Banc de Catalunya (1920-1931)

Els promotors

Evarist Fàbregas, un banquer d’esquerres

Evarist Fàbregas promogué la creació de Fàbregas i Recasens, l’antecessor directe del Banc de Catalunya (Jordi Tous, Evarist Fàbregas i Pàmies (1868-1938), Edicions del Centre de Lectura de Reus, 1990).

Evarist Fàbregas nasqué a Reus el 1868. El seu pare era veler de seda, i la seva mare, teixidora de cotó. Pertanyia, per tant, a una família obrera. A 12 anys es posà a treballar en una fàbrica, al mateix temps que estudiava. A 17 anys obtingué el títol de tenidor de llibres —comptable—, i al cap de quatre anys s’establí com a agent de duanes i consignatari de vaixells, amb domicili a Tarragona i despatx a Reus.

El comerç marítim fou l’origen de la seva fortuna personal. El 1907 es creà Fàbregas i Garcias, SRC, una empresa naviliera i de transport marítim. Evarist Fàbregas n’era el soci majoritari, acompanyat de Pere Garcias, capità de la marina mercant i, aviat, el seu cunyat, ja que es casà amb una germana seva. Els seus vaixells, de petit tonatge, aprofitaren la gran oportunitat que es presentà amb la neutralitat espanyola a la guerra europea (1914-18), moment en què el preu dels nolis pujà enormement. L’alça fou deguda, per una banda, al descens en l’oferta de transport, producte de la sortida del mercat dels vaixells dels països en guerra, i, per l’altra, a l’encariment del preu del transport a causa del perill dels torpedes alemanys. Fàbregas tragué el màxim de profit d’aquesta situació, en prescindir de l’assegurança marítima. Una decisió que no es pot pas presentar com a exemple en cap escola d’administració d’empreses, però que en el cas de Fàbregas fou encertada, perquè els vaixells de la seva empresa arribaren tots al seu destí, sense problemes. Els beneficis, lògicament, s’incrementaren d’allò més, derivats no tan sols del transport de mercaderies per compte de tercers, sinó també d’operacions per compte propi. Possiblement —així es va dir—, una part dels guanys estava vinculada al contraban. Durant els darrers anys de la guerra, la naviliera augmentà la seva flota i el seu tonatge; arribà a tenir cinc vaixells, i un d’ells —el Teresa Pàmies, nom de la mare d’Evarist Fàbregas—, de 2 500 tones. A més, es constituí també una societat, vinculada a la naviliera: Transports SA.

Amb diners a la butxaca, Fàbregas féu una política que volia ser coherent amb els seus orígens socials, i associà els seus treballadors als resultats de les seves empreses. Vinculat des del primer moment al moviment catalanista, es convertí aviat en un mecenes de la cultura catalana. Es distingí especialment per les seves aportacions al Centre de Lectura de Reus i pel finançament de les campanyes de teatre català al Romea, de Barcelona.

El seu primer càrrec polític el guanyà el 1901, quan fou elegit diputat provincial —de la Diputació tarragonina— en representació del Partit Republicà Democràtic Federal. El 1906 es fundà a Reus el Foment Republicà Nacionalista, del qual Evarist Fàbregas esdevingué el primer president. Durant la dècada dels anys deu tingué una estreta relació amb els polítics republicans i catalanistes. Arran del naixement de la seva filla Teresa (1920), nomenà padrins de baptisme Pere Corominas i Eduard Recasens, llavors socis en l’aventura bancària i abans companys en les activitats de partit.

Les seves responsabilitats com a empresari i la Dictadura de Primo de Rivera l’allunyaren de les activitats polítiques, però no de les de mecenatge. Aquí allargà més el braç que la màniga, ja que la seva generositat era clarament superior a les seves possibilitats, de manera que el seu deute bancari el col·locà en una situació difícil davant els socis.

Tornà a la política activa en convocar-se les eleccions municipals el 12 d’abril de 1931, que comportaren la proclamació de la República. Fàbregas, que mantenia els seus càrrecs bancaris, tant al Banc de Catalunya com al Banc de Reus, formà part de l’Entesa Republicana i Catalanista, que aconseguí 21 dels 27 escons de l’Ajuntament de Reus —els sis restants foren per a la Lliga Regionalista—. El 14 d’abril, davant les notícies que arribaven de tot Espanya, els representants de l’Entesa es constituïren com a Junta Revolucionària i ocuparen pacíficament l’Ajuntament. Evarist Fàbregas, com a president de la Junta, es féu càrrec “de la vara d’autoritat de la ciutat en nom de la República Catalana, que ve a substituir el règim que fins ara ens ha ultratjat”, com proclamà des del balcó de l’edifici. El president de la Junta Revolucionària era també el president del banc de la ciutat.

Arran de la suspensió de pagaments del Banc de Catalunya, Fàbregas dimití el càrrec d’alcalde. Llavors es posaren en evidència la seva afeblida economia i els seus deutes. Vengué la casa de Reus i s’instal·là a Tarragona, des d’on seguia la marxa de l’empresa Transports SA. Quan esclatà la guerra (1936), la família anà a viure a Barcelona, ciutat on Evarist Fàbregas morí d’un atac de cor el 18 de setembre de 1938, a 70 anys (vegeu Jordi Tous: Evarist Fàbregas i Pàmies (1868-1938). Filantrop, financer i republicà catalanista reusenc, Centre de Lectura de Reus, 1990).

Els germans Eduard i Francesc Recasens

Els germans Eduard i Francesc Recasens i Mercadé eren també reusencs. El pare treballava de dependent en una ferreteria i la seva economia era molt modesta. Després, s’instal·là pel seu compte com a representant comissionista a Reus, però sempre en un marc econòmic difícil. Va tenir sis fills. El gran, Josep, fou un conegut polític socialista, i Eduard i Francesc foren banquers.

Eduard Recasens (1884-1940) entrà de jovenet com a meritori a la sucursal del Banc d’Espanya a Reus. El seu germà Francesc (1893-1965) començà a treballar en una fàbrica de farina. Eduard fou després dependent en una botiga de Reus i substituí el seu pare en el negoci de representacions. El 1917, Eduard Recasens era corredor de comerç a Reus. Allí conegué i tractà Evarist Fàbregas, ja que tots dos militaven en el mateix partit —el Foment Republicà Nacionalista—, i foren companys polítics —regidors de l’Ajuntament de Reus—. Fàbregas era un personatge important, carregat de diners i d’il·lusions, 16 anys més gran que Eduard Recasens. El seu germà Francesc, mentrestant, havia sentit la vocació d’escriptor i d’artista, i vivia a Barcelona. Escriví versos i fins i tot un drama títulat Lo cego Simó, que arribà a ser representat. Quan es constituí Fàbregas i Recasens, SRC, havia aconseguit el seu primer contracte com a actor professional. Deixà la bohèmia i s’incorporà com a caixer i sotsdirector del nou banc.

Amb l’apartament d’Evarist Fàbregas, el Banc de Catalunya es convertí en el “Banc dels Recasens”. Els dos germans ocuparen els càrrecs més importants i més representatius en el grup bancari. Eduard Recasens, a més de quasi una dotzena de conselleries en les empreses promocionades, fou vicepresident del Consell de Govern del Mercat Lliure de Valors i del Consell Superior Bancari (1929) i conseller del Banco Central (1930) quan el president n’era José Calvo Sotelo.

El 1930, Julio Wais, ministre d’Hisenda del govern del general Berenguer, que succeí al general Primo de Rivera —la “dictablanda”—, creà el Centro Oficial de Contratación de la Moneda, per a regular el canvi exterior de la pesseta i estabilitzar-la. Nomenà tres directors del centre, un dels quals fou Francesc Recasens, en representació del Banco Exterior de España. Al començament del 1931 esdevingué cap de la secció d’Estudis del Banc d’Espanya, a més de director del centre. Dimití en proclamar-se la República.

Eduard Recasens marxà a París, després de la suspensió de pagaments del banc, i hi morí el 1940. Després de la Guerra Civil, Francesc Recasens, instal·lat a Barcelona, escriví una sèrie d’articles al Diario de Barcelona, en què parlava de les seves experiències empresarials amb el Banc de Catalunya. Els articles es publicaren (Casa del Libro, 1956) en forma de llibre amb el títol Escritos (1927-1955), prologat per Josep Pla. Morí a Barcelona el 1965.

El precedent: Fàbregas i Recasens, SRC (1917-1920)

Fàbregas i Recasens obrí la seva oficina a Barcelona el 1917 (Compañía Transatlántica, 1919).

