Situació i presentació
La comarca de l’Alt Empordà té una extensió de 1 357,50 km2. Limita a l’E amb el litoral mediterrani, al N amb el Rosselló i el Vallespir —límit que és frontera entre estats des de l’any 1659—, a l’W amb les comarques de la Garrotxa i el Pla de l’Estany, i al S en un petit sector amb el Gironès i la resta amb el Baix Empordà.
Els límits comarcals presenten punts més o menys discutibles, encara que l’enquesta adreçada per la Generalitat als ajuntaments l’any 1987 sobre la comarca on volien pertànyer no féu sorgir polèmiques. La dificultat de fixació dels límits és a ponent, on l’adscripció d’algunes rodalies i municipis és imprecisa, i en el costat meridional, en intentar marcar una divisòria entre dos Empordans.
A llevant, la costa de l’Alt Empordà configura el sector septentrional de la Costa Brava. Va des de la punta de l’Ocell (entre les poblacions de Portbou i Cervera de la Marenda al Rosselló), límit oriental de la serra de l’Albera, fins al punt de contacte entre el promontori de Montgó i la cala homònima (que ja queda fora de la comarca), i és la fita divisòria entre els municipis de l’Escala i de Torroella de Montgrí, al Baix Empordà. Els municipis de la façana marítima són, de N a S: Portbou, Colera, Llançà, el Port de la Selva, Cadaqués, Roses, Castelló d’Empúries, Sant Pere Pescador i l’Escala.
El límit de tramuntana, que separa l’Alt Empordà del Rosselló i el Vallespir, va des de la costa (punta de l’Ocell) per la carena de la serra de l’Albera i les Salines —partió d’aigües entre les conques de la Muga i del Tec— fins al pic del Canonge, ja vers l’extrem occidental. A partir d’aquí segueix primer el curs del Riu Major (afluent de la Muga), després la vall alta de la Muga i acaba al pla de la Muga, a l’extrem ponentí. Els municipis empordanesos que confinen amb aquest límit septentrional són, d’E a O: Portbou, Colera, Rabós, Espolla, la Jonquera, Agullana, la Vajol, Maçanet de Cabrenys i Albanyà.
Els municipis fronterers del confí occidental de l’Alt Empordà són, de N a S: Albanyà, Cabanelles, Navata, Pontós, Bàscara i Saus. La divisòria ponentina de la comarca no té unes fites ben destacades i ha estat objecte de discussions i teories diverses. La plana al·luvial es difumina fins a perdre la identitat en unes zones que s’inicien irregularment segons les contrades i que es van elevant i accidentant suaument vers les terres de la Garrotxa o del Pla de l’Estany. Gran part d’aquesta franja és dins l’àrea climatològica de la tramuntana, però ja no hi ha les fortes ventades del litoral i la plana, que són cada vegada més febles vers ponent. També el tipus de poblament, caracteritzat per nuclis agrupats molt petits i per l’abundor de grans cases pairals, de terratinents relativament importants, contràriament als hàbitats més concentrats de la plana, és un altre element de transició a la comarca de muntanya.
La frontera actual passa, al N, pel territori conegut popularment per la Garrotxa d’Empordà (o les Garrotxes d’Empordà), que forma la transició cap a les terres de la comarca de la Garrotxa. Aquest sector és situat al N del Fluvià, amb part de la conca esquerra d’aquest riu, i hi pertany enterament la conca alta de la Muga, a ponent de la línia Figueres-Llers-Pont de Molins. Es pot dir que el seu relleu trencat forma una unitat geològica amb la comarca veïna, però des d’altres punts de vista geogràfics (economicosocial, humà, de comunicacions, etc.) pertany de ple, en la seva part territorial més important, dins l’Alt Empordà. Són els contraforts i vessants orientals i sud-orientals del massís del Mont i del puig de Bassegoda part del teló de fons del paisatge de la comarca.
Precisament, el darrer territori integrat a l’Alt Empordà ha estat l’antic terme de Bassegoda, amb la majoria de les seves contrades més obertes vers l’Empordà i comunicacions naturals fàcils amb el poble d’Albanyà. Si bé Bassegoda havia estat incorporat administrativament al municipi empordanès d’Albanyà l’any 1969, pertanyia a la comarca de la Garrotxa segons la divisió comarcal de l’any 1936. Aquesta contradicció es va solucionar amb les modificacions de la divisió comarcal aprovades pel Parlament de Catalunya el 1988.
Més al S, els termes que poden ser conflictius són els de la vall mitjana del Fluvià, com ara Maià de Montcal, situat en vessants encarats a l’Empordà, que fluctua entre la Garrotxa i l’Alt Empordà, encara que semblen de més pes els arguments de tipus socioeconòmic, que el consideren de la Garrotxa, comarca a la qual fou adscrit. Més dubtós sembla el cas de Crespià, que fou incorporat al Gironès i ara és del Pla de l’Estany. Fins i tot els habitants actuals es contradiuen molt respecte al nom de la comarca a la qual pertanyen; temps enrere hi havia una clara tendència a considerar-se de l’Empordà. Es tracta d’un terme en el qual les atraccions de Banyoles i de Figueres (i fins i tot de Besalú) es barregen i on tampoc no ajuden a situar-lo clarament els aspectes de geografia física que, de totes maneres, semblarien orientar-lo vers l’Empordà.
El límit occidental de la comarca continua, al S de la Garrotxa d’Empordà, pel Terraprim d’Empordà, o Terraprims, sector que s’estén des de la vall mitjana del Fluvià fins al curs del Ter. És un territori de relleu més suau que les Garrotxes, però molt ondulat i mogut, format per una successió de petites serres de pujols arrodonits d’altituds inferiors als 200 m, amb petites valls drenades per torrents en l’interfluvi de les conques dels dos rius esmentats. És una unitat de relleu, ecològica i de paisatge, de transició entre la plana empordanesa i la cubeta de l’estany de Banyoles.
La divisòria entre l’Alt Empordà i el Pla de l’Estany ha originat inevitablement la partició del Terraprim, espai que des del punt de vista morfològic és una continuació de l’Empordà. Per força, es fes per on es fes, aquesta partició havia de resultar artificiosa. Tenint molt en compte aquesta circumstància, només s’esmentarà el problema de l’adscripció del municipi de Vilademuls, que ocupa tot el sector limítrof del Pla de l’Estany amb l’Alt Empordà. Formen part del terme municipal de Vilademuls una dotzena de petits poblets rurals, més alguns veïnats i masies escampades. El seu territori es divideix entre les conques del Fluvià i del Ter i fou adscrit al Gironès perquè pertanyia, en la seva major part almenys, a l’àrea del mercat de Banyoles. Ja s’ha remarcat, però, la pèrdua d’importància dels mercats des de l’any 1930 ençà. Actualment potser influeix més en la vida socioeconòmica dels municipis rurals l’atracció de la població més propera on cal acudir per als serveis i els subministraments més immediats (sanitat, ensenyament, queviures, equipament de la llar, oficines de crèdit, etc.). Per a una bona part del terme de Vilademuls aquesta atracció és exercida per la vila empordanesa de Bàscara, la qual ha esdevingut un petit centre de rodalia d’un sector del Terraprim. Abans de la creació de la comarca del Pla de l’Estany bona part dels habitants del terme es manifestaven empordanesos. Hi ha moltes contradiccions a l’hora d’opinar sobre quina és la població gran amb la qual tenen més relació: Banyoles, Girona o Figueres i, naturalment, Bàscara. El municipi té un ampli sector oriental i nord-oriental molt lligat a Bàscara (amb comunicació fàcil amb la N-II i l’autopista) que es pot considerar clarament empordanès. Un altre sector, al SE, amb els pobles de Sant Esteve de Guialbes, Olives i Vilafreser, deriva més aviat cap a Girona, si bé els dos primers també són atrets per Banyoles i Bàscara. L’àrea de ponent i del SW del terme es troba sota l’atracció de Banyoles. És a dir que, strictu sensu, es podria haver arribat a parlar de la conveniència de repartir aquest terme del Terraprim entre el Pla de l’Estany i l’Alt Empordà. Cal remarcar la contradicció que representa el fet que el poble de Parets d’Empordà, amb aquest apel·latiu popular, pertanyi al Pla de l’Estany.
El límit meridional de l’Alt Empordà va des de la cala Montgó, a ponent, pels contraforts més septentrionals del massís del Montgrí, travessa el sector de la plana al·luvial entre les conques del Fluvià i el Ter i continua pel cim de la serra de Valldavià o de Sant Grau, que marca l’interfluvi dels dos rius esmentats. Després va pel sector de migdia del Terraprim, en el mateix interfluvi, i acaba en el tram divisori entre els termes de Bàscara (parròquia d’Orriols) i de Viladasens (Gironès), concretament al caire que és trifini entre les comarques de l’Alt Empordà, el Pla de l’Estany i el Gironès, que toca la carretera N-II al collet de Vilafreser. El confí meridional de l’Alt Empordà marca, doncs, la divisòria que hom establí amb el Baix Empordà, exceptuant l’esmentat tram de l’extrem de ponent, l’únic que és veí del Gironès.
La divisòria entre els dos Empordans havia de ser forçosament imprecisa. Davant l’imperatiu de prendre una fita essencial, la divisió territorial del 1936 es decidí pel Montgrí. Aquest massís no representa cap interrupció de la plana al·luvial, ja que a ponent del Montgrí es forma una perfecta continuïtat entre l’Alt i el Baix Empordà per mitjà del corredor dels termes de la Tallada, Bellcaire, Albons i Viladamat. En aquest sector, els municipis d’Albons i Bellcaire, del Baix Empordà, tant podien haver estat incorporats a l’una com a l’altra comarca empordanesa. Aquest corredor planer és situat entre el Montgrí i la serra de Sant Grau o de Valldavià, de petites elevacions (179 m al Puig Segalar), que enllaça amb la zona de pujols del Terraprim. En aquestes serres hom seguí el criteri lògic i tingué en compte la partió d’aigües entre les conques del Fluvià i del Ter. Així, els termes amb territori pertanyent en la major part a la conca del Fluvià són de l’Alt Empordà, mentre que els que vessen les aigües al Ter s’adjudicaren al Baix Empordà. Naturalment, l’imperatiu de respectar les unitats municipals provocà l’adscripció il·lògica d’algunes contrades. D’aquesta manera, la divisòria no passa per l’alta carena del Montgrí, sinó que pràcticament tot el massís pertany al Baix Empordà pel fet de formar part de l’extens municipi de Torroella de Montgrí i del d’Ullà. Més a ponent, el terme municipal de Vilopriu, del Baix Empordà, té un sector de la conca del Fluvià (agregat de Valldavià), mentre que el terme de Saus, de l’Alt Empordà, té paratges de la conca del Ter (capçalera de la riera de Ramema, amb l’agregat de Llampaies).
Les divisions administratives
L’Alt Empordà té una capital indiscutible a la ciutat de Figueres (a diferència del policentrisme tradicional del Baix Empordà). Tanmateix, cal precisar que això no ha estat sempre així. No fou fins als segles XVII i XVIII que Figueres —nomenada vila reial a la segona meitat del segle XIII—no s’equiparà a la vila de Castelló d’Empúries, a la qual va superar després amb escreix. Castelló era l’antiga capital del comtat d’Empúries i juntament amb Peralada foren els primers centres urbans i polítics de l’època feudal. Amb el procés d’extinció del feudalisme, entraren en decadència fins a esdevenir nuclis artesans i agraris.
Tot i l’espectacular creixement dels nuclis de la costa amb el turisme i les segones residències, Figueres ha consolidat la seva condició de centre i cap de l’Alt Empordà, i ha esdevingut la primera població en volum demogràfic, encada que del 1991 al 1996 experimentà una disminució del nombre d’habitants, contràriament a nuclis com Roses, l’Escala, Castelló d’Empúries o Vilafant.
Les particularitats morfològiques del territori, centrat per la plana oberta a la mar i vorejada de muntanyes i de serres de poca elevació, amb molt poques contrades i pobles sense un contacte fàcil i directe amb aquesta plana central, i la posició de Figueres en un punt neuràlgic, amb perfecta comunicació amb tota la comarca, afavoreixen encara més l’atracció que exerceix la capital. Cal afegir encara que la construcció de l’autopista —que travessa la comarca de S a N—, no ha alterat la vertebració del territori en cap sentit, a diferència del que ha succeït en altres llocs.
Tenint en compte aquestes particularitats, és difícil de subdividir el territori comarcal en petites unitats administratives o funcionals. Atesos els condicionaments de la comarca, l’Alt Empordà es pot subdividir en nou rodalies que segueixen uns espais geogràfics d’una certa homogeneïtat, en els conreus i el tipus d’habitatge: Figueres i la plana entre el Manol i el Fluvià (també inclou els primers vessants de les Garrotxes d’Empordà); la plana de la Muga (Castelló d’Empúries, Peralada); l’Escala i el Baix Fluvià; l’inici del Terraprim (Bàscara); les Garrotxes d’Empordà (Navata, Lledó d’Empordà); les Salines i l’alta vall de la Muga (Agullana, Maçanet de Cabrenys); l’Albera i els aspres septentrionals (la Jonquera, Espolla); l’Albera litoral (Portbou, Colera); el cap de Creus i la serra de Rodes (Llançà, Cadaqués i Roses).
L’Alt Empordà és formada actualment per 68 municipis; és la comarca de Catalunya que té més termes municipals. D’ençà de la divisió territorial de l’any 1936 han desaparegut tres municipis: Taravaus, que fou agregat a Navata l’any 1969; Vilanova de la Muga, agregat a Peralada l’any 1974, i Vilatenim, agregat a Figueres l’any 1975. Com ja s’ha comentat, des del 1988 l’antic terme de Bassegoda, inicialment de la Garrotxa, forma part oficialment de l’Alt Empordà, dins el municipi d’Albanyà.
El marc físic
El relleu
L’Empordà és centrat morfològicament en la plana d’enfonsament litoral, la qual és emmarcada per un amfiteatre de muntanyes que s’esglaonen en una successió de replans formant els anomenats aspres. Així doncs, hom pot distingir bàsicament tres parts: la plana al·luvial, els aspres i les zones de turons marginals, i les serralades o massissos muntanyosos.
La plana al·luvial
La plana és formada pels sediments dels rius que en època postquaternària ompliren els grans estuaris pliocènics limitats pels massissos muntanyosos. Amb la formació d’uns cordons sorrencs entre la península del Cap de Creus i el Montgrí es tancà una enorme albufera, en connexió amb la situada a la plana del Baix Empordà on es produí un procés idèntic en un espai més reduït, entre el Montgrí i el massís de Begur, que donà l’extensa platja de Pals. Aquesta faixa de sorra i els pujols i les petites serres que emergien arreu contribuïren a accelerar el procés de sedimentació i la formació de la plana. Sorgí així una àmplia zona de terreny pantanós i de maresmes amb una gran quantitat d’estanys i de llacunes litorals. Les petites elevacions eocèniques emergents serviren per a l’establiment dels primitius nuclis de població en un territori ric en caça i en pesca. Ja en temps històrics la intervenció humana, a més de l’acció natural, contribuí als grans canvis del paisatge de la plana. De l’edat mitjana als segles XIX i XX hi ha tota una sèrie d’accions en aquest sentit: dessecament d’estanys i aiguamolls amb la creació d’espais de pastures i conreus, desviacions dels rius, canalitzacions, etc.
Les arenes de la faixa litoral, en quedar a mercè dels vents i a causa sobretot de la direcció de la tramuntana, originaren unes extenses zones de dunes, moltes de les quals, al principi del segle XX, foren fixades mitjançant plantacions de pins (Pinus halepensis i Psamma arenaria) que tallaren el seu avanç i les convertiren en dunes mortes. També hi ha dunes en alguns indrets del cap de Creus i la serra de Rodes (vall de la Trencada, a Roses, vall de Rubiés, al Port de la Selva) formades per les arenes portades pel vent de l’extens platjar del litoral del Rosselló. En l’actualitat, després de les diferents transformacions, hom pot dividir la plana en dos sectors: la franja litoral i els fondals. La faixa humida litoral entre el cap de Creus i els contraforts del Montgrí és formada per petites albuferes o llacunes (llaunes) i espais d’aiguamolls i té una amplada de 4 a 1 km segons els sectors. És una romanalla dels antics estanys i albuferes i antics braços de rius que després foren desviats. Es tracta d’una zona ecològica de molt d’interès per la fauna (fauna aquàtica, ocells migratoris i sedentaris) i la flora (tamarius, joncs, balca, senills, flors marines, etc.) pròpies d’aquests terrenys salobres anomenats sutzures a la comarca. Aquesta àrea, que havia estat molt extensa, comprenia també estanys més apartats, com els de Vilacolum, Siurana, Riumors, però es reduí amb l’extensió dels conreus. També molts d’aquests aiguamolls i aigualeixos han estat convertits en pòlders, que en el país es coneixen amb el nom de closes. Les closes són prats naturals limitats per canals i tancats amb barreres de vegetació que s’utilitzen per al pasturatge de les vacades i bestiar de peu rodó i que creen un paisatge molt característic. Des de la segona meitat del segle XX aquesta zona també ha sofert una veritable degradació, amb la construcció d’urbanitzacions turístiques. Per tal de preservar el valor ecològic de la zona, l’any 1983 s’aprovà la creació del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà.
Més a l’interior, la plana continua amb els sòls anomenats fondals, terrenys al·luvials de molt de gruix, rics en aigua freàtica i de molt bona qualitat per al conreu. Formen el nucli central del pla empordanès i el paisatge més característic de la comarca, amb camps de regadiu o secà, ben treballats i delimitats per marges plantats amb rengles d’arbres de ribera, salzes principalment, i xiprers. Aquesta planúria és interrompuda només per alguns pujols o per allargaments dels aspres o del Terraprim que s’endinsen molt cap a llevant. En aquest espai hi havia també tots els estanys que ocupaven cubetes o petites depressions (actualment dessecats i convertits en camps de conreu). En són exemples ben coneguts i documentats els estanys del sector Fortià-el Far, els de Siurana-Vilacolum i fins algun d’emplaçat a l’inici del Terraprim (el de Camallera) i als aspres de l’Albera (petits estanyols en part encara existents a Campmany-la Jonquera).
Els aspres
Els aspres són els terrenys formats per ondulacions que precedeixen les cadenes de muntanyes que emmarquen la plana pel N i NE. Són terminals paleozoiques o mesozoiques formades per rengles de pujols arrodonits i terrasses d’erosió en procés de preaplanament, en els repeus d’aquestes serralades marginals de l’Albera i la serra de Rodes. Encara que en molts sectors els vessants de les serralades caiguin de forma abrupta, amb desnivells bruscos, sobre les terres baixes (sobretot a la serra de Rodes, al sector de Verneda), gairebé per tot existeix aquesta franja de transició on la plana pròpiament dita es difumina, mentre el terrer es va elevant lentament i progressiva i el relleu es fa més mogut a mesura que hom s’acosta al muntanyam. En el punt de contacte amb les terres al·luvials, els primers pendents dels aspres formaven, en alguns indrets, part dels marges d’antics estanys. Algunes de les seves rengleres de monticles o petits tossals arriben a endinsar-se molt a la plana, bo i retallant-la en diferents sectors. A voltes es creen cadenes de turons una mica més elevats, dels quals les serres d’Altrera (163 m) i Montpedrós, al S de l’Albera, constitueixen uns bons exemples.
El nom d’aspres, amb el qual hom designa genèricament aquests espais, és ben definidor de l’antic terreny rocallós que contrasta amb les terres planes de la depressió empordanesa sedimentades en una època molt més recent. Els aspres són incomparablement més pobres per a l’agricultura, eminentment de secà, amb predomini tradicional de la vinya i l’olivera, i amb sectors de bosc i de garrigues. La zona del Terraprim occidental o el Terraprim d’Empordà s’inclou en aquest apartat amb la resta dels aspres per la seva relació de contacte amb la plana. La seva configuració és a base de serretes de pujols arrodonits del paleogen (margues eocèniques i dipòsits plioplistocènics). Malgrat que no formin el repeu d’una cadena de muntanyes immediata, són també, de fet, l’últim replà de la Serralada Transversal Catalana, que es va esglaonant des de Puigsacalm fins a la plana empordanesa. No s’hi poden incloure, en canvi, les Garrotxes d’Empordà, que són de relleu més abrupte i trencat i que formen una unitat amb els vessants pirinencs pròxims i es pot considerar un espai absolutament prepirinenc.
