Les bases del somni de la Catalunya ideal

Al·legoria de la República

ECSA

El pare de Lluís Companys, Josep Companys i Granyó, era un important propietari agrícola de la comarca de l’Urgell que posseïa moltes terres de conreu. El patrimoni de la família era molt extens, doncs, i els fills van rebre en herència diverses finques: el més gran, de nom Josep, va heretar la casa pairal i les finques adjacents, i Lluís va rebre una propietat situada al municipi de Vilagrassa. Josep Companys i Granyó simpatitzava amb els corrents ideològics liberals i republicans i va saber transmetre aquestes idees als seus fills, alguns dels quals, en fer-se grans, també abraçaren i militaren activament en moviments polítics republicans i d’esquerra. I Lluís no en va ser l’excepció: des de ben jove també va simpatitzar amb les idees federals i liberals, tal com ho demostra el fet que l’any 1900 —quan només tenia divuit anys— fos un dels principals inspiradors i fundadors de l’Associació Escolar Republicana.

La inclinació del seu pare envers els ideals republicans i de progrés explica que Lluís Companys estudiés en un centre educatiu com el Liceu Políglota de Barcelona, que no era confessional, on va poder conèixer i establir amistat amb una persona que havia de ser decisiva en el seu futur activisme republicà, Francesc Layret i Foix, fill de la burgesia liberal barcelonina, que com Companys estava cridat a ser un dels membres més importants del jove republicanisme catalanista del principi del segle XX.

La família Companys-Jover

La posició política de Josep Companys i Granyó no era una raresa ni una excepció entre els burgesos i propietaris urgellencs, sinó més aviat tot el contrari. Durant la segona meitat del segle XIX era força corrent entre les classes benestants de la comarca —compostes de petits comerciants i industrials, propietaris de terres i negociants— tenir una bona biblioteca i sentir predilecció pels corrents més avançats de l’època. Després de la desamortització de Mendizábal i atesa la manca d’un teixit industrial important a l’Urgell, la terra era una de les inversions més ben vistes socialment, perquè es considerava un valor segur i permetia obtenir beneficis de les rendes que proporcionava. Així, els propietaris rurals disposaven de prou temps lliure per il·lustrar-se.

La il·lustració i la formació acadèmica, a diferència de temps passats, començava a veure’s com una eina de prestigi dins d’una classe social que tenia un bon nombre de membres nouvinguts, que havien fet la seva primera fortuna gràcies a les adquisicions provinents de la desamortització esmentada. Aquests nous rics de la comarca van difondre i popularitzar una sèrie de valors, com la lectura i la simpatia pels corrents polítics avançats, que van influir en els propietaris més antics, com era el cas de la família Companys. Aquesta afecció a la lectura i la vida intel·lectual va impulsar molts membres de la burgesia urgellenca a dedicar-se a la política. Segons apunta Carme Solsona i Sorrosal en el seu treball sobre la burgesia urgellenca al segle XIX: «El partit liberal comptarà amb força nissagues urgellenques destacades: Manuel Bellús de Sant Martí de Maldà serà diputat liberal; els Jover, Francesc i Joan, de Tàrrega seguiran a Josep Castejón i Bajils de Vilanova de Meià durant el bienni liberal, i els seus descendents participaran en les revoltes de 1868; cas semblant als descendents de Pere Mias de Tàrrega que arribaran a ser diputats republicans a Madrid o als de la família Puig del Talladell, Gaietà Puig i Boladeres serà diputat liberal a Madrid durant el 1876.»

Per tant, encara que d’entrada pugui semblar una raresa, l’actitud favorable de la família Companys envers els ideals de progrés i republicans no era una excepció sinó que estava en sintonia amb molts coreligionaris de la comarca, entre ells els familiars targarins de la branca materna, els Jover. Com és lògic, atesa la seva posició, els sectors benestants de l’Urgell al llarg del segle XIX no abraçaren l’ideal revolucionari per tal d’afavorir el canvi polític a l’Estat espanyol, però sí que veien favorablement les idees de progrés: el republicanisme, el liberalisme i el federalisme, que qüestionaven les estructures caduques d’un Estat monàrquic reaccionari i neoabsolutista, que no coincidia gens amb la seva visió del món.

La família paterna de Lluís Companys estava establerta en la població del Tarròs des de feia molts segles. Segons Enric Jardí i Cassany, vint generacions de propietaris rurals havien precedit Lluís Companys al Tarròs abans que aquest nasqués.

Antoni Bach i Riu, en el seu treball Antics poblats i masies del Baix Urgell, esmenta un avantpassat de Lluís Companys que va viure a la població del Tarròs al segle XVI, Ramon o Pere Companys, que va ocupar el càrrec de síndic el 1531: «Els pagesos més afortunats, grans mercaders, procuradors dels senyors, arrendadors dels delmes, o altres impòsits, i arrendadors que subarrendaven les herbes, construïren o eixamplaren ses cases en els poblats, o bé prop d’ells, en general; això es donà el segle XVI en el Mas de l’Estalella de Montalbà, en alguna masia propera a Anglesola, i cases dins la vila com els Pons, Peguera, Rialp; la casa d’en Llúria a Tornabous; la casa Alçamora a Barbens, el segle següent Casa Vella d’Utxafava que féu en Pere Gomar, procurador de Sessa; can Companys del Tarròs [Antoni Bach ens anota la següent nota a peu de pàgina: el 1531, en Pere Companys era síndic de Tarròs i procurador d’Onofre d’Alentorn, senyor de la baronia de Rialp. A. Cap. D’Urgell. Cartolari, tom I, foli 519, de 6 d’octubre de 1531].»

Segons indica Enric Jardí en la seva biografia sobre Lluís Companys, publicada pel Consell Comarcal de l’Urgell, Joaquim Camps i Arboix fa una referència a l’origen de la família Companys en el seu treball titulat Les cases pairals catalanes. Segons Camps, cal buscar els orígens de la família del futur president de la Generalitat a Occitània, concretament a la ciutat de Llemotges, des d’on s’estengué a diverses poblacions de l’antiga Corona d’Aragó. Una branca, tal com refereix Antoni Bach, es va establir a la vila del Tarròs. Aquests avantpassats tenien el privilegi de ser enterrats a l’església local. Era tradició en la família Companys posar el nom de Josep a l’hereu. Així, el pare de Lluís Companys es deia Josep Companys i Granyó i el seu germà gran, Josep Companys i Jover.

Lluís Companys, malgrat que va viure la major part de la seva vida a la ciutat de Barcelona, sempre es va sentir molt orgullós del seu origen urgellenc. Quan feia campanya pel territori català defensant els diversos moviments polítics i sindicals en els quals va militar no oblidava la importància de l’agricultura en la seva comarca natal. El diari «La Humanitat» es referia als orígens rurals de Companys en una breu biografia publicada en primera plana el dia 13 de juny de 1933 amb motiu del seu nomenament com a ministre de Marina. En l’article figurava una data de naixement errònia: «El nou ministre de Marina de la República, en Lluís Companys i Jover, és fill de Tarrós (Lleida), on va néixer l’any 1883, d’una família de propietaris rurals. Els que desconeixen aquest fet potser s’explicaran l’afecte que ha sentit sempre en Companys en les seves lluites polítiques per a les coses del camp i els problemes vius que aquest li ha despertat.»

Aquestes arrels rurals de les quals Companys es mostrava tan satisfet no eren degudes només a la branca paterna, sinó que també la seva família materna procedia de la mateixa comarca lleidatana. Els Jover, originaris de Tàrrega, havien anteposat el partitiu «de» al cognom, que pertanyia a la noblesa de la zona. Concretament la mare, Lluïsa de Jover i Fontanet, posseïa el títol de la baronia de Jover. Ni Lluís ni cap del seus germans no van voler heretar aquest títol nobiliari que legítimament els corresponia, com tampoc no van voler portar la partícula «de» al seu cognom.

Sobre la família Jover, una de les nissagues més destacades de la comarca des del punt de vista històric, es pot trobar una extensa documentació històrica a l’arxiu de l’Urgell, amb seu a la ciutat de Tàrrega, així com a l’Archivo Histórico Nacional de Madrid i a l’Archivo General de Simancas.

Els Jover van tenir entre els seus membres destacats personatges que van desenvolupar la seva tasca professional com a alts funcionaris de l’Estat. Pere Molas i Ribalta, en l’article «Relacions de mèrits de la família Jover i altres Lleidatans», publicat a la «Revista Cultural de l’Urgell», destaca que membres pertanyents a la família Jover van fer una carrera destacada a l’Administració de l’Estat, com ara Gaspar Jover i Terés, funcionari reial a mitjan segle XVIII, durant el regnat de Carles III i els primers temps del regnat de Carles IV, i que arribà a ser nomenat pel monarca alcalde major de la ciutat de Barcelona l’any 1788.

Un altre membre important de la família fou Ramon Maria de Jover i Vila, que va fer una remarcable carrera com a militar al segle XIX: fou promotor fiscal, regidor, tinent de corregidor, comandant de sometent, sergent major de la divisió de reserva, vocal de la junta de corregiment de Lleida, auditor de guerra, subdelegat de la intendència i coronel del batalló de Tàrrega en la milícia nacional.

Pati de la Universitat de Barcelona

ECSA

Lluís Companys va tenir diversos problemes burocràtics amb el seu segon cognom, Jover, durant la seva estada com a estudiant de Notaries a la Universitat de Barcelona. En la seva partida de baptisme, el capellà del Tarròs va transcriure’l erròniament (va escriure Jové), la qual cosa va provocar, per exemple, que l’expedició del seu títol de batxillerat, requisit necessari per poder examinar-se a la Universitat, s’endarrerís. I aquest mateix error de transcripció del cognom Jover també li va ocasionar problemes quan era estudiant de Dret, els quals només va poder resoldre adreçant-se al rector:

«Excmo. Señor,

»Don Luis Companys y Jover, matriculado en las asignaturas de Derecho Romano, Derecho Canónico y Elementos de Hacienda Pública primer grupo de la carrera del Notariado a V.E. respetuosamente expone: Que por omisión de la letra final de mi apellido materno sufrido al librarse por el cura Párroco de Tarrós, obispado de Urgel, provincia de Lérida, la certificación de mi partida de bautismo no me ha sido posible obtener el título de Bachiller, cuya exhibición se hace precisa al abonar los derechos de examen y como quiera que venciendo el plazo concedido para el abono de dichos derechos de examen el día quince del actual no siendo posible dentro de tan perentorio plazo subsanar aquella omisión y obtener el título de bachiller lo cual espero poder lograr en el plazo de quince días,

»SUPLICO A V.E. que se digne acordar que me sea admitido el pago de los derechos de examen de las asignaturas expresadas del primer grupo de la carrera del Notariado a condición de presentar dentro del plazo prudencial que vuestra excelencia me señala, el título de Bachiller. Gracia que espero alcanzar de V.E., cuya vida guarde Dios muchos años. Barcelona trece de mayo de mil ochocientos noventa y ocho.

Excmo. Sr. Rector de la Universidad de Barcelona.»

El rector de la Universitat de Barcelona finalment va accedir a la petició de Companys i li va trametre l’escrit següent:

«Habiendo acudido a este Rectorado por medio de instancia D. Luis Companys y Jover, alumno de la carrera de Notariado manifestando no haber podido obtener el título de Bachiller por haber alguna discordancia en su partida de pila con respecto al apellido materno que dice Jové en lugar de Jover y que por consiguiente se le entregan las papeletas de examen concediéndosele el plazo de 15 días para rectificar dicho apellido materno.

»Opina el oficial de Negociado que suscribe, que debe previamente el interesado proceder a la rectificación de dicho apellido materno remitiéndose al acta de los ejercicios a la Secretaría General, junto con la partida de pila, de conformidad con los antecedentes, de carrera del mismo para que en su vista pronta extendiéndosele el título de Bachiller y entregándosele las papeletas de examen que no puede obtener sin dicho requisito con el negociado.»

Finalment, Llorenç Aldomà, rector del Tarròs, va procedir a fer una rectificació de la fe de baptisme de Companys, afegint-hi la lletra «r» i traient l’accent de la «e» final.

La partida de naixement de Lluís Companys, tal com es diu en un certificat del jutjat de Tornabous, municipi al qual pertanyia el Tarròs, va desaparèixer perquè els arxius corresponents a l’any 1882 havien estat cremats:

«Juan Camallonga, secretario del juzgado municipal de Tornabous. Certifico que la partida de nacimiento de Luis Companys Jover que anteriormente va descrita, no figura en los libros del registro civil de este juzgado por haber sido quemados los correspondientes al año mil ochocientos ochenta y dos. Y para que conste a petición del interesado y a fin de que surta los debidos efectos expido la presente visada por el señor Juez Municipal en Tornabous a veinte y cinco de septiembre de mil novecientos cinco.»

I, això no obstant, se sap que Lluís Companys va néixer a les dues de la matinada del dia 25 d’agost de 1882 al Tarròs i que fou batejat amb els noms de pila Lluís, Josep i Ramon:

«El infrascrito Cura Párroco del lugar de Tarrós, Obispado de Urgel, Provincia de Lérida. Certifico: que en uno de los libros que se hallan a mi cargo y custodia, al folio 25 se lee una partida como sigue:

En la Iglesia parroquial del Tarrós, Obispado de Urgel, día veinte y seis de Agosto de mil ochocientos ochenta y dos, bauticé solemnemente según prescribe el ritual de la Diócesis Luis José Ramón, que nació a las dos de la madrugada del día veinte y cinco del mismo mes y año, hijo legítimo de los consortes José Companys de esta del Tarrós y Luisa Jover de Tárrega. Fueron padrinos Luis Jover, soltero, de Tárrega, y María Teresa Companys del Tarrós, casada.

Abuelos paternos José Companys difunto de este; y Teresa Grañó, viuda de dicho Tarrós: Maternos: Ramón de Jover, difunto de Tárrega, y Dña. María Teresa Fontanet, viuda de Tárrega.

Concordada la firma y sello en el lugar de Tarrós a diez de Mayo, año del sello.» [Rúbrica de Llorenç Aldomà]

La partida de baptisme va ser validada administrativament per l’advocat Ramon Gramunt:

«D. Ramón Gramunt, Abogado, Notario del Ilustre Colegio de la Audiencia de Barcelona con residencia en esta ciudad. Certifico: Que la firma y rúbrica que autorizan la partida de bautismo que antecede cuya firma dice: Lorenzo Aldomá Pro Rector son al parecer del puño y letra de dicho Sr. a quien tengo bien conocido y me consta a tal Cura Párroco del Pueblo del Tarrós como se titula; y que el sello que en la misma estampado es el que se usa en aquella parroquia. En fé de ello y por no constarme nada en contrario expido la presente que signo y firmo en Balaguer a once de Mayo de mil ochocientos noventa y ocho.» [Rúbrica de Ramon Gramunt]

En néixer, Lluís fou el cabaler, el segon noi d’un total de vuit germans. Els seus set germans foren batejats amb els noms de Josep, Maria de les Neus, Manuel, Maria de l’Alba, Ramon Maria, Ramona i Camil.