El 16 d’octubre de 1916 es constituí a Reus la societat regular col·lectiva Fàbregas i Recasens. Els seus socis eren Evarist Fàbregas, de 49 anys, navilier i transportista, i Eduard Recasens, de 34 anys, corredor de comerç de Reus. L’objectiu de l’empresa era el negoci bancari. La societat tenia un capital de 260 000 pessetes, de les quals Fàbregas aportava 250 000, i el seu soci, les 10 000 restants.

L’any 1917 el banc obrí la seva oficina a Barcelona, a la rambla dels Estudis, núm. 4. Immediatament, es donaren d’alta a l’Associació de Banquers de Barcelona i a la del Mercat Lliure de Valors de Barcelona i prengueren una participació en el Sindicat de Banquers. D’acord amb la seva oferta, reflectida en alguns anuncis, el banc donava preferència a les operacions de valors i de canvi de moneda, amb un afegitó, que resultava relativament nou, com és el de l’oferta de comptes corrents, amb interès i sense.

El 1918, Eduard Recasens pronuncià la conferència esmentada més amunt. És evident que es proposaven crear el Banc de Catalunya, seguint el criteri allí assenyalat d’un banc de bancs, que vol integrar altres entitats bancàries i obrir el seu capital a qui estigui interessat en el projecte. Feren una cosa i l’altra, però començant des de dalt i no des de baix. La concentració bancària podia haver estat un procés iniciat des dels mateixos bancs existents, però aquest camí resultà d’impossible realització. Fàbregas i Recasens optaren per la compra de bancs locals, ja en funcionament.

Cartera de Valors

Entre el 1918 i el 1920, el banc prengué una posició de control al Banc de Reus de Descomptes i Préstecs, al Banc de Tortosa, al Banc Comercial de Tarragona i a la Caixa de Crèdit i Estalvi del Vendrell, filial del darrer (vegeu la informació en cadascun d’aquest bancs). Tots pertanyien a les comarques tarragonines, que ells coneixien bé, les quals gaudien d’un moment econòmic de fort creixement.

Al mateix temps, començaren a crear la seva cartera de valors industrials. Era formada per les empreses següents.

L'Auxiliar de la Construcció SA (Sanson)

Es constituí a Reus el 17 de gener de 1917. Es proposava explotar una fàbrica de ciment natural a Sant Celoni. Però el centre de l’activitat es concentrà en una pedrera calcària al terme de Santa Creu d’Olorda i en la fàbrica de ciment de Sant Just Desvern. El promotor era el reusenc Artur Suqué i Sucona, industrial cotoner per tradició familiar, que fou conseller del Banc de Catalunya. La participació del banc fou sempre minoritària.

La Industrial Cotonera SA, de Reus

Els promotors foren els germans Recasens, seguint les indicacions del seu germà Josep, i es constituí a Reus el 9 de desembre de 1918. Comprà l’antiga fàbrica de Pau Jové. La indústria cotonera de Reus, de llarga tradició, estava en decadència, però llavors es revifà, gràcies a la forta demanda dels anys de la guerra europea. El gerent de l’empresa fou Josep Recasens, el qual tingué greus problemes de consciència per a fer compatible el càrrec de patró amb la seva militància socialista.

Construccions i Ferrocarrils SA

Aquesta societat es constituí el 1918, amb participació minoritària del banc. Amb ella entraren a València, amb un contracte per a la construcció del clavegueram i del mercat de la ciutat.

Fàbregas i Recasens no publicà balanços, però queda clar que el banc tingué una evolució molt positiva. Aprofità uns anys d’eufòria econòmica, bons per a tots els empresaris i els inversors.

La constitució del Banc de Catalunya (1920)

Carta de Fàbregas i Recasens, datada el juny del 1920, comunicant la creació del Banc de Catalunya.

El Banc de Catalunya SA es constituí a Barcelona el 23 de juny de 1920. La societat regular col·lectiva Fàbregas i Recasens es convertí en una societat anònima. La transformació estava justificada per “la patriótica simpatía con la que nuestro país nos ha recibido y la creciente masa de negocios que se ha acumulado en nuestra casa” (de la carta tramesa amb motiu de l’inici de les seves operacions). El Banc de Catalunya es creà amb un capital nominal de 25 milions de pessetes, dels quals n’hi havia 10 de desemborsats. El repartiment era el següent: Fàbregas i Recasens, SRC, 19,3%; Evarist Fàbregas, 14,1%; altres, 6,6%.

El primer Consell d'Administració (1920) va ser:

• President – Evarist Fàbregas i Pàmies
• Vicepresident – Eduard Recasens i Mercadé
• Secretari – Pere Corominas i Montanyà
• Vocals – Pere Garcias i Seguí, Joan Lligé i Pagès, Tomàs Mallol i Bosch, Carles Maristany i Benito, Joan Pich i Pon, Artur Suqué i Sucona, Manuel Porcar i Riudor

L’antiga societat regular col·lectiva aportava tot l’actiu i tot el passiu del banc. El primer englobava els bancs controlats i les participacions industrials. Evarist Fàbregas aportava personalment la casa de propietat a la rambla dels Estudis de Barcelona, núm. 10, que es convertí en el domicili social i l’oficina principal del banc a partir del 1923.

Anunci del Banc de Catalunya (Compañía Transatlántica: Libro de información, 1920).

Els membres del Consell d’Administració (1920), al marge dels fundadors, eren els següents: Pere Garcias, el soci d’Evarist Fàbregas a la companyia naviliera Fàbregas i Garcias; Tomàs Mallol, un dels accionistes majoritaris i promotor de Drassanes de Tarragona SA, constituïda el 1918; Joan Lligé, un industrial del vidre (vegeu La Vidriera Catalana. Josep Vallès i Joan Ligé); Artur Suqué i Sucona, industrial reusenc, promotor el 1917 de L’Auxiliar de la Construcció SA, de ciment; Joan Pich i Pon, el polític lerrouxista, fundador del Partit Republicà Radical, aleshores diputat a les Corts pel districte de Gandesa; Carles Maristany i Benito, enginyer de camins, i amb un alt càrrec a Caminos de Hierro del Norte de España SA, una de les primeres empreses ferroviàries espanyoles; Pere Corominas i Montanyà (1870-1939), advocat i polític actiu, en les files del republicanisme, que havia estat president de la Unió Federal Nacionalista Republicana (1909) —un nom que ho diu tot sobre les seves idees—, i que com a escriptor, havia publicat La vida austera (1908), un cant a l’ascetisme, i El sentimiento de la riqueza en Castilla (1917), el text d’unes conferències celebrades a Madrid; i Manuel Porcar i Riudor, probablement el fill de Manuel Porcar i Tió, el promotor del Banc de Tortosa. Els directors —consellers executius— de l’entitat eren Evarist Fàbregas i Eduard Recasens.

La conjuntura econòmica, els homes i l’organització

El president, Evarist Fàbregas, fou substituït en el càrrec el 1924. La seva figura s’anà esvaint com a executiu, tot i que es mantingué com a conseller del banc i president del Banc de Reus. No apareix en cap de les empreses creades pel banc. Hem de creure que aquest apartament fou una conseqüència de la seva situació econòmica, que no li permetia parlar gaire alt. Fou substituït a la Presidència per Ramon Albó i Martí (1872-1955), un prestigiós advocat i sociòleg, que havia estat president del Tribunal Tutelar de Menors i director general de Presons.

Relació de firmes autoritzades del Banc de Catalunya.

El 1923 s’incorporaren al Consell Vicenç Ferrer i Bertran —de la coneguda empresa comercial Vicenç Ferrer i Companyia— i Salvador Fusté i Teixidor —un industrial tèxtil—. El 1927 morí Joan Lligé, que fou substituït pel seu fillastre, Miquel Alejandre i Casas. Altres incorporacions foren les de Francesc Lacambra i Lacambra, comte de Lacambra —industrial metal·lúrgic—, Josep Ferran i Tuset, Bartomeu Trias i Comas —emmagatzemador de grans— i Enric Ferrer i Portals —en substitució de Vicenç Ferrer—.

La Direcció de l’entitat quedava en mans d’Evarist Fàbregas i d’Eduard Recasens. Francesc Recasens i Joan Juaneu n’eren els sotsdirectors, i Enric Losantos i Vilaseca, l’administrador. El 1929 es modificaren els Estatuts, tot creant una Direcció General única, que fou ocupada per Eduard Recasens. Pel que sembla, Enric Losantos es féu càrrec del que era la banca comercial, amb les seves operacions de descompte d’efectes i crèdit i la xarxa d’oficines, mentre que els Recasens es preocuparen sobretot de la promoció de negocis.

