Situació i presentació
La comarca del Pallars Sobirà, de 1 377,99 km2, és situada al N de Catalunya, al límit amb França i forma part de la supracomarca del Pallars (vegeu la supracomarca al Pallars Jussà). Constituïda per un total de 15 municipis, té el centre comarcal a la vila de Sort. La comarca es troba enclavada al bell mig dels Pirineus, envoltada per cims que superen de llarg els 2 000 m. Limita al N amb el departament francès de l’Arieja, a l’E amb el Principat d’Andorra i la comarca de l’Alt Urgell, al S amb el Pallars Jussà i a l’W amb aquesta darrera comarca, amb l’Alta Ribagorça i la Vall d’Aran.
En conjunt, tot i la homogeneïtat del Pallars Sobirà, es pot subdividir la comarca en un sector septentrional i un altre de meridional (menys definit físicament). Al sector N de la comarca hi ha les tres valls de capçalera que formen la xarxa fluvial del Pallars Sobirà i que corresponen a tres subcomarques naturals força diferenciades: la Vall d’Àneu, la Vall de Cardós i la Vall Ferrera. El sector S de la comarca engloba la resta de municipis: Tírvia, Farrera, Llavorsí, Rialb, Soriguera, Gerri de la Sal i Sort. L’eix d’aquestes terres és també la Noguera Pallaresa, a banda i banda de la qual s’eixampla la vall fins al congost de Collegats. Aquest sector no forma una unitat natural pròpiament dita.
Les divisions administratives
La unitat històrica de la comarca té el seu origen a l’època comtal. A la capçalera de la Noguera Pallaresa i en contacte amb el vessant francès, les valls del Pallars Sobirà foren el bressol del comtat de Pallars durant el segle IX i un dels punts de partida de la reconquesta. El Pallars Sobirà pren naturalesa com a tal l’any 1011, fruit del repartiment del comtat del Pallars entre els fills del comte Sunyer, i a diferència del comtat del Pallars Jussà, que s’extingirà a la centúria següent, perviu fins l’any 1488, quan és ocupat per encàrrec reial pel comte de Cardona. El comtat de Pallars Sobirà és lliurat a aquest comte amb el títol de marquesat de Pallars el 1491, moment a partir del qual és unit a la casa dels ducs de Cardona.
La jurisdicció reial sobre la comarca s’exercirà, però, des del segle XIII a través de la vegueria del Pallars, que comprenia també el Pallars Jussà i la Ribagorça i tenia com a centre la vila de Talarn. La vegueria del Pallars passà a sotsvegueria dependent de Lleida i l’any 1716 en la reestructuració feta per Felip V passà a formar part del corregiment de Talarn i Conca de Tremp, retenint la capitalitat la vila de Talarn. A partir del 1834 la introducció de l’estructura administrativa moderna significà la creació del partit judicial de Sort, que agrupava tot el Pallars Sobirà més la Vall Fosca i la vall de Manyanet. Aquest partit judicial seria adscrit al de Tremp a partir del 1966.
La comarca ha girat també tradicionalment entorn de la població de Sort, capital del comtat i després cap de partit. Sort ha estat, en tot cas, una petita capital que ha hagut de coexistir amb una forta organització social i institucional de les valls que integren la comarca. Altrament, la centralitat de Sort es troba només discutida en l’època moderna a la part meridional de la comarca per l’atracció de la Pobla de Segur.
La divisió municipal és, sens dubte, la divisió administrativa que avui dia té una major incidència; però les divisions tradicionals conserven encara un pes remarcable. D’una banda, hi ha l’estructura de vall, que, tot i haver perdut una concreció institucional, serveix encara per a organitzar els serveis i l’economia i justifica molts dels vincles humans de la població. De l’altra, hi ha les petites valls o nuclis de població, que a través de la figura de les entitats locals menors i de les comunitats gestores dels assumptes públics locals i dels béns comunals mantenen una presència efectiva en la vida pública.
Les valls que integren la comarca han constituït àmbits històricament força diferenciats, que han disposat d’una administració eclesiàstica i civil pròpia documentada fins al segle XVIII. Aquesta, que es basà inicialment en els deganats i tindrà la seva expressió final en els arxiprestats. L’organització civil serà representada pels Consells de les Valls, organismes característics de la societat pirinenca, que les circumstàncies històriques han fet que encara sobrevisquin al veí Principat d’Andorra; la Vall d’Àneu, la Vall de Cardós, la Vall Ferrera, la Vall d’Àssua i, fins i tot, la ribera de Sort i la ribera de Gerri de la Sal constitueixen àrees fisiogràficament ben diferenciades que tingueren les seves pròpies institucions històriques.
Els nuclis de població (o els nuclis pròxims d’una mateixa vall) han servit històricament per a organitzar tota l’economia local, tant la pública com la privada. Les pastures, els conreus, el molí, la serradora o el forn han estat tradicionalment comunals i sotmesos a les normes establertes pel comú de veïns. La desamortització provocà en alguns casos l’apropiació per part de les comunitats de veïns dels béns comunals regits fins aleshores de manera més o menys consuetudinària; però deixà pràcticament intactes les formes de gestió i el règim de propietat de la terra, que és societari en més d’un 90%. A part la gestió dels béns productius, les formes de gestió comunitària local han tingut a vegades una plasmació institucional-administrativa a través de les entitats locals menors (o entitats municipals descentralitzades), que són una alternativa de gestió autònoma dins el règim municipalista imperant. La comarca actual comprèn 15 municipis resultat de la política d’agregacions i fusions municipals.
El marc físic
El relleu
Enlloc no assoleixen tanta amplària els Pirineus com al vessant pallarès, que ofereix la sèrie completa i contínua d’unitats estructurals, que no es retroba fora d’aquest vessant mediterrani: Pirineus axials, zona de les Nogueres, Serres Interiors dels Prepirineus, Depressió Mitjana, Serres Exteriors. Això representa uns 84 km en línia recta N-S, 58 dels quals corresponen al Pallars Sobirà (val a dir que una part d’aquesta amplària és comuna amb el Pallars Jussà, que avança molt al N per la vall del Flamisell).
La part més antiga és naturalment la zona axial, que es formà a base de sediments dels primers períodes paleozoics (del Cambrià al Devonià), metamorfosats majoritàriament per batòlits granítics potents i profunds que pogueren aflorar en onades orogèniques successives, a partir dels períodes finals de l’era (Carbonífer i Permià). Durant el Mesozoic aquests Pirineus primigenis, submergits gairebé sempre, foren recoberts per grans masses de materials, especialment calcàries, margues, gresos. El veritable plegament pirinenc, una mica posterior a l’alpí estricte, correspon als períodes antics del terciari (Eocè i Miocè).
Però no es deturà aquí l’activitat tectònica. A la fi de l’Eocè, en encalmar-se la fase paroxística, ja s’havia iniciat un altre cicle erosiu (el primer havia erosionat els Pirineus hercinians) que contribuí a organitzar d’acord amb l’estructura els nous Pirineus alpins (i que ja havia aixecat les serralades prepirinenques). Però aquest relleu alpí, agredit per una erosió fluvial molt potent, fou gairebé sepultat per les masses d’arrossegalls en forma de pinyolenc montserratí, que s’anomena fossilitzat, en el sentit de protegit contra la mateixa erosió que arrasava els relleus que, per la seva altura, emergien de la cobertora de conglomerats. Finalment, un nou bombament, potser no inferior a 1 500 m d’alçada, rejovení l’erosió, que escombrà la cobertora pinyolenca dels Pirineus axials i d’una bona part dels Prepirineus. I tot seguit atacà, arrodonint-lo, el relleu anterior que anava apareixent.
A l’anomenada era quaternària no hi ha plegaments visibles, però l’erosió dóna al relleu la fisonomia actual. L’època plistocènica fou molt important al Pallars Sobirà, ja que s’hi conserva tot un mostrari de glacialisme, particularment damunt els massissos granítics de Colomers-Saboredo i els Encantats, extrems llevantins del gran batòlit de la Maladeta, i dels de Vaquèira i d’Estats, aïllats. Es distingeix al Pallars Sobirà dues glaciacions quaternàries, i no les quatre del vessant occità. Això vol dir només, però, que les altres dues no s’han conservat diferenciades, a causa de l’erosió de les darreres glaciacions o dels rius posteriors.
Les neus dites perpètues s’estenien arreu a partir de 2 200-2 300 m d’altitud. A mesura que, amb la pèrdua d’aire, es densificaven i esdevenien glaç, s’anaven acumulant en circs glacials de 200 a 400 m de gruix, que vessaven lentament per llengües glacials que a 800-1 000 m d’altitud es fonien i esdevenien rius. Aquest límit es reconeix per les morenes. La que hi ha aigua amunt de Llavorsí, a 820 m d’altitud, és a 52 km del circ on s’originava la llengua de l’actual Noguera Pallaresa, la més llarga dels Pirineus catalans. També els actuals afluents de capçalera eren, en part si més no, rius de glaç. Per la dreta, el riu de la Bonaigua i el Riu Escrita; per l’esquerra el riu d’Unarre i els que formen la Noguera de Cardós, a uns 850 m d’altitud, i rebia per la dreta les aigües de les valls de Tavascan i d’Estaon i per l’esquerra la de la Vall Ferrera, que només davallava fins a Tírvia després de 22 km de curs.
El modelat glacial es manifesta en dues formes bàsiques: el circ de capçalera i la vall. Els circs, de forma típicament arrodonida, són les actuals comes. La superfície és planejant, però davallant cap al centre i voltada de parets rocoses amb tendència a la verticalitat, com una cassola de terrissa esportellada cap a la vall. Atacades pel glaç, les parets tendien a enretirar-se fins a reduir-se entre circ i circ a un mur, que s’esportellava i finalment era arrasat, i s’originava un circ complex. El pas del circ a la vall era de vegades contra pendent, superat parcialment pel mateix pes de la massa glaçada que s’acumulava al fons del circ. Aquests relleixos contra pendent també apareixen a les valls, que presenten un perfil longitudinal diferent del perfil continu de les valls fluvials, oposades també a les glacials pel perfil transversal, semblant a una V en els rius, i a una U, amb fons pla i parets subverticals, a les glaceres. Les valls afluents presenten, a més, una altra característica: el riu petit de glaç no tenia prou força per salvar, sense fondre’s, el darrer llindar, que així mantenia el nivell, mentre que la vall principal, enfondint-se, deixa un grau de confluència amb la vall afluent.
En circumstàncies favorables un relleu d’aquests no vençut pel glaç n’originava, en acumular-se per gravetat, la sobreexcavació i enfondia i eixamplava el llit de la llengua glacial, com a Ribera de Cardós. Però la cubeta sobreexcavada que ha esdevingut paradigmàtica és la d’Esterri d’Àneu, originada per la confluència, assolida, de les llengües de la Noguera Pallaresa i el riu de la Bonaigua. Com que l’excavació era mínima on el gruix del glaç era feble (llindars) i esdevenia sobreexcavació on era potent, els llits glacials podien esdevenir una alternança de cubetes i llindars. Però posteriorment la majoria de cubetes esdevingudes aiguamolls i molleres (torberes) foren drenades i aterrades, amb la intervenció humana o sense. Quan les cubetes no eren de vall sinó de circ, les fondalades dels distints replans foren ocupades, en fondre’s el glaç, pels estanys pirinencs, que per això es troben preferentment entre els 2 100 i els 2 600 m d’altitud, és a dir, en els nivells més baixos ocupats per neus perennes.
En els períodes interglacials del Pliocè i a partir de la darrera glaciació pel que fa a l’Alt Pallars (de més de 1 000 m d’altitud, coincident amb la zona axial) i durant tot el Quaternari pel que fa al Pallars mitjà (de la ribera de Sort cap a migjorn), el principal element erosiu fou la xarxa fluvial. El col·lector gairebé únic del Pallars Sobirà és la Noguera Pallaresa, que segueix una direcció conseqüent, és a dir, perpendicular a l’estructura del relleu. Això s’explica amb la implantació d’aquesta xarxa quan la Depressió Central Catalana encara era submergida sota un mar epicontinental. Aleshores l’estructura pirinenca restava fossilitzada sota una cobertora de conglomerats i la Noguera Pallaresa es formà damunt un relleu planejant orientat a migjorn. Quan un cop escombrada la cobertora aparegué el relleu, més vigorós, d’orientació WNW-ESE, la Noguera i els altres rius hagueren d’encaixar-se epigènicament a les serralades tot just exhumades i s’obriren difícils congostos. La fossa dels glaços quaternaris representà uns bombaments compensatoris graduals de l’escorça terrestre que obligaren els rius a enfondir-se novament mentre aquest treball d’erosió literal deturava l’erosió lateral dels vessants i fins el transport de materials sòlids. L’alternança equilibrada entre congosts (que serren els eixos anticlinals), valls obertes (a través de sinclinals o bé a les valls glacials) i sallents o ràpids fluvials als antics graus de confluència caracteritza el paisatge del Pallars Sobirà.
El Pallars Sobirà és una comarca d’alta muntanya. Entre els pics que són als voltants dels 2 900 m d’altitud es troben el Pic Morto (2 890 m), el de Saburó (2 906 m), el de Subenuix (2 949 m) i el de Peguera (2 942 m), a la carena divisòria amb el Pallars Jussà. Entre altres de propers a Occitània o a Andorra hi ha la Pica Roja (2 902 m), els pics Oriental i Occidental de Bassiero (2 903 i 2 901 m), Monteixo (2 905 m), el pic de Medacorba (2 907 m), el pic de Baborte (2 938 m), el Pic Alt de Coma Pedrosa (2 949 m), el pic des Estanys (2 953 m), el de Canalbona (2 959 m), el de Sotllo (3 084 m) i la pica d’Estats (3 143 m), el cim més alt de Catalunya. Aquest destaca, a la frontera francesa i no lluny de l’andorrana, flanquejat a l’W pel pic de Sotllo, a la mateixa frontera, i al NE pel Montcalm (3 084 m), ja dins Occitània. De la pica d’Estats emergeixen dues puntes: la del NW, amb 3 125 m, i la del SE, amb 3 115 m.
Es pot distingir al Pallars Sobirà tres unitats de relleu: zona axial, zona de les Nogueres i Serralada Interior dels Prepirineus.
Morfològicament la zona axial és formada per una massa paleozoica, habitualment metamorfosada (argiles en llicorelles, gresos en gneis, calcàries en marbres) llevat dels coneguts massissos eruptius de Colomers-Saburó, Beret i Estats. Ultra l’aridesa de les crestes, que actuen com a divisòries hidrogràfiques, cal remarcar-hi les valls, les comes, els estanys d’origen glacial i els congostos. És tradicional la divisió en tres subcomarques, la Vall d’Àneu, de Cardós i Ferrera. Per la riba dreta la Noguera rep dues valls més dins la zona axial: la Vall d’Àssua, molt ramificada, amb una carena divisòria de la Vall Fosca, que s’estén del pic de Peguera al tuc de la Cometa (2 447 m), i la vall de Montardit.
