Banc Català de desenvolupament - Cadesbank (1964-1980)

La constitució

Jaume Castell, els seus amics i el Banco de Madrid

El Banc Català de Desenvolupament fou una empresa promoguda per Jaume Castell i Lastortras i els seus amics. Fou, al mateix temps, el banc industrial del Banco de Madrid, controlat igualment pel grup Castell.

Jaume Castell, promotor del Banco de Madrid, fou també el promotor del Banc Català de Desenvolupament (Fomento de la Producción, juliol 1984).

Jaume Castell nasqué a Manresa el 1914. El seu pare era un industrial, fill de Manlleu, que havia triomfat i acumulat un capital. Havia creat una sèrie d’empreses, amb fàbriques a Manresa i a la comarca d’Osona, que tingueren un fort desenvolupament: Maquinària Industrial SA, Filatures Gossypium SA, Manufactures de la Pell SA —Pielsa—, Productos Selectos del Cerdo SA —La Piara— i Laboratoris Funk SA. El fill, que féu els estudis d’enginyer, rebé una important herència en accions industrials.

Acabada la guerra civil de 1936-39, Jaume Castell s’adonà que a Espanya el principal poder econòmic el tenien els bancs, gràcies a la seva capacitat de captar recursos de tercers i d’invertir-los. També prengué consciència que, per a progressar ràpidament, calia ser a prop del poder polític. En plena aplicació de l’statu quo bancari, que no acceptava la creació de bancs nous, fou el primer que entrà en el sector financer pel camí de la compra d’un banc petit, en forma de societat anònima, en aquest cas la Banca Suñer SA, de Ripoll (vegeu aquest mateix volum, pàg. 56), que adquirí el 1950. Després, l’aliança amb les famílies més properes al poder li facilità el dret d’obrir una oficina a Madrid, gràcies a la compra de la sucursal que allí hi tenia la Banca Medina. El 1954, la Banca Suñer SA modificà el seu nom i es convertí en Banco de Madrid SA, un banc de naturalesa comercial.

Jaume Castell no podia actuar sol, perquè no tenia ni el capital, ni les relacions necessàries per a un programa tan ambiciós. El principal grup d’amics que l’acompanyà en aquests projectes fou predominantment català, però hi afegí uns quants noms més de Madrid. El primer president del Banco de Madrid fou José María Martínez Ortega, comte de Argillo, consogre del general Franco, i el seu primer secretari, el baró de Gotor, fill de l’anterior i germà del marquès de Villaverde, gendre del dictador. El comte de Argillo dimití la Presidència el 1962 per raons d’edat, amb un emotiu discurs en el qual demanà el “relevo en su más amplia significación castrense” i “canviar mi situación de padre de la institución por la más cómoda de abuelo de la misma” (Memòria del Banco de Madrid del 1962). El substituí el mateix Jaume Castell.

Els consellers catalans del Banco de Madrid foren Josep Maria de Porcioles i Colomer       —notari i alcalde de Barcelona (1957-73)—, Josep Maria Bosch i Aymerich —arquitecte i constructor—, Joaquim Viola i Sauret, Antoni Peñarroja i Esbri, Joan Rosell i Codinachs i Joan Antoni Samaranch i Torelló.

Amb l’aparició dels bancs industrials es presentà una nova oportunitat d’ampliar el cercle dels seus negocis. Però el 1963 ja havia canviat una mica el vent polític, i l’economia catalana iniciava un període de gran creixement i dinamisme. A més, la indústria espanyola era encara fonamentalment catalana. Per això el creador del Banco de Madrid batejà el seu banc industrial amb el nom de Banc Català de Desenvolupament i n’establí el domicili a Barcelona. Era un dels signes del temps.

A l’aventura industrial i a l’aventura bancària, Jaume Castell hi sumà l’aventura periodística. El 1964, en ple règim de censura franquista, obtingué autorització per a publicar un nou diari a Barcelona, un fet únic a la postguerra. Fou el “Tele/ eXprés”, que sota la direcció de Carles Sentís (1966-68) i de Manuel Ibáñez Escofet (1968-76) guanyà prestigi, però no diners.

