La constitució
Al final del mes de juliol del 1971, un grup de professionals i empresaris, residents a Catalunya, presentaren al Banc d’Espanya el projecte de creació d’un banc industrial que denominaven Banc Català d’Inversions. Entre ells no hi havia grans figures de la indústria, sinó que hi predominaven els professionals: metges, economistes i advocats.
El nom del banc es modificà. Existia ja el Banc Català de Desenvolupament, un nom massa proper a la denominació sol·licitada, i el projecte tirà endavant sota el nom de Banc Industrial del Mediterrani, autoritzat per Ordre del Ministeri d’Hisenda de 29 de juliol de 1972. El 25 d’octubre es constituí la societat a Barcelona i el 9 de novembre el banc fou inscrit amb el núm. 36–IN, com a industrial i de negocis. Era la primera inauguració d’un banc creat per la nova normativa del 1972.
Un banc industrial més Probimsa (1972-1978)
Els homes i l’organització
Una de les primeres presentacions públiques del banc, amb Julio Martínez-Fortún i Xavier Ribó (Memòria, 1972).
El president, Julio Martínez-Fortún, era un home de negocis que invertia on veia possibilitats de fer diners. Alguns anys enrere havia fet una operació d’entrada i sortida en el capital del Banc Industrial de Catalunya. El vicepresident, Xavier Ribó, era fill d’un agent de canvi i borsa de Barcelona, que havia estat molt vinculat en la seva joventut a la Lliga Regionalista i al seu líder Francesc Cambó; era també el gendre de Tomás Garicano Goñi, ministre de la Governació del general Franco, en aquells moments.
El primer Consell d’Administració Banc Industrial del Mediterrani (1972) fou:
- President – Julio Martínez-Fortún Soler
- Vicepresident – Xavier Ribó i Massó, advocat
- Vocals – Mariano Cano Abellán, metge, Narcís de Carreras i Serra, advocat, Anna Maria Coll, vídua Lacalle, Joan Gaspart i Solves, empresari hoteler, Josep Godall i Estruch, Esteve Negra i Valls, de Negra Industrial SA —paper fotogràfic—, Pau Negre i Carrió, Xavier Renau i Manén, empresari del sector immobiliari, Josep Antoni Salvà i Miquel, metge
- Secretari – Tomàs Buxeda i Nadal
Julio Martínez-Fortún fou el president fins al final d’aquesta etapa, en què dimití com a conseqüència de fortes divergències amb la resta del Consell. Narcís de Carreras s’hi incorporà com a vicepresident el 1974, un càrrec que compartí amb Xavier Ribó. Durant aquests anys entraren en el Consell Conrad Folch i Vázquez, de Laboratoris Hosbón SA, Salvador Bufill i Bernades, industrial seder, i Fernando de Liñán y de Zofio, que havia estat ministre en un govern de Carrero Blanco.
Anunci (Destino, desembre del 1972). El Banc Industrial del Mediterrani es constituí el 1972.
El primer director general fou Heliodoro Bertomeu Gil, un professional de banca, procedent del Banco Hispano Americano. Es mantingué en el càrrec fins el 1974, any en què fou rellevat i nomenat adjunt a la Presidència, mentre els dos vicepresidents —Xavier Ribó i Narcís de Carreras— assumien la Direcció General.
El 1977 es reestructurà el nivell executiu. Narcís de Carreras deixà la Direcció General, que quedà en mans de Xavier Ribó, i es creà una Direcció General adjunta —Joan Josep Bufill i Bernades— i una Direcció de participades —Joaquin Zueras Abizanda—.
El banc inicià les seves activitats el 21 de novembre de 1972, de manera que el primer exercici tingué una durada de només unes setmanes. S’instal·laren, primer i de forma provisional, en unes oficines situades al passeig de Gràcia, núm. 61, i l’any següent passaren a la seu definitiva, al núm. 76 del passeig.
Al final del 1974, el Banc d’Espanya confirmà al banc l’autorització per a continuar operant com a entitat financera, un cop realitzades les inspeccions previstes per la legislació.
El banc fou plenament un banc industrial, de fet i de dret. Però l’inici de l’etapa de desespecialització, amb la desaparició dels privilegis de la banca industrial, féu que el 1976 iniciés modestament una línia de banca de serveis. En rebre l’autorització definitiva, rebé també el permís per a actuar amb funcions delegades de l’Instituto Español de Moneda Extranjera i operar amb divises. Es creà aleshores un Departament Internacional.