Però la vall de la Noguera Pallaresa entre Rialb i l’estret de Collegats pertany a una zona de fricció on la massa paleozoica ha esdevingut discontínua i alterna amb faixes triàsiques, que constitueixen dues depressions perifèriques. La septentrional comprèn la ribera de Sort amb la vall de Soriguera, que hi aflueix per l’esquerra, i la d’Escós, que ho fa per la dreta. La franja paleozoica, que sembla desenganxada del massís principal, es desdobla al vessant esquerre de la Noguera, on arriba a la divisòria de l’Alt Urgell. La Noguera la talla per l’estret d’Arboló. I la depressió perifèrica meridional inclou la ribera de Gerri i la vall d’Ancs, prolongada de Montcortès de Pallars (vessant dret) a Baén (esquerre).
La Serralada Interior és essencialment en una capa resistent de calcàries mesozoiques (serra de Peracalç, al vessant dret), recoberta a migjorn per dipòsits potents de conglomerats (serra de Cuberes al vessant esquerre). La Noguera Pallaresa serra els uns i els altres per l’estret de Collegats, on es destaca la roca de l’Argenteria.
Les aigües
Llevat d’algunes raconades (riu de Castellàs, que desguassa al Segre; Riu Malo, que filtrant-se sota el tuc de Varimanya reapareix a la Vall d’Aran, a la conca de la Garona), totes les aigües pallareses són drenades per la Noguera Pallaresa. Aquest riu neix al pla de Beret (Vall d’Aran) i fins al desguàs al Segre (Noguera) té un recorregut d’uns 150 km aproximadament, la meitat dels quals són al Pallars Sobirà. La Noguera Pallaresa penetra a la comarca per l’angle NW, tot envoltant el massís de Beret, i canvia la direcció E per la SE, que segueix fins haver travessat la Vall d’Àneu, on corre encaixat entre Isil i Esterri d’Àneu i entre Escaló i Llavorsí (entre els quals és regulada pel pantà de la Torrassa), on arriba amb un règim nival de transició cap a pluvial (màxim al maig i un de secundari al novembre) amb un cabal modular de 15 m3⁄s un cop engruixit pels rius de la Bonaigua i Escrita (el de la vall d’Espot). A Llavorsí duplica el cabal amb els 16,5 m3⁄s que li aporta la Noguera de Cardós i pren la direcció S, que manté fins a l’estret de Collegats, després d’haver fendit el llarg congost de Llavorsí i el curt d’Arboló. L’únic afluent notable d’aquest sector és el riu de Sant Antoni, que drena la Vall d’Àssua i resulta de la fusió del riu de Pamano i el de Sall, aquest format pel riu de Caregue i el de Berasti o Rialbo.
La Noguera de Cardós resulta de la fusió del riu de Lladorre o de Cardós i la Noguera de Vallferrera. El riu de Lladorre neix a les comes de Broate i de Certascan, passa de la direcció W a la S, on s’encaixa abans i després de Ribera de Cardós. En sortir-ne pel forat de Cardós el cabal és de 9 m3⁄s, i novament s’encaixa en el tronc comú, la Noguera de Cardós. El règim és nival de transició, amb un màxim al juny i un de secundari al novembre i el mínim profund al gener (retenció nival). Els afluents importants són els de la dreta (rius de Tavascan i d’Estaon). La Noguera de Vallferrera és un riu bessó, amb un règim similar; neix a la coma de Baiau i rep aigües de la d’Estats. Pren la direcció NW i W abans de girar bruscament al S i s’encaixa abans i després d’aquest viratge (rep per l’esquerra el riu de Tor, més apregonat encara) i al tram final, on aporta a la Noguera de Cardós un cabal mitjà de 7,5 m3⁄s.
Els rius han estat i són una font econòmica. Foren utilitzats per al trasport de la fusta, i les mateixes condicions físiques dels rius possibilitaren la instal·lació d’infraestructures hidroelèctriques a partir de la dècada del 1950. La construcció de les diferents preses i els pantans, tot i que comportà el desenvolupament econòmic al voltant dels cursos d’aigua, posà fi a l’abans esmentat aprofitament tradicional. Els rius pallaresos destaquen especialment pel seu atractiu turístic, hi ha paratges naturals d’una gran bellesa i s’hi poden practicar esports d’aventura.
A més de les aigües corrents, la comarca és coneguda per les aigües estancades (té uns 90 estanys d’origen glacial). Són rars els ben conservats fora de massissos granítics, perquè l’erosió actual tendeix a rebaixar les parets i a terraplenar els fons dels altres. Els més grans —que tampoc no ho són gaire— es troben a una altitud que no sobrepassa els 2 500 m. Cal esmentar l’estany de Baborte, a 2 340 m d’altitud i amb una superfície de 9 234 ha; el de Certascan, el més gran, que és a 2 234 m d’altitud i fa 1 326 m de llargada i 104 m de profunditat, al fons d’un veritable embut. En canvi, el conegut estany de Sant Maurici, a 1 920 m d’altitud, té una profunditat mitjana de 17 m i 900 m de llargada, amb un volum de 2,6 hm3, prou inferior al de Peguera, de 12 hm3 de volum i 69 m de profunditat, a 2 325 m d’altitud. Molts d’aquests estanys han incrementat la capacitat gràcies a les rescloses hidroelèctriques (la de Peguera pot augmentar en 45 m el nivell de l’aigua). Tots aquests estanys es glacen a l’hivern, i alguns romanen glaçats tot l’any. Això en superfície, car en profunditat la temperatura es manté estable a 4°C. Malgrat que molts alimentin peixos, les aigües són tan pures que adopten un color negrenc, car la llum solar no hi troba partícules sòlides on reflectir-se. Ben diferent és l’estany de Montcortès, immissari del Flamisell. És d’origen càrstic, és a dir, resultat de l’enfonsament de les calcàries que componien el sostre (relacionades amb la serra de Peracalç) per dissolució en l’aigua acidulada que hi aporten les pluges. D’alimentació parcialment subterrània, el seu nivell, variable, no depèn immediatament de les pluges.
El clima
En termes generals, el clima del Pallars Sobirà es pot definir com a mediterrani d’alta muntanya, si bé l’altitud (un dels factors que condiciona la diversitat dels trets climàtics a la comarca) comporta que en indrets per damunt dels 1 500 m es pugui parlar de clima alpí, que arriba a les condicions més extremes als cims. De fet, les dades de què hom disposa posen de manifest les variacions climàtiques d’uns indrets als altres, segons quina sigui la seva altitud i l’orientació.
Les valls meridionals de la comarca tenen un hivern fred i més aviat sec, amb poques precipitacions en forma de neu, seguit d’un estiu calorós i relativament humit que comença al final de maig. Cap a les valls septentrionals s’accentua el fred i les precipitacions es reparteixen en el decurs de l’any, i es donen alguns dies d’innivació. Més amunt i a partir de la cota 1 500 augmenten les precipitacions d’innivació i s’accentuen els contrastos termomètrics entre la nit i el dia; l’hivern es prolonga i desapareixen la primavera i la tardor.
A l’observatori de la Pobla de Segur (Pallars Jussà) les precipitacions mitjanes anuals superen de poc els 700 mm, i des de Gerri de la Sal fins a Esterri d’Àneu o fins al mateix Tavascan les mitjanes presenten uns valors semblants. Cap al N, les precipitacions es troben més repartides al llarg de l’any, s’hi redueix l’evapotranspiració i desapareix pràcticament la secada estiuenca. A mesura que es deixa el fons de vall i es puja augmenten les precipitacions mitjanes anuals; al port de la Bonaigua cauen, per exemple, 1 146 mm, a l’estany de Sant Maurici, 1 482 mm, i enmig dels massissos principals se superen els 2 000 mm. A la part més meridional de la comarca la influència mediterrània es deixa sentir en l’aparició d’un període de secada estiuenca, particularment al mes d’agost.
Els contrastos de les temperatures de S a N de la comarca són prou més importants que els de les precipitacions. Dels 13,1°C de mitjana anual de la Pobla de Segur es passa progressivament als 9,6°C de Llavorsí i, en augmentar l’altitud, als 7,4°C d’Espot, als 4,4°C de l’estany de Sant Maurici i als 3°C del port de la Bonaigua. El període lliure de glaçades passa de set mesos a la Pobla de Segur a cinc mesos a Llavorsí (de mitjan març a mitjan octubre), o a tres mesos a Espot (del principi de juny al principi de setembre) i desapareix totalment en altituds com les del port de la Bonaigua.
Finalment, l’orientació solar determina diferències locals a totes les àrees de muntanya. Les valls de direcció N-S, com la de la Noguera Pallaresa, tenen menys hores de sol que les transversals, un màxim de 10 hores a l’estiu i un mínim de 5 hores a l’hivern, i els vessants orientats a llevant mostren contrastos tèrmics i temperatures menys forts que els orientats a ponent. A les valls transversals els fons de vall, si no són valls estretes, tenen una abundant insolació i el contrast entre la solana, orientada al S, i l’obaga, orientada al N, és molt important.
Però la característica que diferencia el clima del Pallars Sobirà d’altres comarques de Catalunya és la precipitació en forma de neu. Hom compta entre 20 i 30 dies de nevada anual. La neu, però, lluny de ser un inconvenient, a la muntanya és un benefici natural, perquè té una funció protectora del sòl i de la vegetació i és un magatzem d’aigua, i un benefici econòmic si és aprofitada per a realitzar activitats vinculades al turisme d’hivern.
La vegetació
La interpretació de la vegetació del Pallars Sobirà es fa difícil a causa del caràcter abrupte i estret de les valls principals, que complica molt la distribució de les poblacions vegetals, i també de l’acció antròpica que s’ha exercit, a la part baixa almenys, durant segles i segles.
A la base de la vall, l’estret de Collegats correspon al domini submediterrani del roure valencià (Quercus faginea) i de la pinassa (Pinus nigra ssp. salzmanii), com a continuació que és de la Conca de Tremp.
Lògicament, sembla que caldria esperar que en ascendir per la vall de la Noguera Pallaresa el paisatge esdevingués cada volta més muntanyenc i més frescal, que la zona del roure valencià fos seguida per la del roure martinenc i aquesta per la del pi roig, com és normal al vessant del S dels Pirineus. Sorprenentment, però, les coses no són pas ben bé així. Riu amunt, ens endinsem en un país de llicorelles silícies cobertes per un alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum) que recorda el de les muntanyes mediterrànies properes al litoral marí. Les dades climàtiques i la disposició general de la vegetació als Pirineus farien esperar un país submediterrani de bosc de fullatge caduc i no una terra d’alzinars. És una vall molt abrupta orientada aproximadament de S a N, amb els vessants exposats, doncs, sobretot, a l’E o a l’W, sense formar solanes i obagues importants. És possible que l’extensió del bosc d’alzines fins al N de Llavorsí hagi d’ésser interpretada com un fet local relacionat, més que amb el clima general, amb el relleu i la incapacitat del sòl per acumular una reserva important d’humitat. El fet és que no es pot deixar de reconèixer la presència d’un illot extens de vegetació mediterrània muntanyenca en ple interior dels Pirineus i sota un clima que no és pas típicament mediterrani.
Les rouredes no manquen pas, però són poc extenses i més aviat rares. Molt sovint el bosc d’alzines entra en contacte directe amb la gran boscúria de pi roig (Pinus sylvestris), que ocupa una gran part de l’estatge montà i descendeix molt avall, sobretot per les obagues, de vegades fins al fons mateix de la vall.
El faig (Fagus sylvatica) és gairebé inexistent en aquestes terres continentals. L’avet (Abies alba), en canvi, forma grans boscúries a les obagues de la part alta de la conca de la Noguera Pallaresa. Encara cap a la dècada de 1950, segons diu l’enginyer forestal Jordán de Urríes, hi havia raconades importants de bosc verge als indrets més allunyats.
Més amunt, l’estatge subalpí del pi negre (Pinus uncinata) i l’estatge alpí, dels prats naturals, força extensos, no presenten particularitats especials.
El Parc Natural de l’Alt Pirineu
El Parc Natural de l’Alt Pirineu fou creat el 2003 per a protegir el patrimoni natural i cultural de la zona, i gestionar un desenvolupament sostenible. És el parc més extens de Catalunya, amb 69850 ha, 478 ha de les quals són reserves naturals. Comprèn part del Pirineu axial català i és situat entre les comarques dl Pallars Sobirà i l’Alt Urgell. Inclou el municipis d’Alt Àneu, Esterri d’Àneu, la Guingueta d’Àneu, Alins, Esterri de Cardós, Farrera, Lladorre, Llavorsí, Rialb, Soriguera, Sort, Tírvia i Ribera de Cardós, tots ells del Pallars Sobirà, i Anserall, Montferrer i Castellbò de l’Alt Urgell. Al seu espai es troben les muntanyes més altes de Catalunya; la Pica d’Estats, 3143 m) i àrees d’especial interès com són la Vall de Bonabé, Airoto-Vall d’Àrreu, Noarre i el pla de Boavi, on conflueixen les valls de Certascan, Romedo, Broate i Sellente, el bosc de Virós, a la Vall Ferrera, i la Vall de Santa Magdalena amb el Pic de Salòria (2789 m). D’un gran interès geològic i hidrològic són l’estany de Certescan (el més extens de Catalunya) i la Cigalera de l’Obaga de Valeran, un dels avencs més profunds de Catalunya. Altres llacs d’origen glacial que es troben al Parc són: els de Mariola, Naorte, els Romedo, Tavascan, Baborte, Baiau, Sotllo, estany de Burg, Campirme, Finestres i Soliguera, entre altres.
Pel que fa a la vegetació, cal destacar la gran diversitat paisatgística. A les parts més baixes hi ha alzinars de carrasca, però predomina la vegetació de caràcter eurosiberià o boreoalpí. A altituds mitjanes hi ha boscos de pi roig i pastures. I a les zones més altres hi ha vegetació de roca. Quant a la fauna, dins l’àrea del parc hi ha una gran diversitat d’espècies animals. Hom troba el gall fer, l’àguila daurada, el trencalòs, la perdiu blanca, el mussol pirinenc o l’ós bru, entre d’altres. També s’hi troba la sargantana pallaresa, un endemisme gairebé exclusiu del lloc.
El Parc, d’un gran interès turístic, inclou àrees d’un important valor arqueològic i arquitectònic. Sobretot cal fer referència a les nombroses mostres d’art romànic que es localitzen en els diferents municipis. L’Oficina del Parc Natural es troba a Llavorsí, tot i que també hi ha centres d’informació a les oficines de turisme de Sort, Esterri d’Àneu, Ribera de Cardós, Tavascan i la Seu d’Urgell.
El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici
El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici es creà el 21 d’octubre de 1955 per Decret del ministeri d’agricultura, d’acord amb la llei de parcs nacionals del 1916, i fou reglamentat l’any 1957. El Parc fou reclassificat segons la Llei 7⁄1988 del 30 de març dictada pel Parlament de Catalunya, atenent a la Llei 12⁄1985 del 13 de juny sobre Espais Naturals. Aquesta llei del 1985 defineix la figura del parc nacional com un espai natural d’extensió relativament gran, no modificat essencialment per l’acció humana i que té interès científic, paisatgístic i educatiu. La finalitat de la declaració és la de preservar aquest espai de qualsevol intervenció que pogués alterar la fisonomia, la integritat o l’evolució dels sistemes naturals. De fet, la llei només permet els usos i els aprofitaments tradicionals compatibles amb les finalitats de protecció i conservació del parc. En la llei del 1988 també es fixaren els límits del Parc després de ser ampliat, i s’hi establir una Zona Perifèrica de Protecció, els límits de la qual foren modificats segons quedà redactat en la Llei 22/1990 del 28 de desembre. Uns anys més tard, per Decret 234/1996, del 5 de juliol, s’amplià el Parc Nacional. Finalment, atenent a la Llei 41/1997, del 5 de novembre el parc es va incloure dins de la xarxa de Parcs Nacionals.