Josep Companys, el germà gran i hereu de la família, va néixer l’any 1881. Va decidir encaminar els estudis cap a la seva vocació d’enginyer agrònom, professió que exercí. Quan va morir el seu pare, Josep Companys i Granyó, el dia 22 de maig de 1916, la seva condició d’hereu l’obligà a interrompre l’exercici de la seva professió per fer-se càrrec de la important hisenda familiar. Alguns anys després, durant els temps de la República, als anys trenta, fou escollit diputat electe al Parlament de Catalunya per la formació política Esquerra Republicana de Catalunya.

Manuel, a més d’exercir durant un quant temps com a professor mercantil, va ser funcionari i també administrador del diari creat pel seu germà Lluís, «La Humanitat», a través de l’empresa fundada l’any 1933 i anomenada Editorial Llibertat, durant l’època republicana, en què estava profundament identificat amb l’actuació política del seu germà a Esquerra Republicana de Catalunya.

El dia 20 de febrer de 1936, poc després de produir-se el triomf del Front Popular a les eleccions i l’alliberament de Lluís Companys, Manuel va ser entrevistat pel diari «La Humanitat»: «Hem demanat a Manuel Companys, germà del President, la seva opinió. ¿Quina més emotiva i autoritzada que la del germà de l’estimat Lluís, gerent del nostre diari, tresorer del Comitè Pro-empresonats i perseguits pel 6 d’octubre?» Manuel començava l’entrevista al diari referint-se a la recent victòria del Front Popular, que representava un triomf polític de les tesis que defensava el seu germà: «La victòria jo la sabia segura. Prova d’això és el telegrama urgent que el dissabte vaig enviar a totes les presons d’Espanya, dient: «Les quatre sagetes del Front d’Esquerres de Catalunya estan llançades a la victòria, la qual serà aplastant i definitiva.» [...] Si haguessin guanyat «els de l’Ordre», avui no podríem viure, puix que regnaria el desordre a Catalunya, ja que uns dies abans de les eleccions es permetien amenaçar i atemptar contra amics nostres. A la Universitat, al carrer, ja sabem el que passava...»

Ramon Maria va cursar estudis d’Enginyeria, que un cop finalitzats li van servir per poder exercir aquesta professió. Ramon Maria va arribar a ser un prestigiós enginyer de camins, canals i ports. Fou l’encarregat del projecte d’ampliació del port de Ceuta. Es pot suposar amb grans probabilitats d’encertar que Ramon Maria va proporcionar informació al seu germà sobre la situació d’aquestes colònies espanyoles al Marroc, envers les quals Lluís es mostrava tan crític i a les quals va dedicar molts esforços durant la seva etapa com a diputat al Congrés espanyol al principi dels anys vint. En efecte, Lluís Companys va arribar a desplaçar-se a la ciutat de Tànger per conèixer de prop la situació a la zona.

Ramon Maria va morir després de patir un desgraciat accident laboral en rebre una descàrrega elèctrica, als anys trenta, quan el seu germà Lluís ja era president de la Generalitat.

Camil, igual que Lluís, va cursar estudis universitaris a la Facultat de Dret, i va arribar a exercir professionalment com a advocat. A més, va militar a la Unió Socialista de Catalunya abans d’ingressar a Esquerra Republicana de Catalunya. Va formar part del comitè constituït en el Col·legi d’Advocats de Barcelona durant la Guerra Civil. Un cop finalitzada la guerra, Camil es va exiliar a la localitat francesa de Montpeller, on es va dedicar a tasques de col·laboració amb els catalans refugiats a França. A París, va col·laborar amb Lluís quan la Generalitat va obrir una oficina en aquesta ciutat. Camil, que patia una forta depressió, es veié empès a prendre una decisió tràgica: es va suïcidar a la capital d’Occitània quan els alemanys van ocupar la ciutat.

Maria de l’Alba es va casar amb Ramon Puig i Negre, un industrial establert a la ciutat de Saragossa. Quan Lluís passà per aquesta ciutat l’any 1940, com a presoner amb destinació a Barcelona, demanà al seu company de viatge Máximo Gracia que es posés en contacte amb Maria de l’Alba per informar-la que el seu germà era conduït a Barcelona com a presoner. Efectivament, Maria de l’Alba es va presentar al cap de pocs dies a Barcelona, on es posà en contacte amb les germanes Ramona i Neus per anar a visitar Lluís a la presó.

Lluís Companys va passar les últimes hores de la seva vida amb les seves tres germanes. Ramona vivia a la ciutat de Barcelona amb la seva germana Neus. Lluís va lliurar a Ramona el seu testament, escrit a la presó militar de Montjuïc. «Aquest document, doncs, l’entregaré a la meva germana Ramoneta i si m’és possible en els últims moments li donaré verbalment, o com sia, les meves últimes recomanacions.» Ramona qualificà el seu germà afusellat a l’octubre del 1940 com un heroi i com un sant.

Lluís Companys va viure els primers anys de la seva infantesa a la població del Tarròs. A nou anys va ser enviat com a estudiant intern al Liceu Políglota de Barcelona, al qual va accedir mitjançant l’examen d’ingrés al batxillerat efectuat a la ciutat de Girona, i després d’haver cursat una assignatura a l’institut de secundària d’aquesta ciutat. Un cop establert definitivament a Barcelona per cursar estudis en la institució esmentada, de seguida va establir amistat amb un nen que tenia problemes físics i que anava amb crosses perquè havia patit un atac de paràlisi infantil quan tenia dos anys. El seu company s’anomenava Francesc Layret, i provenia d’una família benestant, liberal i il·lustrada, de la ciutat de Barcelona. Layret, igual que Companys, va créixer en un ambient familiar que era favorable al desenvolupament de les idees federalistes, republicanes i de progrés.

Durant la seva infància al Tarròs, Companys va col·laborar esporàdicament amb la parròquia local ajudant el capellà a oficiar misses, com feien molts nens en aquella època. Aquest coneixement de l’ofici de dir missa es va fer evident en la dramàtica jornada prèvia al seu afusellament. A petició de les seves germanes, Companys va cridar un capellà per tal de confessar-se. Un cop es va presentar a la seva cel·la, Companys va ajudar-lo a dir missa. Tot i que al llarg de la seva vida va ser agnòstic i membre de la maçoneria, encara recordava perfectament el ritual, tal com indica Josep Benet i Morell en el seu treball sobre l’exili i la mort de Companys. El capellà del Tarròs, segons explica Josep Maria Poblet, va ensenyar a Lluís Companys a llegir i a escriure, tot i que les primeres classes li van ser impartides pel mestre del poble, que es desplaçava a casa dels Companys, on Lluís estudiava amb la resta de germans.

En aquells anys infantils, Lluís va tenir com a company de jocs el fill d’uns masovers que treballaven per a casa seva. El nen es deia Salvador Seguí i Rubinat, que arribà a ser un dels dirigents més importants de l’anarcosindicalisme català i amb el qual uns quants anys després Companys reprengué l’amistat a la ciutat de Barcelona i inicià una dilatada trajectòria de col·laboració política i sindical en defensa dels interessos dels obrers catalans. Companys va posar en contacte Layret i Seguí, els quals de seguida van simpatitzar i van veure clar que tenien interessos comuns i afinitats ideològiques considerables. D’aquesta manera s’iniciava una fecunda i prolongada amistat i un treball en comú del que fou el gran trio d’asos del republicanisme catalanista d’esquerra en col·laboració amb el món anarcosindicalista, el format per Salvador Seguí, Lluís Companys i Francesc Layret.

Tot i que Companys va abandonar ben jove la seva població natal per iniciar els estudis de secundària i establí la seva residència de manera definitiva a la ciutat de Barcelona, sempre mantingué viu el sentiment de pertinença a les terres de Ponent, i així ho va manifestar moltes vegades en diversos discursos pronunciats arreu del territori català.

Quan es va fundar el Partit Republicà Català l’any 1917, Companys va tenir un interès ben viu a seguir les recomanacions que feien els republicans de Lleida, recomanacions fetes per Humbert Torres i Barberà, amic seu, i Layret des de l’època de l’Escolar Republicana, i Alfred Perenya i Reixachs per tal d’articular un moviment republicà a tot Catalunya, en un moment especialment delicat per al republicanisme a la capital catalana. Companys observava la tasca del republicanisme lleidatà amb una gran simpatia i admiració i creia que era un autèntic revulsiu polític en uns temps presidits pel desànim i els enfrontaments entre els diferents sectors d’aquesta tendència política, que van portar a la descomposició de la UFNR i del Partit Reformista Català.

Abans de finalitzar aquest apartat, volem mostrar el nostre agraïment a la família Companys per la seva amabilitat i predisposició per resoldre diversos dubtes.

Els anys d’estudiant

Lluís Companys va saber treure un bon rendiment dels seus estudis, i malgrat que s’ha dit que era un estudiant més aviat discret, fins al final de la seva vida va demostrar ser una persona intel·lectualment inquieta, sempre disposada a descobrir noves lectures que eixamplessin els seus punts de vista.

Com ja s’ha dit, a nou anys es traslladà a Barcelona —en una època caracteritzada per l’esclat artístic i literari del Modernisme— en qualitat d’alumne intern al Liceu Políglota de la Ciutat Comtal, situat primer al passeig de Gràcia i després a la rambla de Catalunya. Les simpaties republicanes i liberals del pare de Companys van influir en la decisió d’enviar el seu fill a un col·legi no confessional com el Liceu Políglota.

A aquesta institució d’ensenyança, dirigida per Joaquim Nogués, hi assistien alguns dels fills de la burgesia liberal catalana que, uns quants anys després, van tenir trajectòries professionals destacades. Segons indica Manuel Viusà en la seva biografia sobre Companys, alguns dels companys d’estudis d’aquest al Liceu Políglota amb el pas dels anys tingueren un paper molt important en la societat catalana: Carles i Ferran Soldevila i Zubiburu, Pere Bosch i Gimpera, Lluís Sayé, Francesc Layret i Manuel Duran i Molas.

Companys va ser força aplicat i va anar aprovant les assignatures regularment. En el seu expedient hi ha una sèrie d’aspectes dignes de ser mencionats. Va ingressar al batxillerat i es va examinar per lliure al juny a la ciutat de Girona. En aquesta ciutat catalana va aprovar el seu primer examen corresponent al currículum de batxillerat. L’assignatura en qüestió era llatí i castellà de primer curs, que va superar amb la qualificació d’aprovat. El seu expedient feia una menció al fet en aquests termes: «D. Luis Companys y Jover, natural de Tarrós de 14 años de edad. Verificó el examen de ingreso con la calificación de Aprobado en el Instituto de Gerona el día 22 de Junio de 1893.»

L’institut de Girona no va ser l’únic centre de secundària on Companys s’examinà a banda del Liceu Políglota. També ho va fer, a l’octubre del 1897, en acabar els estudis regulars de secundària, a l’Instituto General y Técnico, perquè, tal com diu Enric Jardí, era l’únic institut de secundària de la ciutat de Barcelona on Companys podia revalidar els estudis que prèviament havia cursat al Liceu Políglota. L’Instituto va expedir un certificat en el qual es feia constar que Companys estava capacitat per examinar-se per tal d’obtenir el títol de batxillerat. Aquest document, expedit a la ciutat de Barcelona amb data 30 de setembre de 1897 i signat per l’oficial de negociat, començava així: «D. Luis Companys y Jover ha satisfecho los derechos de certificación personal número 429 de tener aprobadas todas las asignaturas del bachillerato.»

Lluís Companys va realitzar la prova per poder obtenir el grau de batxillerat el dia 19 d’octubre de 1897. Aquest examen constava de dos exercicis, que va superar satisfactòriament amb la qualificació d’aprovat. El seu expedient universitari deia: «Verificó los ejercicios del Grado de Bachiller en el Instituto de Barcelona el día 19 de Octubre de 1897 con la calificación de Aprobado en el primero y Aprobado en el segundo, habiéndosele expedido el Título correspondiente con fecha 20 de mayo de 1898 autorizado con la firma del Dr. Durán y Bas.»

A partir de la tardor del 1897, i una vegada complerts els requisits necessaris, Lluís Companys ja estava en condicions d’ingressar a la Universitat de Barcelona: «Por cuanto Don Luis Companys y Jover, natural de Tarrós, provincia de Lérida, de 15 años de edad, tiene acreditado en este Instituto de mi cargo haber hecho los estudios y verificado los ejercicios académicos que señalan las disposiciones vigentes para obtener el TITULO DE BACHILLER, según consta en la certificación de la Secretaría, que va a la vuelta, habiendo satisfecho además los derechos correspondientes para la expedición del Título.»

Clemente Cortegoso, director de l’institut on Companys es va examinar per revalidar el diploma expedit pel Liceu Políglota, va remetre el seu expedient al rector de la Universitat de Barcelona amb un escrit que començava així: «Se digne mandar expedir el TITULO DE BACHILLER a favor de D. Luis Companys y Jover. Barcelona 14 de mayo de 1898.»

Al maig del 1899, el rector de la Universitat de Barcelona va sol·licitar que se li expedís el títol de batxillerat: «Expídase el TITULO que solicita el Sr. Director del Instituto de Barcelona a favor de D. Luis Companys Jover. Barcelona 20 de Mayo de 1899. El rector.»

Un cop acabats els estudis de batxillerat a l’octubre del 1897, a disset anys Lluís Companys ingressà a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona per iniciar els estudis de Notaries, després de completar els quals tenia intenció de llicenciar-se en Dret. Les motivacions que van impulsar Lluís Companys a matricular-se en aquesta carrera podrien semblar evidents, donats els seus orígens socials i tenint en compte que el seu oncle Sebastià Companys era el propietari d’un prestigiós i reconegut bufet d’advocats a la ciutat de Barcelona.

En efecte, hi havia moltes possibilitats que el jove Companys es pogués incorporar al despatx del seu parent per desenvolupar-hi la seva tasca professional i fer-hi carrera un cop aconseguís llicenciar-se, com en realitat va succeir durant un breu període de temps. Amb tot, cal considerar una altra motivació per a la seva elecció de carrera: al final del segle XIX, no era estrany entre els fills de les famílies benestants de l’Urgell cursar estudis de Dret, encara que després no es posessin mai la toga, ja que aquesta carrera universitària gaudia d’una gran consideració social.