Probimsa i el Banco Comercial Español
El 10 de maig de 1974, el nucli central d’accionistes del banc constituí Probimsa, una societat d’inversions, amb un capital de 100 milions de pessetes, que s’amplià ràpidament fins a 750 milions. No hi havia cap relació formal entre el banc i la societat, de manera que les Memòries del primer ni tan sols la mencionen. No era, per tant, una filial, sinó una societat instrumental al servei de l’estratègia d’aquell grup, sense les limitacions administratives que tenia el banc. No hi havia una relació oficial i de titularitat, però a l’hora de constituir-se Probimsa es donà preferència als accionistes del banc per a subscriure accions de la societat d’inversions. El president i el secretari de Probimsa eren els mateixos que els del banc, si bé la societat d’inversions incorporà noms nous al seu Consell d’Administració, alguns dels quals eren ben coneguts pel món polític. Un d’ells, Francisco Fernández Ordóñez, fou més tard ministre d’Hisenda (1977-79) amb un govern d’UCD —Adolfo Suárez—, d’Afers Estrangers (1985-92) amb un govern socialista —Felipe González— i president del Banco Exterior de España. Fernández Ordóñez quedà en situació d’excedència quan fou nomenat ministre. Altres figures polítiques incorporades a Probimsa foren Fernando de Liñán y de Zofio —exministre amb Carrero Blanco— i Antonio Ibáñez Freire —exgovernador civil de Barcelona—.
Un banc industrial com el BIM tenia interès a complementar les seves activitats amb el que era la banca comercial, caracteritzada per la xarxa d’oficines, la captació de dipòsits en compte corrent i d’estalvi —que sortien a bon preu— i la inversió en descompte comercial i operacions de crèdit a curt termini. No és estrany que, pocs dies després de la seva constitució, Probimsa i el grup Bezinco —proper al Banc Atlàntic— compressin el Banco Epifanio Ridruejo SA, de Sòria, per 2 500 milions de pessetes. Aquest banc tenia 11 oficines a la província. L’oferta pel 100% del seu capital superava de molt el volum dels seus dipòsits en el moment de la compra (1 230 milions). Les accions es compraren a un canvi del 980%, un preu molt alt, però que es podia reduir, des del punt de vista dels compradors, si el banc practicava una política comercial agressiva, augmentava ràpidament els seus dipòsits i es veia obligat a ampliar el seu capital amb les noves accions subscrites a la par.
El projecte dels compradors era que cadascun d’ells es quedés amb el 50% del capital, però al final Bezinco només pogué adquirir-ne el 20%, de manera que Probimsa comprà el 70% mentre la família Ridruejo, propietària del banc fins aleshores, en conservava el 10% restant. Els nous propietaris procediren immediatament a un canvi del nom de l’entitat, que es convertí en Banco Comercial Español SA. El seu president fou Fernando de Liñán y de Zofio, que després passà al Consell del Banc Industrial del Mediterrani.
El 1976, Probimsa comprà el 10% del capital del Banco Mercantil e Industrial, un banc de segona línia amb la seu social a Madrid. Dos anys després vengué aquesta participació al Banco Hispano Americano, que l’absorbí.
El 1978, Probimsa, que havia elevat el seu capital fins a 1 500 milions de pessetes, anuncià la venda de la seva participació en el Banco Comercial Español —que era ja del 80%— al Banco de Santander. L’operació es pactà en converses entre Emilio Botín i Julio Martínez-Fortún, presidents dels dos bancs i, pel que es va dir, sense que aquest darrer n’hagués informat prèviament el seu Consell, el qual negociava també la venda, però amb altres compradors. L’operació es confirmà, però suposà el trencament de les relacions entre Martínez-Fortún i el Consell del Banc Industrial i la seva dimissió del banc, però no de Probimsa.
