La societat regular col·lectiva (1917-1936)
Anunci de la Soler i Torra Germans (Societat d’Atracció de Forasters, Barcelona 1926-27), fundada el 1918 per Ignasi Soler i els germans Pere i Josep Torra.
Els germans Pere i Josep Torra i Closa començaren a treballar a 14 o 15 anys a la casa de banca Fills de F. Mas Sardà, on aprengueren els fonaments de l’ofici. Aviat, s’imposà per a ells l’especialització borsària. Pere Torra es vinculà a l’Associació del Mercat Lliure de Valors, perquè el 1915 en fou un dels socis fundadors. El 1917, els dos germans acordaren constituir una entitat bancària amb el nom de Torra Germans i Companyia, que es donà d’alta a l’Associació de Banquers de Barcelona. Però, un any més tard, referen l’empresa amb l’entrada d’Ignasi Soler i Damians com a soci de la societat regular col·lectiva, i crearen Soler i Torra Germans, SRC el 20 de setembre de 1918.
Si els Torra aportaren l’ofici i l’experiència en banca i borsa, Ignasi Soler hi devia aportar diners i respectabilitat social. Era un advocat de prestigi, casat amb Concepció de la Riva Ruiz, germana d’Enrique i Victoriano Riva, gerents de la casa Riva i Garcia, una empresa comercial, empeltada de banc.
Soler i Torra Germans instal·là les seves oficines al núm. 13 de la rambla dels Estudis barcelonina, al xamfrà del carrer del Bonsuccés.
Model de compte corrent d’efectes de Soler i Torra Germans.
Soler i Torra Germans, a través dels seus tres socis, tenia una participació activa tant a l’Associació del Mercat Lliure com a l’Associació de Banquers de Barcelona i el Sindicat de Banquers de Barcelona. Ignasi Soler i Damians fou president de la Junta Directiva del Mercat Lliure i, com a jurista, un defensor aferrissat d’aquesta institució privada, enfront del seu etern enemic, el Col·legi d’Agents de Canvi i Borsa de Barcelona. Tot i això, el seu germà Pere obtingué una plaça d’agent de canvi i borsa a Barcelona el 1933. Ignasi Soler fou també president del Sindicat de Banquers de Barcelona en dues etapes (1926-27 i 1931-42).
Pel fet de ser una societat regular col·lectiva, el banc no publicà memòries, ni donà comptes de resultats. Només coneixem els seus balanços, des del 1922, després de la seva incorporació a la Comissaria de Banca Privada.
El banc s’especialitzà en operacions de Borsa i en serveis bancaris, com el canvi de moneda i les caixes de lloguer. A la dècada dels anys trenta obrí un departament immobiliari —compravenda i administració de finques— i una agència de viatges —Viatges Hispania—. Eren agents del Banco Hipotecario de España a Barcelona.
Obriren sucursals a Madrid, Sant Sebastià i Vic.
La societat regular col·lectiva es constituí amb un capital totalment desemborsat de 3,5 milions de pessetes. Els bons resultats obtinguts li permeteren crear unes reserves de dos milions més en aquests anys.
Banca Soler i Torra. Evolució de les principals partides del balanç (en milers de pessetes), 1922-1935.
Els seus dipòsits es trobaven tots ells en forma de comptes corrents, una prova del seu interès en les operacions de Borsa i serveis bancaris, que requerien el suport del compte a la vista. L’evolució d’aquests comptes demostra el poc interès que tenien per la captació de l’estalvi, ja que el seu creixement fou molt modest. En esclatar la guerra civil (1936) tenien un saldo lleugerament superior als 18 milions de pessetes, que no era precisament el més alt de la seva curta història.
La inversió creditícia es concentrava lògicament en operacions de dobles i en crèdits amb garantia de valors. La cartera de valors superà molt sovint el volum dels crèdits, amb fortes oscillacions del volum de valors privats, que devien respondre al llançament d’operacions de col·locació d’emissions.
El 1925 van presentar-se al concurs per a la concessió del que fou el privilegi d’emissió de les Cèdules de Crèdit Local. El concurs fou guanyat pel Banc de Catalunya, però aquest donà entrada a Soler i Torra Germans, quan es constituí el Banc de Crèdit Local, de manera que Josep Torra i Closa tingué un lloc en el seu Consell d’Administració.
Xec de Soler i Torra Germans, 1933.
També el 1925 participaren en la constitució de Tramvies de Barcelona SA, al costat de la majoria de bancs catalans. Josep Torra i Closa en fou conseller.
El paper de Soler i Torra Germans fou de segona línia, dintre el conjunt de bancs de valors barcelonins, però guanyà un prestigi de banc seriós i digne de confiança. Participà en la majoria de les grans operacions de la dècada dels anys vint, sempre darrere els grans bancs. No obstant això, la seva feina fou prou important per a donar-li uns quants llocs en el Consell d’Administració de les companyies promocionades.
El Banc s’acaba amb la primera generació (1939-1957)
Banca Soler i Torra. Evolució de les principals partides del balanç (en milers de pessetes), 1942-1959.
