SA Arnús-Garí (1910-1942)

Josep Garí i Cañas

Josep Garí i Cañas nasqué a Mataró el 18 de març de 1854. El seu pare, Pere Garí i Puig, era un petit fabricant de gènere de punt, al qual no van anar gaire bé les coses. A 15 anys, Josep Garí entrà de meritori a la casa d’Evarist Arnús, a Barcelona. Allí es convertí en secretari de Miquel Mestre i Cabañes, que era l’apoderat del banquer i borsista, i, quan aquest es jubilà, esdevingué l’apoderat i home de confiança de Don Evaristo. A partir d’aleshores visqué en un pis al passatge del Rellotge, núm. 3, on hi havia les oficines del banc, conjuntament amb el seu pare i el seu germà Lluís. El pare hi treballà com a caixer.

Josep Garí ingressà com a soci del Casino Mercantil el mes d’abril del 1879, i el seu germà Lluís, l’octubre del 1887. Josep Garí visqué els mesos de la “febre d’or”, en què —com explicava— es treballava des de les 8 del matí fins a la sortida de la funció de nit del Liceu. Al vestíbul del teatre, els borsistes acostumaven a fer les darreres operacions del dia. Garí fou un dels promotors del Banc de Préstecs i Descomptes SA i del Banc Financer (vegeu vol. III, pàg. 213-226 i 271-273), constituïts el 1881.

En morir Evarist Arnús, el 1890, Josep Garí s’associà amb el nebot, Manuel Arnús, amb el qual constituí Manuel Arnús i Companyia, empresa continuadora dels negocis del fundador, en el mateix local. Ells n’eren els gerents.

El 1907 morí el fill d’Evarist Arnús, Emili. El nét, Gonçal Arnús, d’acord amb el testament de l’avi, reclamà la seva participació en el banc. Era el propietari dels edificis del passatge del Rellotge, on hi havia les oficines de l’entitat, i aquest va ser el seu argument per a pressionar els dos socis. Manuel Arnús i Josep Garí preferiren dissoldre la societat i crear-ne una de nova, al mateix temps que abandonaven el local del passatge del Rellotge.

La creació

Manuel Arnús i Josep Garí i Cañas constituïren la SA Arnús-Garí el 1910 (SA Arnús-Garí, La evolución de la deuda pública española desde el año 1881, Barcelona 1926).

L’entitat es constituí el 1910 amb un capital de 5 milions de pessetes, representat per 1 000 accions de 500 pessetes cadascuna, que es repartiren entre els dos socis. Com al mateix temps es creava la Banca Arnús SA, hi hagué una certa confusió en els mitjans econòmics barcelonins. Manuel Arnús féu publicar un comunicat, en el qual deia:

“Me permito poner en su conocimiento que la casa de banca M. Arnús y Compañía, que por espacio de 20 años he dirigido, junto con mi socio, D. José Garí, cesa en sus negocios y queda en liquidación desde el 26 de los corrientes —del mes de juny—, y que simultáneamente y bajo la razón social ‘Sociedad Anónima Arnús-Garí’ abrimos al público en la calle Nueva de San Francisco, número 7 de esta ciudad, una nueva casa que se dedicará a las mismas operaciones que la extinguida y de la cual somos únicos gerentes y accionistas, el Sr. Garí y yo.”

El carrer Nou de Sant Francesc comença al carrer d’Escudellers, prop del passatge del Rellotge, en direcció a mar. Era el que més es podia assemblar al local que deixaven.

El primer dels bancs de valors (1910-1920)

Els homes i l’organització

Manuel Arnús i Josep Garí actuaren com a gerents de l’empresa fins a la mort del primer, el 23 de gener de 1916. El substituí en la gerència el gendre d’Arnús, Juan Antonio de Gamazo y de Abarca, comte de Gamazo. Però aquest, amb domicili a Madrid i a Barcelona, assumí un paper més representatiu que executiu, ocupant nombrosos càrrecs en consells d’administració i assumint responsabilitats a l’hora de dialogar amb l’administració central o demanar-li favors. Josep Garí i Cañas es convertí en el primer executiu del banc. Incorporà a la gestió el seu fill, Jordi Garí i Gimeno, i el seu nebot, Josep Garí i Gimeno, fill del seu germà Lluís. El 1920, la societat anònima tenia un Consell d’Administració amb el comte de Gamazo com a president, Josep Garí i Cañas com a vicepresident i els dos cosins Garí i Gimeno com a vocals. Hi actuava de secretari Carles de Molins i de Sentmenat.