El parc nacional té una superfície de 40 852 ha, repartida en quatre comarques: el Pallars Sobirà (afecta els municipis d’Espot, Alt Àneu, Esterri d’Àneu, la Guingueta d’Àneu i Sort), Alta Ribagorça (Vall de Boí i Vilaller), Pallars Jussà (la Torre de Cabdella) i Vall d’Aran (Salardú i Viella). D’aquesta extensió, 14 119 ha corresponen al parc pròpiament dit i les 26 733 ha restants formen part de l’anomenada zona perifèrica de protecció, la qual té la finalitat d’amortir els possibles impactes procedents de l’exterior. En aquesta àrea només es permeten usos i aprofitaments tradicionals compatibles amb les finalitats de protecció i conservació del parc. A la zona perifèrica de protecció hi podem trobar indrets com el bosc de la Mata de València d’Àneu, les valls de Gerber o Cabanes, el circ de Colomers, la ribera de Valarties, els estanys de Cabdella i els estanys Gèmena.
El parc és format per dues vall oposades. La banda occidental comprèn la capçalera de la vall del riu de Sant Nicolau, aigua amunt de l’estany de Llebreta, i les valls secundàries de Sarradé, de Llacs, de Morrano, de Dellui i de Contraix fins a Estany Llong i Estany Redó. Aquest sector vessa les aigües al riu de Tor, que a la vegada ho fa a la Noguera Ribagorçana. Al mig d’aquest sector hi ha el pla d’Aigüestortes. El sector oriental inclou les capçaleres del Riu Escrita i del riu de Peguera, amb l’estany de Sant Maurici i la serra dels Encantats, i els estanys de Monestero, de Subenuix, de Ratera, de Peguera i Estany Gran d’Amitges. Aquestes aigües vessen a la Noguera Pallaresa. Ambdues valls s’uneixen pel portarró d’Espot, collada situada a 2 428 m i des d’on es gaudeix d’una excel·lent panoràmica.
Les vies d’entrada al parc nacional són les dues valls oposades, la de Sant Nicolau i la del Riu Escrita. Es pot entrar pel sector ribagorçà seguint la carretera N-230 fins poc més amunt del Pont de Suert, des d’on es penetra a la Vall de Boí per una carretera local. L’entrada per la banda pallaresa es fa per la carretera C-13 fins al pantà de la Torrassa, des d’on surt una carretera local en direcció a Espot. Hi ha un centre d’informació a Boí amb una exposició permanent sobre el parc i dos punts d’informació a l’entrada de les dues valls.
El relleu, la vegetació i la fauna
El parc nacional constitueix una mostra magnífica de l’acció de les geleres del quaternari sobre els granits i les pissarres, que formen principalment el seu substrat rocós. Durant aquests períodes glacials les grans geleres que davallaven per totes aquestes valls van erosionar el paisatge i li van donar l’aspecte actual, caracteritzat per la presència de valls en U, de circs i de nombrosos estanys repartits arreu del parc (formen la zona lacustre més important dels Pirineus). Alguns d’aquests estanys s’han anat omplint de sediments, donant lloc a indrets planers, on l’aigua dels rius i barrancs es divideix en nombrosos canals formant les “aigüestortes” que constitueixen un dels elements més atractius del parc i que li donen nom.
El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és una de les àrees dels Pirineus axials centrals on millor es conserva la vegetació d’alta muntanya. De fet, el constrast biogeogràfic entre la Vall de Boí, de clima atlàntic, i la d’Espot, de clima continental, és força significatiu a causa de la topografia. A l’estatge altimontà hi ha un domini de la fageda a la capçalera de el riu de Tor i a l’obaga de l’estany de Llebreta. El faig (Fagus sylvatica), però, es barreja sovint amb l’avet (Abies alba) i el pi roig (Pinus sylvestris), espècie força estesa a la vall d’Espot. Als solells hi ha pinedes força empobrides i en alguns indrets localitzats es poden trobar matollars amb savina de muntanya. Als fons de les valls principals hi ha boscos caducifolis riberencs i prats mesòfils, freqüentment substituïts per prats de dall.
L’estatge subalpí és ocupat per pi negre (Pinus uncinata) i matollars acidòfils. A les obagues humides apareix la comunitat de l’avetosa amb godiera, comunitat força estesa a la vall d’Espot. Des d’Estany Llong fins a Aigüestortes hi ha un domini del pi negre amb un estrat arbori dominat per l’avet. Les comunitats com la pineda amb seslèria apareixen a les àrees calcícoles de la Vall de Boí. Hi ha algunes comunitats subarbustives, com la landa d’azalea procumbent pròpia d’indrets ventosos i la landa d’èmpetrum pròpia d’indrets amb llargues innivacions, que són rares a la resta dels Pirineus.
L’estatge alpí és dominat per les pastures, les quals varien força segons el microrelleu, la innivació i el grau de descalcificació del sòl. Entre d’altres predominen comunitats com ara el gespet amb ranuncle pirinenc, la gespa de càrex corbat i la genciana alpina, la gespa de pèl caní, la gespa de festuca supina, el gespet atlàntic, la gespa d’ussona i el prat de festuca rogenca i trèvols.
Les comunitats rupícoles no són gaire representatives malgrat l’abundància d’afloraments rocosos; a nivell individual hom pot destacar espècies com ara Campanula cochlearifolia o Oxytropis lapponica. Altres comunitats significatives d’aquestes terres són les que es formen prop dels estanys i els circs glacials: les molleres acidòfiles i els prats higròfils de pèl caní. Finalment, cal destacar les comunitats de congesta, on destaca Alchemilla pentaphillea.
La fauna característica que hi ha al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és la que es correspon amb els estatges alpí i subalpí. Únicament a l’estany de Llebreta hi ha una petita representació d’espècies característiques de l’estatge montà, com ara el pica-soques blau (Sitta europaea), la mallerenga carbonera (Parus major), la mallerenga blava (Parus caeruleus), el tallarol de casquet (Sylvia atricapilla) i el raspinell pirinenc (Certhia familiaris). Altres espècies són la salamandra (Salamandra salamandra) i la serp de vidre (Anguis fragilis). Per sobre dels 1 700 m d’altitud, ja a l’estatge subalpí, hom troba la becada (Scolopax rusticola), la llucareta (Serinus citrinella), el trencapinyes (Loxia curvirostra), el picot negre (Dryocopus martius), el gall fer (Tetrao urogallus) i l’escurçó (Vipera aspis). A l’estatge alpí, per sobre dels 2 100 m, apareixen espècies com el pardal d’ala blanca (Montifringila nivalis), la gralla de bec groc (Pyrrhocorax graculus), el cercavores (Prunella collaris), la perdiu blanca (Lagopus mutus), l’ermini (Mustela erminea) i l’isard (Rupicapra rupicapra).
Aquesta zonació es dóna durant el període càlid. A l’època hivernal moltes d’aquestes espècies o bé passen un període d’hibernació o es desplacen a zones més baixes. Pel que fa a les espècies que poblen els rius, destaca principalment la truita comuna (Salmo trutta) i l’almesquera (Galemys pyrenaicus).
Les subcomarques
La Vall d’Àneu
La Vall d’Àneu, de 432 km2, és la més gran de les tres subcomarques de capçalera. En formaven part tradicionalment els municipis d’Isil, Son, Sorpe, València d’Àneu, Esterri d’Àneu, Jou, Espot, Unarre i Escaló, que després de les annexions del 1972 es van reduir a quatre: el d’Alt d’Àneu, que inclou els antics d’Isil, Son i Sorpe, el d’Esterri d’Àneu, el d’Espot, i el de la Guingueta d’Àneu, format pels antics de Jou, Unarre i Escaló. Malgrat que el centre històric i religiós havia estat la vila de València d’Àneu, actualment el centre comercial i administratiu és la vila d’Esterri d’Àneu, on ja d’antuvi se situà la Casa de la Vall.
És formada per la conca alta de la Noguera Pallaresa des de l’altura de l’antic monestir de Sant Pere del Burgal, a Escaló, al S, fins a la línia de crestes que compon la capçalera i que separa el Pallars de Comenge, al N; a l’E té la Vall de Cardós i a l’W la Vall de Boí, de l’Alta Ribagorça, i la Vall d’Aran. Hi aflueix, per la dreta, la vall de la Bonaigua, al SE del massís de Beret (tuc de Varimanya, 2 660 m), i que comunica lateralment amb la vall d’Espot pel coll de Bassiero. És la vall més ampla i oberta del Pallars Sobirà, el punt on hi ha l’amplada màxima.
El Pagus Anabiensis històric, ben documentat des de mitjan segle IX, era dit antigament les Valls d’Àneu, per tal com és format per un grup de valls que conflueixen a la vall principal, presidida per Esterri d’Àneu. A la vall principal es distingeixen ja tres sectors: la ribera d’Alós, que té la capçalera al pla de Beret i Montgarri, ja a la Vall d’Aran, la ribera d’Esterri i la ribera d’Escaló, fins a Estaron. Les valls secundàries són també, a partir del N, la vall de la Bonaigua o del port d’Àneu, per on passa la carretera que enllaça la Vall d’Aran amb el Pallars i la Noguera, i la vall d’Unarre, encaixada entre les serres de Campirme i la de Pilàs i Mont-roig, que aflueixen al centre de la vall principal, a l’antic monestir de Santa Maria d’Àneu; més avall, a l’inici del pantà de la Torrassa, conflueixen per l’E la coma de Berrós, encerclada per Montcaubo i el pla d’Arides, i l’alta vall d’Espot o conca del Riu Escrita, iniciada als massissos de Colomers i dels Encantats i emmarcada per les serres o cims del pic de Vellendo i de la Pala de l’Eixol i el pui de Finestrelles; finalment, al SE, té la petita vall d’Escart. Emmarquen la vall o valls d’Àneu un seguit de crestes granítiques i valls profundament encaixades entre els massissos esmentats.
El Pagus Anabiensis, com altres valls del Pallars i la Ribagorça (Vall Ferrera, Vall de Boí o la de Cardós), tingué un règim per a ell, basat en els antics privilegis, usos i costums, que li donava un govern i un estatut jurídic propi, que en el cas de la Vall d’Àneu va mantenir-se en vigor fins després dels decrets de Nova Planta. El govern de la Vall era format per sis braços de cort, elegits dos cada any, pel conjunt de caps de casa de les diferents parròquies que formaven l’anomenat Bon Consell, el qual es reunia davant la Bassa Morta de València d’Àneu. Aquests braços de cort intervenien, amb el batlle general dels comtes i, més tard, dels marquesos de Pallars, en l’administració del bé públic i de la justícia a la Casa de la Vall d’Esterri d’Àneu, cremada amb l’arxiu al començament del segle XVIII i que era a l’indret de l’actual casa rectoral d’Esterri.
Sortosament, es va salvar una compilació dels diversos privilegis, usos i costums aprovada el 1398 pel comte Hug Roger II de Pallars i després, el 1669, pel duc de Cardona i marquès de Pallars. El Llibre d’ordinacions, que conté el règim especial de la Vall (redactat entre el 1408 i el 1424), constava de 47 ordinacions en què es recollien totes les disposicions referents al règim públic i privat de la Vall; també es diu que aquestes ordinacions han de prevaler sobre qualsevol altre dret civil o canònic, excepte en cas de defalliment de costums.
En l’aspecte religiós, l’antiga Vall d’Àneu formava en el passat el deganat d’Àneu, creat avançat el segle XII, amb la seu en l’antic monestir de Santa Deodata, dit després de Santa Maria d’Àneu, convertit en canònica augustiniana en el temps que es va constituir en centre administratiu de la vall. En temps moderns ha substituït l’antic deganat l’arxiprestat d’Àneu, centrat en l’església o parròquia de Sant Vicenç d’Esterri.
La Vall de Cardós
La Vall de Cardós, de 219,8 km2, orientada al N, és engruixida per la dreta per les valls de Tavascan i d’Estaon, d’orientació similar. Per l’esquerra rep la vall d’Esterri, que davalla de la serra de Costuix (2 345 m), la qual la separa de la Vall Ferrera.
És formada pels municipis de Lladorre, Esterri de Cardós i Ribera de Cardós, que ha estat el centre tradicional des de l’origen i cap del deganat eclesiàstic de Cardós, de la diòcesi d’Urgell. És una de les tres valls de capçalera del Pallars Sobirà que, juntament amb la Vall d’Àneu i la Vall Ferrera, formen el sector septentrional i constitueixen la frontera amb les terres de Comenge i del País de Foix per mitjà de les crestes dels Pirineus axials. Aquesta línia extrema pirinenca va al sector de la Vall de Cardós des de Mont-roig (2 864 m), a ponent, al límit amb la Vall d’Àneu, fins al pic de Sotllo (3 084 m), sota la pica d’Estats, a llevant. Travessen aquesta sèrie de cims, que sobrepassen a vegades els 3 000 m, el port de Tavascan, que comunica la vall amb Comenge, i el port de Lladorre, que la posa en contacte amb el País de Foix. Des d’aquesta barrera de cims, la vall es va estrenyent i enfondint amb una marcada forma triangular, separada per les serres de Campirme i d’Auratide la Vall d’Àneu, i per un seguit de cims que baixen del pic de Sotllo (Roca Cigalera, roc d’Ausinsi i Montarenyo) i que enllacen amb les serres de Costuix, del Tufello i de Niarte, de la Vall Ferrera.
Recull les aigües de la vall la Noguera de Cardós, anomenada al curs alt i mitjà riu de Lladorre, al qual desguassen l’estany de Certascan, el de Romedo i també les valls suspeses del riu de Tavascan i de la ribera d’Estaon.
La Noguera de Cardós desguassa per l’esquerra a la Noguera Pallaresa, a tocar de Llavorsí.
És una vall gerda per sota dels penyals i esquists dels alts cims del Pirineus axials, amb abundància de bedolls i freixes, i també de rouredes aïllades en alts replans; a continuació hom pot trobar pins i avets fins als 2 000 m i més amunt només hi ha els prats alpins pirinencs.
Des de la formació dels comtats pirinencs, la vall pertangué als comtes de Pallars, després als de Pallars Sobirà, i més endavant passà als Cardona, marquesos de Pallars.
La vall, és rica en art romànic. Cal fer esment dels conjunts pictòrics dels absis de Sant Pau d’Esterri de Cardós i de Santa Eulàlia d’Estaon, com també del de Santa Maria de Ginestarre, que es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
La Vall Ferrera
La subcomarca de la Vall Ferrera és al NE de la comarca, amb una superfície de 183,2 km2, els mateixos que té l’únic municipi que engloba: el terme d’Alins de Vallferrera. L’eix d’aquest sector és la Noguera de Vallferrera. La Vall Ferrera és estreta i profundament encaixada, més tancada que les anteriors, d’una llargada propera als 22 km, afaiçonada per la Noguera de Vallferrera, riu que aflueix per l’esquerra a la de Cardós, sota Tírvia. Pertany plenament als Pirineus axials i té com a vall secundària la de Tor, amb la qual confina amb Andorra i un sector de l’Alt Urgell, drenada pel riu de Tor, que conflueix amb la Noguera de Vallferrera aigua amunt d’Alins.