La societat anònima

El Banc Català de Desenvolupament —Cadesbank— fou el segon banc català industrial i de negocis autoritzat, el 4 de gener de 1964. Però havia estat el primer de demanar l’autorització. Si aquesta es retardà no va ser per culpa de qui l’havia de donar, sinó a conseqüència d’un informe desfavorable del Consell Superior Bancari, dominat per la gran Banca espanyola. Fou un indici de la que havia de ser l’actitud general de les grans famílies bancàries espanyoles, que no veien de bon ull un nouvingut com Jaume Castell. El respectaren mentre el veieren protegit pel poder polític, però en feren llenya quan el perdé. L’autorització arribà finalment, després que el grup promotor hagué introduït alguna modificació en les condicions inicials.

El banc es constituí el 21 de juliol de 1964, a la notaria de Josep Maria de Porcioles, a Barcelona. La seva inscripció en el Registre de Bancs i Banquers es produí el 5 de setembre d’aquell mateix any, amb el número 24-IN. El seu promotor oficial fou el Banco de Madrid, que hi participava amb la subscripció del 25% de les seves accions.

El banc es creà amb un capital de 200 milions de pessetes, dels quals només n’hi havia 100 de desemborsats. Inicià les seves activitats el mes de desembre del 1964, de manera que aquest exercici no compta, a efectes pràctics. En el seu primer Consell d’Administració (1964) hi havia els amics incondicionals de Jaume Castell, que representaven també el Banco de Madrid, i altres de nous:

• President – Jaume Castell i Lastortras
• Vicepresidents – Joan Rosell i Codinachs, Joaquim Viola i Sauret
• Vocals – Walter Ankli —president d’Ais­ma­libar SA—, Antoni Bonet i Castellana             —arquitecte—, Pere Cuatrecasas i Sabata —advocat—, Francisco Luis Gamón Boldoba —director general del Banco de Madrid—, Francesc Godia i Sales, José María Martínez-Bordiu, baró de Gotor, Xavier de Montoliu i Siscar, marquès de Montoliu, Josep Puig i Torné, Francesc Roqué i Castell —president de Conductors Elèctrics Roqué SA—, Joan Antoni Samaranch i Torelló, Domingo Solanas Palomas, Josep Ildefons Suñol i Soler
• Secretari – Ramon Capdevila i Zavala, germà de qui era conseller ­sotsdirector general del Banco de Madrid

Indústria i finances internacionals (1965-1975)

Els homes i l’organització

Jaume Castell es mantingué com a president del banc i com a motor del grup, durant aquests deu anys. El 1973 incorporà al Consell el seu fill, Jaume Castell i Mercader, com a adjunt a la Presidència.

El 1965 entrà a formar part del Consell Josep Noguer i Suñol, el primer executiu i accionista de la Companyia d’Indústries Agrícoles SA —sucre i pinsos—. Els vicepresidents, Joaquim Viola i Joan Rosell, assumiren la funció de consellers delegats el 1967. Però un any més tard hagueren de dimitir, afectats per la Llei d’Incompatibilitats Bancàries (27 de juliol de 1968). La llei forçà també la dimissió de tres consellers més, Josep Noguer, Ramon Capdevila i Francesc Godia. El text legal considerava incompatible la pertinença a dos bancs no vinculats i limitava a quatre els càrrecs de conseller en societats anònimes. Una conselleria en el Banco de Madrid era compatible amb la del Banc Català de Desenvolupament, pel fet d’estar els dos bancs vinculats oficialment, però comptava com un dels quatre consellers permesos. Francesc Godia era conseller del Crèdit i Docks de Barcelona, un banc no vinculat, i els altres devien considerar prioritaris els altres càrrecs de consellers que mantenien.

El 1974 entraren en el Consell: Claudi Boada —que ocupà la Vicepresidència—, Jaume Castell i Mercader —adjunt a la Presidència—, Abel Holtz —president del Bank of Miami Beach— i Ramon Sardà Pérez-Bufill. Aquell mateix any dimití Joan Antoni Samaranch, arran del seu nomenament com a president de la Diputació de Barcelona.