Les muntanyes
A l’Empordà hom pot distingir els Pirineus de l’Empordà, una gran unitat de relleu que limita la regió pel N, la serra de Sant Grau, que enllaça amb el Terraprim, i el Montgrí que s’eleva al mig de la plana, entre l’Alt i el Baix Empordà. Com ja s’ha indicat, només una part dels contraforts més baixos del costat septentrional del Montgrí pertanyen a l’Alt Empordà.
Els Pirineus empordanesos són l’extrem oriental, mediterrani, d’aquesta serralada. La seva carena és la divisòria amb el Vallespir i el Rosselló des del tractat dels Pirineus (1659), límit entre l’estat espanyol i el francès; una frontera interestatal que separa oficialment les terres catalanes. Així, doncs, el vessant septentrional d’aquestes muntanyes pertany al Vallespir en el sector de ponent, fins al roc dels Tres Termes, prop de Puig Neulós, i des d’ací fins a la mar pertany al Rosselló i el vessant meridional a l’Alt Empordà.
Els Pirineus de l’Empordà van des del coll de la Muga, a ponent —límit amb la Garrotxa— fins a tocar de la mar, a la punta de l’Ocell (prop del cap de Cervera). Aquesta serralada es divideix en dos sectors i, a més, la serra de Rodes crea una unitat orogràfica que es tractarà a part.
Amb el nom de serra de l’Albera es coneix tot el massís pirinenc més oriental, des de la mar fins al coll de Lli (al camí de la Vajol a les Illes). Des d’aquest lloc fins a l’extrem nord-occidental de la comarca (el coll de la Muga, serra de Monars), rep el nom popular de muntanyes de les Salines, que li han donat el puig i el santuari d’aquest nom, sobre Maçanet de Cabrenys. Alguns geògrafs moderns han aplicat el nom de l’Albera a tot aquest massís, ampliació que a voltes s’ha fet extensiva, abusivament, a tota la branca oriental dels Pirineus, des de Costabona fins a la mar, i amb el plural les Alberes.
En conjunt els Pirineus de l’Alt Empordà-Rosselló-Vallespir són un massís graniticoesquistós, amb materials paleozoics afectats per plegaments hercinians i per l’erosió, que han originat vessants abruptes que contrasten amb els cims generalment aplanats. Al NW i al S de les Salines (a migdia de la línia Bassegoda-Albanyà-Terrades), principalment, apareixen formacions mesozoiques, calcàries, més recents, que pertanyen al massís prepirinenc del Bassegoda i als vessants del massís del Mont, de plegament alpí. És la formació que caracteritza l’espai anomenat les Garrotxes d’Empordà, al marge nord-occidental de la comarca. El seu relleu trencat, típicament prepirinenc, es va esglaonant vers llevant cap a la plana i vers migdia fins a enllaçar amb el Terraprim, a la línia del Fluvià. En aquest muntanyam hi ha un dels cims més alts de la comarca, el puig de Bassegoda (1 373 m), que, a més, és una fita característica del paisatge per la seva silueta singular.
El sector pirinenc de les Salines manté encara un cert aspecte d’alta muntanya. Hi ha el roc de Frausa (1 446 m), que és el punt més alt de la comarca, el roc de la Campana (1 398 m) i el pic de les Salines (1 331 m). Més al S s’estén tota una complicada sèrie de serres més baixes, prepirinenques, de les Garrotxes d’Empordà, entre les fondes valls dels rius de la conca de la Muga, que des del Fau i el Bac-Grillera (1 060 m) baixen vers la plana (Santa Magdalena, 527 m, Sant Baldiri, 480 m, serres dels Avalls, 347 m, i dels Tramonts, 201 m, etc.), fins que els darrers repeus entren en contacte amb la plana al·luvial, en la línia dels municipis de Pont de Molins, Llers i Figueres.
El nom de l’Albera ja és documentat a la primera meitat del segle IX referit a l’encontrada propera al Puig Neulós, a un i altre vessant, i el mantenen els poblats d’aquest sector de l’extrem oriental del Vallespir: Sant Martí d’Albera i Sant Joan d’Albera. El topònim, però, ha acabat denominant tot el massís. A la serra de l’Albera és on la cadena pirinenca perd l’aspecte d’alta muntanya i presenta ja una vegetació i un paisatge ben mediterranis. L’Albera és un espai geogràfic amb una personalitat molt definida, que forma una clara unitat ecològica i de paisatge, per desgràcia molt delmat pels incendis forestals. Els vessants del Vallespir i del Rosselló són abruptes, amb desnivells ràpids, mentre que al costat empordanès, en algunes zones declarat paratge natural d’interès nacional el 1987, davallen més suaument amb contraforts i petites serres secundàries que acaben en la faixa de transició dels aspres, abans d’arribar a la plana.
La carena de la serra de l’Albera s’eleva encara fins a 1 256 m, al Puig Neulós, el punt més destacat. Baixa amb rapidesa cap a llevant —cims dels Pastors (1 167 m), Sallafort (992 m), el Querroig (671 m)— i acaba en una façana marítima força retallada, amb penya-segats i cales on s’han establert les poblacions de Colera i Portbou. La serra es caracteritza per l’existència de collades de poca altitud, moltes de les quals són passos naturals ben accessibles, travessats per camins d’origen antiquíssim. D’W a E els principals són els colls de Lli (748 m), del Portell (705 m), del Priorat (460 m), de Panissars (326 m), del Pertús (279 m), de la Maçana (928 m), de la Carbassera (934 m), de Banyuls (357 m), de la Perdiu (603 m), dels Empedrats (640 m), dels Frares (368 m) i dels Belitres, ja vora la mar (202 m). Actualment només el coll del Pertús és travessat per la carretera N-II, que enllaça amb la nacional francesa, i per l’autopista internacional, i el coll dels Belitres ho és per la carretera comarcal de Figueres a Portbou (que continua vers les poblacions de la Marenda) i pel ferrocarril, mitjançant el túnel de Cervera. Tanmateix, els colls de Panissars i de Banyuls, sobretot, foren històricament de gran importància pels camins que hi passaven, avui obsolets.
El vessant empordanès de l’Albera és drenat per la complexa xarxa hidrogràfica del costat esquerre del curs mitjà de la Muga, amb afluents que originen fractures transversals entre els contraforts i les serres secundàries que s’esglaonen fins als aspres. En són exemples el petit massís del Mont-roig (296 m) i les serres de Sentinella (320 m) i de Rocamalora (264 m), al sector occidental. A llevant del riu Llobregat d’Empordà, especialment, apareixen grans superfícies d’erosió, en indrets on predomina el gneis, la més extensa de les quals és la de Cantallops. També configuren els contraforts la serra d’en Cominera (320 m), les Serres (241 m) i Puig Castellar, que enllacen amb la franja dels aspres. Aquest sector dels aspres té força amplada i arriba fins als termes de Cabanes, Peralada i Garriguella, on entra en contacte amb les terres planes. La presència d’aquest tipus de contraforts augmenta al sector oriental en apropar-se a la costa, punt de contacte entre les serres de l’Albera i de Rodes —serra de la Baga d’en Ferran (387 m), el puig d’Esquers (606 m) i la serra de la Balmeta (590 m)—, i baixa fins als 150 m al coll de Canyelles i encara més a la depressió de Valleta, punt de contacte amb la serra de Rodes.
La serra de l’Albera és el sector de més fàcil pas de tots els Pirineus. Ni la seva amplada ni l’altitud han pogut ser mai una barrera a les comunicacions entre l’Empordà i el Rosselló. Els passos abans esmentats —històricament sobretot Panissars, el Pertús i el coll de Banyuls— han permès des de sempre un enllaç còmode entre ambdós vessants.
La serra de Rodes és un massís de la mateixa formació que la serra de l’Albera, però que es desprèn al SE d’aquesta serralada i crea una unitat orogràfica gairebé independent, que deriva en sentit transversal i penetra a la mar formant l’anomenada península del cap de Creus. Respecte a la direcció W-E de la carena de l’Albera, segueix una orientació WNW-ESE. La separació o punt de contacte entre la serra de l’Albera i la serra de Rodes és assenyalada pel coll de Canyelles i la vall de la riera de Valleta o de Llançà, que forma una petita conca independent, pas natural aprofitat avui pel ferrocarril (túnel de Canyelles) i la carretera de Portbou.
La serra de Rodes és, de fet, l’extrem de l’eix axial dels Pirineus i el cap de Creus, la seva punta més oriental. Origina un relleu escarpat al sector sud-occidental, que cau verticalment sobre els aspres i la plana. El perfil de la seva carena és un dels trets d’identitat del paisatge empordanès, dominada per la muntanya de Verdera (670 m), amb el castell medieval de Sant Salvador i amb el monestir de Sant Pere de Rodes en un replà de llevant, a 540 m d’altitud. Aquest sector és format de migmatites i granit sintectònic, mentre que a l’angle sud-oriental dominat pel Pení (606 m) el granit és posterior, i a la meitat nord-oriental aflora el sòcol paleozoic metamorfosat. A grans trets, el vessant que mira a la plana és abrupte i escarpat, amb un brusc desnivell sobre el repeu dels aspres, espai que aquí no és de gaire amplada i que forma en part un dels límits de l’antic estany de Castelló i els estanyols adjacents i que fou ben aprofitat per a l’establiment de les poblacions de Palau-saverdera, Pau i Vilajuïga. Els vessants que cauen vers la mar també són abruptes, però no tant, baixen més lentament. Tot el massís és drenat i intensament erosionat per torrents i barrancades.
De fet, es podrien destacar dos sectors en aquesta serralada separats per la vall de la Trencada o Penida i el coll de la Perafita (accidents aprofitats per l’actual carretera de Roses a Cadaqués que travessa la muntanya i que enllaça amb la del Port de la Selva per la barrancada de Rubiés o Romanyac). Alguns autors han distingit els dos sectors aplicant els noms de serra de Roses (al SE, Pení-cap de Norfeu) i serra de Rodes (la part restant, la Verdera-cap de Creus); algun altre anomena cap de Creus tot el sector de cap de Creus-Pení-cap de Norfeu i deixa el nom de serra de Rodes només per a les muntanyes més occidentals, la carena de Verdera i Queralbs. Aquestes denominacions no tenen arrel popular i les divisions són força discutibles o, almenys, sense unanimitat. Aquests dos sectors es distingeixen principalment pel tipus de costa. A tota la petita península del cap de Creus el litoral és rocallós, aspre i molt retallat. Al N de Cadaqués es caracteritza per les formes arcaiques, per les puntes i els replans de llicorella baixos i aplanats, insòlitament erosionats, que formen el paisatge propi de la contrada del cap de Creus. En aquest tram de litoral, al fons dels ports naturals, hi ha les viles del Port de la Selva i Cadaqués, mentre que Llançà es troba a l’extrem septentrional, al punt de contacte amb la costa de Colera i Portbou. En canvi, al S de Cadaqués, els vessants del Pení i de Puig Alt originen un tram de costa molt més alta i escarpada, amb penya-segats verticals com els de la Reparada (150 m) i del cap de Norfeu (190 m), que arriba fins a la vila i badia de Roses, on s’inicia ja la corba de la costa baixa i arenosa del golf.
L’extraordinari valor geològic i també paisatgístic i biològic d’aquest sector va portar a la creació del Parc Natural del Cap de Creus, que integra tant la serra de Rodes, declarada espai natural d’interès nacional, com gran part de la península del cap de Creus, juntament amb el seu entorn marí.
La serra de Valldavià o de Sant Grau, d’altitud modesta i de formes arrodonides, enllaça amb el Terraprim i conjuntament marquen el límit de la plana al S i SW. Entre aquesta serra i el massís del Montgrí la plana al·luvial té continuïtat entre l’Alt Empordà i el Baix Empordà.
El Montgrí, situat al bell mig de la plana, era una antiga illa en temps geològicament recents. La silueta característica el fa visible des de qualsevol punt de la comarca, malgrat que la seva altitud màxima només és de 316 m. Del massís del Montgrí, només correspon a l’Alt Empordà un petit sector dins el terme de l’Escala. La fita més destacada és el promontori de Montgó (105 m), que s’endinsa a la mar i des d’on continua un tram de costa rocosa fins a la cala de Riells. Aquest curt tram és l’únic de costa rocosa del Montgrí que forma part de l’Alt Empordà, just a l’extrem SE. La resta de la façana marítima de la comarca es divideix en dues unitats clarament diferenciades i de morfologia ben diversa: la costa baixa i arenosa del golf de Roses i, al N, el litoral rocós i retallat de la península del cap de Creus i del front marítim de la serra de l’Albera, el qual forma perfecta continuïtat amb la Marenda rossellonesa fins a l’indret del Racó (Argelers), on s’inicia el platjar del litoral del Rosselló.
Les aigües
La plana de l’Alt Empordà és regada principalment per dos rius, el Fluvià i la Muga. Altres petits cursos, de conca independent i de règim sempre torrencial, drenen algunes depressions marginals. Els rius de l’Empordà prenen la direcció vers llevant, directament cap a la mar, seguint l’orientació de la plana, a causa de la disposició de les unitats estructurals que la delimiten. Cal tenir en compte que el Ter, avui enterament baixempordanès, antigament desembocava a l’Alt Empordà, a tocar d’Empúries, abans que fos desviat en època baixmedieval.
La Muga (Sambuca en documents medievals, convertit en sa Muga) drena el sector septentrional de l’Alt Empordà. És el més curt dels tres rius d’una certa importància de l’Empordà. Té un recorregut de 65 km i és l’únic que es pot considerar totalment empordanès. Neix als Pirineus, sota el pla de la Muga a 1 115 m d’altitud —al límit amb el Vallespir— i el seu curs més alt rega terres de l’antic terme de Bassegoda. Des de l’indret de l’Hostal de la Muga forma la divisòria amb el Vallespir —és a dir, la frontera amb l’estat francès— durant uns 5,5 km. El seu curs alt corre encaixonat entre les fondes valls prepirinenques, en terrenys calcaris de les Garrotxes d’Empordà, on presenta acusats desnivells. Després d’Albanyà i Sant Llorenç de la Muga, on la seva vall s’ha eixamplat, entra en l’estret pas anomenat la Muga Torta, en un engorjat epigènic prop de Darnius i Boadella, on s’ha construït el pantà de Boadella, que en regula les avingudes que produïen freqüents inundacions a la plana. A Pont de Molins el riu entra a la plana de l’Alt Empordà, que travessa desviant-se un poc cap al SE fins a desembocar al golf de Roses, a la platja de Castelló d’Empúries. Antigament desembocava més al N, a tocar del terme de Roses, a l’anomenat grau de la Muga, a través del desaparegut estany de Castelló, que li feia de gran estuari. L’antic braç s’anomena la Mugueta. Des de Castelló d’Empúries fins a la mar el riu ha estat canalitzat.
El cabal avaluat a la desembocadura és de 8 m3/s; mostra una lleu influència nival i l’estiatge és molt acusat, sobretot a la plana. A l’estiu les aigües residuals, industrials i urbanes, poden provocar problemes de contaminació al final del seu curs. El pantà de Boadella té una regulació d’uns 140 hm3 i a més de prevenir inundacions produeix energia elèctrica i serveix per al proveïment d’aigua potable de Figueres i per al regadiu.
La xarxa de la conca de la Muga és complexa, formada per una multitud de rius, rieres i torrents, sobretot al marge esquerre. Durant el seu curs rep les aigües dels vessants pirinencs de les Salines, amb el Riu Major i, més endavant, del riu d’Arnera, que ha recollit aigües de diferents torrents. Rep els escòrrecs de tot el vessant de la serra de l’Albera, a través principalment del Llobregat d’Empordà, tan cabalós com la mateixa Muga, a la qual desguassa prop de Peralada i hi aporta les aigües del Ricardell, l’Orlina, l’Anyet, la riera de Torrelles i altres de menys importants. El Manol és l’únic afluent important per la riba dreta, i recull les aigües, entre d’altres, de la riera d’Àlguema i del Rissec; la seva conca drena una bona part de les Garrotxes d’Empordà i desguassa a la Muga, prop de Vilanova de la Muga.
El Fluvià drena la plana altempordanesa al S de la Muga. Neix lluny de la comarca, al grau d’Olot (Garrotxa), i té 91 km de llargada. Entra a l’Alt Empordà ja en el seu curs mitjà en la zona de contacte entre les Garrotxes d’Empordà i el Terraprim (entre els termes de Cabanelles, Pontós i Bàscara) i forma durant un tram la divisòria actual amb el Pla de l’Estany. La vall del Fluvià, que travessa d’W a E les terres garrotxines de l’antic comtat de Besalú, ha estat, des d’èpoques remotes, una via de penetració molt important de l’Empordà cap a la muntanya.
Dins l’Empordà el curs del Fluvià traça amplis meandres fins a desembocar al golf de Roses, a la platja de Sant Pere Pescador. Des d’aquesta població fins a la mar és canalitzat i navegable per a petites embarcacions. Antigament el riu desembocava més al S, prop del promontori de Sant Martí d’Empúries; el seu antic curs és seguit avui pel rec del Molí de l’Armentera o Fluvià Vell, actualment dessecat. En terres de l’Empordà, el Fluvià només rep rierals de poca importància, com la riera de Sant Jaume. El seu naixement en els Prepirineus, n’explica el règim essencialment pluvial i que sigui més cabalós que la Muga, però més irregular. Hi és escassa la influència nival i presenta un estiu força eixut. El cabal mitjà a la desembocadura s’avalua en 10 m3/s.
Les petites conques independents, abans esmentades, corresponen als sectors occidentals de la comarca. Les petites valls que s’obren vers les cales són drenades per rieres de règim torrencial que desguassen directament a la mar, a les badies o cales. Les més importants són, de S a N: la riera de la Trencada, la dels Ginjolers (que rega la vall de l’Alzeda), la de Montjoi i la de Jóncols (a Roses); la de Cadaqués o de Sant Jaume i la de Portlligat (Cadaqués); la de Tavellera, la de Rubiés, la de la Selva i la de la vall de Santa Creu (al Port de la Selva i la Selva de Mar); la de Valleta o Llançà (Llançà); la de Molinars o Colera (Colera) i la de Portbou (Portbou). Potser mereix un esment la riera de Valleta, que solca la depressió que separa la serra de l’Albera de la serra de Rodes, i és la més llarga de les esmentades. Neix prop del coll del Teixó, a la carena de l’Albera, d’on davalla amb fortíssim pendent vers el S, fins que prop el poblet del seu nom inicia una àmplia corba encaixada pels vessants del puig de Sant Silvestre i Puig Tifell, rep després, per la dreta, la riera de Pujolar i es dirigeix vers llevant fins a desembocar al N del Port de Llançà.
Els recs o canals
La plana al·luvial empordanesa, entre les conques de la Muga al N i del Daró al S, és solcada per moltes sèquies velles i canals artificials que recullen l’aigua dels rius i els escòrrecs de les conques d’alguns estanys dessecats. Aquestes sèquies, anomenades recs al país, eren destinades inicialment a produir força hidràulica per als nombrosos molins fariners que hi ha a les seves vores. Alguns canals poden ser d’origen anterior (segles XIV i XV), però la majoria foren construïts, o almenys molt millorats, a partir del segle XVII i sobretot amb la revolució agrària del segle XVIII. Actualment, s’utilitzen per al regadiu o són en desús. Entre els més importants podem destacar, al N de la Muga, el Rec Madral, la Mugueta i el rec dels Salins, que formen una xarxa que recull les aigües de la cubeta de l’antic estany de Castelló, dels estanyols veïns i de l’antic curs final de la Muga (avui en bona part dins el parc natural).