Juntament amb la Vall de Cardós i la coma de Burg o de Ferrera, la Vall Ferrera completa la conca de la Noguera de Cardós, principal afluent de la Noguera Pallaresa pel marge esquerre. Després d’haver reunit les aigües d’aquestes valls, s’uneix a la Noguera al punt de confluència de totes les valls alpines que formen l’Alt Pallars, a Llavorsí. La Vall Ferrera, sobreexcavada per una esquifida llengua glacial, és limitada i enfosquida a banda i banda per un alt muntanyam rocallós. L’entrada de la vall és estreta i escabrosa, per tal com es troba encaixada entre els cims de la Cabana (1 335 m), que és el darrer estrep de la serralada que culmina al pui de Cassibrós (2 084 m), sobre Besan, que la separa de la Vall de Cardós i que és seguit per una carenada i cims cada vegada més alterosos, i els estreps del Farro (1 653 m), que per sobre de Tírvia i Burg continuen fins al pic de Màniga (2 515 m), que separa la Vall Ferrera de la coma de Burg. Poques valls pirinenques són tan feréstegues com la Vall Ferrera, que a més fa la impressió d’encaixament a causa de l’altitud de les muntanyes que l’encerclen i del poc espai que hi ha entre elles, i on només són destacables les dues petites cubetes d’excavació glacial d’Alins i d’Àreu.
La serralada que limita pel N la Vall Ferrera continua des del pui de Cassibrós (2 084 m) vers la muntanyeta de Besa (2 161 m), on pren la direcció N i s’enfila novament vers Costuix (2 344 m), Tudela (2 327 m) i la Pleta dels Caps (2 260 m) cap a Montarenyo (2 593 m), on gira vers el NE, cap al roc d’Ausinsi (2 555 m), els Tres Pics (2 651 m), el pic de Baborte (2 939 m) i el de Sotllo (3 073 m), per a arribar a la pica d’Estats (3 143 m). Des d’aquest punt culminant —famós per les escalades, la visita de Verdaguer i les ascensions simbòliques de polítics catalans— la serralada més alta dels Pirineus axials davalla, marcant sempre el límit de la Vall Ferrera amb el País de Foix, per cims de formes variades i caòtiques que formen els punts cabdals del pic de Canalbona (2 098 m) i el de Romaset (2 837 m) vers la Pica Roja (2 902 m), de marcada silueta, sota la qual s’obre el port de Boet (2 520 m), pas natural entre la Vall Ferrera i la d’Auzat. Passat el pic de Madacorba (2 907 m), vers els de Baiau (2 879 m), de Centfonts (2 888 m) i de la Bassera (2 691 m), la carena fa de partió amb Andorra. Des del cim de Centfonts es desprèn una nova serralada, amb brancals a banda i banda, que divideix interiorment la Vall Ferrera de la secundària de Tor. Aquesta vall tanca pel costat N la capçalera de la Noguera de Vallferrera i el seguit de comes i petites valls plenes d’estanys i estanyols (més de quaranta), entre els quals destaquen els d’Estats, Fons, de Baborte, de Baiau i d’Aixeus, i pel S marca el límit abrupte de la vall de Tor. Aquesta serra, dita de Monteixo, que continua pel pic de Palomer (2 834 m) i pel de Gerri (2 859 m), culmina amb Monteixo (2 905 m), la muntanya interior de la Vall Ferrera i un dels gegants dels Pirineus. De la serra de Monteixo es desprenen brancals que encerclen Norís i marquen els cims abruptes de sobre Àreu. La serralada externa que enclou la Vall Ferrera continua des de Centfonts pel límit de la vall de Tor, pel port Vell (2 519 m) i el de Cabús (on hi ha la pista vers Andorra), i s’endinsa vers Capifonts (2 787 m), que marca el S de la vall de Tor, i de nou vers el SE es relliga pel pic de Salòria (2 787 m) i el del Covil (2 572 m) amb el pic de Màniga (2 515 m), al límit amb la coma de Burg. Tota aquesta corona de cims, que s’aixequen gairebé a pic per sobre dels 1 000 m i els 1 500 m del clot de la Vall Ferrera, tenen als vessants dels seus pics descarnats i rocallosos clapes notables de boscos d’avets, de pins negres i de bedolls, entre els quals cal destacar els boscos de Virós, de Tor i de Monteixo. Molta part d’aquests boscos pertany a l’estat, però també n’hi ha de municipals i de particulars, que són una font de riquesa per a la vall i antigament proporcionaven combustible a les seves nombroses fargues.
A les muntanyes d’Àreu (plans de Boet, d’Arcalís i de Baiau), a la vall de Tor i a les comes que formen la capçalera de les valls hi ha extenses pastures naturals, aprofitades secularment pel bestiar local o de les terres baixes de la comarca, i fins de la Depressió Central durant la temporada estival.
El sòl de la Vall Ferrera, especialment al sector de Buiro, a l’indret de la font de la Canaleta, al boscde Virós i en altres indrets de la vall, era i és ric en mineral de ferro, bé que sense formar grans meners, sinó més aviat afloraments superficials; en molts indrets també, com a la Selva, sota Monteixo, i Aixeus, les aigües són ferruginoses i indiquen la presència de mena; tot això féu que hom donés a la vall el nom de Vall Ferrera, constatat des del segle XI, i que hi hagués antigues fargues segurament des de temps molt anteriors. Aquestes fargues, tres a Alins i d’altres a Ainet de Besan i a Àreu, deixaren de funcionar a la darreria del segle XIX. La incúria i els aiguats n’han fet desaparèixer els edificis i avui dia només queda el mall d’un martinet, com a monument, davant la casa de la vila d’Alins, i algunes reixes i elements de ferro. El 1874, quan encara funcionaven cinc fargues a la vall, es produïen uns 9 000 quintars (360 tones) de ferro l’any, que eren exportats a tot el Principat i fins a Aragó. Entre l’extracció, el carbonatge necessari i el tractament es donava feina a uns 600 homes i en el transport de primera matèria i carbó s’esmerçaven unes 700 cavalleries.
Les comunicacions
L’eix de comunicacions del Pallars Sobirà és la carretera C-13 de Lleida a Esterri d’Àneu (eix del Pallars), que seguint la vall de la Noguera Pallaresa passa pels nuclis de Tremp, la Pobla de Segur i Sort. Aquesta ruta quedà oberta a partir del 1932, quan es portà a terme el difícil tram del pas dels Terradets. Fins aleshores, l’eix bàsic era l’antiga carretera C-1412 de Ponts a Tremp pel coll de Comiols, que arribà el 1887 a la Pobla de Segur, però no s’habilità fins després del 1906 fins a Gerri de la Sal i després fins a Sort i a Llavorsí.
La construcció de la xarxa bàsica de comunicacions, que quedà completada el 1935, trencà l’aïllament físic de la comarca i permeté la comunicació amb les àrees de màxima concentració demogràfica. Abans d’aquesta època, la comunicació entre els dos Pallars es feia pel difícil camí de Collegats o per l’històric camí de la Seu d’Urgell a Montenartró i Llavorsí per la vall de Castellbò i l’antic santuari de Sant Joan de l’Erm.
La carretera C-13 entra a la comarca per l’estret de Collegats i, seguint la riba dreta de la Noguera Pallaresa, travessa tota la vall principal. Des d’Esterri d’Àneu s’accedeix a Alós d’Isil per la C-147, i per la C-28 s’arriba al port de la Bonaigua i a Viella. Diverses carreteres locals surten d’aquestes vies principals. L’altra via de penetració a la comarca és la N-260 que, provinent d’Adrall passa pel port del Cantó i arriba a Sort, des d’on, amb la mateixa denominació, va cap a la Pobla de Segur i al Pont de Suert.
Durant molts anys fou una esperança per a la gent pallaresa la línia de ferrocarril projectada entre Lleida i Sent Gironç, seguint la Noguera Pallaresa; aquesta línia, planejada ja al darrer quart del segle XIX, no arribà a Tremp fins el 1949 i a la Pobla de Segur, on mor, fins el 1951. Aquesta línia, de RENFE, ha estat traspassada als Ferrocarrils de la Generalitat. A falta de la línia de ferrocarril, el transport públic de viatgers es fa per carretera.
La població
El Pallars Sobirà és la segona comarca menys poblada de Catalunya, amb una densitat de 5 h/km2 el 2005. Aquest fet és força significatiu si es té en compte el gran nombre de nuclis que hi ha a la majoria dels municipis. N’hi ha molts que tenen menys de 10 h i que durant els mesos d’hivern poden quedar deshabitats. Això és així en molts casos, sobretot perquè la població té una mitjana d’edat força elevada, la qual cosa explicaria aquest poblament estacional.
És impossible de donar cap aproximació estadística demogràfica mitjanament vàlida per al Pallars Sobirà fins a la fi del segle XIV, i aquesta encara a base de suposicions i càlculs, per la manca de detalls dels fogatjaments medievals, els quals inclouen els seus focs o famílies en les estimacions globals de les cases dels comtes de Pallars, del vescomtat de Castellbò i les menors de les famílies d’Erill, Bellera i Abella, les quals englobaven gairebé tota la comarca.
Els estudis de Josep Iglésies sobre el primer fogatjament del 1365 li han permès de fixar en 1,2 focs per km2 la densitat global del Pallars (Sobirà i Jussà) a base de relacionar els 1 355 focs de la casa taxada del comte de Pallars, una proporció dels 1 495 focs que tenia el total de les terres del vescomtat de Castellbò amb les que senyorejava dins el Pallars, els de les baronies o les cases menors comptades globalment i els 1 229 focs que donen amb detall els pocs fogatjaments d’alguns llocs. Segons aquesta proporció, que sembla molt genèrica, el Pallars Sobirà tindria pels volts del 1370 uns 1 690 focs.
Si considerem que en el moment de fer-se aquesta estimació havia començat el despoblament i que la documentació que va del segle XII a l’inici del XIV dóna ja tots els centres de poblament —constatada en l’estudi de les visites arquebisbals dels anys 1312 al 1315—, podem suposar que al llarg d’aquests segles el poblament devia ser superior, probablement el doble.
A mitjan segle XVI, el 1553, el poblament total del Pallars Sobirà segons el fogatjament d’aquell any era d’un miler de focs, xifra que representa una de les taxes més baixes del país. L’inici de la recuperació va començar al segle XVII, i va augmentar lleugerament, sempre amb un ritme inferior al de les terres planes, tot al llarg del segle XVIII: el cens d’Aparici del 1718 li dóna 10 032 h, i el de Floridablanca del 1787, 12 164 h.
L’inici del segle XIX, per les guerres i l’estancament econòmic, conseqüència del clàssic aïllament de la comarca, marcà un període d’aturada i fins de retrocés segons els censos, no gaire fiables, dels anys 1830 i 1842, que li donaren respectivament 13 202 h i 11 817 h, xifra que puja increïblement a 20 030 h el 1860, la xifra màxima de població assolida per la comarca tot al llarg del temps.
L’aïllament endèmic i el fet d’haver quedat al marge del procés d’industrialització del país afavoriren que tot seguit s’iniciés un constant i irreversible fenomen de despoblament o d’emigració de gent pallaresa vers el S de l’estret de Collegats, i ben aviat vers les terres del Pla de Lleida i de Barcelona. L’any 1887 la població era de 13 827 h, de 12 878 h el 1900 i de 12 507 h el 1930, pràcticament la mateixa que a la fi del segle XVIII.
Al llarg dels darrers cinquanta anys del segle XX el procés de despoblament ha estat encara més accelerat, i la millora de les comunicacions ha facilitat encara més, per contra, l’abandonament del país. Entre el 1940 i el 1991 la comarca perdé un total de 5 065 h. La major pèrdua de població, però, es donà els anys seixanta.
En el període intercensal de 1960-70 la comarca perdé 2 468 h, xifra molt similar a la que es calcula en el següent període intercensal de 1970-81, quan la pèrdua de població és de 2 322 h. D’ençà d’aquest moment sembla que la població s’estabilitzà al voltant dels 5 400 h i que les pèrdues que es donaren els darrers anys són conseqüència més de l’estructura d’edat de la població que no pas d’un corrent migratori. Malgrat tot, a principis del segle XXI sembla que la població tendí a recuperar-se, de manera que el 2005 la comarca comptava amb un total de 6 883 h, en part gràcies al saldo migratori positiu i a l’aturada de l’emigració.
El despoblament ha trencat l’estructura social de la comarca, i tret de Sort, Rialb, Esterri d’Àneu, Ribera de Cardós, i Llavorsí, tots els nuclis de la comarca han perdut entre el 1950 i el 2005 la meitat de la seva població.
L’economia
L’agricultura
L’economia del Pallars Sobirà ha tingut tradicionalment un marcat caràcter agrari. Les activitats agrícoles han constituït, juntament amb la ramaderia, la base fonamental de l’activitat humana. El condicionament que imposa el medi natural a la comarca, amb un relleu excessivament trencat, un clima rigorós i un fort aïllament físic, han fet que la recerca de l’autoconsum fos més exigent i s’arribés a una certa autarquia econòmica. Això significa cercar la màxima diversificació en les produccions agràries i autoprocurar-se també un màxim d’articles de consum.
La comarca té, en definitiva, pocs indrets planers i aptes per a les activitats humanes. Les dues terceres parts del territori tenen un pendent superior al 35% i són llocs poc extensos i molt localitzats els que tenen pendents inferiors al 10%. Els sectors que permeten explotar parcel·les planes amb una superfície superior a les 5 ha són escassos. A excepció d’alguns indrets com la plana d’Esterri d’Àneu, hom ha hagut d’aprofitar els llits dels rius i algunes terrasses dels vessants de les muntanyes, les quals, en bona part, resten abandonades. De fet, a hores d’ara, la comarca està abocada a una economia que depèn sobretot de les activitats hidroelèctriques i el turisme. L’agricultura, però en general totes les activitats del sector primari, han quedat relegades a un segon pla.
Tradicionalment, l’agricultura, en un marc d’economia d’autoconsum, estava abocada a la pràctica de la policultura. Es conreaven llegums, que completaven el cicle de productes bàsics, trumfes, que es començaren a conrear al final del segle XVIII i al començament del segle XIX, patates i, especialment, cereals. Els cereals ocupaven, per la seva importància en la dieta alimentària, les extensions més grans de conreu i no era estrany de trobar als vessants de les muntanyes blat, ordi i sègol. Hom conreava les varietats d’hivern i primavera. El blat es conreava a les valls de Gerri de la Sal i Sort i es podia plantar entre els 1 400 i els 1 500 m d’altitud segons fos la varietat. El sègol es conreava a major altitud, fins gairebé els 2 000 m. A més, aquests conreus proporcionaven palla, que era utilitzada com a alimentació del bestiar a l’època hivernal. A banda, cada poble mantenia terrenys de regadiu propers al fons de les valls, on hi havia conreus farratgers i petites extensions d’horts i arbres fruiters; a la zona més meridional de la comarca s’hi feia vinya i oliveres, segons testimonien A. Young i F. de Zamora al segle XVIII.
