolsista romántico, Madrid 1969).
Però la major part dels terrenys aniran a parar al marquès de Salamanca, que els comprà a termini a l’agost del 1865. El malagueny José María de Salamanca y Mayol, marquès de Salamanca, havia estat ministre d’Hisenda (1847) i serà el primer promotor immobiliari de l’estat. Un barri madrileny porta el seu nom perquè en fou el propietari. El Crèdit Mercantil devia facilitar-li crèdit, però sempre amb garantia hipotecària. Les relacions del Crèdit Mercantil amb el marquès de Salamanca acabaren malament. De manera que quan la situació financera de Salamanca empitjorà i no es pagaren els terminis convinguts, el Crèdit Mercantil optà per quedar-se actius immobiliaris del deutor. Les Memòries no esmenten mai el nom del marquès, però s’hi refereixen, evidentment, quan diuen que tenien “unos lazos que nos embarazaban”, solucionats “entrando en posesión de los Campos Eliseos, terrenos adyacentes, situados en las inmediaciones del Paseo de Gracia, nueve casas en los mismos construídas, y 19 dehesas y una casa, situadas esta en el pueblo y aquéllas en el término de Navalmoral de la Mata en la provincia de Cáceres” (Memòria del 1869).
El 1870 es van vendre les nou cases del passeig de Gràcia. Malgrat les nombroses operacions immobiliàries, aquest actiu no surt específicament en el balanç fins el 1871, per un import d’un milió i mig de pessetes, molt per sota de la que devia ser la inversió inicial.
Un banc del grup Comillas (1875-1905)
La conjuntura, els homes i l’organització
Monument a Antoni López i López (1884), a Barcelona. Antoni López i López, marquès de Comillas, prengué una posició de control en el Crèdit Mercantil des del moment en què es creà el Banc Hispano-Colonial. El Crèdit va ser un dels seus primers accionistes.
L’etapa s’inicia sota la presidència de Josep Ferrer i Vidal. El 1881 serà substituït per Josep Canela i Reventós, un comerciant que havia fet la fortuna a Cuba, però Ferrer i Vidal es manté com a vicepresident. Canela serà president pocs mesos, perquè morirà al maig del 1881. El seu successor serà Antonio López, el qual havia tornat a vincular-se al Crèdit Mercantil des del moment en què creà el Banc Hispano-Colonial i el Crèdit fou un dels seus principals accionistes. Antonio López morirà al gener del 1883, “reemplazado en el cargo de Vocal por su dignísimo hijo el Exmo. Sr. D. Claudio López y Bru” (Memòria del 1882), el qual serà elegit tot seguit president. També s’incorporarà a la Junta de Govern Joaquín del Piélago y Sánchez de Movellán, gendre d’Antonio López, que morí el 1890.
El 1875 la conjuntura econòmica millora, conseqüència de la fi d’un dels conflictes existents, la tercera guerra Carlina. “En estos momentos en que la Nación alborozada celebra con himnos de gloria la codiciada Paz.” (Memòria del 1875). Dos anys després s’aprecia el “próspero estado de la Sociedad y de la bondad de los negocios que tiene emprendidos” (Memòria del 1877).
El Crèdit és el corresponsal a Barcelona del Crédito Mobiliario Español, dominat per capital francès i domiciliat a Madrid, que controla la Compañía de Caminos de Hierro del Norte de España. La corresponsalia li dóna l’aplicació del moviment a Catalunya de les societats del grup francès. Per aquest fet inicia el servei de valors a favor de diverses línies ferroviàries, catalanes i no catalanes. Les memòries destaquen el canvi d’obligacions i el pagament de cupons dels títols del Ferrocarril de Cordoba a Málaga, que donen un “señalado servicio a los obligacionistas de Cataluña, cuyo número es considerable” (1877) o el que dóna a la Compañía de Ferrocarriles Andaluces i al Ferrocarril de Barcelona a Sarrià.
