Fitxa tècnica
PRODUCCIÓ: Tibidabo Films (J.Camino, Barcelona), Danon Audiovisuel (França); ARGUMENT: J.Camino; GUIÓ: Romà Gubern, Joan Marsé, Nicholas Bernheim, Manuel Gutiérrez Aragón; FOTOGRAFIA: Hans Burmann (Eastmancolor, panoràmica); AMBIENTACIÓ / DECORACIÓ: Gil Parrondo, Eduard Arranz-Bravo; MUNTATGE: Teresa Alcocer; MÚSICA: Albert Guinovart;SO: Ricard Casals, Joan Maria Quilis; INTERPRETACIÓ: Vittorio Gassman (Claudio italià), Jacques Penot (Ramon Casals), Elizabeth Hurley (Emma Stapleton), Jean Rochefort (Jordi Casas), Adolfo Marsillach (Casimiro Casals), José Luis López Vázquez (l’oncle Paco), Sergi Mateu (Ramon Casals jr.), Assumpció Balaguer (Assumpta de Casals), Sílvia Munt (Amèlia), Teresa Gimpera (Lola de Casals), Ovidi Montllor (Joan), Ramon Madaula (Simi Casals), Hermann Bonnín (Walter), José Luis de Vilallonga (comte de Santbenet), Vicky Peña (la cambrera), Rosa Novell (Joanna), Jordi Dauder (un policia republicà); ESTRENA: Barcelona, 20.03.1992, Madrid, 29.04.1992; PREMIS: Cinematografia de la Generalitat 1991 (millor llarg català, millor música i millor guió), Arcachon (França) 1991 (millor film i del públic), Verona (Itàlia) 1991 (del públic al millor film), Punta del Este (Uruguai) 1991 (millor film).
Sinopsi
Al gener del 1939 la ciutat de Barcelona és bombardejada per les tropes de Franco que s’apropen. Els germans Casals es troben separats per la guerra: Casimiro és un home ric, partidari de Franco, obligat a fugir i a abandonar la seva mansió, la Casa de les Mimoses. Durant la seva absència s’ha fet càrrec del casalot el seu germà Jordi, important funcionari del Govern de la República. A la casa hi treballa el fidel majordom Claudio, d’origen italià. Quan les tropes franquistes entren a Barcelona, ell i la seva família recuperen el seu lloc de treball a la mansió.
Producció
La cinta comença allà on acaba Las largas vacaciones del 36 (1975). L’enfrontament ideològic dels dos germans, que pertanyen a l’alta burgesia, és un símbol de la fractura social que produí la guerra, mentre que la introducció del personatge del majordom italià com a testimoni aparentment imparcial serveix a J.Camino per a buscar la sempre difícil objectivitat. Rodada amb un pressupost generós, la pel·lícula barreja espectaculars escenes bèl·liques amb altres d’intimistes; alhora, Camino es manté fidel a la seva personal lectura sobre la guerra civil i les seves conseqüències.
Bibliografia
PORTER, M.: El final de la tragèdia, "Serra d’Or", núm. 389, 1992, p. 51-52.
SALVÀ, B.: Entrevista amb Jaime Camino, "Avui diumenge", 05.05.1991, p. 8-9.