En realitat, però, les aspiracions que tenia Companys amb relació al seu futur com a advocat no tenien res a veure amb el que s’hauria pogut esperar. Companys tenia clar, ja des de molt abans d’acabar la carrera, que les seves aptituds i els seus coneixements no havien de servir per posar-se a treballar en un bufet jurídic al servei de les classes benestants, sinó per defensar els treballadors sindicalistes, un sector social que estava vivint una situació certament complexa, en un context de continus conflictes socials en diversos punts del territori català. Els seus coneixements jurídics li van ser d’una gran utilitat al llarg de la seva trajectòria relacionada amb el món polític i sindical: en els seus mítings polítics se serví de la seva formació en lleis per efectuar una important tasca pedagògica.

Els estudis de Notaries estaven regits pel pla d’estudis aprovat mitjançant el Reial Decret de data 14 d’agost de 1884. Aquest text legal feia dependre la carrera de notari de la Facultat de Dret. El pla d’estudis prefixava una sèrie d’assignatures que eren comunes al currículum acadèmic de les dues especialitats. Les assignatures que Companys va cursar a Notaries posteriorment li van ser convalidades en cursar Dret. Per poder exercir la professió de notari, als alumnes que havien seguit el pla d’estudis de l’any 1884, se’ls exigia que haguessin cursat les assignatures de Notaries i posteriorment Dret, però això no era prou, ja que a més a més havien de superar unes oposicions especials. Aquestes oposicions a notari eren convocades per les audiències territorials. Companys es va matricular de primer curs de Notaries el dia 30 de setembre de 1897, en les assignatures següents: dret romà, institucions de dret econòmic i elements d’Hisenda pública.

En acabar satisfactòriament aquesta mena d’especialització en Dret, a Lluís Companys només li quedava pendent l’examen de revàlida per tal d’obtenir el diploma de graduat en Notaries. Així ho va sol·licitar al degà de la Facultat de Dret, Josep Maria Planes, el dia 13 de gener de 1905: «D. Luis Companys Jover, natural de Tarrós, provincia de Lérida, de 22 años de edad. A.V.E.I. hace presente: Que teniendo aprobadas todas las asignaturas que prescriben las disposiciones vigentes para aspirar al examen de Reválida para el ejercicio de la fe pública, según consta en su expediente. Ruega a V.E.I. se digne admitirle el examen de dicha Reválida, señalándole día y hora para verificarlo.»

El degà va acceptar la seva petició i va convocar el jove aspirant a notari per al dia 3 de març de 1905 a les deu del matí, per poder realitzar l’examen de revàlida. El degà va nomenar un tribunal, compost pels doctors Lorenzo Benito com a president, Jesús Sánchez com a vocal i Isaac Galcerán com a secretari. Companys va superar satisfactòriament la prova i va ser qualificat pel tribunal amb la nota d’aprovat. El dia 15 de maig de 1905, el rector de la Universitat de Barcelona, Rafael Rodríguez Méndez, va trametre a la Subsecretaría de Instrucción Pública y Bellas Artes la petició de títol de Companys:

«De conformidad con lo prevenido en las Reales órdenes de 12 de septiembre y 10 de octubre de 1902, tengo el honor de elevar a V.I. el extracto del expediente académico de Don Luis Companys y Jover para que se expida por esa Administración Central el Certificado de Reválida para el ejercicio de la fé pública juntamente con el acta original de la aprobación del grado, conformidad del Sr. Secretario de la misma facultad, justificación del pago de los derechos correspondientes y demás documentos necesarios.»

Ja en possessió del títol de graduat en Notaries, Companys es va matricular de tres assignatures corresponents a la llicenciatura de filosofia i lletres: història d’Espanya, literatura general espanyola i lògica fonamental. Encara que no va continuar aquesta carrera, va poder convalidar les assignatures aprovades als seus estudis de Dret.

El curs 1904-05 Lluís Companys va iniciar els estudis corresponents a la carrera de Dret. El dia 9 de maig de 1905 demanà al rector de la Universitat que li fossin convalidades les diferents assignatures que havia cursat fins aleshores a les facultats de Dret i Filosofia i Lletres:

«Ilustrísimo Señor,

Don Luis Companys Jover, natural de Tarrós, provincia de Lérida y que reside habitualmente en Barcelona, calle Mendizábal n0 13 10, provisto de cédula personal clase oncena, número doscientos, y de 21 años de edad, a V.E.J. con el debido respeto expone que:

Habiendo cursado todas las asignaturas de la carrera del Notariado y hallándose ya revalidado en la misma, y deseando seguir la carrera de Abogado a V.E., suplica se digne dar validez académica a las asignaturas de la Carrera del Notariado que tiene aprobadas, como así también la asignatura de Literatura española de la carrera de Filosofía y Letras también aprobada, para que éstas le sirvan sin necesidad de nuevos y repetidos exámenes para proseguir y completar la carrera de Abogado. Gracia que no duda alcanzar de V.E. cuya vida guarde Dios muchos años.»

Finalment, el rector va accedir a la petició de Companys, el qual es va estalviar de repetir les assignatures ja cursades anteriorment.

El curs 1905-06 acabà els estudis ordinaris de Dret, però li faltava aprovar la revàlida o examen de grau per obtenir el títol de llicenciat. Ho intentà diverses vegades, sense èxit. El primer cop que es presentà a l’examen de revàlida fou el dia 22 d’octubre de 1906. Els temes que va haver d’exposar per escrit foren el 47, «Historia de la codificación del Derecho Civil en España», i el 59, «Sucesiones intestadas, por derecho catalán, castellano, aragonés y navarro». Suspès, féu un altre intent aquell mateix curs 1906-07, el dia 30 de gener de 1907, i aquesta vegada li tocaren els temes 11, «Justiniano: Idea y juicio crítico de sus obras legales», i 82, «Concepto Jurídico de la participación en la responsabilidad criminal. Noción de las distintas clases de participación y del grado de responsabilidad de cada una».

En el qüestionari del primer exercici de l’examen de grau a què es va sotmetre el dia 22 de juny de 1907 hagué de parlar del tema 86, «Fases distintas de la organización de la sociedad internacional en las varias épocas del período cristiano», i del 92, «De la condición del extranjero en España. Competencia de los tratos españoles de los litigios en los que intervienen extranjeros».

El 28 de juliol de 1907 s’examinà del tema 51, «Efectos civiles del matrimonio», i del tema 15, «Teoría de la posesión según el derecho Romano».

Decebut després de tants intents no reeixits, no tornà a presentar-se a l’examen de grau fins al curs 1916-17, concretament el dia 23 de juny de 1916. Finalment, Companys passà l’examen de forma satisfactòria. Els temes que va haver de respondre foren el 21, «La contribución territorial», i el 48, «Circunstancias eximentes». Companys va començar la prova responent en primer lloc al tema 21, amb el títol «La contribución territorial es una contribución directa».

L’aspirant a llicenciat desenvolupà el tema en els termes següents:

Figura la contribución territorial entre las más antiguas. Durante la dominación romana hubo el «Vectigal Centrum», después los «censos prediales» de los godos y el diezmo de los árabes y el eclesiástico, las alcabalas, los servicios, el tributo de millones y los de pagos intermedios y frutos civiles constituyen también diferentes modalidades o formas de la contribución territorial.

En esta materia tiene gran importancia para nuestro derecho positivo la ley de 1845 que refundió en esta contribución varios tributos que existían.

Pero la más moderna y más importante reforma del tributo que nos ocupa fue llevada a cabo en diciembre de 1910, cuyos preceptos han sido completados por otras disposiciones posteriores principalmente por un Real Decreto de 1911.

Para imponer una atribución territorial es evidente que deberá hacerse la evaluación de la riqueza imponible. El articulado de la ley de 1900 estableció 10 el catastro por masas de cultivo y clases de terreno, 20 las cartillas evaluatorias de la riqueza rústica y pecuaria y 30 el registro fiscal de fincas urbanas y rústicas y de la ganadería. Indiscutiblemente el más importante es el catastro parcelario, cuyo objeto es según esa consulta un precepto legal.

La determinación y representación de la propiedad territorial en sus diversos aspectos, con el fin de lograr que sirva eficazmente para todas las aplicaciones económicas, sociales y jurídicas con especialidad para el equitativo reparto del impuesto territorial, y en cuanto sea posible, para la movilización del valor de la propiedad.

Además, la ley concreta todavía mejor este concepto, diciendo que el catastro comprenderá la enumeración y descripción literal y gráfica de los medios rústicos y forestales, pertenencias mineras, solares, edificios, etc, con expresión de superficie, lindes, cultivos, valores, beneficios, y demás circunstancias que den a conocer la propiedad territorial y la definición de sus diferentes aspectos y aplicaciones.

El catastro está regulado fundamentalmente por la ley de marzo de 1906. Es necesario distinguir entre el catastro de la riqueza rústica y pecuaria y el parcelario urbano.

En cuanto al primero se forma mediante dos trámites o períodos: 10 al de avance catastral, con fines permanentemente tributarios, estadísticos y administrativos, y 20 el de catastro parcelario mediante la numeración y rectificación progresiva del avance catastral, con los mismos fines y también con los de orden jurídico y social. Para comprender lo relativo al catastro parcelario urbano es necesario decir algo del registro fiscal. Ya desde tiempo existían los amillaramientos, que era una relación enumerada y por orden alfabético de los contribuyentes, del término municipal con expresión de los bienes que poseían y además con el cálculo de los productos y de las utilidades líquidas imponibles.

Un Real Decreto dictó reglas para formar el registro fiscal de algunas provincias y después de diferentes disposiciones aprobó la instrucción provincial para su formación, comprobación y conservación. Esta instrucción faculta a los ayuntamientos para formar sus registros fiscales y determina que los documentos que han de constituir estos Registros fiscales de edificios y solares de un término municipal han de ser los siguientes: Relaciones Privadas, Hojas de Registro Fiscal, Índice de Propietarios, Carpetas de calle. Se consideran sujetos a la contribución por riqueza urbana y por tanto están comprendidos en este catastro 10 los edificios en el sentido más amplio de esta palabra, aun cuando por la forma de construcción sean perfectamente transportables; los solares, los censos, foros, subforos, los muebles de propiedad particular. Régimen de cuota. Nuestra legislación, le uniforma en el régimen de agro.

Líquido Imponible. Como hemos dicho, la carga tributaria pesa sobre el líquido imponible. Debemos por tanto determinar lo que éste sea. El concepto de líquido imponible descansa sobre el producto íntegro y por esto hay que empezar por decir en que consiste este último. El producto íntegro de los edificios ha de ser fijado: 10 por el precio del arriendo según contrato, 20 por el valor corriente de los alquileres en localidad, 30 por el interés legal del capital representado con su valor en venta.

El líquido imponible se obtiene sujetándose a las siguientes normas: el líquido imponible de un solar en venta es siempre igual al producto íntegro respectivo.

El de un tribunal con renta se obtiene rebajando de subproducto íntegro el 25 por 100 cuando así formado resulte mayor que el que le correspondería como valor sin renta. Si se hace de edificios, se obtiene rebajando las cuotas que la ley señala.

Exenciones. El derecho positivo español distingue las exenciones absolutas y permanentes, de las temporales o parciales.

Entre las primeras citaremos las relativas a los terceros y edificios propiedad del Estado, siempre que se hallen en venta, las casas propiedad de los gobiernos extranjeros habilitados por sus representantes, etc. Disfrutan de exención temporal o parcial los edificios que se construyen de nueva planta o que se reedifiquen.»

La resposta de Lluís Companys a la segona part de la prova, consistent a desenvolupar per escrit el tema següent, «Circunstancias eximentes», fou la següent:

El Código penal enumera las circunstancias eximentes en el título 10 diciendo que no delinquen y por consiguiente están exentas de responsabilidad criminal: el imbécil y el loco, a no ser que hayan obrado en un período de razón, el menor de 9 años, el mayor de 9 años y menor de 15, a no ser que haya obrado con discernimiento; el que obra en defensa de la persona o derechos, siempre que concurran las circunstancias siguientes: agresión ilegítima, necesidad del medio empleado para repelerle, falta de provocación suficiente por parte del que se defiende; el que obra en defensa de la persona o derechos de su cónyuge, ascendiente o descendiente, hermanos legítimos naturales o adoptivos, afines consanguíneos hasta el 4 grado civil, siempre que concurra la primera y segunda circunstancia de las que ya hemos referido. El que acuda en defensa de la persona o derechos de un extraño siempre que concurran las mencionadas 1a y 2a circunstancias, que el defensor no sea impulsado por venganza, resentimiento, ni otro motivo ilegítimo. El que para evitar un mal ejecute un hecho que produzca daño en la propiedad ajena, siempre que concurran las circunstancias siguientes:

1 Realidad del mal que se trata de evitar

2 Que sea mayor que el causado para evitarlo

3 Que no haya otro medio practicable y menos perjudicial para impedirlo.

El que en ocasión de ejecutar un acto lícito con la debida diligencia causa un mal por mero accidente sin culpa ni intención, el que obra violentado por fuerza irresistible; el que obra impulsado por medio insuperable, el que obra en virtud de obediencia; el que incurre en alguna omisión hallándose impedido por causa legítima e insuperable.»

Un cop superat satisfactòriament aquest examen, Companys ja pogué demanar el títol de llicenciat en Dret, que l’acreditava per poder exercir la professió d’advocat. La petició d’expedició de títol de llicenciat cursada per la Universitat de Barcelona al Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes va fer-se el 4 d’agost de 1916. El document arribà a la Universitat de Barcelona provinent de Madrid amb data 26 de setembre de 1916.

Es posava així punt i final al pas de Companys per les aules de la Universitat, que havia estat decisiva per al seu futur professional i polític. Al llarg de la seva dilatada trajectòria com a periodista i com a orador, féu ús dels coneixements en matèria de dret per tal d’argumentar les seves posicions polítiques així com per denunciar tot tipus d’abusos i arbitrarietats en els seus constants combats contra el caciquisme. Companys, des del despatx que obrí a la ciutat de Barcelona, va prestar serveis com a assessor legal als afiliats a la Unió de Rabassaires, i també als sindicalistes coreligionaris del seu amic Salvador Seguí.