La transformació de l’agricultura a la comarca s’esdevingué ben entrat el segle XX, arran del creixement dels conreus destinats a l’explotació ramadera, que passà a ser una de les principals fons de riquesa. D’aquesta manera, els prats i el far- ratge començaren a ocupar les terres que en al- tre temps eren conreades amb productes bàsics per a l’autoconsum. És paral·lel a aquesta transformació agrària el canvi d’especialització ramadera: el bestiar boví, màxim beneficiari del canvi d’orientació dels conreus, desplaçà per complet la importància del bestiar equí i mulatí i comportà l’estancament del bestiar oví. Alhora, s’abandonaren aquelles terres marginals que fins al moment hom havia fet produir al límit de les seves possibilitats.
En les darreres dècades del segle XX l’evolució de l’ús del sòl a la comarca respon directament a una disminució de la superfície conreada, i a un augment de les pastures permanents. S’inclouen en aquesta superfície prats i prades dedicats a la producció d’herba, terrenys que s’utilitzen perquè pasturi el bestiar i erms i matolls que també s’aprofiten com a terra de pastura, a més de l’esmentat canvi dels tipus de conreus. Més de les tres quartes parts de la superfície conreada és de secà.
Els cereals, que havien ocupat gairebé totes les terres de conreu de la comarca, han anat disminuint, tot i que es mantenen especialment l’ordi, el blat i el blat de moro. Aquest conreu és present als municipis més meridionals, on el terreny és més planer. La civada i el sègol han quedat relegats a un segon terme o han deixat de conrear-se. El lloc dels cereals ha estat ocupat pels conreus farratgers. En particular destaca l’alfals. Les hortalisses, les patates, els ametllers, les oliveres o la vinya són conreus que, han esdevingut poc representatius en el conjunt de la comarca.
La ramaderia
La ramaderia ha estat un sector que tradicionalment ha tingut força importància en l’economia de la comarca. Aprofitant les pastures naturals de l’alta muntanya o bé algunes extensions de terra al fons de les valls on es fan prats de dall, hom mantenia ramats de bestiar oví i sobretot un cert nombre de caps de bestiar gros, que eren utilitzats en les feines dels camp; a més, la venda de les cries a les fires comarcals a la tardor permetia d’obtenir els diners necessaris per a adquirir al mercat aquells productes de primera necessitat que no es podien fer a la pròpia explotació. La possibilitat de dirigir la producció ramadera vers el mercat, bo i abandonant l’autoconsum, i la crisi de la producció del bestiar gros motivaren una sèrie de transformacions en l’economia agrària de la comarca, que acabà integrant les seves estructures en l’economia de mercat.
L’especialització ramadera moderna al Pallars Sobirà és la història de la introducció de la ramaderia intensiva de llet. La introducció d’aquesta orientació arribà amb retard si es compara amb la resta de comarques de muntanya, i la transformació no fou tampoc gaire reeixida. Seguint l’exemple dels ramaders de la Seu d’Urgell, el 1932 es creà a Sort una cooperativa lletera que tractava 1 200 litres de llet al dia, i el 1935 aparegué una societat anònima que recollia 1 500 litres de llet al dia, amb la qual es fabricava mantega i formatge. En una primera etapa, aquestes innovacions es donaren en petites proporcions i en un àmbit certament reduït, a la rodalia de Sort. La implantació d’aquesta activitat lletera es féu lentament a la resta de les valls de la comarca, on tanmateix la cria de bestiar continua essent destinada majoritàriament vers el mercat de la carn.
Des de la dècada del 1960 la cria de bestiar boví ha crescut progressivament. La zona de major producció bovina és la ribera de Sort, que concentra aproximadament més de la meitat del total de caps censats. Aquest repartiment territorial de la cabanya bovina ha estat similar al llarg dels darrers trenta anys. No obstant això, la producció lletera ha variat a causa de la profunda crisi estatal en què entrà aquest sector, que va haver d’afrontar la política d’antiexcedents i la competència dels països del N de la Unió Europea. Aquesta crisi fou particularment accentuada a la comarca del Pallars Sobirà, on les infraestructures eren deficients, les explotacions no gaire grans i la producció lletera no gaire elevada. D’aquesta manera, a les altes valls de la comarca les explotacions tenen una mitjana de caps inferior a les de la ribera de Sort. Caldria cercar el fracàs del sector lleter a la comarca en la manca d’una indústria transformadora, ja que la fallida de la Cooperativa Lletera del Pallars el 1976 obligà els seus socis a vendre la llet a Lleteries de la Seu. La comercialització de la llet el 1981 es feia mitjançant la Cooperativa Copirineu (la Pobla de Segur), les Lleteries de la Seu i l’empresa Ram, les quals recolliren un total de 13 257 354 litres de llet. A hores d’ara, l’orientació lletera ha deixat progressivament pas a l’orientació del bestiar boví de carn, molt més adaptat a l’aprofitament dels recursos locals. La carn bovina, com l’ovina, és afavorida també per les primes comunitàries i per la política de suport a la ramaderia extensiva, tot i que els preus de venda dels vedells tampoc no resulten gaire satisfactoris a causa dels excedents existents.
El bestiar oví havia estat el predominant al Pallars, ja que era el que millor podia aprofitar les pastures. Aquest fet s’ha mantingut al llarg dels darrers anys del segle XX i el nombre de caps continua essent força considerable. Així, si d’una banda es pot parlar d’una certa estabilització del nombre de caps de bestiar oví els darrers vint anys, d’altra banda cal assenyalar que la grandària mitjana dels ramats ha augmentat de manera proporcional a la disminució del nombre de ramats. La continuïtat, però, de molts ramats resulta problemàtica per la crisi social de la vida pastoral i la transhumància.
El bestiar de peu rodó (cavalls, mules i ases) havia estat de cabdal importància per a l’economia tradicional de la comarca. Aquest tipus de bestiar es feia servir per a les feines del camp, se’n venien les cries i era utilitzat com a mitjà de transport. Moltes cases tenien com a font d’ingressos la cria de mules. L’any 1950 el preu d’una mula podia oscil·lar entre les 30 000 i les 35 000 pessetes, mentre que el mateix animal set anys més tard tan sols es valorava en 2 000 o 3 000 pessetes. La crisi d’aquest tipus de bestiar esdevingué quan les feines del camp es mecanitzaren. Durant la dècada del 1960 hi havia al voltant de 4 000 caps de bestiar de peu rodó que anaren disminuint fins arribar a l’entorn del miler, xifra que s’ha estabilitzat en els darrers anys del segle XX. Pel que fa a la resta del sector ramader, cal fer referència al bestiar cabrum que s’ha mantingut. També hi ha algunes granges de porcs i d’aviram que no s’han desenvolupat gaire perquè les condicions climàtiques de la comarca impliquen grans despeses en calefacció a les instal·lacions.
L’aprofitament del bosc, la pesca i la caça
El bosc, que ocupa una superfície important de la comarca, històricament ha estat objecte d’una intensa explotació. Primerament per les rompudes fetes per augmentar la superfície de conreu o de pastures, més tard per les tales per obtenir el combustible de les fargues (de les quals es té notícia del segle XI al 1874, que es tancà la farga de Santa Maria a la Vall Ferrera) i d’altra banda per a l’explotació de la fusta utilitzada per la marina de guerra i com a material de construcció. L’escàs control de què ha estat objecte aquest recurs facilità la sortida d’una gran quantitat de fusta de les altes valls pirinenques cap a França per la Garona, o bé cap al litoral català, on era transportada per via fluvial, reunida en grans tramades anomenades rais i que, a més, servien per a transportar altres productes, com el ferro i la sal. Aquesta via es féu servir fins que es començaren a construir les primeres preses al segle XX.
Quant al terreny forestal, al llarg dels darrers anys del segle XX, ha perdut algunes hectàrees arreu de la comarca. Els boscos de l’Alt Pallars són objecte d’una intensa explotació, però la majoria d’ocasions la fusta és transportada fora de la comarca per a ser treballada. El pi negre i el pi roig són els arbres més explotats per a fusta, seguits de l’avet i la pinassa. Els boscos són difícils d’explotar i la rendibilitat de les tales resulta força migrada tant per als propietaris com per als adjudicataris de les subhastes. L’administració forestal és la que controla tots els aprofitaments forestals i és responsable directa de la gestió de les tres quartes parts de la superfície forestal de la comarca.
El carboneig, avui abandonat, havia estat important als boscos de roures i alzines de la meitat meridional de la comarca, on es recullen encara les tòfones, molt apreciades comercialment. A més també es recullen diverses classes de bolets, com ara rovellons, moixernons, peus de rata i ceps a la tardor i carreretes i múrgoles a la primavera. Els fruits boscans —móres, maduixes o gerds— són recol·lectats encara avui per a l’elaboració de confitures casolanes. I també són apreciades les herbes medicinals o aromàtiques, des de l’espígol, el timó o el romaní, fins a la genciana o la regalèssia d’ambients alpins.
Majors repercussions econòmiques per a la comarca tenen la caça i la pesca. A part la caça de les espècies més comunes, com les guatlles, les perdius, els conills o el mateix senglar, cal destacar la rica reserva que conté la Reserva Nacional de Caça de l’Alt Pallars-Aran, on es donen alguns permisos especials per a la caça d’exemplars apreciats com l’isard o el gall fer. Dins la reserva també hi ha una petita representació de cabirols i marmotes. S’estén per les comarques de l’Alt Urgell, Vall d’Aran, Alta Ribagorça i Pallars Sobirà (Alins de Vallferrera, Lladorre, Ribera de Cardós, Esterri de Cardós, la Guingueta d’Àneu, Esterri d’Àneu i Alt Àneu). A més hi ha també la Reserva Nacional de Caça del Boumort, creada el 1991, que té com a espècie més característica el cérvol, el qual gaudeix en aquest sector d’una de les poblacions més importants i ben estructurades dels Pirineus. S’estén per les comarques de l’Alt Urgell, el Pallars Jussà i el Pallars Sobirà (Gerri de la Sal).
La pesca de la truita als rius i els petits llacs de la comarca atreu un nombre important d’afeccionats a partir del mes de maig. A les masses d’aigua de la comarca hi ha quatre vedats fluvials, que són els d’Espot, de la Guingueta d’Àneu, de Gerri de la Sal i de Ribera de Cardós.
La indústria i les fonts d’energia
A la comarca hi ha hagut tradicionalment un seguit d’activitats industrials i manufactureres amb les quals es completava l’economia d’autoproveïment i, en el millor dels casos, permetia d’establir transaccions comercials amb altres àrees de Catalunya o bé amb les veïnes regions del S de França.
La més destacada, sens dubte, fou la producció de ferro elaborat a les fargues. La seva explotació fou intensa durant segles i arribà a donar nom a tota una vall, la Vall Ferrera, lloc de màxima concentració d’aquest tipus d’indústria. Com en altres contrades pirinenques, les altes valls pallareses oferien tots els elements necessaris: vetes de mineral de ferro a la superfície, cursos d’aigua abundants i, sobretot, abundants masses forestals, amb les quals hom feia el carbó necessari per a fondre i elaborar el mineral. Aquesta activitat, de la qual es tenen referències ja al segle XI, tingué a la comarca l’etapa de màxima esplendor als segles XVII i XVIII, amb fargues localitzades en diferents indrets de l’alta Vall d’Àneu i de la Vall Ferrera: una a la Guingueta d’Àneu, tres a Alins, una a Escabié, més amunt d’Àneu, una a Romadriu, al curs del riu de Santa Magdalena, dues a Llavorsí, una a l’interior de la població i l’altra al camí d’Arasós, una propera a Esterri d’Àneu i unes altres a Espot i a Ainet de Besan.
L’explotació del ferro, que s’exportava per tot Catalunya i part d’Aragó, degué ésser (juntament amb el bestiar i la fusta) durant molt de temps l’única possibilitat d’establir intercanvis comercials fora dels límits comarcals. D’altra banda, però, aquesta explotació provocà una anihilació d’extenses masses boscoses (sobretot pins, roures i faigs), cosa que originà una forta degradació de la vegetació. A la segona meitat del segle XIX, quan la farga no pogué competir amb els alts forns ni pel cost de la producció ni pel volum produït, entrà en una crisi que culminà el 1874 amb el tancament de la farga de Santa Maria de Vall Ferrera.
Una segona activitat transformadora de relativa importància era la manufactura tèxtil, especialment la manufactura elaborada amb primeres matèries obtingudes a la mateixa comarca, com la llana, el lli i el cànem. Aquests materials, tractats sempre en processos casolans, servien per a fabricar objectes de consum de primera necessitat (vestits, llençols, tovalloles, sogues, espardenyes) i es trobaven arreu de la comarca: Esterri d’Àneu, Rialb, Peramea, Norís i Sort. A mitjan segle XIX aquesta activitat anà perdent el caràcter casolà i sorgiren alguns tallers menestrals, com el de F. Santanach d’Esterri d’Àneu (creat el 1840), que treballava el cànem, i els dos de Rialb, posteriors i dedicats a la confecció de peces de llana. Uns quants anys més tard s’obrí en aquesta mateixa localitat un taller dedicat a les operacions de filatura i tissatge de la llana i que fabricava flassades. A Tírvia es feien filats i a Sort, segons referència de P. Madoz, hi havia una intensa activitat menestral concentrada en tallers de teixidors i espardenyers.
D’altra banda, existia un seguit d’activitats transformadores que en alguns casos transcendien l’àmbit comarcal. Aquest és el cas de la indústria terrissaire de Rialb i de la sal de Gerri de la Sal, que segons M. Riart era exportada a tot Catalunya; a més, antigament, se n’havia explotat també a Morreres, prop de l’estret de Collegats.
Modernament, les empreses amb un caràcter més marcadament industrial han esdevingut les del ram de la fusta (serradores i fusteries) de Ribera de Cardós i Rialb. La fusta és destinada bàsicament al sector de la construcció. En el subsector del metall només es poden incloure els petits tallers mecànics i els manyans. Pel que fa a l’alimentació, tot just destaca la pervivència dels molins de Rialb i Sort, amb un nivell d’activitat molt baix, i una petita planta embotelladora d’aigua a Rialb.
Amb tot, un dels sectors destacats de l’economia moderna de la comarca és la implantació de les empreses hidroelèctriques. De fet, l’activitat industrial s’ha reduït pràcticament a la de l’aprofitament hidroelèctric, tot i que amb prou feines poden ser considerats com a activitats industrials. La iniciativa i la gestió de les activitats hidroelèctriques són foranes als Pirineus, com també ho és la destinació de l’energia produïda i els beneficis que deriven de la seva distribució. Aquesta producció prové majoritàriament de les grans centrals propietat de FECSA i Hidroelèctrica de Catalunya.
Ja durant el primer quart del segle XX es crearen petites centrals destinades a un ús exclusivament local, aprofitant en alguns casos l’emplaçament d’antics molins. Hi ha referències d’unes 25 petites centrals esteses per la comarca (Alins, Araós, Àreu, Burg, Soriguera, Gil, Escaló, Ainet de Besan, Montenartró, Sorre, Unarre), moltes d’elles avui desaparegudes. De les centrals instal·lades destaquen per la seva potència la de Tavascan superior i la de Montamara.