Per a valorar la importància del banc cal tenir en compte les participacions personals i l’encreuament de participacions socials que hi havia en aquell moment en els bancs catalans. Manuel Arnús —després Gamazo— i Josep Garí en foren els grans protagonistes. Resultava difícil, sovint, distingir entre el que era patrimoni personal i el que era representació del banc, però, com que la SA Arnús-Garí era un banc de dos socis, tampoc no hi havia una gran diferència.

Evarist Arnús havia participat en la creació del Banc Hispano-Colonial. El seu nebot, Manuel Arnús, emparentat amb el marquès de Comillas, en fou accionista i conseller. També ho fou Josep Garí i Cañas, ja que la SA Arnús-Garí en tenia accions. El 1905, aquest va ser també nomenat conseller del Banc de Barcelona, en el marc d’una operació de renovació del banc, arran de la mort del seu fundador, Manuel Girona. Si hi sumem el fet que Josep Garí era l’home fort del Banc de Préstecs i Descomptes —que ara iniciava una nova etapa de banc comercial, amb la creació d’una xarxa d’oficines—, podem dir que Garí era present en el consell dels tres bancs més importants de Catalunya i en un de quart, que buscava el seu lloc en el conjunt del pastís financer català. Va ser ell el qui portà en safata el Banc de Préstecs i Descomptes perquè el Banc de Barcelona l’absorbís (vegeu vol. III d’aquesta obra, pàg. 213-226).

Amb aquest plantejament, és clar i evident que la SA Arnús-Garí tenia clars avantatges sobre la seva competència directa, la Banca Arnús. El pes personal dels seus dos accionistes era molt superior al que podia oferir el nét, que tenia els locals del fundador com a principal actiu i que havia de buscar ajut extern.

Però la suspensió de pagaments del Banc de Barcelona, els darrers dies del 1920, afectà Josep Garí i Cañas, tant des del punt de vista moral com econòmic i professional. Ell ja sabia què era tenir problemes financers greus, perquè el Banc de Préstecs i Descomptes li havia proporcionat força maldecaps d’aquest estil, però el banc havia aconseguit superar-los, i el seu bust figurava a la sala de reunions d’aquell banc, en homenatge dels seus col·legues en el Consell. Ara, el seu prestigi de banquer assenyat es posà en dubte. Econòmicament, la seva aportació per a trobar una sortida al fallit Banc de Barcelona li costà una mica més de 3 milions de pessetes, una xifra considerable. I si hem de creure un cronista (Antoni Massó, “Comercio y Navegación”, juliol del 1925), “la impresión que le causó la caída del Banco de Barcelona afectó de tal manera a su salud, que a ella ha de atribuirse su muerte” quatre anys i mig més tard, el 20 de juliol de 1925. El cert és que, després del daltabaix, Josep Garí dimití tots els seus càrrecs.

Pati d’operacions de la SA Arnús-Garí al passeig de Gràcia de Barcelona (SA Arnús Garí, La deuda municipal de Barcelona desde el año 1854, Barcelona 1926).

Durant els darrers anys d’aquesta etapa s’incorporà a la gestió del banc Josep Garí i Gimeno, nebot de l’anterior, que prengué el relleu de l’oncle. Es donà a conèixer al gran públic amb una iniciativa, recollida per Francesc Cambó: la creació del Trust Hispano Italià, un fons d’inversió en lires italianes, que havia d’aprofitar l’abundància de moneda estrangera existent, i el qual havien de seguir altres fons en altres divises. La idea, que no era cap ximpleria, fou exposada públicament primer per Garí —a “La Veu de Catalunya”, 27 de desembre de 1919— i després per Cambó —en una conferència el 30 de març de 1920—. Si de cas, potser era massa avançada per al seu temps. S’havia creat un grup bancari per a desenvolupar-la, que englobava la SA Arnús-Garí, el Banco Central, Banco de Bilbao, Banco Urquijo i Banco Español de Crédito, però unes violentes campanyes en contra a la premsa de Madrid aparcaren el projecte. Unes campanyes “que la ofuscación ha inspirado”, com digué en una nota pública el mateix Josep Garí i Gimeno, que era conseller delegat del Trust.