La societat regular col·lectiva s’amplià amb l’entrada de la segona generació: Ignasi Soler de la Riva, Ramon Torra i Margenat —fill de Pere Torra— i Josep Maria Torra i Martí —fill de Josep Torra—. El banc es liquidà arran de la mort o la jubilació dels seus fundadors. Recordem, però, que el Mercat Lliure de Valors havia desaparegut el 1940 i que la Borsa de Barcelona de postguerra no tenia res de la força de l’anterior. Soler i Torra Germans s’hagué de reconvertir.
Ignasi Soler i Damians morí el 3 de febrer de 1952 i Pere Torra ho féu tres anys més tard, el 5 de febrer de 1955, a 71 anys. Joan Torra, malalt, va abandonar totes les seves activitats el 1957, entre elles, la Presidència de Foment d’Obres i Construccions. Els seus successors no es veieren amb cor de continuar.
El banc liquidà les seves oficines no catalanes i incrementà les que tenia a Barcelona. El 1942 vengué la seva sucursal de Madrid al Banco Pastor, i el 1956, la de Sant Sebastià al Banco de Santander. El 1945 obriren una agència urbana a la plaça d’Urquinaona, i el 1957, dues agències urbanes més, al carrer d’Urgell i a la Gran Via-Plaça Monumental. Era l’intent de reconversió en banca comercial.
Anunci de Soler i Torra Germans (Compañía Trasatlántica, Libro de Información, 1920).
La regular col·lectiva augmentà el capital de 3,5 milions de pessetes que tenia el 1939 a 12 milions el 1956. Les reserves creades arribaran a ser de 5,6 milions de pessetes més. Els dipòsits creixeren, d’acord amb la transformació en un banc comercial, però els comptes corrents eren encara majoritaris, ja que representaven el 72% del total de dipòsits el 1956, una demostració que la transformació no tingué un èxit esclatant. A l’actiu també trobem una mostra del canvi amb l’aparició d’una cartera comercial d’un cert gruix, però que és normalment superada per la cartera de valors. Tot i això, en aquesta dominaven els valors públics. La de valors comercials era al voltant dels 40 milions en aquest darrer any d’independència.
Com que no es troba informació sobre la cartera de valors privats de Soler i Torra Germans, optem per donar el nom de les empreses que tenien un dels gerents del banc en el seu Consell d’Administració, un símbol inequívoc de participació directa —del banc— o dels seus clients —títols dipositats—.
Empreses vinculades a Soler i Torra Germans:
- Foment d’Obres i Construccions
- Aigües de Barcelona
- Companyia d’Indústries Agrícoles
- Societat Espanyola de Carburs Metàl·lics
- Societat Constructora Ferroviària
- Companyia General de Tramvies
- Empresa concessionària d’Aigües subterrànies del riu Llobregat
- Companyia d’Electricitat i Gas Lebon
- Foment Immobiliari d’Espanya
- Ferrocarriles de Medina del Campo a Zamora y de Orense a Vigo
Especialment important devia ser la seva participació a Tramvies de Barcelona, perquè Soler i Torra era un dels banquers que formaven el grup majoritari d’accionistes, participació que vengueren el 1956 a l’Ajuntament de Barcelona.
El 1949, participaren en el grup que presentà i guanyà una oferta de compra del Banc Alemany Transatlàntic. Josep Torra i Closa fou conseller del nou Banc Comercial Transatlàntic fins a la seva mort.
La pèrdua de la independència (1957)
Al final del 1956, la societat regular col·lectiva es convertí en anònima amb la denominació Banc Soler i Torra SA, al mateix temps que procedia a un augment del capital social, que passà de 12 a 30 milions de pessetes. Tant la transformació jurídica com l’augment de capital eren senyals de canvi de propietat: la creació d’una anònima permeté vendre les accions representatives del seu capital, i l’augment de capital, valorar més aquells títols.
El primer acord de venda es féu amb un grup encapçalat per Gerardo Salvador Merino, “con la idea de levantar sobre ella una gran unidad bancaria de características plenamente catalanas” (El Economista, 16 de febrer de 1957). La premsa arribà a donar la composició del nou Consell d’Administració, que havia de ser presidit per l’esmentat empresari, acompanyat per Ignasi Soler i Josep Maria Torra.
Però pocs dies després informava que l’opció de compra que tenia el grup de Gerardo Salvador no s’havia pogut exercir i que el banc havia estat venut al Banco de Santander. L’operació es confirmà al cap de pocs dies. El nou Consell estigué presidit per Emilio Botín, president també del Banco de Santander, juntament amb Ignasi Soler de la Riva, Josep Maria Torra i Martí i dos representants més del Santander. La compra havia estat del 100% del capital.
A la petita crònica bancària de Barcelona es recordarà sempre l’entrada del Banco de Santander a les oficines de Soler i Torra, a la rambla dels Estudis. Aquest era un banc petit, governat amb caràcter paternalista pels seus fundadors. Tots els qui hi treballaven es coneixien de molts anys i les relacions de treball eren disteses. El Banco de Santander hi entrà com un cavall sicilià, amb uns funcionaris que parlaven només en castellà, regiraven els calaixos dels espantats empleats i aplicaven uns mètodes disciplinaris als quals aquests no estaven acostumats.
Epíleg
El Banc Soler i Torra SA es mantingué amb aquesta denominació fins el 1965, en què el Banco de Santander vengué el 50% del seu capital al Bank of America. Aleshores canviaren la denominació per la de Banco Comercial para América. El 1979, el banc americà comprà el 50% del capital que li faltava.