La constitució
Anunci (Banca Española, 1975). El seu primer nom va ser Banc de Coordinació Industrial, i va ser constituït el 1974, sota la presidència d’Higini Torras, empresari paperer.
El banc fou autoritzat el 7 de novembre de 1974 amb el nom de Banc de Coordinació Industrial i amb l’anagrama Gehler. Aquestes lletres corresponien a les tres primeres lletres de les províncies que pretenia potenciar el banc, en la seva versió castellana: Girona, Osca i Lleida.
El promotor era Higini Torras i Majem. Nascut el 1934, pertanyia a una família amb una llarga tradició industrial paperera a la Garrotxa i al Gironès. Havia donat un fort impuls a la seva empresa, Torras Hostench SA, de la qual era president, una de les primeres a tot l’estat. La principal fàbrica era a Sarrià de Ter (Gironès). Ell era simpatitzant de l’Opus Dei, o proper a aquesta organització. Políticament militava a la Unió de Centre Democràtic, d’Adolfo Suárez. Els promotors coincidien amb els administradors de Foment d’Iniciatives Empresarials SA —FOMINE—, una empresa d’inversions, anterior al banc, amb la qual mantingué una estreta relació.
El banc es constituí amb un capital de 1 250 milions de pessetes i 1 958 accionistes. El seu objectiu era el desenvolupament industrial de les províncies de Girona, Lleida i Osca, on esperava actuar, de manera que al Consell d’Administració hi havia empresaris de totes tres províncies. El domicili del banc era al carrer del Migdia, núm. 14 i 16, de Girona.
Un banc tancat en ell mateix (1975-1981)
El banc canvià tres vegades de nom. El 1976, el Banc de Coordinació Industrial es transformà en Banc Industrial dels Pirineus. I el 1981 el tornà a canviar per a fer desaparèixer el qualificatiu d’industrial, molt poc atractiu en aquell moment.
El Consell experimentà poques modificacions. La composició del primer Consell d’Administració (1976) fou la següent:
- President – Higini Torras i Majem, de Torras Hostench SA —paper—
- Vicepresidents – Lluís Fita i Estrada, d’Indústries Fita SA de Figueres —motors—, Ramon Roca i Boncompte, de Ros Roca SA —Tàrrega—
- Consellers delegats – Enric Manuel-Rimbau i Tomàs Xavier Solà i Vilardell
- Vocals – Andreu Agustí i Torras, d’Agustí SA —prefabricats de formigó—, a Girona, Jaume Alsina i Calvet, de la Cooperativa Agropecuària de Guissona, Josep Canadell i Salavedra, Tomàs Feliu de Cendra, de Fills de J. Bassols SA —energia elèctrica—, a Olot, Eugeni Llarás i Latorre, Josep Palau i Francàs, de Soler i Palau SA —ventiladors—, a Ripoll, Miguel Pera Cases, de M. Pera de Barbastro —paper—, Fernando Rodríguez, de Miguel Ramos, Francesc Toló i Verdeny, de Comercial Terrestre i Marítima de Lleida
- Secretari – Ignasi de Ribot i de Balle
Higini Torras (Fomento de la Producción, gener del 1975).
Higini Torras es mantingué com a president. El 1980 Xavier Solà quedà com a únic conseller delegat, a més de ser nomenat vicepresident el 1981, mentre Enric Manuel-Rimbau passava a simple vocal. Jaume Alsina se’n donà de baixa i fou substituït per Jaume Grau i Casañas el 1981.
El desembre del 1980 entrà a l’accionariat la societat Uniholding Inversions i Serveis SA, i pocs mesos després alguns accionistes i consellers del banc procediren a l’intercanvi de les seves accions per accions d’Uniholding. El 1980, aquesta estava presidida per Higini Torras, amb Salvador Montagut com a vicepresident-conseller delegat i Francesc Ahicart i Amigó com a conseller delegat. Uniholding SA tenia participació en un altre banc industrial, Bankunion, i havia comprat la societat Financing SA al Banc Industrial de Catalunya, i Gesfirme, societat gestora del fons d’inversió mobiliària Fondiberia, a Banca Catalana.
El 1981 es produí un canvi executiu. Josep Ros i Mediano, procedent del Banc Industrial de Catalunya, fou nomenat conseller delegat i Eduard Milà i Mallafré, que era director general del Banc d’Alacant, s’incorporà com a director general.
