Situació i presentació
La comarca del Baix Penedès és situada a la part sud-occidental del conjunt comarcal del Penedès (vegeu l’Alt Penedès). Té una extensió territorial de 296,24 km2, que es reparteix en 14 termes municipals. Limita, a llevant, amb les comarques del Garraf i de l’Alt Penedès, al N amb l’Alt Penedès i l’Alt Camp, a ponent amb l’Alt Camp i el Tarragonès i a migdia amb la Mar Mediterrània. La façana litoral fa uns 12,5 km de llargada i de la costa a l’interior la penetració màxima és de 22,5 km.
Els límits geogràfics no són gaire precisos, sobretot pels costats de llevant i de ponent. Per la banda de llevant hi ha l’obligada adaptació del límit comarcal a la separació entre les províncies de Barcelona i Tarragona, complicat per la sinuosa partió amb el terme de Castellet i la Gornal (Alt Penedès), que mig envolta el terme de l’Arboç (Baix Penedès) deixant, encara, l’enclavament de Can Vies entremig dels termes de Castellví de la Marca, de Santa Margarida i els Monjos i Castellet i la Gornal. La divisòria, doncs, no segueix ni una línia de carenes precisa ni cap altre accident geogràfic definit. A vora mar, l’estany de la Marmorta i el torrent del Mas del Pedró serveixen de línia divisòria, però per poc espai. Puja fins a l’antiga quadra de Vila-seca, on es troba amb el terme de Castellet, i torça cap a ponent seguint fins a Bellvei les altures de la serreta de Montpaó, amb una cota màxima de 222 m. A Bellvei migparteix el poble entrant en la depressió del Penedès. Al lloc de la Serra (140 m) es troba amb el terme de l’Arboç, que segueix en una gran part del seu perímetre, acompanyant per la banda NE el curs de la riera de Marmellar, des de la timba de Santa Bàrbara fins més enllà de l’autopista AP-7, a prop de l’àrea de serveis del Penedès, amb l’excepció del sortint de la Llacuneta, antiga possessió monacal de Santes Creus que fou integrada al terme de l’Arboç. Entrant al terme de Sant Jaume dels Domenys, aviat deixa el curs de la riera de Marmellar, primer dins de la comarca, i després ja per l’Alt Penedès. El límit comarcal segueix en direcció més o menys cap al N, pujant segons la divisòria de les aigües que van a la riera de Marmellar i a la riera de la Bisbal. Més amunt ja segueix el dilatat terme del Montmell, per on torna a entrar dins la comarca la riera de Marmellar, ara ja amb una altitud de 300 m, que es dirigeix tortuosament en direcció a ponent cap a la seva capçalera. La divisòria comarcal es remunta, seguint una alineació NW, fins al puig de l’Àliga, que és el punt més septentrional i més alt de la divisòria (698 m) i que serveix de fita a quatre termes: Torrelles de Foix, Pontons (ambdós de l’Alt Penedès), Aiguamúrcia (Alt Camp) i el Montmell (Baix Penedès). El límit baixa en direcció al pla de Manlleu (que és fora dels límits comarcals) prenent direcció a ponent, fins a prop de la Torre Milà, a 667 m, carenejant en direcció SW fins al pujol del Baró (562 m). Segueix el sortint de la caseria de Can Ferrer de la Cogullada (el Montmell) fins que troba, a ponent, una fita de tres termes (el Montmell, Aiguamúrcia i Vila-rodona). Aleshores retrocedeix fins on hi ha el trifini dels termes del Montmell, Vila-rodona i Rodonyà (368 m), al pujol dels Cocons. Segueix una carrerada fins a la plana de la Llàntia (378 m), des d’on es dirigeix en direcció meridional cap al coll de la Rubiola o de Santa Cristina. Un cop passat aquest, i a prop de la capella del mateix nom, va cap a ponent seguint l’antiga carrerada de Montblanc a Vilafranca del Penedès. Torna a prendre la direcció S per anar a trobar l’Hort del Papiol, i pel costat d’aquest va fins a la Morella. Aquí torna a tombar cap a llevant i, per la Pedrera i la serra de les Vinyes, arriba al camí vell de Masarbonès, on hi ha els termes de Bonastre, Masllorenç i Montferri. Continua aleshores cap al SW per la partida dels Plans i el bosc del mateix nom. A les envistes del Gatell pren altra vegada la direcció S fins al Mallol, i es dirigeix a l’E fins a la Mola, fita que separa els termes de la Pobla de Montornès, Creixell (del Tarragonès) i Bonastre. Des d’aquest punt continua cap a llevant fins als Quatre Termes, on convergeixen els municipis de Bonastre, Albinyana, el Vendrell i Roda de Berà (aquest del Tarragonès). A partir d’aquí es dirigeix de forma dreturera fins a arribar a la mar a la platja del Francàs, entre Berà i Coma-ruga.
L’orla marítima comarcal la constitueix una vora contínua, de sorres fines i poc fondes. Tres termes tenen sortida a mar: el Vendrell (6 km), Calafell (4 km) i Cunit (2,5 km). Hi aboquen les seves aigües, de ponent a llevant, la riera de la Bisbal, el torrent de la Corbatera, el torrent de Segur i el torrent de Cunit, a part el torrent del Mas del Pedró, que fa de límit amb la comarca del Garraf.
Dins el conjunt comarcal hom pot distingir diferents unitats físiques, que han condicionat formes d’ocupació per part de l’home també diferents. Al N, la comarca és ocupada per la serra del Montmell i els seus estreps, que componen el sector més meridional de l’anomenat Bloc del Gaià, conjunt de serres integrant de la Serralada Prelitoral Catalana. Les dificultats imposades pel relleu n’han fet una zona tradicionalment poc poblada. La part centreoriental de la comarca és la continuació sud-occidental del pla del Penedès. Es tracta d’un sector suaument ondulat, que ha facilitat l’establiment de nuclis de població gràcies als bons sòls agrícoles, a més de servir de pas a les grans línies de comunicació entre Barcelona i la costa mediterrània, i Barcelona i la vall de l’Ebre. La zona meridional és una plana que corre paral·lela a la mar i queda separada de l’interior pels estreps més occidentals de les Muntanyes de Garraf, excepte al Vendrell, on s’obre un pas cap a la depressió penedesenca. Aquesta plana és ocupada per una important activitat turística que troba el seu millor suport en la llarga línia de platges que constitueix la costa. Finalment, el sector occidental del Baix Penedès és format per una sèrie de relleus ondulats, d’escassa altitud, tradicionalment ocupats per conreus de secà, garrigues i pinedes.
Les divisions administratives
Els primers autors comarcalistes del final del segle XIX i començament del XX es pronunciaren per la unitat del Penedès, considerant com a tal el que havia estat l’antiga vegueria de Vilafranca. Font i Sagué, en la Determinació de les comarques naturals e històriques de Catalunya configurava un Gran Penedès que abastava —com la vegueria— del Llobregat al Gaià, deixant, entremig del Pla de Barcelona i el Penedès, el minúscul tascó de les costes de Garraf com si fos terra de ningú. Al N es reincorporava al Penedès tota l’antiga sotsvegueria d’Igualada i a ponent es revalidava la línia del Gaià des del Pont d’Armentera fins a Altafulla.
La designació de Baix Penedès aparegué, imprecisa, més aviat com un concepte diferencial purament topogràfic que no pas com una realitat comarcal definida. Així, segons el resultat de l’enquesta feta per la ponència de la Divisió Territorial de la Generalitat el 1931-32, van declarar pertànyer al Baix Penedès la gran majoria dels municipis adscrits als partits judicials del Vendrell i de Vilanova i la Geltrú. La creació del partit judicial del Vendrell fou una conseqüència lògica de la divisió provincial que s’establí l’any 1833. Aquesta divisió comportà el trencament de la unitat secular del Penedès, en migpartir-lo entre les províncies de Barcelona i Tarragona. La part del Penedès atribuïda a la província de Tarragona, forçosament separada del partit judicial de Vilafranca del Penedès, serví de base per a la formació d’un nou partit encapçalat per la vila del Vendrell, sens dubte la més important de tota aquella rodalia. Al partit judicial del Vendrell li foren assignats 25 termes, compresos els d’Altafulla, Torredembarra, Clarà i Creixell (Tarragonès). En canvi, els termes de Vila-rodona i Rodonyà es transferiren al partit judicial de Valls, i l’extens terme de Querol (Alt Camp) es passà al partit de Montblanc.
La Divisió Territorial de Catalunya establerta l’any 1936 topà amb el problema plantejat per la divisió del Camp de Tarragona en tres comarques encapçalades per Tarragona, Reus i Valls, respectivament. Com que s’atribuí una gran part del Camp a la comarca de Reus, calgué compensar les comarques de Valls (Alt Camp) i Tarragona (Tarragonès), de manera que s’efectuà una retallada del partit judicial del Vendrell, en fer correspondre la comarca del Baix Penedès a l’àrea de mercat d’aquesta ciutat.
Segons les divisions territorials de Catalunya del 1936 i del 1987, el Baix Penedès era format per 12 municipis. En plantejar-se la possibilitat de canvi de comarca per als municipis, diversos ajuntaments de l’Alt Camp varen demanar la incorporació al Baix Penedès. En la majoria dels casos estaven més interessats a formar part de la denominació vinícola del Penedès, a conseqüència de la problemàtica de la comercialització del vi al Camp de Tarragona, que no pas a integrar-se en la divisió comarcal del 1987. Només Bonastre i Masllorenç, abans del Tarragonès i l’Alt Camp respectivament, s’agregaren al Baix Penedès.
El marc físic
El relleu
Dins la comarca es poden distingir diversos sectors pel que fa a característiques físiques, que són marcades sobretot pel relleu.