Durant la seva estada a la Universitat, enmig de l’ambient de gran ebullició intel·lectual i política que caracteritzava aquesta institució barcelonina de l’època, Companys inicià la seva trajectòria com a militant actiu en les files del republicanisme polític, en part gràcies als seus amics estudiants, entre els quals tingué un paper destacat Francesc Layret. Companys va ser fundador i secretari de l’Associació Escolar Republicana. En aquesta agrupació política universitària va fer els primers passos en la política activa, així com en el periodisme, ja que va escriure els seus primers articles per a la revista de l’Associació, anomenada «La Defensa Escolar».

Nota de l'autor

El ferm compromís del jove Lluís Companys amb la situació social i política, en una Catalunya en conflicte i emergència permanents dins d’una Espanya convulsa, explica el poc interès que va mostrar cap als estudis. Els va seguir de forma discontínua, i més com un requisit per a obtenir les titulacions que no pas per afany d’obtenir un bon expedient acadèmic. Ell mateix ho comentava, posteriorment, a nivell familiar o en el seu entorn més immediat.

Expedient acadèmic de Batxillerat:

Llatí i Castellà (1r curs, 1892-93) cursat a l’Institut de Girona: Aprovat (lliure). A partir del curs 73-94 cursà els estudis al Liceu Políglota de Barcelona. Llatí i Castellà (2n curs, 1893-94): Aprovat / Geografia (1893-94): Aprovat / Retòrica i Poètica (1894-95): Aprovat / Història d’Espanya (1894-95): Notable / Física (1894-95): Suspens, Aprovat (en convocatòria extraordinària) / Psicologia (1894-95): Aprovat / Francès (1r curs, 1894-95): Bé / Química Elemental (1894-95): Suspens, Bé (en convocatòria extraordinària) / Aritmètica i Àlgebra (1894-95): Aprovat / Gimnàstica (1894-95): Guanyada / Lògica i Ètica (1895-96): Aprovat / Francès (2n curs, 1895-96): Aprovat / Història universal (1895-96): Bé / Geometria i Trigonometria (1895-96): Bé / Història natural (1896-97): Aprovat / Agricultura (1896-97): Suspens, Aprovat (en convocatòria extraordinària). «Verificó los ejercicios del Grado de Bachiller en el Instituto de Barcelona el día 19 de Octubre de 1897 con la calificación de Aprobado en el primero y Aprobado en el segundo, habiéndosele expedido el Título correspondiente con fecha 20 de mayo de 1898 autorizado con la firma del Dr. Durán y Bas.»

Expedient de la carrera de Notariat, cursada a la Universitat de Barcelona:

Dret romà (1897-98): Aprovat / Hisenda pública (1897-98) Aprovat / Dret civil I (1898-99): Aprovat / Dret polític I (1898-99): Aprovat / Dret administratiu (1900-01): No presentat, Aprovat (en convocatòria extraordinària, examen lliure) / Dret penal (1900-01): No presentat, Aprovat (en convocatòria extraordinària, examen lliure) / Dret canònic (1901-02): Aprovat (lliure) / Dret civil II (1901-02): No presentat, Aprovat (en convocatòria extraordinària, examen lliure) / Dret mercantil (1902-03): Suspens, Aprovat (en convocatòria extraordinària, examen lliure) / Procediments judicials (1902-03): Suspens, Aprovat (en convocatòria extraordinària, examen lliure) / Dret internacional privat (1902-03): Suspens, Aprovat (en convocatòria extraordinària) / Pràctica forense (1903-04): Suspens, Aprovat (en convocatòria extraordinària, examen lliure) / Paleografia (1903-04): No presentat, Aprovat (en convocatòria extraordinària, examen lliure). «De conformidad con lo prevenido en las Reales órdenes de 12 de septiembre y 10 de octubre de 1902, tengo el honor de elevar a V.I. el extracto del expediente académico de Don Luis Companys y Jover para que se expida por esa Administración Central el Certificado de Reválida para el ejercicio de la fé pública juntamente con el acta original de la aprobación del grado, conformidad del Sr. Secretario de la misma facultad, justificación del pago de los derechos correspondientes y demás documentos necesarios.» Rafael Rodríguez Méndez, rector de la Universitat de Barcelona, el 15 de maig de 1905.

Assignatures de Filosofia i Lletres (cursades a la Universitat de Barcelona i en convocatòries lliures):

Llengua i literatura espanyoles (1903-04): Notable / Lògica fonamental (1904-05): Aprovat / Història d’Espanya (1904-05): Notable.

Expedient de Dret (cursat a la Universitat de Barcelona, en convocatòries lliures li van ser convalidades les assignatures de Notariat i alguna de Filosofia i Lletres):

Economia política (1904-05): Aprovat / Dret natural (1905-06): Suspens, Aprovat (en convocatòria extraordinària) / Història general del dret (1905-06): Notable / Dret internacional públic (1905-06): Aprovat. S’examinà de grau el curs 1906-07 i altre cop el 23 de juny de 1916, convocatòria en la qual fou aprovat.

L’Associació Escolar Republicana i els primers anys de militància

L’any 1901, Lluís Companys i Jover era un inquiet universitari de dinou anys. Establert a Barcelona, vivia en un pis del número 8 del carrer de Villarroel, on s’estigué fins que, l’any 1905, es canvià al número 13 del carrer de Mendizábal. Els anys d’estudiant universitari van ser decisius per al futur de Companys, no només des d’un punt de vista intel·lectual sinó també vivencial, i és que mai no s’allunyà del tot de l’ambient universitari, ni quan el seu compromís amb la política el dugué a ocupar càrrecs de responsabilitat. El període comprès entre els anys 1901 i 1916 marcà el desenvolupament de les idees més profundes del Companys adult. Era el temps de la formació i maduració de les seves idees polítiques bàsiques.

La societat barcelonina que va conèixer Lluís Companys a l’inici del segle es trobava en plena ebullició, lacerada per nombrosos conflictes socials i profundament agitada des del punt de vista de les relacions laborals entre patrons i treballadors. Barcelona estava immersa en els processos de modernització que comportava la industrialització, la qual s’anà implantant no sense convulsions socials i enfrontaments de classe. Tot plegat, amb el rerefons de la desfeta colonial espanyola del 1898, el record de la qual estava ben present en els ambients intel·lectuals barcelonins més inquiets, els quals impulsaren la revifalla del moviment nacionalista a Catalunya.

Mentre cursava la carrera de Dret, Companys entrà en contacte amb els ambients republicans organitzats de Barcelona, principalment a través de l’agrupació estudiantil coneguda amb el nom de l’Escolar Republicana, formada per un grup d’estudiants seguidors de les idees republicanes de Salmerón i Pi i Margall. Aquesta agrupació esdevingué un referent mític amb el pas del temps, i fou especialment recordada durant els anys de la Segona República.

L’Associació Escolar Republicana fou fundada als patis de la Facultat de Dret, enmig d’un ambient de gran efervescència política i intel·lectual. Un dels seus principals inspiradors i ideòlegs, així com un veritable agitador polític, va ser el gran amic i company d’estudis de Companys, Francesc Layret. Companys participà activament en tot el procés fundacional de l’associació, junt amb altres estudiants, alguns dels quals van adquirir un paper rellevant en els propers anys dins del món republicà: Josep Maria Espanya, Màrius Aguilar i Diana, Emeteri Palma, Miquel Gaudier, Laureà Miró i Humbert Torres.

Eren la «flor de la joventut liberal» barcelonina, per emprar l’expressió amb què s’hi referien els republicans catalans durant la Segona República, en rememorar els difícils inicis polítics del republicanisme catalanista. Van comptar amb el suport d’intel·lectuals lliurepensadors i vinculats als corrents més avançats de l’època, com el catedràtic Odón de Buen y del Cos, seguidor de l’evolucionisme darwinista, malgrat que la premsa oficial pretengués desprestigiar-los titllant-los despectivament d’«estudiants dropos», qualificatiu que no es corresponia de cap manera amb la realitat.

Companys va viure aquesta època ple d’un entusiasme i dinamisme juvenil que el portà a participar activament en diversos mítings republicans, que aleshores començaven a ser molt freqüents a la ciutat de Barcelona. Aquesta militància política li proporcionà l’oportunitat de pronunciar els seus primers discursos davant d’auditoris nodrits, fins i tot davant de Francesc Pi i Margall. Els afiliats a l’Escolar Republicana es declaraven obertament seguidors d’aquest líder federalista i històric dirigent republicà amb tot l’entusiasme juvenil de què eren capaços, i així li ho van manifestar personalment durant una visita que Pi i Margall va fer a la capital catalana el 1901, en el transcurs de la qual sembla que Companys, que havia de llegir un discurs, de sobte es va sentir aclaparat per la presència del mestre i va patir un atac de nervis que el va incapacitar per articular un sol mot intel·ligible. Va haver de ser el fill del mestre, Francesc Pi i Arsuaga, qui va substituir Companys davant l’auditori.

Tot i aquesta incidència anecdòtica, els dots oratoris de Companys eren excel·lents, i ja destacava aleshores com una persona especialment dotada per pronunciar encesos discursos davant d’un públic nodrit. Va ser des de dalt d’una tribuna que va cridar l’atenció del mateix «Emperador del Paral·lel», Alejandro Lerroux, el seu futur rival en molts combats polítics, que en aquells moments estava al cim de la seva popularitat barcelonina. El primer cop que Lerroux el va sentir parlar en un míting en va quedar força sorprès i va vaticinar que aquell jove arribaria molt lluny.

En aquests temps va tenir lloc un altre fet significatiu per al seu futur. Companys féu els seus primers passos com a periodista en la revista de l’Escolar Republicana, «La Defensa Escolar», en la qual va col·laborar sovint. A partir d’aleshores i durant tota la seva vida política, no deixà mai de col·laborar amb la premsa ni de pronunciar discursos en defensa del republicanisme. El diari i el seti d’orador eren les seves dues grans armes polítiques preferides. Així, Companys entenia el periodisme com una eina subordinada als seus fins polítics, i sempre utilitzà les pàgines dels diaris en què escriví com una tribuna més des d’on difondre les seves conviccions.

A través de la premsa afí als seus ideals, els republicans catalanistes emprengueren tota mena de campanyes en favor del seu programa republicà, laic i federalista. Els periòdics que les acolliren foren «La Publicidad», «La Barricada», «La Forja» i, més tard, durant una etapa arriscada i excitant —que desembocà en el moviment revolucionari de l’any 1917—, «La Lucha», el diari fundat per Companys i Layret. A través d’aquests mitjans es lluità amb fermesa davant dels abusos del règim de la Restauració, considerat per aquesta premsa republicana caduc i perniciós per als interessos socials dels ciutadans de Catalunya i fins d’arreu de l’Estat.

La trajectòria política del futur president de la Generalitat fou variada, com també ho va ser la seva carrera com a periodista. Després de militar a l’Escolar Republicana, Companys va ingressar en la secció juvenil de la Unió Republicana de l’històric dirigent Salmerón. Un cop fracassat aquest projecte, passà a col·laborar amb la Unió Federal Nacionalista Republicana, de la secció juvenil de la qual fou president l’any 1910. Cansat de les desavinences que l’enfrontaven a altres membres d’aquesta formació, el 1912 col·laborà amb Melquíades Álvarez en la fundació del Partido Reformista, que no arribà a trobar el seu lloc dins el panorama polític català.

Després vingué la militància en el Bloc Republicà Autonomista i el Partit Republicà Català. Malgrat aquesta mobilitat política, convé no deixar-se enganyar per les aparences: en Companys es trobaven ja des dels inicis uns ideals als quals no va renunciar mai: el federalisme republicà, catalanista i liberal, i la defensa dels drets dels treballadors i pagesos, la modernització de les estructures de l’Estat espanyol i l’accés a la cultura pel conjunt de la ciutadania.

El diari i la tribuna eren el seu ambient natural, els mitjans idonis per a escampar la seva ideologia republicana, federalista i d’esquerra per tot Catalunya. Ben aviat, el seu tremp com a orador, els nombrosos riscos que va assumir, així com l’atreviment que caracteritzava les seves campanyes li valgueren una reputació d’home batallador dins dels ambients republicans i sindicalistes. El diari «Nova Vida» de Llançà, en un article d’homenatge que va reproduir «La Terra» en el temps de les intenses campanyes en defensa dels pagesos afiliats al sindicat Unió de Rabassaires, deia en aquest sentit:

Ha viscut sempre en Companys una vida agitada, mancada de repòs, i poc satisfactòria, per haver dedicat tota la seva joventut a la política enlairada. No hi ha hagut cap moviment generós a la nostra terra que ell no l’hagi acollit al redós de la seva sentimentalitat. Home franc, d’esperit auster i generós, de consciència il·limitada, obert a totes les generositats i jove encara, és una bella prometença per als que sentim bategar en el fons del nostre cor la flama de l’ideal emancipador. És un lluitador per convicció, per temperament i per pròpia capacitat. Les aspiracions llurs no es redueixen al cercle migrat de resoldre el problema de la vida, sinó que, pel contrari, suporta amb l’ànim ple de resignació i sacrifici totes les amargors i vicissituds que són la sola glòria momentània, que va aparellada a les campanyes de contingut social.»

Atesa la seva condició d’hereu d’una família benestant i essent nebot d’un professional del Dret establert a Barcelona, tot feia preveure que, un cop finalitzats els estudis, la seva vida transcorreria dins d’uns paràmetres burgesos convencionals, molt allunyats dels ensurts, els perills, els empresonaments i les persecucions policíaques que van marcar la vida de Companys.

A partir de l’agost del 1916, Companys ja era advocat a tots els efectes, tot i que des de l’any 1905 ja posseïa la titulació de notari. Començà a exercir l’ofici, però aviat renuncià a continuar amb la feina estable que li proporcionava el despatx del seu oncle Sebastià i s’interessà per la defensa dels treballadors, en uns moments en què començava a prendre volada dins la societat catalana la problemàtica de la classe obrera. La personalitat bohèmia i idealista de Companys, que li va ocasionar nombroses dificultats econòmiques al llarg de la vida, es manifestava cada cop amb més claredat.

Un cop instal·lat a la ciutat de Barcelona, va reprendre l’amistat amb el seu amic de la infància Salvador Seguí, que presentà al seu altre gran amic, Layret. Malauradament tots dos van veure segades les seves vides per l’ambient de terror i violència social que imperava als carrers de Barcelona. Layret, Seguí i Companys van formar una tríada que amb el pas dels anys resultà decisiva en l’articulació d’un catalanisme d’esquerra i popular. Sense ells no es pot entendre el compromís del republicanisme catalanista amb la classe treballadora ni la implicació d’aquesta, històricament apolítica, en les futures eleccions que donaren el triomf a Esquerra Republicana de Catalunya en un futur.