L’expansió fou limitada. El 1977 obrí la sucursal de Lleida, el 1978 la de Barcelona —Via Augusta—, el 1979 la de Madrid, i el 1990, una agència urbana a l’avinguda de Pi i Margall de Barcelona.
El banc es constituí amb uns fons propis de 1 250 milions de pessetes: 625 milions de capital i 625 més de reserves. El capital, però, no s’acabà de desemborsar fins el 1977. Els fons propis eren de 1 452 milions de pessetes el novembre del 1981. El banc repartí dividend dos exercicis: el 1978 —25 milions de pessetes— i el 1979 —18,75 milions—.
Els recursos de tercers estaven formats per dipòsits i bons. Els dipòsits —5 635 milions de pessetes el 1980— estaven en imposicions a termini, especialment. El 1977 es féu la primera i última emissió de bons de caixa per un import de 500 milions de pessetes, que s’amortitzà ràpidament.
Oficines a la Diagonal de Barcelona (Memòria, 1978). El Banc Industrial dels Pirineus acabà amb suspensió de pagaments i fallida.
Les Memòries del banc no mencionen cap ni una de les empreses participades. Però el risc estava especialment concentrat en empreses pròpies o vinculades als accionistes i consellers. Podem distingir entre:
• Grup de participades directes, com Industrial Pirineo SA, Residencial Supermolina SA, Multipropiedad SA, etc.
• Grup d’empreses de FOMINE, de la qual el banc tenia el 37% del capital i entre les quals hi havia Renthogar SA, SERPISA i altres.
• Grup d’empreses d’Uniholding SA, entre les quals hi havia Casino Costa Blanca SA, Financing SA, Industrias Vulca SA i Renthouse SA.
• Grup paperer de Torras Hostench SA, com Papelera de Andalucía SA, Industrial Cartonera SA i Torras Brasil SA.
Suspensió de pagaments i fallida
El banc es veié afectat, com tots els industrials, per la pèssima situació del mercat industrial i immobiliari. Al final del 1981, l’equip executiu optà per demanar el suport del Banc d’Espanya ateses les dificultats de finançament que trobava en el mercat interbancari.
El 26 de novembre de 1980, el Banc d’Espanya acordà la intervenció de l’entitat, una decisió que només havia pres en el cas del Banco de Navarra, el primer banc de la crisi bancària espanyola. Una intervenció pública de l’autoritat monetària, sense solució a la vista, només podia abocar a una retirada de dipòsits i a la petició de suspensió de pagaments per part del banc —7 de desembre—. Unes agressives declaracions del president Higini Torras —“La Vanguardia”, 9 de setembre—, criticant el Banc d’Espanya, posaren més obstacles a una solució pactada. Però al Banc d’Espanya ja li anava bé deixar caure un banc de petit volum i sense especials vinculacions, per a donar exemple.
El procés judicial prosseguí. El 27 de maig de 1982, el jutjat acceptà la situació d’insolvència, però un any més tard —18 de maig de 1983— declarava la fallida voluntària del banc, amb un dèficit de 2 061 milions de pessetes. El 18 de setembre de 1989 es declarava fraudulenta la fallida. El president Higini Torras havia marxat al Brasil, on morí el 10 d’octubre de 1989. Mentrestant s’havia iniciat un procediment penal contra els administradors, en el qual figuraven el Banc d’Espanya i el Fons de Garantia de Dipòsits Bancaris com a acusadors particulars. El banc entrà en liquidació.
El 2 de juny de 1998 —quasi 17 anys després de la suspensió de pagaments—, l’Audiència Nacional resolgué el procediment penal amb una sentència condemnatòria de 5 mesos d’arrest per apropiació indeguda contra els consellers Lluís Fita i Estrada, Ramon Roca i Boncompte, Xavier Solà i Vilardell, Enric Manuel-Rimbau, Ignasi de Ribot i Balle, Andreu Agustí i Torras, Miquel Pera i Cases, Tomàs Feliu de Cendra, Jaume Grau i Casañas, Eugeni Llaràs i Latorre, Josep Palau i Francàs, Ángel Pérez García i Fernando Rodríguez de Miguel, i contra el director general adjunt —Francesc Badia i Graells— i el sotsdirector general —José Maria Miranda Fernández—. Prèviament s’havien retirat els càrrecs contra els dos executius incorporats a darrera hora, Josep Ros i Mediano i Eduard Milà i Mallafré.