El banc es va crear tot just unes setmanes abans de la greu crisi financera que afectà el Banc de Terrassa i el Banc de Barcelona. Catalunya sortia d’uns anys d’eufòria i les empreses pagaren car el que havien estats unes alegries excessives. El primer exercici complet del Banc de Catalunya —1921— va ser molt difícil, tal com veurem. Després, l’economia catalana, l’espanyola i la d’alguns països europeus començaren a redreçar-se. Els anys de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-30) coincidiren amb una bona conjuntura econòmica, que finalitzà amb el crac de la Borsa de Nova York al mes d’octubre del 1929.

El grup bancari

Banc de Catalunya. Cartera de bancs associats.

Inicialment el grup era format pel Banc de Reus de Descomptes i Préstecs, el Banc de Tortosa, el Banc Comercial de Tarragona i la Caixa de Crèdit i Estalvi del Vendrell. El 1921 vengueren la participació als dos darrers bancs. El 1929 adquiriren el Banc d’Olot SA, que fou absorbit aquell mateix any, i una participació al Banc de Palafrugell, que mantingué la seva plena autonomia. Eren els bancs associats, segons la terminologia del Banc de Catalunya.

L’any 1931, el Banc de Catalunya i el Banc Hispano-Colonial compraren la participació majoritària que tenien els francesos a la Banca Arnús SA (vegeu aquest banc en aquest mateix volum). Pagaren una part al comptat i la resta a terminis. Quan arribà el venciment del primer pagament ajornat, el Banc de Catalunya havia presentat la suspensió de pagaments i no el va poder atendre, de manera que l’operació es donà per cancel·lada pel que fa a les accions comprades per aquesta entitat.

El banc demostrà des del primer moment el seu interès per internacionalitzar-se, una necessitat que demanava el comerç, i per la conveniència de “asomarse al mundo de los negocios”, com digueren ells mateixos. A la seva primera Memòria, el banc ja manifesta que “patrocina la creación en París, en colaboración con importantes elementos de aquella plaza, de la Banque de Catalogne” (Memòria del 1920). Però aquesta no es creà fins al setembre del 1923. I el 1926 obrí sucursals a Perpinyà, Cervera de la Marenda i Prada del Conflent. El Consell d’Administració de la Banque de Catalogne –París– fou:

• President – Vicenç Ferrer i Bertran
• Vocals – Louis Audouard, Evarist Fàbregas, Joan Lligé, Pere Corominas
• Conseller delegat – Carles Maristany i Benito
• Directors – Eduard Recasens, Joan Pérez i Jorba

El 1922 prengué una participació en el capital del Mercurbank, de Viena, i n’ocupà dos llocs del Consell.

Expansió

Oficina de Girona (Álbum Oficial de Gerona y su provincia, Ediciones Catalonia, Barcelona 1926).

Un dels objectius del banc era la creació d’una extensa xarxa de sucursals, suplint el que no feien —o no feien prou— els altres bancs catalans.

Les seves prioritats eren Catalunya, Madrid i qualsevol lloc on pogués sorgir una oportunitat, sense oblidar la creació d’agències urbanes a Barcelona. Obriren una oficina a Eivissa, però cap ni una al País Valencià, malgrat les importants relacions que hi establiren, tant en operacions de crèdit com en participacions. Aquesta xarxa d’oficines es proposava captar recursos en forma de compte corrent i compte d’estalvi, i generar una demanda de compra i subscripció de títols mobiliaris, i també d’operacions pròpies de la banca comercial, com el descompte d’efectes i el crèdit a curt termini. Hi ha petits detalls que permeten veure l’esperit del banc, especialment durant els seus primers anys d’actuació: el 1920, l’acte d’inauguració de l’agència de Sant Andreu —Barcelona— se celebrà als locals del Centre Popular Catalanista.

La sucursal de Madrid s’obrí el 2 de gener de 1926 per adquisició del local, instal·lacions, actiu i passiu del Banco di Roma. Les nombroses oficines obertes a les Illes Canàries, en el seu darrer any d’actuació, foren conseqüència del coneixement d’un mercat bancari molt abandonat pels bancs espanyols, i conegut pels germans Recasens amb motiu de la creació de la refineria de petroli de CEPSA, a Santa Cruz de Tenerife.

Banc de Catalunya - Mapa de les oficines obertes. 1920-1931. El Banc de Catalunya va crear una extensa xarxa de sucursals.

El Banc de Catalunya arribà a tenir una xarxa de 67 oficines, incloent-hi la central. Si li sumem les oficines dels bancs associats, la xarxa superava les 130 oficines:

• 1920 – Barcelona. Agència urbana 1 (Sants), Barcelona. Agència urbana 2 (Sant Andreu), Girona —per compra del banc de la Viuda d’Antoni Mateu—
• 1921 – Barcelona. Agència urbana 3 (Gràcia)
• 1922 – Lleida
• 1926 – Madrid
• 1927 – Tarragona, Badalona
• 1928 – Portbou, L’Hospitalet de Llobregat, Arenys de Mar, Mataró
• 1929 – Barcelona, Agència urbana 4 (les Corts), Arbúcies, Banyoles, Blanes, Calella, Eivissa, Igualada, Llagostera, El Masnou, Palafrugell, Palamós, Santa Coloma de Farners, Torroella de Montgrí, Valls, El Vendrell
• 1930 – Barcelona. Agència urbana 5 (plaça Comercial), Barcelona. Agència urbana 6 (estació de França), Barcelona. Agència urbana 7 (Sarrià), Vilafranca del Penedès, Hostalric, Breda, Malgrat de Mar, Anglès, Molins de Rei —per compra del banc de Miquel Bellvé—, Vic, Granollers, Olot
• 1931 – Barcelona. Agència urbana 8 (Clot), Barcelona. Agència urbana 9 (Sant Martí de Provençals), Barcelona. Agencia urbana 10 (Laietana), Barcelona. Agència urbana 11, Barcelona. Agència urbana 12, Caldes de Montbui, Granollers, Sant Celoni, Figueres, Montcada, El Prat de Llobregat, Camprodon, Roses, Collblanc (l’Hospitalet), 13 oficines a les Illes Canàries, obertes entre el juliol del 1930 i el juliol del 1931: Las Palmas, Arucas, Puerto de la Cruz, Teide, Santa Cruz de Tenerife, Gál­dar, Icor, La Laguna, La Orotava, etc.

Fons propis i resultats

El Banc de Catalunya es constituí amb un capital de 25 milions de pessetes, dels quals n’hi havia 10 de desemborsats, mentre que els 15 restants es mantenien en cartera. El 1922, tan aviat com es comprovà que la situació econòmica general començava a redreçar-se, es posaren en circulació accions per un total d’un milió i mig més de pessetes, amb les quals el capital desemborsat fou d’11,5 milions.

Banc de Catalunya. Cartera de valors privats (Bancs associats exclosos), 1921-1931.

Banc de Catalunya. Rendibilitat de l’acció, 1020-1030.

Els augments de capital estaven directament relacionats amb la promoció de negocis i el volum de la cartera de valors. En general, es pot dir que els administradors es quedaren curts en les ampliacions de capital, perquè del 1923 endavant la cartera de valors —fons públics inclosos— superà el volum dels fons propis i les ampliacions arribaren després d’haver-se fet la inversió. El 1927, el banc va entrar a cotitzar a la Borsa de Barcelona. El maig del 1928 posaren en circulació accions per un import de 13,5 milions de pessetes, que tenien en cartera, “porque así lo exigía el desarrollo de los negocios que habían sido creados por iniciativa o con la cooperación de nuestra entidad” (Memòria del 1928). Les noves accions foren subscrites ràpidament i cotitzades amb prima a Borsa. La bondat dels negocis promocionats i la bona conjuntura econòmica facilitaren la política inversora del banc.

Banc de Catalunya. Cotització a Borsa (% s/ nominal).

El febrer del 1929 s’anuncià l’augment del capital fins a 50 milions de pessetes, o sigui que es doblà. Es posaren en circulació 12,5 milions de pessetes en accions, del total de 25, ampliant així el capital fins a 37,5 milions, i poques setmanes després, fins a 40 milions. El març del 1931 es féu saber un nou augment de capital, mitjançant el desemborsament dels 10 milions que tenien en cartera al canvi del 114%. L’import es destinava a la compra de les accions de la Banca Arnús. En el balanç de la suspensió —juliol del 1931— figuren accions en cartera per un import de 5 033 509 pessetes, o sigui que l’augment de capital s’havia realitzat per una mica menys de la meitat.