La predisposició a col·laborar amb el moviment sindical valgué a Companys des d’aleshores l’animadversió i fins i tot l’odi dels elements conservadors i governamentals. «Luis Companys. Muy Peligroso: Hacedle la vida imposible», resava la fitxa policial que li van obrir, i que el mateix Companys va destruir quan va ocupar el càrrec de governador civil de Barcelona. Evidentment, el règim no li perdonava la seva amistat i col·laboració amb Salvador Seguí i Francesc Layret.

La Catalunya del final del segle XIX

Al tombant de segle, Catalunya estava experimentant un considerable impuls demogràfic, econòmic i social, que va afavorir que fos capdavantera en la implantació de la Revolució Industrial a l’Estat espanyol. Des d’un punt de vista demogràfic, quan va néixer Companys s’estava iniciant una lleugera crisi de natalitat, que aproximava la piràmide poblacional catalana a la de la resta de països europeus industrialitzats. S’iniciava així el que s’ha anomenat «transició demogràfica» —un període de reducció del nombre de naixements i d’augment de l’esperança de vida—, en què s’anà configurant una estructura demogràfica característica dels països occidentals moderns, que és la que encara es manté en l’actualitat.

Crema de retrats de Felip V i d'Isabel II a la plaça de Sant Jaume de Barcelona durant la Revolució de Setembre del 1868

ECSA

El 1882, l’any del naixement de Companys, s’havien complert catorze anys de la Revolució de Setembre del 1868. En aquells anys es va produir a Catalunya una notable difusió dels corrents polítics de caràcter federal. Aquest període va suposar, en definitiva, un important impuls del republicanisme popular, les arrels del qual provenien dels corrents ideològics liberals i d’esquerra arribats del veí Estat francès i que s’havien manifestat amb claredat a les Corts de Cadis (1818-12). El moviment revolucionari del 1868 va aconseguir iniciar un procés polític que va dur a la pràctica les propostes insurreccionals i de revolta i que va acabar culminant amb la proclamació de la Primera República, l’any 1873. Convé recordar que la República va comportar una primera conquesta democràtica fonamental: el sufragi universal per als homes més grans de vint-i-cinc anys.

Així doncs, Lluís Companys va néixer durant el període de Restauració monàrquica dissenyat per Antonio Cánovas del Castillo, vuit anys després del fracàs del primer règim republicà. La Restauració assegurava unes estructures estatals polítiques i administratives que poguessin garantir el poder polític als estaments oligàrquics sota el mandat d’una monarquia parlamentària amb aparença democràtica però en la pràctica amb un predomini real de les forces de dreta.

Aquestes dues fites històriques, la proclamació de la Primera República i la instauració del règim monàrquic de la Restauració, juntament amb el desastre colonial del 1898 i el consegüent moviment regeneracionista tingueren una importància fonamental i foren la pedra angular sobre la qual Companys fonamentà el seu ideari i la seva trajectòria política posterior. Aquest context polític turbulent de la Catalunya de la segona meitat del segle XIX condicionà en bona mesura les seves opcions polítiques i ideològiques.

Ell mateix va escriure les ratlles següents des del presidi d’El Puerto de Santa María on es trobava pres al febrer del 1936: «Existen en pugna dos Españas: la verdadera y la falsa. La auténtica vive aprisionada bajo la densa superestructura formada por largos años de desventuras, y trata de romper la férrea corteza y de resurgir y salvarse. El advenimiento de la primera República señaló un breve intento de liberación, frustrado, apenas nacido por la política de ensanchamiento de la base iniciada por Castelar, cuya traición o cuya ineptitud nos condujo al golpe de Pavía.»

Els republicans catalans actius durant les tres primeres dècades del segle XX mai no deixaren de referir-se amb admiració a la Primera República. El mateix Companys es considerava hereu directe dels promotors del primer règim republicà espanyol, i va dedicar bona part dels seus esforços com a polític a establir un vincle ideològic i polític entre aquesta primera experiència republicana a l’Estat espanyol i el règim polític al qual ell aspirava i pel qual treballava. No era gens estrany que Companys sentís aquesta admiració pels catalans del segle XIX que van lluitar per l’establiment d’un règim republicà.

Una de les principals raons per les quals els republicans catalanistes contemporanis de Companys tenien en el punt de mira aquesta primera experiència republicana a l’Estat espanyol era que els polítics catalans havien exercit un paper protagonista en tot el seu procés constitutiu del règim que va enderrocar la Monarquia d’Isabel II. En aquella Primera República hi havia molts catalans que van arribar a ocupar llocs destacats a l’Administració de l’Estat: hi va haver governadors civils, diputats i un parell de ministres catalans. Era força evident que el lideratge econòmic i industrial de Catalunya dins el conjunt de l’Estat espanyol es va veure reflectit en la representació política a l’Estat.

A més, dos dels presidents d’aquell primer règim republicà van ser catalans: Estanislau Figueras i de Moragas i Francesc Pi i Margall. Un altre president, Nicolás Salmerón, encara que era nascut a la província d’Almeria, fou un ferm defensor de Solidaritat Catalana. Aquesta important presència catalana en les estructures de l’Estat va provocar un gran malestar en determinats ambients polítics i periodístics de la ciutat de Madrid. La Primera República va tenir una curta durada i va fracassar ostensiblement en el seu propòsit de modernitzar les estructures de l’Estat espanyol; amb tot, va representar un intent seriós, impulsat en bona part des de Catalunya.

Companys va tenir present des de molt jove la importància d’aquest afany modernitzador de les estructures de l’Estat, així com del pes específic de la participació catalana en la primera experiència republicana. Era tal el seu anhel per mantenir viu el record d’aquell règim que Companys es va negar en tot moment que les commemoracions que es feien de la seva proclamació fossin meres celebracions folklòriques, buides de contingut. Al febrer del 1913, en la ressenya d’una conferència pronunciada per Companys que va aparèixer al diari «La Publicidad» es deia el següent:

El señor Companys comienza diciendo que los republicanos han celebrado innumerables banquetes y mitins para conmemorar la proclamación de la República del 73, pero que se han limitado casi a eso, sin hacer lo que debían para el triunfo de sus ideales. Dice que si el pueblo no ha hecho cosas más serias y positivas, es por culpa de los gobernantes monárquicos que le han negado los medios de instruirse y que le han regateado los medios de subsistencia. Amamos, añade, la idea abstracta de la República, que sólo al nombrarla se conmueven todas las fibras de nuestro ser, pero no comprendemos lo que ella representa, porque de lo contrario habríamos obrado de manera que la hubiéramos llegado a conquistar nuevamente en una forma definitiva.»

El disseny de la Restauració que seguí la Primera República trontollà a partir de la davallada colonial del 1898, malgrat tots els focs d’artifici patrioters que es van fer servir a tort i a dret durant el conflicte bèl·lic amb els Estats Units d’Amèrica. El conflicte entre l’ideal polític republicà i les rígides estructures del món oficial de la Restauració a Catalunya fou el marc en què es mogué bona part de la vida política de Companys. Un cop instal·lat en la crisi, el règim de la Restauració es va afeblir profundament i es va veure en l’obligació de dedicar-se de manera cada vegada més insistent als problemes d’ordre públic i a la repressió dels aldarulls socials, la qual cosa li féu deixar de banda les tasques pròpies de govern, com la sanitat, el manteniment i la creació d’infraestructures, la millora dels sistemes educatius i sanitaris, etc.

Ja entrat el segle XX, el republicanisme català en el qual va militar Companys al llarg de la seva trajectòria política no estava en condicions d’enfrontar-se amb garanties d’èxit a les estructures de poder que havia anat consolidant el règim de la Restauració. No hi feia res que aquest règim es trobés en hores baixes. Era evident que durant la darrera part del segle XIX el republicanisme catalanista i federal, tot i que tenia entre les seves files personalitats amb una gran preparació intel·lectual, va estar mancat de líders amb una forta projecció popular.

Així, aquest moviment no podia canalitzar l’atracció i la simpatia que despertava entre un potencial electorat català que començava a veure de bon ull l’anarcosindicalisme i que davant la feblesa política dels corrents ideològics republicans i federals optava per abstenir-se cada vegada que es convocaven eleccions. Aquest republicanisme del final de segle mai no va poder arribar a constituir una formació política sòlida que pogués presentar-se als diversos comicis electorals amb la seguretat de sortir-ne vencedora.

Els partits republicans i federals es veieren obligats a mantenir-se en tot moment en la més estricta marginalitat institucional i electoral, cosa que veien amb molta complaença els dirigents del règim. Sobretot, i de manera prou significativa, el Partit Republicà Democràtic Federal va anar a la baixa d’una manera progressiva i va ser incapaç d’aconseguir els seus objectius, en l’afany d’atreure els sectors obreristes més polititzats. A les acaballes del segle, els federals no eren més que una anècdota dins del panorama polític català.

Malgrat les evidents febleses polítiques dels partits que s’hi inspiraven, febleses que es van fer paleses al final del segle XIX, el federalisme considerat com a ideologia —i també com a opció política que defensava una particular articulació territorial, contrària al tradicional centralisme de l’Estat espanyol— no va arribar a desaparèixer mai de les reivindicacions de molts polítics republicans catalans del segle XX.

Enric Prat de la Riba en la coberta del seu llibre Història de la Nació Catalana

ECSA / A. Galeote

És important tenir en compte aquest substrat ideològic federal en molts dels republicans del principi del segle XX, comptant-hi Companys, ja que permet entendre amb més precisió la trajectòria dels partits republicans que van començar a simpatitzar amb el catalanisme polític durant les primeres dècades d’aquest segle. Però els coreligionaris republicans de Companys no van adoptar una actitud mimètica respecte als seus antecessors, de manera molt especial en la seva relació amb el catalanisme polític. Aquest republicanisme del final de segle va mantenir una relació força contradictòria i ambigua amb el catalanisme —que començava a prendre volada gràcies a la irrupció en l’arena política de diverses figures d’una gran alçada intel·lectual, com ara Enric Prat de la Riba—. És important constatar, en aquest sentit, que una bona part dels republicans catalans del final del segle XIX van deixar com a herència un cert anticatalanisme, en la mesura que consideraven el catalanisme com un moviment polític clerical i reaccionari, contrari als interessos dels treballadors.

Aquest anticatalanisme d’un sector del republicanisme va preparar el terreny per a l’aparició d’Alejandro Lerroux, encara que la seva irrupció en el panorama polític català i el predicament que va aconseguir entre l’electorat no s’expliquen només per aquest motiu.

Per contextualitzar i entendre millor l’aparició d’Alejandro Lerroux, cal tenir present que el Govern de l’Estat estava molt amoïnat davant l’aparició del catalanisme polític. Aquest temor va portar Segismundo Moret y Prendergast, ministre de Governació, a la decisió de pagar un sou regularment a Lerroux perquè aquest pogués dur a terme la seva tasca demagògica i desestabilitzadora a la capital catalana per tal de rebaixar les simpaties que pogués despertar entre l’electorat la Lliga Regionalista, que era la formació política que podia representar millor els interessos del catalanisme polític els primers anys del segle.

Durant un cert temps, Lerroux va aconseguir un bon nombre d’èxits entre la ciutadania de la capital del Principat. La retòrica demagògica,l’anticlericalisme primari, així com el suposat radicalisme polític de Lerroux van fer molt atractiva la seva proposta política entre els sectors obrers barcelonins, que veien amb desesperació la situació social i política sota la Monarquia. Gràcies al confusionisme regnant aquests primers anys del segle, Lerroux va poder guanyar per a la seva causa molts joves republicans, els quals, però, amb el pas del temps, havien de demostrar que tenien una visió del catalanisme radicalment oposada a la del líder radical. Aquests no trigaren gaire temps a desenganyar-se de Lerroux quan van veure la seva actitud obstruccionista durant tot el procés constitutiu de Solidaritat Catalana. A partir d’aquell moment, es trencà definitivament la vinculació dels republicans catalans amb el partit de Lerroux, del qual ja s’havien començat a distanciar quan es féu públic que els radicals havien protagonitzat nombrosos episodis de corrupció i clientelisme a l’Ajuntament de Barcelona.

El trencament de Companys i Layret amb Lerroux no va ser sobtat. Abans de produir-se definitivament, ja hi havia una certa tensió amb relació al catalanisme dins del món republicà. Mentre que un sector veia els ideals catalanistes com un instrument polític al servei dels sectors socials reaccionaris i de l’Església, altres més propers a les tesis federalistes observaven el moviment de reivindicació nacional català com un fenomen que podia esperonar les aspiracions democràtiques i modernitzadores de les classes populars de la societat catalana. Companys, que pertanyia a aquest darrer sector, va manifestar a l’agost del 1912 a «La Publicidad»: «Los republicanos detestaban a Lerroux, que fue rebelde al gran Salmerón y que engañaba audazmente y cínicamente al pueblo, comerciando con las angustias de los explotados.»

Aquestes discrepàncies en el si del republicanisme català van acabar d’esclatar definitivament arran del naixement del moviment de Solidaritat Catalana. Un nombre considerable de republicans, entre els quals cal incloure els mencionats Francesc Layret i Lluís Companys, acabaren decantant-se per la defensa del catalanisme polític.

El catalanisme i el mestratge de Francesc Layret

Retrat de Francesc Layret i Foix, advocat i polític

ECSA

Si Lluís Companys sempre tingué com a principal referent Pi i Margall, el seu amic i mestre Francesc Layret era un gran admirador de la trajectòria de Valentí Almirall i Llozer. Companys va deixar clar quins eren els seus referents intel·lectuals durant la seva estada al penal d’El Puerto de Santa María, al setembre del 1935: «Las paredes de la celda que ocupo las he adornado con paisajes de Cataluña, que me recuerdan mi tierra y retratos de familiares y de políticos admirables, entre ellos Macià, Layret, Blasco Ibáñez, Pi y Margall.»

Francesc Layret, en una conferència dictada a la ciutat de Tarragona pel juny del 1913, donà una interessant i didàctica explicació del recorregut històric del nacionalisme català federal i d’esquerra durant la darrera part del segle XIX i el principi del XX:

El movimiento nacionalista de Cataluña ha querido presentarle como regresivo. Es inexacto. La esencia del problema catalán partió de los hombres de izquierda. El orador cita el movimiento republicano federal de Figueras y de Pi y Margall y el de carácter ya más nacionalista de Almirall. Eran precisamente los conservadores, la burguesía catalana, los que nutrían los partidos dinásticos que luchaban contra aquellas doctrinas.