També a l’esquerra de la Muga hi ha el rec del Molí de Castelló, que surt de la resclosa de Vilanova de la Muga. Entre la Muga i el Fluvià, el rec del Molí d’en Dorra travessa la plana d’W a E des de la confluència de la riera d’Àlguema amb el Manol; amb el Rec Sirvent, que neix de la unió dels antics estanys de Siurana i Vilacolum, porten l’aigua fins a la desembocadura del Fluvià. El Rec Corredor té un recorregut transversal entre el darrer canal esmentat i el marge esquerre del Fluvià. A la dreta d’aquest riu, el rec del Molí de l’Armentera o de l’Arbre-sec, que surt de la vella resclosa de les Roques del Tit, enllaçava amb l’antic braç del Fluvià i era anomenat també Fluvià Vell o riuet d’Empúries, avui sense aigua. El rec del Molí (de Jafre-Verges-Bellcaire) recorre la plana del Baix Empordà i s’endinsa després a l’Alt Empordà, agafa l’aigua del Ter a Colomers i desemboca a la mar al S d’Empúries, a l’antic grau del Ter d’època medieval.
L’origen al·luvial de la plana empordanesa fa que l’aigua de les capes subterrànies hagi estat tradicionalment força abundant, sobretot a les terres fondals i, com és lògic, a la faixa humida on encara n’hi ha de superficial. Però també han disposat d’aigua suficient algunes zones dels aspres. Hom ha explotat aquestes aigües freàtiques per al subministrament de la població i per a les activitats agràries, antigament mitjançant diferents pous. Els darrers temps l’augment de l’explotació dels aqüífers, les necessitats creixents d’aigua i, probablement, un ús inadequat expliquen que els cabals d’aigua potable hagin esdevingut insuficients en una vintena de municipis dels aspres i la muntanya. A l’estiu algunes d’aquestes poblacions han hagut d’acollir-se fins i tot als plans d’alerta roja de l’administració. S’hi afegeix el problema ja endèmic de Cadaqués, i algun altre nucli del litoral, mancat d’aigua a l’estiu quan n’augmenta la població flotant.
A l’Empordà són, i han estat, abundants les fonts naturals, algunes tingudes en gran cura pels habitants de llurs rodalia. Algunes expliquen l’establiment humà en les valls de les serralades, com la font de Dalt, a Palau-saverdera, la font d’en Garlapa o de la Vall, a la Vall de Santa Creu i la font de Dalt o dels Lledoners, a la Selva de Mar. D’altres expliquen l’emplaçament d’alguns monestirs medievals i dels poblats que sorgiren al seu recer: les fonts de Sant Miquel de Fluvià, la Font Jordana de Lledó, la font de l’Abat de Vilabertran, les fonts de Sant Pere de Rodes i les fonts de Sant Quirze de Colera. N’hi ha al costat de vells santuaris muntanyencs: a les Salines de Maçanet de Cabrenys, a Terrades, a Sant Sebastià de Cadaqués, a Sant Onofre de Palau-saverdera. Algunes fonts s’han esgotat i d’altres encara brollen amb més o menys estiatge. Moltes mantenen l’anomenada bé per la qualitat de les aigües bé pels paratges on ragen les deus. En són alguns exemples la font de la Doma i la font de l’Ermedàs, a la serra de Valldavià; la font de Palol de Fluvià; la font de la Caula, a les Escaules; la Font Rovellada, a Rabós; les diverses fonts de Requesens; la font de Palau a Sant Llorenç de la Muga; la font de Can Nebot, a Vilanant; les fonts de l’Alzeda, de Montjoi i de Jóncols, a Roses; la font del Soc, entre Vilabertran i Figueres; la font de Can Massanet, a Vilafant; la font de la Deu, a Darnius; la font de la Verna, a Espolla, la font de Can Batlle, a Cabanelles, etc. La font d’aigües sulfhídriques (la font pudosa) dels Banys de la Mercè (vora la carretera de França, a Campmany) donà lloc a una estació balneària que tingué fama al començament del segle XX. Hom acudia també, per la mateixa època, a prendre les aigües sulfuroses de Sant Climent Sescebes. Actualment a la comarca es comercialitzen, mitjançant plantes embotelladores, les aigües de diverses fonts.
El clima i la vegetació
El clima de la plana de l’Empordà té caràcter mediterrani subhumit de matís marítim, amb estius secs i calents, hiverns suaus i màximes plujoses força irregulars a la primavera i a la tardor.
Les temperatures es mantenen moderadament baixes a l’hivern, augmenten gradualment a la primavera i arriben als punts màxims pel juliol i l’agost. Les temperatures de Figueres no difereixen gaire de les de Girona, i a l’hivern són lleugerament més temperades que les de Montpeller, però una mica més fredes que les de Barcelona. A l’Empordà la temperatura mitjana anual és força constant —al voltant de 15°C—. Només baixa de forma apreciable a la zona nord. La mitjana anual de Figueres és de 14,9°C. No hi ha cap mes d’hivern dur (temperatura inferior a 5°C), però n’hi ha tres (desembre, gener i febrer) de condicions que hom podria anomenar subhivernals (temperatura mitjana entre 5° i 10°C). Les temperatures estivals (mitjana no inferior a 20°C) dominen durant quatre mesos (juny, juliol, agost i setembre). Diàriament es registra una oscil·lació tèrmica important.
A les muntanyes septentrionals, serres de les Salines i de l’Albera, l’altitud fa que el clima sigui més fresc i més plujós i que, en darrer terme, perdi el caràcter mediterrani per passsar a un bioclima temperat i humit de tendència atlàntica.
En general, les pluges poden aparèixer en qualsevol època de l’any, però són freqüents durant la primavera i durant la tardor. A l’estiu i a la tardor es poden donar xàfecs intensos i de curta durada que a vegades causen algunes inundacions. Les precipitacions oscil·len entre 500 mm anuals a la costa meridional i més de 700 mm al peu dels contraforts dels Pirineus. A Figueres cauen 573 mm d’aigua anuals de mitjana. La pressió atmosfèrica mitjana anual és de 1 018 mil·libars. Les altes pressions dominen a l’estiu, a la tardor i a l’hivern; en canvi a la primavera són més baixes perquè el front polar travessa amb més freqüència les nostres latituds.
L’Empordà es caracteritza per l’elevada freqüència de vents fluixos, el 65% de les vegades la seva força se situa entre 0 i 3 de l’escala Beaufort, i només el 35% són vents moderats o forts. Prop de la costa els vents són lligats al règim de brises. Els dies de bon temps els vents tendeixen a seguir el camí del sol, però amb un cert retard. Així, poc després de la sortida del sol bufa el gregalet (NE). Cap al migdia entra el vent foranell (E). A la tarda i fins al vespre bufa el garbí. Finalment l’aire esdevé calma fins que el terral (oratge) comença. La intensitat del terral varia molt depenent del temps que hagi fet durant el dia.
Quant als vents provocats per la circulació general de l’atmosfera, cal destacar la tramuntana, vent del nord o del nord-oest. S’origina quan hi ha una depressió al centre d’Europa i un anticicló sobre l’Atlàntic nord. Els Pirineus actuen de barrera, però al marge oriental d’aquesta serralada el relleu genera una situació semblant a la que existeix en els canals estrets i això fa que la velocitat del corrent sigui particularment alta. Com que la tramuntana és un vent descendent, moltes vegades és sec. A més, contribueix encara a augmentar l’evaporació i a accentuar, doncs, l’acció de secada sobre els éssers vius. Tenint en compte la temperatura, hom pot dir que hi ha tramuntana freda i tramuntana calenta. La primera té el seu origen en les regions polars, i per bé que pot bufar en qualsevol època de l’any el més corrent és que ho faci a l’hivern. Sol venir darrere del pas d’un front fred. La tramuntana calenta es produeix quan els vents de ponent que entren per l’occident francès carregats d’humitat són desviats, en passar per sobre dels Pirineus, cap al sud. Havent perdut part de la seva humitat es rescalfen en tornar a baixar i apropar-se a la costa.
D’altres vents bufen a l’Empordà: les provences (N-NE), de la regió de Provença, el gregal (NE), el llevant (E i E-NE), el xaloc (SE), el garbí (S, SE i SW), el llebeig (SW), el ponent (W) i el mestral (NW).
La plana empordanesa correspon a la zona de l’alzinar amb marfull. Les restes de bosc d’alzines més o menys ben conservat, amb el seu ric acompanyament d’arbusts, de lianes i de plantes herbàcies, són encara freqüents a tota la contrada. Però la terra plana és actualment, en la seva major part, dedicada al conreu, sobretot dels cereals d’hivern. Entremig dels camps són freqüents, però, els claps de vegetació silvestre, principalment bosc de pi blanc, que sovint cobreix garrigues o brolles de romaní i bruc d’hivern. A les fondalades és molt típica de l’Empordà la bardissa molt espinosa d’espinavessa (Paliurus spina-christi), la qual, allà on el sòl és massa humit, cedeix el lloc a la bardissa de romeguera i roldor. Una gran part de les terres cobertes actualment de bardissa devien ser rouredes o omedes en temps antics; rouredes als vessants obacs i frescals, omedes a les terres de més humitat. Cap a mar els riberals són cada vegada més humits i sovint apareixen coberts de prat (les closes) o de vegetació d’aiguamoll.
Vora la mar, algunes pinzellades meridionals caracteritzen la costa del cap de Creus: bosquines d’ullastre (Olea europaea variant silvestris) i de murtra (Myrtus communis), presència del margalló (Chamaerops humilis) i del càrritx (Ampelodesma mauritanica), espècies raríssimes a la contrada, com també de la lleteresa arbòria (Euphorbia dendroides) i de l’olivella (Cneorum tricoccon), plantes, totes dues, que dins els Països Catalans només es retroben a les Illes Balears.
Les muntanyes del nord presenten una zonació altitudinal de caràcter pirinenc. Per damunt de les suredes i de l’alzinar amb marfull, l’alzinar muntanyenc ascendeix fins a 600-700 m d’altitud. A aquesta altitud, i més avall en algunes obagues, comença l’estatge de les rouredes submediterrànies, amb roure martinenc (Quercus pubescens), roure de fulla gran (Quercus petraea) i blada (Acer opalus ssp. opalus). A la part superior de les muntanyes, de 800-1 000 m en amunt, la tendror de les fagedes ens indica que hem deixat ben lluny les condicions mediterrànies. Com que aquestes muntanyes són silícies, amb sòls àcids, hi són freqüents les castanyedes, plantades antigament per l’home, i, allà on el bosc ha estat destruït, apareixen les landes atlàntiques, les quals a la primavera es fan remarcar per la florida groga de la gódua (Sarothamus scoparius), a l’estiu per la verdor de la falguera aquilina (Pteridium aquilinum) i, quan s’acosta la tardor, per l’esplenderosa coloració rosa violàcia de la bruguerola (Calluna vulgaris).
El Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà
Aspecte històric del medi
A les planes inferiors de la Muga i el Fluvià, on les aigües dels rius vessen a la badia de Roses, trobem una sèrie de zones humides conegudes popularment com aiguamolls. Aquestes zones comprenen un conjunt d’estanys, llacunes, basses i maresmes que perfilen un paisatge saturat d’aigües. Aquestes aigües són restes d’un antic sistema marjalenc molt extens, les dimensions del qual han disminuït al llarg dels segles com a conseqüència de l’acció natural i l’antròpica. Avui resta només una petita part de tot el que havien estat; de fet, no tenen res a veure amb el paisatge que durant segles hi hagué al litoral empordanès, i que l’home ha anat modificant d’acord amb els seus interessos i la valoració negativa que es feia d’aquestes zones d’aigües quietes, les quals eren considerades, arreu del país, un focus de malalties i epidèmies, sobretot del paludisme.
Les zones humides empordaneses ocuparen antigament gairebé tota la plana de la badia de Roses i del baix Ter; de fet, el massís del Montgrí, en el moment que els grecs van fundar Empúries, era aïllat per les aigües. Fins al segle XVIII la plana es va anar reomplint per un procés natural de sedimentació de materials que aportaven els rius, procés que l’home afavorí directament en anar construint recs i, indirectament, en provocar la tala indiscriminada d’arbres de les serres properes, com és el cas de la de Rodes. A poc a poc, la plana anà poblant-se a mesura que l’al·luvionament ho permeté; fou a partir del segle XVIII que l’home provocà el progressiu dessecament dels aiguamolls i les llacunes litorals —anomenades llaunespels empordanesos— per tal d’aconseguir noves terres per al conreu i la ramaderia.
Així, al llarg del segle XX, juntament amb el renaixement de la indústria i el comerç, l’agricultura experimentà una gran transformació. L’aparició de farratge de tipus rotatiu i la introducció de nous conreus com la patata i el blat de moro, transformaren substancialment les característiques de l’agricultura tradicional. Aquesta expansió va anar lligada a l’increment de la superfície agrícola, superfície que anà aconseguint-se com a conseqüència de la progressiva desaparició dels estanys i les llacunes. Amb aquesta acció va aparèixer una nova unitat de paisatge a les planes, les anomenades closes, zones de pastura i de dall voltades de recs i tancades per arbres de ribera o de plana. De fet, la necessitat d’ampliar l’extensió agrícola accelerà i intensificà les obres de drenatge i dessecació iniciades a l’edat mitjana, i les obres de desviament dels últims trams del Fluvià i la Muga; fins i tot les terres improductives per al conreu eren aprofitades, quan el nivell d’aigua ho permetia, per a pastures, amb les quals es constituïen els comuns municipals.
Al segle XIX les tendències desamortitzadores accentuaren la rompuda de terres i el repartiment de peces entre els veïns. És en aquest moment que s’incorporen les noves tècniques per al buidatge dels estanys i s’introdueix l’ús de bombes d’aigua mogudes per vapor.
Tot i aquests canvis, el paisatge empordanès no sofrí en tots aquests segles la destrucció que es produí a partir del 1965, quan s’inicià la construcció d’urbanitzacions i equipaments turístics. Moltes àrees van desaparèixer i moltes altres haurien pogut deixar d’ésser si no s’hagués iniciat una campanya de defensa.
L’any 1976, en la revista gironina “Presència”, Jordi Sargatal alçà la primera veu en defensa de les zones humides de l’Empordà. La importància d’aquestes zones des del punt de vista científic i pel seu valor d’ecosistema natural, i les indiscriminades i irracionals especulacions, feren que un grup d’empordanesos, conscients de la magnitud del problema i amb el suport de diverses associacions ecologistes, iniciessin una campanya per tal de fer conèixer els aiguamolls arran del projecte de construcció de la urbanització Port Llevant, que havia d’ocupar una extensió de 525 ha entre la Muga i el Fluvià.
A l’abril del 1982 les associacions naturalistes presentaren un projecte de llei de protecció dels aiguamolls als grups parlamentaris. El 13 d’octubre de 1983 el Parlament de Catalunya aprovava per unanimitat la llei que declara els aiguamolls de l’Empordà paratges naturals d’interès nacional i reserves zoològiques i botàniques. No obstant això, aquesta llei només declarava àrea protegida una part dels aiguamolls empordanesos, aquells que es troben a la comarca altempordanesa, i tot i que és un pas important, restaren desprotegides les zones humides de la plana inferior del Ter i del Daró, situades al Baix Empordà.
Situació, extensió i sectors
El Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà (PNAE), que hauria de dir-se de l’Alt Empordà, ja que els estanys baixempordanesos van quedar fora de la llei de protecció, es divideix en dues grans àrees que es troben respectivament al N (Polígon 1) i al S (Polígon 2) de la Muga, separades per la urbanització Empuriabrava, les quals inclouen tres zones de Reserva Nacional Integral (RNI).
El parc té una extensió total de 4 783,5 ha, de les quals 867 ha pertanyen a la RNI, i ocupa les terres de nou municipis. Cinc d’ells s’integren en el Polígon 1: Pau (224 ha), Roses (51,5 ha), Pedret i Marzà (125 ha), Peralada (424,5 ha) i Palau-saverdera (488 ha). D’aquests, sols Palau-saverdera (101,2 ha) i Pau (30 ha) tenen superfície dins la RNI 1; el Polígon 2 ocupa terres de l’Armentera (11,5 ha), l’Escala (100 ha) i Sant Pere Pescador (614 ha), terme que té 5,6 ha dins la RNI 2. Castelló d’Empúries és el terme amb més superfície de parc amb 2 744,5 ha, de les quals 1 004,5 són al Polígon 1, on 190 ha pertanyen a la RNI 1, i 1 740 ha són dins el Polígon 2, amb 522,8 ha de RNI 2.
El Polígon 1, amb una extensió total de 2 364,5 ha, és una àrea protegida al N de la Muga, la qual coincideix pràcticament amb el llit de l’antic estany de Castelló d’Empúries. Limita al NE amb el Grau de Santa Margarida i ressegueix l’antic camí que unia Roses amb Pedret. A l’W limita amb el camí de Pedret a Castelló d’Empúries i al S i a l’E és termenal amb la Mugueta, els Salins i la mar. Les 334,0 ha de la RNI 1 són situades al cor de la zona anomenada dels estanys. Aquesta àrea comprèn l’estany i les closes del Ter, una extensa zona de canyissars i balcars coneguda com Aiguaclara, unes 50 ha situades entre els recs Madral i d’en Bordes on es conreava arròs, i els estanys de Palau, d’en Masot, de l’Albert, de Mornau i de Vilaüt, els quals probablement corresponen a les parts més profundes de l’antic estany de Castelló. La resta del polígon, al voltant de la RNI 1, comprèn la Rubina, integrada per una zona formada per peces limitades per recs i tamarius, on es conrea bàsicament ordi, i una part d’estanys salabrosos; un sector de conreus de secà, situat al NE dels estanys, conegut com els aspres de Pau i Palau; les closes, pròpiament dites, que comprenen les terres entre Panardell i Castelló, on destaquen pel seu gran interès paisatgístic i biològic les anomenades de Mornau, Mont Major o Sant Joan; i finalment, la franja que voreja l’esquerra de la Mugueta i els Salins, ocupada per camps de conreu molt fèrtils, on es destaca la zona del Vernar.
El Polígon 2, amb una superfície de 2 419,0 ha, és una gran clapa situada al S de la Muga i del Rec Sirvent que va des del límit de la costa fins a uns 5 km a l’interior. Més al S, el parc remunta el Fluvià des de la gola fins al termenal de Torroella de Fluvià, i al litoral queda protegit per una franja que uneix la gola amb el Riu Vell.
Dins del Polígon 2 hi ha dues àrees de RNI. La primera (RNI 2), de 532 ha, anomenada de les Llaunes abasta el sistema lacunar estès entre les desembocadures de la Muga i el Fluvià. Aquest sector comprèn les llacunes de la Muga Vella, l’estany d’en Túries, la Rogera, la Serpa, la Fonda, la Llarga, la Massona i l’estany Sirvent (o llauna de Sant Pere). De fet, són una sèrie de llacunes de fondària variable i que a causa dels forts vents de llevant contenen aigua salabrosa, les quals es troben paral·leles entre si i perpendiculars a la costa, alhora que es comuniquen amb el Fluvià mitjançant un canal. A interior seu es troben les closes del Cortalet. Aquesta és la zona on la intervenció humana ha estat menys important, tot i que el 1975 s’aprovà el projecte per a la construcció de la macrourbanització Port Llevant.
La segona àrea (RNI 3) ocupa una superfície de 1,0 ha i és el resultat d’unes obres de redreçament del Fluvià, que deixaren aïllat el bosc d’en Nicanor o de Caramany, illa que es troba a 2 km de la gola del riu, autèntic exemple de reserva natural d’un bosc de ribera i refugi faunístic.
