La constitució
Aquest primer Banc de Catalunya —cap relació amb el d’Evarist Fàbregas i els germans Recasens— es constituí a Barcelona el 16 d’abril de 1881. Els promotors es proposen crear una “sociedad anónima de crédito que contribuya al desarrollo y fomento de las empresas de interés público y sirva a la necesidad que se siente de un auxilio a la industria y al comercio” (de l’escriptura de constitució). S’estableix un capital de 40 milions de pessetes, representat per 80 000 accions de 500 pessetes cadascuna. En un primer moment es desemborsarà el 25% del capital subscrit, o sigui deu milions. És un projecte molt ambiciós, subratllat pel nom de l’entitat
Els promotors són tots ells membres de l’alta burgesia barcelonina i d’altres poblacions catalanes. Hi ha propietaris —el president, Ramon de Sentmenat—, “americanos” enriquits i ennoblits —Antoni Samà—, industrials —Josep Sert, Isidre Gassol, Joan Coma— o professionals —Josep Vilaseca—. A l’hora de la subscripció sorprèn veure com Ramon Comas i Cañas subscriu 61 000 de les 80 000 accions emeses, o sigui el 76% del capital. Ramon Comas és un comerciant i no té cap nom ni prestigi especials. Es pot pensar que una part de les seves accions eren per a vendre a tercers.
Aquest va ser el primer Consell d’Administració (1991):
- President – Ramon de Sentmenat i de Despujol, marquès de Ciutadilla
- Vicepresident – Josep Vilaseca i Mogas
- Directors – Ramon Comas i Cañas; Pelegrí Pomés i Bordas; Àngel Roca i Solà
- Vocals – Antoni Samà i Urgellés, marquès de Samà; Toribi Duran i Garrigolas; Joan Coma i Xipell; Isidre Gassol i Civit; Josep Sert i Rius; Pere Bresca i Urrutia; Josep Carbonell i Bruges; Salvador Ferrer i Martí; Cosme Regàs i Pompido
- Administrador – Manuel Martorell i Peña
L’ampliació de capital
Set mesos després de la constitució del banc —el 14 de novembre de 1881— la Junta d’Accionistes es tornava a reunir per reformar els estatuts i augmentar el capital de 40 a 100 milions de pessetes “por habérselo aconsejado la experiencia ya desde los primeros días de su instalación” (de l’escriptura de modificació dels estatuts). La primera causa de l’ampliació és la forta demanda d’accions. Però els promotors també hi veuen “la perspectiva de importantísimas operaciones de crédito” (Memòria del 1882) i la possibilitat de participar en emissions de títols “de indudable y beneficioso resultado”.
Títol del Banc de Catalunya, 1881.
En ampliar el capital es veu la possibilitat d’una operació financera, molt interessant per al banc, aprofitant que la demanda d’accions paga elevades plusvàlues per les ja emeses en el mercat barceloní. Aquesta plusvàlua pot passar al compte de resultats del banc, si s’incorpora al preu d’emissió de les noves accions. Així, les 120 000 accions noves —de la sèrie B— seran desemborsades en el 25% del seu nominal, com les altres, però la subscripció costarà 260 pessetes: 125 pessetes en concepte de l’esmentat 25% i 135 pessetes com a plusvàlua. D’aquesta manera el banc s’assegura uns beneficis de 16,2 milions de pessetes. Es donen fins a sis mesos per a pagar la totalitat del preu, en diversos terminis. Les accions de la sèrie B s’oferien amb caràcter preferent als subscriptors de la primera sèrie, però era evident que aquests no la cobririen i això permetria ampliar la base accionarial.
Les 120 000 accions van ser subscrites al final del 1881. Els seus titulars van haver de pagar 65 pessetes per acció en el moment de fer-ho, mentre es comprometien a atendre els altres terminis, en un breu període de temps.
El primer exercici —de set mesos i mig de durada— es tancà amb uns beneficis de 16,8 milions, ja que es comptabilitzaren com a tals tots els procedents de l’ampliació de capital, que només havien cobrat en una quarta part. Deu milions passaren a reserves voluntàries. Els accionistes —vells i nous— reberen un dividend de 22 pessetes per acció, que representava el 17,6% de rendibilitat per un capital que tenia poques setmanes o pocs mesos de vida.
Pagaré cedit al Banc de Catalunya, 1881.
Però el gener del 1882 començà la crisi borsària, van desaparèixer les plusvàlues que tenien les cotitzacions, i les accions del Banc de Catalunya quedaren per sota la par —per sota del seu valor nominal—. Els subscriptors, des d’aquell moment, no van tenir cap interès a fer més desemborsaments, amb el benentès que haguessin tingut els diners per fer-los, ja que no era així. El mes de març del 1882 es comencen a sentir veus que publiquen escrits als diaris anunciant el desastre que es veu venir, perquè les accions que no estiguin al dia de pagament dels terminis previstos poden ser declarades caducades, i els accionistes, perdre el capital aportat fins aquell moment. La solució, segons aquestes veus, seria una reducció del capital social. Una reunió d’accionistes, que tingué lloc al teatre Romea de Barcelona, acordà nomenar una comissió encarregada de discutir amb la Junta de Govern del banc una solució pactada.
La Junta, “tomando en consideración lo propuesto... en vista de las circunstancias extraordinariamente aflictivas y anormales de esta plaza” (Diario de Barcelona, març del 1882, pàg. 3506) acordà prorrogar el termini de pagament dels desemborsaments previstos. Una Junta extraordinària d’accionistes, convocada al final de març, aprovà la proposta, confiant que la conjuntura canviaria i els canvis recuperarien el pols.