El preu pagat pel Banco de Santander a Probimsa pel Banco Comercial Español fou de 5 534 milions de pessetes. El banc tenia aleshores una trentena d’oficines —a Barcelona i a Madrid, entre d’altres— i uns dipòsits que s’apropaven als 12 000 milions de pessetes. L’operació comportà un benefici de 977 milions de pessetes per a Probimsa, però a la Junta d’accionistes es va explicar que s’haurien d’aplicar a la cobertura de 900 milions de pessetes de pèrdues que arrossegava l’entitat, de les quals no s’havia informat prèviament els accionistes.
Expansió
Oficines del banc al passeig de Gràcia de Barcelona (Memòria, 1975).
El banc tenia dret, inicialment, a un nombre limitat de places, però des del 1974, tan aviat com la legislació es liberalitzà, s’incrementà fortament el nombre d’oficines obertes. El 1975 i el 1976 optà per obrir-ne a les grans capitals espanyoles i a capitals de província. A partir del 1977, la tria d’oficines ja fa pensar que buscava especialment la captació de dipòsits o la col·locació de bons, més que altra cosa, ja que s’obriren en poblacions de fort creixement demogràfic, al voltant de Barcelona i València.
Al final del 1978, el Banc Industrial del Mediterrani tenia 36 oficines obertes:
- 1975 – Madrid, Palma, Màlaga, Sevilla, València
- 1976 – Saragossa, Alacant, Badajoz, Bilbao, Castelló, Gijón, Granada, Múrcia, Pamplona, Salamanca, Tarragona, Valladolid, Vigo, Albacete, Santander
- 1977 – Cerdanyola, Granollers, Mollet del Vallès, Aldaia, Paiporta, Quart de Poblet
Fons propis i resultats
Banc Industrial del Mediterrani. Rendibilitat de l’acció, 1973-1977.
El banc es constituí amb un capital de 1 500 milions de pessetes, dels quals se’n desemborsaren 750. El 1974 es féu el desemborsament del 50% restant. Els fons propis eren de 2 325 milions el 1978. El capital s’havia augmentat per conversió de bons en accions.
Les accions foren admeses el 1976 a la cotització de les borses de Barcelona i Madrid.
Recursos de tercers
Els bancs industrials s’havien de refiar de les imposicions a termini, que els permetien emetre certificats de dipòsit, endossables, i de la col·locació de bons de caixa. L’acord de fer una primera emissió de bons fou immediat, perquè es prengué durant les poques setmanes de vida del 1972, un cop constituït el banc. El 1973 havia col·locat les seves dues primeres emissions per un import de 1 500 milions de pessetes. El 1975 se’n féu la tercera, de 3 000 milions de pessetes, convertibles en un 50% en accions del banc.
Els dipòsits, que s’havien mantingut al mateix nivell que els bons fins el 1976, tingueren aleshores un fort creixement, de manera que el 1978 el seu volum era de 18 448 milions de pessetes.
Participades
Algunes de les participacions devien estar previstes en constituir-se el banc, perquè la cartera de valors privats agafà aviat un gruix important. Les Memòries presenten les que consideren més destacables. Hi ha empreses de nova creació i altres d’antigues, com és el cas de Fills de S. Bernades i de Pinsos compostos Rosell SA, vinculades a socis del banc.
La inversió més important del BIM és la realitzada a Nurel SA de fibres artificials, a Saragossa (Memòria, 1975).
En el quadre següent figura la relació de totes les participades mencionades a les Memòries. La participació més important fou la del 1973 a Nurel SA, una fàbrica de poliamides, l’antiga Fibres Esso, prop de Saragossa, que compartí amb la britànica ICI al 50%. Les participacions foren, en principi, minoritàries: per exemple, el 35% a Vilarrasa o el 20% a Commetsa.