Al N de la comarca, la serra del Montmell i els seus estreps és constituïda per calcàries compactes i dolomies juràssiques i cretàciques. Juntament amb aquests materials, a la part més septentrional ja apareixen extensions més reduïdes de calcàries i margues triàsiques. Aquests materials es disposen en plecs suaus de direcció NE-SW, la mateixa que pren el conjunt del Bloc del Gaià i el conjunt de la Serralada Prelitoral Catalana. Igualment, una falla en la mateixa direcció separa la serra del Montmell del bloc enfonsat de la plana penedesenca i determina un canvi sobtat del relleu. La morfologia del sector muntanyós és definida per vessants abruptes, valls estretes i freqüents cingleres. El relleu solament és més suau allà on afloren les margues triàsiques, com a la vall de la Juncosa.
De tota manera, el Montmell no assoleix grans altituds, ja que el punt més alt és la Talaia (861 m), i la carena principal es manté amb altituds progressivament inferiors (entre 600 i 800 m) a mesura que ens n’allunyem. El predomini del Montmell deriva de la seva posició de façana —amb vistes a la mar— de tot el Bloc del Gaià. Els seus pics serveixen d’orientació als pescadors, com ja abans havien servit als navegants. I val a dir que la gent de mar anomena les muntanyes a la seva manera: la Talaia del Montmell és "el Més Alt", el "turó del Castell" és la Dent del Montmell (781 m), i entremig hi ha "l’Esquena del Mular", perquè, tanmateix, el seu perfil arrodonit recorda la gran esquena del peix mular, o catxalot. La serra del Montmell és un dels espais naturals més importants de la comarca, i ha estat inclosa dins el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN).
Els estreps del Montmell solen mantenir altituds entre 400 i 600 m. Per la part oriental, fent costat a la riera de Marmellar, sobresurten els Navegants (635 m). Més a ponent, sota Marmellar, hi ha les Ventoses (582 m), el puig de Gomila (413 m) sota Sant Jaume dels Domenys, el puig de Tiula (400 m), el Sumoi (540 m), el Pi-sol (413 m), el coll de Vilafranca (454 m), el Cocó Llarg (392 m), Francàs (550 m) i els Cocons (406 m), tots ells contraforts immediats a la serra.
La plana central és constituïda per sediments miocènics en general molt més tous, com argiles i margues, amb alternances de gresos i conglomerats. Damunt d’aquests materials terciaris s’ha dipositat una capa de materials quaternaris amb un gruix que varia força segons l’indret, de manera que en alguns sectors desapareix, deixant en superfície el miocè. Tots aquests materials, tant els terciaris com els quaternaris, es disposen en capes horitzontals que han donat lloc a un relleu força planer, només trencat per petits turons on afloren capes més dures de conglomerats o gresos miocènics. Pràcticament tot el sector és situat per sota dels 200 m.
La zona litoral es compon dels estreps més occidentals de les Muntanyes de Garraf i una plana costanera formada pel peu de muntanya quaternari. Aquests relleus són molt modestos, ja que tan sols arriben a 207 m a Montpaó i 154 m a la Muga, al N de Calafell. Són formats sobretot per molasses, materials de tipus calcari però bastant menys durs que les dolomies o calcàries compactes, i s’exploten com a material de construcció o per a fabricar blanquet i ciments blancs.
Els turons davallen més o menys suaument fins a la plana costanera, on la dinàmica litoral havia creat nombrosos estanyols, com la Marmorta, a Cunit, i l’estany del Francàs, més enllà de Coma-ruga. El temps i la mà de l’home han anat eixugant aquestes maresmes que foren lloc de pas i fins de nidificació de molts ocells aquàtics. La línia de turons desapareix a prop del Vendrell, a la Muntanyeta, on dóna pas a la depressió penedesenca, que arriba vora mar per Sant Salvador, passant pel portell del Vendrell.
L’última unitat del relleu comarcal correspon al sector occidental. En aquesta zona predominen els materials durs, com les calcàries secundàries i les molasses terciàries, però estan situats a un nivell inferior al de les calcàries del Montmell, prou destacades sobre la plana central per a formar un desnivell d’uns 200 m en relació amb aquesta. El tipus de relleu que determinen aquests materials és d’un conjunt de turons de pendents generalment poc abruptes, amb zones més planeres. Les altituds màximes d’aquest sector són els 407 m de la serra del Quadrell, a Albinyana, i els 318 m de la Mola, a Bonastre.
Les aigües
El Montmell reparteix les aigües en tres conques principals. A llevant dóna sortida a la riera de Marmellar que entra i surt del límit comarcal, el qual és configurat pel tàlveg de la riera en part dels termes de Sant Jaume dels Domenys i l’Arboç. Aquests dos termes i el ja esmentat del Montmell són drenats, en la seva part més oriental, per l’esmentada riera, que aboca al riu de Foix, a prop de les Masuques, al terme de Castellet i la Gornal (Alt Penedès).
A la part central del terme del Montmell té la seva capçalera la riera de la Bisbal, que és el principal drenatge de tota la comarca del Baix Penedès, per mitjà dels seus nombrosos brancals, la majoria denominats torrent, rasa o sot. D’E a W els cursos més importants són: el torrent de Cornudella, el torrent del Gomila (que s’ajunta amb l’anterior a la Carronya de Baix) i el torrent de Llobets. El torrent de Llobets té la capçalera al puig de Llobets (302 m), al N de Sant Jaume dels Domenys, poble que voreja per la riba esquerra, i aigua avall deixa Llorenç del Penedès a la riba dreta; ja en terme de Banyeres, els torrents de Cornudella i de Llobets conflueixen i donen lloc al torrent de Banyeres, que, en la seva part baixa, es denomina torrent del Lluc fins a ajuntar-se amb la riera de la Bisbal al S de la vila del Vendrell.
El barranc de Sant Marc drena part del terme del Montmell (sectors de Sant Marc i Aiguaviva) i, travessant el congost de les Ventoses, entra al terme de Sant Jaume dels Domenys, que drena per la part occidental (Giminells, Torregassa i el Papiolet). Serveix de partió de termes entre Llorenç del Penedès, que queda a l’esquerra del torrent, i Santa Oliva (enclavat de l’Albornar), i s’ajunta amb la riera de la Bisbal o Tomoví (terme d’Albinyana).
La riera de la Bisbal té la capçalera als fondals del vessant meridional del Montmell, sota la carena de la Talaia al Castell, i pren direcció SW, que deixa a prop de la Juncosa del Montmell, on fa un tomb de noranta graus i es dirigeix a la vila de la Bisbal, acompanyant la carretera que uneix tots dos llocs. La Bisbal del Penedès i el Vendrell romanen a l’esquerra de la riera, la qual aboca a la mar per la platja de Sant Salvador. Per l’esquerra rep el torrent de la Costa, que també ve del terme del Montmell, segueix el Coll de Vilafranca i desaigua a la riera de la Bisbal al límit de l’Albornar amb el terme d’Albinyana; més avall, hi aboquen el barranc de Sant Marc i el torrent de Banyeres i, ja passat el centre urbà del Vendrell, rep el torrent del Mas Robert, que ve del límit amb el terme de Calafell. Aquesta branca principal de la riera de la Bisbal, de la Talaia del Montmell a la mar, té uns 19 km de curs.
Per la banda dreta, entre la Bisbal i les Peces, la riera de la Bisbal s’ajunta al torrent del Mas Tarragó, que aplega un ample ventall de rases i torrenteres i recull les aigües de l’extrem SW del terme del Montmell: fondals del Pi de les Tres Branques, amb capçalera a prop de la Juncosa, i del Masot, que ve del puig del Mas d’en Guerra (464 m). Entrant ja al terme de la Bisbal del Penedès, rep per l’esquerra dos torrents que porten les aigües pluvials del Francàs, al límit del terme. Per la dreta, uns altres dos torrents baixen les aigües del coll de la Rubiola i de Santa Cristina, com també les de la plana de la Llàntia. Més avall trobem el torrent de la Seguera, que té la capçalera al S de Masarbonès. Aquest torrent rep les aigües del torrent del Quadrell, procedent de l’obaga de la serra de Sant Antoni (Albinyana), i passa pel Quadrell, mas del qual pren el nom. Del mateix terme d’Albinyana procedeix el torrent dels Bancals, que contorneja el poble d’Albinyana pel costat de tramuntana i desguassa directament a la riera de la Bisbal, aigües avall de Tomoví, com també la Rasa Grossa, que desguassa pel barri de la França de la vila del Vendrell, i la Rasa Fonda, que s’ajunta a la riera no pas gaire lluny de la platja de Sant Salvador.
Hom pot dir que la riera de la Bisbal és el drenatge exclusiu de vuit dels termes de la comarca del Baix Penedès, i el parcial de quatre termes més. La conca hidrogràfica de la riera abasta una superfície de 184 km2, equivalent al 62% de la superfície comarcal.
Els termes de Cunit i Calafell queden al marge de la conca de la riera de la Bisbal i són drenats per torrents de poc curs i escassa importància, el més gran dels quals és el torrent de la Corbatera, procedent de Bellvei, que és l’eix hidrogràfic del terme de Calafell.
Finalment, cal tornar al terme del Montmell: a ponent de Sant Marc té la capçalera el torrent de la Pedrafita, que aflueix al Gaià a prop de Vilardida. Per la vora dreta rep les aigües del Maltorrent i els seus afluents, procedents tots del terme de Querol. Així, tota la part septentrional del terme del Montmell pertany a la conca del Gaià, amb uns 16 km2.
Tant els cursos principals com els seus tributaris de la xarxa hidrogràfica del Baix Penedès són intermitents i s’eixuguen del tot quan manca pluja. En altre temps algunes línies d’aigua es diu que eren de curs permanent, i algun antic molí fariner sembla donar fe que hi devia haver un cabal d’aigua superior al d’ara.
