Vida
Estudià física i filosofia i lletres, carreres que abandonà per tal de participar en la fundació del Grec o l’autogestió del Saló Diana, plataforma de teatre i espectacles alternatius. Després estudià a l’Institut del Teatre. Debutà com a professional a vinti-i-un anys a la companyia de Lluís Pasqual (Càntir amunt, 1976) i després amb Fabià Puigserver (Titus Andronicus 1979-80), Núria Espert (La tempestat, 1985) i Pilar Miró (Las amistades peligrosas, 1993), a més de produir Vador-Dalí (1989). També ha dirigit òperes i ha fet doblatge. En el cinema fundà Producciones Zeta amb Francesc Bellmunt, cineasta que li proposà d’escriure el guió juntament amb ell i interpretar L’orgia (1978), funcions que exercí també a Salut i força al canut (1979) i ja només com a guionista en tres projectes més. Aquell mateix any començà a aparèixer en programes televisius de Sergi Schaaff, i a Goya y su tiempo (1983-84, José Ramón Larraz) o la popular Miguel Servet. La ceniza y la sangre (1987-88, José María Forqué). També encarnà papers secundaris a la pantalla gran, a més de projectes experimentals com ara Més enllà de la passió (1986, Jesús Garay), premi a la millor interpretació en el Festival de Sitges; o amb directors novells, com és el cas de Barrios altos (1987, José Luis García Berlanga). L’èxit li arribà amb comèdies com ara l’òpera prima de Manuel Gómez Pereira, Salsa rosa (1991); Cómo ser mujer y no morir en el intento (1991, Ana Belén); Rosa Rosae (1992, Fernando Colomo); Els de davant (1992, J. Garay), premi de Cinematografia de la Generalitat 1993 al millor actor; Una chica entre un millón (1993, Álvaro Sáenz de Heredia); Mi hermano del alma (1993, Mariano Barroso), premi Sant Jordi de Cinematografia 1995 al millor actor en un film espanyol; Todos los hombres sois iguales (1993) i el gran èxit El amor perjudica seriamente la salud (1996), tots dos de Gómez Pereira. Personatge simpàtic i desimbolt, ha demostrat també que és un intèrpret d’amplis registres amb cintes com ara El diari de Lady M (Le Journal de Lady M, 1992, Alain Tanner), fent parella amb la també guionista Myriam Mézières; Les Disparues de Sierra Madre (1996, Joyce Buñuel), rodat a Mèxic; El dedo en la llaga (1996, Alberto Lecchi), i Al límite (1997, Eduardo Campoy). Les telesèries que li han donat més popularitat han estat Villarriba, Villabajo (1994, J. L. García Berlanga), per la qual rebé el Fotogramas de plata i el premi de la Unió d’Actors com a millor actor de televisió i el premi Luis Buñuel com a consagració cinematogràfica de l’any; i Carvalho (1998-99, 6 directors), on encarna el singular inspector creat per Manuel Vázquez Montalbán, paper que ha tornat a recrear en el telefilm La rosa d’Alejandria (2003, Rafael Moleón) i Un chupete para ella (2000-01, Julio Sánchez Valdés), Fotogramas de plata 2001 per la seva interpretació.
Altres films
1983 Últimas tardes con Teresa, G.Herralde.
1991 Ho sap el ministre?, J.M.Forn.
1992 Mal d’amors, C.Balagué.
1995 Amores que matan, J.M.Chumilla Carbajosa.
1996 No es pot tenir tot, J.Garay.
1998 Novios, J.Oristrell.
2001 Amnesia, G.Salvatores.
2002 Bala perdida, P.Martínez; Besos de gato, R.Alcázar.
2003 Trileros, A.del Real; Inconscients, J.Oristrell.
Bibliografia
ESPAÑA, R. DE: Juanjo Puigcorbé, "El País semanal", 24.12.2000, p. 12-20.
ORISTRELL, J.: 5 horas con Juanjo. Festival de Cinema d’Osca 2001.
TUBAU, I.: "Juanjo Puigcorbé", Vides privades. Laertes, SA, de Ediciones, Barcelona 1991, p, 33-40.