El director general fou, des de la constitució del banc, Joan Pujol i Isern, nomenat conseller el 1967 i conseller delegat el 1974. Josep Gras i Martín, director general adjunt, el substituí a la Direcció General.

El 1970 el domicili social es traslladà a l’edifici construït per una filial, a la Diagonal barcelonina, prop de la plaça de Francesc Macià (Memòria del Banc Català de Desenvolupament, 1973.

El primer domicili social i les oficines centrals, amb caràcter provisional, del Banc Català de Desenvolupament s’instal·laren al carrer de Mallorca, núm. 288, de Barcelona. El 1970, el domicili social s’establí al gratacel construït per Urbe SA, empresa del banc, al núm. 477 de la Diagonal, prop de la plaça de Francesc Macià. El 1966, l’oficina central passà al núm. 434 de la mateixa avinguda, i al final del 1975 —inici del 1976—, a un edifici propi del carrer de Tuset, construït per la filial Contractor SA.

Al començament del 1975, el grup Castell era conscient de la crisi econòmica i industrial que afectava tot el món desenvolupat i especialment els actius industrials. Les dades de l’exercici 1974 foren presentades conjuntament pel Banco de Madrid i el Català de Desenvolupament, subratllant el caràcter i el potencial del grup. El Banco de Madrid havia augmentat lleugerament la seva participació, que era del 28,1% el 1974. Jaume Castell, com a president de tots dos bancs, parlà de la gestió conjunta de 45 000 milions de recursos de tercers i de l’existència de 5 490 accionistes, 2 000 empleats bancaris i una plantilla de 23 000 persones en el grup industrial.

Expansió

Com a banc industrial, tenia dret a quatre sucursals, la central inclosa. Les tres restants s’obriren a les altres tres capitals provincials catalanes: a Tarragona i Girona l’any 1965, i a Lleida, el 1966.

Oficina de Girona en un edifici construït per Cadesbank (Memòria, 1971).

Ampliada la capacitat d’expansió fins a sis sucursals, el 1972 s’obrí la sucursal de Madrid, i el 1974, la de Bilbao. El 1975, amb una legislació molt més generosa, es proposaren fer un fort salt endavant i arribar a les 40 oficines en un curt termini. Al final d’aquell any s’havien obert ja les de Figueres, l’Hospitalet, Palma, Castelló, Sant Adrià de Besòs, Banyoles, Granada, Osca, Sant Sebastià i Tortosa.

El grup bancari

Jaume Castell inicià una important expansió internacional sota l’emblema del banc industrial. El 8 de març de 1974 es constituïa a Perpinyà la Banque Catalane de Développement, una filial al 100% del seu homònim espanyol, amb un capital de 20 milions de francs francesos. Estava presidida per Jaume Castell, el vicepresident era Joan Pujol i Joan Rosell era el tercer membre del Consell. Fou la primera vegada en la història del franquisme que un banc espanyol constituïa un banc a l’estranger. Jaume Castell es mogué tan bé en els cercles del poder franquista com en els de la democràcia parlamentària de Giscard d’Estaing, el president del govern francès. El banc es proposà canalitzar inversions industrials espanyoles —i especialment catalanes— al sud de França. Tenia dret a obrir dues oficines més, una de les quals fou, inevitablement, la de París.

La Banque Catalane de Développement promogué tres empreses, en les quals prengué una participació minoritària, amb socis catalans:

• Fer du Languedoc SA, un magatzem de ferros a Montpeller, conjuntament amb Comercial de Laminados SA.

• Congost France SA —joguines—.

• Soler Palau France —petit material elèctric—.

Pocs dies després d’inaugurada l’oficina de Perpinyà, el banc anuncià la seva participació en el Bank of Miami Beach, a l’estat nord-americà de Florida, especialitzat en el finançament d’operacions immobiliàries.

Fons propis i resultats

El capital subscrit de 200 milions no fou totalment desemborsat fins al final del 1968, tres anys després de la seva constitució. Els modestos resultats obtinguts durant aquests primers anys d’actuació es destinaren íntegrament a reserves.

Banc Català de Desenvolupament. Rendibilitat de l’acció, 1965-1975.

Banc Català de Desenvolupament. Rendibilitat de l’acció, 1965-1975.