L’estreta col·laboració amb el Banc Hispano-Colonial i la coincidència d’alguns homes en el Consell d’Administració de les dues entitats expliquen la mateixa política de reducció de capital, que apliquen els dos bancs. El Crèdit l’inicia el 1886 i el portarà a una reducció de prop del 50% del seu capital el 1889.
La llarga crisi econòmica de final de segle fa que el Crèdit Mercantil perdi el rumb. El 1897 el Crèdit dóna una mostra de fe en el futur, quan acorda comprar la casa número 11 del Carrer Ample, amb l’objectiu d’edificar-hi el nou domicili social, que s’inaugurarà el 1900. Però entremig “dos guerras coloniales y una internacional, con los reveses y desastres que fueron su epílogo, no podían menos de influir en la vida mercantil de nuestra nación” (Memòria del 1898). Molt aviat, el 1899, poden dir que “ha renacido la confianza, iniciándose una notable reacción en los negocios” (Memòria del 1899). Però és una flor d’estiu, ja que el 1905, el darrer d’aquesta etapa, torna a ser de “paralización de negocios”.
Fons propis i resultats
Pagaré a l’ordre de la Societat de Crèdit Mercantil, 1881.
El canvi de conjuntura es posa en evidència quan, el 26 de novembre de 1877, la Junta de Govern posa en circulació 20 000 de les 30 000 accions que tenien en cartera, desemborsades en el 25%. El mercat les accepta, sense problemes, ja que el Crèdit està donant uns dividends més que acceptables.
Una Junta extraordinària, celebrada el 24 de maig de 1881, adjudicà les 10 000 accions que hi havia encara en cartera al Banc Hispano-Colonial, amb una plusvàlua d’1 150 000 pessetes, equivalent a una venda amb la cotització del 192%, que és el canvi aproximat que té l’acció a la Borsa de Barcelona aquells primers mesos de la Febre d’Or.
El 18 de desembre de 1881, quan encara es manté la forta demanda de títols, una altra Junta extraordinària duplicà el capital. Es farà una segona emissió de 50 000 accions de 500 pessetes cadascuna, desemborsades en el 25%, exactament igual que les existents. Però l’emissió es fa a un canvi del 82%, que és com vendre les accions al 328%. Aquest canvi tan alt s’explica si es té en compte que en l’operació hi ha diversos regals inclosos, el més important dels quals és en forma d’un dividend passiu del 25% amb càrrec a reserves, de manera que el canvi real de l’acció se situava en el 164%; un altre regal era el d’abonar un dividend actiu extraordinari a unes accions que s’acabaven de desemborsar.
Les noves accions es van oferir als accionistes amb caràcter preferent. La col·locació estava en tot cas garantida pel Banc Hispano-Colonial —25 000 accions— i per Estanislau Reynals i Rigó —25 000 accions—, els quals es quedarien amb una comissió del 2% sobre les subscrites per mitjà de la seva intermediació. Les xifres ingressades seran les següents: en forma de capital (25%): 6.250 milions de pessetes; com a plusvàlua (57%): 14.250 milions de pessetes; total: 21.500 milions de pessetes.
Crèdit Mercantil. Accions retirades de circulació (sobre les 100.000 existents), 1886-1890.
Es donà un breu termini als accionistes per a pagar la plusvàlua. La forta baixa de cotitzacions a Borsa, que es produirà a l’inici del 1882 i els problemes financers dels qui eren subscriptors especulatius obligarà a un allargament del termini. Fet el desemborsament, i d’acord amb el convingut, la Junta d’accionistes acordà que la plusvàlua es destinés a pagar un dividend passiu del 25% de les 100 000 accions existents —12 500 000 ptes.— i a un dividend actiu del 30% sobre la totalitat del capital desemborsat i per l’exercici del 1881. Com a resultat, el capital desemborsat serà de 25 milions el 1882.
