Un banc en expansió (1960-1975)
Els homes i l’organització
Josep M. Mas-Sardà dimití la presidència del banc el 1973 i donà pas a una nova etapa i generació (Actualidad Española, gener del 1985).
El banc es mantingué com a entitat estrictament familiar fins el 1969 (vegeu aquest volum, pàg. 37-40). La tercera generació era només representada per Josep Maria Mas-Sardà i Sells quan entrà la quarta generació, amb Francesc Mas-Sardà i Casanellas al capdavant. Fou aleshores que el banc amplià el seu capital i l’obrí a altres accionistes, decantant-se decididament cap a l’expansió, sense abandonar les seves pràctiques i la seva especialització de banca de valors.
Fins el 1973, el banc estigué presidit per Josep Maria Mas-Sardà i Sells. Ell i el seu cosí Artur Mas-Sardà i Bové presentaren la dimissió al final del 1973 per raons d’edat.
El 1969, quan es donà entrada a nous accionistes, foren nomenats consellers en la seva representació alguns destacats empresaris catalans: Miquel Pujol i Borotau, d’Aiscondel i Monsanto Ibérica —sector químic—, Josep Maria Raventós i Blanc —de la família propietària de Codorniu SA—, Rossend Pich i Roca, de Pich Aguilera SA —seda—, i Pau Oliva i Casabona —alcohols—. El 1970 entraren en el Consell Romà Ribas i Anfruns —construcció—, Ignasi Maria Vidal i Arderiu —tèxtil cotoner—, Josep Maria Fabregat i Piferrer —màquines eina— i Joan Cahué i Franquet —televisors—.
Francesc Mas-Sardà, President de la Banca Mas Sardà (Banca Española, 1977).
El 1974, Francesc Mas-Sardà ocupà la Presidència, en substituir el seu oncle Josep Maria Mas-Sardà; la Conselleria Delegada passà a Josep Maria Fabregat, i es nomenaren dos vicepresidents: Artur Mas-Sardà i Laguna i Ignasi Maria Vidal i Arderiu. El 1975 dimití Josep Maria Fabregat, que passà a ser conseller delegat del Banc d’Expansió Industrial, promogut per la Mas Sardà. També deixaren el seu càrrec Joan Antoni Mas-Sardà i Rossend Pich i Roca, substituïts per Fortunato Frias i per Lluís Marín, gendre de Josep Maria Mas-Sardà i Sells.
La Direcció General fou assumida el 1969 per Francesc Mas-Sardà i Casanellas, de la quarta generació familiar, que s’incorporà al Consell el 1971. L’any anterior s’havia creat una Sotsdirecció General, ocupada per Fortunato Frias, un professional amb experiència, procedent del Banco Español de Crédito, i que s’havia donat a conèixer en els ambients de la burgesia catalana, com a secretari del Cercle d’Economia. El 1973 els dos principals executius del banc pujaren un esglaó, amb el nomenament de Francesc Mas-Sardà com a conseller delegat i el de Fortunato Frias com a director general, i també conseller el 1975.
La Direcció General, sempre ocupada per Fortunato Frias, creà el 1974 una estructura amb cinc sotsdirectors generals: Salvador Alemany —àrea de serveis interns—, Saturnino Anfosso —àrea de borsa i serveis especialitzats—, Carles Hostench —zona de Catalunya, País Valencià, Balears i Andalusia—, Antonio Portero —Centre i Nord— i Gregorio López —direcció financera—.
Les oficines centrals del banc passaren de la Rambla a la Diagonal, mentre la vella oficina es mantingué com a agència urbana. Era una exigència de la modernitat.
Serveis
Local de la Banca Mas Sardà davant el Liceu (Memòria, 1970). La Banca Mas Sardà abandonà el seu vell local de la Rambla per un de nou a la Diagonal barcelonina.
Com tots els bancs que formen part d’aquest capítol de la represa de l’activitat bancària catalana, la Banca Mas Sardà féu ús d’una important oferta de serveis com a arma de competència, enfront de la gran Banca espanyola, que s’havia adormit durant els anys de l’statu quo. El millor servei o el servei no donat pels altres compensava la reduïda força financera de les entitats que es volien fer un lloc en el mercat. La Banca Mas Sardà optà per un model de banca comercial, combinat amb l’assessorament sobre la inversió mobiliària.
