Anunci de Girbau i Cia. (Anuario de la ciudad de San Feliu de Guixols, 1905). El Banc de l’Empordà té el seu origen a l’empresa Girbau i Companyia.
El Banc de l’Empordà, creat el 1914, tingué el seu origen en una casa de banca, Romaguera i Girbau, constituïda a Sant Feliu de Guíxols al final del segle XIX. Els socis —Antoni Romaguera i Narcís Girbau— no es van entendre i acordaren separar-se, tot creant una banca cadascun d’ells. La de Girbau funcionà un temps a nom del seu fill Arseni, en un local del carrer de l’Hospital, fins a la constitució de Girbau i Companyia, formada pel pare i els seus dos fills —Arseni i Enecón—.Arseni Girbau havia après l’ofici al Banc de Préstecs i Descomptes de Barcelona, d’on va portar dos professionals de la banca comercial, Marià Escudé i Josep Bertran i Migoya. Tots tres donaren un fort impuls al banc, entrant decididament en les operacions de comerç exterior, vinculades a la indústria surera de la comarca. Obriren una oficina a Palafrugell —carrer de Sant Ramon, núm. 3—, amb Bertran com a director. Girbau i Companyia era el corresponsal del Banc d’Espanya a la comarca.
El Consell d’Administració del Banc de l’Empordà el 1914 era:
- President – Narcís Girbau i Serra
- Vicepresident – Arseni Girbau i Valls
- Secretari – Enecón Girbau i Valls
- Vocals – Joan Ventosa i Calvell, Robert Trias i Romeu, Francesc d’A. Santinyà i Bragulat
El 1914, amb motiu de la crisi surera, conseqüència de la guerra europea, les dues banques de Sant Feliu —Girbau i Companyia i Successors de R. Valls i Martí— presentaren suspensió de pagaments. Però la suspensió de Girbau i Companyia durà poc i portà a la constitució del Banc de l’Empordà al final del 1914, que recollí el que havia fet aquella entitat, amb les dues oficines a Sant Feliu i Palafrugell. El banc tenia un milió de pessetes de capital, però només 200 000 pessetes desemborsades.
El 1917, el Banc de l’Empordà es donà d’alta a l’Associació de Banquers de Barcelona. El banc trobà el suport financer del Banc de Terrassa per a les seves operacions. Quan aquest entrà en crisi —el 1920—, els empordanesos s’adreçaren al Banc de Barcelona, però això fou com sortir del foc per a caure a les brases, ja que aquest suspengué pagaments al final d’any. La situació de feblesa extrema en què quedà el Banc de l’Empordà l’obligà a presentar també la suspensió de pagaments, cosa que s’escaigué el juliol del 1922, i la posterior liquidació.