La resta de zones incloses dins d’aquest polígon són els camps de conreu entre la Muga i el rec del Molí, les closes entre el rec del Molí i el Rec Sirvent, on trobem les closes de la Gallinera, les Paques, les Pastelles o les Roquiques, l’estany de Sant Pere i l’estany de Copons, els arrossars del Matà, que des del 1985 es tornen a conrear per tal d’augmentar la superfície inundada de la plana i afavorir la presència de fauna, i les vores properes del Fluvià que comprenen bosc de ribera, antics braços de rius i conreus, i la platja i les dunes compreses entre el Fluvià i el Riu Vell.
L’ús humà de les terres
Tot i la importància del parc com a reserva biològica, no podem oblidar l’ús humà que s’ha fet de les terres al llarg dels segles, el qual ha condicionat, si més no, l’actual paisatge. N’han restat vestigis força interessants en les diferents construccions, algunes de les quals han estat transformades en espais habilitats per a les tasques informatives i didàctiques del Parc. Així, el Cortalet és l’actual centre d’informació i altres petites construccions com l’Aiguat de la closa del Puig permeten l’observació de la fauna.
Els cortals són la construcció típica d’aquestes terres, els quals inicialment eren patis tancats amb parets i en part coberts, destinats a tancar-hi eventualment el bestiar, però posteriorment s’han convertit en el mas dels aiguamolls en construir-se edificacions al voltant del pati inicial. D’entre d’altres, destaquen el Mas del Matà, vora l’antic estany de Pontarrons, el Mas de Xirivilla, el Mas Bellesguard, el cortal d’Avinyó i el nucli de Cinclaus.
La vegetació i la fauna
A la plana ocupada pels aiguamolls trobem un bon nombre de comunitats vegetals adaptades a condicions importants d’inundació o d’elevada humitat edàfica. Es pot parlar de la presència d’una vegetació associada a ambients aquàtics com a causa de la dinàmica dels principals rius amb llur xarxa de canals i sèquies. Però, si bé sembla que l’aigua és l’empremta bàsica del paisatge dels aiguamolls, no és l’únic element definitori, ja que cal tenir en compte altres factors com ara la salinitat edàfica i el sòl sorrenc. De fet, podem parlar de quatre tipus de vegetació.
Hi ha una vegetació de sòls salins caracteritzada per la proximitat de la mar, amb una fisiologia pròpia adaptada a aquests ambients. Normalment hi viuen plantes crasses, és a dir, amb fulles suculentes i carnoses com ara el plantatge crassifoli (Plantago crassifolia), la salicòrnia (Arthrocnemum fruticosum), el jonc marí (Juncus maritimus), el jonc negre (Schoenus nigricans) o els lliris (Iris spuria).
Als sorrals, la sequedat i la inestabilitat del sòl, juntament amb una càrrega de salabror marina a causa del vent litoral, provoca l’aparició d’una colla de plantes amb rizomes subterranis arrelants. Els més pròxims a la platja són gramínies com el jull de platja (Agropyron junceum ssp. mediterraneum) o l’esporòbol (Sporobolus pungens), i sobre les dunes apareix el borró (Ammophila arenaria ssp. arundinacea), la corretjola marina (Convulvulus soldanella), la lleterassa marina (Euphorbia paralias) o el panical marí (Eryngium maritimum).
La vegetació dels marges és la que trobem vora els rius, les sèquies i els prats inundats. Hi dominen principalment els canyissars, on abunda el canyís (Phragmites australis), les bogues (Typha angustifolia), la jonca dels estanys (Scispus lacustris ssp. glaucus), el lliri groc (Iris pseaudocorus) o el plantatge d’aigua (Alisma plantago-aquatica). Dins d’aquest món cal esmentar la vegetació que omple els prats inundats d’aigua dolça i herbassars, on apareixen els càrexs (Carex riparia), (Carex otrubae) i la jonca d’aigua (Eleocharis palustris), i la vegetació arbòria peculiar del que anomenem bosc de ribera, en la qual podem trobar salzes (Salix alba), àlbers (Populus alba), pollancres (Populus nigra, verns (Alnus glutinosa), oms (Ulmus minor), freixes (Fraxinus angustifolia) i, en zones d’aigües salabroses, tamarius (Tamarix gallica).
Finalment, hi ha un tipus de vegetació de dimensions més petites que apareix a les llacunes i als cursos d’aigua bé de forma flotant, submergida o arrelant. En destaquen els gèneres Lannichellia, Potamogeton, Myryophyllum o Chara, o les llenties d’aigua (Lemna), les quals tapen les superfícies d’aigües calmes i afavoreixen la creació d’una rica fauna de petits invertebrats
Als aiguamolls les espècies animals més visibles i freqüents són els ocells, tot i que dins el parc hi ha una gran varietat d’espècies de vertebrats i invertebrats.
D’entre els invertebrats hi ha un gran munió de crustacis, mol·luscos i insectes que pul·lulen a les aigües, entre els quals destaquen, per la seva bellesa i elegància, les papallones com el ropalòcer (Danaus chrysippus) i els mosquits Aedes caspius, Culex pipiens i Anopheles maculipennis.
Entre els peixos d’aigua dolça destaca la carpa (Cyprinus carpio) o el fartet (Aphanius iberus), mentre que entre els peixos d’aigua salabrosa cal esmentar, entre d’altres, el llobarro (Dicentharchus labrax) o l’anguila (Angilla angilla).
Els amfibis, força abundants als aiguamolls, tenen un paper important dins la cadena tròfica. Entre les espècies més abundants destaquen la granota verda (Rana perezi) o el galàpet d’esperó (Pelobates cultripes).
Entre els rèptils destaquen les colobres (Natrix maura), la tortuga d’aigua (Mauremys caspica), la sargantana vulgar (Podarcis hispanica) o el llangardaix comú (Lacerta lepida).
Entre els petits mamífers destaca l’existència de conills (Oryctolagus cuniculus), que comporten l’aparició de senglars (Sus scrofa) durant l’hivern, mosteles (Mustela nivalis), turons (Putorius putorius) i guilles (Vulpes vulpes), a més de talps, musaranyes, rates i ratolins. S’ha iniciat també la reintroducció de la llúdriga (Lutra lutra). Dels grans herbívors, ja desapareguts, l’any 1987 es va reintroduir la daina (Dama dama).
No obstant això, la fauna més important a la zona és la de les aus, ja que es troba en un sector de pas d’ocells migradors i a l’hivern té una temperatura més càlida que altres zones del nord del continent. S’han observat 318 espècies diferents, 91 de les quals crien a la zona. Dels ocells que hi nien destaquen la polla d’aigua (Gallinula chloropus), la fotja (Fulica atra), la calàbria (Gavia artica), els corbs marins (Phalacrocorax carbo), les fredelugues (Vanellus vanellus) i la cigonya blanca (Ciconia ciconia). A més de les esmentades, cal remarcar la nidificació d’altres ocells com el bitó (Botaurus stellaris), l’ànec de coll verd (Anas plantyrhynchos), el roncaire (Anas querquedula), l’arpella (Circus aeruginosus), la polla blava (Porphyrio porphyrio), el camallarg (Himantopus himantopus) i la trenca (Lanius minor).
Cal dir, també, que la direcció del parc, per tal d’evitar l’empobriment de l’ecosistema de pastures i closes, ha portat a terme una campanya de reintroducció d’animals domèstics autòctons, com l’ase català, animal caracteritzat per la seva docilitat, de gran fortalesa i rusticitat, de talla gran, capa negra, amb el morro vora els ulls i el ventre de color blanc. També l’oca i la gallina empordaneses i la vaca marinera, animal de capa vermella, banyuda, de gran talla i que servia per a llet i carn, de la qual fins fa uns anys solament hi havia espècimens a l’illa de Menorca.
Les comunicacions
Les característiques físiques de l’Alt Empordà i la seva situació, terra plana a tocar de mar, prop dels colls més baixos i accessibles dels Pirineus, n’han fet de sempre un territori de pas, de trànsit fàcil, gairebé obligat. La serra de l’Albera no separa ni barra el pas, és una porta oberta a les terres veïnes. Ja des de l’antiguitat més remota cal suposar que aquest país fou molt trepitjat. El primer gran camí del qual es té notícia és l’anomenat Camí d’Hèracles, que comunicava la Península Itàlica amb el S de la Península Ibèrica. Poc després del 118 aC els romans establiren una calçada sobre aquest antic camí, que s’anomenà Via Domitia. Pocs anys abans del canvi d’era es construí la Via Augusta, que en una bona part seguia el mateix traçat que l’anterior; travessava la serra de l’Albera pel coll de Panissars. Des de la via principal eixien camins de penetració al país, que anaven a Empúries i als nuclis de població del territori.
L’antiga calçada romana fou emprada als segles posteriors amb molt poques variacions. Des de l’edat mitjana fou anomenada Camí Francès (Strata Francisca) i continuà essent la principal via de penetració des d’Europa. Actualment, el traçat de la carretera general, la N-II de Barcelona a Perpinyà per la Jonquera i el coll del Pertús, encara que no deu pas ser exactament coincident amb l’antiga calçada romana, travessa l’Alt Empordà de S a N en un recorregut força semblant. Aquest fet era pràcticament inevitable per tal com el camí antic seguia el recorregut més lògic i més fàcil. El servei de la N-II queda repartit amb l’autopista AP-7 (E-15), que segueix un recorregut paral·lel. Aquesta doble via de comunicació suporta l’enorme tràfic que passa pel coll del Pertús, el gran tràfic de mercaderies i el moviment de viatgers per carretera, que s’incrementa a l’estiu pel turisme. L’autopista de peatge, en el seu recorregut per la comarca, té les sortides de l’Escala, a Orriols, les de Figueres sud i Figueres nord (vers Roses-Cadaqués i Llançà-el Port de la Selva, respectivament, i Figueres) i la sortida de la Jonquera. Una altra carretera, la N-260, comunica la capital comarcal amb Besalú, Olot i Ripoll, vers l’W, i amb Portbou cap al NE, des d’on enllaça amb el Rosselló pel coll dels Belitres.
Entorn de Figueres es construí una autovia de ronda, a la N-II, per evitar el pas per l’interior del nucli urbà. De Figueres surten tot un seguit de carreteres que comuniquen amb diferents punts de la comarca i de les comarques veïnes. Els eixos més importants són la carretera comarcal C-252, que té un tram vers el S de Figueres a la Bisbal d’Empordà, i un altre vers el NE cap a Peralada i Garriguella (acaba enllaçant amb la N-260), i la C-260 de Figueres a Castelló d’Empúries i Roses.
La xarxa de carreteres locals i municipals és complexa, i es pot dir que no resta cap nucli habitat mal comunicat, si bé en alguns indrets concrets s’hauria de solucionar el trànsit estiuenc. Pel trànsit que suporten i la importància dels nuclis que comuniquen, cal destacar les carreteres de Palafrugell a Viladamat, per l’Escala; la de l’Escala a Orriols; la de Viladamat a Castelló d’Empúries, per l’Armentera i Sant Pere Pescador; la de Roses a Vilajuïga; la de Roses a Cadaqués; la de Llançà al Port de la Selva; la de Vilajuïga al pont de Campmany (a la N-II); i la de Figueres a Albanyà. De la N-II, des de Bàscara i des d’Orriols surten dues carreteres que porten a Banyoles.
Fou molt important per a l’Alt Empordà la construcció del ferrocarril de Barcelona a França, que arribà a Figueres l’any 1877 i a Portbou el 1878, després de la construcció de la seqüència de túnels entre Vilajuïga i Cervera. Des d’aleshores un important tràfic ferroviari internacional travessa l’Alt Empordà diàriament.
La població
La distribució del poblament de l’Alt Empordà és una continuïtat dels establiments d’època medieval, malgrat les transformacions i l’evolució posterior. Es poden distingir tres sectors: la plana, la muntanya i el litoral. La plana, espai fàcilment transitable i obert als perills de la mar, amb zones humides, es caracteritza pels nuclis de població agrupada, bàsicament agraris, que sorgiren a l’entorn de la parròquia, i a voltes del castell o palau, generalment sobre pujols o petites eminències. A les zones de muntanya i de les serres marginals el poblament és dispers, amb masies escampades per valls i replans, de base principalment forestal i ramadera. La població relacionada amb la mar, excepte en alguns casos especials, vivia amagada, una mica apartada de la costa. Aquesta situació canvià al llarg del segle XVIII, en desaparèixer la pirateria, i sorgiren (reocupant de vegades indrets que ja havien estat poblats a l’antiguitat) els nuclis de pescadors de la costa.
Al principi del segle XVIII la població de la comarca era de 19 796 h (el 1718); al llarg d’aquesta centúria, i fins al darrer quart del segle XIX augmentà molt: 41 406 h el 1787 i 74 231 h el 1857. La població començà a baixar al final del segle XIX (66 810 h el 1900) a causa de la crisi de l’agricultura, sobretot per la fil·loxera. El descens continuà imparable amb alguns alts i baixos fins a la meitat del segle XX: 70 269 h el 1920; 66 115 h el 1930, 63 441 h el 1940 i 63 645 h el 1950. Des d’aleshores s’ha produït una ràpida recuperació, deguda sobretot a l’influx del turisme: 72 111 h l’any 1970, 77 919 h el 1975, 90 855 h el 1991, 99 321 h el 2001 i 118 950 el 2005.
Des del 1960 la població de l’Alt Empordà ha augmentat molt, i la principal causa és la immigració procedent de la resta de l’estat, sobretot d’Andalusia. Els anys cinquanta i seixanta la immigració fou molt superior al creixement vegetatiu. En el període 1971-75 el creixement total fou més moderat, la participació de la immigració baixà, però en conjunt encara era superior al creixement vegetatiu. Entre el 1976 i el 1981 la relació s’invertí, i el creixement migratori fou superat, en tots els àmbits, pel creixement vegetatiu. Segons dades del 1996 els empadronats a l’Alt Empordà que havien nascut a la comarca o a la resta de Catalunya eren el 71,5%, mentre que el 22,2% havien nascut a la resta de l’estat; és apreciable l’augment dels ciutadans estrangers que s’han establert a la comarca, bàsicament a les poblacions costaneres, que del 3,9% han passat a tenir una representació del 6,9%.
L’Alt Empordà tenia el 1996 una taxa d’activitat del 53,4%, xifra superior al 48,8% del 1986. Pel que fa a la distribució per sectors, l’ocupació es repartia entre el sector primari (8,4%), el secundari (30,5%) i el terciari (61,1%). És remarcable la importància de la població activa del terciari, atesa la inexistència a la comarca d’altres localitats grans, fora de la capital. També sobresurt el pes relatiu del sector primari, que representava més del doble de la mitjana catalana. Igual que al Baix Empordà, les variacions intraanuals de l’atur són variables, ja que reflecteixen l’estacionalitat de les activitats del lleure i el turisme. Així, coincidint amb la temporada turística alta el nombre d’aturats va baixar amb relació als registrats a començament d’any.
L’economia
L’agricultura
A l’Empordà l’agricultura, juntament amb la ramaderia, és un recurs econòmic fonamental, malgrat l’existència d’altres fonts de riquesa també tradicionals i, sobretot, de l’aparició del turisme.
En referir-nos a l’evolució de l’agricultura de l’Alt Empordà cal tenir molt presents els grans canvis que ha sofert el territori, produïts per causes naturals, però també per l’acció humana. Fins ben entrada l’edat mitjana, els millors camps de conreu actuals de la plana eren espais improductius, o almenys no aptes per a l’agricultura: dunes mòbils, sorrals, estanys, maresmes i espesses boscúries vers l’interior. Era un país ric en pesca i caça, amb terres força aprofitables per a la ramaderia i molt menys per al conreu. La població de la plana, establerta al cim dels petits pujols que emergien dels terrenys salobres, portava un tipus de vida molt semblant al d’èpoques anteriors. Als segles XIV i XV hi ha notícies de les primeres obres de colonització agrària: dessecaments i nous conreus als aigualeixos, construcció de recs d’una certa importància, aprofitament d’aiguamolls per a l’arròs, etc.
Aquest procés continuà en augment als segles següents, però fou al segle XVIII, amb l’anomenada revolució agrària, que el camp empordanès experimentà una transformació important i positiva. L’impuls fou afavorit, sens dubte, pel renaixement del comerç i de la indústria del país, i tingué com a principals fites la introducció de nous conreus i de noves tècniques agràries, molt més perfeccionades, que arribaren a través de les comarques del nord dels Pirineus. Hi hagué un cert canvi en el règim de la propietat amb els establiments i repartiments entre els particulars de les terres guanyades per al conreu, antics prats comuns. A partir de la meitat del segle s’hi afegí la desamortització dels béns eclesiàstics o de causes pies, que es completà a la centúria següent. La rompuda de noves terres fou afavorida per la desviació dels trams finals de la Muga i el Fluvià que permeteren el conreu i l’aprofitament d’extensos espais de llaunes o aiguamolls. L’espectacular augment demogràfic que es produí a partir del segle XVII estengué la colonització i la rompuda de terres de conreu fins més enllà de la plana, en terrenys de garriga i bosc, que en molts llocs són establerts també en emfiteusi o repartits entre els veïns.
Aquesta transformació començà a donar fruits importants a la segona meitat del segle XVIII, època en què també es consolidà el renaixement de la indústria i el comerç del Principat. En el cas de l’Alt Empordà, aquesta transformació fou afavorida pels contactes que ja des del segle anterior mantenia amb el Rosselló.
La novetat més notable dins els conreus fou la introducció del blat de moro, que s’estengué aviat per les terres fondals. A la fi del segle la producció de blat de moro gairebé s’equiparava amb la del blat. També hi hagué una gran expansió del conreu de l’arròs per les terres humides, en una franja litoral que comprenia els dos Empordans, des del Daró fins a la Muga. L’arròs, però, tingué enormes alts i baixos fins al segle XX per la creença que era la causa de febres palúdiques. També va progressar el conreu del farratge.
La introducció de nous conreus propis de la plana desplaçà cap a les terres marginals, els aspres i les serres, els conreus arboris: la vinya i l’olivera. L’ocupació de nous espais en aquestes zones originà també una gran expansió d’aquests conreus tradicionals durant el segle XVIII; una expansió que continuarà al segle XIX. L’olivera s’estengué especialment pel Terraprim i les Garrotxes, i la vinya pels aspres de les serres de l’Albera i de Rodes, on també hi havia olivera. Per mitjà de les característiques terrasses sostingudes per travesseres de paret seca, les vinyes s’estengueren pels vessants de la muntanya, sovint fins a les carenes. En aquests espais es produí, durant els segles XVIII i XIX sobretot, un canvi notable en el paisatge, la muntanya es convertí en el jardí ordenat amb construccions de pedra, que trobem arreu de la Mediterrània.
El segle XVIII fou una etapa mancada de guerres i epidèmies i aquest fet afavorí l’expansió demogràfica i l’esplendor agrícola. Aquesta etapa de progrés, però, quedà deturada momentàniament a la fi del segle XVIII i l’inici del segle XIX amb la Guerra Gran i la guerra del Francès. Acabades les guerres la situació es recuperà i el segle XIX representà l’època de màxima prosperitat agrària. Des del 1840, sobretot, hi hagué una nova expansió de la superfície conreada i dels regadius, un augment de la mecanització (aparegueren les primeres màquines trilladores) i de la producció. Es milloraren els sistemes per a satisfer la demanda dels mercats interior i exterior. Una novetat important pel que respecta als conreus fou l’expansió de l’alfals (userda). Aquest farratge ja es coneixia almenys des del segle XVI. Es començà a implantar el sistema rotatiu de combinar els cereals d’hivern amb el blat de moro i l’alfals.
El segle XIX representà, altrament, un trencament de la rutina d’èpoques anteriors. L’ambient avançat i progressista de les poblacions empordaneses tingué el seu reflex en el camp, amb l’aparició d’una mentalitat dinàmica en un nucli de persones relacionades o preocupades per l’agricultura, que intentaren d’introduir els progressos tècnics del moment. Sorgiren societats agràries. A Figueres es publicaren periòdics de tema agrícola. Es fundà la Granja Experimental de Fortianell, que contribuí, en el període que funcionà, a formar els agricultors i a incorporar nous sistemes i eines. Es projectaren nous regadius i s’inicià la mecanització del camp.