Al servei del model de banca comercial es crearen, el 1969, un Departament Comercial i un Departament d’Estranger, i el 1973, un de Màrqueting. S’hi afegiren, com a especialitzacions, un assessorament numismàtic, un d’immobiliari i un de grans carteres d’institucions. Un servei eficaç exigí la ràpida mecanització de les operacions, que permeté donar des del 1970 un extracte diari de compte corrent.
Les operacions a Borsa foren un dels serveis en què destacà, seguint la seva tradició. El 1970 s’obrí un Club de Borsa als nous locals de la Diagonal, en el qual una pantalla informava de les cotitzacions a la Borsa de Barcelona i des d’on es podien cursar les ordres de compravenda de valors corresponents. El 1972 es crearen els primers Clubs d’Inversions, gestionats per la Banca, que arribaran a ser 160 el 1975.
El 1973 es potencià el Servei d’Estudis, amb la incorporació i direcció de Josep Jané i Solà, catedràtic de Política Econòmica de la Universitat de Barcelona. El Servei dirigí i publicà una sèrie de treballs, relacionats sobretot amb la Borsa i la inversió mobiliària, com també amb l’anàlisi de la conjuntura econòmica i la reedició de llibres d’economistes catalans.
Expansió
Local a la Diagonal (Memòria, 1970).
Fins el 1969, la Banca Mas Sardà en tingué prou amb l’oficina que ocupava a la Rambla de Barcelona. La primera sucursal que obrí fou la concedida, aquell mateix any, dintre del que era el VI Pla d’Expansió Bancària. La data coincideix plenament amb l’obertura del capital social i el canvi d’estratègia. El banc havia deixat passar cinc Plans d’Expansió anuals sense demanar cap oficina, quan tota la banca anava adelerada darrere d’aquestes autoritzacions. Banca Mas Sardà disposava de poca capacitat d’expansió, com a conseqüència del seu modest volum de recursos, però tenia prioritat a l’hora d’escollir les places de cada Pla, gràcies al seu caràcter de banca local. La primera oficina demanada i autoritzada fou la de Mollet (Vallès Oriental).
El 1970 es produí un canvi en l’oficina principal del banc. Es tancà el vell local de la Rambla, davant el Liceu, i s’obrí en nous locals a la Diagonal, núm. 453 bis, prop del carrer de Casanova. Quan l’any següent obtingueren permís per a obrir una agència urbana a Barcelona, reobriren la de la Rambla amb aquest caràcter.
Amb la nova legislació bancària del 1974, més liberal en les concessions, el banc es llançà a una etapa de clara expansió. Aquell any obrí una sucursal a Madrid, i l’any següent ho féu a Bilbao, Vic i Tarragona, a més d’establir noves agències urbanes a Barcelona per la compra del Crèdit Cooperatiu (CRECO), que tenia dues oficines, una a Barcelona i l’altra a Mercabarna. El 1975, la xarxa era de 15 oficines.
Oficines obertes per la Banca Mas Sardà entre 1970 i 1975:
- 1970 – Mollet del Vallès, Barcelona. Oficina central a la Diagonal
- 1971 – Barcelona. Agència Rambla
- 1973 – Cornellà, Barcelona. Agència Casp
- 1974 – Madrid, Sant Just Desvern
- 1975 – Barcelona. Agència Gran Via, Barcelona. Agència Mercabarna, Barcelona. Agència Muntaner, Vic, Bilbao, Tarragona, València, Saragossa
Fons propis i resultats
És evident que la família Mas Sardà no podia aspirar a un fort desenvolupament de l’empresa sense l’obertura del capital i la injecció de recursos propis per part de tercers. El fort creixement dels dipòsits exigia el dels fons propis, de manera que s’anà eixamplant progressivament el nombre d’accionistes, que el 1975 era de 3 378 persones. El capital desemborsat passà dels modestíssims 5 milions de pessetes que tenia el 1959 als 900 milions amb què tancà l’exercici del 1975.