Però la conjuntura es torna a tòrcer i aquesta vegada la situació de crisi durarà anys. El 1883 i el 1884 el Crèdit Mercantil no pot pagar dividend, perquè els resultats s’han d’aplicar íntegrament a rebaixar el cost de la seva cartera de valors, afectada per la baixa de Borsa. No es veu la sortida del túnel de la recessió i per tant la conveniència de noves inversions. El capital és ara excessiu. Una Junta extraordinària del 27 de març de 1886 acordà anar reduint el capital social, de manera que aquest pogués rebre un rendiment correcte, segons els beneficis previstos. La manera de fer-ho és la compra de les pròpies accions a Borsa, sempre que cotitzin per sota de la par (50%) i la seva anul·lació. Ho faran any rere any fins el 1899, de manera que les 100 000 accions queden reduïdes a 51 973 accions i el capital gairebé reduït a la meitat. El 1899 s’aturen les compres d’accions en augmentar fins el 8% el dividend repartit i pujar la cotització per sobre de la par. Però les il·lusions duren poc i s’arriba al 1905 amb un ambient fred i desangelat.
La característica més notable dels balanços del Crèdit Mercantil entre el 1892 i el 1905 és l’enorme liquiditat mantinguda. Una liquiditat, representada per diner en efectiu a la caixa forta del banc, que no dóna cap rendiment. Si establim una relació entre el diner en efectiu i els dipòsits en compte corrent apreciarem que en aquests anys la pràctica totalitat dels dipòsits es manté líquida. La proporció oscil·la entre un mínim del 80% el 1892 i un màxim del 121% el 1901. El 1898 —any de pèrdua de les colònies americanes— hi arriba a haver 24,6 milions de pessetes en efectiu a la caixa i dos anys després quasi 26 milions. Les xifres són tan enormes que no poden correspondre a una simple deixadesa dels administradors o a les dificultats de trobar una inversió adequada. Una vegada més, el manteniment d’aquestes sumes sembla obeir als interessos de les empreses del grup Comillas.
Dipòsits
Crèdit Mercantil. Rendibilitat acció, 1875-1905
Crèdit Mercantil. Evolució de les principals partides del balanç (en pessetes), 1875-1905.
El quadre ens mostra l’evolució dels comptes corrents, és a dir, dels comptes que mantenen les empreses i els empresaris amb el Crèdit Mercantil. Un volum important sempre, amb una punta de 27 i 20 milions els anys de la Febre d’Or (1880 i 1881) i una altra el 1889 amb 21,5 milions. No és un banc obert al gran públic i que capti estalvi. Les fortes oscil·lacions han de tenir alguna relació amb els comptes i els saldos de les empreses del grup Comillas.
Inversió
Crèdits
“Los préstamos y descuentos han sido la base principal sobre la que han versado las operaciones de la sociedad.” (Memòria del 1875.) El banc ha quedat momentàniament escarmentat de les seves operacions com a banc de negocis. Resulta difícil aclarir la inversió en crèdits, ja que els efectes comercials i els crèdits financers —en lletres— figuren inclosos en el concepte de valors —vegeu el quadre— i els préstecs són en el de “corresponsals i compte amb interès”, que figura com a “deutors”. En tot cas, no serà una inversió gaire reeixida, perquè el 1877 fan constar que “no todos los que han acudido a nuestras arcas en demanda de auxilio han correspondido con la lealtad que teníamos derecho a esperar” (Memòria del 1877). Ens estan dient que tenen morosos a la cartera de crèdits.
L’única menció que es fa d’una operació de crèdit és el que es dóna a l’Ajuntament de Barcelona para “favorecer la realización de la primera Exposición Universal, que se ha celebrado en España” (Memòria del 1888).
Cartera de valors
Estatuts i Reglament del Crèdit Mercantil, 1886.
El 1876 el Crèdit Mercantil participa com a fundador en la creació del Banc Hispano-Colonial amb una inversió de 2,5 milions de pessetes. És el moment de la represa de les relacions entre el Crèdit i el grup Comillas. D’ara endavant la majoria de les inversions es faran en empreses controlades o dirigides pel marquès de Comillas.
