Aquesta entitat fou creada a Tarragona al final del 1919. Els seus promotors foren els banquers reusencs Fàbregas i Recasens —que constituïren tot seguit el Banc de Catalunya—, conjuntament amb una sèrie de personalitats tarragonines. No partiren de zero, sinó que compraren la sucursal del Banc de Valls a Tarragona per un milió de pessetes.
El banc responia a un neguit de l’estament comercial tarragoní, que constatava la presència del Banc de Tortosa a Tortosa, del Banc de Reus de Préstecs i Descomptes a Reus i del Banc de Valls a Valls, mentre que la capital de la província no disposava de banc propi. La revista de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Tarragona es féu ressò d’aquest neguit, amb motiu de la seva constitució:
“El Banco Comercial de Tarragona viene, no ya a robustecer, sinó a completar, por decirlo así, nuestra personalidad. Desde que en mala hora desapareció la institución bancaria que otra generación creó con exacta visión del porvenir [una referència al Banc Local de Tarragona] la industria y el comercio de la ciudad prestaban tributo a otras entidades muy dignas de respeto, pero que por la procedencia de sus capitales era difícil se moviesen a impulsos del patriotismo local” (revista “El Comercial”, reproduït a “Vida Econòmica de la Provincia de Tarragona 1918-1919”, pàg. 320).
El 1920 va ser un any de projectes, molts dels quals no s’arribaren a realitzar. La guerra europea donà un fort impuls al comerç marítim, i el 1918 es creà a Tarragona Drassanes de Tarragona SA, amb els germans Mallol i els germans Bonet com a promotors, els quals també formaven part del primer Consell del banc. Els altres consellers tarragonins eren comerciants o viticultors.
El Consell d’Administració del Banc Comercial de Tarragona el 1920 era:
- President – Joan Pallarès
- Vicepresident – Evarist Fàbregas
- Vocals – Eduard Recasens, Josep Bonet, Josep Antoni López, Xavier de Múller, Lluís Bonet, Tomàs i Maties Mallol, Manuel d’Orobio, Joan Pich i Pon, Enric Ventosa, Ferran de Querol
- Director – Pere Lloret
El banc es constituí amb un capital de 5 milions de pessetes, dels quals se’n desemborsaren la meitat. Començà a funcionar l’1 de gener de 1920, es donà d’alta immediatament a l’Associació de Banquers de Barcelona i s’inscriví a la Comissaria Espanyola de la Banca Privada amb el núm. 75 de la Banca Local.
Acció del Banc Comercial de Tarragona SA, 1918.
El 1921, Fàbregas i Recasens —ara Banc de Catalunya— vengueren la seva participació als tarragonins. El banc inicià una expansió aquell mateix any. Per una part, participà en una ampliació de capital de la Caixa de Crèdit i d’Estalvi del Vendrell, fet que li donà una posició majoritària en aquesta entitat. Per l’altra, inicià la creació de sucursals amb l’obertura d’oficines a l’Arboç, Torredembarra, el Morell i Vila-seca. La nova direcció féu una forta política d’inversió en crèdits i cartera comercial, però també en valors. El banc pagà un dividend del 8% a compte dels resultats de l’exercici del 1923 i del 6% l’any següent. A partir del 1925, els balanços trimestrals presentats al Consell Superior Bancari mostren un fort increment de la partida “altres comptes” del passiu, que arribà a 7 milions de pessetes.Al final del 1925, els recursos ordinaris de tercers eren de 12,9 milions de pessetes —3 de fons propis i 9,7 de dipòsits—, mentre a l’actiu hi havia inversions per un total de 17,2 milions —8,3 de cartera d’efectes, 2,9 de crèdits, 2,6 de fons públics i 3,4 de valors privats—. L’excés d’inversió, que aquestes xifres posen en evidència, havia d’estar finançat pels 7 milions d’“altres comptes”, que no aclaria el titular.
L’abril del 1926, el Banc Comercial de Tarragona presentà la suspensió de pagaments. La causa directa fou la publicació al diari “Las Noticias” de Barcelona d’un article en què es feia referència a un banc —sense anomenar-lo— que tenia problemes difícils de resoldre. L’article —en forma de retall— fou tramès a més de 600 clients de dipòsit del banc, els quals reaccionaren retirant-ne els seus diners i provocant la suspensió de pagaments de l’entitat. La mala voluntat era evident.
La revista econòmica de la Lliga Regionalista explicà que els 7 milions d’“altres comptes”, que figuraven al passiu del banc, corresponien a un crèdit concedit pel Banc d’Espanya, amb garantia de valors. Però, com que la cartera de valors propis no arribava als 7 milions esmentats, això hauria significat que el banc havia pignorat títols de clients, com si fossin seus. Feia poc que aquest fet s’havia produït en dos bancs bascos —Crédito de la Unión Minera i Banco Vasco—, que acabaren molt malament (“Economia i Finances”, 25 d’abril de 1926).
Al juliol del 1926, el Banc Comercial de Barcelona es féu càrrec del que quedava del banc, i obrí oficina pròpia en els seus locals. Tot seguit es procedí a la liquidació de la societat.