Poca cosa es coneix dels resultats del banc fins el 1969, ja que el caràcter familiar de la societat anònima no era propici a la informació. D’aleshores endavant —del 1969 al 1975— els resultats foren correctes, però no fou fins el darrer any que es repartí un dividend del 6% als accionistes. Els altres exercicis, els beneficis repartibles s’aplicaren totalment a la creació de reserves. No obstant això, l’acció de la Mas Sardà era valorada pel mercat amb importants plusvàlues. Pels inversors, el principal atractiu del banc era el fort creixement dels dipòsits, que obligava a continuades operacions d’ampliació de capital en les quals es negociaven uns drets de subscripció de les noves accions, que tenien una forta demanda. Les accions no cotitzaven oficialment a la Borsa.
Dipòsits
Banc Mas Sardà. Evolució de les principals partides del balanç (en milions de pessetes), 1960-1975.
Fins el 1968, el creixement dels dipòsits seguí la línia dels anys anteriors, de creixement moderat, però ajudat per les fortes taxes d’inflació de l’economia espanyola. El 1969 canvià totalment aquest ritme, i n’agafà un de molt més viu, prova d’una acció comercial agressiva, per primera vegada a la seva història. Ara el banc entrà en el joc de la competència oberta amb les altres entitats financeres. Els modestos 49 milions de pessetes, que tenia en dipòsits el 1959, s’havien convertit en més de 12 000 milions el 1975, una xifra que suposava prop del 10% del total de dipòsits dels bancs comercials catalans.
Inversió
Com a banc comercial, la Mas Sardà invertí la major part dels recursos de tercers en operacions de descompte d’efectes comercials i en crèdit. La cartera de fons públics era l’exigida per les normes legals.
Diccionari, 1975.
La cartera de valors privats fou relativament important el 1975, ja que equivalgué a la meitat dels seus recursos propis. Hem de distingir entre la inversió que correspon a les filials creades i la que correspon a participacions en velles o noves empreses.
Les filials creades eren empreses de serveis. La primera a constituir-se va ser Saeco —Societat Anònima d’Estudis Econòmics—, el 1971, dedicada a la gestió i administració de carteres de valors mobiliaris. Aquell mateix any es comprà una empresa ja en funcionament, Difivasa —Distribuïdora Financera de Valors SA—, que comercialitzava i col·locava valors mobiliaris. El 1971 es constituí una primera societat de cartera, Bamsa, a la qual s’afegí Bamsa-2 el 1972. Altres empreses filials foren Interconsultor SA —valoració i compravenda d’empreses— i Unió Patrimonial d’Art SA —Uniarte—, de compravenda d’obres d’art.
Com a participacions en grans o mitjanes empreses, que figuren a les Memòries, hi ha les següents:
- Indústria Ceràmica i Obres SA
- Fomento de Piedras y Mármoles SA
- La Lactaria Española SA
- Autopistas del Atlántico SA —Ferrol, la Corunya, Santiago, Vigo i Tui—
- Zoos Ibéricos SA, a Madrid
El 1974, Banca Mas Sardà promogué la creació d’un banc industrial, que inicialment portà el nom de Banc Industrial de l’Exportació i es convertí després en el Banc d’Expansió Industrial —EXBANK—. Autoritzat el 1975, en el seu primer Consell d’Administració figuraren Josep Maria Raventós i Blanc —president—, Josep Maria Fabregat i Piferrer —vicepresident i conseller delegat— i Josep Jané i Solà —vicepresident—, tots ells de la Banca Mas Sardà. Les relacions entre tots dos bancs foren estretes, però no consta una participació directa de la Mas Sardà.
L’expansió en uns anys dolents (1976-1981)
Els homes i l’organització
Tres consellers moriren durant aquest període: Miquel Pujol i Borotau (1976), Pau Oliva (1977) i Artur Mas Sardà i Laguna (1980). Foren substituïts per Josep Esteve i Soler —Laboratoris del Dr. Esteve SA—, Jesús Maria Güell i Pàmies, gendre de Pau Oliva, i Josep Maria Raventós i Blanc, que havia deixat la Presidència i el Consell d’EXBANK, i retornava a la Mas Sardà. Dues incorporacions noves foren la de José Luis Perona Larraz (1978), que havia estat secretari general tècnic del Ministeri d’Hisenda, director general de Tabacalera i d’Indústries Tèxtils i del grup Domecq, i la de Jaime Pérez-Maura, consignatari de duanes.