Les reserves acumulades en els 11 anys complets d’actuació foren de 2 milions de pessetes.

El Banc de Catalunya tancà tots els seus exercicis amb resultats positius i repartí als seus accionistes un dividend correcte, que oscil·là entre el 7 i el 8% del capital desemborsat. Tingué un any difícil, el 1921, però només es pogué saber 10 anys més tard quan, amb motiu de la suspensió de pagaments, Eduard Recasens digué als accionistes que “nada de análogo tiene esta situación con aquella otra harto delicada por la que el Banco de Cataluña pasara en el año 1921, ya que no existe pérdida alguna de capital” (Ilustración Financiera, agost del 1931).

Dipòsits

Xec del Banc de Catalunya.

El Banc de Catalunya era conscient que els bancs catalans havien donat poca importància a la captació de recursos de tercers, i que la banca forastera havia cobert aquest buit. En el model de la banca comercial, aquests recursos es destinaren al finançament d’operacions a curt termini, com és el descompte d’efectes comercials i la concessió de crèdits de campanya, a 90 dies. Una cosa anava lligada a l’altra. El 1931, el Banc de Catalunya era el primer banc català per la importància dels seus dipòsits, però devia quedar per sota dels grans dipòsits recollits pels bancs madrilenys i bascos.

El banc inicià la seva història amb els 10 milions de dipòsits que aportaren Fàbregas i Recasens, SRC i n’arribà a tenir 109 milions al final del 1930. La major part d’aquests dipòsits estaven en comptes corrents en pessetes —58% el 1930— i en comptes en moneda estrangera —25% en la mateixa data—. Els comptes d’estalvi i les imposicions a termini tenien una importància relativa.

Cal destacar la importància que tingueren des del 1929 els saldos de bancs i banquers creditors, que no s’inclouen en la partida de dipòsits, però que formen part dels recursos de tercers, amb els quals treballava el banc. El 1929 eren de 24 milions, i poc abans de la suspensió de pagaments, de 41 milions. Una bona part d’aquests diners corresponien a saldos de Tresoreria del Banco Exterior de España i del Banc de Crèdit Local, els dos bancs promoguts pel Banc de Catalunya.

Operacions d’actiu

Memòria del Banc de Catalunya, 1927.

Com a banc comercial, en el primer any d’actuació, el banc “se ha lanzado francamente a llenar el vacío que se produjo en la banca catalana, reforzando su actividad en el descuento de efectos comerciales” (Memòria del 1921). La intenció era bona, i el camí, el més adequat. Fou el camp d’actuació d’Enric Losantos i el seu equip, que treballaren amb la petita i mitjana empresa. Però els Recasens buscaren preferentment les grans operacions i frenaren la capacitat d’inversió de les oficines. Un exemple d’aquesta política fou el préstec de 7,5 milions de pessetes concedit el 1923 a l’Ajuntament de València.

Com a banc de valors, el Banc de Catalunya fou un banc destacadíssim com a banc de valors, d’aquells que oferien la subscripció de noves emissions de títols. Les Memòries fan una extensa relació de les operacions en les quals participà. El banc formà part de la majoria de sindicatures de bancs catalans que proposaren una operació. Foren els primers, en el cas d’empreses promocionades per ells, i segons, quan la promoció correspongué als altres. A més de les empreses catalanes, hem d’esmentar el seu paper per a la col·locació dels títols dels Caminos de Hierro del Norte de España SA, gràcies a la presència de Carles Maristany en el Consell del banc i en l’alta direcció d’aquella empresa ferroviària. Cal destacar, entre d’altres, el servei de valors a les següents empreses: Productora de forces motrius SA, Ferrocarrils de Muntanya a Grans Pendents SA, L’Auxiliar de la Construcció —Sanson— SA, Compañía Española de Petróleos SA, Cooperativa de Fluid Elèctric SA, La Maquinista Terrestre i Marítima SA, Unió Naval de Llevant SA. Com a banc de valors, el Banc de Catalunya feia operacions de dobles i de comptes corrents de valors o d’efectes.

Com a banc de negocis, la labor de promoció de negocis desenvolupada pel Banc de Catalunya fou extraordinària. Era una continuació del que havia començat a fer Fàbregas i Recasens, però ara amb un major potencial financer al darrere. Fou extraordinària tant per la quantitat com per la qualitat de les empreses iniciades. En opinió dels seus protagonistes, les seves tres grans realitzacions eren el Banc de Crèdit Local, el Banco Exterior de España i la Compañía Española de Petróleos. Sens dubte, foren les més importants. No es pot fer una història del sector financer públic espanyol sense una extensa referència al paper del Banc de Catalunya. I és evident també que aquest fou el primer que elaborà i posà en pràctica una estratègia de desenvolupament del sector energètic petrolier espanyol. Però també cal esmentar altres participacions, que demostren una bona visió de futur, en sectors tan diversos com el de la fabricació del vidre, l’explotació de la fusta, la construcció, o un servei públic com és el de la recollida d’escombraries d’una gran ciutat —València—.

A l’hora de presentar aquestes empreses, ho fem amb un criteri cronològic, perquè permet entendre l’estratègia desenvolupada i veure l’explosió inversora concentrada els darrers anys.

Banco de Crédito Industrial (1920)

Es constituí poques setmanes després de la creació del banc, el 1920. Era una entitat de caràcter públic, que tenia la participació de la quasi totalitat dels bancs catalans i de la resta de l’estat. La del Banc de Catalunya fou de 200 000 pessetes, similar a la d’altres petits bancs catalans.

Companyia Espanyola per a la Fabricació Mecànica del Vidre (CELO) (1922)

Promoguda a instàncies de Joan Lligé, conseller del Banc de Catalunya i industrial del sector del vidre, aquesta empresa es constituí el 31 d’octubre de 1922. Fou el resultat de la suma d’uns procediments tècnics —aportats pels americans de Libbey-Owens— i el suport financer del Banc de Catalunya i de la Banca Marsans, i el de l’empresari esmentat. La participació del Banc de Catalunya fou minoritària, inferior a la de la Banca Marsans (vegeu La Companyia Espanyola per a la Fabricació Mecànica del Vidre, SA - Celo).

Banc de Crèdit Local (1925)

Fou la primera de les grans operacions del Banc de Catalunya i un model que es repetí posteriorment. El 1924, el Banc de Catalunya arribà a un acord amb l’Ajuntament de València que suposava la concessió d’una línia de crèdit i el compromís de col·locació d’una emissió d’obligacions destinada a finançar obres públiques d’aquell municipi. Segons explicà Francesc Recasens (Diario de Barcelona, 15 d’agost de 1950), la demanda d’un crèdit similar, però més petit, per part de l’Ajuntament de Gandia els va fer plantejar-se la conveniència d’un banc especialitzat en crèdit als ajuntaments petits i mitjans. A Catalunya funcionava des del 1914 la Caixa de Crèdit Comunal, creada per la Mancomunitat de Catalunya, que serví de model. Amb aquest motiu, els Recasens establiren la seva primera relació amb José Calvo Sotelo, llavors director general d’Administració del Directori militar, el qual visitaren per exposar-li el projecte. El Banc de Catalunya, en nom propi i d’un grup bancari, en què hi havia el Banc Hispano-Colonial, demanà al govern del general Primo de Rivera la creació del que anomenaven Banco Municipal de España. Els peticionaris proposaven que el finançament del crèdit municipal anés a càrrec, sobretot, d’unes cèdules emeses per aquell banc, que tindrien la consideració d’efectes públics, o sigui avalats per l’estat.

El govern espanyol nomenà una Comissió per a estudiar la proposta, que rebé un informe favorable. Es convocà aleshores un concurs públic per a la concessió del privilegi d’emissió del que s’anomenaven Cèdules de Crèdit Local, al qual es presentaren tres ofertes: la del Banc de Catalunya, una de Soler i Torra, germans, i una tercera de Francisco Martínez Sangrador, agent de canvi i borsa de Madrid. El decret de concessió es va fer a favor del “Banco de Cataluña, que ha hecho la proposición más ventajosa” (Reial Decret de 23 de maig de 1925), i destacava que aquesta era la primera vegada “en la vida económica de España en que la concesión del privilegio de emisión de unos determinados valores se ha hecho por concurso público” (del mateix decret). Ho deien per tal d’evitar suspicàcies de partidisme, però no ho aconseguiren del tot.

El Banc de Crèdit Local es constituí el mateix 1925 amb un capital nominal de 25 milions de pessetes. El seu primer governador —nomenat per l’estat— fou José Calvo Sotelo, i el sotsgovernador —primer càrrec privat—, Eduard Recasens. El Banc de Catalunya hi tenia uns altres tres consellers —Albó, Maristany i Francesc Recasens—.