El Baix Penedès té aigües naixents al terme del Montmell —el més ric en fonts— i als termes d’Albinyana i de les vores de la riera de Marmellar. Al Montmell són conegudes les fonts de la Juncosa i d’Aiguaviva, sobretot la segona, ja que forma un gran estanyol. La natura calcària dels terrenys es presenta propícia a la ràpida infiltració de les aigües muntanyenques, les quals es corresponen amb les surgències i captacions dels termes de la plana, com Albinyana (Tomoví), Sant Jaume dels Domenys, Llorenç del Penedès, Santa Oliva i el Vendrell (Coma-ruga).
Tot això ha fet que tradicionalment s’explotessin les aigües subterrànies com a gairebé única font d’abastament. L’escassetat dels recursos hídrics comarcals, de tota manera, és clara i ho prova el fet que el regadiu no hi ha tingut mai un desenvolupament significatiu.
El Baix Penedès s’inclou majoritàriament dins l’àrea del Gaià i només els termes de Calafell, Cunit i una part del Montmell i l’Arboç s’inclouen dins l’àrea del Foix. Aquestes subconques, tanmateix, presenten una problemàtica semblant en els balanços recursos-demandes: hi ha un desajust entre aquests dos factors, ja que la demanda estimada supera clarament les disponibilitats existents, i provoca dificultats en l’extracció i el consum d’aigua.
Així, l’any 1988 s’estimava que en el conjunt de les dues àrees el total de recursos regulables era de 25 hm3⁄any. D’aquests, només n’eren disponibles 12, ja que la resta eren extrets de la subconca —aigua del pantà del Catllar cap a la refineria de Repsol i del pantà de Foix cap a Vilanova i la Geltrú–. Si tenim en compte que el consum urbà, industrial i agrícola era d’uns 21 hm3⁄any, el problema es presentava greu, amb un dèficit real de 9 hm3⁄any en el cas de considerar la demanda real més alta que el propi consum. Evidentment, l’àrea considerada, Gaià-Foix, és força més àmplia que el Baix Penedès, però cal tenir en compte que aquest constitueix una de les zones amb major concentració humana i industrial i que, per tant, els problemes d’abastament hi eren tan importants com a la resta, si no més.
Aquest dèficit hídric és sobretot producte del creixement demogràfic i econòmic experimentat pel Baix Penedès a partir dels primers anys de la dècada del 1960, amb les implantacions industrials i el desenvolupament turístic. El consum reduït d’aigua d’una zona essencialment agrària i relativament poc densa, com era la comarca abans d’aquesta data, es va multiplicar i va caldre donar resposta a les necessitats amb noves captacions d’aigua subterrània, atesa la manca de recursos superficials. L’augment desordenat de l’explotació dels aqüífers ha tingut efectes clars a les zones costaneres, on hi ha hagut un procés de salinització de l’aigua dels pous més propers a la línia litoral, de manera que n’ha disminuït considerablement la qualitat; a l’interior, s’ha produït un consum de reserves —és a dir, recursos subterranis no renovables a curt o mitjà termini — i un consegüent descens dels nivells piezomètrics, que en l’aqüífer més ric, el de les arenes de Santa Oliva, ha arribat a 2 m per any. Ha calgut portar aigua de l’Ebre mitjançant l’anomenat minitransvasament, per a poder resoldre el problema de l’abastament, especialment el dels nuclis costaners amb una creixent població estacional. L’aigua de l’Ebre ha passat a ser la font més important d’aprovisionament, si no l’única. De tota manera, el problema de la zona interior continua vigent.
Tota la comarca, exceptuant Calafell i Cunit, fou inclosa per la Generalitat en zones denominades de sobreexplotació d’aqüífers, on la concessió de noves captacions és difícil i on s’ha de procedir a ordenar les explotacions per tal d’evitar problemes a mitjà o llarg termini.
El clima i la vegetació
El clima del Baix Penedès no difereix gaire del de la resta de comarques costaneres catalanes. Cal remarcar que tota la comarca és oberta a la mar, i per tant hi ha una suavització de les temperatures, i que la serra del Montmell fa de barrera al límit N, de manera que el Baix Penedès queda protegit dels vents d’aquest component, a més de tenir un obstacle contra les masses d’aire humides de llevant que comporten un augment de les pluges.
La temperatura mitjana anual a la zona costanera és de 16°C, mentre a l’interior la mitjana anual es mou entre 15°C i 15,5°C, si exceptuem les parts més altes i obagues del Montmell, que tenen temperatures clarament inferiors per raó de l’altitud. L’oscil·lació tèrmica anual és escassa, a conseqüència de la proximitat de la mar.
La precipitació anual oscil·la entre 500 i 600 mm, amb un augment des de la costa cap a l’interior i d’W a E. La distribució anual de les precipitacions marca un clar eixut estival durant el mes de juliol i també un altre els mesos de gener i febrer, fet característic de la costa mediterrània peninsular. Els màxims anuals són de primavera —maig— i sobretot de tardor —setembre i octubre—, que és quan es poden produir aiguats molt intensos, de més de 100 mm diaris.
La combinació de temperatures i pluges evidencia un període de forta aridesa, l’estiu, amb un dèficit d’aigua important que, tanmateix, ho és menys que en altres zones costaneres com el Camp de Tarragona, a causa de la major pluviometria d’agost.
Dins el Baix Penedès cal distingir una zona més calorosa, marítima, on la vegetació té caràcter mediterrani meridional i on la comunitat vegetal clímax és la màquia de garric i margalló (Querco – Lentiscetum), i una altra zona, més interior, on, en estat natural, predominaria l’alzinar (Quercetum ilicis galloprovinciale). La vegetació d’aquesta darrera zona té, en general, caràcter mediterrani septentrional.
La vegetació meridional de la primera zona ocupa aproximadament una banda de terreny que va de la mar al Vendrell i reapareix, en forma discontínua i local, en alguns vessants assolellats de les muntanyes septentrionals, a baixa altitud. L’antiga màquia hi comprenia espècies meridionals, com són el margalló (Chamaerops humilis), representant europeu de la família tropical de les palmeres, l’ullastre o olivera silvestre (Olea europaea varietat sylvestris) i el garrofer (Ceratonia siliqua), que probablement només existeix nascut de granes procedents d’arbres cultivats. Les dues espècies dominants de la màquia són el llentiscle (Pistacia lentiscus) i el garric (Quercus coccifera), formadores de masses de vegetació denses i ombrívoles. Aquestes bosquines es troben fragmentades en petits bocins, entremig dels quals es fa la brolla de romaní i bruc d’hivern, amb tot un seguit d’espècies amigues de la calor; en indrets molt degradats o amb poca terra també s’hi fa el prat d’albellatge (Hyparrhenietum), que necessita molt de sol i que recorda pel seu aspecte les sabanes de l’Àfrica tropical.
En allunyar-nos de la mar o en passar a vessants obacs, exposats al N, aquest paisatge tan meridional es transforma progressivament en un paisatge també mediterrani però més septentrional, en el qual la vegetació principal seria l’alzinar, substituït gairebé a tot arreu per brolles i garrigues amb estrat superior de pi blanc o sense. Les pinedes de pi blanc han estat molt malmeses per les urbanitzacions, i sobretot pels incendis, molt freqüents als darrers decennis. Aquest fet ha comportat un augment dels roquissars i de brolles molt esclarissades, on és molt difícil deturar els processos erosius que comprometen seriosament la reconstitució d’aquelles formacions vegetals. Únicament a les obagues superiors hom pot observar alguns fragments importants de vegetació submediterrània amb roure valencià (Quercus faginea), boix i moltes altres plantes indicadores d’una relativa frescor.
El litoral del Penedès havia tingut una vegetació complexa i valuosa que incloïa camps de dunes i, sobretot, extensos aiguamolls salabrosos amb cirialeres (Arthrocnemum fruticosum, etc.).
Les comunicacions
El transport es beneficia d’una xarxa de carreteres de tot ordre, que no deixa incomunicada cap entitat de població. L’eix de les comunicacions comarcals és la carretera general de Barcelona a València (N-340), i és també remarcable la C-31 de Barcelona a Valls, que segueix la costa fins a Calafell i s’endinsa després vers el Vendrell i els termes d’Albinyana i la Bisbal del Penedès. La carretera local que uneix Sant Jaume dels Domenys, Llorenç del Penedès, Santa Oliva i el Vendrell és de les més importants entre les que són d’ús gairebé exclusivament comarcal. Travessa la comarca l’autopista de Barcelona vers Tarragona i cap a València (AP-7), que enllaça amb l’autopista AP-2, de Barcelona a Lleida i vers Saragossa, al terme de Banyeres del Penedès. En la dècada del 1990 la finalització de l’autopista anomenada de Garraf (C-32), entre el Vendrell i Barcelona, va contribuir a descongestionar els accessos entre la comarca i la capital catalana; aquesta autopista connecta amb la AP-7 pels volts de Sant Vicenç de Calders.
La segona meitat del segle XIX portà a la comarca del Baix Penedès l’extensió de la xarxa ferroviària, amb les línies de Barcelona a Tarragona per l’interior —que serveixen les viles de l’Arboç i del Vendrell— i de Barcelona a Valls per la costa, que serveixen les platges de Cunit, Calafell i Coma-ruga, amb el gran nus ferroviari de l’estació de Sant Vicenç de Calders. Aquest és el punt més important de la xarxa al S de Barcelona, ja que aquí se separen els trajectes des de la capital catalana cap a la vall de l’Ebre i Madrid —que continuen, en general, vers Valls— i cap a la costa mediterrània i el S de la península —per Tarragona—, a més de ser l’estació d’origen dels trens de rodalia. És previst que la línia de ferrocarril del TGV entre Lleida i Barcelona travessi la comarca pels termes municipals del Vendrell, l’Arboç i Bellvei.