Al final del 1981 dimitiren el càrrec de consellers Josep Esteve, Josep Maria Raventós i Romà Ribas.
El 1980, la Caixa comprà una participació a la Banca Mas Sardà, equivalent al 7,5% del seu capital. Les caixes d’estalvis no estaven autoritzades a mantenir més del 10% del capital d’un banc. La Caixa manifestà que era una inversió provisional i que tenia per objectiu la defensa de la independència d’una entitat financera catalana.
El 1980 hi havia 883 persones a la plantilla i el banc tenia 8 246 accionistes.
Expansió
L’expansió es mantingué molt forta durant els anys 1976 i 1977, però baixà durant els anys restants de la darrera etapa del banc, com a entitat independent. Es crearen noves sucursals fora de Catalunya, tal com es pot comprovar en la relació adjunta, però la majoria d’oficines eren al Principat. El 1982, la xarxa era de 36 oficines, 23 de les quals són a Catalunya, 3 al País Valencià i una a les Balears. A Barcelona, algunes agències urbanes havien canviat d’ubicació.
Serveis
Anunci (Banca Española, 1976).
El banc donà un fort impuls a la seva Divisió Internacional, que promogué i participà en nombrosos crèdits sindicats en divises, a favor d’empreses espanyoles, en uns moments en què aquesta era la principal font de finançament per a les grans societats. En aquesta mateixa línia, el 1980 encapçalà la constitució d’Iberopartners Ltd, amb seu a Londres, presidida per Francesc Mas Sardà i amb participació dels cinc bancs de l’Amèrica Llatina: Banco Francés del Río de la Plata (Argentina), Banco Auxiliar (Brasil), Banco O’Higgins (Xile), Banpaís (Mèxic) i Banco del Centro Consolidado (Veneçuela).
Es crearen els primers caixers automàtics i s’inicià el servei de targeta de crèdit (Master Charge).
Josep Jané i Solà, director del Servei d’Estudis i vicepresident d’EXBANK, deixà el grup el 1977. El Servei es convertí en Institut d’Economia Aplicada, tant de la Banca Mas Sardà com d’EXBANK, amb Jordi Goula i Surinyac com a director. El 1974 s’organitzaren a Bilbao unes jornades sobre els fons de pensions, totalment desconeguts a Espanya fins aquell moment, i el 1978 unes altres de caràcter internacional a Madrid sobre el mateix tema.
Oficines obertes per la Banca Mas Sardà entre 1977 i 1981:
- 1976 – Alacant, Badalona, Granollers, L’Hospitalet de Llobregat, Mataró, Sabadell, Terrassa, Castelló, Girona, Lleida, Palma, Pamplona
- 1977 – Vilafranca del Penedès, Manresa, Igualada, Reus, Sevilla
- 1978 – Madrid. Agència Capitán Haya
- 1979 – Vigo, Madrid. Agència Princesa
- 1981 – Barcelona. Agència urbana
Fons propis i resultats
Banca Mas Sardà. Rendibilitat de l’acció, 1976-1980.
Els fons propis havien de seguir el mateix ritme de creixement que els dipòsits. El 1981, el capital era de 1 660 milions de pessetes, i els recursos propis —capital més reserves—, de 2 880 milions, després d’una actualització de l’actiu fix —immobles principalment— feta al darrer moment.
El valor de les accions seguí la davallada de les cotitzacions de Borsa. El 1976 es valoraven al 760%, quan s’oferiren als accionistes de Bamsa, Bamsa-2 i Vicsasa, tres societats de cartera gestionades per la Banca Mas Sardà.
El 1981 es féu una darrera i forta ampliació de capital per 830 milions de pessetes, 553,4 milions de les quals eren en forma d’accions preferents —8% d’interès assegurat— i conversió en ordinàries el 1983.