Fomento de la Vivienda Popular SA (1927)

Aquesta empresa immobiliària es constituí especialment per a l’edificació de cases barates, per compte dels ajuntaments. Va fer construccions a Barcelona, Badajoz, Còrdova, Sevilla i Algesires.

Compañía Arrendataria del Monopolio de Petróleos

El 28 de juny de 1927 el govern espanyol signà el decret de creació del que havia de ser el monopoli espanyol de petrolis. La motivació era doble: fiscal i de control d’unes activitats que estaven en mans estrangeres. La Dictadura de Primo de Rivera necessitava augmentar els seus ingressos, i, si aquests procedien dels obtinguts per empreses forasteres, la satisfacció era doble. Per això es convocà el concurs per a la concessió del Monopoli de Petrolis, al qual només podien optar empreses espanyoles. S’hi van presentar sis propostes: 1) la constituïda per 41 bancs espanyols, entre els quals el grup del Banc de Catalunya; 2) la de la Banca Arnús i l’empresa Porto-Pi, del grup March, que aportava un contracte de proveïment de petroli rus; 3) la del Banco Central i Horacio Echevarrieta, un financer basc; 4) la de la Sociedad Española de Compras y Fletamientos SA, formada pels tres grups que controlaven el mercat espanyol: la Shell angloholandesa, la Standard Oil americana i la Porto-Pi; 5) la de la Sociedad Española de Combustibles Líquidos —SECLYD— amb la SA Arnús-Garí, i 6) la d’un grup de comerciants, interessats només en els lubrificants, encapçalat per Manuel Busquets, de Barcelona. El 31 de desembre de 1927, el govern es decidí per la primera oferta, la del consorci bancari.

En el consorci hi havia el grup del Banc de Catalunya, el Banc Hispano-Colonial i la Banca Marsans, entre d’altres. La seva participació era clarament minoritària, amb el 5% del capital cadascun d’ells, una plaça en el Consell per al primer —Francesc Recasens— i una altra per a l’Hispano-Colonial i la Banca Marsans. Aviat es produí un trencament entre el grup del Banc de Catalunya i el de la gran Banca espanyola, que controlava l’empresa. Aquesta tenia criteris molt conservadors, poc ambiciosos i de visió curta. Si bé el monopoli s’establia “sobre la importación, las manipulaciones industriales de todas clases, el almacenaje, la distribución y la venta de los combustibles minerales líquidos” (article 1r del decret), els grans bancs espanyols —Banco Español de Crédito i Banco de Vizcaya, especialment— optaren per cobrir el que era la importació de petroli i la distribució, oblidant el compromís d’“establecer la industria del refino” i “adquirir yacimientos petrolíferos en los países productores” (punts 7 i 8 de l’article 9 de l’esmentat decret). D’aquí resultà un enfrontament entre els homes del Banc de Catalunya i els banquers bascos i madrilenys.

La CAMPSA va realitzar l’expropiació de tots els actius econòmics propietat de les empreses petrolieres que actuaven a Espanya. Entre d’altres, la refineria de Sabadell i Henry SA —a Cornellà—, l’única a l’estat espanyol.

Crédito Nacional Peninsular y Americano

Es constituí a Madrid el 21 de gener de 1928. Els promotors foren el Banc de Catalunya, el Banc Hispano-Colonial i el Banco Central. Tenia un capital de 25 milions de pessetes i es proposava organitzar operacions de crèdit a favor d’empreses portugueses i de les repúbliques de l’Amèrica Llatina. La societat estava intervinguda pel govern espanyol, el qual estava disposat, en canvi, a donar-li facilitats. El president fou Eduard Recasens. La primera i única operació del Crédito fou la col·locació de cèdules hipotecàries, emeses pel Crédito Hipotecario de Costa Rica, una institució pública. Com que el nom de l’empresa era molt llarg, era anomenada l’OLPYA —les darreres lletres de les dues primeres paraules i les primeres de les tres darreres—. Fou una societat instrumental, com veurem seguidament.

Banco Exterior de España SA (1928)

Un Reial Decret de 6 d’agost de 1928 creava el Banco Exterior de España “con el designio de resolver el problema del crédito a nuestro comercio exterior y de promover la expansión de la industria nacional, abriéndole mercados en el extranjero” (de l’exposició del Decret Llei de 26 de març de 1929). El nou banc havia d’assumir determinats deures i tindria alguns drets, concedits per l’estat. Entre els primers, el d’obrir oficines a l’exterior i donar gratuïtament el servei de Tresoreria als serveis públics espanyols a l’estranger. Entre els drets, hi havia subvencions públiques i facilitats fiscals. Es presentaren dues ofertes per a la creació del Banc: la del Crédito Nacional Peninsular y Americano, amb 9 bancs al darrere, i la de la gran Banca espanyola, amb participació de 94 bancs.

A l’hora de comparar les dues ofertes no hi havia dubte, si només es tenia en compte la força financera dels dos grups. L’oferta de la gran Banca espanyola era la del Banco Central, Banco Hispano Americano, Banco Español de Crédito, Banco de Santander, Banco de Bilbao, Banco de Vizcaya i algunes dotzenes de bancs regionals i locals. Entre aquests hi havia bancs catalans, com la SA Arnús-Garí i Soler i Torra, germans. S’hi afegien algunes de les grans empreses industrials, controlades pels bancs bascos, com Altos Hornos de Vizcaya, La Papelera Española, Babcok & Wilcox, Hidroeléctrica Ibérica, Electra del Viesgo, etc., fins a 50 empreses.

Al darrere del Crédito Nacional Peninsular y Americano hi havia nou bancs: el Banc de Catalunya i els seus tres bancs associats, el Banc Hispano-Colonial, la Banca Marsans-Banco Internacional de Industria y Comercio, la Banca Arnús i la Banca March.

La Comissió oficial, encarregada de dictaminar, ho féu a favor de la proposta catalana per un vot de diferència. Els representants del Banc d’Espanya —Belda— i del Consell Superior Bancari —Corral— votaren a favor de l’altra oferta. El govern, però, demanava en la seva resolució una major consistència financera per part del grup guanyador. Els Recasens respongueren amb la creació, el 17 d’octubre de 1928, del Sindicato Emisor de España SA, que integrava 54 bancs. Hi havia la pràctica totalitat dels bancs catalans, des dels més petits fins als grans, i alguns bancs espanyols, que jugaven ara a dues bandes, com el Banco Central, Banco Zaragozano, Banc de València, Banco de La Coruña, etc. El govern espanyol confirmà l’adjudicació.

Compañía Española de Petróleos (Cepsa, 1929)

El llac de Maracaibo, a Veneçuela, on hi va haver les primeres concessions petrolieres de la Compañía Española de Petróleos (Compañía Española de Petróleos SA, Biografía de una realidad 1929-1954, Madrid 1954). La labor de promoció de negocis desenvolupada pel Banc de Catalunya va ser extraordinària: Banc de Crèdit Local, Campsa, Banco Exterior de España, Compañía Española de Petróleos.

La CAMPSA tenia problemes a l’hora de comprar concessions petrolieres, atès el seu caràcter de monopoli i de societat d’interès públic. El 1929 Francesc Recasens, en nom del Crédito Nacional Peninsular y Americano, comprà 156 000 hectàrees de terreny a la zona de Maracaibo —Veneçuela— i el 50% de la producció de la Lago Petroleum Corp. en aquella mateixa zona. Recasens visità aleshores el ministre Calvo Sotelo i li demanà autorització per a crear una empresa petroliera. Aquesta creació anava en contra del principi del monopoli de la CAMPSA, però els Recasens pretenien cobrir dos dels compromisos no atesos per la companyia: les concessions petrolieres i el refinatge del cru. El 28 de setembre de 1929 es constituïa a Madrid la Compañía Española de Petróleos SA —CEPSA— amb un capital de 75 milions de pessetes, i un grup d’accionistes dominat pels bancs: el grup del Banc de Catalunya, el Banc Hispano-Colonial, el Banco Exterior de España, el Banco Central i el Banco Urquijo. El seu primer president fou el president del Banc Hispano-Colonial, el marquès de Comillas, i Francesc Recasens actuà de conseller delegat. Demetri Carceller, director de Sabadell i Henry i un dels pocs especialistes espanyols en petroli, s’incorporà a la nova empresa. Els bancs que dominaven la CAMPSA en quedaren al marge.