La població
El poblament
El Baix Penedès presenta diversos sectors físics que històricament han influït tant en la presència humana, relacionada amb l’aprofitament dels recursos, com en les característiques dels assentaments. A la part més muntanyosa, el terme del Montmell, el poblament s’efectuà ja des d’antic en petits nuclis que se situaven a les valls més aptes per al conreu, com la Juncosa, Aiguaviva o Marmellar. El reduït aprofitament agrícola i la llunyania dels eixos de comunicacions van fer que aquestes entitats de població mai no assolissin grandàries notables. A aquests nuclis tradicionals cal afegir-ne de nous a partir de la dècada del 1960, com ara les urbanitzacions de segona residència, que formen taques disperses pel sector.
A la plana, l’estructura tradicional del poblament era també basada en petits nuclis força dispersos entre els camps de conreu, de manera molt similar a la veïna comarca de l’Alt Penedès. Amb el temps, especialment a partir del segle XX, els caps de municipi anaren prenent protagonisme davant dels agregats, com és el cas de les Peces a Albinyana, Saifores a Banyeres, i Torregassa i d’altres a Sant Jaume dels Domenys. En aquests termes, sobretot en els del sector occidental —la Bisbal i Albinyana—, s’ha produït també un procés d’ocupació de part del territori per habitatges de segona residència, que en alguns casos tenen més extensió que els nuclis urbans tradicionals.
A la costa, la població ha viscut des d’antic concentrada en els caps de municipi, si bé hi havia ocupació humana a la marina de Calafell, la platja de Sant Salvador —al Vendrell— o Coma-ruga, a l’antic terme de Sant Vicenç de Calders. L’auge turístic i el creixement de les zones residencials que li són lligades han determinat que a la dècada del 1960 es consolidés un tipus d’ocupació urbana molt extensiva. Aquesta ocupació turística ha comportat el poblament gairebé ininterromput de la franja litoral i de part de l’interior dels municipis costaners, creant també nuclis més o menys definits com Segur o Calafell. Malgrat que són d’origen turístic, aquestes urbanitzacions han esdevingut cada vegada més zones de primera residència.
El Baix Penedès tenia el 2001 una densitat de població de 201,3 h⁄km2, relativament alta per ser una comarca sense grans aglomeracions de població, a excepció de la capital. En els primers anys del segle XXI, però, es produí un clar augment de la densitat de població que arribà a 270 h/km2 el 2005. A més, també cal considerar la desigual distribució dels habitants de la comarca, que tendeixen a concentrar-se majoritàriament als municipis costaners mentre l’interior presenta les densitats més baixes. Els termes de Calafell, Cunit i el Vendrell agrupaven el 72,7% de la població comarcal l’any 2005.
L’evolució
Els més reculats fogatjaments i censos de què tenim notícia són els que manà fer el rei Pere III al segle XIV. Sembla que aquests fogatjaments marcaren el poblament màxim de tota l’alta i baixa medievalitat, però també assenyalaren el començament d’un declivi molt pronunciat, al qual no foren aliens la generalització de l’epidèmia de la Pesta Negra i les constants guerres que l’esmentat rei va mantenir contra Pere de Castella i Pere de Portugal. El segle XIV marcà, així, una davallada demogràfica que s’accentuà durant el segle XV. Les pestes es van anar repetint quasi cíclicament tot al llarg de la centúria.
Malgrat que, entrat el segle XVI, persistissin les calamitats de la pesta, el bandolerisme, la pirateria i les fams causades per la secada, s’observà una lenta, però segura, recuperació. La revifalla continuà almenys durant els primers quaranta anys del segle XVII. Després sobrevingué la guerra dels Segadors (1640-59), que operà negativament sobre la població, i no tant pels combats, sinó per la gran pesta del 1659, que causà molts estralls a la vegueria de Vilafranca.
Del 1553 al 1708 no hi ha dades completes i fidedignes quant a fogatjaments. En aquest període la variació experimentada és considerable, passant de 398 focs a 802 en els anys respectius. Tot i semblar un augment extraordinari, ja que és molt superior al del conjunt de les comarques catalanes (38,1%), les dades conegudes dalgun municipi en particular, com és el cas de l’Arboç, fan pensar que, entremig, hi hagué un augment encara més important. Les causes de l’increment de població cal cercar-les en la millora de les comunicacions, la intensificació dels conreus i la comercialització dels seus productes. Se sap també de nombrosos immigrats francesos que s’establiren a les zones del litoral o prelitoral del Principat. La Bisbal del Penedès i Santa Oliva, entre altres, van tenir la seva confraria "dels francesos" a la primeria del segle XVII.
El segle XVIII s’inicià amb la tragèdia de la guerra de Successió, que afectà desigualment els diversos llocs de la comarca i alterà definitivament el centre de gravetat demogràfic a favor de les poblacions costaneres. Així, l’Arboç, que era tradicionalment la vila de més població del Baix Penedès, deixà de ser-ho en ser superada pel Vendrell. Amb el transcurs del segle XVIII aquest desequilibri s’accentuà. El Vendrell s’havia afermat en la seva posició de primera vila de la comarca, no solament quant a població, sinó també en moviment comercial.
Del 1787 al 1819, malgrat les guerres contra Anglaterra primer i contra la invasió francesa després, la comarca augmentà la seva població el 33%, ja que passà de 7 792 h a 9 379 h. Del 1830 al 1842, període que inclou els set anys de la primera guerra Carlina, la població augmentà el 8%, de 10 362 h a 11 203 h, fins i tot en pobles i viles de l’interior, com Albinyana, Llorenç del Penedès, Sant Jaume dels Domenys i la Bisbal del Penedès. Disminuïren, tanmateix, el Montmell, Banyeres del Penedès, Bellvei, Calafell, Cunit i Santa Oliva, però no es pot pensar en un abandonament de les terres de muntanya i en una concentració del poblament a la costa o a prop d’aquesta, característica dels temps actuals.
La segona meitat del segle XIX estigué marcada per l’impacte de la fil·loxera, primer a França i després a Catalunya. La població comarcal passà de 16 680 h el 1857, any del primer cens modern, a 18 565 h el 1887, quan la producció i el comerç del vi eren en el punt culminant. El 1900, amb 18 752 h, la població s’havia estancat en conjunt, però aquest estancament global amagà davallades significatives, com la de la mateixa capital comarcal. Al marge de les conseqüències de la fil·loxera cal tenir en compte altres factors, com l’acabament de les obres del ferrocarril durant la dècada del 1890, que havien contribuït al creixement dels decennis anteriors.
Durant la primera meitat del segle XX el Baix Penedès experimentà uns anys de davallada demogràfica moderada, ateses la manca d’alternatives econòmiques a les activitats tradicionals i l’emigració cap als centres industrials de Barcelona i els seus voltants. L’evolució invertí el signe el 1960, amb un petit increment respecte a 10 anys abans, augment que continuà amb molta més intensitat. Efectivament, el període 1960-86 va ser el de major creixement demogràfic de la comarca, amb taxes anuals acumulatives superiors al 2% i gairebé del 3% entre el 1970 i el 1981. La industrialització i el creixement turístic, units al bon moment econòmic del país, van fer que la població augmentés 10 000 h entre el 1960 i el 1975, amb un creixement molt intens als nuclis costaners i a l’Arboç i Banyeres; únicament els municipis més agraris de l’interior —el Montmell, Masllorenç i Bonastre sobretot— van veure com els efectius davallaven, en algun cas per sota del 50% del totals. El període 1975-86, marcat en general per la crisi econòmica, no representà per al Baix Penedès sinó un afebliment del creixement, que, amb el 2,18% de variació anual, era un dels més alts entre el conjunt de les comarques catalanes. Entre els factors que justifiquen aquest creixement podem esmentar un menor impacte de la crisi per les característiques del turisme comarcal —que en bona part depèn de les segones residències—, un augment de la població empadronada a la comarca, que continuà treballant a l’àrea de Barcelona gràcies a la millora de les comunicacions i que ocupà el que era segona residència, i fins i tot l’empadronament de residents temporals per motius fiscals. L’any 1986, doncs, la població comarcal era gairebé el doble de la del 1960: 33 211 h. La revifalla econòmica posterior va fer que les xifres continuessin amb un notable ascens, de manera que es registraren 38 080 h el 1991 i 59626 h el 2001. El Baix Penedès es va convertir, així, en la comarca amb la taxa de creixement més alta de Catalunya els anys noranta. Amb el canvi de segle el fort increment demogràfic continuà fins els 79967 h registrats el 2005.
L’economia
L’agricultura
Tradicionalment, la comarca del Baix Penedès ha estat vinculada a les activitats del sector primari, sobretot l’agricultura i la ramaderia. De l’examen de la documentació —sobretot la publicada al cartulari de Sant Cugat del Vallès i al Llibre Blanc de Santes Creus— hom treu la impressió que, fins ben entrat el segle XII, una gran part de la comarca era constituïda per terres no conreades, amb boscos, garrigues, roquissers, ermots i estanyols i jonqueres a vora mar. Si al pla abundaven els estanys més o menys salobres, més endins hi havia corrents aqüífers més nombrosos i abundants que no pas actualment, que donaven lloc a prades adequades per a la pastura d’animals silvestres, segons llegim en escriptura de l’any 1012 (onagres, cérvols i altres ungulats), els quals, a poc a poc, van deixar pas a animals domèstics (bestiar gros: bous i equins; bestiar menut: cabres i ovelles).