A partir de l’any 1860, a causa de l’aparició de la fil·loxera i la destrucció de les vinyes a França, es produí una enorme expansió de l’activitat vitivinícola, davant les necessitats del mercat estranger. La vinya desplaçà en molts indrets l’olivera, i esdevingué un monocultiu, sobretot a la serra de Rodes i els aspres septentrionals. Però l’època d’eufòria dels vinyataires s’acabà d’una manera brutal amb l’aparició al S de l’Albera de la plaga de la fil·loxera a partir del 1879, que produí l’extinció de les vinyes i significà una catàstrofe econòmica i social. La fil·loxera havia estat precedida pel descens de producció de les oliveres, també a causa de plagues. Precisament l’any 1880 es registrà el màxim cens demogràfic en el camp empordanès. Aquest moment representa el punt culminant de l’etapa pròspera i alhora l’inici de la decadència. La desaparició de les velles vinyes significà la ruïna total de la majoria de les famílies pageses de la zona vitivinícola. El descens demogràfic dels pobles d’aquest sector fou espectacular en pocs anys, hom emigrà on pogué: a les ciutats del país, a França, a Amèrica. Les vinyes es replantaren amb ceps híbrids americans, immunes a la plaga, però ja no retornà l’antiga esplendor i només s’estengueren pels vessants més accessibles. Aquest fet va produir una nova expansió del conreu de l’olivera. Avui són característiques del paisatge de la serra de Rodes, sobretot, les feixes esglaonades i les barraques de vinyataire.
A la primera meitat del segle XX la ruralia dels aspres i de les serres marginals seguí el procés de decadència. La desaparició de moltes oliveres a causa del gran fred de l’hivern del 1956 motivà que aquest conreu perdés la seva antiga importància a la comarca. La decadència no afectà gaire els agricultors de la plana, on els anys trenta es començà a introduir el conreu dels fruiters i on el conreu de l’arròs tingué una etapa àlgida.
La superfície conreada s’ha reduït progressivament des de la dècada del 1970. També s’ha observat un descens dels conreus de secà i un augment dels de regadiu, encara que la superfície dedicada al secà continua essent molt superior.
A grans trets, es poden diferenciar tres sectors al territori: la zona de vinyes replantades i d’expansió de l’olivar, als aspres i les serralades; la zona amb predomini del blat i on hi ha hagut una expansió de l’espai forestal (Terraprims, Garrotxes); i la plana dedicada a la policultura, amb predomini de la trilogia blat, blat de moro i alfals, i on també són importants els altres cereals (ordi i civada) i en diferents espais els arbres fruiters i l’horta.
La vinya i l’olivera han sofert un procés de decadència molt semblant des del segle XIX. La vinya ocupa aproximadament poc menys de la dècima part de les terres conreades, i es concentra als municipis septentrionals, on en alguns llocs es manté encara com a conreu predominant. L’olivera també es troba dispersa pels municipis septentrionals, però ocupa àrees més reduïdes, al voltant del 3% del total conreuat. L’olivera i la vinya de l’Alt Empordà són el reducte més important d’aquests conreus a la Catalunya Vella.
L’agricultura de la comarca és bàsicament l’agricultura de la plana. Els cereals i el farratge ocupen superfícies semblants i en conjunt tenen una importància que mai no havien tingut. Del 1971 al 1999, els cereals, que ocupaven el 9,8 % de la superfície conreada el 1971, van sofrir l’increment més significatiu ja que van quadriplicar aquest percentatge. El conreu farratger, que el 1971 s’estenia pel 23% del territori llaurat, mantingué el percentage a finals de segle XX. D’altra banda, l’horticultura s’estancà, però pels mercats locals la zona hortícola Vilabertran-Cabanes encara té importància. La fructicultura, en canvi, ha continuat la seva expansió, afavorida per una sòlida estructura comercial. Fonamentalment s’han plantat pomeres, seguides de presseguers i pereres. La fruita seca té poca incidència.
A l’Alt Empordà diverses cooperatives agràries es dediquen a la producció de vi i oli. S’hi ha d’afegir la producció d’alcohol etílic a Vilajuïga. Abans de la primera guerra europea una gran part del vi s’exportava a Alemanya i, sobretot, a Suïssa, però aquesta exportació ha desaparegut gairebé del tot. Avui es comercialitza dins la mateixa comarca i, en una part important, s’embotella protegida per la denominació d’origen Empordà-Costa Brava per part de les cooperatives o per cellers i empreses particulars. Són dignes d’ésser remarcats els vins rosats, alguns vins negres de força gruix, els blancs d’agulla i alguns escumosos (o caves); també és tradicional el vi dolç (garnatxa).
Pel que fa a la resta de cooperatives, cal destacar la Cooperativa Agrícola de cereals i de pinsos (de consum) de Castelló d’Empúries, i l’antiga Cooperativa Fructícola Empordà, ara Societat Limitada, de fruiters, de Sant Pere Pescador.
Durant els segles XVIII i XIX, moment d’esplendor de l’agricultura, trobem una distribució de la propietat de la terra que, tot i les transformacions posteriors, ha perdurat. Hi havia la propietat petita, en bona part dedicada a la viticultura, a les terres aspres; la propietat força més gran, cerealista i introductora de nous conreus; i les propietats més extenses encara, d’explotació forestal i, en alguns llocs, olivarera, a la muntanya. Hi coexistia, encara, un tipus de propietat agrària entre mitjana i petita, escampada pels aspres, però també per la plana.
Dels quatre tipus de tinença de la terra destaca el règim de propietat, seguida de les terres en arrendament, que han anat en augment. La parceria, que va patir una davallada entre el 1962 i el 1982, sembla haver recuperat lleugerament el seu percentatge.
El nombre d’explotacions ha anat disminuint amb el temps. A més, la comarca ha experimentat un procés de concentració d’explotacions: les petites minven i les mitjanes i grans augmenten.
La ramaderia
La cria de bestiar a l’Empordà ha estat durant segles un complement de l’agricultura. Però del decenni dels seixanta ençà, l’increment de la ramaderia ha estat considerable. Ja són nombroses les explotacions on l’activitat pecuària supera l’agrícola i fins i tot pot ésser primordial. Es pot dir, doncs, que l’Alt Empordà és una comarca ramadera de pes considerable dins el conjunt del país.
L’augment de la ramaderia es deu en gran mesura a la demanda de carn, aviram i productes lactis de la zona turística. L’Alt Empordà és la quarta comarca catalana en l’explotació de bestiar boví. Destaca el boví dedicat a l’engreix i la llet. Les altres produccions: reposició, braves, carn i semental tenen poca transcendència. Hi predomina la vaca frisona. La comercialització de la llet es fa a través d’empreses transformadores de productes lactis; la capdavantera és Danone que té una central receptora a Castelló d’Empúries. A les closes, sobretot a la rodalia de Castelló d’Empúries, el bestiar boví es pot veure encara a l’aire lliure. A la resta de l’Empordà les vaques són normalment estabulades i nombroses granges han portat a terme un procés d’industrialització i modernització, dedicades a l’engreix de vedells.
L’Alt Empordà ha esdevingut també una de les primeres comarques productores d’oví a Catalunya. La transhumància ha desaparegut, però l’explotació és encara tradicional; el ramat esdevé subsidiari del conreu agrícola. Durant la dècada del 1990 s’ha produït una demanda creixent de llet d’oví, en canvi la llana ha esdevingut un subproducte poc comercialitzable. El cabrum, que havia disminuït progressivament durant molts anys, presenta al final del segle XX una recuperació deguda a la demanda de cabrits, valorats en el mercat de la carn, i a la demanda de formatges de cabra.
Entre les activitats ramaderes més industrialitzades destaca el bestiar porcí, que ocupa el primer lloc a la comarca. Des de la postguerra les granges s’han expandit i les seves instal·lacions són modernes i adaptades a les noves tecnologies. L’augment de la cria de porcí ha estat espectacular. Els municipis on aquesta explotació és més intensa són generalment a la plana: Cabanes d’Empordà, Borrassà, Ventalló, Vilamacolum, Peralada o Torroella de Fluvià.
L’avicultura s’ha incrementat a causa del turisme, afavorida per la modernització industrial del sector, tant en la producció d’ous com en l’engreix de pollastres. La producció d’ànecs i oques, menys important, estigué en recessió durant la dècada del 1970, però tingué una recuperació a partir de l’inici dels anys vuitanta, sobretot pel que fa als ànecs. Hom pot trobar també la cria del gall dindi. Finalment, cal esmentar la cuniculicultura, que s’ha desenvolupat sobretot com a complement de l’activitat agrària.
A la comarca el bestiar equí fou molt important; pasturava a les closes juntament amb les vacades fins molt entrat el segle XIX; s’exportava des del port de Roses. L’equí ha tingut una regressió en totes les seves espècies i el motiu és clar: aquest bestiar es dedicava quasi exclusivament a treballs agrícoles, en els quals ha estat substituït per la mecanització. Les mules i els ases es troben en total retrocés. En el cas dels cavalls sembla que la davallada s’ha aturat fonamentalment per la utilització d’aquest bestiar per al passeig i el lleure.
L’aprofitament del bosc
Aproximadament un terç de la superfície de l’Alt Empordà és considerat terreny forestal, ocupat en gran part per boscos. Tanmateix, els incendis estivals en destrueixen cada any grans sectors. Entre les dades més negatives destaquen les del juliol del 1986, mes en què es cremaren unes 20 000 ha i es destruí la major part del bosc de l’Albera. També foren molt dolents el 1978, amb 10 606,4 ha cremades i el 2000, amb 5 800 ha.
Tot i això, val a dir que l’Alt Empordà encara manté una extensió forestal molt considerable. Una bona part dels boscos de la comarca estan formats per coníferes, seguides dels suros i amb més diferència de les alzines i de les altres espècies arbòries. Dins les coníferes, l’espècie més estesa és el pi blanc (pi bord) que predomina al Terraprim i també és molt present a les Garrotxes, seguit amb molta diferència pel pi roig i el pi pinyoner.
L’extensió forestal més important és al NW de la comarca i també a ponent, però en una franja de menys amplada. Als termes d’Albanyà, Sant Llorenç de la Muga, Cabanelles, Cistella i Lledó hi ha espessos boscos d’alzines i pins. Els termes de Darnius, Agullana, la Jonquera, Campmany, Cantallops (i en un segon terme Espolla, ja molt afectat per l’incendi del 1986) formen la zona de suredes de la comarca, que s’alternen amb pins i alzines.
La importància de l’explotació forestal és avui insignificant. Resta encara la del suro, però com una romanalla exigua de la importància que tingué al segle XVIII, època en què els boscos de suros de l’Albera afavoriren l’establiment de la manufactura de taps a Agullana, Darnius i la seva contrada. També s’explota la llenya a les zones de pinedes i alzinars, però a un nivell reduït. D’altra banda han desaparegut activitats que foren tradicionals, com l’obtenció de carbó vegetal a partir de l’alzina, i de la llenya per als forns de calç, etc.
La pesca
A la costa empordanesa la pesca ha estat també un dels recursos econòmics tradicionals importants. Encara perdura mentre altres activitats i fonts de riquesa lligades a la vida marinera, que tingueren vigència fins entrat el segle XIX, han anat desapareixent. Una d’aquestes activitats fou la pesca del corall, coneguda ja a l’alta edat mitjana (als segles XIV i XV aquest dret de pesca era un monopoli català). La zona productora catalana, que donava corall vermell de primera qualitat, anava des de Portvendres al cap de Sant Sebastià. A la darreria del segle XVIII s’intensificà aquesta activitat pel fet d’haver desaparegut el perill de la pirateria i per la demanda de la joieria. Els corallers empordanesos feien campanyes de pesca que duraven deu mesos per tot el Mediterrani occidental fins al N d’Àfrica. Cap al 1880 el corall de qualitat s’arribà a cotitzar al mateix preu que l’or, i Cadaqués era un dels centres principals de la seva pesca i comerç en aquesta costa. Algunes famílies conegudes dels pobles del litoral foren importants comerciants i, fins i tot, elaboradors: els Pont de Cadaqués, els Albert de l’Escala, els Sunyer del Port de la Selva (com els Forgas de Begur, al Baix Empordà). En aquesta època, les campanyes del corall eren dirigides, sobretot al cap de Creus, per grecs i italians. La pesca i el comerç del corall anaren decaient fins a desaparèixer, al principi del segle XX, per extinció de l’espècie.
Des de la més antiga documentació medieval, hi ha referències de l’activitat pesquera en aquest litoral. Més ençà, a les poblacions marineres empordaneses la pesca solia combinar-se amb el conreu de l’hort familiar i també de la vinya i l’olivar. Amb la mecanització de la pesca i la introducció de nous procediments aquesta dualitat pescador-pagès ha desaparegut i els pescadors que resten s’han hagut de dedicar enterament a la mar i adaptar-se a la nova situació.
A l’Empordà hi ha tres tipus principals d’embarcacions de pesca: les d’arrossegament, anomenades popularment “vaques” (abans de la tracció a motor se’n deien “bous”) que són les més grans i de pesca d’altura; les teranyines de pesca amb llum (derivades de l’antiga pesca a l’encesa) i, finalment, les diferents barques petites o llaguts palangrers.
Segons dades del 2004, l’Alt Empordà aportava el 21% de les captures catalanes, percentatge que la situava en posició capdavantera, seguida de prop pel Tarragonès. En nombre de tones capturades, el port de pesca de Roses és el més important de la comarca, sobretot per la flota d’arrossegament, seguit amb molta diferència pel Port de la Selva, l’Escala (que és el port principal de la pesca amb teranyina) i Llançà. Queden, a més, alguns pescadors amb barques petites a Cadaqués, Sant Pere Pescador i Colera, però en un nombre reduït. En la classificació pel que fa al nombre d’embarcacions, el port de l’Escala supera el del Port de la Selva.
L’influx del turisme ha acrescut la pesca als ports importants i ben equipats, però l’ha feta minvar a les petites poblacions, on molts pescadors deixaren els perills de la mar pels guanys més fàcils del lloguer d’apartaments i pels establiments de tota mena; fet estès a la major part del litoral del país.
El peix fresc es comercialitza a través de les confraries de pescadors de cada port, mitjançant subhasta a la baixa a les llotges locals. El peix sobrant es porta a la llotja de Barcelona. El producte no s’industrialitza, si exceptuem la salaó d’anxoves, de tanta tradició a la comarca, que avui només ha conservat una indubtable importància a l’Escala. Els salins de l’Escala tenen una gran producció; no sols elaboren tot el seitó que es pesca a la localitat, sinó que n’han d’importar de fora de la comarca.
A l’Alt Empordà no hi ha cap port comercial actiu. El port de Roses, que havia tingut importància comercial relacionada amb la zona agropecuària propera i amb la indústria de Figueres, actualment no té cap moviment o en tot cas és absolutament esporàdic. El darrer moviment que s’hi enregistrava a l’inici de la dècada del 1970 era de vaixells que descarregaven sal per a les manufactures de salaó de la comarca, transport que es fa per carretera.
La indústria i les fonts d’energia
Tradicionalment la comarca de l’Alt Empordà ha estat poc industrialitzada. Tot i tenir uns precedents artesanals i manufacturers diversificats, aquests no es concretaren en una estructura industrial moderna racional i ben distribuïda.
Des de molt antic hi havia manufactures locals de transformació de productes de l’agricultura i la pesca i de confecció d’eines per a aquests sectors (premses d’oli i cellers de vinificació, molins de cereals, salaons i petites drassanes, ferreries, fusteries, forns de calç, guixeres, fargues de l’alta vall de la Muga, confecció de peces de vímet, d’encanyissats, etc.). La manufactura de taps aparegué a mitjan segle XVIII al sector nord de la comarca (Agullana) en entrar en contacte els propietaris de suredes empordanesos amb la gent que elaborava taps a l’altre costat dels Pirineus. Fins al començament del segle XX l’activitat fou important en tot un conjunt de pobles. L’any 1884 treballaven en la indústria surotapera 280 persones a Agullana, 180 a Darnius, 180 a la Jonquera, 46 a Cantallops i 30 a Maçanet de Cabrenys. Encara l’any 1913 hi havia a Agullana 40 empreses, que ocupaven 600 treballadors. Amb la gran crisi del sector posterior a la primera gran guerra aquesta petita zona industrial entrà en decadència. La competència de Portugal i del Regne Unit, la pujada dels drets duaners a França, la pèrdua de les colònies i el desplaçament de la indústria cap al Baix Empordà, on es crearen les primeres cases d’exportació directa, feren que aquesta activitat minvés gairebé fins a desaparèixer.
Hi ha tres sectors industrials que tenen pes a la comarca: l’agroalimentari, el metal·lúrgic i el de la construcció; aquest darrer ha tingut un progrés extraordinari amb el turisme a causa de la demanda de segones residències i altres infraestructures. L’activitat industrial es concentra principalment a la capital comarcal, Figueres, o a la vora, als polígons de Vilamalla, Vilafant i Santa Llogaia d’Àlguema.
Les indústries agràries estan força repartides per tota la comarca, però tenen una forta incidència a la capital. Pel seu nombre destaquen les indústries enològiques, les oleícoles i les forestals. Cal destacar, pel volum de vendes, la Depuradora de Mariscs de Roses.
La indústria metal·lúrgica es va consolidar a la comarca, i especialment a Figueres, cap a la dècada del 1950 gràcies al procés de substitució d’importacions que va afavorir la política econòmica autàrquica del moment. A partir de la dècada del 1960 tingué una nova expansió a conseqüència de la dinàmica oberta pel turisme i la segona residència, la mecanització de l’agricultura i el creixement econòmic general. Les empreses són generalment petites (algunes fins i tot arriben a tenir entre 1 i 5 treballadors). La producció és diversificada: material agrícola, bombes hidràuliques, bicicletes i motocicletes, accessoris d’automòbil, maquinària d’arts gràfiques, foneria, etc.
El sector de la construcció ha esdevingut una de les activitats industrials més importants de la comarca. La seva estructura es caracteritza per l’absència de grans empreses, l’existència d’algunes de mitjanes i una àmplia preponderància de les petites, i sobretot de les molt petites (entre 1 i 5 treballadors), sovint de caire familiar. Un moment àlgid del sector fou el 1975, any en què la construcció comarcal ocupava el 53,7% de la població industrial activa. El 1981 aquesta xifra havia baixat al 45,9%, i continuà disminuint a causa de la crisi de la construcció a tot Catalunya, en el període 1981-85. L’any 2001 la població altempordanesa dedicada a la construcció representava el 53,4 % de la població industrial activa. A tots els municipis d’aquesta comarca hi ha censada alguna empresa de la construcció. Però la gran majoria de les empreses radiquen a Figueres, als pobles de la seva àrea industrial i després a les poblacions turístiques de Roses, l’Escala, Castelló d’Empúries, Llançà i Cadaqués.
El comerç
L’activitat comercial a la comarca de l’Alt Empordà és força alta. La tradicional preponderància del ram de l’alimentació ha anat una mica a la baixa des de la dècada del 1970, amb l’influx del turisme. En canvi altres sectors, com l’equipament i l’oci, han pujat.
Es tracta d’una comarca amb una elevada densitat comarcal pel que fa al nombre de llicències comercials. Figueres en continua essent capdavantera, seguida dels municipis de la costa, especialment Roses, Castelló d’Empúries i l‘Escala. Cal tenir en compte que una part dels establiments de les viles turístiques són de temporada.
Respecte al comerç exterior, es tracta d’una exportació diversificada, i els mercats principals són els països de la Unió Europea.
Els mercats, com a centre de transaccions entre agricultors i ramaders i fins com a intercanvi comercial entre poblacions, han perdut el seu pes tradicional, mantingut al llarg dels segles. Els grans mercats de l’edat mitjana eren els de Castelló d’Empúries i Peralada, les dues viles feudals, i el de Bàscara, vila episcopal, al camí de Barcelona a Perpinyà. Després s’hi afegí el mercat de Figueres, en ésser convertida aquesta població en vila reial. A l’època moderna i contemporània, amb l’ascens a la categoria de capital, el mercat de Figueres, del dijous, ha arribat a tenir una importància extraordinària, que avui encara manté.