Les ampliacions de capital s’acceleraren a partir del 1972, quan el banc començà les seves grans inversions industrials per a satisfer l’exigència del coeficient de garantia, en virtut del qual els fons propis havien de representar com a mínim el 10% dels recursos de tercers. El 1973, el capital era ja de 1 000 milions de pessetes i el 1975 de 1 680 milions, als quals cal sumar 577 milions de reserves per a obtenir el total de fons propis.

Els resultats es mantingueren dintre d’una certa modèstia. El 1968 es repartí un primer dividend del 3% sobre el capital nominal.

El banc no cotitzà a Borsa. Però, al final del 1974, les operacions de compravenda es feren al 625%.

Recursos de tercers

Els certificats de dipòsit foren l’instrument per a captar recursos, com per a tots els bancs industrials (Banca Española, 1970).

El banc es dedicà a la captació de recursos de tercers en forma de dipòsits i especialment a través dels certificats de dipòsit —imposicions a més de dos anys, que eren endossables—, un instrument exclusiu dels bancs industrials, des del 1969.

La primera emissió de bons, llançada el mes d’abril del 1965, era de 300 milions de pessetes. No quedà coberta fins el 1967. En seguiren d’altres fins a un total de 3 200 milions de pessetes el 1975, una xifra molt inferior a la dels dipòsits, que eren aleshores de 18 425 milions —el 68,5%, de certificats de dipòsit—.

Inversió

Com és habitual entre els bancs industrials, el volum de crèdit era molt superior al de les seves participacions industrials, però aquestes eren les que atreien l’atenció i les que condicionaren el futur del banc. Cal recordar que aquests bancs es veien sovint obligats a finançar les seves empreses participades, de manera que el risc que aquestes comportaven estava format per la suma del cost de les accions i pel crèdit concedit.

Banc Català de Desenvolupament. Evolució de les principals partides del balanç (en milions de ptes), 1964-1975.

Entre les primeres participacions, hi hagué dues societats immobiliàries encarregades de comprar solars a Girona i a Tarragona, sobre els quals es construïren uns immobles destinats a les oficines del banc: Cadesbank Girona SA i Cadesbank Tarragona SA.

A partir del 1972 es feren les principals inversions industrials. La primera, poc polèmica, va ser la compra del 50% del capital de Grober SA, una empresa antiga amb fàbriques a Girona, Arenys de Munt, Bescanó i Xeste, que fabricava cintes, botons, teixits i cintes elàstiques (vegeu F. Cabana: Fàbriques i Empresaris, vol. III, pàg. 314-316). Al final d’aquell mateix 1972, es realitzà la inversió més discutida: la compra d’Industrias Textiles del Guadalhorce SA —Intelhorce—.

Algodonera del Sur a Almodóvar del Río, província de Còrdova (Memòria, 1969). El sector tèxtil rebrà fortes inversions del banc.

Intelhorce, creada el 1957, era de capital públic al 100% i dependent de l’INI —Instituto Nacional de Industria—. Tenia la seu social i la fàbrica a Màlaga. Feia tot el cicle del cotó: filatura, tissatge i acabats. Amb aquesta empresa, l’estat es proposava industrialitzar una zona amb un elevat índex d’atur, però, tot i la forta inversió pública, Intelhorce —que tenia 2 400 empleats— arrossegà pèrdues des del primer moment. La indústria cotonera catalana —en situació financera delicada— hi veia una competència il·lícita, en ser finançada per uns recursos públics. El Banc Català de Desenvolupament comprà el 50% del capital d’Intelhorce, i l’altre 50% fou adquirit per empreses afins al banc o a Jaume Castell: Algodonera del Sur SA, Filatures Gossipyum SA i Ter Industrial SA. El preu pagat fou d’uns 950 milions de pessetes. El grup Castell es convertí, així, en el primer grup tèxtil de l’estat.

El 1973 es creà, a Suïssa, Tourist Promotion SA. El banc en tenia un 30%, un altre 30% era del Banco de Madrid i el restant 40% pertanyia a Indelec, una filial de la Société de Banque Suisse. Al mateix temps i amb el mateix nom, es constituí una altra societat anònima a Madrid, formada al 50% pel banc i pel Banco de Madrid. Josep Maria Ordeix i Gestí, un català que havia estat subcomissari del Pla de Desenvolupament, es posà al capdavant de les dues empreses.