Moltes terres van romandre incultes per molts anys. Els primers conreus que trobem són hortes a les vores dels cursos d’aigua (Albinyana, 1088; Santa Oliva, 1166). Més tard, hi trobem algun molí hidràulic (Santa Oliva, 1206). Els conreus tradicionals del temps dels romans, com la vinya i l’olivera, són sovint documentats, sobretot a partir del segle XII.
Assistim, com arreu, a un progressiu augment de la terra conreada, malgrat la seva lentitud, que no trigaria a entrar en conflicte amb els ramaders, sobretot quan una gran part de les terres del Baix Penedès eren llocs habituals del pasturatge hivernal de la transhumància pirinenca. La primera estadística sobre la varietat i l’extensió dels conreus al Baix Penedès correspon al cadastre de l’any 1717, tot i que les dades són poc fiables, ja que, com que el cadastre servia de base impositiva, hi hagué molta ocultació i, per tant, les extensions donades als conreus resulten disminuïdes. Segons aquest cadastre, el 74% de les terres conreades eren dedicades als cereals, el 18,8% a la vinya, el 5,9% a l’olivera, l’1% als garrofers i el 0,3% al regadiu. Les terres no conreades ocupaven el 78,8% de la comarca, exceptuant-ne Santa Oliva; la major part era muntanya i bosc, i hi havia també alguns erms.
D’aleshores ençà els canvis han estat força importants. A mesura que l’agricultura del país anava deixant el caràcter autosuficient i s’obrien mercats, els cereals van anar davallant per a deixar el protagonisme a la vinya, que tingué un augment especialment important durant el segle XIX, amb un màxim els anys noranta. Els primers anys del segle XX la vinya significava el 57% de la superfície total conreada, i el cereal havia davallat fins el 28%. La crisi de la fil·loxera, però, suposà un canvi significatiu dels usos agrícoles del sòl. Una bona part de la superfície de vinya fou replantada amb ceps americans, però una altra part important va ser abandonada o substituïda per altres conreus, especialment els garrofers a prop de la costa, i les oliveres i els fruiters —secs i dolços— a l’interior. Alhora, el cereal continuava perdent terreny atesa la seva menor rendibilitat enfront dels conreus llenyosos, i l’horta, a mesura que el reg amb aigua de pous ho anava permetent, progressivament adquiria protagonisme.
En les darreres dècades del segle XX l’agricultura va anar perdent importància sobre l’estructura productiva de la comarca. El 2001 integrava el 3,75% de la població ocupada (el 1970 els actius eren del 23,1% i el 1986 del 9,5%), de manera que el Baix Penedès era la comarca tarragonina amb menys ocupats al sector primari. Tanmateix, la superfície agrícola mantenia un alt percentatge respecte del total comarcal (46%), tot i la davallada del nombre d’hectàrees destinades al conreu. Als municipis costaners, la disminució de la superfície de conreu ha estat una constant els darrers anys. Els usos agrícoles gairebé han desaparegut a la major part dels termes de Calafell i Cunit —i en menor proporció al Vendrell i altres termes— i han estat substituïts generalment per urbanitzacions turístiques.
El règim de tinença dominant ha estat tradicionalment el de propietat, però els règims indirectes (destaca la parceria, tradicional dins les zones vitivinícoles) s’han incrementat en detriment de la propietat. L’augment dels règims indirectes té força relació amb la importància que ha anat adquirint l’agricultura a temps parcial. Gairebé la meitat dels empresaris agrícoles comarcals tenen una altra ocupació al marge de l’agrícola, a conseqüència de la presència d’activitats alternatives amb rendes molt més segures a la indústria, a la construcció o als serveis. Aquest fet també ha permès una inversió en l’explotació, que ha incidit sobretot en la mecanització.
La tradicional escassetat d’aigua ha fet que el regadiu no hagi tingut mai gaire extensió (té una de les proporcions més baixes de Catalunya), mentre que el secà ocupava, el 1999, el 94,6% de les terres. La manca d’aigua és també un dels factors que expliquen el fort domini dels conreus llenyosos, centrats sobretot en la vinya, l’olivera i la fruita seca, bàsicament ametllers, més avesats al clima mediterrani i als sòls pedregosos que els herbacis.
En termes de superfície la vinya és el conreu més important. Pel valor de la producció i les seves repercussions en altres sectors econòmics, és també una de les activitats bàsiques de l’economia comarcal. Es localitza essencialment als municipis de la plana interior, on, d’altra banda, es concentren tant les majors extensions agrícoles com les més productives. Després d’una crisi que va fer disminuir la superfície conreada de vinya fins a mitjan dècada dels anys vuitanta, es passà, a partir del període transitori d’adhesió de l’estat espanyol a la CEE, a un manteniment de l’extensió i en alguns municipis fins i tot a un increment. Aquest fet va ser motivat per l’acomodació dels preus del vi als europeus, al marge de l’expansió de mercat que va experimentar el xampany en el mateix període.
Tota la comarca, amb l’excepció de Masllorenç, és inclosa dins la denominació d’origen Penedès, i tots els termes pertanyen a l’anomenada "regió del cava". La principal producció de vi correspon a vins blancs. Gairebé tota l’elaboració de vi es fa dins l’àmbit comarcal, on les cooperatives en controlen gran part de la producció. Cal destacar dues cooperatives, la de l’Arboç i la de Sant Jaume dels Domenys, que juntament amb d’altres formen part de Cevipe (Centre Vitícola del Penedès), que gestiona la comercialització del seu vi i està vinculat a Covides (Cooperativa Vinícola del Penedès, amb seu a Vilafranca). L’elaboració és, doncs, de caràcter local, però la major part del vi és embotellada i comercialitzada a través de firmes de l’Alt Penedès; poques empreses, com per exemple la cooperativa de l’Arboç i els cellers Jané Ventura, treuen el producte acabat al mercat.
Fora de la vinya, la producció agrícola del Baix Penedès és relativament petita i té un pes força reduït sobre l’economia comarcal. Els cereals han estat un dels conreus que han tingut una recessió més important. El més estès és l’ordi.
L’olivera és el segon conreu de la comarca per superfície ocupada. Després d’un retrocés progressiu, en la dècada del 1990 se n’aprecià una recuperació. Gairebé totes les cooperatives de la comarca elaboren oli i, amb excepció de la Bisbal, es troben integrades en una cooperativa de segon grau —Ceolpe—, amb les instal·lacions a Llorenç, que s’encarrega de la seva comercialització. Quant als fruiters, la majoria corresponen a fruita seca, essencialment ametllers molt repartits per la comarca, mentre que la fruita dolça té una limitació important per la manca de regadiu. La fruita dolça més estesa és el préssec, que té des del 1986 la denominació de qualitat del Penedès. El garrofer havia estat un dels conreus més estesos a la comarca, sobretot a partir de la crisi de la fil·loxera. Les glaçades, la pràctica desaparició del bestiar de tir i en especial l’ocupació de bona part de les seves terres (les més properes a la costa) per construccions d’ús turístic o residencial, han fet que s’hagi reduït la seva presència i que molts camps, a més, rebin unes atencions mínimes. L’última producció que té un pes específic dins l’economia comarcal és l’horta. Els pagesos s’han especialitzat en productes com l’enciam o el calçot, a més de la producció tradicional de melons i síndries. Una cooperativa —Fruicodes— basa la seva activitat en els productes hortofructícoles i controla la major part de la producció comarcal.
La ramaderia i la pesca
Com a comarca mediterrània típica, el Baix Penedès concentra el seu sector ramader en el bestiar més adaptat a l’estabulació i menys lligat als prats i les pastures naturals o bé al farratge de regadiu, com ara l’aviram o el porcí. Les granges avícoles s’estenen per tota la comarca, si bé són més nombroses a Banyeres, Llorenç i Sant Jaume dels Domenys, i, exceptuant part de les dedicades a la producció d’ous, formen part d’explotacions integrades, sobretot després de la crisi esdevinguda amb l’entrada a la CEE. D’altra banda, a Llorenç existeix una de les poques empreses estatals dedicades a pintades i ànecs, entre altres espècies. La producció es destina majoritàriament a la mateixa comarca, on hi ha empreses especialitzades en la comercialització de pollastre sencer o bé derivats. Pel que fa al bestiar porcí, les granges apareixen força disseminades pels diversos termes. Com en el cas de l’aviram, la pràctica totalitat de les explotacions són integrades i van sofrir una davallada sensible arran de l’entrada en el Mercat Comú.
La resta de produccions ramaderes són de menor importància, tant en l’àmbit comarcal com respecte del conjunt de Catalunya. Hi ha explotacions de bestiar boví i conills, i l’oví i cabrum són constituïts per una sèrie de ramats disseminats per la comarca.
La façana litoral de la comarca del Baix Penedès és constituïda, avui, per tres municipis que són, de llevant a ponent: Cunit, Calafell i el Vendrell. Antany —fins i tot Cunit— foren platges pesqueres, amb alternatives que depenien més aviat de fets aliens a la pesca pròpiament dita, i tenien el perill de la pirateria sarraïna o turca, com a exemple més sobresortint. Possiblement la pesca, seguint arts mil·lenaris, recomençà als segles X i XI als estanys, disputadíssims per la riquesa piscícola. Més tard, els pescadors s’atreviren a sortir mar endins. La platja, de sorra fina i de poc fons, es prestava a la pesca del rossegall, sense que calguessin embarcacions. Sembla que la primacia de la pesca degué correspondre a la gent de Calders, tot i que també es tenen referències de l’existència d’un nucli de pescadors a la platja de Cunit, documentat del 1638 al 1670. Pel que sembla, pescaven preferentment sardines, que posaven a assecar en estenedors de canyes. A Calafell la pesca s’introduí tardanament, si bé a la segona meitat del segle XVII presentava les mateixes característiques que a Cunit.
