Iquino i el seu cunyat, l’industrial Francisco Ariza Esparones. El director hi aportà el nom de la marca que ell mateix havia creat el 1934 i també la seva experiència cinematogràfica. Les oficines se situaren a l’estudi fotogràfic que Iquino tenia al passeig de Gràcia. Finançada per la Banca Tusquets, la firma es beneficià de la nova llei de protecció del cinema espanyol basada en l’intercanvi de produccions espanyoles per llicències d’importació de films estrangers. El 1944, Iquino i Ariza signaren un contracte en exclusiva amb la distribuïdora Hispano Foxfilm, i aconseguiren la creació d’una veritable infraestructura industrial a Catalunya. També aconseguiren un acord d’exhibició amb el cine Kursaal i després amb el Fémina. L’empresa generà produccions de baix pressupost i de caràcter popular dirigides per Iquino i rodades per un equip més o menys estable: el compositor Ramon Ferrés (pare d’Iquino), els operadors Sebastià Parera i Jaume Piquer, el muntador Antonio Gimeno, els decoradors Joan Alberto i Soler i Josep Pellicer, els guionistes Joan Lladó i Juli Coll, els primers actors Ana Mariscal, Adriano Rimoldi i Mary Martin, i els secundaris Antoni Bofarull i Teresa Idel (mare d’Iquino), les quals, a petita escala, reproduïen les pautes de l’studio-system nord-americà de mentalitat industrial. És a dir, que una programació anyal preveia la producció de cada temporada; es contractaven els actors o actrius en exclusiva; i una plantilla de guionistes fixos elaborava nous guions mentre es filmaven els acabats. Les cintes es rodaren als estudis barcelonins Diagonal o Kinefon. Entre el 1943 i el 1948, la casa feu 20 produccions, totes dirigides per Iquino, com la superproducció El tambor del Bruch (1947-48). El 1948 Iquino abandonà l’empresa per diferències amb Ariza, el qual es mantingué al front d’Emisora Films. Aquest produí títols ja aprovats pel mateix Iquino, com Un hombre de mundo (1948, Manuel Tamayo); buscà l’espectacularitat del rodatge d’En un rincón de España (1948, Jerónimo Mihura), amb el sistema Cinefotocolor; i contractà realitzadors de prestigi procedents de Madrid, com Mihura –Mi adorado Juan (1949)– i Antonio Román –Pacto de silencio (1949)–, o de Barcelona: Juli Salvador (Apartado de Correos 1001, 1950, objecte d’una rèplica d’Iquino el mateix any amb Brigada Criminal). Sense la intuïció comercial d’Iquino, la productora, que assolí una gran importància en el gènere criminal, deixà de funcionar el 1951 i es dissolgué formalment el 1956. Ariza tornà als seus negocis al marge de qualsevol activitat cinematogràfica i morí el 1985.
Bibliografia
RAUFAST, M.: Emisora Films: una productora de cinema a Catalunya. Primera part: l’etapa Iquino (1943-1948), "Cinematògraf", vol. 4, 1987, p. 127-204.
[ERM]