Prodinsa

El 1973, el grup Castell féu dos grans fitxatges amb la incorporació de Claudi Boada i Vilallonga i José María de Amusátegui de la Cierva, fins aleshores president i vicepresident, respectivament, de l’Instituto Nacional de Industria, el totpoderós holding estatal d’empreses industrials. El grup bancari posà al seu servei l’empresa Promociones y Desarrollos Industriales SA —PRODINSA— amb un capital de 400 milions de pessetes, subscrit al 50% pel Banco de Madrid i pel Banc Català de Desenvolupament, que actuà com una empresa holding. Boada i Amusátegui ocuparen a PRODINSA els mateixos càrrecs que tenien a l’INI. A Madrid titllaren l’empresa d’“INI en el exilio”.

Aquestes eren les principals empreses participades, fins el 1973:

• Ibernaves SA.
• Publicaciones Reunidas SA —Badalona—
• Estructures Europees SA —Polinyà—
• Elypalace —Platja d’Aro—
• Agropecuaria del Sur SA —Marmolejo (Jaén)—
• Algodonera del Sur SA —Almodóvar del Río (Còrdova)—
• Industrias Textiles del Guadalhorce SA —INTELHORCE— (Màlaga)
• Master, SA d’Enginyeria
• Oxford Knitting Mills SAE, de gènere de punt —Mataró—
• Grober SA —Girona—
• Ferrer Internacional SA, de productes far­­­macèutics —Barcelona—

A partir de llavors les participacions industrials del grup es feren a través de PRODINSA, a la qual es traspassà la gestió del conjunt i la propietat d’algunes de les participacions ja realitzades. Entre les 26 empreses en les quals participà, i al marge de les ja mencionades, destaquem les següents:

• Artés de Arcos SA —indústria auxiliar de l’automòbil—, a Barcelona.
• Celulosas de Guipuzcoa SA (25%).
• Talleres Sanglas SA (50%) —motocicletes—, a Barcelona.
• Tratamientos Anódicos SA —Transa—(55%), a la Seu d’Urgell.
• Manufactures Canyamàs SA —tèxtil—, a Mataró.
• Llibreria Editorial Argos SA i Editorial Vergara SA, a Barcelona.
• Hispano Arabian Tankers Shipping Co, naviliera per al transport de cru, sota bandera saudí.
• Fábrica Española de Magnetos SA —FEMSA—, a Madrid.

El daltabaix (1976-1980)

Banc Català de Desenvolupament. Evolució de les principals partides del balanç (en milions de ptes), 1965-1980.

El 1975, hi havia qui de la plaça de Sant Jaume de Barcelona en deia plaça de Sant Jaume Castell, ja que les dues institucions allí establertes estaven presidides per homes del seu grup: Joan Antoni Samaranch era al capdavant de la Diputació, mentre Joaquim Viola detenia el càrrec d’alcalde de Barcelona. Però el 20 de novembre de 1975 morí el dictador i s’inicià la transició democràtica, mentre s’aguditzava la crisi econòmica general.

El 1976 fou també un any de transició per a Jaume Castell i el seu grup. Amb tot, algunes operacions, iniciades abans, es concretaren durant els primers mesos d’aquell exercici, de tal manera que marcaren aparentment el seu punt més alt d’influència i prestigi. Hi ajudà, especialment, l’ampliació internacional del grup bancari, que depenia estrictament del Banc Català de Desenvolupament.

Jaume Castell amb les autoritats espanyoles amb motiu de la inauguració de la Banque Catalane de Développement a París (Fomento de la Producción, abril del 1976). El Banc Català de Desenvolupament féu una forta expansió internacional.

El 19 de març de 1976 s’inaugurà a París la sucursal de la Banque Catalane de Développement a la capital francesa, en un local situat a la prestigiosa avinguda de Georges V, prop dels Champs-Elysées. Assistiren a l’acte autoritats espanyoles com el sotssecretari d’Hisenda i futur governador del Banc d’Espanya, Álvarez Rendueles, l’ambaixador d’Espanya a França, el director general del Banc d’Espanya i el de Política Financera, entre d’altres. La premsa espanyola transmeté la impressió general d’embadocament i admiració d’un públic poc acostumat a veure empreses espanyoles al centre de París.