Les platges del Vendrell conegueren un gran moviment marítim des del darrer quart del segle XVII fins a mitjan segle XIX. Tanmateix, el seu moviment era més mercantil —embarcament de vins i d’aiguardents— que no pas pescador. Hi havia, però, un petit nombre de barques de pesca, que amb el temps va minvar gairebé fins a l’extinció. Hom diu que la majoria dels pescadors de Sant Salvador es van traslladar a les botigues de Calafell. En aquell temps, el districte marítim del Vendrell comprenia la costa des del Mas Rabassa fins als Pins de Segur de Calafell, i fou la platja del Baix Penedès de més moviment en l’activitat pesquera. Tenia importància la pesca de la sardina a l’encesa. Els pescadors eren nombrosos i vers el 1950 encara n’hi havia 290, davant de 340 pagesos.
La manca de port a Calafell —els construïts a Coma-ruga i a Segur són esportius— i la construcció d’un bon port a Vilanova i la Geltrú foren la causa que la pesca, a Calafell —que és com dir a tot el Baix Penedès—, quedés reduïda a una activitat testimonial desproveïda de significació econòmica. Amb tot, Calafell és la seu de la Confraria de Sant Pere de Calafell, que l’any 2005 tenia 13 armadors.
La indústria
Al Baix Penedès, el desenvolupament industrial és relativament recent. La industrialització que es donà a Barcelona i en altres ciutats catalanes durant el segle XIX i la primera meitat del XX, gairebé no l’afectà. Les úniques activitats transformadores eren les derivades de l’explotació vitivinícola, i en ben poques ocasions els capitals acumulats amb la producció o el comerç del vi van desviar-se cap a altres activitats industrials.
Al començament del segle XX, les úniques indústries del Baix Penedès eren al Vendrell, on hi havia diversos establiments dedicats a la fabricació de lones i veles, cordills, sabó, pastes alimentàries, licors i material de construcció. Des d’aleshores i fins a la dècada del 1960 no hi hagué canvis substancials en el sector. Únicament cal destacar el desenvolupament de l’explotació de carbonat de calç a Bellvei per a la fabricació de guixos i blancs minerals, activitat que continuà posteriorment (empresa Reverté Productes Minerals) i que és de les més característiques de la zona. Durant els anys setanta, el creixement econòmic facilità la instal·lació de diverses empreses de capital comarcal, especialment en el ram dels materials de la construcció, sector molt dinàmic gràcies, en bona part, al notable increment de les segones residències i els allotjaments turístics a l’àrea litoral. Es va incrementar l’activitat industrial, tant de petites i mitjanes empreses locals com d’indústries foranes que van aprofitar la bona xarxa de comunicacions de la comarca, la proximitat a l’àrea barcelonina, els preus relativament baixos del sòl i l’existència de ma d’obra adequada. La instal·lació d’una factoria de Cristalleria Espanyola a l’Arboç és la fita més important d’aquests anys, ja que va representar la creació de més de 500 llocs de treball sense comptar els que prèviament ocasionà la seva construcció. Després de la crisi d’inici dels anys vuitanta, destacà, al marge de les noves instal·lacions industrials, el canvi de caràcter d’algunes empreses locals, que, de l’àmbit comarcal, han passat a abastar mercats força més grans gràcies a la modernització de les estructures i la fabricació de productes nous i especialitzats. A més dels sectors i empreses esmentats cal destacar també el ram de l’alimentació (al marge de les tradicionals elaboradores de vi i licors), el químic i el del metall. Entre les empreses més conegudes trobem Kettal, de fabricació de mobles d’exterior, Teichenne, la destil·leria que fabrica el licor de crema catalana, i Injihesa (Industrias Jijonencas), que fabrica gelats.
Així, doncs, el Baix Penedès té una estructura industrial força diversificada que es beneficia de la proximitat a Tarragona i de les bones comunicacions amb Barcelona. El 2001 s’hi dedicava el 21,54% de la població ocupada. Una de les característiques del sector industrial comarcal és el domini de les empreses de reduïdes dimensions, però cal tenir en compte que les empreses mitjanes i grans engloben més de la meitat de l’ocupació de la comarca.
Pel que fa a la localització industrial hi ha una certa dispersió de l’activitat, però amb una concentració significativa a la capital comarcal i en alguns dels municipis de la plana interior, com l’Arboç, Banyeres del Penedès, Santa Oliva i la Bisbal del Penedès. Calafell registra un nombre important d’empreses, si bé de reduïdes dimensions. Llevat d’alguns casos concrets, la instal·lació d’indústries va tenir lloc abans de la redacció de planejaments específics, fet que ha repercutit en un sorgiment d’àrees industrials disperses i en general sense els serveis ni les infraestructures mínimes. Alguns polígons industrials amb totes les condicions són el de la Cometa, al Vendrell, i el del Molí d’en Serra, a Santa Oliva. A l’Arboç s’ha impulsat els darrers anys del segle XX el polígon de Sant Llúcia i a Sant Oliva el de l’Albornar (on hi ha un important circuit de proves automobilístiques, que s’estén també pels termes de la Bisbal i Banyeres).
Malgrat que la indústria continua essent una activitat de segon ordre dins l’economia comarcal, els últims decennis ha experimentat una dinàmica important que l’ha portada a renovar més de la meitat dels llocs de treball existents. La dinàmica de les empreses, la disponibilitat de sòl industrial i d’un mercat de consumidors en expansió (gràcies al creixement demogràfic) i les noves infraestructures fan del Baix Penedès una comarca amb un bon potencial de creixement industrial.
No es pot oblidar la importància del sector de la construcció, que és una de les activitats clau de la comarca del Baix Penedès. Ocupava el 16,71% de la població treballadora el 2001, xifra per sobre de la mitjana de Catalunya. El sector es dedica sobretot a la construcció d’habitatges; les obres d’infraestructura, per tant, tenen un pes menor. Durant la crisi econòmica del principi dels anys vuitanta es van mantenir uns ritmes de construcció superiors a la resta de Catalunya. A partir del 1986 el sector de la construcció experimentà una notable extensió, que s’explica pel caràcter turístic i de segona residència propi de la comarca. Malgrat una petita davallada al principi dels anys noranta (l’adquisició de segones residències al litoral es va frenar), en la segona meitat es va iniciar un procés de recuperació que perdurà amb el canvi de segle.
El comerç, els serveis i el turisme
En les darreres dècades del segle XX el Baix Penedès va passar de ser una comarca basada en les activitats agràries a basar el seu desenvolupament en les activitats terciàries. L’evolució positiva del terciari és evident si es comparen els percentatges de població ocupada, que en només quinze anys van passar del 44% el 1986, al 58%, el 2001. De les diferents branques d’aquest sector tan heterogeni destaquen les del comerç i l’hoteleria. La raó d’aquest domini és la important dimensió de les activitats lligades al turisme, i també hi té un paper molt significatiu l’activitat de comerç i serveis centrada al Vendrell, municipi que, juntament amb el de Calafell i el de Cunit, agrupen la majoria dels treballadors ocupats en el terciari de la comarca.
El Baix Penedès té especialment desenvolupat el comerç al detall. Concentrat al Vendrell i a Calafell, els rams més representats són els de l’alimentació i el tèxtil. L’empresa comercial comarcal és, en general, de reduïdes dimensions, però hi ha també grans superfícies. Pel que fa a mercats, hi ha edificis específics per a aquesta funció als termes del Vendrell i Calafell, i els mercats setmanals d’ambulants més concorreguts són els del Vendrell, del divendres, i el de l’Arboç, del dimarts, amb influència superior al terme respectiu. Se celebren diverses fires anuals, per exemple a l’Arboç, per Santa Llúcia, i al Vendrell. En aquest municipi destaca la fira de Santa Teresa, a l’octubre, inicialment dedicada a maquinària agrícola però actualment força diversificada, amb certàmens monogràfics paral·lels. A Coma-ruga se celebra la fira Turismar, que té lloc al començament de l’estiu.
El Baix Penedès és una comarca on el turisme ha adquirit una importància capital, fins al punt que es pot considerar, en molts aspectes, la principal activitat econòmica. Aquesta activitat es basa en un tipus de turisme de segona residència; el d’hotel o càmping és, per contra, més reduït. No cal dir que l’oferta hotelera es concentra gairebé de manera íntegra als municipis costaners. En canvi, les segones residències són nombroses i, per bé que concentrades a la franja litoral, també s’estenen en forma d’urbanitzacions pels municipis de l’interior i fins i tot al sector de muntanya del Montmell. A causa del turisme, el nombre d’habitants es multiplica amb l’arribada de la població flotant o estacional, fins a arribar a unes 150 000 persones.
El turisme de segona residència del Baix Penedès hi ha incidit de diferents maneres. En primer lloc, dinamitzant l’economia a causa de l’augment de despesa externa que representa dins la comarca. En segon lloc, per la forta ocupació de sòl que ha generat en tractar-se, generalment, d’habitatges unifamiliars. I finalment, per l’impacte que això suposa en les infraestructures municipals: l’ocupació d’aquests habitatges només un nombre reduït de dies l’any —els mesos d’estiu i bona part dels caps de setmana— fa que s’hagin de mantenir uns serveis i uns equipaments amb alts costos per als ajuntaments. D’altra banda les residències es van convertint progressivament en definitives, perquè els propietaris es jubilen o perquè es considera que la distància al lloc de treball és prou curta i no representa cap problema de desplaçament.