Les grans obres, dependents de les companyies elèctriques foranes, no començaren fins al principi de la dècada del 1950, quan es reorganitzà el sector hidroelèctric en l’àmbit estatal. La primera construcció fou la central d’Espot, iniciada el 1950 i acabada el 1953, realitzada per la Hidroelèctrica de Catalunya, i la de Sant Maurici, que regula l’estany d’Amitges, de Monastero i de Sant Maurici, actuacions que permeteren l’aprofitament integral del Riu Escrita, des dels circs de la seva capçalera fins a la seva unió a la Noguera Pallaresa.
Gairebé paral·lelament, la mateixa companyia inicià les obres d’aprofitament de la conca alta de la Noguera Pallaresa, a la Vall d’Àneu. El 1955 entrà en funcionament la central Espot Salt de la Torrassa, que regula les aigües de la Noguera, recollides al pantà de la Torrassa o de la Guingueta. Tres anys més tard es completà el sistema amb l’entrada en funcionament de la central d’Esterri d’Àneu, que regula per mitjà de la resclosa de Borén les aigües de la Noguera Pallaresa, i la d’Esterri Salt d’Unarre, instal·lada al mateix edifici que l’anterior i que recull les aigües del riu d’Unarre.
El 1960 la companyia, Forces Elèctriques de Catalunya, endegà les obres hidroelèctriques a la Vall de Cardós. El 1966 finalitzaren les obres de la central de Llavorsí-Cardós, que mitjançant una canalització d’uns 16 km turbina les aigües de la Noguera de Cardós, de Tavascan a Llavorsí. El mateix any foren iniciades les obres d’aprofitament de les aigües de la part superior de la vall, amb la construcció de dues centrals: Tavascan Inferior i Tavascan Superior, que regula el circ lacustre de Certascan. El 1971, finalitzades les obres, la mateixa companyia començà la construcció de la central reversible de Montamara, que aprofita en part la infraestructura de les centrals de Tavascan. El 1974, un cop acabada, es convertí en la primera central d’aquest tipus que entrà en funcionament a Catalunya. El 1966 també s’inagurà la central de Lladres, a Espot.
La construcció havia estat una altra activitat força destacada. Del 1950 al 1974 fou un dels sectors més dinàmics a conseqüència de les obres hidroelèctriques (el 1970 ocupava més d’un miler de treballadors). Posteriorment, el desenvolupament de l’activitat turística també donà un impuls al sector. El primer efecte d’això va ser la construcció de l’hotel Comtes de Pallars de Rialb. No menys importants han estat les inversions fetes per a la construcció de les instal·lacions de les pistes d’esquí, les quals han comportat paral·lelament una certa activitat constructiva que ha permès crear complexos turístics prop de les estacions o als nuclis més importants de la comarca.
El comerç i els serveis
Atesa la petitesa dels nuclis i la dispersió de l’escassa població, els establiments comercials són de dimensions reduïdes i molts d’ells són les característiques botigues de muntanya. Les activitats comercials es concentren principalment a Sort, Esterri d’Àneu i Rialb, i més de la meitat dels comerços són botigues d’alimentació.
Les tradicionals formes de transacció de la comarca eren les fires i els mercats. De fet, ja hi ha notícies que daten del final del segle VIII i el començament del segle IX, moment en què s’esmenta la concessió que féu el comte de Pallars per a celebrar mercat dins les terres del monestir de Gerri de la Sal. En aquesta població havia estat tradicional fer mercat els dissabtes. Actualment l’únic mercat que se celebra durant tot l’any és el de Sort, que es fa els dimarts; és també un mercat força tradicional, ja que fou concedit el 1818 per Ferran VII. Durant els mesos d’estiu també se celebra mercat els dijous a Espot i els diumenges a Esterri d’Àneu.
Les fires de la comarca tradicionalment havien estat ramaderes i se celebraven a la tardor o a la primavera, èpoques en què els ramats baixaven a les pastures de la Catalunya Central, o quan pujaven en busca de les pastures d’estiu a la muntanya. S’havien celebrat fires a Sort, Tírvia, Rialb, Llavorsí, Llessui, Esterri d’Àneu i Gerri de la Sal, principalment de caràcter ramader, el qual desaparegué en bona part amb el desenvolupament de la mecanització de l’agricultura. Actualment les fires tenen sobretot un caràcter folklòric. A moltes d’aquestes fires, s’hi exposen productes artesanals tals com salers, formatgeres, figuretes de fusta, estris relacionats amb feines del camp, a més de l’elaboració de productes com els embotits, tot plegat comporta una sortida comercial com a productes típics. A Sort se celebra al final del mes d’abril la Fira de la Vaca Bruna. També en aquesta vila se celebra des del 1989 per Sant Joan la Fira d’Artesania, que des del 1990 inclou la Xollada d’Ovelles a l’Antiga. I ja el 1988 es començà a recuperar també la tradicional Fira de Novembre, que té lloc el primer cap de setmana de novembre. Esterri d’Àneu és l’altre centre firal de la comarca; en aquesta vila se celebra la Fira de la Pasqüeta el primer diumenge després de Pasqua, la Fira de Santa Teresa el cap de setmana més proper al 15 d’octubre, la Fira de Santa Caterina el 18 de novembre i la Fira de Sant Joan. A Tírvia el 23 d’octubre es fa la Fira de Tardor, és una fira de bestiar.
Els serveis, generalment, es concentren a les poblacions més importants. Pel que fa als serveis sanitaris, la comarca no disposa de cap centre hospitalari i el més proper és el que hi ha a Tremp (Pallars Jussà). No obstant això, a Sort hi ha un centre d’atenció primària (CAP) i un centre de la Creu Roja. Pel que fa a l’ensenyament hi ha algunes escoles públiques de primària en alguns dels municipis de la comarca com Llavorsí, Tírvia o Rialb entre d’altres, no obstant, es disposen de dos centres que tenen cobert l’ensenyament fins a batxillerat, un a Sort i l’altre a Esterri d’Àneu. Quant a equipaments esportius gairebé tots els municipis disposen d’alguna instal·lació, majoritàriament pistes de tennis i pistes poliesportives, tot i que, en general, el nivell d’equipament esportiu és baix. A Sort hi ha el Camp de regates l’Aiguerola. D’altra banda, l’esquí és l’esport d’hivern per excel.lència i el més popular entre la població local. Cal destacar les diferents estacions d’esquí repartides arreu de la comarca com les estacions d’esquí nòrdic de Virós-Vallferrera (Llavorsí) i Tavascan-Pleta del Prat (Lladorre), l’estació d’esquí alpí d’Espot Esquí (Espot), la de Port Ainé (Rialb) i Tavascan-Pleta del Prat. L’estació de Llessui tancà la temporada 1990-1991.
El turisme
La manca d’aigües termals i de bones comunicacions apartaren el Pallars Sobirà del primer turisme pirinenc a la darreria del segle XIX i la comarca també quedà fora del moviment excursionista cientificoromàntic del començament del segle XX. De fet, el turisme no tingué un paper destacat dins el marc econòmic de la comarca fins a la dècada del 1960. La construcció d’estacions d’esquí i l’aparició dels primers hotels moderns són la primera pedra d’un sector en el qual hom posà moltes expectatives.
Un dels atractius més destacables del Pallars Sobirà és el paisatge. La comarca disposa de paratges verges dels quals es pot gaudir des de diferents perspectives, com són l’excursionista, la naturalista-científica i l’esportiva. El gran encert del sector ha estat promoure la comarca tant a l’hivern com a l’estiu, si bé la manca d’alternatives lúdiques li ha restat capacitat amb relació a altres zones de muntanya.
El turisme d’hivern es basa principalment en les persones que vénen a la comarca a esquiar. L’esquí ha donat la possibilitat d’explotar un turisme gairebé de masses amb unes disponibilitats econòmiques importants. A la comarca, com ja s’ha comentat, hi ha diferents estacions d’esquí alpí i d’esquí nòrdic. La primera de les estacions que es construí fou la de Llessui, al terme de Sort, la qual començà a promoure aquest esport a la comarca a partir del 1967.
La promoció del turisme de muntanya a l’estiu és un fet social força recent. L’allunyament de les aglomeracions dels punts turístics de la costa vers la tranquil·litat i la pau de la muntanya han estat els principals elements per a atreure aquelles persones que en època de vacances busquen descansar.
El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és un atractiu turístic que ofereix al visitant un dels paisatges pirinencs més importants i la possibilitat de conèixer cadascun dels seus racons. L’escalada i l’excursionisme són els esports per excel·lència del Parc. Dins el mateix Parc hi ha quatre refugis: l’Ernest Mallafré; el Josep Maria Blanc, el Xalet d’Amitges i l’Estany Llong. Però al Pallars Sobirà s’hi poden fer moltes altres activitats, des de l’excursionisme tradicional fins a la pràctica d’esports d’aventura. No es pot deixar tampoc d’esmentar la riquesa monumental de les valls.
A partir de la dècada del 1960, que se celebrà el primer Ral·li Turístic Esportiu Internacional de la Noguera Pallaresa, es començà a desenvolupar la pràctica del piragüisme a la comarca. Tanmateix, els esports d’aigües braves no han tingut una repercussió popular fins que no han arribat les modalitats americanes del rafting o l’hidrotrineu. Actualment hi ha una sèrie d’empreses que ofereixen la possibilitat de realitzar aquestes modalitats d’esports, a més d’altres, com el descens de barrancs, el parapent, el salt de pont o bé passejades a cavall.
L’oferta d’allotjament de la comarca és força repartida arreu del territori a conseqüència de la diversificació de l’oferta turística. Hi ha diversos hotels, pensions (la majoria són establiments familiars de reduïdes dimensions), càmpings i residències de cases de pagès, (aquestes han experimentat un augment força significatiu els darrers anys per l’impuls del turisme rural). Cal fer esment també dels refugis de muntanya, que han estat un dels allotjaments tradicionals per als excursionistes i els escaladors.
La cultura i el folklore
L’activitat cultural de la comarca és dinamitzada per un seguit d’associacions i centres culturals, que organitzen diverses activitats. Destaquen l’Associació Cultural a Gerri de la Sal, que organitza el Festival Internacional de Música, el Consell Cultural de les Valls d’Àneu, que publica la revista “Arnica” i la Casa de Cultura a Esterri d’Àneu. Hi ha altres grups de caràcter folklòric i associacions corals i esbarts, com ara l’Orfeó Veus de Muntanya d’Enviny a Sort, la Coral Pirineu d’Esterri d’Àneu i el Grup de Fallaries d’Isil a Alt Àneu.
Entre les activitats esportives mereix un esment especial el piragüisme, que hom ha promogut amb el Descens de la Mare de Déu d’Agost i el Ral·li Internacional de la Noguera Pallaresa de Piragüisme. L’Escola de Piragüisme de Sort constitueix la base dinamitzadora d’aquest esport. També cal destacar els esports d’aventura, amb entitats com el Club Ràfting Llavorsí. D’altra banda, l’esquí és l’esport d’hivern per excel·lència.
A la comarca hi ha l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, que té la seu a la Casa Gassia d’Esterri d’Àneu i que és sota la direcció del Consell Cultural de les Valls d’Àneu. Aquest museu és una mostra etnogràfica de la vida d’aquestes valls. L’Ecomuseu, a diferència dels museus tradicionals, no es reclou en un edifici sinó que s’estén pel territori. És format per quatre centres: la Casa Gassia, la serradora hidràulica d’Alós d’Isil, el conjunt monumental de Son i el monestir benedictí de Sant Pere del Burgal d’Escaló. El mateix Consell creà el 1988 l’Arxiu Històric d’Esterri d’Àneu. També cal destacar l’Arxiu Històric Comarcal de Sort i a més el Museu de la Serradora i Molí Fariner d’Àreu (Alins de Vallferrera).
A més de les festes majors, que tots els nuclis habitats de la comarca encara celebren, de les festes tradicionals més ben conservades destaquen les celebracions de la nit de Sant Joan, les més populars de les quals són les festes de les Falles d’Isil (Alt Àneu). Cal assenyalar també festes tan tradicionals com el Carnestoltes de Sort amb el ball de la Passa o la Processó dels Jueus el Divendres Sant a Esterri d’Àneu. Hi ha altres celebracions que tenen un origen més recent però que també destaquen en el calendari folklòric, com ara la festa dels Veïnats o el Dansàneu (cicle de dansa tradicional), ambdues a Esterri d’Àneu.
Una de les manifestacions més populars, però,són els aplecs. Entre d’altres, cal fer esment del de la Mare de Déu d’Arboló de Soriguera (l’1 de maig), el de la Mare de Déu del Soler de Sort (l’1 de maig), el de Sant Maurici d’Espot (el 15 de maig), el de la Mare de Déu de les Ares a Sorpe (Alt Àneu, el 7 de juliol) i el de la Mare de Déu de les Neus a Àrreu (Alt Àneu, el 5 d’agost), el de la Mare de Déu de Biuse a Llavorsí (el segon diumenge de maig), el del santuari de Sant Miquel a Rialb (el segon diumenge de maig) i el de la Mare de Déu de la Muntanya, a Rialb (el Dilluns de Pasqua).
La història
La prehistòria i l’antiguitat
El coneixement que tenim del Quaternari és molt escàs. Malgrat la gran erosió postquaternària, l’alçada del relleu indica que una gran part de la comarca degué constituir una zona periglacial, de difícil circulació, i, en efecte, no s’han trobat testimonis d’hàbitat de l’època. L’inici de la prehistòria al Pallars Sobirà no és constatat fins a l’edat del bronze. Aleshores hi ha una aportació de població, d’origen forà, constituïda per pobles d’economia ramadera i transhumant provinent de les altes valls del Segre i que, passant pel port del Cantó, s’instal·len a la comarca, on introdueixen una nova forma de vida econòmica i un nou ritual funerari, l’enterrament en dòlmens. També en aquesta època, a la primeria de l’edat del bronze, s’introdueix aquest metall, present als aixovars dels sepulcres: anelletes, punxons i braçalets. Altres objectes representatius d’implantació forana són les ceràmiques del tipus campaniforme incís i de l’apèndix de botó.
Aquests sepulcres en dòlmens es concentren a la riba dreta de la Noguera Pallaresa, tocant ja al Pallars Jussà, a les terres de Peracalç i Peramea. Aquesta època, representa al Pallars Sobirà el moment de plenitud de l’hàbitat durant la prehistòria, situació que perdurarà durant el bronze mitjà i final, com és documentat a la pleta del Comte i a la roca del Moro, a Gerri de la Sal, amb enterraments i ceràmiques que evidencien l’existència d’un bescanvi cultural, tant septentrional com meridional.
D’un moment avançat de l’edat del bronze són les troballes de Beranui, consistents en una necròpoli de camp d’urnes, amb enterraments d’incineració, de marcat caràcter indoeuropeu, que demostra encara una influència continental. La comarca, en canvi, sembla que es mantingué al marge del fenomen que coneixem per iberització.