De la resta de mercats, els que presenten una activitat més remarcable són els de les poblacions influïdes pel turisme, encara que en algun cas es nota una enorme diferència entre la temporada turística i la resta de l’any. Els més grans i actius són el d’Empuriabrava, el de Roses, el de Llançà i el de l’Escala. Els mercats de la Jonquera i de Portbou són influïts pel trànsit fronterer.
Pel que fa a les fires destaca la Fira de la Santa Creu (al maig) a Figueres. Antigament era una fira anual de bestiar molt important. Avui és una fira agrícola, industrial i comercial, però ha perdut la seva antiga funció d’intercanvi. Se celebra des del 1420, durant les festes de la Santa Creu.
El turisme
El nom de Costa Brava bateja el litoral de la província de Girona que comprèn les comarques de la Selva, el Baix Empordà i l’Alt Empordà. A l’Alt Empordà li correspon el sector N de la Costa Brava. La comarca té dos trams de costa diferenciats: el llarg platjar sorrenc del golf de Roses, de costa baixa, i la costa rocosa i “brava” de la península del cap de Creus i l’Albera.
Els municipis més turístics de l’Alt Empordà són els nou de la costa (l’Escala, Sant Pere Pescador, Castelló d’Empúries, Roses, Cadaqués, el Port de la Selva, Llançà, Colera i Portbou), però la seva influència arriba a altres termes propers (com la Selva de Mar i Palau-saverdera).
El turisme de la Costa Brava es pot dir que ja s’inicià força abans de la guerra de 1936-39. Al començament era un turisme gairebé interior, amb pocs visitants estrangers. El prestigi del país fou divulgat, entre d’altres, pel nucli d’artistes i intel·lectuals catalans, francesos i d’algun altre país que descobriren Cadaqués, o pel grup d’escriptors catalans relacionats amb el Port de la Selva; en aquest i altres llocs, hi estiuejava també una petita colònia burgesa o intel·lectual de gent econòmicament privilegiada.
Després del parèntesi de la guerra, la prosperitat dels països de l’Europa occidental i el naixent desig de benestar coincidia amb la situació caòtica de l’estat. Pels volts del 1958, o poc abans, cal situar l’inici del boom turístic, que durant el decenni del 1960 es convertí ja en una invasió anual. La massificació incontrolada del turisme va caure sobre un país sense cap preparació: la conjunció de la irrupció del turisme i la situació de dictadura no podia donar gaires resultats positius. Les conseqüències en altres aspectes, per falta de planificació, han estat molt dolentes. L’especulació del sòl i la degradació del paisatge no tingué límits durant molt de temps. Cal esmentar les macrourbanitzacions fetes a l’entorn de Roses, l’Escala, a Pau i a Palau-saverdera. En alguns casos no s’ha respectat ni la toponímia local. Per aquest motiu cal destacar les poblacions del litoral on la degradació ha estat escassa, el Port de la Selva i Cadaqués, especialment.
L’augment de la demanda turística i del nombre de visitants continuà fins el 1975. A partir de 1976-77 el ritme es frenà considerablement, per a recuperar-se, encara que amb alts i baixos, cap a la meitat dels anys vuitanta. A la segona meitat dels vuitanta es notà un descens de visitants important, que semblava respondre a un desviament de l’interès del turisme europeu vers altres països. Tanmateix, al llarg de la dècada del 1990 s’assistí a una represa del sector i a una recerca de noves fórmules per a atreure visitants, com és el turisme rural que s’ofereix en diversos municipis de l’interior de la comarca.
Malgrat els aspectes negatius del boom turístic, no es pot oblidar, però, la riquesa que ha produït, que ha comportat una millora i un augment dels equipaments de tota mena (sanitari, esportiu, cultural), especialment a les poblacions del litoral. Les dades evidencien més que cap descripció la transformació i la riquesa material aportada pel turisme.
L’any 1985 la comarca disposava d’11 214 places hoteleres, xifra que s’incrementà fins a 14 861 el 2005. Bona part d’aquestes places es localitzen a la costa, mentre que la resta es troba al llarg de la carretera N-II i a la petita zona de turisme interior de muntanya del N de la comarca. L’oferta hotelera correspon principalment a hotels i pensions de petites dimensions. Els 34 càmpings de la comarca es concentren especialment a Sant Pere Pescador, Castelló d’Empúries, l’Escala i Roses. Les altres places d’allotjament, és a dir, els habitatges, apartaments, residències-cases de pagès, etc., presenten un volum molt important, que supera àmpliament els altres tipus d’oferta. Roses destaca com un dels centres turístics més grans de la Costa Brava. Cal tenir en compte que els allotjaments inclouen dos tipus molt diferents d’oferta: el típic estatge turístic estacional i les segones residències. Una part molt important de les residències secundàries pertanyen a francesos. La segona residència és un fenomen en alça que s’estén per la resta de la comarca, pels pobles rurals, amb la restauració de masies i cases velles, i que s’ha produït en altres comarques catalanes.
Cal tenir en compte, a més, que el turisme comporta un nombre elevadíssim d’establiments subsidiaris (restaurants, bars, sales de festes, agències de viatges, serveis nàutics, botigues, etc.).
El turisme ha comportat una gran demanda d’instal·lacions, especialment d’esports marítims, que s’han situat a molts indrets de la costa, on trobem embarcadors, dàrsenes o ports esportius, amb el seu club nàutic. Al Fluvià, a Sant Pere Pescador, i també al pantà de Boadella, es practiquen esports nàutics de motor.
La cultura i el folklore
La cultura
Els darrers temps, les activitats culturals a la comarca, preses en conjunt, han tingut una recuperació en tots els àmbits (música, cultura popular, activitats teatrals, etc.). El turisme, que en principi influí en la desaparició d’alguna entitat o activitat tradicional, amb el pas del temps ha representat una demanda cultural important que, juntament amb la població que genera la segona residència, ha contribuït a l’aparició d’una gran activitat (galeries d’art, concerts, festivals de música i sales de festa) sobretot a l’estiu.
Les entitats culturals a la comarca es troben, en general, en expansió. Encara perduren alguns antics casinos (“societats recreatives”) o associacions mutualistes amb funcions culturals i lúdiques, fundats al segle XIX. Destaca el Casino Menestral Figuerenc, que encara és una institució de pes a la ciutat de Figueres.
A partir de la dècada del 1960, i també als anys setanta, es van recuperar algunes associacions i, a més, se n’han creat de noves. Destaquen les dedicades a organitzar festivals i a promoure activitats culturals i les que s’han centrat en la protecció de la natura. A més, les institucions dedicades a la salvaguarda i l’estudi del patrimoni arquitectònic han aconseguit consolidar un bon nombre de monuments i restes, sobretot medievals.
L’oferta museística de l’Alt Empordà, força abundant, té dos noms essencials: Empúries i Figueres. El Museu Monogràfic d’Empúries, juntament amb el conjunt de les ruïnes, és de gran interès per al coneixement de l’antiga ciutat i el passat de la comarca. És un dels més visitats de Catalunya, juntament amb el Teatre-Museu Dalí (obra i mausoleu de Salvador Dalí), a Figueres, que encapçala la llista. També a la capital destaca, per la particularitat de la seva temàtica, el Museu del Joguet de Catalunya (col·lecció de jocs i joguines de més d’un segle d’antiguitat, aplegada per J.M. Joan i Rosa, el seu fundador) i el Museu de la Ciència i la Tècnica de l’Empordà, inaugurat el 2004. A més, hom pot visitar els monestirs medievals de Sant Pere de Rodes (el Port de la Selva) i Santa Maria de Vilabertran.
La biblioteca i l’arxiu històric més importants de l’Alt Empordà es localitzen a Peralada i Figueres. A Perelada hi ha la Biblioteca-Arxiu del Palau de Peralada. La biblioteca, amb uns 70 000 volums, uns 200 incunables i edicions excepcionals, és de les més notables de Catalunya. L’arxiu històric té un fons d’un gran interès. L’Arxiu Històric Comarcal de l’Alt Empordà (abans de Figueres) és instal·lat en un edifici modernista (l’antic escorxador) i aplega arxius municipals i particulars d’arreu de la comarca.
La vida musical de la comarca té una gran tradició, sobretot pel que fa a la música de cobla, on sobresurten els noms de Pep Ventura, Blanch i Reynalt, Josep i Joaquim Serra, i la Cobla la Principal de Peralada. En moltes poblacions (Figueres, Castelló d’Empúries, Roses, l’Escala) hi ha agrupacions corals. Dins l’àmbit musical, ressalta la creació de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà. La manca d’auditoris musicals se substitueix, generalment, per les esglésies. A l’estiu —i gràcies al turisme— hi ha una gran activitat musical, amb celebracions de festivals i concerts de música clàssica. Els festivals més importants són el de Figueres, el de Cadaqués, impulsat en bona part pel francès J.P. Rampal, i el de Vilabertran. Cal destacar també els concerts de Peralada, de tipus divers.
El folklore
Des de la dècada del 1970 ençà la cultura popular i les festes tradicionals han tingut una forta recuperació. Ha retornat, per exemple, la participació a les festes majors, fins i tot als pobles més petits, i en alguns s’ha reprès la tradició de celebrar les dues festes (“la grossa” i “la petita” o la d’estiu i la d’hivern, segons els casos). També tornen a ser molt concorreguts els aplecs de les ermites, tant els que havien perdurat com els que havien arribat a desaparèixer.
Una festa que s’ha recuperat en moltes poblacions és el Carnaval. Té molta fama a l’Armentera, on perdura la tradició de “la sopa”, àpat que es reparteix als assistents, i a Roses, on ja era important abans de la guerra. Hi ha, però, velles tradicions que han quedat molt enrere, com l’antiga processó de la Tramuntana al santuari de la Mare de Déu de Requesens (la Jonquera). Han sorgit alguns espectacles a l’aire lliure, de participació popular, que s’han consolidat plenament, com la Passió de Sant Climent Sescebes i el Pessebre Vivent de Bàscara. D’altra banda, per les festes de Nadal, en nombroses poblacions de la comarca s’organitzen les populars “quines” (sorteigs de diferents premis, organitzats normalment per entitats socials).
La comarca no ha conservat una producció artesana característica i ha desaparegut des de fa molt de temps la terrisseria de Figueres, amb els típics dolls (dits de Cadaqués) i el vidriat verd fosc.
S’ha produït una recuperació de la cuina tradicional. La cuina empordanesa té una forta personalitat i molts matisos, àdhuc amb diversitats, segons les contrades. Per la situació i condicions naturals del territori aplega productes de la mar, la plana —horta i secà— i la muntanya. Figueres és el centre d’aquest món gastronòmic, però també cal considerar Roses, l’Escala i les altres viles marítimes.
L’Empordà és el bressol de la sardana, dansa nacional de Catalunya. Al segle XIX els músics i balladors populars de l’Empordà convertiren —a partir de les cobles de “tres quartans”, procedents de l’Europa del primer terç del vuit-cents— el vell contrapàs i la sardana curta en la sardana actual. No és estrany que a la comarca no hi hagi cap festa sense les ballades de sardanes. A l’estiu són gairebé diàries en algunes viles. Hi ha moltes agrupacions sardanistes i algunes poblacions (Figueres, Portbou, Peralada, Llançà, Cadaqués, Roses, l’Escala) celebren aplecs anuals. A Figueres es concedeix el Premi Francesc Basil de composició per a cobla.
Un fenomen més recent és l’expansió de les cantades d’havaneres que, des del Baix Empordà, han proliferat a tot el país, arrelades d’alguna manera en les velles cantades dels pescadors de l’Empordà a les tavernes. Hi ha diferents grups de cantaires (a l’Escala, Roses, etc.), que combinen les havaneres amb les cançons tradicionals.
La història
La prehistòria i l’antiguitat
Els testimonis més antics d’ocupació humana a l’Empordà són les indústries trobades a les coves del Montgrí, classificades com a pertanyents a l’acheulià, és a dir, al paleolític inferior, amb una antiguitat estimada entre els 200 000 i els 300 000 anys (les més antigues del lloc). Aquestes coves es troben al Baix Empordà, a poca distància del límit S de l’Alt Empordà. Dins el territori estricte d’aquesta comarca sembla que les troballes més antigues són les del conjunt de coves de les Escaules, vora la Muga, amb restes del paleolític mitjà, d’uns 60 000 anys d’antiguitat; encara que també s’ha parlat d’indicis de poblament del paleolític inferior. Al mateix lloc, hi ha també troballes del paleolític superior. Al cau de les Guilles (Roses) hi corresponen materials que hom considera del magdalenià, de vers 15 000 o 20 000 anys.
Els poblats d’agricultors i pastors del neolític han estat localitzats a la plana i als voltants d’Empúries, a l’indret de les Corts. D’altra banda, sembla que pertany al neolític el jaciment de Pont de Molins. També hi ha troballes d’aquesta època a les coves de les Escaules.
Els nombrosos megàlits de la serralada septentrional de l’Alt Empordà evidencien un poblament força important al neolític mitjà (3 500-2 700 aC), al neolític final (2 700-2 200 aC) i al calcolític (2 200-1 800 aC). S’ha descobert un establiment de població a Palau-saverdera que es considera del neolític mitjà. Entre els dòlmens més notables podem esmentar el de la Creu d’en Cobertella (Roses), el de la Font del Roure i la Cabana de l’Arqueta (Espolla), el de la Barraca d’en Rabert (Pau), el de la Vinya del Rei (Vilajuïga), el del Mas de la Mata i el de la Taula dels Lladres (el Port de la Selva) i el del Salt d’en Peió (Sant Climent Sescebes); entre els menhirs destaca el de la Murtra (Sant Climent Sescebes) i el dels Palaus (Agullana).
L’època del bronze final, que enllaça amb l’edat del ferro, comença a ser ben coneguda per l’estudi de poblats del Baix Empordà. A l’Alt Empordà es coneixen sobretot necròpolis d’incineració (camps d’urnes). La més extensa és la necròpoli d’Agullana i se’n coneixen d’altres a Espolla, Peralada, el Port de la Selva i Roses. Pertanyien a un poble de cultura indoeuropea que s’estengué per les planes del Llenguadoc i a cada banda de la serra de l’Albera. L’indret d’Empúries ja era habitat en aquest moment, com ho demostren les troballes de la necròpoli de Parrallí (les Corts). S’han descobert altres jaciments a Pontós, Camallera, etc. El moment final d’aquesta cultura és el segle VII aC.
L’Empordà fou l’extrem occidental de la colonització grega, de la qual han restat dues ciutats ben documentades a partir del segle VI aC, una a cada banda del golf de Roses: Empòrion i Rhode. És molt possible que Rodhe sigui la fundació més primitiva, si s’ha de creure alguns autors antics com Estrabó.
L’antiga Rhode és identificada a la Ciutadella de Roses, on s’han portat a terme campanyes d’excavació, però aquest suposat origen no ha estat confirmat; les troballes fins avui no són anteriors al segle VI aC. Els indicis, però, que apunten vers aquesta possibilitat són de pes: el nom de la ciutat i el fet que la seva moneda —les primeres dracmes encunyades a Catalunya— posseeixi una rosa, símbol de la Rodes grega. En tot cas, quan els grecs de Focea fundaren Empòrion, aquesta ciutat caigué sota la seva influència. Els foceus s’establiren primer en una illa pròxima a la costa (actual poble de Sant Martí d’Empúries, ara unit a terra), la Paleàpolis, o ciutat antiga, i molt poc després fundaren la ciutat de terra ferma (a l’anomenada modernament Neàpolis), on s’expandí un nucli ben consolidat. Els grecs emporitans encunyaren monedes des del segle V i a la fi del IV adoptaren el sistema de la dracma.
La població autòctona, de la tribu dels indigets (ibèrica), vivia en diferents nuclis però a la mateixa contrada que els grecs. Aquesta circumstància demostra les relacions de convivència entre aquest poble i els colonitzadors grecs, que eren purament comerciants i no havien arribat amb ànim de conquesta.
Els indigets eren un poble d’una cultura material d’arrel indoeuropea que amb el temps prengué caràcter ibèric. S’estenien per tot l’Empordà actual i segons alguns autors també pel Gironès, el Pla de l’Estany i la Selva fins a la Tordera. L’excavació de la ciutat d’Ullastret (el jaciment més important que es coneix i el més ben estudiat), demostra que foren influïts per la cultura dels grecs. Al Baix Empordà es coneixen altres poblats indigets, situats al cim de turons, de fàcil defensa, alguns sobre la mar. A l’Alt Empordà no es coneixen tants poblats, però en canvi, vers l’interior de la plana (inici del Terraprim i les Garrotxes), s’han localitzat camps de sitges. El més notable és el jaciment del mas Castellar de Pontós (des de la primera meitat del segle VI aC), on s’ha pogut calcular que a les sitges descobertes fins ara hi cabria tota la producció cerealista de l’Empordà.
L’any 218 aC, durant la segona guerra Púnica, un gran exèrcit romà comandat per Gneu Escipió desembarcà a Empúries. Era la primera vegada que l’exèrcit romà posava els peus a les costes del S dels Pirineus. Els grecs emporitans eren favorables a la vinguda dels romans; Empúries serví de pont entre Roma i la Península Ibèrica en la reeixida acció de contraatac contra els cartaginesos, i fou la base romana de rereguarda. Els indígenes no compartiren, però, la posició dels grecs, per tal com aviat s’adonaren que els militars romans venien amb intenció de conquesta i domini, i les seves lleis, administració i llibertat perillaven. Davant les continuades revoltes dels indigets, l’any 195 aC fou enviat un exèrcit poderós manat pel cònsol Marc Porci Cató que inicià la repressió i pacificà el país a la força. És a partir d’aquest moment que s’inicià la romanització eficient del país. L’Empordà fou, doncs, el primer territori dominat i sens dubte el primer romanitzat de Catalunya. L’arqueologia confirma, tanmateix, que ja a partir de la primera meitat del segle III aC hi hagué un comerç i unes relacions estretes amb Roma; ho demostra sobretot la presència de la ceràmica itàlica de vernís negre, anomenada campaniana, de la qual arribà a haver-hi una producció local a Rhode.
Durant l’època romana a l’Empordà hi continuen havent dues ciutats importants, que són les d’arrel grega: Empúries i Roses. Al costat d’Empúries neix una ciutat romana separada de la grega i de la indígena. D’ací el plural les Empúries. Però la capital administrativa romana és lluny de l’Empordà —a Tàrraco— i l’Empordà continua essent un país de petits nuclis rurals i poblats aturonats, a més de les vil·les del pla. Al final del segle I aC, amb les guerres civils i la política de Cèsar i August, el procés de romanització s’accelera i el poblament es desplaça amb més intensitat vers la plana. No obstant això, a la plana o a la costa també trobem establiments que tenen els inicis en època republicana (Vilafant, Creixell, Ermedàs).
El poblament romà es configura com un escampall de vil·les arreu de l’Empordà, sobretot a la plana, les quals hom suposa dedicades als conreus, en especial de vinya i olivars i als cereals, però només han estat ben estudiades les de Viladamat (se’n coneixen altres a Llampaies, Siurana, Vilacolum, les Arenes de Roses, Avinyonet, etc.). Sembla que moltes vil·les han donat origen als pobles actuals, fet que es comprova per exemple a Vilanova de la Muga.
Els llargs segles de pau romana significaren la plena colonització agrícola dels terrenys aleshores aptes per al conreu. A partir sobretot dels primers anys del segle I dC, o potser abans, el procés de romanització i d’aprofitament del sòl fou impulsat principalment per Empúries, port marítim i centre comercial des d’èpoques llunyanes, en relació directa amb la gent del país, i també, però amb menys pes aleshores, per la ciutat de Rhode. Un altre factor important era la calçada romana, que, com la mar, unia aquesta terra a la resta del món romà.
