La constitució
L’escriptura de constitució del Banc Financer s’atorgà el 7 de novembre de 1881. Dinou persones van comparèixer davant del notari per crear un dels projectes més ambiciosos de la Febre d’Or.
El Banc es constituïa amb un capital de 20 milions de pessetes, però amb la intenció d’augmentar-lo ben aviat fins a 60 milions. El nom —diguem-ho de passada— era una redundància, ja que un banc és financer per definició.
Estatuts del Banc Financer, 1881.
L’objectiu social, segons els estatuts, reflecteix l’ambició dels seus promotors. Des de “suscribir o contratar empréstitos con el Gobierno” fins a “crear, adquirir y explotar toda clase de empresas de ferrocarriles, canales, puertos, fábricas, minas, aguas, riegos alumbrados”, hi és tot. La intenció és reunir un gran capital per poder-lo invertir en el que els administradors considerin més convenient.
Els promotors són persones sense història empresarial al darrere. Aquesta era la primera Junta de Govern (1881):
- President – Josep Pertegàs i López
- Vicepresident – Domènec Sitjes i Margenat
- Directors – Eusebi Pouplana i Salgado; Josep Farreras i Espina; Joan Millet i Bertran
- Vocals – Domènec Busquets i Vila; Francesc Ylla i Martí; Gerard Campassol i Bernis; Josep Adrià i Solà
El president, Josep Pertegàs, es presenta com a “soltero y rentista” a l’escriptura de constitució i poca cosa en sabem, fora de la seva intervenció en altres empreses creades durant aquest mateix període. Domènec Sitjes, el vicepresident, és un propietari. Altres membres de la Junta de Govern participen d’aquestes característiques: no són empresaris, sinó persones que disposen de capital. O bé són persones que podríem qualificar d’assessors financers, com és el cas de Josep Garí i Cañas, a qui ja hem trobat com a fundador del Banc de Préstecs i Descomptes, i que és un dels dinou promotors del Banc Financer. El futur creador de la SA Arnús-Garí és aleshores l’apoderat d’Evarist Arnús, “Don Evaristo”, el primer corredor de Borsa de Barcelona. Atès el seu caràcter secundari dintre del banc, veiem aquest promogut per clients del despatx d’Arnús, els quals Josep Garí acompanya en la seva aventura, però sense jugar-s’hi altra cosa que el seu consell.
El repartiment del capital subscrit reforça la idea d’un grup de propietaris i rendistes, amb el suport d’uns assessors financers. El banc tindrà 40 000 accions de 500 pessetes de nominal cadascuna d’elles. Els dinou promotors de la societat en subscriuen només 20 675 i cadascun d’ells ho fa per una xifra semblant —entre 1 075 i 1 150 accions—, de manera que no hi ha protagonismes, ni posicions de força. Accepten el desemborsament del 25% del nominal —que és el mínim exigit per la llei—, i en el moment de la constitució aporten el 5% d’aquest nominal, és a dir, 25 pessetes.
La subhasta
La febre inversora és encara molt alta el mes de novembre del 1881, tot i que ja s’han creat sis bancs més a Catalunya del començament d’any ençà. És febre especuladora, més que inversora, ja que els qui tenen diners per a invertir compten de sortir-ne ben aviat, després de realitzar uns bons beneficis. El grup promotor del Banc Financer devia comptar amb la confiança de molts barcelonins i el projecte va ser ben rebut.
És en aquest marc que el 17 de novembre, deu dies després de la constitució del banc, la Junta de Govern fa pública una nota en què comunica que ha rebut ofertes per a la compra de les accions no subscrites, amb el que la Junta en diu un “diez por ciento de beneficio”, que significa pagar 50 pessetes de plusvàlua sobre una acció de 500 pessetes nominals, de les quals s’hauran de desemborsar 125 en un termini curt. Un cop vista l’oferta, la Junta creu que en pot treure profit i les ofereix en subhasta pública al millor postor, amb el benentès que les ofertes mai no poden quedar per sota de la rebuda.