Exceptuada la menció d’Aeso, l’actual Isona, al SE de la Conca de Tremp, de les terres de l’extrem NW de Catalunya, situades més enllà de la serra de Montsec, no es tenen notícies pels autors antics. Tanmateix, el Pallars Sobirà segurament degué ser habitat per algun dels pobles pirinencs que coneixem per les fonts i dels quals es desconeix amb exactitud el territori, els airenosis —que pel nom es localitzen a la Vall d’Aran, bé que pel fet d’haver-se oposat al pas d’Anníbal pels Pirineus, probablement realitzat per la vall del Segre, també sembla que degueren ocupar les terres del vessant meridional de la carena—, els ceretans —de l’alta vall del Segre, bé que segurament amb un territori més ampli d’acord amb les notícies que en donen Estrabó i Plini— o algun altre ètnicament emparentat amb aquests. Els estudis toponímics de J. Coromines han permès de saber, però, que, com a la resta dels Pirineus, es tractava d’una població de parla basca o bascoide i que aquesta llengua es mantingué al Pallars Sobirà durant molt de temps, fins a la meitat de l’època medieval, bé que progressivament romanitzada i arraconada cap a les terres més altes de la comarca. L’últim refugi d’aquesta parla moribunda foren les valls de Cardós, Ferrera i, sobretot, d’Àneu, amb les de Cabdella, Boí i l’alta i mitjana d’Aran, zona que constituí un illot de parla basca quan aquesta ja havia desaparegut de la resta dels Pirineus centrals i orientals. Escasses notícies proporcionades pels autors antics i per l’epigrafia llatina, completades en alguns aspectes per la documentació altmedieval, permeten de saber que la població pirinenca tenia una economia fonamentalment ramadera, probablement compaginada amb una agricultura de rompuda, i una estructura social molt diferent de la romana, segons sembla pel tipus de gentilicis, i amb un destacat paper de la dona.
El Pallars Sobirà, com també la veïna Andorra, a penes ha proporcionat materials romans, i és la zona de Catalunya més pobra en troballes d’aquesta època. No s’hi coneix cap nucli de població, bé que algunes antigues notícies de troballes a Sort, però no corroborades, i el gran valor estratègic del lloc fan pensar que probablement hi hagué un petit nucli de població. Només coneixem, amb seguretat, unes poques troballes numismàtiques, un as d’August de la seca de Tàrraco, a la Vall de Cardós, i un solidus d’imitació de Sever III, un dels últims emperadors de l’Imperi d’Occident, a la Vall d’Àneu, però amb un notable interès per al coneixement de la comarca, sobretot per llur datació.
L’accentuat aïllament geogràfic del Pallars Sobirà féu d’aquesta comarca una zona marginal de la romanització i molt poc afectada per aquesta, cosa que és corroborada per la pobresa de les troballes i que explica la llarguíssima pervivència de la llengua autòctona. Tanmateix, no es pot pensar que escapés a l’autoritat romana, car ja des d’època republicana, particularment des de la guerra sertoriana, es constata una decidida i creixent intervenció i presència de Roma als Pirineus. Pel que fa concretament a la zona de la carena que ens ocupa, sabem pels autors antics que l’any 72 aC Pompeu, abans de retornar a Roma, un cop mort Sertori i dominada Hispània, baixà els derrotats partidaris d’aquell general —vectones, arrebaci i celtiberi, segons sant Jeroni, o vascones, segons sant Isidor de Sevilla— dels cims dels Pirineus, on s’havien refugiat, concedint-los la pau i agrupant-los en una ciutat, Lugdunum Convenarum, l’actual Sent Bertrand de Comenge, a l’alta vall de la Garona. Tampoc no es pot pensar que els Pirineus centrals estiguessin tancats a la comunicació entre ambdós vessants: una inscripció de Lugdunum Convenarum, de cap al segle II, fa referència a la reconstrucció d’una statio splendidissima vectigalis XL Galliarum, uns burots de la duana existents entre les Gàl·lies i Hispània, que evidentment s’ha d’explicar a partir de la utilització a l’època romana dels seculars camins que unien els dos vessants dels Pirineus centrals, a través de la Vall d’Aran, no aptes per a un gran comerç però sí per al trànsit humà i pecuari. D’altra banda, uns topònims (staciones) coneguts per la documentació altmedieval permeten de suposar l’existència d’un camí organitzat a l’època romana entre el Pallars Sobirà i l’Alt Urgell, per la ruta actualment seguida per la carretera que uneix Sort i la Seu.
L’alta edat mitjana
La formació del comtat de Pallars
La situació reclosa i la difícil comunicació de la comarca en el temps de les dominacions visigòtica i sarraïna del Principat expliquen que no es coneguin aquí testimonis patents d’ambdues èpoques, del segle V a la fi del segle VIII. Els habitants del lloc, més o menys cristianitzats (funcionava ja algun monestir abans de l’ocupació sarraïna, com els de Gerri, Senterada o Santa Grata, Sant Pere d’Àneu i Sant Esteve de Perabella, al Pallars Sobirà, i potser els de Sant Fruitós de Balestui i Sant Vicenç d’Isona, al Pallars Jussà), quedaren automàticament sotmesos als nous amos del país, com a part de la Frontera Superior del domini àrab, a partir de l’inici del segle VIII, bé que sense cap establiment de nova gent. Abadal, el qui millor s’ha plantejat els orígens històrics dels comtats de Pallars i Ribagorça, diu que el nou domini sarraí degué consistir pràcticament en el pagament de l’impost de capitació i possibles càrregues territorials sota el comandament de caps indígenes, sovint successors directes de les autoritats locals d’època visigòtica.
L’aïllament del país deixà el Pallars al marge de les implicacions de la fracassada campanya de Carlemany del 778 i la reacció d’Abd al-Rahman del 781 i només de retruc influirien aquí les lluites entre les clienteles d’al-Husayn i de Sulayman, que tingueren com a conseqüència l’estat caòtic de la Frontera Superior, circumstància que aprofitaren els comtes de Tolosa per iniciar la seva ofensiva i la política d’intervenció directa al Pallars i la Ribagorça, amb el comte Guillem I, després de la presa de Barcelona (801) o en tot cas abans de retirar-se a la vida monàstica el 806. Així sembla desprendre’s del primer document de Gerri del 807, en temps ja del seu successor, el comte Bigó (806-814), quan el prevere Espanell parla de la seva església de Sant Vicenç, el monestir de Gerri de la Sal, en funcionament normal, dintre el seu alou personal, amb una comunitat de cinc membres.
El territori del pagus o comtat Paliarensis, protegit per les barreres naturals de Collegats i, més al S, de Montsec, era molt més protegit i estable que no el veí i germà comtat de Ribagorça i per això als comtes els calgué només d’establir punts fortificats, com el castell d’Orrit, en el lloc de contacte amb la Ribagorça per a assegurar la seva defensa davant les escomeses dels sarraïns del Lleidatà, que sovint assolaren el sector ribagorçà.
Al període de temps que va de l’inici del segle VIII als volts de l’any 840, quan el país estava sota l’administració directa de la casa de Tolosa, no sembla que la tasca repobladora hagués traspassat l’estret de Collegats. Això explica que la suposada acta de consagració de la catedral d’Urgell del 819 pugui donar una llarga llista de parròquies del Pallars Sobirà, mentre que del Pallars Jussà només fa esment de Santa Maria, al lloc dit Trimplo (llatinització de Tremp), lloc que no trobarem organitzat fins al segle XI.
La prova que la repoblació s’havia aturat entorn de Collegats està en la concessió que el comte i marquès tolosà Frèdol (848-852) va fer el 849 al monestir de Gerri confirmant-li les aprisions fetes al seu comtat, cosa que indica que encara era possible aleshores d’adquirir terres sense amo. De tota manera, vers el 840 ja es començaven a ocupar terres a la part superior del Pallars Jussà o Conca de Dalt, com ho indiquen notícies documentals referents a Toralla i Rivert (840) i a Eroles (893); cal, però, esperar el segle següent per trobar notícies directes sobre la clara recuperació del Pallars Jussà (Puigcercós el 941, Pessonada el 954, Hortoneda el 958, Tendrui el 962 i Salàs el 994). Sobre Tremp, les notícies directes, després del sospitós esment del 839, no començaran fins el 1079.
Inicialment les terres recuperades de Pallars i Ribagorça es van adscriure a la diòcesi d’Urgell, de la qual haurien depès ja en els temps visigòtics. El 872 tingué lloc un fet transcendental per al Pallars: aprofitant la mort violenta de Bernat II de Tolosa (863-872) a mans d’un comte rival de la casa tolosana, Ramon, un personatge, que hom creu fill del comte Llop I de Bigorra i d’una dona de la casa comtal de Tolosa, es proclamà comte independent de Pallars i Ribagorça, trencant així la subjecció tradicional a Tolosa.
Amb Ramon II de Pallars-Ribagorça —considerat successor de Ramon I de Tolosa (852-863)— comença la història dels comtes autòctons de Pallars. Ramon II, per afermar la independència dels seus territoris, cercà l’aliança del membre dels Banū QasĪ Muh.ammad ibn Llop, senyor de Lleida i Saragossa. Més tard hagué de suportar incursions àrabs dels governadors de Lleida i d’Osca, que li arrabassaren diversos castells del sector central de Ribagorça (Roda i Montpedrós) i fins de Pallars (Sarroca de Bellera, la Mola de Baro i Castissent). En una d’aquestes incursions (904) caigué presoner el seu fill Isarn. El 888, aprofitant l’elecció anticanònica d’Esclua, bisbe intrús d’Urgell, féu consagrar Adolf com a bisbe dels seus territoris de Pallars i Ribagorça. Tot i la ràpida fi del cisma d’Esclua, deturat el 890, Adolf fou considerat bisbe de Pallars i Ribagorça fins el 920. Més tard, aquest bisbat rebrotaria encara amb Ató, fill del comte Ramon II, que s’intitulà bisbe de Pallars, Ribagorça i Sobrarb en 939-49, fins a la seva mort. El Pallars restà sempre més subjecte a la diòcesi d’Urgell i no se’n separà ni el 956, quan es creà de manera ja definitiva el bisbat de Roda de Ribagorça.
En morir Ramon II vers el 920, els seus fills es repartiren l’herència: Isarn I i Llop I governaren Pallars com a comtes sobirans, mentre que els fills Unifred I, dit Bernat, i Miró I governaven Ribagorça. Així es trencà la unió inicial d’ambdós comtats i s’originaren les complicades llistes de comtes, pels cogoverns i les successions simultànies o successives de diferents fills en els respectius comtats.
Isarn I va viure fins el 948 i el succeí el seu fill Guillem I, que morí vers el 950, sense successió coneguda; Llop, en canvi, que havia mort cap al 947, va deixar quatre fills i una filla, sota la regència de la seva muller, Goldregot de Cerdanya. D’aquests fills, tres (Ramon III, Borrell I i Sunyer I) governaren conjuntament el comtat, que acabà, però, sota el govern únic de Sunyer I. Aquest, casat en segones núpcies amb Toda I, comtessa de Ribagorça, governà com a consort també el comtat de Ribagorça i, en el seu temps, el 1006, ‘Abd al-Malik envaí les seves terres de Pallars i Ribagorça. En morir Sunyer I l’any 1011, Ribagorça va deslligar-se de nou de Pallars i els seus dos fills Ramon IV i Guillem II, que havien exercit funcions de govern en temps del seu pare, es partiren els dominis i s’originaren les dinasties i els comtats de Pallars Sobirà i de Pallars Jussà.
La baixa edat mitjana
El comtat de Pallars Sobirà
La partició del territori del Pallars entre els fills del comte Sunyer I no corresponia pas a la moderna divisió comarcal. Guillem II, que senyorejà el comtat de Pallars Sobirà des del 1011, territori que aleshores incloïa la Vall de Boí, estenia també la seva jurisdicció sobre un bon sector de terres de la Conca de Dalt, com Salàs, Rivert, Santa Engràcia i Toralla, i els seus vescomtes, els Vilamur, senyorejaven la Pobla de Segur, mentre que la part superior del Pallars Sobirà (la Vall d’Àneu, la Vall Ferrera i possiblement la Vall de Cardós) pertanyia al comte Ramon IV, iniciador de la dinastia de Pallars Jussà.
Una divisió tan poc racional forçosament havia de portar conflictes, i aquests esclataren sobretot amb el comte Ramon V de Pallars Jussà (1047-98), fill i hereu de Ramon IV, i amb Artau I de Pallars Sobirà (1049-81), fill segon de Guillem II de Pallars Jussà i successor del seu germà Bernat (1035-49). Després de molt temps de brega, es féu una primera concòrdia a l’abril del 1064 per la qual Ramon V va donar a Artau I tot el que posseïa a la Vall d’Àneu i va rebre en compensació la Vall de Boí; aquesta concòrdia fou seguida per d’altres que anaren perfilant l’àmbit tradicional dels dos comtats els anys 1079, 1094 i 1095, aquests ja entre Ramon V i el fill d’Artau, el comte Artau II (1081-1124).
Centrant-nos només al comtat de Pallars Sobirà, es constata d’antuvi que aquest era el menys ric i menys poblat i sense cap perspectiva d’eixamplament territorial. Tanmateix, pel fet de ser el més protegit per la disposició del relleu, fou el que suportà menys ràtzies dels sarraïns i les cobejances dels comtes veïns i per això pogué subsistir i mantenir la seva independència fins el 1488.
Els primers comtes, els quatre Artaus (el darrer, Artau IV morí el 1182) mantingueren inicialment bones relacions amb el casal de Barcelona, i fins Artau I es declarà feudatari de Ramon Berenguer I. Fill d’Artau I i de Llúcia de la Marca, germana de la comtessa Almodis de Barcelona, fou el bisbe, i sant, Ot de Pallars, que regí la diòcesi d’Urgell entre el 1095 i el 1122. Aquests comtes, amb centre i residència a Sort, tingueren una actuació pacífica i poc accidentada. Mort Artau IV, el succeí el seu fill Bernat II (1182-99), succeït aviat per la seva germana Guilleuma I de Pallars Sobirà, que vers el 1210 es casà en segones núpcies amb el vescomte Roger II de Coserans, el qual, com que no tenia fills, vengué el comtat en 1229-31. Així s’entronitzà en el comtat de Pallars Sobirà la dinastia dels Comenge o Coserans.
Els nous comtes practicaren una política molt més intervencionista i Roger II de Pallars (1234-56), fill de Roger I, adquirí notables béns a Berga pel seu casament amb Sibil·la de Berga o de Saga. Arnau Roger I (1256-88), fill dels anteriors, començà una llarga lluita amb els vescomtes de Coserans, que pretenien la titularitat del comtat de Pallars Sobirà, i ell i el seu fill Ramon Roger I (1288-94) veieren el seu territori envaït per tropes gascones. Aquesta lluita contra els gascons de Coserans i de Foix durà fins després del 1332 i féu que els comtes de Pallars s’acostessin més a la casa reial catalanoaragonesa, la qual en diferents ocasions, en temps de la dinastia dels Comenge-Coserans i dels Mataplana, els ajudaren, especialment els reis Jaume II i Alfons III.
Les relacions dels comtes de Pallars Sobirà amb el casal de Barcelona començaren en temps de Jaume I, quan aquest nomenà Arnau Roger I de Pallars tutor dels comtes d’Urgell Ermengol X i Àlvar. Més tard, Arnau Roger I participà en les revoltes nobiliàries contra Jaume I i Pere II i fins fou empresonat a Barcelona per les tropes reials el 1280, però aviat es reconcilià amb el rei Pere i l’ajudà en la lluita de defensa de l’Empordà del 1285.