A l’hora d’instal·lar una planta de refinatge, la CEPSA es trobà el problema del monopoli de la CAMPSA, que li impedia establir-la a la Península. Les úniques possibilitats eren els territoris espanyols del Nord d’Àfrica o les Illes Canàries, que tenien el caràcter de port franc. S’acordà crear la refineria a Santa Cruz de Tenerife. Inaugurada el 27 de novembre de 1930, fou la primera refineria espanyola moderna.

Malgrat les difícils relacions amb la CAMPSA, la CEPSA signà un acord de proveïment de petroli al seu favor. Obtenia el petroli veneçolà, el refinava a les Canàries i el venia a la CAMPSA, la qual el distribuïa a la Península.

Colonitzadora de la Guinea Continental SA –COGUISA– (1929)

Acció de la Colonizadora de la Guinea Continental –COGUISA–.

Constituïda pel Banc de Catalunya, conjuntament amb el Banc Hispano-Colonial, aquesta empresa estava destinada a explotar la fusta i productes agrícoles procedents d’aquella colònia africana. Tenia el domicili a Barcelona, i delegacions a Madrid i a Hamburg.

Companyia General del Suro SA (1929)

Els promotors d’aquesta empresa, constituïda el 1929, foren la SA Arnús-Garí, el Banco Exterior de España i el Banco Central. Francesc Cambó n’acceptà la Presidència. El Banc de Catalunya li donà el seu ple suport, per mitjà del Banco Exterior (vegeu La Companyia General del Suro, SA).

Companyia Valenciana de Millores Urbanes SA (1930)

Constituïda el 1930, obtingué l’adjudicació de la recollida de les escombraries de la ciutat de València.

Les participacions no s’acaben aquí, però sí les més importants. Hi podríem afegir: Hidroelèctrica de Levante SA, Tributos Nacionales SA i Catalonia, agència de viatges, SA.

Una crisi de liquiditat amb implicacions polítiques

“Hem crescut molt de pressa, potser el públic creu que massa”

Model de full d’ingrés, 1929.

El 28 de gener de 1930, el general Primo de Rivera dimití el càrrec de cap del govern espanyol. Amb el nou govern del general Berenguer començà l’etapa de transició, que acabà amb la proclamació de la República l’abril del 1931. Mentrestant, la conjuntura econòmica internacional havia canviat. El mes d’octubre del 1929 es produí el famós crac de la Borsa de Nova York, el primer avís d’una crisi financera i econòmica mundial, que aviat arribà a Europa. El mes de novembre Pere Corominas, secretari del banc, escriví a Eduard Recasens, fent-li saber la seva preocupació per la crisi borsària als Estats Units, i li recomanà una política de restricció creditícia i de reforçament de la liquiditat del banc en previsió que la crisi arribés a Europa (carta del 19 de novembre de 1929, en De la Solidaritat al catorze d’abril, pàg. 479-482).

Banc de Catalunya. Evolució de les principals partides del balanç (en milers de pessetes), 1920-1931.

El mes de febrer del 1930 una nota publicada al diari La Vanguardia neguitejava el públic: “Ayer se rumoreaba que el Sr. Calvo Sotelo sería nombrado abogado asesor del Banco de Cataluña y ésto solo bastó para que sus acciones bajaran dos enteros, ganándolos tan pronto como se hizo circular el rumor de que nada había de ésto.” (Barcelona Financiera, febrer del 1930.) Per a Pere Corominas —com diu en una altra carta, del 28 de febrer de 1930, a Eduard Recasens—, “això vol dir que no està del tot liquidada la nostra actuació durant la Dictadura” (ídem, pàg. 483). Abans de proclamar-se la República, per tant, el secretari del banc ja era conscient que els podien tirar en cara els favors que la gran Banca espanyola i el públic consideraven que havien rebut de la Dictadura i, especialment, del seu ministre de Finances, José Calvo Sotelo. El mercat financer estava trasbalsat i ple de rumors. Aquell mateix mes de febrer del 1930 sorgí una campanya contra la Banca Arnús, que li provocà una forta baixa de dipòsits.

“Hem crescut molt de pressa, potser el públic creu que massa.” Era l’opinió de Pere Corominas, secretari del banc, expressada en la carta a Eduard Recasens del febrer del 1930 (ídem, pàg. 483).

La cronologia de la suspensió

El públic davant la porta del banc amb motiu de la suspensió de pagaments. El Banc de Catalunya suspengué pagaments el juliol del 1931.

— 14 d’abril de 1931. Es proclama la República a Espanya, enmig de l’entusiasme popular. “Això va produir a la Borsa una baixa de valors, com no n’hi havia hagut d’altra del 25 de juliol de 1914 ençà —l’inici de la Primera Guerra Mundial— (Pere Corominas: La República i la Guerra Civil, pàg. 7). Aquesta baixa afectà molt negativament la cartera de valors i la mateixa liquiditat, perquè a Borsa no sempre hi havia demanda de determinats títols.

— Maig del 1931. La suspensió de pagaments del Kredit Anstalt, un dels primers bancs austríacs, obre la crisi financera a tot Europa. Comença una ofensiva contra el banc, segons dirà posteriorment Eduard Recasens, amb retirada de dipòsits. Els seus títols cotitzen sota la par.

— Juny del 1931. Francisco Bernis, delegat del govern en el Consell Superior Bancari i del qual Pere Corominas dirà que “m’ha produït la mateixa repugnància que em podria fer una bèstia freda i llefiscosa” (pàg. 35), fa una inspecció dels bancs catalans, segons comenta la premsa.

— 13 de juny de 1931. “Fan córrer rumors desagradables sobre el Banc de Catalunya. Es veu que es prepara una campanya contra el seu compte corrent. Vaig al Banc a la tarda i els trobo força tranquils.” (Pere Corominas, obra citada, pàg. 19.)

— 20 de juny. Hoover, el president dels Estats Units, concedeix un ajornament al govern alemany per a pagar els seus deutes de guerra. S’intensifica la crisi financera europea. El Banc de Ginebra és declarat en fallida.

— Segona quinzena de juny El Banc d’Espanya obre una operació de redescompte per 7 milions de pessetes a favor del Banc de Catalunya. A més de les lletres redescomptades, el Banc d’Espanya ha demanat la garantia de valors per un import de 14 milions al canvi del dia. Oberta aquesta línia, el ministre d’Hisenda, Indalecio Prieto, ordenà a la CAMPSA —un monopoli controlat pel govern— que cancel·lés els seus dipòsits al Banc de Catalunya, de manera que aquella retirà uns 4 milions de pessetes. En conjunt, el Banc de Catalunya aprecià la baixa d’uns 20 milions dels comptes corrents. Es realitza una segona operació amb el Banc d’Espanya: un crèdit de 7 milions, amb la garantia de títols per un valor de 9 milions, preu de mercat.

— 21 de juny. Tercera operació de crèdit del Banc d’Espanya per 10 milions de pessetes, amb la garantia de valors —“que en valen dotze”, diu Pere Corominas— i la personal dels consellers.

— 23 de juny. Prieto fa retirar 500 000 pessetes més del compte de la CAMPSA, que corresponien als seus ingressos ordinaris a Catalunya, i ordena que, des d’aquell moment, els ingressos es facin al Banc d’Espanya. Prieto demanà al Banco Exterior que cancel·lés els seus dipòsits, però Eduard Recasens —vicepresident del banc— s’hi oposà i permeté retirar només un milió de pessetes. Aquestes retirades eren conegudes per un públic cada cop més nombrós i més nerviós.

— 30 de juny. “Em diuen del Banc que la retirada de diners del compte corrent ha cessat.” (Pere Corominas, obra citada, pàg. 30.) En conjunt se’n retiraren uns 40 milions, segons dirà Eduard Recasens el 7 de juliol.

— 1 de juliol. L’Ajuntament de Barcelona anuncia que no pot pagar el cupó del deute municipal. Ho farà al cap de 15 dies, gràcies a un crèdit especial, concedit pel Banc Hispano-Colonial i la Caixa de Pensions i d’Estalvis de Catalunya i Balears.

— Primers dies de juliol. El diari de Madrid El Sol diu en primera pàgina que un banc de Barcelona es troba en situació difícil. Tot i no anomenar-lo, era fàcil endevinar que es referien al Banc de Catalunya.

— 4 de juliol. “En Recasens —Eduard— em demana que passi pel Banc de Catalunya, abans d’anar a sopar. El trobo amb la cara de color de maó de les grans catàstrofes. El banc ha de fer suspensió de pagaments dilluns, dia 6.” (Pere Corominas, obra citada, pàg. 32.)