Les invasions dels francoalamans a la segona meitat del segle III dC, fet que assenyala la fi de la llarga pax romana, afectaren la ciutat d’Empúries, que es despoblà, i gairebé només restà l’antiga illa de la Paleàpolis com a únic indret habitat. Tanmateix, és possible que la decadència també es degués al cegament del seu port i, sobretot, a un canvi socioeconòmic al país i a les estructures de l’Imperi. En canvi, aquesta escomesa no afectà la ciutat de Roses, que a l’època romana final esdevingué un centre urbà i comercial d’una gran importància i prosperitat, amb contactes amb el nord d’Àfrica i altres terres. És evident que a l’Empordà, a més de Roses, moltes vil·les i petits poblats perduraren fins als segles VI o VII i d’altres tingueren continuïtat amb els pobles medievals i actuals.
L’edat mitjana
Malgrat la decadència, la ciutat d’Empúries mantingué un nucli habitat més o menys reduït i un indubtable prestigi. L’existència de comunitat cristiana a Empúries és documentada per l’arqueologia als segles IV i V i, poc més tard, fou cap d’un bisbat. Hi queden restes d’una basílica paleocristiana i altres troballes de l’època. A Roses, nucli molt més gran en aquest moment, també s’han descobert restes d’una església paleocristiana, una ara i ceràmiques estampades amb temes cristians. Empúries, malgrat la seva decadència, fou cap d’una seu episcopal des de l’any 516 fins al 693 (potser ho era de molt abans i només es coneix per la signatura dels bisbes en les actes dels concilis). Cal suposar que el bisbat d’època visigòtica s’extingí amb el domini sarraí i ja no es tornà a refer.
Sobre el turó de Puig Rom que domina Roses fou erigida pels visigots una fortalesa que cal datar al segle VII i que potser s’emprà durant el pas dels sarraïns. Trobem restes de fortaleses de l’època a l’Albera, al Puig Castellar d’Espolla, a l’Esquerda de la Bastida, a la Jonquera.
La dominació sarraïna de l’Empordà fou molt tardana, vers els anys 717 i 718, i de curta durada; no ha deixat cap rastre material, i la seva influència cultural no s’aprecia. L’any 785 els habitants hispanoromans de Girona lliuraren aquesta ciutat a Carlemany per voluntat pròpia, cosa que demostra un buit de poder per part musulmana. Si aquest poder no era efectiu en una ciutat important i estratègica com Girona, és lícit de pensar que ja des d’abans ho havia d’ésser encara menys a l’Empordà, situat més al N i amb un poblament rural de petits vilatges. És significatiu que vers l’any 780 un abat i uns monjos fugitius de les terres interiors d’Hispània estiguessin un temps a la serra de Rodes i revitalitzessin unes esglésies i cel·les monàstiques.
Ja en una data tan reculada com l’any 817 se celebrava a Borrassà una assemblea amb la presència d’enviats de l’emperador (l’arquebisbe de Narbona i el bisbe de Nimes) amb la finalitat de fixar els termes de la vila de Bàscara, possessió del bisbat de Girona, acte en el qual cal veure el desig de reorganitzar el bisbat gironí per part de la cort franca.
L’administració de l’imperi Carolingi dividí el territori de la Marca que s’anava recuperant en comtats. L’actual Alt Empordà fou inclòs en part al comtat d’Empúries, que integrava també el comtat nominal o pagus de Peralada (segurament reminiscència d’una antiga divisió anterior). Les altres parts de la comarca foren adjudicades al comtat de Besalú. Ja s’ha dit que l’antiga seu d’Empúries no fou restablerta, en canvi la vella ciutat esdevingué capital del comtat. En el futur els posteriors comtes d’Empúries intentaren, sense èxit, refer l’antic bisbat.
El comtat d’Empúries Tot i que una part de ponent de l’Alt Empordà actual pertanyia al comtat de Besalú, i que els sectors meridionals del Baix Empordà eren del comtat de Girona, el comtat d’Empúries, divisió administrativa sorgida amb el domini carolingi i que prengué el nom de l’antiga ciutat d’Empúries, capital primitiva i ciutat més important d’aquest espai en els seus primers temps, és el punt de referència que aglutina la història de l’Empordà pres en la seva totalitat.
És probable que l’organització comtal creada per Carlemany a partir del 812 tingués com a base territorial l’antic territori de la diòcesi d’Empúries, que devia incloure també inicialment el pagus o territori de Peralada, centrat en el castell de Toló, segons que es detallarà en parlar d’aquella població. Aquest comtat, amb el pagus de Peralada, comprenia inicialment un vast territori que anava des de la serra de l’Albera fins al Ter i de la mar fins a Vilademuls, Figueres i Darnius, poblacions que es trobaven ja fora de la jurisdicció dels comtes emporitans.
Des del 813 consta que el comtat era regit pel comte Ermenguer, probablement un home del país, però al cap de poc temps, entorn del 825, d’acord amb la política dels reis francs d’encomanar els comtats d’aquesta part dels Pirineus a fidels seus, sembla que passà a regir els comtats d’Empúries i Rosselló, Gaucelm, fill del comte Guillem I de Tolosa, i després Berenguer de Tolosa (832-35), fill d’Hug comte de Tours. El 835 regia els comtats d’Empúries i de Rosselló Sunyer I, fill probablement de Bel·ló de Carcassona, del qual havien de sorgir els troncs dels futurs llinatges comtals de Barcelona i d’Empúries.
Vers el 848 el rei Carles II el Calb confià aquests comtats, inclosos en un lot més ampli de comtats marítims que anaven de Barcelona fins al Roine, a Aleran i després d’un petit parèntesi (848-850) d’intrusió de Guillem, fill de Bernat de Septimània, a Odalric. Acabat el període de torbacions del temps de Carles el Calb, el 862, aquest rei confià el territori d’Empúries —ara ja com a comtat específic deslligat del tot d’Unifred, marquès de Gòtia— a Sunyer II i al seu germà Delà, fills de Sunyer I, en govern indivís. La mort de Delà, entorn del 894, deixà Sunyer II com a comte únic i amb ell s’originà la dinastia comtal hereditària d’Empúries.
El 895 Sunyer II, a la mort de Miró el Vell, germà de Guifre el Pelós, obtingué la investidura del comtat de Rosselló, que abans era unit a Empúries, i reféu, així, una unitat de govern d’ambdós comtats que havia de durar gairebé un segle. El 891 el comte Sunyer, fidel a la tradició i la potència marítima d’Empúries —ja demostrada el 813, quan el primer comte Ermenguer sorprengué amb el seu estol, vora Mallorca, una flota sarraïna que anava a saquejar les costes de Còrsega, i que continuà fins al segle XIV—, armà quinze vaixells i féu una expedició guerrera a Pechina (Almeria), que esdevingué comercial i obrí als emporitans unes rutes de comerç llarg temps explotades.
En aquests primers temps la capital comtal o la civitas dels comtes era Empúries, bé que no l’antiga ciutat grecoromana, sinó la Paleàpolis o primitiva implantació grega de Sant Martí d’Empúries, degudament fortificada. Aquí residien certament els primers comtes que reedificaren l’església de Sant Martí el 926 i en reforçaren les muralles, però que estaven exposats a les incursions normandes i a la pirateria, cosa que al llarg del segle XI els féu cercar un nou indret amb millors condicions, que fou definitivament Castelló d’Empúries a partir del 1079.
El comte Gausfred I, nét de Sunyer II i fill de Gausbert I, que tingué un llarg i pacífic govern d’una seixantena d’anys (931-991), fou el primer que s’intitulà “comte per la gràcia de Déu”, és a dir, prescindint pràcticament de la tradicional subjecció als reis francs, i també el primer que encunyà moneda prescindint del rei franc, amb una independència de fet parella a la del comte Borrell II de Barcelona. A la mort d’aquest comte el seu fill Hug I (991-1040) heretà el comtat d’Empúries (amb Peralada) i l’altre fill, Guislabert I (991-1014), el comtat de Rosselló. La separació dels comtats fou ja definitiva, però restaren units per múltiples llaços jurídics, de propietat i de relacions familiars durant dos segles, cosa que no deixà tampoc d’ocasionar alguns conflictes, com succeí ja el 1014 a la mort de Guislabert en què Hug I d’Empúries envaí el Rosselló i no signà la pau amb el seu nebot Gausfred II de Rosselló, fins el 1020, després d’haver intervingut en l’afer Bernat I Tallaferro de Besalú i el seu germà el bisbe i abat Oliba.
Ponç I (1040-1078) fou el darrer comte a tenir residència a la vella ciutat d’Empúries; el 1064 havia fet consagrar l’església romànica de Santa Maria de Castelló, antecessora de l’actual església, segurament amb vista a establir-hi la seva residència, cosa que féu definitivament el seu fill Hug II ja a l’inici del seu govern. Ponç I fou també el primer comte d’Empúries que sabem que va retre homenatge als comtes de Barcelona, cosa que exigiran més endavant els comtes de Barcelona a la resta de comtes d’Empúries i els autoritzarà a intervenir en qüestions internes del comtat emporità. També a la mort de Ponç I, amb el seu fill segon Berenguer, s’iniciarà la branca dels vescomtes de Peralada, Quermançó i definitivament de Rocabertí, que separaran la vila de Peralada i amplis territoris del nord del comtat de la dependència dels comtes d’Empúries i que més endavant, aliats i vassalls dels comtes de Barcelona, seran uns forts opositors a les aspiracions de sobirania de molts comtes d’Empúries. Al principi del segle XII el comtat d’Empúries era envoltat per la casa de Barcelona, senyora tradicional del comtat de Girona i ara esdevinguda també mestressa des de l’any 1111, dels comtats de Besalú i de Cerdanya. Si a això s’afegeix la formació independent, tot just exposada, del petit estat o domini de Peralada, al N, i els extensos dominis, al S, al Baix Empordà, dels bisbes de Girona, tots dos protegits pels comtes de Barcelona, es pot veure que tot l’afany d’expansió dels comtes emporitans havia de topar constantment fins arribar a l’absorció o supressió del comtat en més d’una ocasió. El primer a iniciar aquesta política d’enfrontaments amb la casa de Barcelona fou Ponç II (1116-1153/4), que per enfrontar-se amb els senyors de Peralada i els bisbes de Girona s’hagué de sotmetre a la major força del casal de Barcelona i renovar el vassallatge el 1123 i el 1138. Igualment, el comte Ponç III (1173-1200), que d’altra banda fou un notable protector de monestirs i de l’ordre del Temple, s’enemistà amb l’església de Girona fins al punt d’ésser excomunicat i fou el primer que, com a vassall dels comtes reis, el 1197 assistí a les corts generals de Catalunya.
Els comtes successors participaren en totes les empreses notables del país, com les conquestes de Mallorca i de València, en les quals participà molta gent de l’Empordà —precisament en la conquesta de Mallorca morí el comte Hug IV (1200-1230)—, però mai no renunciaren a les clàssiques enemistats per qüestions de jurisdiccions o dominis amb els bisbes de Girona o bé a intents d’enfrontar-se amb la casa reial. És remarcable que Hug V (1269-1277), pel fet d’ésser casat amb Sibil·la de Palau i de Cabrera, passés a ésser vescomte consort de Bas. Hug V fou un dels principals elements de la lliga de barons enemistats amb el rei Jaume I i per això amb el seu exèrcit arribà a assetjar la vila reial de Figueres, d’on s’endugué com a trofeu les portes d’aquella vila a Castelló. La reacció reial fou fulminant i el comte, derrotat amb Dalmau de Rocabertí després d’una llarga lluita al Voló, es veié obligat a sotmetre’s i a indemnitzar les seves accions contra les lleis reials. Les discòrdies continuaren amb Pere el Gran, però amb etapes d’amistat i col·laboració. En canvi prengueren un caire totalment negatiu en el regnat de Jaume II, sobretot a causa de l’amistat de Ponç V (1277-1313) amb Frederic II de Sicília. El comte féu molts actes contra Jaume II i contra els seus dominis de Torroella: intervingué el curs de la moneda reial, impedí l’exportació de viandes a terra reial i el 1305 una galera d’Empúries empresonà 65 súbdits del soldà de Granada, aliat de Jaume II. El rei respongué trametent un exèrcit contra Empúries, el qual obligà el comte a sotmetre’s. En aquest moment les rendes comtals d’Empúries es trobaven completament embargades a jueus i també a particulars.
El seu fill Malgaulí o Ponç VI, que després d’un temps d’amistat amb Jaume II es tornà a enemistar amb el rei a causa d’una invasió del comtat i d’uns processos contra la fama dels comtes, fou qui pagà tots aquests errors.
Mort Malgaulí sense fills, el comtat passà a Hug de Cardona (Hug VI), besnét del comte Ponç IV, que el 1325 permutà el comtat d’Empúries amb l’infant Pere, comte de Ribagorça, quart fill de Jaume II, per la baronia de Pego, la vila de Xaló i el lloc de Laguar, al Regne de València. Així acabava la vella dinastia dels grans comtes d’Empúries, algun temps sobirans i senyors de la mar catalana, víctima de la política de Jaume II.
Pere I d’Empúries (1325-41), fill setè de Jaume II i de Blanca d’Anjou, inaugurava la segona dinastia comtal emporitana. A l’inici del seu govern ell i el seu pare hagueren d’enfrontar-se amb la Santa Seu, que protegia les pretensions de l’orde de l’Hospital, la qual reclamava el comtat com a successora de Ramon d’Empúries, oncle de Malgaulí i prior dels hospitalers de Catalunya. El comte Pere es casà amb Joana de Foix a la vila de Castelló i ho féu amb tanta fastuositat que les despeses que motivà l’obligaren a vendre’s les darreres naus que quedaven al golf de Roses, com a resta de l’esponerós estol marítim d’Empúries. Les afeccions de Pere a la magnificència revertiren en benefici de la vila de Castelló: hi edificà un nou palau comtal, impulsà l’obra de l’església gòtica i concedí nous privilegis als castellonins, entre els quals la creació de dos mercats i l’ampliació de la fira de Rams; en contraposició, però, empenyorà el tresor comtal i sempre anà faltat de cabals. També es deu a aquest comte un nou i seriós intent d’erigir Castelló d’Empúries en seu episcopal, ressuscitant així la vella diòcesi emporitana, però de nou topà amb una invencible oposició de la diòcesi gironina.
El 1341, per raons desconegudes, permutà el comtat d’Empúries pel de Prades amb el seu germà Ramon Berenguer (1341-64), que continuà per raons de prestigi embellint la vila de Castelló (en féu reparar les muralles i construir un nou pont, l’anomenat Pont Vell, sobre la Muga). Com a hereu de vells problemes tingué topades amb els bisbes de Girona, amb els Rocabertí i amb el monestir de Sant Quirc de Colera, i el 1345 arribà a enfrontar-se amb el seu nebot el rei Pere III per qüestions de jurisdicció. El 1364 renuncià el comtat a favor del seu fill Joan i es retirà al convent de frares predicadors de Barcelona.
El comte Joan I (1364-96) fou un personatge notable per la seva personalitat i afeccions culturals i il·lustrades. Acabà l’església de Castelló i de nou intentà d’establir-hi un bisbat. Era al mateix temps cunyat, cosí germà i gendre de Pere el Cerimoniós (pel fet d’estar casat amb la seva filla Joana), amb el qual tingué greus topades. Aquestes topades s’iniciaren amb l’enemistat amb Bernat Alemany d’Orriols, senyor de Foixà i parent de Sibil·la de Fortià, el 1381. L’afer, a causa de la intervenció de Sibil·la, s’anà agreujant i el comte Joan cercà l’aliança de senyors ultrapirinencs i es declarà en rebel·lia contra el sobirà. L’ultratge fet pel rei a la seva filla exasperà encara el comte, que demanà l’auxili dels gascons, però finalment hagué de capitular i el 1386 el rei Pere III declarà el comtat unit a la corona.
L’any següent l’hi retornà a precs del papa, però el mateix any 1387 el nou rei Joan I instruí un nou procés al comte Joan i el 1388 intentà d’envair-li el comtat. El 1389 se signaren les paus entre els dos Joans, que mantingueren una temporada de bona, o fingida, amistat; així, hom veu que el comte ajudà el rei contra la invasió dels armanyaguesos i a preparar l’expedició a Sardenya. El 1395 el rei disputà novament amb el comte, i el 1396, en produir-se la invasió del comte Mateu de Foix, el rei es malfià del comte d’Empúries, i el reclogué a Castellví de Rosanes, on morí el 1398.
El succeí en el comtat el seu fill Joan II, que morí el 1401, i que nomenà hereu el seu germà Pere II, però cap d’aquests dos comtes no fou reconegut pel rei. Pere II, morí quaranta dies després de la mort del seu germà i disposà que el comtat passés a la seva vídua Joana de Rocabertí i, en substitució d’aquesta, al vescomte Jofre de Rocabertí, germà seu. Però el rei Martí I, en virtut de les clàusules pactades el 1324 en crear-se el segon comtat i les de la permuta del 1341, per les quals, en defecte de successió per línia directa, el comtat revertia a la corona, l’integrà novament. El rei declarà vigents al comtat d’Empúries les Constitucions de Catalunya i els Usatges de Barcelona, però per donar-li una aparença d’autonomia donà a la seva muller, Maria de Luna, el títol de comtessa d’Empúries, que ostentà fins a la seva mort.
Mancat de diners, el 1409 el rei empenyorà el comtat, en concret el sector de Sant Martí d’Empúries, Garriguella, Llançà, Roses, Cadaqués i alguns altres llocs menors, a la generalitat de Catalunya, i la resta a la ciutat de Barcelona per 55 000 florins d’or; la corona en conservava, però, l’alta sobirania. Aquest fet repercutí en tot el comtat, especialment en la vila de Castelló d’Empúries, que deixà d’ésser el centre comercial i administratiu de l’Empordà.
L’any 1445 el rei Alfons el Magnànim fundà una nova dinastia a favor del seu nebot Enric, segons promesa feta poc abans de morir al seu germà l’infant Enric. Per a complir la seva promesa el rei obtingué que la ciutat de Barcelona el 1456 li cedís els seus drets sobre el comtat i així l’any següent pogué cedir al seu nebot Enric d’Aragó i de Pimentel, primer duc de Sogorb, anomenat l’Infant Fortuna, el títol de comte d’Empúries en qualitat de feu honrat. El nou comte instal·là la seva residència i la capitalitat a Sant Pere Pescador, a despit de les protestes de la vila de Castelló. Aquest comte, en la guerra contra Joan II, es declarà partidari decidit del rei, parent seu, i per això perdé momentàniament els seus estats del Principat entre el 1472 i el 1474, però en compensació ocupà després alts càrrecs en el govern del regne. El 1522 el succeí el seu fill Alfons d’Aragó i de Portugal, que es casà amb Joana de Cardona, hereva del gran patrimoni de la casa ducal de Cardona. Amb ell el comtat d’Empúries quedà relegat molt a segon terme dintre les grans possessions acumulades per la tercera família comtal.
El 1572, en morir sense successió el comte Francesc d’Aragó i de Cardona, l’herència passà a la seva germana Joana, casada amb Diego Fernández de Córdoba, marquès de Comares. Entorn del 1650, pel casament de Caterina d’Aragó-Folc de Cardona-Córdoba, amb Juan Francisco de la Cerda i Enríquez de Ribera, vuitè duc de Medinaceli, el patrimoni dels Cardona-Sogorb i comtes d’Empúries es fusionà amb la casa ducal de Medinaceli.
Els ducs de Medinaceli tenen encara avui dia notables propietats dins l’Empordà; en especial guarden, a la Casa de Pilatos de Sevilla, l’important arxiu patrimonial dels antics comtes d’Empúries, una font documental per a estudiar bé l’Empordà.