El 7 de maig de 1878, l’empresa Caminos de Hierro del Norte de España va absorbir la Companyia Ferroviària de Barcelona a Saragossa i Pamplona, en la qual participava el Crèdit Mercantil. El 1879 aquesta entitat va prendre una participació en l’empresa absorbent, una línia que és “el lazo de unión de los mares Cantábrico y Mediterráneo”. No oblidem que Antonio López és de Comillas (Santander).
El 1880 asseguraren la col·locació d’obligacions dels Ferrocarrils de Medina del Campo a Zamora i d’Orense a Vigo, una empresa domiciliada ara a Barcelona i prengueren una important participació en comprar Bitllets Hipotecaris del Tresor de l’Illa de Cuba, la col·locació dels quals depenia del Banc Hispano-Colonial.
El 1880 el Crèdit participa en la creació de La Previsión, companyia d’assegurances de vida, “institución altamente moralizadora”.
El 1881 el Crèdit Mercantil comprà participacions a les dues grans companyies d’Antoni López: la Companyia Transatlàntica i la Companyia General de Tabacs de Filipines. A dalt, el vapor Príncipe Alfonso, 1866 (Compañía Trasatlántica, Cien años de vida sobre el mar, 1850-1950, Madrid 1950). A baix, portada d’un catàleg de la Companyia General de Tabacs de Filipines.
Coincidint amb el nomenament d’Antonio López com a president, el 1881, el Crèdit compra participacions a la Companyia Transatlàntica i a la Companyia General de Tabacs de Filipines. Totes dues empreses pertanyen al grup del marquès de Comillas: la primera per transformació en anònima de la societat comanditària Antoni López i Companyia, ja participada pel Crèdit en el període anterior; la segona es proposa incrementar el comerç amb la colònia espanyola, després de l’obertura del canal de Suez.
Participen igualment en els Ferrocarriles de Asturias, Galicia y León com a accionistes i obligacionistes. Una empresa que serà absorbida per Caminos de Hierro del Norte de España el 1890.
El 1889 hi ha una participació en les mines de carbó d’Aller a Astúries, del grup Comillas, que es convertirà en anònima el 1893. Van comprar, gràcies a les relacions amb l’Hispano-Colonial, accions dels Ferrocarrils d’Almansa a València i Tarragona, una empresa que acaba de traslladar el seu domicili social a Barcelona, i que serà absorbida el 1892 per Caminos de Hierro del Norte de España. I el 1890 el Banc Hispano-Colonial els cedeix una participació en el Crédito General de Ferrocarriles, una empresa que serà liquidada aviat.
El 1892 participa en el grup que obté la concessió de la xarxa telefònica per al nord-est d’Espanya. El 1894 se’n començà la construcció. El 28 de desembre de 1894 era possible per primera vegada la comunicació telefònica entre Barcelona, Saragossa i Madrid. La línia telefònica segueix la línia ferroviària. No ha estat fàcil, ja que han “tropezado en algunos Centros con una hostilidad tan visible que llega hasta el punto de abogar por que se declare la caducidad de la concesión” (Memòria del 1894). El 1903 l’obra i la concessió es van traspassar a la Compañía Peninsular de Teléfonos, domiciliada a Barcelona.
El 1898, la pèrdua de les darreres colònies va afectar el valor de la seva cartera “sobre todo por lo que a las obligaciones de Filipinas se refiere, en cuyas emisiones se interesó esta Sociedad” (Memòria del 1898).
Els primers anys del segle el banc esmenta diverses operacions de col·locació de títols:
- 1903: obligacions de la General Azucarera i de Tabacs de Filipines.
- 1904: de la Companyia General de Tramvies.
- 1905: de la Compañía de Caminos de Hierro del Norte de España i en l’emprèstit per a la Reforma concertat pel Banc Hispano-Colonial amb l’Ajuntament de Barcelona.