Cambó, que havia estat conseller i assessor de la Banca Arnús, s’apropà llavors a la SA Arnús-Garí. Però la seva última aportació fou un desastre —la Companyia General del Suro SA—.

Pel fet de ser l’Arnús-Garí una societat familiar, malgrat el seu caràcter d’anònima, no publicà cap Memòria. Només es facilitava el balanç i el compte de resultats a la fi de cada exercici.

Fons propis i resultats

El capital no es modificà i es mantingué en els 5 milions de pessetes inicials. No obstant això, els beneficis permeteren la creació d’unes reserves importants, de manera que el 1920 els fons propis eren de 8 milions de pessetes.

SA Arnús-Garí. Rendibilitat de l’acció, 1910-1920.

Els resultats foren sempre positius i en creixement constant, si exceptuem els exercicis 1914 i 1915, en els quals la baixa de cotitzacions a Borsa, conseqüència de l’inici de la Primera Guerra Mundial i dels temors que aquesta creà, afectà negativament el valor de la cartera de títols. Però els últims anys d’aquella guerra foren els millors de l’entitat, que aprofità el clima d’eufòria general. El 1914 fou l’únic exercici en què no es repartí dividend.

Dipòsits

En els bancs de valors, els dipòsits tenen una importància relativa. No obstant això, hem de destacar el volum que assoliren durant el seu primer any d’actuació —39 milions—, mantingut i millorat en el següent. Però hi ha dubtes sobre el contingut d’aquella partida, per l’ambigüitat del concepte, tal com figura en el balanç.

El 1914, el banc presentà la seva xifra més baixa de dipòsits. La retirada va ser general a tots els bancs establerts. Uns diners que tornaren aviat, creant uns dipòsits amb xifres molt altes fins el 1920. Però, com a tots els bancs, la màxima concentració es donà en comptes en moneda estrangera, que superaven clarament els mantinguts en pessetes.

Crèdit i operacions sobre valors

Banca Arnús-Garí. Evolució de les principals partides del balanç (en milers de pessetes), 1910-1920.

El banc no feia operacions de descompte o crèdit comercial. El seu crèdit estava format per les operacions de dobla, les operacions que feia amb garantia de valors —comptes corrents d’efectes—, o a favor d’una empresa vinculada —servei de Tresoreria—.

La cartera de títols mobiliaris restà sempre lleugerament per sobre dels fons propis. És possible —només és una suposició— que el criteri dels administradors fos d’invertir en valors privats els fons propis i que l’excedent estigués format per valors públics, de fàcil liquidació i poc risc. La cartera, en qualsevol cas, no tingué un volum estable, ja que el moviment de títols era constant i variat. Calia tenir els títols suficients per a poder atendre la “finestreta”; es venien a la clientela valors emesos per la seva intermediació; s’incorporaven a la cartera emissions subscrites en ferm; s’avançava el pagament de cupons, etc.

La societat Arnús-Garí assegurà el finançament de la majoria de les emissions de la Barcelona Traction. La societat Arnús-Garí encapçalà importants operacions financeres destinades a comprar empreses controlades per capital estranger.

Josep Garí i Gimeno recordà que durant els anys de la Primera Guerra Mundial (1914-18) la SA Arnús-Garí assegurà el finançament de la majoria de les emissions de la Barcelona Traction —el grup Pearson—, cosa que consolidà la presència entre nosaltres del que era el primer grup elèctric a Catalunya. La Canadenca, com era anomenada popularment, tenia el domicili a Toronto (Canadà), però el seu accionariat era sobretot belga. Tingué greus problemes per a obtenir el finançament exterior per culpa del conflicte bèl·lic. Les empreses de la Barcelona Traction construïren aleshores els grans embassaments al Pirineu de Lleida.

La SA Arnús-Garí no detallà en cap moment la composició de la seva cartera de valors. Com que era una societat anònima, en la qual els accionistes es reduïen a dues famílies, no havia de donar explicacions a tercers. L’única i millor manera de treure informació de la cartera és a través dels càrrecs que ocupaven els seus executius en el Consell d’Administració de les empreses. Cal recordar que aquests càrrecs s’obtenien gràcies a la suma dels títols propis i dels títols en representació —valors dipositats i comptes corrents d’efectes—.