Por lo mismo ha perdurado en Cataluña ese sentimiento, y las masas federales son catalanas. Fuera de Cataluña el federalismo ha devenido una cosa abstracta y se ha dado el caso paradójico de unos federales de fuera de Cataluña que atacaban la Mancomunidad porque decían que era una concesión separatista. El origen del movimiento nacionalista debe buscarse en la izquierda. Después de la guerra con los Estados Unidos hubo un momento en que pareció cambiarse. Aquí se observaron con intensidad las consecuencias del desastre y la burguesía catalana ante la bancarrota del Estado se sintió nacionalista y comenzó a actuar la Lliga, con tinte marcadamente conservador. Los jefes de izquierda cometieron una gran equivocación al querer unir dos cosas que no podían unirse y en vez de atacar a la Lliga por reaccionaria, por regresiva, etc., se le quiso combatir por lo único que tenía de bueno, o sea por su programa nacionalista.

A pesar de la equivocación de los directores las multitudes republicanas de Cataluña no siguieron ese camino, la conciencia catalana perduró y apenas se sintió el agravio del Gobierno a Cataluña las multitudes catalanas respondieron al sentimiento y la emoción de nuestra tierra. La rectificación debe perdurar. Hemos de proclamar bien alto que las multitudes republicanas sienten con más energía e intensidad que las derechas todo lo que hace referencia a la autonomía de Cataluña. Que puede haber un momento en que los intereses económicos de la burguesía catalana estén en pugna con los intereses de catalanidad. A los hombres de izquierda no les ataría esto las manos, no les debilitaría el esfuerzo. El problema de Cataluña correría mucho peligro si fuesen tan sólo los hombres de derecha quienes levantaran bandera. Por esto debemos felicitarnos todos de la brillante y acertada intervención parlamentaria de don Marcelino Domingo.

En todas partes los hombres avanzados son los que defienden las ideas de libertad y autonomía. El orador cita a Jaurés y el partido liberal de Inglaterra, etc. Sólo hay en el mundo una excepción —añade— la excepción del partido liberal español y de algunos otros españoles que militan en la izquierda.»

Francesc Layret va apropar Lluís Companys al pensament de Valentí Almirall, un pensador que havia estudiat amb profunditat durant la seva joventut i pel qual sentia una veritable admiració. D’aquesta manera Lluís Companys rebé la influència dels dos grans pensadors catalans federalistes del segle XIX, Pi i Margall i Valentí Almirall.

Companys elaborà intel·lectualment les ensenyances del federalisme polític que havia rebut des de la seva època d’estudiant i que ell estava disposat a defensar a través de la seva actuació política. S’havia començat a interessar pel federalisme durant la seva època universitària, i va mantenir viu aquest interès fins als anys de la República. Va ser durant aquest període que assumí d’una manera profunda aquest ideal i el volgué dur a la pràctica política amb totes les conseqüències. Alguns anys més tard, mentre exercia el periodisme com a corresponsal a Madrid, cada cop es va anar interessant més per la pràctica de la política com a mitjà per poder difondre i defensar el seu ideal federalista.

Companys estava convençut que l’esperit federalista formava part del substrat més íntim dels pobles hispànics, i que havien estat les monarquies que ell considerava estrangeres les que van dedicar esforços ingents a fer desaparèixer aquest ideal en benefici d’un unitarisme a ultrança. A l’octubre del 1935 Companys va escriure des del penal d’El Puerto de Santa María: «Nadie desconoce que en Cataluña el sentimiento republicano y autonomista es en la actualidad más vivo y más profundo que nunca, como recientemente ha podido entrar por los ojos a quienes podían dudarlo, por el ambiente de ficción que les envuelve.

Y fuera de Cataluña ha penetrado, en las zonas liberales e izquierdistas, la clara sensación de lo que es, de lo que significa y representa nuestro nacionalismo, y se han desvanecido en gran parte recelos, incomprensiones, tópicos y mitos, que fueron alimentados por la táctica del viejo régimen, porque favorecían y correspondían a la concepción imperialista y feudal de aquellas monarquías forasteras.

Y hemos prestado aliento a los núcleos autonomistas activos de los pueblos hermanos, lo que ya permite percibir los trazos de una concepción estatal española más conforme con el Derecho y con la Naturaleza, que acabará por imponerse, a no tardar mucho.»

I és que Lluís Companys ja era un republicà convençut quan va iniciar la seva carrera política. La seva ambició màxima en aquells moments era poder posar fi a la Monarquia que havia instaurat un règim que ell considerava corrupte i que perjudicava notablement els interessos de les classes populars catalanes.

Lluís Companys i Francesc Layret es van conèixer a l’època en què ambdós eren estudiants de batxillerat al Liceu Políglota de Barcelona, on van establir una relació d’amistat que va durar fins que elements del pistolerisme barceloní van assassinar Layret. Aquest, com Companys, provenia d’una família benestant, concretament de la burgesia liberal i il·lustrada establerta a l’Eixample barceloní. Gràcies a l’ambient lliurepensador i republicà que es respirava a casa seva, fou un jove curiós i inquiet, que s’interessà per tota mena de temes polítics i socials. Estudiant certament brillant, cursà, com Companys, la carrera de Dret, camp del saber en què arribà a doctorar-se amb una tesi titulada La Societat Primitiva, concepte i investigació.

Els dos joves estudiants descobriren que tenien moltes afinitats ideològiques, a més d’una profunda simpatia mútua. No trigaren gaire temps a fer-se amics. Companys sentia per Layret veritable admiració, un sentiment que era correspost amb escreix pel seu amic. Tots dos van coincidir en moltes trinxeres defensant la mateixa causa.

La influència que va exercir Francesc Layret al llarg de la vida de Companys va ser molt important. De fet, van constituir un tàndem molt ben compenetrat: el brillant ideòleg incapacitat físicament i el polític audaç que duia a la pràctica les idees del primer. L’un era la continuació de l’altre. Això va ser així fins a l’assassinat de Layret, esdevingut durant una època molt violenta, en què els carrers de Barcelona estaven dominats pel terror dels pistolers. Quan sortia del seu domicili del carrer de Balmes, l’advocat va ser abatut per uns assassins a sou dels Sindicats Lliures, és a dir, de la patronal, com Arlegui, Pallàs i Cinca.

El 30 de novembre de 1923, Companys dedicava aquestes paraules d’homenatge a l’amic mort tràgicament, a les pàgines de «L’Avenir»: «Voldria dedicar unes ratlles a la memòria d’En Layret i el meu cervell resta confós i la ploma indecisa... Què dir? El sentiment, el dolor, el fervor, ofeguen tota altra sensació. El veig com si fos present, amb la serena majestat de llur figura que era, alhora, d’apòstol, de mestre, de lluitador ardent i de definidor concís. El veig a les hores de les confidències íntimes en què em confiava tot el tresor del seu cor infantívol. Pujo fins als cims de llurs ambicions nobilíssimes i de les seves tendres ilusions d’home somniador i sentimental en son cos mutilat. I la pena i la ira per sa mort alevosa em deixen desfet i vençut. En Layret, mort, continua essent l’orientador de nostra conducta en la vida. Llurs ensenyances són la pedra angular sobre la qual hem vist edificar-se nostra humil acció política. La seva tragèdia deixa un testament que hem de complir [...].»

Layret va contribuir de manera decisiva a la formació del corpus ideològic del catalanisme republicà i d’esquerra. Ell es va encarregar d’elaborar tota una sèrie de preceptes pensats per propiciar l’acostament de les classes populars al catalanisme i alhora per facilitar l’accés d’aquestes a la formació cultural. Va ser un dels impulsors de la fundació de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, així com d’un gran nombre de biblioteques i sales de lectura que tenien com a objectiu posar la cultura més a l’abast de les classes treballadores. En aquesta època, els sectors populars estaven fortament influenciats per l’anarquisme apolític i pel radicalisme demagògic i espanyolista d’Alejandro Lerroux.

La tasca desenvolupada per Layret, Companys i Seguí va tenir una importància fonamental, ja que va contribuir a l’arrelament i l’assumpció dels preceptes del catalanisme polític per les classes populars. Val la pena remarcar un fet anecdòtic i alhora revelador de l’interès que tenia Francesc Layret per contribuir al procés d’emancipació de Catalunya. L’any 1915, Layret es va posar en contacte amb el president de la Mancomunitat de Catalunya per tal d’organitzar un moviment català que oferís suport moral als països aliats. D’aquesta manera, augurava Layret, si aquests aconseguien la victòria en la Primera Guerra Mundial, ajudarien Catalunya a resoldre el seu plet nacional amb l’Estat espanyol.

El tàndem Companys–Layret va funcionar perfectament durant molts anys: van participar junts en l’organització de campanyes com la del Congrés de Joves Republicans, celebrat a Barcelona a l’abril del 1908; van convocar reunions clandestines amb elements sindicalistes en els seus respectius domicilis, van establir relacions d’amistat i de col·laboració política amb republicans d’arreu del territori català per tal de poder consolidar un moviment polític republicà que fos sòlid i amb garanties de futur; van entrar en contacte amb el món pagès contribuint a l’organització de sindicats com la Unió de Rabassaires. La idea d’articular un moviment de treballadors del camp era una vella aspiració de Francesc Layret, i Companys la va recollir per posar-la en pràctica.

Quan Companys estava vivint moments molt difícils a la presó Model de Barcelona, Layret va anar a visitar-lo i li va oferir tot el seu suport. A més, van ser companys de redacció en diferents diaris, on van passar moltes hores organitzant l’estratègia política a seguir. Puntualment, però, al setembre del 1912, els dos amics van discrepar per una qüestió de tàctica política, en uns moments especialment delicats per al republicanisme català. La discussió va transcendir públicament, atès que ambdós la van ventilar en un intercanvi d’articles. Companys, des de les pàgines de «La Publicidad», defensava el Partido Reformista, i Layret defensava la UFNR des d’«El Poble Català». Segons paraules de Layret, el reformisme era ambigu i trampós quan parlava d’autonomisme. A més, acusava el reformisme de conservador i socialment poc avançat.

Companys es va defensar d’aquestes acusacions parlant del catalanisme integrador a què aspirava el reformisme i l’exclusiva del qual la UFNR pretenia:

D. Francisco Layret ha cometido una equivocación y una injusticia al agotar el repertorio de sus vehemencias contra sus antiguos amigos de la Unión Republicana. El señor Layret es, en política, persona de grandes merecimientos, republicano de buena cepa. Ya de estudiante contribuyó a fundar y presidió la Escolar Republicana, ejerciendo sobre aquella generación de escolares una legítima influencia. Y posteriormente, el grupo de amigos que se quedaron en Barcelona han permanecido fieles y entusiastas de esa jefatura espiritual, consagrada por la admiración y fortificada por el cariño. En el gabinete de su domicilio se reunían los íntimos y allí se trazaban planes y se formulaban proyectos, y luego nos lanzábamos a la lucha llevando por delante el nombre prestigioso del señor Layret, que fue concejal, que fue alcalde de Barcelona y que ocupó un lugar en la candidatura de diputado a Cortes. Ahora la actitud del señor Layret nos ha dolido mucho. No la esperábamos, no la creíamos aunque amigos oficiosos nos la habían anunciado. En nuestra inteligencia y en nuestro corazón habíamos erigido un pedestal al amigo y al maestro y no pudimos suponer que llegase el día en que calificara de desleales nuestras actitudes cuando tan repetidas muestras le hemos dado de nuestra lealtad y aun de nuestra devoción.»

Aquesta discussió reflectia les divergències que s’estaven produint entre els diferents sectors d’un republicanisme català profundament dividit i que es disputaven un ampli espai electoral de centralitat política catalanista. Layret li va respondre en un to amistós i conciliador des d’«El Poble Català». Companys va donar per tancada la polèmica a «La Publicidad» profetitzant que Francesc Layret es veuria obligat a marxar de la UFNR, segons ell per radicalisme i amor republicà. Companys va fer una nova crida per tal que Layret es reincorporés als rengles del reformisme, un fet que no es va arribar a produir mai. Layret i Companys, però, ben aviat van tornar a compartir aventures en la política i el periodisme.

Aquesta disputa, doncs, va ser resolta satisfactòriament per ambdues parts i sense que quedés cap mena de rancúnia, ja que es tractava d’una discussió teòrica i de tàctica política, i tots dos amics sabien que les coincidències ideològiques de fons que els unien eren enormes. Després del fracàs del Partido Reformista i de la UFNR, Companys i Layret ben aviat van tornar a col·laborar intensament en la creació d’un partit de vida efímera, el Bloc Republicà Autonomista. El nou fracàs en què acabà no els va desanimar pas: es van recuperar ràpidament per organitzar el Partit Republicà Català, que alguns anys després, juntament amb el grup format al voltant del diari «L’Opinió» i els independentistes de Macià, fou un dels pilars constitutius d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Per a Companys, Layret era un home de qualitats diàfanes, de mentalitat poderosa i esperit combatiu. En l’ideari d’aquest, Companys va veure el germen de la revolució social, del triomf republicà de l’any 1931 i de la difusió del programari catalanista d’esquerra. Després de la mort de Layret, Companys s’encarregà de publicar articles i de pronunciar discursos periòdicament en memòria seva, glossant-ne la figura per mantenir viu el seu record. Companys també recordà sovint Salvador Seguí, un altre personatge fonamental en la seva vida. Quan participava en aquests homenatges, Companys expressava el seu desig de defensar la justícia i la tolerància, de mantenir un escrupolós respecte per la vida humana.

L’assassinat del seu amic li va suposar un trauma, un xoc brutal que el va deixar marcat per sempre més. Segons el parer de Companys, el veritable culpable no era l’autor material del crim, sinó tots aquells poders fàctics i econòmics que havien creat el clima favorable als carrers de Barcelona per a la comissió del brutal assassinat. L’ambient social era enverinat, ple d’odi, esperit criminal i perversitat. Barcelona era un autèntic polvorí social i Companys va voler remarcar en tot moment la valentia dels homes honrats com Layret i Seguí per afrontar la situació difícil que s’estava vivint.

Les idees de Layret van continuar vigents fins i tot després de ser assassinat. Companys volia posar fi als enfrontaments socials i als crims que tacaven de sang els carrers de Barcelona, volia eliminar una vegada per totes la persecució dels pistolers a sou de la patronal contra els elements obrers. Amb motiu del XIIè aniversari de l’assassinat de Francesc Layret es va celebrar un acte d’homenatge, en el qual Lluís Companys va participar. El 2 de desembre de 1932, el diari «L’Opinió» va publicar una interessant ressenya del discurs de Companys, en què va fer una extensa explicació de la història de la seva relació amb Francesc Layret així com dels fets que hi van fer de marc. Segons Companys, si se seguia amb atenció la trajectòria política de Francesc Layret es podia trobar el germen de la revolució social que va conduir al triomf republicà i catalanista que tingué lloc amb l’adveniment de la Segona República Espanyola.