Immobles
El 1878 ja havien venut les tres cases que tenien a Madrid i els quedaven només uns 125 000 pams quadrats a l’Eixample, situats al terme de Gràcia.
El desengany de les operacions immobiliàries farà que aquest concepte desaparegui del tot del balanç, fins que el 1903 es compra l’edifici del Carrer Ample, destinat a nou domicili social i a les oficines.
Un procés de pèrdua de personalitat (1906-1920)
Claudi López i Bru, segon marquès de Comillas, fou el president del Banc durant la seva darrera etapa (Compañía Trasatlántica, Cien años de vida sobre el mar, 1850-1950, Madrid 1950).
La conjuntura, els homes i l’organització
El president Claudi López i Bru, segon marquès de Comillas, ocuparà el càrrec durant tots aquests anys. És, també, el president del Banc Hispano-Colonial i ell mateix exerceix com a banquer individual. Al costat seu, com a vicepresident, hi figurà durant molts anys el seu cunyat, Eusebi Güell i Bacigalupi, casat amb la seva germana Isabel. A la mort d’aquest, el 1918, el substituirà com a conseller Clemente Miralles de Imperial, germà d’un cunyat d’Eusebi Güell, mentre la vicepresidència queda a les mans de Robert Robert i Surís, comte de Torroella de Montgrí i fill d’Agustí Robert, un dels homes de confiança del primer marquès de Comillas. El banc es manté clarament dintre de l’obediència del grup.
La suposada “languidez de la vida mercantil”, que esmenta la Memòria del 1907 és paral·lela a l’esllanguiment del banc i a la seva manca d’iniciatives. Les seves operacions són les mateixes del Banc Hispano-Colonial. Cal preguntar-se si el Crèdit Mercantil té alguna raó de ser, al marge de ser un apèndix de l’altre.
La resposta serà un assaig, limitat, en el terreny de la banca comercial. Igual que altres bancs catalans, el 1912 el Crèdit dóna un tomb amb la creació de la seva secció de banca. Des d’ara buscarà captar dipòsits de tercers en forma de comptes corrents i d’imposicions a termini, amb l’al·licient d’uns interessos abonables sobre els saldos existents, que esperen invertir en crèdits comercials. L’any següent (1913) celebrarà els 50 anys de la seva fundació en un ambient de poca festa. El 1914 compra cotó en els mercats d’origen, que ven als seus clients cotoners, amb facilitat de crèdit.
El 1916 el Crèdit Mercantil obrirà una agència urbana a la ronda de la Universitat de Barcelona (Fotografia de l’època).
El 1916 obrirà una agència urbana al núm. 32 de la ronda de la Universitat de Barcelona i el 1918 una primera sucursal a Sant Feliu de Guíxols. És una exigència de la secció de banca, com ho és la creació “de la nueva operación de Cuentas de Ahorro” (1918), que fins aleshores no tenien.
Fons propis i resultats
El 1905 el banc té un capital de 12 993 250 pessetes, representat per 51 973 accions de 500 pessetes cadascuna, desemborsades en el 50%, després de repetides i continuades reduccions de capital. Encara en farà dues més, per compra de les pròpies accions en el mercat, el 1910 i el 1911. Però aquesta darrera vegada es proposa, sobretot, arrodonir el capital. Ho aconseguirà amb la compra i anul·lació de 1 973 accions entre els dos anys esmentats, de manera que consolida el seu capital nominal en 25 milions i el seu capital efectiu en 12,5 milions, representat per 50 000 accions.
Crèdit Mercantil. Rendibilitat d'acció, 1906-1920
Les operacions de la secció de banca “nos han permitido compensar en buena parte los beneficios que en plena normalidad hubieran podido reportarnos las emisiones de valores, empréstitos y otras operaciones análogas” (Memòria del 1915).
Al novembre del 1918 es va fer un canvi en els títols representatius del seu capital. Un canvi que no afectava els fons propis, ja que les 50 000 accions de 500 pessetes, desemborsades en el 50%, es transformaren en 100 000 accions de 250 pessetes, desemborsades en el 100%.