El 1920, els tres homes forts de la SA Arnús-Garí —José Antonio Gamazo, Josep Garí i Cañas i Josep Garí Gimeno— ocupaven càrrecs, en nom propi, de la SA Arnús-Garí o d’altres bancs, en el Consell d’Administració de les següents empreses:

• Financeres – Banc de Barcelona, Banc Hispano-Colonial, Banc de Préstecs i Descomptes, Banco de Crédito Industrial

• Ferroviàries – Ferrocarril Económico de Valladolid a Medina del Rioseco i el Ferrocarril d’Olot a Girona; eren del mateix grup i el seu domicili social era el de la SA Arnús-Garí; Ferrocarril de Alcantarilla a Lorca (del Banc Hispano-Colonial); Ferrocarriles de Medina del Campo a Zamora y de Orense a Vigo, domiciliada a Barcelona; Caminos de Hierro del Norte de España i Ferrocarriles de Madrid a Cáceres y Portugal, domiciliades a Madrid. En representació del Banc Hispano-Colonial; Caminos de Hierro del Sur de España-Ferrocarriles Andaluces; Gran Metropolità de Barcelona, en representació del Banc Hispano-Colonial

• Elèctriques – Barcelonesa d’Electricitat, del grup Barcelona Traction; Compañía Hispano-Americana de Electricidad (CHADE), controlada pels alemanys, i amb participació de l’Arnús-Garí, Banco de Vizcaya i Banco Urquijo, convocats per Francesc Cambó

• Altres – SA El Tibidabo, amb el grup Andreu Cia General de Tabacs de Filipi­nes, en representació del Banc Hispano-Colonial; Banc Vitalici (assegurances); Cia d’Indústries Agrícoles, participació personal de Josep Garí i Gimeno; Cia General d’Asfalts i Portland (Asland), participació personal de Manuel Arnús i després del seu gendre, Gamazo; Cía Española de Construcción Naval

La relació d’empreses participades es pot completar amb una altra de complementària: la de les empreses a les quals l’entitat donava el que en diuen serveis de Tresoreria, és a dir, aquelles a les quals facilitava crèdit, quan els en feia falta, i els administrava els sobrants en efectiu:

• Companyia General de Tramvies i Societat Tram­vies de Barcelona, Eixample i Gràcia
• Sociedad General Azucarera
• Societat General d’Aigües de Barcelona
• Societat Siemens–Schuckert Indústria Elèctrica
• Construccions i Paviments
• Ferrocarril de Sarrià
• Cía. Española de Minas del Rif
• Catalana de Gas i Electricitat
• Barcelona Traction Light & Power
• Companyia Transatlàntica

Els anys de glòria (1921-1936)

Els homes i l’organització

Josep Garí i Gimeno, nebot de Josep Garí i Cañas agafà el relleu del seu oncle en la direcció del banc (Asland, Libro del cincuentenario, Barcelona 1954).

Josep Garí i Cañas, el vicepresident del banc, que dimití després de l’ensorrada del Banc de Barcelona, fou substituït pel seu fill, Jordi Garí i Gimeno, mentre les dues vocalies del Consell d’Administració eren ocupades pels seus nebots, Josep Garí i Gimeno i Josep M. Bonet i Garí. Juan Antonio Gamazo es mantingué a la Presidència. Ell i Josep Garí i Gimeno en foren els gerents, els qui tenien la força executiva. Però el paper del comte de Gamazo es limità encara al terreny de la representativitat i des del seu domicili habitual de Madrid.

L’home fort del banc fou Josep Garí i Gimeno, fill de Lluís Garí i d’Anna Gimeno, una personalitat de primera línia i de gran nivell. Havia nascut a Barcelona l’1 de febrer de 1886. El 1905 començà a treballar al banc, quan aquest era M. Arnús i Companyia. Explicà, ja de gran, que la seva feina era aleshores la de l’administratiu tradicional: tallar els cupons dels títols, fer arqueig de caixa, portar els llibres de comptabilitat. Però aviat l’enviaren a la Llotja, a seguir de prop la contractació de Borsa, i a intervenir-hi. Fins el 1936 va seguir-ne directament les sessions, amb assiduïtat. El 1912, ja com a SA Arnús-Garí, fou el redactor de la “Revista Financiera” de l’empresa, que era un simple full amb les cotitzacions i anuncis financers de les societats. Però aviat es convertí en l’ànima de l’entitat, l’home de les idees i de les realitzacions.

SA Arnús-Garí. Evolució de les principals partides del balanç (en milers de pessetes).