— 6 de juliol. Els consellers Ramon Albó —president—, Josep Ferran i Tuset, Francesc Recasens i Pere Corominas s’entrevisten a Madrid amb Indalecio Prieto, ministre d’Hisenda, i el president del govern, Alcalá Zamora. Demanen l’aval del govern o un nou crèdit de 5 milions de pessetes, en canvi de valors per uns altres 5 milions, i ofereixen el traspàs de les oficines del Banc de Catalunya al Banco Exterior de España. Ho explica Pere Corominas: “El President —del Govern— diu que no és un tècnic. S’escandalitza de la meva proposició d’aval i quan li proposo el traspàs de les sucursals em demostra que no sap què és un establiment bancari, com si vingués del centre de l’Àfrica o s’hagués criat i educat a la cova del príncep Segismundo de La Vida es sueño, perquè diu que tindríem d’obtenir el consentiment de tots els comptecorrentistes.” (ídem, pàg. 35.)

— 7 de juliol. Es presenta la petició de suspensió de pagaments al Jutjat. Una nota a les oficines diu el següent: “Per dificultats del moment, que la bona voluntat i el patriotisme sabran vèncer, es suspenen temporalment les operacions del Banc, que esperen continuar a la major brevetat.” Aquell mateix dia se celebra Consell de Ministres, a Madrid. Manuel Azaña, que forma part del gabinet, com a ministre de la Guerra, explica a les seves Memòries:

La citació és llarga, però toca tots els punts destacables:

• El tancament del Mercat Lliure va contra el Banc de Catalunya, però també contra els bancs de valors catalans, que el controlen.
• La mala situació del Banco Central és autèntica i molt pitjor que la del Banc de Catalunya. José Calvo Sotelo, que és el president del Banc, dimitirà, per no crear-li més problemes.
• L’Ajuntament de Barcelona també suspèn pagaments en no poder pagar el cupó de les seves obligacions. Les institucions catalanes tenen la caixa buida.

— 27 de juliol. Se celebra la Junta d’accionistes del Banc de Catalunya. Hi assisteixen unes 110 persones. “Mai havien vingut tants accionistes”, dirà Corominas. Parlaren ell i Eduard Recasens, en la seva qualitat de secretari i president del Consell. El primer explicarà les gestions fetes a Madrid. El segon assegurarà que no hi ha pèrdua de capital i que la suspensió és conseqüència de l’alarma pública creada i de la dificultat de realitzar els valors de la cartera, en moment de forta baixa borsària. D’aquesta reunió, explica Corominas:

"En Recasens, que presideix, pregunta temorosament: Algun accionista vol fer ús de la paraula?

Silenci. Els accionistes es miren commoguts i aguanten l’alè.

El President pregunta per segona vegada: Algun accionista vol fer ús de la paraula?

Silenci. Emoció profunda."

La Junta no demanà responsabilitats als administradors i ratificà l’acord de suspensió de pagaments (ídem, pàg. 45).

El balanç de la suspensió

El balanç de la suspensió (en pessetes).

El balanç de la suspensió correspon al dia 6 de juliol. Les seves principals xifres figuren al quadre adjunt. No expressen altra cosa que el que era previsible, en relació amb les dades del final de l’exercici del 1930.

Els dipòsits de tercers havien disminuït 23 milions de pessetes, en total, però els comptes corrents en pessetes ho havien fet 33 milions, mentre es mantenien els comptes d’estalvi i les imposicions a termini, amb un increment dels comptes en moneda estrangera.

Per a atendre els pagaments, el banc vengué una bona part dels seus fons públics —de 15,5 milions a 9,3— i procurà reduir la seva inversió creditícia, amb un èxit molt relatiu. La cartera de valors privats s’incrementà, com a conseqüència de la compra d’accions de la Banca Arnús. Aquesta cartera estava comptabilitzada per un valor molt superior al dels canvis del moment a la Borsa.

“La privanza de la Dictadura”

Els principals atacs contra el Banc de Catalunya li arribaren dels polítics republicans, no catalans, de la dreta espanyola, atiada per alguns grans bancs, i de les restes del lerrouxisme, existents a Catalunya. Una barreja política, que s’expressà a través de mitjans de comunicació, com la revista Economía, de Madrid, o España republicana, de Barcelona.

“El Banco de los Recasens, la audaz creación financiera de los tiempos de la Dictadura, ha pasado a mejor vida. Hacía tiempo que se hablaba de esta incidencia como cosa fatal e ineludible. Todo el tinglado, armado pacientemente sobre el falso fundamento de la privanza de la Dictadura, tenía que derrumbarse al faltar este factor.” (Economía, 15 de juliol de 1931.)

Document que acredita un crèdit del Banc de Catalunya a favor d’Alejandro Lerroux, el conegut polític republicà.

És evident que els germans Recasens establiren una especial i intensa relació amb José Calvo Sotelo i el govern del Directori Militar. La seva trajectòria personal els feia republicans d’esquerres, però havien adoptat posicions més conservadores. El seu germà Josep considerà que havien estat utilitzats per gent procedent de la Lliga Regionalista. Però al banc romania Evarist Fàbregas, republicà de tota la vida i alcalde de Reus. I Pere Corominas, el secretari, que alternava el seu seguiment de la crisi bancària amb la redaccio de l’Estatut de Núria, com a representant d’Esquerra Republicana de Catalunya. El dia 20 de juny escriví en el seu diari, des de Núria, que Carner, Tarradellas i Dencàs havien pujat en burro fins al coll de Finestrelles, i el dia següent estava negociant amb el Banc d’Espanya l’aval dels consellers del banc. Corominas quedà arruïnat i molt amargat per la situació. “D’ençà —digué— de l’any 1925 quan, després de redactar jo els Estatuts del Banc de Crèdit Local d’Espanya, en Primo de Rivera no va permetre que jo fos nomenat conseller (perquè era massa ‘separatista’. —‘I ara que vagi firmant Pere Corominas!’, deia—), que vaig ésser eliminat de totes les filials creades pel Banc de Catalunya.”

Opinions sobre la suspensió de pagaments i una valoració

Ramon Canosa, interventor de l’estat a l’Associació del Mercat Lliure de Valors, amb motiu de la suspensió de pagaments del Banc de Catalunya:

“Pudo en realidad salvar el Banco de España al de Cataluña?... Destaca un hecho indudable, que tiene cierto valor favorable a la posibilidad de prestar al banco, aunque heroicamente, un auxilio que no fué intentado. Y este hecho es la importancia de su Activo. La cifra de 56 millones de pesetas, reconocida por los peritos que dictaminaron en la suspensión de pagos, ofrecía sin duda cierto margen a combinaciones de amparo, como las que el 1935 fueron estudiadas y aplicadas al Crédito Balear y que le sirvieron no sólo de paliativo a sus importantes quebrantos, sino para reincorporarlo a la comunidad bancaria, como entidad de vida regular.” (Un siglo de Banca privada, pàg. 94, Madrid 1945.)

Josep Andreu i Abelló, president del Foment Nacionalista Republicà de Reus (1930) i fundador d’Esquerra Republicana de Catalunya. Exiliat el 1939, marxà a Mexic, on, al costat d’Indalecio Prieto, organitzà les JARE —Juntas de Auxilio para los Republicanos Españoles—. De retorn a Catalunya el 1963, fou conseller de Banca Catalana i, el 1979, senador del PSC-PSOE:

“El Banc de Catalunya el va enfonsar en Prieto, impulsat per la banca basca. També ara, si el Ministeri d’Hisenda es proposés enfonsar un banc, ho podria fer. L’acció concreta fou la retirada dels diners en compte corrent de la CAMPSA. En Prieto era un home estrany. Anava contra els moviments nacionalistes, perquè en ells hi veia reacció i els considerava una mica com la continuació del carlisme. Això ho aplicava preferentment al seu país i no tant a Catalunya, on ja hi veia més elements progressistes en el terreny social. Ell sol no hauria provocat la suspensió, però hi va haver qui li va indicar que el Banc de Catalunya no podria resistir la retirada dels fons d’un client únic, com era la CAMPSA. Aquest fet el va indignar molt, desconeixent que aquesta situació era similar a la resta de Banca espanyola” (declaracions recollides per l’autor el 1968).