La rendibilitat de l’acció era modesta, si tenim en compte que aquells anys els tipus d’interès eren molt alts. Es continuaven creant reserves, però els administradors consideraven necessari remunerar el capital.
Dipòsits
Memòria del 1979. Com tots els bancs de la represa de l’activitat bancària catalana, la Banca Mas Sardà fa ús d’una important oferta de serveis.
El 1981, la Banca Mas Sardà, amb 47 289 milions de pessetes, era el sisè banc català pel volum de dipòsits. En set anys —del 1975 al 1981—, els havia gairebé quadruplicat, gràcies a una política agressiva per a la seva captació.
Inversió
Es mantingué la principal inversió en la cartera d’efectes i la de crèdits, com també en la de valors públics.
Les Memòries donen poca informació de les participacions. Es mantingueren les que el banc tenia a Foment d’Obres i Construccions SA, SABA, Aigües de Barcelona, Motor Ibérica, Fiesa i La Maquinista Terrestre i Marítima. El 1977 participaren en Promotora Turística del Pirineu, conjuntament amb EXBANK, Banco de Madrid i la família Ventosa, per a la creació d’una estació d’hivern a la vall de Boí. També amb EXBANK compraren al Banc d’Osca la seva participació a Tabacs de Filipines SA.
En el sector financer, el 1978 adquiriren el 50% del capital de Security de España SA, entitat de finançament, amb l’altre 50% en mans del Security Pacific, un banc californià. Les societats gestores de fons d’inversió mobiliària substituïren les societats de cartera, en l’interès dels inversors. D’aquí la compra de Gesfide, societat gestora de Multifondo MPI, fons d’inversió mobiliària. I el 1979, la d’Hispanibec SA, societat gestora del fons Crecinco, que depenia del Banco Meridional, així com la del fons d’inversió mobiliària Crecex, tot substituint Bankunion com a banc dipositari.
Una empresa que no figura a les Memòries, però estretament vinculada al banc, fou Megapol SA, constituïda el 1966, propietària de l’immoble en el qual la Banca Mas Sardà tenia les oficines centrals. Era una empresa financera i d’inversions, en el Consell de la qual hi havia una bona part dels consellers de la Banca Mas Sardà, i també altres accionistes.
La crisi (1982)
La crisi econòmica s’havia convertit en una crisi bancària des del 1977. El mal moment de la indústria afectava tots els bancs, però aquells que en reberen les conseqüències foren els bancs petits i mitjans, més sensibles als rumors i comentaris de la gent.
Banc Mas Sardà. Evolució de les principals partides del balanç (en milions de pessetes), 1976-1982.
Al final del 1981, Banca Mas Sardà o els seus principals accionistes es vengueren el paquet d’accions que donava el domini d’EXBANK a Manuel Grau, el que havia estat conseller delegat i home fort del Banc Comtal, fins a la seva venda al holding Rumasa. Més tard es va saber que la compra d’EXBANK la va realitzar Grau també per compte del mateix holding, de qui actuava com a fiduciari. Banca Mas Sardà volia llençar el llast que representaven les relacions industrials.
Al començament del 1982 es produí la suspensió de pagaments del Banc dels Pirineus, una notícia que afectà poc o molt la Banca Mas Sardà, sobre la qual començaven a córrer rumors, encara limitats als cercles financers. El mes de març es publicaren les primeres notes a la premsa sobre una possible compra d’unes accions de la Mas Sardà per part de la Caixa, que li donarien una posició de control. Recordem que la Caixa en tenia ja el 7,5% del capital.
El mateix mes, Mariano Rubio, sotsgovernador del Banc d’Espanya i responsable directe de les seves relacions amb els bancs, declarava que “el Banco de España tiene interés en agilizar al máximo las negociaciones para la compra de la Banca Mas Sardá por la Caja de Pensiones” (“El Correo Catalán”, 28 de març de 1982) i que, si calia, es modificaria la legislació que limitava al 10% la participació de les caixes d’estalvis en el capital dels bancs. Era com declarar que el banc passava per moments difícils i que el Banc d’Espanya buscava una solució ràpida. Aquestes declaracions provocaren l’acceleració d’una sortida de dipòsits, que s’havia iniciat a començament d’any.