Aquesta subhasta proporcionà uns importants beneficis al Banc Financer, que —com a tal— encara no ha mogut un sol dit. En el primer any social complet —el 1882— els beneficis líquids són d’1 706 000 pessetes, atribuïbles tots ells a les plusvàlues obtingudes amb la col·locació de les accions. Si la plusvàlua hagués estat de 50 pessetes per acció no subscrita —segons la primera oferta rebuda—, el benefici hauria estat de prop d’un milió de pessetes, de manera que hem de creure que hi va haver ofertes superiors.
Ho confirma el fet que l’acció del banc cotitzi a la Borsa de Barcelona, durant el 1882, amb un canvi que oscil·la entre el 30 i el 50%, sobre un nominal del 25%, desemborsat, des del mes de desembre del 1881. El banc va fer un gran benefici i els seus promotors també, si van aprofitar l’ocasió, venent una part de les accions.
El compromís
El 22 de juliol de 1882 la Junta de Govern acordà el repartiment entre els accionistes del fons de reserva creat gràcies a les plusvàlues obtingudes per la col·locació de les accions no subscrites. L’acord suposava repartir 1,7 milions entre els titulars d’un capital real de 5 milions de pessetes. L’acord es devia prendre després d’una forta discussió i d’una majoria molt justa, ja que immediatament després de la reunió, els tres membres de la Junta Directiva i la meitat de la Junta de Govern anunciaren la seva dimissió, si es mantenia l’acord, i convocaren Junta extraordinària d’accionistes per a debatre’l. Era la posició ortodoxa d’uns administradors que no volien veure reduïdes les reserves a zero, i que plantaven cara a l’especulació pura.
En aquell moment, l’eufòria econòmica d’uns mesos abans havia desaparegut. Les cotitzacions a Borsa havien baixat força i l’actitud dels especuladors era la de realització de beneficis i no invertir més en accions. El que preocupava més als subscriptors és que la Junta de Govern acordés nous dividends passius, és a dir, reclamés la part del capital no desemborsat. Si no es desemborsaven es podia perdre el capital ja aportat.
La Junta d’Accionistes que se celebrà el 15 de novembre de 1882 representa un compromís entre els professionals, que volen seguir amb el projecte, i els accionistes que pretenen frenar uns directius que encara pensen a invertir i fer empresa. D’una banda, es precisa en els nous estatuts aprovats la conveniència d’assegurar als accionistes un dividend fix mínim del 6%, amb càrrec als beneficis o a les reserves constituïdes. D’una altra, s’estableix que les reserves creades es destinaran a reduir el capital, comprant pel seu valor nominal les accions que es puguin cancel·lar, segons un sorteig. No hi haurà exigència de dividends passius fins que no estiguin esgotades les reserves.
La liquidació
Un any després de la seva constitució, el banc no havia fet cap operació per a les quals s’havia creat. Totes les seves activitats havien girat al voltant de l’especulació sobre les pròpies accions i els problemes derivats dels beneficis obtinguts.
La febre inversora minva ràpidament i el 1883 no hi ha qui cregui en guanys extraordinaris a curt termini. El 17 d’octubre d’aquest any el Banc Financer celebrà una Junta extraordinària d’accionistes en la qual Josep Pertegàs, Joan Millet, Eusebi Pouplana, Josep Farreras i Domènec Busquets presentaren la dimissió, alhora que demanaven l’acord de liquidació del banc perquè no tenia raó de ser, ja que no hi havia perspectives d’inversió en el futur. La Junta prengué l’acord de liquidació, mantingué la confiança en l’equip de govern i convertí la Junta en Comissió Liquidadora, a la qual s’afegiren dos accionistes: Manuel Sunyer i Òscar Latorre.
En un temps breu, la Comissió Liquidadora retornà la totalitat del capital desemborsat: 125 pessetes per acció, a la qual posteriorment s’afegirà una pesseta més, pel que consta.