Tourist Promotion SA, participada del banc i amb domicili a Basilea, prengué una participació a la Banque de Commerce et de Financement —Bancofin—, a Lausana. El mateix any es comprà una participació important a Unión de Bancos del Uruguay —UBUR—, resultat de la fusió de sis entitats financeres d’aquell país, amb 19 sucursals a l’Uruguai i una a Rio de Janeiro (Brasil). El Bank of Miami Beach havia canviat la seva denominació per la d’Intercontinental Bank of Miami Beach i mantenia les seves activitats a l’estat de Florida. Es tractava d’una organització financera internacional que no tenia cap més banc espanyol en aquell moment.

Jaume Castell era un tot terreny, capaç de distingir-se en qualsevol marc polític. Però havia jugat a fons la carta de la dictadura franquista, havia fet apostes molt fortes en les seves inversions industrials, i ara tot se li girà en contra.

La crisi es posà en evidència el 1977, tant en el seu grup de premsa, com en l’industrial. Jaume Castell, que controlava els diaris “Tele/eXprés” i “El Mundo Deportivo” de Barcelona, el 1969 havia donat entrada en el seu capital al grup Godó, propietari de “La Vanguardia”. Ara li cedí totes les accions, en un marc de fortes pèrdues i de reclamacions econòmiques per part del comprador.

Al principi del 1977, la premsa informava que el grup Castell pretenia vendre Intelhorce a l’INI, o sigui, desfer l’operació feta dos anys abans. Era la confessió d’un fracàs. L’empresa només havia tancat dos anys amb beneficis —els dos primers després de la compra— i gràcies a la revaloració experimentada pel cotó emmagatzemat, després d’una forta alça de preus d’aquesta primera matèria. L’empresa tenia ara 3 500 treballadors i era un terrible pes mort, al qual se sumava el de les altres empreses tèxtils del grup, totes elles amb pèrdues.

La situació política no afavorí gens la pèssima conjuntura industrial. L’ambient públic era molt crispat i en contra dels empresaris. El mes de maig del 1977, Josep Bultó, president de la SA Cros, la primera empresa química catalana, fou assassinat. Possiblement, la policia degué comunicar a Jaume Castell que el seu nom —i el d’altres— figurava entre els homes de negocis amenaçats pels terroristes. Jaume Castell tirà la tovallola. El setembre d’aquell any fixà la seva residència a Lausana, tot i que continuà fent viatges a Espanya, protegit per guardaespatlles. El mes de gener del 1978, Joaquim Viola, el seu amic i soci, fou també assassinat.

El primer remei aplicat contra la crisi econòmica i industrial fou el procés de concentració del grup bancari. Es parlà de la possible absorció del Català de Desenvolupament pel de Madrid, tal com feren altres bancs espanyols amb els seus bancs industrials. El mes d’octubre del 1977, el Banco de Madrid anuncià un augment de capital, destinat a intercanviar accions del banc per les del Banc Català de Desenvolupament en la proporció de 8 accions del primer —4 000 pessetes de nominal— per 5 del segon —5 000 pessetes de nominal—. El Banco de Madrid comptabilitzà una participació del 50% del capital, al final de l’operació.

Al mateix temps, el Banco de Madrid absorbí totes les oficines no catalanes del Banc Català amb l’excepció de les de Madrid i Bilbao. El banc industrial es quedà amb una xarxa de 31 oficines.

El mes de març del 1978 s’anuncià una altra operació d’intercanvi d’accions, però aquesta vegada entre el Banco de Madrid, que controlava totalment el Banc Català de Desenvolupament, i el Banco Español de Crédito, la primera banca privada espanyola, que volia mantenir-se com a primer banc espanyol pel volum dels seus recursos i havia optat per la política d’absorcions, sense mesurar-ne els costos. Segons la premsa, l’operació fou dirigida per Jaume Castell amb negociacions amb un conseller català del Banesto, Mariano Calviño de Sabucedo, i Pablo Garnica, l’home fort del banc madrileny. El resultat fou una participació minoritària del 17% del Banesto en el Banco de Madrid i la conversió de Jaume Castell en el primer accionista privat d’aquest banc amb el 3,7% del capital. El seu fill s’incorporà al Consell d’Administració del Banesto.