Vers la dècada del 1980, es produí la pèrdua del turisme del segment de gamma alta, especialment per la massificació del turisme i la disminució de la qualitat de l’allotjament. Per aquest motiu, ja a la segona meitat dels anys vuitanta es van prendre diverses mesures per tal d’impulsar de nou l’atractiu turístic de la comarca, que es van dirigir especialment al desenvolupament dels serveis turístics, entre els quals destaquen la construcció de camps de golf i ports esportius, el parc aquàtic (Aqualeón) d’Albinyana, l’elaboració de plans d’ordenació urbanística, a més de la recuperació del patrimoni artístic i de la tradició castellera, l’augment de l’oferta cultural, etc. També cal esmentar, vinculat a la promoció turística i a la gastronomia tradicional de la zona, l’establiment de la Ruta del Xató, que és integrada pels municipis del Vendrell i de Cunit, a més d’altres a les comarques veïnes del Garraf (Sitges, Vilanova i la Geltrú, Sant Pere de Ribes) i de l’Alt Penedès (Vilafranca del Penedès).
El sector terciari ha vist en els últims anys l’increment del nombre de treballadors que depenen de l’administració, a causa de l’augment del nombre d’equipaments docents i de diversos nivells d’administració, amb una concentració significativa a la capital comarcal. Els serveis a les empreses són relativament poc desenvolupats, com correspon a una comarca sense grans ciutats i sense una aglomeració industrial que els justifiqui.
Quant als equipaments, en l’àmbit sanitari destaca l’Hospital Comarcal del Baix Penedès, inaugurat el 2005, al Vendrell. Per altra banda, el Baix Penedès ha assolit un bon nivell d’equipament docent que cobreix fins al batxillerat i la formació professional. L’ensenyament superior és representat per l’Escola Universitària de Relacions Laborals Santa Maria Maris, situada a Coma-ruga (el Vendrell) i adscrita a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. També a Coma-ruga hi ha un punt de suport de la Universitat Oberta de Catalunya. L’oferta educativa es complementa amb centres especialitzats, com l’Escola d’Educació Especial Garbí, l’Escola Municipal de Música Pau Casals, ambdues al Vendrell, l’Escola Familiar Agrària Camp Joliu, etc. Els equipaments esportius tenen a la comarca un dels índexs més elevats de Catalunya pel que fa a instal·lacions per habitant. De fet, això es relaciona amb el caràcter turístic de la comarca —com ho prova l’existència de més d’un centenar de piscines i de més de cinquanta pistes de tennis—, cosa que fa que molts equipaments d’aquest tipus es concentrin als municipis de la costa. Destaquen els ports esportius de Comarruga i de Segur de Calafell, i els camps de golf (a Calafell, a Sant Jaume dels Domenys, al Vendrell).
La cultura i el folklore
Amb relació als equipaments culturals, cal dir que pràcticament tots els municipis disposen de biblioteca i d’algun centre de cultura. Existeixen diversos museus i col·leccions, com el Museu de Puntes al Coixí a l’Arboç, la Casa Museu de l’escultor Josep Cañas i Cañas a Banyeres, o els de Sant Jaume dels Domenys (Museu Litúrgic Parroquial i Museu del Camp), però la major concentració es dóna al terme del Vendrell, on a la mateixa vila trobem la Casa Museu d’Àngel Guimerà, on hi ha també el fons del Museu Arqueològic, la casa nadiua de Pau Casals, el Fons del Taller Apel·les Fenosa i el Museu Deu, i, al barri marítim de Sant Salvador, la Casa Museu de Pau Casals, davant l’Auditori Pau Casals, un altre important equipament, dedicat en especial a la música però també a la cultura en general.
El Baix Penedès és una comarca on les activitats culturals lligades a les festes tradicionals i al folklore són força desenvolupades. El fort arrelament del fet casteller es manifesta amb la presència de diverses colles —els Nens del Vendrell, la Colla Nova del Vendrell, els Minyons de l’Arboç— i també amb la celebració d’una de les diades castelleres amb més tradició a la Bisbal, per la Mare de Déu d’Agost. Altres grups de caràcter folklòric són les colles de diables (a l’Arboç el ball de diables data del 1846 i al Vendrell se’n tenen notícies del segle XVI), els falcons de Llorenç i diversos grups de geganters, grallers, balls de bastons, esbarts, etc.
Les festes tradicionals tenen lloc en general pels mesos de juliol i agost, quan es fan la majoria de festes majors. Cal esmentar també les festes del pa beneït, que se celebren per barris a diversos municipis.
De l’artesania comarcal destaquen, sens dubte, les tradicionals puntes al coixí de l’Arboç, on fins i tot n’hi ha una escola. També tenen certa anomenada els brodats i la decoració de peces de vidre i porcellana a Llorenç i la confecció de productes de palla (especialment les gorres de cop) a Bellvei.
La història
La prehistòria i l’antiguitat
Els únics vestigis més propers al paleolític al Baix Penedès són uns sílexs treballats d’una faisó qualificada d’epigravetiana, etapa cultural establerta per Lluís Pericot, a la qual s’atribueix una antiguitat entre 7 000 i 10 000 anys aC, trobats el 1953, a la cova de l’Ós (Calafell), a prop de la Griera, a poca distància de la carretera procedent de Bellvei, seguint el torrent de la Corbatera. Al Baix Penedès han donat resultat positiu, quant a la troballa de vestigis del pas de l’home, determinades coves dels termes del Montmell, Albinyana, la Bisbal del Penedès, Calafell i Cunit. Els materials trobats són variats, generalment amb sediments de diverses èpoques, que van des del neolític o l’edat del coure fins a temps relativament recents. D’altra banda, són remarcables els vestigis de cultura megalítica del terme del Montmell. Al lloc anomenat coll de l’Arca hom trobà un sepulcre considerat de l’època eneolítica. A l’extrem oriental del terme hi ha la coneguda Pedra Alta, situada a prop de la caseria de Can Ferrer de la Cogullada, a l’encreuament de les carreteres d’Aiguaviva a Vila-rodona i de Rodonyà a les masies de la muntanya i a Selma. Es tracta d’una pedra gran de 3 m d’alçada i 3 m colgats a terra, a la qual escau ben bé l’apel·latiu de megàlit. Els arqueòlegs dubten si classificar-la com a menhir i alguns opinen que es deu tractar d’una fita o pedró termenal, basant-se, tal vegada, en el topònim del proper Mas de la Pedrafita, però, sobretot, pel fet que és fora de la zona tradicional de la cultura megalítica.
La civilització ibèrica entra ja en la història antiga per les referències que n’han arribat a través dels escriptors del món clàssic, de manera que l’entenem com la cultura indígena que coexistí amb les colonitzacions grega i púnica fins al temps de la dominació romana. Els vestigis més abundants de l’època a què ens referim són la ceràmica feta amb torn i les eines de ferro per a feines agrícoles. Els poblats, generalment, se situaven dalt de turons des d’on es dominava un bon tros de terra. En general, els castells i les viles medievals es bastiren sobre antics poblats ibèrics. La continuïtat del poblament fa difícil la recerca i només la casualitat ens pot delatar la presència de vestigis de construccions més antigues. D’altra banda, el poblament ibèric, que pot tractar-se més d’un fenomen de culturització d’un substrat indígena pre-existent que no pas d’una cultura sobtadament vinguda, producte d’una o unes invasions, cal estendre’l i entendre’l ampliat en els dos sentits, des de l’edat del ferro a la romanització. Han aparegut vestigis al Vendrell, a la partida dita el Monestir, a prop de la torre del Cintoi, i vestigis de calçades romanes i mil·liaris trobats a la Devesa i al Francàs; a Calafell, a la vil·la romana del Vilarenc, l’Argilera, el possible columbari del Casalot del Viola i altres troballes menors; a Bellvei; a Banyeres, a la necròpoli del Mas Canyís, la Garita Vella, el Mas Roig i la Casa Murada; a Albinyana, al forn de ceràmica del Mas Consell; a la Bisbal del Penedès, al coster de la Torre, la Parada del Vilar, Cal Xico de Masquefa; a Sant Jaume dels Domenys, i al Montmell.
L’indiscutible passatge de la Via Augusta per l’arc de Berà, els mil·liaris del Vendrell i altres elements de judici ens confirmen que el Baix Penedès en l’època iberoromana quedà poderosament influït per la proximitat de la capitalitat de la Hispània Tarraconense, amb una multiplicitat de nuclis de poblament i de vil·les de major i menor importància, de manera que les seves terres devien ser conreades segons els tres pilars fonamentals de la civilització agrària de l’època: el blat, la vinya i l’olivera.
La medievalització
Els documents del segle X i posteriors insinuen la gestació d’una comarca definida per la voluntat d’apropar-se a Tarragona a partir de les terres de l’Alt Penedès ja integrades als dominis dels comtes de Barcelona, i sembla que, en recordança de gestes no gaire remotes, concretament del segle IX (quan, tot just ocupada Barcelona, els exèrcits francs de Lluís el Piadós cercaren en va de fer-se seu el poderós baluart sarraí de Tortosa i estendre els límits de l’imperi franc fins a les vores de l’Ebre), hagués quedat en l’ànim i en la mentalitat dels comtes de Barcelona el dret de regir totes les terres compreses entre el Llobregat i el Gaià.
Aquest dret es volia fer valer, més que per la força de les armes, per la captació d’una població residual indígena que, possiblement, no havia estat islamitzada ni en la parla ni en les creences, i per una penetració pacífica de nous colonitzadors vinguts de terres de més cap al N. I, com que això calia estructurar-ho territorialment per a la millor defensa, els comtes de Barcelona van delimitar grans termes, amb considerables extensions de terres gairebé incultes i despoblades, sobre les quals exercien un domini més teòric que efectiu. A la capçalera del Gaià hi havia el castell de Queralt, encimbellat a 851 m, on es diu que havia estat presoner el comte Guifre, i havia estat mantingut i defensat pel comte Sunyer i venut per Borrell al vescomte Guitard el 976. Aigua avall, el Gaià forada la serralada pel Congost de Santa Perpètua, on encara hi ha les romanalles del castell de Santa Perpètua, que des del segle X era de la família dels Cervelló. De la mateixa família era el terme de Querol, amb els seus castells sufraganis de Montagut, de Pinyana i de Querol, que sabem en possessió de Sendred l’any 990. També fou dels Cervelló el castell de Selmella, lluny de la riba dreta del Gaià, avui afirmant part del municipi del Pont d’Armentera (Alt Camp). El castell de Saburella, també a la dreta del Gaià, però en l’actual terme de Querol (Alt Camp), pertangué a l’esmentada família, la qual, els primers anys del segle XI, s’havia internat molt per l’Alt Camp tot assolint en certs llocs el curs de l’alt Francolí.