La rendibilitat de l’acció, mantinguda en el 5% durant anys, baixarà fins el 2% amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, però recupera ràpidament els nivells anteriors i els supera, fins obtenir el 10% de rendibilitat els darrers anys.
Dipòsits
El volum de dipòsits de tercers s’incrementa fortament, com a resultat de la creació de la secció de banca i, sobretot, per l’eufòria creada per la neutralitat espanyola durant la Primera Guerra Mundial. Els comptes corrents s’enfilen fins a 47,8 milions el 1918 i cal subratllar que el balanç fa constar que aquesta és la suma de les pessetes i dels comptes oberts en moneda estrangera.
Inversió
Cartera de valors
Crèdit Mercantil. Evolució de les principals partides del balanç (en pessetes), 1906-1020.
El Crèdit intensifica durant els primers anys d’aquest període el servei de valors, consistent a assegurar la col·locació d’emissions de títols que es llançaven al mercat, destinats en principi a ser traspassats a tercers, en aquest cas els seus clients, i a realitzar les operacions tradicionals de conversió, amortització i liquidació de títols. En destacarem les següents:
- 1906 – conversió de les obligacions del Tresor espanyol al 3% pels títols de deute públic amortitzable al 5%; conversió de les obligacions de la Companyia General de Tramvies; conversió del deute municipal de l’Ajuntament de Barcelona.
- 1907 – col·locació d’obligacions de la Companyia Barcelonesa d’Electricitat, de nous títols del deute municipal de Barcelona i de bons de la Reforma Interior; d’obligacions de la Societat General de Ferrocarrils Basco-Asturiana.
- 1909 – col·locació d’obligacions de la Unión Alcoholera Española, d’un dels nefastos emprèstits russos en francs francesos, que serà denunciat pel govern de Lenin el 1917, d’obligacions de la General Azucarera Española.
- 1910 – col·locació d’obligacions de la Companyia Transatlàntica, de la Societat General d’Aigües de Barcelona, de la Compañía de Caminos de Hierro del Norte de España, de la Societat Navegació i Indústria.
- 1911 – obligacions de la Companyia General d’Asfalts i Pòrtand —Asland—.
- 1913 – obligacions dels Ferrocarriles Andaluces.
- 1915 – obligacions del Ferrocarril de Madrid-Saragossa-Alacant.
- 1916 – obligacions de la Catalana de Gas i Electricitat.
- 1917 – obligacions de la Mancomunitat de Catalunya.
- 1918 – obligacions de la Barcelona Traction.
Carta amb la qual el Crèdit Mercantil comunicava els canvis als seus clients. El 1912 el Crèdit Mercantil féu un tomb arran de la creació de la secció de banca i d’un assaig en el terreny de la banca comercial.
Anunci publicat al “Diari de Barcelona”, juliol 1912.
Cap d’aquestes operacions no té un interès especial. No tenen res d’apassionants i, a més, el Crèdit Mercantil no està a l’alçada de bancs com la SA Arnús-Garí o la Banca Arnús, que també les fan, amb més professionalitat i empenta.
Les inversions directes en títols són les mateixes del Banc Hispano-Colonial:
- 1907 – inici dels seus negocis a l’Àfrica, amb una participació en les obres del port de Melilla i de les illes Chafarinas. El 1908 és la participació en Mines del Rif —ferro— i la fàbrica d’electricitat de Tànger, així com en la Societat de Construcció Naval, que es presenta i guanya el concurs públic per a la construcció de la nova flota espanyola.
- 1909 – Carbonera Española SA, Hotel Ritz-Madrid.
- 1913 – Obres de sanejament del subsòl de Madrid, en contracte obtingut per Foment d’Obres i Construccions, a la Compañía General Española de África.
- 1914 – Compañía General de Almacenes de Depósito.
- 1918 – Banc de Crèdit Industrial.