La crisi industrial farà que el 1976 el Banc Català de Desenvolupament s’apropi al Banco de Madrid, que en prendrà el control (Banca Española, 1976).

El 1979, Jaume Castell dimití el càrrec de president del Banco de Madrid i del Català de Desenvolupament i establí definitivament la seva residència a Lausana. Més tard, el públic s’assabentà que el 1977 havia adquirit la propietat de la Banque Catalane de Développement, amb central a Perpinyà i oficina a París, de manera que aquesta era totalment independent del seu homònim. Castell fou substituït a la Presidència dels dos bancs espanyols per Claudi Boada, el mes de juny d’aquell any. Boada, evidentment, fou l’encarregat de buscar una solució a la cartera industrial, que és la que condicionava els resultats del grup. Però la seva gestió no donà cap més resultat que la intervenció del Banc d’Espanya i del Fons de Garantia de Dipòsits, que consideraren que la situació del grup era insalvable pel seu propi esforç. El Banc d’Espanya —Álvarez Rendueles-Mariano Rubio— forçà el Banco Español de Crédito a fer-se càrrec del grup Madrid-Català de Desenvolupament. Aquell acceptà de mala gana. El capital del Català —2 625 milions— fou reduït a zero el mes de maig del 1980 i reconstituït amb 3 000 milions, aportats pel Fons de Garantia, que els vengué després al Banco de Madrid. El Banco Español de Crédito tenia aleshores el 85% del seu capital. El Fons de Garantia aportà 16 000 milions de pessetes per compra dels actius dubtosos del Català de Desenvolupament. Claudi Boada, incombustible, es mantingué com a president.

El març del 1980 tancà les portes la Banque Catalane de Développement, en presentar la suspensió de pagaments. Jaume Castell havia dimitit el càrrec de conseller dues setmanes abans. El seu capital acabà en les mans del Banco Español de París, filial del Banco Exterior de España, controlat per capital públic (desembre del 1980), que liquidà tots els dipositants. Jaume Castell morí a Lausana el 4 de juliol de 1984 i fou enterrat a Barcelona el dia 6.

El juny del 1981, Claudi Boada deixà la Presidència dels dos bancs per tal de fer-se càrrec de la Presidència de l’Instituto Nacional de Hidrocarburos —INH—. Fou substituït per José María López de Letona, exgovernador del Banc d’Espanya (1976-78). Aquest procedí al sanejament del grup, comptant amb els ajuts del Fons de Garantia. Banesto tenia el 100% del capital del Català de Desenvolupament. Segons López de Letona, les pèrdues del grup estaven directament relacionades amb el grup industrial, i provocades tant per la inversió directa en el seu capital com pels crèdits concedits, que eren majoria en la cartera creditícia del banc.

L’octubre del 1986, el Banco Español de Crédito, aleshores amb José María López de Letona com a vicepresident i conseller delegat, acordà crear un banc amb la denominació de Banc Català de Crèdit i el nom comercial de Cadesbank. La seva base fou el Banc Català de Desenvolupament, al qual sumà els actius sanejats i 23 oficines de la Banca Garriga Nogués, i la major part de les oficines del Banco de Madrid a Catalunya. El resultat fou un banc amb 113 oficines, uns recursos de tercers de 114 000 milions de pessetes, 3 500 milions de fons propis —els de Cadesbank— i prop d’un miler d’empleats.

El 1991, el Banco Español de Crédito, presidit per Mario Conde, vengué el Banc Català de Crèdit a l’Instituto Bancario San Paolo di Torino. El 1993, el banc italià el fusionà amb el Banc d’Eivissa-Abel Matutes i canvià la seva denominació per la de Banco Sanpaolo —Sanpaolo Bank—. Aquest fou adquirit, el 1997, per la Caixa d’Estalvis del Mediterrani.