La Banca Mas Sardà buscà alguna altra solució, al marge de la intervenció del Banc d’Espanya, però sense resultats positius. Les autoritats monetàries —Mariano Rubio— obriren converses directes amb el Consell d’Administració de la Mas Sardà, amb la mateixa Caixa i amb el Banco de Bilbao. El Banc d’Espanya es proposava canalitzar l’operació de compravenda i de sanejament mitjançant el Fons de Garantia de Dipòsits per a Establiments Bancaris.
Quan l’operació de compra per la Caixa es donava per feta a la premsa i a la mateixa Banca Mas Sardà, el 28 d’abril de 1983 el Fons de Garantia de Dipòsits comunicava que entre les ofertes presentades per la Caixa i pel Banco de Bilbao s’havia decidit per la del banc basc per ser molt més favorable. La Caixa declarà seguidament que el seu interès per la compra era relatiu.
Davant la desil·lusió creada per la pèrdua d’una altra entitat financera catalana, representants del Banco de Bilbao declararen que “vamos a potenciar la Banca Mas Sardà, por lo que no puede considerarse exacto que se trate de la desaparición de un banco catalán” (La Vanguardia, 28 d’abril de 1982). Sobre les causes de la crítica situació, el director general, Fortunato Frias, assegurà que el cas del Banc dels Pirineus havia perjudicat la Mas Sardà, en provocar una sortida de dipòsits. Es parlà igualment de “mala inversió en societats del grup i especialment en empreses industrials i immobiliaries” (La Vanguardia, 29 d’abril de 1982).
El 23 de maig de 1982, una Junta d’accionistes, a la qual assistiren unes 600 persones, aprovà un balanç a 31 de desembre de 1981 del qual es desprenien unes pèrdues de 3 148 milions de pessetes. Per a compensar-les s’acordà una reducció del 60% del capital social i una ampliació per 3 000 milions, que seria coberta pel Banco de Bilbao. El president, Francesc Mas-Sardà, explicà que s’havia arribat a aquells resultats com a conseqüència de les pèrdues de filials i participades i pels rumors que havien provocat una sortida de prop de 14 000 milions de pessetes de dipòsits, equivalent al 25% dels que tenia. Entre la desena de societats immobiliàries responsables de les pèrdues, va citar Megapol SA i la seva filial Patrimonial Mediterránea SA, propietària de l’illa Dragonera, a la costa sud-occidental de Mallorca. Aquesta havia estat adquirida per 915 milions de pessetes, amb la confiança que podria ser urbanitzada, però en ser declarada paratge natural el seu valor va caure radicalment. Fou venuda, uns quants anys més tard, al Consell Insular de Mallorca per uns 300 milions de pessetes.
De fet la reducció del capital va ser de 1 529 milions de pessetes, equivalent al 67% del total, perquè els consellers del banc cediren les seves accions —366 milions de pessetes nominals— a una pesseta per acció. El capital es rebaixà fins a 2 282 milions de pessetes, en incorporar 207,5 milions al capítol d’accionistes de l’actiu —autocartera—.
El Banco de Bilbao oferí un canvi d’accions de la Banca Mas Sardà per accions pròpies en la proporció d’una acció del Bilbao per set de la Mas Sardà. Amb la cotització de les accions del banc basc, això suposava valorar les accions de la Banca Mas Sardà a 253 pessetes, quan després de la reducció de capital el seu valor era només de 200 pessetes. La quasi totalitat dels accionistes acceptaren l’oferta i el Banco de Bilbao assumí el control. El president del banc proclamà aleshores que “el respecte a la seva catalanitat, la plena autonomia i la màxima professionalitat constituiran els eixos bàsics de l’actuació d’aquesta nova etapa de la Banca Mas Sardà”. Però ni la primera ni la segona afirmació no es veieren confirmades.
El Fons de Garantia de Dipòsits donà un crèdit de 2 000 milions de pessetes a tres anys a la Mas Sardà i assumí unes pèrdues de 4 807 milions, després d’una auditoria.
El 1989, la Banca Mas Sardà fou absorbida per Banca Catalana, controlada ja pel Banco de Bilbao Vizcaya —BBV—.