L’absorció pel Banc de Barcelona (1920)
Era lògic que el marquès de Comillas, president del Crèdit Mercantil i del Banc Hispano-Colonial es preguntés si no hi havia un banc de més. El Banc Hispano-Colonial havia entrat en una etapa de banc d’obres públiques, de les quals participava també el Crèdit. Mentrestant, el Banc de Barcelona, també vinculat per consellers comuns amb l’Hispano-Colonial, es deixava arrossegar per l’eufòria especulativa nascuda de la Primera Guerra Mundial, i semblava que es menjaria el món amb les seves grans operacions de crèdit i d’intermediació.
El 1918 un cronista barceloní recull que “a propòsit del Banc de Barcelona i del Crèdit Mercantil, s’ha dit a Borsa que han quedat ja convingudes les bases de la seva fusió, la qual entrarà en vigor abans de terminar el corrent mes de gener” (“Economia i Finances”, gener del 1918). No va ser així, ja que l’operació no es farà fins al cap de dos anys.
Pati central del banc, al Carrer Ample de Barcelona (Barcelona Artística e Industrial, 1914).
El Crèdit Mercantil era obligat pels estatuts a definir el seu futur. L’article 3 dels estatuts del 1870 establia que “su duración —la del Crèdit Mercantil— será por el término de 50 años, a contar desde el 1 de enero de 1870”. El primer de gener de 1920 s’acabava la vida jurídica del Crèdit Mercantil, si la Junta d’accionistes no decidia una altra cosa. Una Junta extraordinària, celebrada el 5 de novembre de 1918 acordà la pròrroga de la vida del Crèdit Mercantil per 90 anys més.
Tot indica que els membres del Consell o Junta de Govern no estaven d’acord sobre el que calia fer. Hi havia els qui demanaven la continuïtat i els qui preferien la seva integració en un altre grup. Guanyarà aquesta segona actitud, gràcies a la força del grup del marquès de Comillas, que tenia una posició majoritària. Es podria haver anat a una fusió amb el Banc Hispano-Colonial, que tenia un balanç paral·lel al del Crèdit, però si Claudi López i Bru optà per una fusió amb el Banc de Barcelona és perquè devia pensar que aquesta operació li donaria una posició forta en un banc que no dominava, mentre que la del Banc Hispano-Colonial no hauria fet més que confirmar la seva posició de control. El resultat és que al començament del 1920 s’acordà la fusió amb el Banc de Barcelona, establint que aquest donaria 7 accions del Banc de Barcelona per cada 10 de les del Crèdit Mercantil.
Es va donar un termini fins el 20 d’agost per fer l’intercanvi de les accions, però es va allargar, ja que no tots els accionistes s’hi adheriren. Era lògic, perquè aleshores ja començaven a córrer rumors sobre la solvència financera del Banc de Barcelona.
Quatre consellers del Crèdit Mercantil s’incorporaren a la Junta de Govern del Banc de Barcelona: Claudi López i Bru, marquès de Comillas, Robert Robert, comte de Torroella de Montgrí, Josep Monegal i Nogués i Antoni Bach de Portolà. Poques setmanes després d’ocupar el càrrec, quan encara devien faltar alguns tràmits administratius per al canvi de les accions, el Banc de Barcelona presentava la suspensió de pagaments.
La situació financera del Crèdit Mercantil devia ser sana. Al marge de disgustos com el que els devia proporcionar l’emprèstit rus, denunciat pel govern revolucionari, no consta que arrossegués pèrdues, ni operacions especulatives que les poguessin crear.
A continuació es presenta la llista de presidents de la Crèdit Mercantil des de la seva fundació el 1863 fins al 1920:
- 1863-1869 — Tomàs Coma i Miró
- 1869-1872 — Josep Amell i Bou
- 1873-1880 — Josep Ferrer i Vidal
- 1881 — Josep Canela i Reventós
- 1882-1883 — Antoni López i López, primer marquès de Comillas
- 1883-1920 — Claudi López i Bru, segon marquès de Comillas