El senyor Companys, ovacionat en alçar-se a parlar, començà el seu discurs dient que li serà molt difícil també parlar de Francesc Layret, per la intimitat fraternal que tenien.

Fer un estudi de la personalitat política i de l’obra realitzada per Layret —digué— és una empresa superior a les meves forces, no tan sols per manca de competència, sinó perquè en redactar-lo, la seva personalitat d’home polític se’m presenta desdibuixada per l’afecte extraordinari que ens teníem i per mil petits i grans records i sensacions d’unes èpoques terribles. Catalunya no ha produït des de fa molt temps —continuà dient Lluís Companys— altre home de les qualitats rectilínies de Layret, ajuntades a una mentalitat poderosa i un formidable esperit combatiu. Era, a més a més, un orador tribunista que llançava els arguments i les imprecacions com cops de maça. Fou un precursor. Tot el que ara ha triomfat era un germen de revolució social triomfadora, en pur catalanisme, i democràcia republicana, era la visió immediata a la qual Layret destinava el primer impuls de la seva vida cap a futures realitzacions governants.

Des de l’adolescència Layret va militar en partits republicans. D’estudiant va organitzar l’Escolar Republicana, i portà als vells partits polítics i al republicanisme gris i adormit una inquietud nova i una violència combativa i revolucionària. Va ingressar al Partit d’Unió Republicana que acabdillava Nicolau Salmeron. Aleshores lluità persistentment amb el catalanisme burgès i reaccionari de la Lliga Regionalista, que havia tingut els seus inicis en el cabdillatge de l’anomenat general cristià Polavieja. En constituir-se Solidaritat Catalana, Layret va seguir el moviment solidari i lliurà combats forts contra els radicals de Lerroux, els quals van fer una campanya molt aferrissada contra ell. Mort Salmerón, Layret se sentí disconforme amb els viaranys que seguia la Solidaritat. Aquesta quedà trencada i Layret ingressà a la UFNR, un gran partit que va obtenir una primera gran victòria, i que disposava d’intel·lectuals, diaris, multituds, prestigis catalans, alguns dels que encara, avui, han tornat a ésser primeres figures. Però Layret no va poder manar mai. El nom dels altres homes era més antic, més extens, i Layret va haver de veure com aquell gran partit es desfeia per la manca d’unitat, de compenetració, lleialtat recíproca, i de tremp polític dels quadres dirigents. Allò va acabar amb el famós pacte de Sant Gervasi, que Layret repudià, emportant-se un sector escollit de l’organització. Més tard Layret —seguí dient Companys— amb Domingo, Pinilla, Valentí Camp i jo vàrem organitzar el Partit Republicà Català, que tenia la bel·ligerància amistosa de “La Publicitat” des d’on fèiem les nostres campanyes. “La Publicitat” va ésser comprada pel senyor Tayà, dirigit pel senyor Hurtado, que varen treure la nostra intervenció i aleshores recollint modestos elements vàrem fundar una fulla de combat que va moure molta brega, titulada “La Lucha”. Layret deia sovint que ell necessitava o bé una acta o bé un diari. Sabadell va fer diputat Layret. Mentre havia estat regidor i alcalde, la seva figura s’havia engrandit. La voltava una gran austeritat. El republicanisme a Catalunya havia romput la vella tradició d’austeritat republicana. Per a orgull i honra del republicanisme, Layret recomanava aquesta tradició.

Del seu pas per l’Ajuntament de Barcelona he de recordar aquell cèlebre pressupost de Cultura, aprovat per l’Ajuntament, però que va morir a les mans de l’alcalde de R.O. senyor Sanllehy. Com a diputat a Corts, les seves intervencions li van crear, tot seguit, un gran prestigi. L’orador recordà que ell va posar en contacte Layret amb Seguí. Aquest era amic íntim i parent de l’orador, i anava a “La Lucha” sovint. Tots dos, a més a més —diu— ens trobàvem dues o tres vegades a la setmana al meu domicili, discutint sobre els embats polítics i socials del dia i sobre doctrines. A aquestes reunions hi assistien de vegades Barrera, Botella, alguna vegada Pestaña i altres dirigents sindicalistes. Aquestes reunions van atreure l’atenció dels grups extremistes que qualificaven de “reformistes” als que hi assistien. Layret treballava perquè els obrers lluitessin també, com a ciutadans, políticament. Sobre aquest tema havia donat moltes conferències i sostingut algunes controvèrsies.

Salvador Seguí, que era sindicalista i apolític, no hi podia fer més i sentia grans aficions per la política, i volia intervenir-hi. Últimament s’havia parlat i convingut constituir una associació cultural en la qual s’ajuntessin els esforços d’uns i altres elements destacats i afins. Arribem ara —seguí Companys— a la jornada tràgica del vil assassinat de Layret. Salvador Seguí, jo i molts d’altres érem a la Model. Jo era regidor de Barcelona, però era a la presó i cap regidor no gosava tan sols visitar-me. Layret venia cada dia i parlava amb Seguí i amb mi de les futures eleccions. Volíem intentar una candidatura en la qual hi anéssim elements obrers i altres del nostre partit. Al migdia nosaltres sobtadament fórem invitats a pujar en uns camions, i d’allí, emmanillats i després lligats en corda, se’ns traslladava al “Giralda”. Jo anava emmanillat amb el que avui és diputat a la Generalitat Martí Barrera. El “Giralda” s’adreçà a Maó i en arribar a aquell port rebérem la notícia que s’havia assassinat Layret. A Maó hi havia cartelleres amb la nova que em va comunicar a mi, en veu alta, un oficial del “Giralda”. Tots anàvem marejats i la nova punyent va produir un tràgic silenci. Seguí, que estava tombat al costat meu, va dir: “Ja saben el que han fet, els vils! Ja saben el que han fet!” Compreneu el que podia esperar-se de la mentalitat poderosa de Layret i del seu tremp i esperit combatiu, de les seves ambicions altíssimes, amb relació amb l’empenta prestigiosa de Salvador Seguí? Després d’ells els pobres homes que hem quedat —seguí dient Companys— hem anat sempre “a la deriva”, equivocats de vegades, encertats d’altres, sense l’impuls segur, fort i optimista dels grans vidents. Nosaltres hem assolit, per sort, la República; els altres han fet i han desfet en un esforç incoherent i inútil i moltes vegades perniciós. La figura de Layret seria avui, amb l’Estatut, d’un valor inestimable per a Catalunya. En els moments de defalliment i d’amargura és el seu record el que ens reconforta i ens guia. El millor que tenim, és el rastre que la seva íntima memòria ha deixat dintre de nosaltres. El senyor Companys parlà després de la mort del gran home, en l’època escandalosa de la tràgica història del Poder Públic convertit en assassí. La sang generosa del màrtir va regar els carrers de Barcelona, i va embrutar alguns palaus de la burgesia, i els edificis de “jefatura” i del Govern civil, arribant al Ministeri. L’orador referí com Layret no creia en la seva mort assassinat, perquè era tolit. Un tolit valent, al qual no li feia por res. Algunes vegades li fallava la crossa i queia, rodolant per terra, però es tornava a aixecar impàvid i seguia el seu camí. Aquella vegada no es va aixecar per mai més. És, però, el seu nom que s’aixeca, com una condemna, com un exemple, com una llum. El senyor Companys, que va mantenir atent i emocionat l’auditori, pendent dels seus llavis, en acabar fou objecte d’una ovació clamorosa que l’obligà a aixecar-se novament.»

Després d’abandonar la presó de Maó el 28 de setembre de 1920, Companys continuà la tasca de diputat per Sabadell iniciada per Layret, quan els republicans d’aquesta població van presentar la seva candidatura a eleccions i aconseguí l’acta de diputat amb el quaranta-cinc per cent dels vots del districte. A partir d’aleshores, va dedicar els seus esforços a honrar i dur a la pràctica les idees polítiques del seu mestre i amic.

El federalisme i l’admiració per Pi i Margall

Companys donà a conèixer l’afecte que sentia per la doctrina de Francesc Pi i Margall a través dels discursos pronunciats als mítings polítics i dels articles periodístics que va publicar en diversos mitjans. Essent redactor en cap del diari «La Publicidad», l’any 1915 publicà una nota amb motiu de la commemoració del XXIè aniversari de la mort del polític català. En el seu text, Companys rendia tribut a la figura de Pi i feia referència als tres polítics catalans del segle XIX que destacaren a Madrid i que tanta influència havien exercit en la seva pròpia trajectòria política.

El 29 de noviembre de 1901 quedará siempre profundamente grabado en el corazón de todos los españoles. Por ser el día fatal que vio morir al hombre glorioso, al hombre mártir, a Pi y Margall. Maestro de multitudes incomparable, político sincero y abnegado, hombre de ideales profesados con honradez, alma ingenua y optimista que vio en la causa del pueblo el supremo ideal humano, corazón de oro dispuesto al sacrificio y al heroísmo... Esto fue Pi y Margall.

LA PUBLICIDAD no puede menos, con harto dolor, en este día memorable, que recordar la memoria del hombre ilustre para que al refulgir de su ejemplo, despierte en las generaciones actuales santo amor a la rebeldía. El partido republicano perdió con Pi y Margall su espíritu vigoroso. Porque es esta la realidad en nuestra patria. En nosotros lo que más perdura es la memoria de un hombre.

Pero lo que no cristaliza, en España, es la obra de un hombre, que incita a la reflexión y pone trabas al desenfreno ambicioso. Murió Pi y Margall, murió Costa, murió Salmerón, la viril trilogía que encumbra, hasta alcanzar las cumbres de la gloria al partido republicano. El pueblo, al recordar nombres tan gloriosos, pone en sus labios frases de respeto y de admiración.

Pero el pueblo no guarda el espíritu de estos hombres, encarnado en sus obras. Recuerdo, con estremecimiento íntimo, la integridad de Pi, los latigazos de Costa, las energías de Salmerón, pero no entra en el pleno dominio de los ideales que, al unísono, estos hombres representaban.

Nosotros, al enumerar tan triste efeméride, no recordamos solo al hombre. Recordamos, si cabe con mayor admiración, el ejemplo y la obra.

Lo que representa y lo que hizo, en el sentimiento ético y en el vasto campo de la acción. Ministro de la República española, es un mentís y un remordimiento para los que hoy convierten el Poder en granjería, para los que hoy profesan como única norma la ambición vulgar y el medro repugnante personal. Abogado, es modelo de profesionales, y la antítesis de la farsa actual de leguleyos sin conciencia y aferrados a un mercantilismo, negación absoluta de toda justicia. Político, es ejemplo perenne, al que nuestros ojos vuelven, cuando asqueados de tanta corrupción e inmoralidad, quieren fruir algo puro y noble. Escritor y periodista, es maestro que obliga a estudiarlo a todos los que aman la energía en la expresión, la brillantez literaria, la austeridad intelectual.

Todos los aspectos de la vida de Pi y Margall, desde su actuación pública a su vida privada, retratan al hombre. Su vida privada no negaba en nada su fisonomía política. Optimismo sentía su alma cuando en público hablaba del porvenir de España y del resurgimiento de nuestros ideales y el mismo optimismo respiraba en sus tertulias familiares. Hombre creyente, no cometió nunca la infamia de desmentirse. ¡Que el aniversario de su muerte sea remordimiento fecundo!... ¡Que el recuerdo de su vida avive las energías de nuestro pueblo!»

Les referències de Companys a la figura i al pensament de Francesc Pi i Margall van ser constants al llarg de la seva trajectòria periodística i política. Aquest polític i intel·lectual català, nascut a Barcelona l’any 1824, va morir l’any 1901 a Madrid, on passà la major part de la seva vida. Va atènyer el zenit de la seva carrera política quan va arribar a ocupar els càrrecs de ministre de la Governació i president de la Primera República Espanyola, i va continuar exercint una gran influència sobre els federals catalans fins al moment de la seva mort, fins i tot després de l’enfrontament i el distanciament amb Valentí Almirall. Pi i Margall, igual que Companys, va cursar estudis jurídics i arribà a doctorar-se en Dret, tot i que encaminà la seva activitat cap al periodisme.

Aquest activisme exercit en un context polític espanyol certament convuls i complex va costar a Pi i Margall diversos disgustos personals: va arribar a conèixer l’empresonament i l’exili. La influència que Pi i Margall exercí s’explica per la seva intervenció cabdal en la Primera República, però també, i d’una manera molt destacada, pel seu paper com a intel·lectual. L’any 1877, el polític català publicà una obra fonamental per al pensament federal a l’Estat espanyol, que havia de tenir un gran predicament entre els polítics federals de les generacions futures. L’obra en qüestió portava per títol Las Nacionalidades. En aquest important escrit, l’autor sistematitzava i racionalitzava les intuïcions i els anhels llibertaris de la seva joventut. En aquest sentit, era deutor del pensament de l’anarquista Proudhom, l’obra del qual tingué ocasió d’estudiar en profunditat durant el seu exili a París, en el període del 1866 al 1868.

Partint d’unes premisses intel·lectuals impregnades d’esperit àcrata i oposades a l’autoritarisme estatal abusiu, Pi i Margall defensava en aquesta obra la llibertat de l’individu davant l’omnipotència de les estructures de l’Estat. Aquesta llibertat que emanava de l’individu s’anava expandint a totes les esferes socials i polítiques i arribava a influir en primer lloc en el municipi com a administració més propera al ciutadà, des del qual s’anava estenent de manera progressiva a les comarques i a les regions, que adquirien la categoria de confederades. L’Estat, a partir d’aquesta xarxa de cèl·lules originàries i agrupades mitjançant un acord consentit entre totes les parts, es fonamentava en un pacte entre regions confederades i no pas en la imposició d’un poder centralitzat que estenia el seu domini polític i la seva visió del món sobre la resta del territori. Pi i Margall prenia com a referència el model de democràcies avançades de la Confederació Helvètica i els Estats Units d’Amèrica.

Companys es declarà públicament seguidor de les seves doctrines federals en diferents moments de la seva trajectòria, entre els quals un d’una transcendència especial: la discussió parlamentària sobre l’Estatut català que tingué lloc al principi dels anys trenta, quan Companys era cap de la minoria d’Esquerra Republicana al Parlament espanyol. A l’octubre del 1931, en plena discussió estatutària, pronuncià les següents paraules recordant Pi i Margall:

La immensa majoria dels diputats es diuen federals o bé —valgui el mot, per bé que impropi, en gràcia al significat que vol expressar, “Federales”—, contestà el senyor Companys. En dir-se així és que ho senten i que no ignoren allò que significa, en la seva etimologia i en la seva doctrina, el mot federal. Pi i Margall, apòstol del federalisme i al qual tots els partits republicans històrics han enaltit com a mestre, diu que correspondrà a la regió la instrucció pública, la milícia, l’ordre públic, la hisenda, la justícia, etc.