Industrials
- Construcció Industrial d’Edificis SA (CIDESA), a Sant Andreu de la Barca
- Fills de Salvador Bernades SA —seda—, a Barcelona
- Pinsos Compostos Rosell SA, a Manresa
- Profinsa —una immobiliària que construí Roma 2000 a Barcelona—
- Cisternas Reunidas SA —per a gasos liquats—
- Nurel SA —fibres sintètiques—, a Saragossa
- Ibérica de Hipermercats SA, a Sant Boi de Llobregat
- Construcció i Mobles metàl·lics SA (COMMETSA) —seients per a automòbils—, a Barcelona, Madrid i Valladolid
- Fragmentadora SA —ferralla—
- Vilarrasa SA —fusta—, a València
- Vilarrassa Sicre SA
- Pacadar —formigó pretesat—, a Barcelona, Madrid i València
- Polígons Industrials del Mediterrani SA, a Sant Andreu de la Barca
- Hilaturas de Portolin SA —filatura de lli—, a Molledo, Santander–
- SA Sanpere de Paracaigudes, a Granollers
- Utiel SA —aglomerats de fusta—
- SA Cros —química—
Financeres
- Gestora Mediterrània de Valors SA (GESMEVAL)
- Mediterrània de Valors SA MEDIVAL —societat de cartera—, MEDIVAL-2 i MEDIVAL-3
- Banco de Ultramar, a Panamà
El 1977 prengué part en la creació del Banco de Ultramar, a Panamà, conjuntament amb el Banco Comercial Español, cadascun amb el 25% del capital. El percentatge passà a ser del 50% quan el Banco de Santander comprà el Comercial Español i no acceptà les accions del banc panameny. La resta del capital estava en mans de dos grups veneçolans.
El volum de crèdits estigué molt vinculat a les participades. I molt especialment a Probimsa.
Amb el grup Banca Catalana (1979-1982)
Banc Industrial del Mediterrani. Evolució de les principals partides del balanç (en milions de ptes.), 1972-1981.
El mes de gener del 1979, els administradors del Banc Industrial del Mediterrani demanaren ajut al Banc d’Espanya. Les participacions industrials creaven seriosos problemes al compte de resultats del banc, l’ambient general era molt poc favorable als bancs industrials, i experimentaven sortides de dipòsits. El Banc d’Espanya els recomanà que busquessin el refugi d’un grup bancari més important que el seu i els proposaren Banca Catalana, que el banc acceptà. Les negociacions s’iniciaren aleshores a tres bandes: Banc d’Espanya, Banca Catalana i Banc Industrial del Mediterrani.
L’entrada de Banca Catalana en el capital del Banc Industrial del Mediterrani es produí el darrer cap de setmana d’aquell mes de gener del 1979. El Banc d’Espanya volia una solució abans de dilluns per a evitar el pànic financer, provocat pels rumors. Banca Catalana comprà el 51% del capital del banc, després que el Banc d’Espanya es comprometés a donar ajuts financers, destinats a cobrir les pèrdues estimades. Donada la notícia de l’acord amb Banca Catalana, el pànic desaparegué, com també les retirades de dipòsits. El Banc d’Espanya, però, hagué de publicar una nota en què negava “comentarios periodísticos, que pretenden atribuir motivaciones políticas a una decisión puramente técnica y financiera, tomada por el Consejo Ejecutivo del banco”.
Es constituí un Consell d’Administració format per nou membres, cinc de Catalana i quatre procedents de l’antic Consell —Ribó, Carreras, Bufill i Buxeda—. El nou president fou Antoni Forrellad, vicepresident del Banc Industrial de Catalunya, com a conseller delegat es nomenà Francesc Constans, sotsdirector general del mateix banc, i com a secretari, Ventura Garcés. La Direcció recaigué primer en Ernest Giralt i després en Ferran Coll.
Sota el control de Banca Catalana, la marxa ordinària del banc es recuperà, però no les pèrdues, que resultaven més altes que les previstes, segons els inspectors del Banc d’Espanya, i que es podien fixar al voltant dels 1 000 milions de pessetes. Entre Banca Catalana i el Banc d’Espanya s’establí un pla de viabilitat a quatre anys per a sanejar el banc, que s’inicià el 1981.
D’acord amb el pla de viabilitat, el 1980 es procedí a la reducció de la meitat del capital desemborsat i a la cancel·lació de les reserves per a compensar una part de les pèrdues acumulades: 1 603 milions en el seu conjunt. S’acordà al mateix temps una ampliació de capital de 2 500 milions de pessetes, coberta pel Fons de Garantia de Dipòsits, que vengué seguidament aquestes accions pel seu valor nominal a Banca Catalana. Al final del 1980, la participació d’aquesta era del 93% del capital del Banc Industrial del Mediterrani.
Amb la crisi del grup de Banca Catalana —1982—, el banc seguí el mateix camí, i acabà en mans del Banco de Vizcaya, després BBV. El 1993 es transformà en el Banco Espirito Santo —de capital portuguès—.