Les activitats del banc queden molt ben definides en les següents manifestacions, fetes per la mateixa entitat: “Sigue nuestro Banco apartado de las operaciones meramente bancarias, prestando toda su atención al estudio y al finanzamiento de negocios, iniciándolos a veces, cooperando otras a su planteamiento y auxiliándolos con operaciones de crédito. Es a nuestro juicio ésta la modalidad mas interesante de la Banca y la actuación más trascendental en orden a contribuir al desarrollo de la riqueza del país.” (Revista Financiera, 1923.)

Des del 1920 havien abandonat els locals del carrer Nou de Sant Francesc, per a passar al núm. 9 del passeig de Gràcia, un lloc molt més cèntric i més proper a la clientela, que havia ocupat l’Eixample barceloní.

Fons propis i resultats

SA Arnús-Garí. Rendibilitat de l’acció.

El capital inicial de 5 milions de pessetes es mantingué invariable fins el 1928. Però els fons propis foren dotats amb importants aplicacions, procedents dels beneficis anuals, de manera que les reserves superaren els fons propis. El 1927, aquests eren de 16 milions de pessetes.

La creació de FINARGA (vegeu-ne la referència) impulsà a duplicar el capital, que passà de 5 a 10 milions de pessetes, totalment desemborsats. Les noves accions del banc foren de 5 000 pessetes, subscrites pels mateixos accionistes. Tot quedava a casa.

Els resultats foren excel·lents fins el 1930. I els dividends també, ja que es repartí entre el 15 i el 20% del capital nominal, després d’una generosa provisió a reserves. Però el 1930 tots els beneficis generats s’hagueren de destinar a compensar les pèrdues de cotització de la cartera. La manca de noves emissions i el pessimisme interior —d’àmbit estatal— i exterior —internacional— donaren com a resultat uns anys tristos, amb beneficis i dividends molt per sota d’allò a què estaven acostumats els seus dirigents: un modest 5%.

Dipòsits

Després de la crisi financera del 1920, els comptes en moneda estrangera experimentaren un fort descens i, amb ell, també els dels dipòsits en el seu conjunt, que tornaven a estar formats bàsicament per comptes en pessetes. L’evolució fou la general per a tots els bancs durant aquest període: creixement continuat fins el 1929, descens continuat fins el 1933 i recuperació els dos anys següents. Com a tots els bancs especialitzats en valors, els dipòsits es concentraven en els comptes corrents a la vista, que eren més del 90% del total el 1935.

Crèdits

Comptes corrents de valors (en milers de pessetes), 1922-1935.

Els criteris aplicats en l’etapa anterior eren plenament vàlids per a aquesta: no hi havia crèdit comercial, sinó l’aplicat a les operacions de dobla, al finançament de les empreses participades o vinculades, i als comptes corrents d’efectes o de valors. El denominador comú eren els títols mobiliaris. En quadre a part fem constar una relació dels comptes d’efectes o de valors, que tenien una extraordinària importància. Aquests i les operacions de subcripció de noves emissions foren les dues principals fonts dels ingressos del banc.

La nacionalització d’empreses

La SA Arnús-Garí encapçalà algunes importants operacions financeres, destinades a comprar la totalitat o la majoria del capital d’algunes empreses, que eren controlades per capital estranger. Normalment no ho féu ella sola, sinó conjuntament amb un grup bancari al darrere, però sempre amb una participació superior a la dels altres, una prova clara de la seva força financera i de la seva iniciativa. Cal destacar que, en tots els casos, es tractava d’empreses a les quals ja donava el servei de Tresoreria. Un servei que havia permès establir unes relacions personals i uns lligams financers essencials a l’hora de fer els tractes de compra.

Societat General d’Aigües de Barcelona

Constituïda el 1882, estava sota el control de la Société Lyonnaise des Eaux. El 1920, Josep Garí i Gimeno dirigí personalment les converses que conduïren a la compra de la totalitat de les accions d’aquella societat per un consorci bancari, constituït per les següents entitats: SR Arnús-Garí, 29,4%; Banc de Barcelona, 17,9%, Banc Hispano-Colonial, 13,3%; Banco de Bilbao, 14,6%, Banca Arnús, 12,4%, Sindicat de Banquers, 12,4%, total, 100%.