La tercera dinastia dels comtes del Pallars Sobirà començà el 1294, quan heretà el comtat Sibil·la I de Pallars, filla d’Arnau Roger I, casada amb el baró Hug de Mataplana. El seu fill Arnau Roger II (1328-43) i els seus successors, una saga d’Arnaus Roger, Hugs Roger i Ramons Roger, actuaren sempre al costat dels reis del casal de Barcelona en totes les campanyes i els afers del país. Ramon Roger II (1343-50), comte de Pallars i baró de Mataplana, fou un dels homes de més confiança de Pere el Cerimoniós, a qui serví fidelment en totes les seves campanyes. Hug Roger II (1369-1416), casat amb Blanca de Foix-Castellbò, serví com a camarlenc i conseller de l’infant Joan, després rei, i Martí l’Humà. Mort aquest, defensà la candidatura de Lluís d’Anjou o de Nàpols, però després del compromís de Casp prestà obediència a Ferran d’Antequera i lluità contra el comte Jaume II d’Urgell. Arnau Roger IV (1424-51), que havia estat lloctinent de Sicília, usurpà els béns dels Foix-Castellbò i topà amb els Bellera, als quals el 1436 despullà de llurs castells, fet que encengué una guerra entre Joan I de Foix, que ajudava els Bellera, en la qual saquejaren moltes terres i poblacions del Pallars i del vescomtat de Castellbò.
Els dominis dels comtes de Pallars dintre el Pallars Sobirà, amb algunes possessions que també tenien al Pallars Jussà, vers la Vall Fosca i Salàs, s’avaluaven en els fogatjaments de la segona part del segle XIV en uns 1 400 focs (uns 5 700 h). Una part important del comtat pertanyia als vescomtes de Castellbò, que el 1272 adquiriren Tírvia, la Vall Ferrera i la coma de Burg i, més tard, Joan I de Foix, vescomte de Castellbò, adquirí encara el vescomtat de Gerri (1426), Bellestar (1430) i Rialb i la Vall d’Àssua (1435). Un altre domini important era el dels Bellera, que comprenia prop de 400 famílies, el dels Erill, amb més de cent famílies, i altres petits dominis que pertanyien a l’Església i els nobles.
El darrer comte de Pallars, Hug Roger III (1451-91), com els seus antecessors, fou sempre un cap del partit pactista i com a tal defensor a ultrança de les llibertats i els privilegis de les classes dirigents de Catalunya enfront de la política autoritarista dels Trastàmara; per això, en esclatar la guerra civil contra Joan II, fou nomenat conestable i capità general de l’exèrcit de la Generalitat. Lluità contra el rei i contra els remences i, essent diputat del General pel trienni 1464-65, el 1465 caigué presoner de les tropes reials i passà cinc anys de captivitat. Un cop rescatat, el 1470 volgué continuar la guerra a ultrança contra el rei i per això la facció pactista l’expulsà de Barcelona. Firmada la capitulació de Pedralbes el 1472, es retirà al Pallars, on continuà lluitant amb els Castellbò i els senyors d’Urgell fins que Ferran el Catòlic encarregà al comte de Cardona la conquesta del Pallars, cosa que aquest féu el 1488. Hug Roger III s’alià encara amb el monarca francès per tal de recuperar els seus dominis, mentre la seva muller, Caterina Albert, resistia tres anys, fins el 1491, al castell de València d’Àneu. Condemnat a mort pel rei, passà a Itàlia a combatre a Nàpols contra les tropes de Ferran el Catòlic. Empresonat pel Gran Capità i conduït a Barcelona, el rei li commutà la pena de mort per la de presó perpètua, i morí aviat (1503) a la presó de Xàtiva.
Així acabà la història del comtat i dels seus comtes independents iniciada el 872. El 1491 finia el títol de comte de Pallars i en lloc seu es creà el títol de marquesat de Pallars, que Ferran II va concedir al seu conqueridor, Joan Ramon Folc IV de Cardona i d’Urgell, el qual des d’aleshores emprà sempre aquest títol unit al ducat de Cardona.
L’organització religiosa
Al segle XIII, quan s’organitzà la divisió religiosa de la diòcesi d’Urgell, ben coneguda des del 1279, les valls de Tírvia o antic Pagus Terbiense del segle IX es van constituir en un deganat amb seu a l’església de Santa Maria de Ribera, anomenat deganat de Cardós. En les visites que hi va fer realitzar l’arquebisbe de Tarragona en 1313-15 consta amb 34 parròquies —aleshores era parròquia, per exemple, Santa Maria de la Serra, prop de Farrera— totes ben conegudes, excepte una de dedicada a Sant Adrià, propera a Sant Martí de Ribera l’Aigua, parròquia aquesta que correspon a les ruïnes de Sant Martí del Pui, prop de Ribera de Cardós. En temps moderns (segle XVI) el vell deganat es va dividir entre l’oficialat de Tírvia, que al segle XIX esdevingué centre de l’arxiprestat de Tírvia i el de la Vall de Cardós.
Igualment l’antic Pagus Anabiensis, o d’Àneu, es constituí pel mateix temps en centre del deganat d’Àneu, que comprenia totes les valls d’Àneu, la principal i les secundàries, amb centre a l’antic monestir de Santa Maria d’Àneu, convertit des del segle XII en canònica augustiniana. L’arxiprestat d’Àneu modern es va crear a la parroquial de Sant Vicenç d’Esterri d’Àneu.
En canvi tota la part inferior del Pallars Sobirà figura des del segle XII integrada en el deganat de Montenartró, convertit en temps moderns (segle XVI) en l’oficialat i després arxiprestat de Sort. Segons les visites pastorals del 1314 i el 1315 el deganat de Montenartró tenia aleshores 36 parròquies, amb els antics monestirs de Sant Pere de Vellanega i el d’Oveix, i anava d’Arboló a Llavorsí. Sort era una de tantes parròquies sense cap prerrogativa en els temps medievals.
També es va crear al segle XVI l’oficialat de Gerri, que incloïa elsllocs o les parròquies de Gerri de la Sal i Enseu, Bernui, Peramea, Montcortès, Bretui, la Pobleta de Bellveí i Envall.
L’edat moderna
Durant tot el temps que subsistí el comtat de Pallars Sobirà, dit simplement de Pallars a partir de la incorporació del de Pallars Jussà a la corona el 1192, aquest tenia la capital i el centre administratiu a la vila de Sort, on els comtes tenien el castell. Per al regiment del comtat els comtes tenien un vescomte, intitulat originàriament de Siarb, perquè la seva dotació es trobava en aquesta vall, però que aviat (1135) prengué el títol de vescomte de Vilamur, per tal com la seva residència era en aquesta població de la vall de Siarb o de Soriguera. El títol i les seves possessions el 1386 es refongueren amb la casa comtal de Cardona.
Tot i que els comtes eren sobirans, el seu territori es considerava dintre l’alta sobirania de la casa reial catalano-aragonesa, cosa que explica que en crear-se les vegueries, a la fi del segle XII, tot el Pallars i la zona de l’Alta Ribagorça de l’esquerra de la Noguera Ribagorçana es consideressin de la vegueria de Pallars, bé que els veguers exercissin pràcticament la seva jurisdicció només al Pallars Jussà i els llocs de barons.
En crear-se el marquesat de Pallars a favor de la casa de Cardona, senyora ja del vescomtat de Vilamur, Sort continuà exercint la funció de capital i en aquesta població residia el procurador general del marquesat de Pallars, que hi tenia el seu tribunal. Les causes que feien referència a regalies o a nobles sotmesos al rei eren jutjades pel veguer de Pallars, que tenia el tribunal i la cort a Talarn. Per una concòrdia del 1491, al moment de prendre possessió del marquesat, el comte de Cardona va declarar que seguint els antics costums no imposaria nous tributs, els redelmes, als seus súbdits, sinó només la lleuda acostumada, a raó d’un escut per casa.
La vida del Pallars Sobirà va continuar reclosa per la manca de bones comunicacions durant molts segles; algunes valls, com la d’Àneu, la d’Àssua i la de Cardós i la Ferrera, tenien els seus consells propis, que unien l’administració eclesiàstica amb la civil i es reunien prop de l’església principal. Aquests consells de les valls, documentats entre els segles XV i XVIII, devien respondre a pràctiques dels primers temps comtals o anteriors. Una de les prerrogatives d’aquests consells era la d’encunyar moneda pròpia, a la manera de les pellofes de moltes col·legiates, que tenien també valor per a les transaccions normals. Són coneguts el diner de la Vall d’Àneu, el d’Escaló i altres.
En 1579-92 la penetració d’hugonots de la part francesa va portar fortes commocions al Pallars, que es reflectiren en una lluita generalitzada contra les bandes d’emigrats i la gent de ventura, que actuaven com a bandolers.
En la guerra dels Segadors (1640-52), el Pallars va prendre part decididament contra el rei de Castella i les tropes castellanes. Es va crear el terç del Pallars a raó d’un home per cada deu cases i fins es va encunyar moneda per pagar les despeses ocasionades pel manteniment del terç i les obres de defensa que es feren en diferents pobles.
Un fet important per al Pallars Sobirà fou l’obertura a partir del 1686 d’un pas per l’estret de Collegats, que estalviava la gran volta pels passos difícils de Sant Pere de les Maleses, obra duta a terme en dos anys per Isidre i Josep Berenguer, pare i fill, de la Pobla de Segur, que foren autoritzats a cobrar un peatge sobre les persones i els animals que utilitzessin el camí nou. Collegats fou sempre una barrera que en alguns moments pogué protegir el Pallars Sobirà d’invasions, però a la llarga, fins que no es féu la carretera que el salva, a la primeria del segle XX, féu que la gent de la Vall d’Àneu hagués de vendre la seva fusta cap a les terres de la Garona i Bordeus i que el ferro de les fargues de la Vall Ferrera, unes vuit fins al segle XIX, servís poc més que per a les eines i la ferramenta del país.
En la guerra de Successió el Pallars es va oposar des de bon principi al pretendent Borbó i es va adherir a la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria. Els fets bèl·lics, però, es van dur a terme al Pallars Jussà i no fou fins el 1713, quan la Conca de Tremp havia caigut sota les armes de l’exèrcit francès, que el general Moragues, que es trobava a Sort, intentà d’impedir l’accés de les tropes borbòniques al Pallars Sobirà. La caiguda de Barcelona (1714) féu inútil tota resistència i el 1716, com a fruit de les disposicions centralitzadores dels decrets de Nova Planta, s’abolí l’antiga sotsvegueria de Pallars i es creà el corregiment de Talarn, com a premi a la fidelitat d’aquesta vila a la causa de Felip V.
El 1719 les històries locals enregistren una invasió de tropes franceses al Pallars que exigiren forts impostos i deixaren els camins infestats de lladres i miquelets. En 1778-81 diversos pobles de la Conca van dirigir al govern central un memorial demanant que la carretera d’Artesa de Segre es prolongués fins a la Pobla, cosa que va trobar una forta oposició de la gent del Pallars Sobirà, que temia que amb l’obertura de la nova carretera el comerç de la Conca es desviaria cap a la comarca de la Noguera i restarien encara més isolats.
Els segles XIX i XX
En temps de la guerra contra Napoleó tota la comarca seguí la causa antifrancesa i s’adherí a la Junta del Corregiment de Talarn (1808), dirigida pel baró d’Eroles; les lluites, però, es van desenvolupar gairebé exclusivament al Pallars Jussà. En canvi, en l’època de les lluites carlines, especialment entre el 1835 i el 1838, hi hagué diferents accions bèl·liques entorn de Collegats, lloc de refugi i resistència dels carlins quan es veien acorralats. Fou notable una batalla a Gerri el 1838.
La mateixa dificultat d’accés és la que degué moure el governador Pascual Madoz a constituir a Ger- ri, el 1843, la Junta Provisional de Lleida, que donava suport al pronunciament del general Serrano. La nova divisió administrativa i judicial establerta pel govern liberal va adscriure el Pallars Sobirà a la província de Lleida i va crear el 1825 el partit judicial de Sort, amb una superfície de 1 695 km2 i del qual inicialment formaven part 36 municipis amb els seus agregats. Era un reconeixement de la tradicional personalitat del Pallars Sobirà, que de nou s’agrupava entorn de la seva antiga capital.
El tradicional aïllament del Pallars Sobirà va començar a pesar fortament sobre la població comarcal a mitjan segle XIX, quan les millores de les comunicacions a l’inici de la industrialització afavoriren les comarques veïnes, que actuaren com a pols d’atracció per als habitants de la muntanya.
Vers el 1880 hi hagué un inici d’esperança amb el projecte del tren internacional que havia d’unir Lleida amb Sent Gironç, a través del Pallars Jussà i del Pallars Sobirà (per sota el port de Salau). En diferents ocasions, en especial els anys 1891, 1904 i 1914, hi hagué moviments populars, mítings i entrevistes amb autoritats per a obtenir la realització del projecte, que tothom presentava com la solució única i radical contra el feixuc aïllament. L’èxit fou nul i el tren de Lleida a Sent Gironç no va arribar a Tremp fins el 1950 i a la Pobla de Segur l’any següent, on quedà detingut. En canvi, es va obtenir una línia regular d’automòbils des de Tàrrega, que el 1909 va arribar a Gerri i més tard a Sort i a Esterri d’Àneu.
El 1911 la companyia Regs i Forces de l’Ebre, coneguda per La Canadenca, va començar els seus treballs al Pallars; primer al Pallars Jussà, on va planejar i construir gradualment els pantans i les centrals de Sossís, Sant Antoni, la Pobla de Segur; després les de Gavet i dels Terradets; la Companyia Energia Elèctrica de Catalunya féu les de Cabdella, Molinos i després la de la Plana de Mont-ros; aquestes obres van proporcionar feina a gent de la comarca i sobretot forana, però no comportaven progrés a la vida tradicional. El Pallars Sobirà va haver d’esperar la dècada de 1950-60 per veure en territori seu la construcció dels salts d’Alós, d’Esterri, Llavorsí, Espot i Unarre a càrrec de la Hidroelèctrica de Catalunya; amb tot, la seva repercussió fou molt minsa.
La guerra civil de 1936-39, que va commoure la comarca i va ser causa de represàlies pels dos bàndols, anà seguida d’un període d’intensa activitat guerrillera (el maquis), que el 1944 intentà una invasió frustrada de la Vall d’Aran per enllaçar amb nuclis que actuaven a Sort i al S de l’estret de Collegats.
A desgrat de les promeses dels polítics, la situació empitjorà a partir del boom industrial espanyol iniciat al voltant del 1960. Hi hagué alguna realització, com la fundació de la Cooperativa Noguera-Flamisell per als productes agraris, però aviat la marginació de la comarca fou causa del greu fenomen de l’emigració cap a centres industrials, especialment vers Barcelona, accentuada des del 1964, i que provocà el despoblament de molts pobles de muntanya. Per això, entre el 1960 i el 1981 es fusionaren molts antics municipis. El 1966, el partit judicial de Sort, que conservava el record del Pallars Sobirà històric, es va fusionar amb el de Tremp, ciutat a la qual es traspassaren els serveis del jutjat de primera instància, que des del 1835 es trobaven a Sort.