Les inversions
La Companyia Peninsular Sucrera
En la primera Junta ordinària d’accionistes, celebrada al gener del 1882, la Junta va manifestar que “ha firmado ya el compromiso y realizado las compras preliminares de una sociedad industrial”. Es tractava de la Companyia Peninsular Sucrera, una empresa que es proposava la fabricació de sucre, procedent de la canya, a la zona d’Almeria. El projecte era de dos enginyers de mines catalans, Silví Thos i Josep Bover (vegeu La Companyia Peninsular Sucrera). No es tractava de cap ximpleria. Però la indústria no es posarà en marxa fins el 1885 i els accionistes minoritaris, que també devien ser-ho del Banc de Catalunya, es vengueren les accions al banc i es dispersaren. El Banc de Catalunya es trobarà propietari d’una empresa amb problemes de capital circulant a la qual haurà de donar crèdit, incrementant així el seu endeutament.
La Compañía del Ferrocarril Económico de Valladolid a Medina de Rioseco
Banc de Catalunya. Evolució de les principals partides del balanç (en pessetes).
El Banc de Catalunya va fer un crèdit important a la Compañía Española de Ferrocarriles Económicos —2 milions de pessetes, segons alguna informació—. Aquesta companyia, creada sobre la base del Ferrocarril de Mollet a Caldes de Montbui —inaugurat el 1880—, havia obtingut diverses concessions ferroviàries: la de Valladolid a Medina de Rioseco, la d’Olot a Girona, la d’Igualada a Martorell i la de Martorell a Sant Vicenç de Calders. L’empresa tindrà greus problemes financers i s’haurà de desprendre de les concessions. El Banc de Catalunya es trobarà amb la de Valladolid a Medina de Rioseco, com a únic camí per a recuperar el crèdit. La línia havia començat tot just a construir-se i el banc es va veure obligat a continuar-la.
Banco General de Madrid
El Banc de Catalunya fou un dels fundadors d’aquest banc, creat a Madrid al final del 1881, sota la “iniciativa del capitalista José Carbonell, bajo los auspicios del Banco de Cataluña y respetables casas del extranjero” (Diario de Barcelona, desembre del 1881, pàg. 15151). A Madrid la Febre d’Or va ser fluixeta, ja que es crearen només cinc bancs entre el 1881 i el 1882. El Banc de Catalunya subscriví 10 995 accions del banc madrileny, amb una inversió d’1 374 375 pessetes.
Altres inversions
El banc va subscriure obligacions del Ferrocarril de Medina del Campo a Zamora, Orense i Vigo, una empresa moguda per interessos i administradors catalans, i del Ferrocarril de Madrid a Saragossa i Barcelona.
Consta també la propietat del Balneari de Betelu, a Navarra. També aquí el Banc de Catalunya va tenir mala sort. El 1885 va morir un dels clients al balneari. El temor —infundat, segons el banc— que la causa de la mort hagués estat el còlera “sembró el pánico entre los concurrentes, que abandonaron el establecimiento atropelladamente” (Memòria del 1885).
L’escampada dels promotors
El 1882 va dimitir el president del banc, marquès de Ciutadilla, l’administrador, Casagemas, i un conseller, Àngel Roca. Un any més tard ho feien Josep Sert, Bartomeu Mitjans —que havia substituït Roca—, Pere Bresca, Pelegrí Pomés i Ramon Comas. Massa dimissions per a acceptar l’excusa de la salut que donen la majoria. El nou president serà l’advocat Josep Vilaseca.
La reducció de capital i el camí de la liquidació
El 24 de gener de 1884 la Junta d’Accionistes acordava una reducció del capital “para evitar la eventualidad de la exacción de los dividendos pasivos”. La pròrroga per pagar els terminis de desemborsament no havia solucionat res i els accionistes continuaven demanant la reducció, que allunyava el temor de declaració de caducitat de les accions. D’una banda es cancel·laren 17 972 accions, comprades pel mateix banc als preus del mercat. De l’altra, les accions de 500 pessetes, desemborsades en el 25%, es convertien en accions de 125 pessetes, totalment desemborsades. Gairebé totes les reserves s’aplicaven a cancel·lar pèrdues. El banc quedava així amb un capital real de 12,5 milions de pessetes, en una situació més tranquil·la —pel que fa als accionistes— i més equilibrada —pel que fa al capital—.
Resguard d’accions del Banc de Catalunya, 1885. El 1884 el Banc acordà la reducció del capital.
Des del 1883 les Memòries parlen de l’ambient de “desaliento general y extrema desconfianza”. Els negocis no van bé. La Companyia Peninsular Sucrera produeix sucre des del 1885, però l’arribada de sucre cubà fa abaixar el preu. El ferrocarril de Valladolid a Medina de Rioseco ja funciona, però el 1885 l’epidèmia de còlera ha reduït fortament els ingressos. El 1886 es tornen a sentir veus a la premsa de Barcelona que demanen la reducció de capital, però aquesta vegada retornant una part als accionistes. La Junta de Govern cedirà una vegada més, i situarà el nou capital en 8 750 000 pessetes.
El Banc de Catalunya anirà fent la viu-viu els anys següents. Liquida l’empresa sucrera i manté el ferrocarril de Valladolid a Medina de Rioseco, que no és cap negoci, però tampoc cap desastre. El banc es dedica ara a operacions comercials.
Finalment una Junta d’Accionistes, celebrada el 26 de març de 1892, acorda la dissolució de la societat, que es va realitzar més o menys ordenadament, durant els darrers anys del segle.