Josep Recasens, germà d’Eduard i Francesc Recasens. Polític socialista, amic de Prieto:

“De la crisi d’aquell Banc no en té la culpa, com s’ha dit, Indalecio Prieto, en aquella data ministre de Finances de la República, sinó la influència que exerciren sobre el meu germà —Eduard— els elements de la Lliga, que en aquells primers temps agrediren, sabotejaren i menysprearen la novella forma de govern que lliurament es donà a Espanya. En sóc testimoni, perquè abans d’esclatar la catastròfica crisi, veient-s’ho ja malparat, el meu germà va voler que me n’anés a Madrid per tal que, sabedor de la meva amistat amb el ministre socialista, mirés si aconseguia cercar, prop d’ell, una solució salvadora. Vaig fer en efecte el viatge però ja era tard per trobar la desitjada salvació. Vaig insistir, de totes maneres, i com a darrera paraula, el meu amic —Prieto— va donar-me un camí. ‘Que els seus germans, em digué, dimiteixin, que se separin temporalment de la direcció, i jo li prometo que se salvarà el Banc.’ ‘No hi ha altre recurs —afegí Indalecio Prieto— donada la posició d’ells durant la Dictadura i contra la República.’ Els meus germans refusaren la proposició i al cap de pocs dies el Banc de Catalunya, el Banc de Reus i el Banc de Tortosa tancaren les portes, víctimes d’una incomprensió i d’una manca de sentit polític vertaderament inexplicables” (Josep Recasens: Vida inquieta. Combat per un socialisme català, Empúries 1985).

Pere Corominas, secretari del Consell d’Administració del Banc de Catalunya. Polític d’Esquerra Republicana de Catalunya:

“Cal una gestió política que fes cedir l’ofensiva criminal del Ministre d’Hisenda —Indalecio Prieto—. L’actitud d’aquest trinxa no deu tenir precedents al món: un ministre tirant contra el crèdit bancari. Això es comprendria per a provocar una revolució social, però no per afavorir la plaça o la banca de Bilbao contra la de Barcelona” (22 de juny de 1931) (ídem, pàg. 25).

“El Ministre d’Hisenda —Prieto— només es preocupa dels 4 milions que el Banc de Crèdit Exterior —es refereix al Banco Exterior de España— acredita del Banc de Catalunya. El que vol és escorxar el Banc de Catalunya i té la poca vergonya de dir que el Banc d’Espanya deixarà els 4 milions, si amb aquests paguem al Banc de Crèdit Exterior d’Espanya, però si li demanem que ens permeti salvar el Banc de Catalunya, no hi sent d’aquesta orella” (ídem, pàg. 35 i 36).

Ignasi Villalonga, politic valencià i banquer. Ocupà la Presidència del Banco Central, després de la Guerra Civil:

“Sí he tenido ocasión de conocer un poco las interioridades de la liquidación del Banco de Cataluña, y os digo y que conste que yo soy un entusiasta y un antiguo enamorado de Cataluña, y los que me conocen saben que digo verdad, que la caída de ese Banco sólo pudo ocurrir en Cataluña. Yo estoy seguro que, si eso se da, por ejemplo, en las Vascongadas, en Bilbao o en Navarra, un Banco que hubiera estado en la situación en que aquél estaba, no hubiera caído, porque la liquidación del Banco de Cataluña ha venido a demostrar que con un mínimo de seguridad en aquella época se hubiera salvado el establecimiento y todo el mundo hubiera cobrado hasta la última peseta” (discurs als accionistes del Banc Hispano-Colonial, el 22 d’abril de 1950).

La suspensió de pagaments del Banc de Catalunya és un clar exemple de què és una crisi de liquiditat, provocada per una situació general —la crisi financera europea—, empitjorada per una campanya pública en contra del banc, en la qual participà el ministre d’Hisenda espanyol. La principal responsabilitat dels gestors del Banc de Catalunya està en la seva política d’inversió, que immobilitzà uns actius valuosíssims a llarg termini, però no líquids en els delicats moments de la proclamació de la República i de la baixa general dels valors a Borsa. Indalecio Prieto obrí la porta de la suspensió de pagaments, en justificar un pànic i la retirada dels comptes corrents.

El Banco Central, que també estava en mala situació, segons Azaña, i pitjor que el Banc de Catalunya, segons Ignasi Villalonga —futur president del Central—, va superar el mal moment gràcies a la dimissió de José Calvo Sotelo de la seva Presidència. Aquí trobem una contradicció, ja que Josep Recasens assegura que, amb la dimissió dels seus germans, Prieto hauria solucionat el problema del Banc de Catalunya, mentre que Francesc Recasens afirma que “ofrecimos nuestro apartamiento personal, si era preciso para salvar al Banco” (Diario de Barcelona, 13 de setembre de 1955).

L’actuació del Banc d’Espanya va ser lamentable. La crisi del Banc de Catalunya no li va fer perdre ni una pesseta, com temia Prieto, i hauria pogut fer molt més per ajudar-lo. Aleshores en el Banc d’Espanya hi havia importants accionistes privats —especialment bascos—, que tenien veu en el Consell, i en les principals decisions del banc. La gran Banca espanyola i basca no va alçar un sol dit a favor del Banc de Catalunya, al qual no perdonava operacions com les realitzades amb el Banco Exterior de España i la Compañía Española de Petróleos.

El tancament del Mercat Lliure de Valors

Indalecio Prieto demanà la supressió de l’Associació del Mercat Lliure de Valors, però l’oposició de Lluís Nicolau d’Olwer, ministre d’Economia en el mateix govern, féu que l’acord fos de tancament temporal. El 15 de juliol es tornà a obrir el Mercat Lliure, a l’“espera de l’informe d’una intervenció oficial”, encarregada a Ramon Canosa. El tancament estava motivat “por el persistente rumor de una especulación llevada a cabo con acciones del Banco —de Cataluña— y facilitada principament por elementos pertenecientes al Mercado Libre de Valores” (de l’informe de l’interventor). El resultat va ser aquest:

“Cuantas afirmaciones fueron hechas a este propósito contra esa Asociación eran claramente hiperbólicas y aún quizás de tendencia malintencionada”... “En nuestra Intervención como Interventores judiciales de Banco de Cataluña no hemos podido apreciar ninguna anormalidad en las relaciones del Banco con esa Asociación del Mercado Libre de Valores” (de l’esmentat Informe).

El conveni dels creditors

Un cop presentada la petició de suspensió de pagaments, els interventors judicials elaboraren un informe del qual es desprenia la insolvència provisional del banc, ja que el balanç presentava un superàvit de 23 610 666 pessetes. Això suposava la pèrdua del 50% del capital. Els interventors es limitaren a repassar l’actiu i el passiu del banc, i a fixar el valor de la cartera, segons les darreres cotitzacions. La baixa a Borsa havia estat extraordinària, durant els primers set mesos de l’any, i havia afectat tant els fons públics com les accions. Les del Banco Exterior ni tan sols cotitzaven i havien quedat fora del mercat, les de la CAMPSA havien perdut el 25% del seu valor, i les de la Compañía Española de Petróleos, el 50%.

Banc de Catalunya. Traspàs d’oficines (1934).

Els administradors del Banc de Catalunya defensaren la continuïtat del banc, mentre que la majoria de creditors optaren per la seva liquidació. Aquesta segona posició fou la que finalment s’imposà. Els dos principals creditors —de molt— eren el Banc de Crèdit Local i el Banco Exterior de España. Una proposició de conveni va ser presentada el 16 de febrer de 1932 i aprovada el mes de juliol. Suposava la cessió de tots els béns del banc als creditors, els quals constituïren un Comitè liquidador, format per:

• dos representants del Banco Exterior
• dos representants del Banc de Crèdit Local
• Tomàs Prat i Marsal
• Salvador Floriach i Arnau
• Josep Ferran i Tuset
• dos representants de les oficines canàries

En virtut del conveni s’aixecà la suspensió de pagaments i s’inicià el procés de liquidació.

El Comitè liquidador del Banc de Catalunya pagà el 25% dels deutes, en diferents terminis, abans de la guerra, entre el 1933 i el 1936. El 1940 es tornà a posar en marxa el Comitè, que pagà un altre 24% del deute entre el 1941 i el 1944. Finalment, el 1945 acordà pagar-ne el 0,5% més i donar per cancel·lats els actius liquidables del banc. Els accionistes perderen la totalitat del capital, i els creditors, el 50,5% dels seus crèdits.

La liquidació es féu en les pitjors condicions possibles. Abans de la guerra, en un context de Borsa ensorrada, de mínima contractació, i de mala conjuntura econòmica. Després de la guerra, en el marc d’una despreocupació per un afer del qual ningú no parlava i que havia deixat de preocupar els governants. Uns quants anys més tard, a la Borsa de Barcelona es recordaven les bones operacions realitzades amb actius del Banc de Catalunya, comprats a preu de saldo per borsistes espavilats.