Durant l’edat mitjana, una de les principals riqueses del comte d’Empúries —a més de l’activitat marítima— fou la producció de sal, de les salines del sector del grau de la Muga i l’estany de Castelló. Precisament quan Jaume II s’enfrontà amb el comte emporità, una de les acusacions del rei fou la d’haver apujat el preu de la sal de Castelló que es venia als súbdits directes del rei o a l’Església. També l’acusà d’haver desviat cap a Ullà i Tor-roella de Montgrí el curs del Ter, origen probablement de la seva definitiva desviació vers la platja de Pals i l’assecament del braç que anava a parar vora Empúries.
Ultra els comtes d’Empúries, els vescomtes de Rocabertí foren grans senyors feudals de les terres actuals de l’Alt Empordà i un llinatge d’una molt llarga perduració, poderosos des del segle XI com a senyors de Peralada amb jurisdicció sobre un ampli territori. N’eixiren branques laterals, algunes d’un cert pes dins l’Empordà, com els Rocabertí barons de Cabrenys i Sant Mori, els barons de Pau i els barons de Verges.
Els bisbes de Girona, a més del poder espiritual i dels drets eclesiàstics, arribaren a gaudir d’importants dominis i jurisdiccions i esdevingueren un dels poders temporals més considerables presents en aquestes terres. Tenien possessions documentades des de la primera meitat del segle IX, de gran vàlua, com Bàscara i, sobretot, amb un gran pes específic al Baix Empordà, amb dominis que creixeren per mitjà de compres de llocs i llurs jurisdiccions, centrats a la seva vila de la Bisbal.
En la decadència o, els primers temps, l’aturada de l’expansió i el desenvolupament de la casa comtal sobirana d’Empúries tingueren a veure no sols les enemistats amb la casa de Barcelona, a causa del seu procés ascendent (els comtes barcelonins tenien des d’antic un important i extens veïnatge amb Empúries, el comtat de Girona i, des del principi del segle XII, el de Besalú i posseïen un important domini directe dins el territori emporità a Torroella de Montgrí), sinó també els enfrontaments amb els Rocabertí i, sobretot, amb els bisbes de Girona.
Finalment cal esmentar el poder dels monestirs, dels quals a l’Empordà el més gran i poderós fou Sant Pere de Rodes, que reuní un enorme patrimoni, ja des de la segona meitat del segle X, gràcies a la protecció i les donacions dels comtes d’Empúries i altres poderosos i magnats. Els seus dominis a l’Empordà es pogueren comparar amb els dels mateixos comtes emporitans; s’estenien sobretot pel comtat d’Empúries, amb jurisdiccions sobre molts poblets i drets de pesca sobre molts estanys, però també notablement pels comtats veïns i d’altres de més llunyans.
Les primeres notícies conegudes del renaixement monàstic a l’alta edat mitjana, tan important per a la reorganització del territori, es refereixen a la fundació o refecció de monestirs que no tingueren projecció posterior: Sant Pere d’Albanyà (vers el 820), que passà poc després a dependre de Santa Maria d’Arles, al Vallespir, i Sant Martí de les Escaules (entre el 814 i el 840), que foren petites cases que tingueren una vida efímera.
Sant Pere de Rodes —potser un cenobi o lloc de culte d’origen molt remot— apareix a la segona meitat del segle IX com una cel·la dependent de Sant Esteve de Banyoles, del qual s’independitzà a la primera meitat de segle X.
Sense arribar a ser tan poderós com Sant Pere de Rodes, a l’Alt Empordà tingué importància, poder i una llarga vida el monestir de Sant Quirc de Colera (que ja existia el 927). Cal esmentar altrament Santa Maria de Roses (independitzat el 960 de Sant Pere de Rodes i fundat per monjos d’un cenobi destruït, molt més antic). Els dos seguien la regla benedictina. Tingueren també el seu pes les canòniques augustinianes de Santa Maria de Vilabertran (segona meitat del segle XI) i Santa Maria de Lledó (1089).
Alguns monestirs forans tingueren possessions a l’Empordà, però no pas d’importància si exceptuem, potser, Sant Esteve de Banyoles, que tingué diverses esglésies i alous ja des del segle IX (la independència de Sant Pere de Rodes n’hi féu perdre moltes de l’Alt Empordà). Sant Miquel de Fluvià tingué una certa dependència de Sant Miquel de Cuixà, i el petit priorat de Sant Tomàs de Fluvià depengué de Sant Víctor de Marsella.
A l’edat mitjana el tipus de poblament és en molts aspectes una continuïtat de l’època romana, no pas gaire modificat a l’època carolíngia. Els habitants s’acollien a recer d’un castell, d’un monestir o a la sagrera de les parròquies i així s’anava configurant un poblament d’estructura medieval, però molts dels antics pobles d’origen romà (o fins i tot anterior en algun cas) perduraren en el mateix emplaçament (Peralada, Roses, Sant Martí d’Empúries).
Les primeres notícies documentals no són, en el cas d’aquesta comarca, significatives d’un establiment nou de soca-rel. Cal dir només, per donar uns pocs exemples, que el 817 existien Borrassà i Bàscara, vers el 820 Albanyà, el 840 Cabanes i el 844 Boadella.
Els habitants de la plana són concentrats formant petits nuclis agregats damunt eminències del terreny o pujols una mica més elevats o bé aprofitant els primers pendents suaus o replans dels aspres. Molts d’aquests pobles es troben damunt les restes d’una vil·la romana, o bé molt a prop. Les maresmes i els perills d’inundació de la plana feien inevitable que s’haguessin d’escollir indrets un poc enlairats, i si podia ser els turons arrodonits, on la silueta dels vells pobles, enlairant-se al mig del planer, és ben característica del paisatge empordanès. El Far d’Empordà i Peralada en són exemples. Les masies escampades no foren corrents a la plana fins al segle XVI i encara avui l’estructura de l’antic poblament perdura en molts indrets i és ben apreciable.
El poblament de la plana, de pobles agrupats, contrasta amb el de les muntanyes que l’envoltaven, que és més disseminat: a les Garrotxes d’Empordà, el Terraprim, els vessants de les Salines i l’interior de les valls de la serra de l’Albera hi ha moltes parròquies de masies escampades i sovint sense un nucli compacte definit. Als aspres i als vessants oberts cap a la plana domina el mateix tipus de poblament, malgrat una certa tendència a la dispersió a partir del segle XVI. Aquesta distribució no s’ha començat a alterar d’una manera important fins als nostres dies.
Una característica que aparegué a l’edat mitjana fou l’allunyament dels habitants de la mar davant el perill de la pirateria. Hi ha notícies dels atacs dels normands i sarraïns al segle IX, que potser foren la causa de la definitiva davallada final de la vella Empúries i la seva pèrdua de la capitalitat del comtat. La pirateria tingué una època especialment virulenta als segles XVI, XVII i part del segle XVIII (turcs i barbarescs). Aquesta és la causa que hom trobi poblacions tradicionalment lligades a la mar allunyades de la costa i procurant d’amagar-se de la vista dels vaixells i avui amb uns barris marítims una mica separats que no són anteriors al segle XVIII (és el cas de Llançà i la Selva de Mar). Les velles poblacions que perduraren o es fundaren al litoral (Cadaqués i Roses) visqueren amb sobresalt durant segles i patiren les falconades dels pirates.
La situació de l’Empordà, terra de pas en el camí de França vers el centre de Catalunya i vora la mar, ha fet que fos l’escenari de nombroses guerres i invasions i que sovint hagués de pagar-ne les greus conseqüències.
El 1285 hi penetrà l’exèrcit de Felip l’Ardit en la Croada contra Catalunya i s’hi desenvoluparen els principals fets de la lluita. En aquell moment la mar empordanesa fou testimoni de la gran victòria de les naus catalanes de Roger de Lloria i hom veié la retirada de l’invasor pel coll de Panissars.
Al segle XIV la Pesta Negra, la més terrible que patí el país (a partir del 1348 i amb diversos renovellaments fins al començament del segle XV), fou una catàstrofe d’una magnitud enorme; hom creu que moriren les dues terceres parts de la població. Aquesta gran davallada demogràfica, ferment de revoltes i canvis socials posteriors, és l’inici de la decadència de la corona catalanoaragonesa.
Aquest desastre es troba en la base d’altres fets, com l’assalt als calls que es produí el 1391 en alguns llocs, com a Castelló d’Empúries. També és un precedent, en certs aspectes, de les guerres dels Remences, moviment que tanta importància va tenir en l’Empordà.
L’Empordà es mantenia al segle XV com un país encara molt feudalitzat, però el feudalisme havia evolucionat, les grans cases es trobaven en decadència i havien proliferat les branques laterals i els petits barons i petits senyors.
La primera guerra contra Joan II s’inicià a l’Empordà i és en aquesta comarca on es desenvolupà amb més vigoria, ja que fou un país eminentment remença. Tanmateix, el benestar de la pagesia d’aquestes terres i un règim social menys dur que en altres llocs motivaren que, després d’una entesa entre els senyors i els pagesos, l’Empordà fos una de les comarques on els remences donessin suport a la Diputació.
La reina Joana Enríquez, muller del rei Joan II —nomenada lloctinent general—, acompanyada del seu fill, el futur Ferran II, féu la campanya de l’Empordà (1462 i 1466-67), on la petita noblesa estava molt dividida entre els dos bàndols.
El comte Enric d’Empúries (l’Infant Fortuna) i Pere de Rocabertí, baró de Sant Mori, foren els principals col·laboradors de la reina Joana Enríquez, mentre que el vescomte Jofre (VII) de Rocabertí, senyor de Peralada, era un dels principals caps militars de la Diputació durant la segona guerra, que també afectà l’Empordà però on els fets no foren tan sagnants com en la primera.
La sentència de Guadalupe (1486) marca la fi del feudalisme, si bé perduren certs aspectes del sistema, que es mantindran fins al segle XIX.
L’edat moderna
El segle XVI marca l’inici d’una recuperació agrària, encara que de primer tímida. Les llibertats aconseguides pel moviment remença permeteren la construcció de cases i masies arreu del país; aparegueren les primeres llindes amb el nom del propietari del casal; és una transformació notable i els pobles rurals prenen progressivament un aspecte aproximat a l’actual (o al de fa pocs anys). L’absentisme de la noblesa, que inicia el seu procés de castellanització i, al mateix temps, la definitiva davallada, ajuda amb el seu allunyament a accentuar el deseiximent de la població rural. Tanmateix, la perduració dels censos i d’altres circumstàncies manté l’esperit de revolta en la pagesia més pobra, de la qual sorgeix un bandolerisme que serà protegit, organitzat i a voltes capitanejat per alguns membres de la petita noblesa rural, com és el cas, ja al segle següent, de Josep Margarit i de Biure, senyor de Castell d’Empordà i Sant Feliu de la Garriga, que després d’haver practicat el bandolerisme esdevindrà un destacat i prestigiós lluitador contra Felip IV de Castella.
Durant el segle XVI hi ha una certa recuperació demogràfica, després de la forta regressió anterior, però molt frenada per un seguit de calamitats —pestes, aiguats— i per la inseguretat permanent del bandolerisme i la pirateria. És en aquest moment (de fet a partir del 1453, caiguda de Constantinoble) que la presència de pirates turcs a la nostra mar és més destacada i perdurarà en el seu punt més alt encara durant tot el segle XVII (no solament pels turcs sinó també pels pirates i corsaris barbarescos, provençals, italians i fins i tot catalans). Els noms dels Barba-rossa, Dragut, Caccidiàvolo, etc., esporuguiren durant temps els habitants pròxims a la costa; l’activitat marinera —la pesca i el comerç— tingué un enorme retrocés i el resultat de la batalla de Lepant (1571) no tingué la més mínima conseqüència en aquest aspecte. Segurament l’atac més sagnant de la pirateria fou la incursió de la host de Barba-rossa el 1543, que atacà Cadaqués, Roses i, sobretot, Palamós, on hi hagué una gran degolladissa.
Al segle XVII continua l’augment demogràfic, però no gaire acusat, i en alguns llocs amb oscil·lacions a causa dels daltabaixos que s’anaren succeint: aiguats (no tan desastrosos com el del 1421), bandolerisme, la pesta —sobretot la pesta bubònica en 1651-54—, les conseqüències de la guerra dels Segadors i la fam provocada per la destrucció de les collites per les plagues de llagosta entre el 1679 i el 1688.
L’Empordà tingué un paper destacat en els fets immediats a l’inici de la guerra dels Segadors. La situació de l’exèrcit mercenari castellà i l’obligació de les poblacions a sostenir l’allotjament d’aquesta milícia i les vexacions sofertes pel poble originaren lluites freqüents entre el poble i la tropa.
L’Empordà també patí, tanmateix, el pas i l’acció de les tropes franceses que, encara després de la caiguda de Barcelona, mantingueren Roses i d’altres places. El tractat dels Pirineus (1659), que assenyalà la fi d’aquesta guerra tan lamentable que significà la pèrdua de les comarques de la Catalunya del Nord i la desmembració del país, fixà la frontera actual amb l’estat francès, a la carena de la serra de l’Albera.
L’Empordà es convertí, doncs, en comarca fronterera, amb totes les conseqüències i les transformacions que aquest fet comportà en el futur (Pèire de Marca i la resta de delegats francesos havien arribat a defensar una línia per la carena de la serra de Rodes (Verdera) incorporant a França, Cadaqués, Llançà, Colera, etc.).
A la fi del segle, amb les guerres contra Lluís XIV relacionades amb la dels Trenta Anys, l’Empordà, ara en situació fronterera, patí la invasió francesa de l’exèrcit del mariscal Noailles (1689, inici de la guerra de la Lliga d’Augsburg).
La guerra de Successió (1702-14) produí també el pas i l’acció de l’exèrcit francès a l’Empordà (1705). Amb el decret de Nova Planta (1716), Felip V abolí les constitucions catalanes; la supressió de tots els organismes autònoms i la implantació immediata del centralisme absolutista en foren les conseqüències.
A partir del 1716, amb la nova divisió territorial, l’Empordà restà integrat dins el corregiment de Girona. Anteriorment, des del segle XIV el Baix Empordà pertanyia a la vegueria de Girona i l’Alt Empordà restà un temps fora de la jurisdicció dels veguers i sotsveguers, però després fou incorporat a la sotsvegueria de Besalú (i alguns llocs com Saus, Sant Mori i Vilaür a la vegueria de Girona), la qual el 1716 es convertí en alcaldia major del corregiment de Girona. Poc abans de la supressió del règim de corregiments traslladà la seva seu a Figueres. El 1835 Figueres i la Bisbal esdevingueren caps de partit judicial.
Després de la guerra de Successió el país es recuperà i entrà en una època d’eufòria econòmica a remolc de la resta de l’occident europeu. Hi ajudà molt la manca de guerres, l’augment del comerç, l’autorització als catalans per comerciar amb Amèrica cap a la fi de segle, la desparició de la pirateria, etc. Ja s’ha destacat el progrés agrari i el gran augment demogràfic. Figueres, vila reial des del segle XIII, vora el camí de França, esdevingué un centre mercantil i menestral important i el cap d’aquest territori, davant la decadència de l’antiga capital feudal, Castelló d’Empúries, que anà perdent l’activitat dels seus antics gremis de menestrals i es convertí en una vila d’economia pròspera, però purament agrícola i ramadera (Castelló d’Empúries fou fins al segle XVIII la població més gran del Principat entre Perpinyà i Girona).
A la fi del segle XVIII l’anomenada Guerra Gran, lluita de l’absolutisme espanyol contra la Revolució Francesa, convertí una altra vegada l’Empordà en un escenari bèl·lic. L’acció del general Ricardos dins el Vallespir originaria l’entrada de l’exèrcit francès el 1794 i la seva victòria de Mont-roig i subsegüent ocupació de Figueres. La invasió dels francesos s’acabà després de les derrotes del Fluvià i de Pontós, i la guerra, amb la Pau de Basilea (1795).
Els segles XIX i XX
La Guerra Gran precedeix la sagnant i devastadora guerra napoleònica. Durant la guerra del Francès, (1804-14), a l’Empordà hi hagué una resistència a l’invasor i part del poble entrà en lluita com es palesà en la presa del castell de Sant Ferran de Figueres el 1811. La comarca, com tot el Principat, fou incorporada a França i al departament del Ter.
Cal dir, tanmateix, que l’ocupació francesa contribuí, d’altra banda, al millorament urbà d’algunes viles i a la introducció o reforçament dels nuclis d’idees il·lustrats i dels afrancesats. De fet les idees de la Revolució havien penetrat ja a la fi del segle XVIII en molts sectors de l’Empordà, en especial les poblacions pròximes a la frontera i del litoral, pels contactes amb les terres de domini francès. Resta força clara aquesta penetració en el diari del viatge que féu a l’Empordà el 1790 el magistrat Francisco de Zamora, document molt interessant sobre la situació de la comarca en aquells moments.
La guerra del Francès representà un retrocés demogràfic i econòmic, però molt aviat el país es reféu i durant el segle XIX hi hagué una represa econòmica i un augment demogràfic considerables. L’agricultura, amb el millorament de les tècniques i la introducció de nous conreus, millorà considerablement i Figueres es convertí en la capital d’una zona agrícola pròspera, d’una gran activitat comercial, amb un urbanisme modern i amb nuclis d’idees progressistes oberts als darrers corrents europeus. De l’ambient comercial i agrícola de Figueres i la seva rodalia sortí un moviment popular que s’afilià als partits democràtics i que evolucionà vers el pensament republicà, federal i vers el socialisme. El moviment republicanofederal empordanès (el primer míting de caràcter republicà fou promogut pel figuerenc Abdó Terradas, el veritable iniciador, l’any 1843) introduí al país moltes de les idees polítiques modernes. Les eleccions del 1869 foren guanyades a l’Empordà per la tendència republicanofederal i hom es pot adonar pels resultats que el federalisme tingué preponderància a tota la zona surera del Baix Empordà i a l’Alt Empordà, a Figueres, als municipis de la Plana, sobretot de l’entorn d’aquesta ciutat, i a molts de la zona vinícola de la serra de l’Albera i de la serra de Rodes. L’Empordà tenia també un sector minoritari carlí localitzat principalment en els municipis rurals d’agricultura tradicional, d’autoconsum, situats en general a la faixa occidental de la comarca, en contacte amb terres més conservadores.
Si de l’Empordà eixien republicans conspicus com els esmentats i molts d’altres (Sunyer i Capdevila, Tutau, Narcís Monturiol), també en sortí el general carlí Francesc Savalls (la Pera, Baix Empordà). Les accions de Savalls es desenvoluparen, però, essencialment a la Garrotxa i altres comarques de muntanya d’arrelament tradicionalista; la seva única escomesa important a l’Empordà fou la presa de Castelló d’Empúries (el foc de Castelló) al novembre del 1874.
Al darrer quart del segle XIX, mentre la indústria surera es trobava en un moment d’esplendor (igualment que la pesca i el comerç del corall, en la seva etapa final i més fructífera), la plaga de la fil·loxera, que arrasà les antigues vinyes, produí un desastre econòmic i social de dimensions extraordinàries en un gran sector de la pagesia. El descens demogràfic fou molt acusat, sobretot a la zona vinícola de l’Alt Empordà, comarca que anà perdent habitants a partir d’aquest moment de manera continuada i amb poques oscil·lacions. Cal destacar una diferència amb el Baix Empordà, fruit de la presència de la indústria, que continuà progressant fins a la Primera Guerra Mundial, inici del declivi de l’activitat surera.
La fi del segle XIX fou marcada pel millorament dels serveis i de les comunicacions, que continuà als primers decennis del segle XX (traçat del ferrocarril, construcció i millorament de carreteres, electrificació, escorxadors, nous cementiris, etc.).
Amb la guerra de 1936-39, l’Empordà, novament en la seva condició de terra de frontera, fou escenari de l’èxode republicà. El primer de febrer del 1939 hom celebrà la darrera sessió de les Corts de la República al castell de Figueres.
Ja s’han assenyalat les conseqüències del fenomen turístic, que ha produït un augment demogràfic a les viles grans i a tot el litoral i rerepaís immediat, amb l’aportació de la immigració, mentre que alguns pobles de pagès més pobres o més allunyats, i també d’altres que no ho són tant, han sofert un procés de despoblament.