Al S dels termes de Querol i del Pont d’Armentera hi ha el terme d’Aiguamúrcia, que abasta, com els dos anteriors, les dues ribes del Gaià amb el monestir de Santes Creus i els antics termes de Selma i l’Albà. Al segle X eren del bisbe de Barcelona i foren encomanats a Guitard de Mura. Selma, a la conca de la riera de Marmellar, cau al vessant penedesenc de la serra. L’Alba, més a ponent, ja s’inclina del tot cap al Gaià; comprèn una considerable porció de terreny des de les vores del riu de Foix fins més enllà del Gaià, atribuït a l’Alt Camp en la divisió territorial del 1936. Immediatament al S hi ha un altre terme de domini episcopal, que ultrapassa el Gaià per la part de Vila-rodona: és el terme de Montmell. Lligat durant segles al de Vila-rodona, avui el veiem fragmentat: el Montmell i Marmellar s’han integrat al Baix Penedès. Vila-rodona s’ha integrat a l’Alt Camp.
Al migdia del terme de Castellví hi havia el castell d’Albinyana, que Adalbert, fill del vescomte Guitard, va trobar erm i despoblat, probablement després de les incursions sarraïnes del 985 o posteriors. Adalbert, que participà en una expedició a Còrdova, en la qual fou pres, i que morí a la presó, féu testament sacramental a favor del monestir de Sant Cugat, pel qual li donà, entre altres béns, el castell d’Albinyana amb el seu dilatat terme.
Al llarg del segle XIII tots aquests termes es van incloure en la vegueria de Vilafranca, que incloïa a més els de Querol, Aiguamúrcia, Vila-rodona, Rodonyà, Masllorenç, Montferri, Salomó, Bonastre, la Riera de Gaià, la Nou de Gaià, Altafulla, Torredembarra, la Pobla de Montornès, Creixell i Roda de Berà. Els límits de la vegueria de Vilafranca, coneguts amb detall des del 1304, no es van mantenir invariables durant els quatre segles en què va tenir vigència, si bé les alteracions afectaren més aviat els límits septentrionals i, concretant-nos a la línia del Gaià, hi hagué algunes vacil·lacions sobre Bellprat i Santa Perpètua, per exemple, però des de Querol fins a Altafulla el límit vicarial es mantingué fins a l’extinció de la mateixa vegueria.
Les divisions administratives històriques
En la penetració vers Tarragona no es mantingué inactiva la seu episcopal de Barcelona. En ple segle X els bisbes Guilarà i Vives procuraren d’atreure a la seva jurisdicció els nuclis no del tot islamitzats i, així, per col·lació dels fidels, arribaren a les vores del Gaià per Selma i l’Albà i dominaren una bona part de l’Alt i el Baix Penedès, com ho eren, en tot o en part, Vila-rodona, el Montmell, Banyeres, la Bisbal i altres esglésies.
Després de la restauració definitiva de la ciutat de Tarragona es plantejà el problema de fixar límits a l’arquebisbat, de difícil solució per l’esmentada penetració. Una butlla del papa Celestí III, de l’any 1194, enumera les esglésies que havien de pagar delmes a la seu tarragonina i, entre aquestes, llegim que hi havia les esglésies d’Altafulla, Berà, Albinyana, Montagut, Querol, Selma, el Montmell, Santa Perpètua, l’abadia de Poblet i els monestirs de Santes Creus i Vallbona. Finalment, s’establí una divisòria entre l’arquebisbat i el bisbat de Barcelona que s’apartava de la ratlla del Gaià pel seu curs alt i baix, deixant per a l’arquebisbat les parròquies de Santa Perpètua, Montagut, Querol i Santes Creus, d’una banda, i el triangle format per Vespella, Altafulla, Torredembarra i Roda de Berà, de l’altra. Quedaven per al bisbat de Barcelona i, per tant, per al deganat del Penedès, els actuals termes de Vila-rodona, Rodonyà, Montferri, Masllorenç, Salomó i Bonastre. Com es pot veure, els límits occidentals del bisbat de Barcelona i de la vegueria de Vilafranca, pel que fa al Baix Penedès, presentaven discrepàncies colpidores. Però el bisbat va sobreviure a la vegueria. Només en virtut del concordat de lany 1957, l’arquebisbat avançà un bon tros cap a llevant, tot fent coincidir el seu límit amb el de la província de Tarragona. El bisbat de Barcelona va perdre, doncs, la seva tradicional influència al Baix Penedès. Tota la comarca del Baix Penedès quedà integrada a l’arxiprestat del Vendrell, juntament amb les parròquies dels termes de Salomó i Bonastre, i amb l’excepció de part del terme del Montmell, que passà a dependre de l’arxiprestat de Bràfim, que abasta, també, els termes de Vila-rodona, Rodonyà, Masllorenç i Montferri.
La institució de la vegueria superà les desfetes que es van patir quan tingueren lloc les guerres contra Joan II i contra Felip IV de Castella, però no fou així amb la derrota que aplanà el Principat arran de la guerra de Successió. De tota manera, la substitució de les vegueries pels corregiments no implicava per ella mateixa cap alteració substancial en les tradicionals divisions del Principat. El canvi es feia en les institucions, però en el cas del Penedès s’operà una significativa retallada en profit del corregiment de Tarragona que abastà els termes d’Altafulla, Torredembarra, Clarà, Creixell, Calafell, Cunit, Cubelles i Vilanova i la Geltrú, a la costa mediterrània, i la Riera i la quadra de Santes Creus a la línia del Gaià. Els corregiments duraren teòricament fins el 1833. En la realitat una mica menys, si descomptem els breus períodes constitucionals de 1812-14 i de 1821-23, en què foren suprimits. Certament duraren molt menys que les vegueries, però, així i tot, contribuïren —al nostre entendre— a desarrelar alguns pobles de la seva identitat penedesenca, sobretot, com veurem, a causa de la divisió territorial que substituí els corregiments.
La divisió territorial en províncies s’establí per un decret reial de 30 de novembre de 1833. Si els corregiments suposaren una mutilació del Penedès, la divisió provincial fou, ni més ni menys, el trencament de la unitat secular del Penedès. En portar el límit provincial on encara es troba, avançant-lo notablement a favor de Tarragona, entre el riu de Foix i el Gaià, una gran part de l’antiga vegueria de Vilafranca restà, com qui diu, en terme de ningú, la qual serví de base per a la formació d’un partit judicial encapçalat per la vila del Vendrell, que havia estat el centre administratiu d’una extinta baronia monàstica, però mai seu d’una tinença de corregiment ni d’una alcaldia major. Al partit judicial del Vendrell se li assignaren 26 municipis: vuit al litoral (Cunit, Calafell, el Vendrell, Sant Vicenç de Calders, després incorporat al Vendrell, Roda de Berà, Creixell de Mar, Torredembarra i Altafulla), cinc al límit provincial amb Barcelona (Bellvei, l’Arboç, Sant Jaume dels Domenys, el Montmell i Aiguamúrcia), quatre a la vora del Gaià (la Riera de Gaià, Vespella de Gaià, Salomó i Montferri) i nou a l’interior (Santa Oliva, Banyeres del Penedès, Llorenç del Penedès, la Bisbal del Penedès, Masllorenç, Bonastre, la Nou de Gaià, la Pobla de Montornès i Albinyana), amb una extensió territorial de 486,1 km2 i una població que l’any 1860 assolia 29 245 h. Remarquem que els municipis de Vila-rodona i Rodonyà foren incorporats al partit judicial de Valls i que els termes de Vespella de Gaià, la Riera de Gaià, la Nou de Gaià, Altafulla, Torredembarra, Creixell de Mar i la Pobla de Montornès, que ja eren de l’arquebisbat de Tarragona, i Salomó, que ho era del bisbat de Barcelona, quan es promulgà la llei del sufragi universal de la Restauració (1890), deixaren de pertànyer al districte electoral del Vendrell.
Es pot discutir si el partit judicial del Vendrell corresponia, o no, a una realitat comarcal. Recordem que en l’obra sobre la divisió territorial de Catalunya que publicà l’any 1937 la Conselleria d’Economia de la Generalitat es podia advertir la conclusió següent: "En els resultats hom reconeixia que, fora de certes deformacions produïdes per l’estructuració provincial, com que la majoria dels caps de partit eren llocs de mercat tradicionals i per tant centres comarcals, les demarcacions judicials no resultaven pas, en general, desencertades, sobretot si s’introduïen algunes modificacions en detall." En el cas del Baix Penedès tenim un mercat d’una certa importància al Vendrell, el qual abasta els municipis del seu partit judicial, a excepció dels més perifèrics, que, per aquest fet, són indecisos o vacil·lants, si no plenament abocats a altres mercats d’importància. Els municipis poc afectats pel mercat del Vendrell són: a la part de llevant, Cunit, l’Arboç i Sant Jaume dels Domenys, al N, Aiguamúrcia, i a ponent, Masllorenç, Montferri, Salomó, la Riera de Gaià i Altafulla, però la gran part del partit (14 municipis) queda adscrita a l’àrea comercial vendrellenca. Actualment es manté el partit judicial del Vendrell.