Josep Garí fou el conseller delegat de l’empresa des del 1922 fins al 1950. Fou substituït pel seu fill, Jordi Garí i Rossi, que ocupà la Presidència des del 1963 fins a la seva mort.

Tramvies de Barcelona

Les Tramways de Barcelone era una societat de capital belga, que controlava la majoria de línies de la ciutat. El 1925 en una operació, també dirigida per Josep Garí i Gimeno, vengueren el 100% del capital de l’empresa a favor d’un consorci bancari, format per: SA Arnús-Garí, 35%; Banca Marsans, 35%; Banco Internacional de Industria y Comercio (participat per la Banca Marsans), 10%; Banc Hispano-Colonial, 10%; Banco de Vizcaya, 10%; total, 100%.

El nou president fou Juan Antonio Gamazo, mentre Jordi Garí i Gimeno figurà com a vocal del Consell.

Companyia Espanyola d’Electricitat i Gas Lebon SA

Aquesta societat, domiciliada a Madrid, havia estat creada el 1923 per l’empresa francesa Lebon et Cie, per aplegar els seus actius industrials a Espanya: la producció i subministrament de gas i electricitat a les ciutats de València, Múrcia, Granada, Cadis, El Puerto de Santa María i Santander. El 1925 la companyia d’Aigües de Barcelona procedí a la seva compra, amb el suport del mateix grup bancari, que formava el seu accionariat.

Societat Espanyola de Carburs Metàl·lics SA

Era una empresa controlada per capital suís, creada el 1897, i domiciliada a Madrid. La seva primera planta industrial va ser la fàbrica de carburs, que aprofitava la força hidràulica del canal industrial de Berga. El 1927, Josep Garí aconseguí la compra del 90% del seu capital, al capdavant d’un grup bancari, format per la SA Arnús-Garí, Banc Hispano-Colonial, Banc Urquijo Català, Banca Marsans i Banco Mercantil de Santander.

Altres operacions

La SA Arnús-Garí tingué també un paper en la creació de La Seda de Barcelona SA, constituïda amb capital holandès el 1925. Josep Garí i Gimeno en fou conseller. Finalment, destaquem la Companyia General del Suro SA, un gran projecte fracassat, al voltant de Francesc Cambó i Joan Ventosa i Calvell.

Finarga

El 1928 la SA Arnús Garí va constituir la Companyia Financera i Fiduciària Arnús-Garí SA –FINARGA–.

El 1928, la SA Arnús-Garí va constituir la Companyia Financera i Fiduciària Arnús-Garí SA (FINARGA). El capital, de 10 milions de pessetes, va ser subscrit en la seva quasi totalitat per SA Arnús-Garí. Segons la nota feta pública pel banc, aquesta societat “té per objecte social la tinença o possessió de valors mobiliaris i tots altres signes representatius de participacions en negocis o crèdits contra Estats, Corporacions i Societats”. Això pel que es refereix al qualificatiu de Financera. “Com a ampliació de l’objectiu social i corresponent al significat del mot Fiduciària, que figura en el títol, la nova Companyia es dedicarà també a una missió en certa manera complementària de l’administració de capitals, que constitueix avui una de les modalitats essencials de l’activitat bancària, com és la d’acceptar encàrrecs de confiança, marmessories, administracions, gerències de fortunes de persones civils o de particulars, inclosos menors i incapacitats, i exercitar els drets que atorguen els Estatuts als accionistes i obligacionistes, enfront de Consells d’Administració i Juntes generals”.

Aquesta vegada la SA Arnús-Garí donà detalls de la composició de la cartera de FINARGA, que estava formada per les següents empreses:

• Bancs – Banc Hispano-Colonial, Banc Comercial de Barcelona, Banco Internacional de Industria y Comercio

• Societats ferrroviàries – Caminos de Hierro del Norte de España, Ferrocarril d’Olot a Girona, Ferrocarril de Alcantarilla a Lorca, Compagnie Internationale des Wagons-Lits, Tramvies de Barcelona, Sociedad Constructora Ferroviaria (participa a Ferrocarriles de Medina del Campo a Zamora y de Orense a Vigo)

• Serveis públics – Societat General d’Aigües de Barcelona, Compañía Electra Hispano Marroquí, Sociedad Financiera de Industrias y Transportes (participa a Eléctricas Reunidas de Zaragoza i Material para Servicios Urbanos), Compañía Telefónica Nacional de España, Compagnia Italiana dei Cavi Telegrafici Sottomarini