Del programa federal havíem fet bandera tots els republicans, i és clar que ningú no deixarà de complir allò promès. És des d’aquest punt d’albir i sota aquest aspecte que ens sentim optimistes.»

Companys va constatar en nombroses ocasions, no sense una certa amargor, que els polítics federals a l’Estat espanyol eren molt escassos. Acabà el seu discurs al Parlament espanyol defensant la proposta estatutària catalana amb les següents paraules:

Vós creieu que els discursos i els articles anticatalans que aquests dies es prodiguen a Espanya poden modificar l’ambient, fins a l’extrem de perjudicar l’Estatut? No vull ni tan sols admetre la possibilitat que per vicis de formació espiritual monàrquica trobin encara ressò a la Cambra i al país les arengues patrioteres que portaren Espanya a la desfeta. La vertadera revolució espanyola no es farà fins que no es canviï aquesta mentalitat i Espanya s’estructuri sota unes altres bases.»

L’actitud oposada al centralisme i al patrioterisme demagògic que mostraven aquestes paraules pronunciades a la seu parlamentària, i que Companys va anar conreant al llarg de la seva vida, té l’origen en el seu coneixement de les doctrines de Francesc Pi i Margall.

Companys, com altres republicans pertanyents a la seva generació, considerava Francesc Pi i Margall un dels polítics i intel·lectuals catalans més importants del segle XIX, un dels grans mèrits del qual va ser harmonitzar la seva triple condició de federalista, republicà i opositor al règim monàrquic de la Restauració. Gràcies a aquesta tenaç defensa dels valors federals, laics i republicans, va poder convertir-se en un dels principals líders del federalisme espanyol, i mai no va deixar de lluitar amb fermesa contra qualsevol forma de centralisme estatista i en favor de la millora de les condicions de vida de les classes treballadores.

Companys creia que la defensa profunda de la llibertat en la construcció dels fonaments de l’Estat que feia Pi i Margall el convertia en un referent d’una gran vàlua per al republicanisme catalanista, que aspirava a aconseguir un poder polític més gran per a Catalunya. Companys reconeixia a Pi i Margall l’habilitat d’haver sabut interpretar correctament el sentit de la història certament complexa dels pobles ibèrics que componien l’Estat espanyol i que no podia reduir-se a les aspiracions unitaristes que havien volgut imposar les oligarquies i les monarquies estrangeres en benefici dels seus interessos, per servir els quals els calia un Estat centralitzat i fet a la seva mida. Davant d’aquest estat de coses, els republicans catalanistes, seguint les doctrines federalistes de Pi i Margall, havien d’aconseguir el poder de l’Estat i tenir l’habilitat de poder formular un corpus teòric que contribuís a l’emancipació tant dels seus ciutadans com de les diverses nacionalitats que integraven l’Estat espanyol.

Amb el pas del temps, Companys continuà buscant inspiració en la figura de Pi i Margall i anà evolucionant fins a fer-se federalista des d’una òptica catalanista cada cop més pronunciada, en part gràcies a la influència del seu amic Francesc Layret. Com ja s’ha dit, cal tenir present l’ascendent que sempre havien tingut sobre la persona de Layret les doctrines federals de Valentí Almirall, que posaven més èmfasi en el nacionalisme català, que no les de Pi i Margall, que va viure la major part de la seva vida fora de Catalunya, a la capital de l’Estat. En la discussió sobre l’Estatut d’Autonomia de l’any 1932, Companys es mostrà com un hàbil dialèctic i un gran coneixedor de les teories federalistes en els complicats debats parlamentaris, enmig d’un ambient de forta hostilitat envers Catalunya. En aquell context polític, Companys va fer la següent reflexió:

En el debat de l’Estatut s’han posat dues concepcions i potser dos sentiments diversos. Tot el que s’ha dit es tornarà a repetir en discutir-se l’articulat. Els conceptes d’ara són els mateixos de cada vegada que s’ha discutit el problema català. Persones que es diuen federals no sols rebutgen, sinó que s’escandalitzen fins de la terminologia federal.

Gent que es diu autonomista nega els més elementals principis de l’autonomia i sembla ignorar fins la significació etimològica de la paraula. Altres que es pensen ésser liberals sostenen temes de dret públic fonamentalment antiliberals i antidemocràtics.»

A l’octubre del 1931, Companys havia dit al Parlament espanyol, referint-se a les doctrines de Pi i Margall: «Les teories de Pi i Margall es basaven en la llibertat en tots els aspectes, llibertat que va des de l’individu al municipi; del municipi a la regió, i de la regió al poder central. Aquesta és la bona doctrina federalista, i ens trobem que molts senyors que es diuen federals ens la combaten punt per punt.»

A l’abril del 1924, quan es va commemorar el centenari del naixement de Pi i Margall, en plena Dictadura de Primo de Rivera, Companys va pronunciar el següent discurs glossant la figura del que fou president de la Primera República:

Sempre que recordo la figura austera de Pi i Margall, recordo l’inoblidable Layret. Sempre havia vingut en companyia d’aquell home que semblava concentrar en el seu cap la fortitud física que mancava a la seva persona.

Deien que eren utopies les ensenyances de Pi i Margall perquè la nació havia viscut durant molts segles i era una follia la pretensió de cambiar-ho. Si els nostres pares haguessin pensat així, encara viuríem subjectes als temps dels Lorenas i els reis absoluts. Cal que recordem avui lo que deia Pi i Margall: “Són enemics, odien la federació, tots els homes que governen. Si s’establia la federació no podrien fer nomenaments i altres càrrecs.”

El teixit immens d’aranya que va seguint des del Ministeri de la Governació fins als caciquets dels pobles fa que siguin esclaus els homes i els pobles. Deia també Pi i Margall: “No hi ha llibertat sense ordre ni ordre sense llibertat. No hi ha homes allí on no hi ha llibertat de pensament i de consciència.”

El programa de Pi i Margall és defensat des dels conservadors fins a les esquerres i especialment les extremes esquerres. Les vestidures d’En Pi han servit més que per res, per a tapar totes les misèries. No n’hi ha prou en dir-se federal per a considerar-se continuador de l’obra d’En Pi. Les seves doctrines no solament volien dir federació sinó que també volien dir civilitat. I és que els homes s’asusten [sic] de les conseqüències de la llibertat i del seu programa. Des que En Pi no existeix sembla que la democràcia va a les palpentes; falten figures que sobresurtin de les nostres actuals mitjanies polítiques. I falta també una figura excelsa a l’entorn de la qual puguin arreplegar-se totes les ànsies de renovació.

Perquè qui serà capaç de deturar les passions desenfrenades quan sortiran pels carrers? Per això és precís que ens apressem pel millorament de nosaltres mateixos. Fem que ben aviat no vinguem aquí solament a dipositar una corona a una plaça, sinó una victòria a la Plaça Gran de la República Espanyola. És que demà d’aquesta conferència, pregunto, la joventut no pensarà en altra cosa que en la tècnica del cop de pilota que està molt bé fet amb mida? És que no tindran altra cosa que criticar per les taules de cafè, movent-nos sempre amb les petites misèries covardes de la nostra vida? Lo primer que tenim de fer —acaba en Companys—, és sentir la vergonya d’un estat de coses ple de covardia, procurant enfortir la nostra ànima i la nostra voluntat per a poder conquerir la valuosa llibertat sense la qual la vida no val la pena d’ésser viscuda.»

Durant els anys de la Segona República, es va reivindicar de manera insistent la figura de Pi i Margall, que havia estat força oblidada durant l’anterior període dictatorial. L’any 1932, en un moment històric més propici a les tesis de l’intel·lectual federalista, es va constituir una comissió popular pro monument a Pi i Margall, formada per quaranta-vuit entitats, que segons informava el diari «La Humanitat» el 23 de febrer de 1932, corresponien «als Partits Radical, Extrema Esquerra Federal, Federal històric i altres afins».

Per aquestes dates, van entregar a l’alcalde de Barcelona, Jaume Aiguader i Miró, un manifest que començava així: «Les entitats, les quals sota signen, tenen l’alt honor de dirigir-se a l’alcalde de Barcelona com a primer magistrat de la nostra ciutat, per a testimoniar-li el desig unànime de tots aquells ciutadans, que uns per comunitat d’idees, i altres per afinitat de sentiments, desitgen que d’una vegada es resolgui el llarg i enutjós entreteniment, que es ve donant a la realització definitiva, per erigir a l’apòstol del federalisme, En Francesc Pi i Margall, el monument que Barcelona li té projectat. En la sessió consistorial del dia 11 de novembre de 1931 va prendre’s l’acord de col·locar el bust del monument a la cruïlla del Passeig de Gràcia i Avinguda 14 d’abril.»

S’iniciava, així, el procés que havia de culminar en la inauguració, presidida per Lluís Companys, del monument dedicat a la persona de Francesc Pi i Margall per la ciutat de Barcelona. Després de moltes vicissituds històriques i canvis de significat, el monument encara continua instal·lat en part a la cruïlla entre l’avinguda Diagonal i el passeig de Gràcia de la capital catalana.

El 29 de novembre de 1935, amb motiu del XXXIVè aniversari de la mort del polític català, el diari fundat per Lluís Companys, «La Humanitat», publicava un article editorial titulat: Pi i Margall i el Catalanisme, en què es defensava el vincle entre les doctrines federals de Pi i Margall i el catalanisme:

En l’aniversari de la mort de Francesc Pi i Margall, enguany volem parlar de la constant, profunda i serena simpatia que pel catalanisme va manifestar el català gloriós. Quan, per lleugeresa o desgarriament, s’alcen veus catalanes presentant-lo com un enemic del nostre ideal patriòtic, els qui no ignoren la vida i l’ideari de Pi i Margall tenen l’obligació inexcusable de restablir la veritat.

Fer conèixer d’una manera documentada la seva actitud i el seu pensament és el millor i més eficaç homenatge a la seva memòria. Les acusacions d’anticatalanista dirigides contra Pi i Margall són una trista aberració. Pot ésser discutida la doctrina política de l’autor de Les Nacionalitats. Pot ésser remarcada la diferència que existeix entre el federalisme regionalista que ell defensà i el catalanisme nacional que defensem nosaltres.

Pot posar-se de relleu el que hi ha de caduc (que no és molta cosa) en les seves concepcions de la realitat peninsular i en el mecanisme del seu sistema federalista.

Una feina anàloga de revisió i crítica pot fer-se avui sobre les doctrines de Valentí Almirall, de Josep Torras i Bages i fins d’Enric Prat de la Riba...»

Era evident que des del catalanisme de dreta s’havia acusat Pi i Margall de ser molt tebi en la defensa dels ideals catalanistes. Des del republicanisme catalanista d’esquerra s’havia iniciat una defensa del catalanisme segons el pensament polític de Pi i Margall. Antoni Rovira i Virgili havia escrit quelcom semblant a l’editorial de «La Humanitat», i defensava una síntesi entre el federalisme pimargallià i els ideals nacionalistes catalans en un article publicat al mateix diari «La Humanitat» el dia 3 de juliol de 1935, que portava per títol El federalisme català:

La qüestió del federalisme no pot ésser avui un motiu de discòrdia per als catalans nacionals. La vella discrepància entre la tesi federal espanyola i l’ideal catalanista ha estat satisfactòriament superada a Catalunya.

Sense destruir els principis essencials del federalisme pimargallià i sense renunciar tampoc a la plenitud de les reivindicacions patriòtiques, l’actual generació del nostre poble convergeix en l’afirmació d’un neo-federalisme que s’avé amb la realitat ibèrica i amb els corrents polítics del món modern. Aquest neo-federalisme manté el principi bàsic —alhora democràtic i nacional— que els pobles tenen el dret d’autodeterminació, és a dir, de disposar dels propis destins.

Però la voluntat, que és el fonament jurídic de la llibertat nacional dels pobles i dels enllaços que concertin o acceptin, s’aplica naturalment a les realitats vives, no pas a les ombres i a les ficcions. I el federalisme històric que a priori vol convertir en Estats de la Federació totes les tretze o catorze regions d’Espanya, moltes de les quals són ombres sense vida, no és ja sostingut pels catalans [... ].»

El republicanisme i el respecte per Nicolas Salmerón

Quan Lluís Companys va prendre la decisió d’entrar en política ja era un republicà convençut, i va dedicar els seus primers esforços a fundar l’Associació Escolar Republicana. El republicanisme era l’opció política que podia assegurar millor l’establiment d’un règim democràtic i liberal davant el règim de la Restauració, que es caracteritzava justament pel contrari, és a dir, pel manteniment d’un sistema antidemocràtic que afavoria les classes privilegiades de l’Estat. Per entendre la trajectòria política de Companys des d’un punt de vista ideològic cal tenir present la influència que exercí sobre ell el líder republicà i president de la Primera República Nicolás Salmerón. Companys l’admirava, i bona part de les seves ensenyances li foren molt útils en molts moments de la seva carrera política.

Sempre que en tenia l’ocasió, Lluís Companys explicitava de forma pública l’admiració que li inspiraven els homes que durant la segona meitat del segle XIX havien denunciat i tret a la llum els nombrosos defectes del règim monàrquic de la Restauració. Aquests polítics republicans havien tingut l’habilitat d’elaborar intel·lectualment solucions alternatives al desgavell de la cosa pública espanyola. Després del cop d’estat de Miguel Primo de Rivera, al setembre del 1923, enmig d’un panorama polític caracteritzat per la desmoralització i la inoperància de les forces republicanes davant un règim que suprimia tota mena de llibertats i que era un clar retrocés davant les seves aspiracions, Companys recordava alguns dels seus referents polítics del passat, entre els quals destacava Salmerón: «¿Que s’ha fet d’aquelles multituds republicanes del temps de la Unió? A on són els prestigis immaculats, de vida severa, de talent ample i fort, que com En Salmerón i el gran Pi eren garantia de justícia i exemple de virtuts?»

Des del punt de vista de la defensa dels postulats teòrics del republicanisme, pels quals Lluís Companys va sentir un viu interès al llarg de la seva vida, Nicolás Salmerón representava el polític honest, que no es prestava a cap doble joc, com també l’intel·lectual brillant, compromès amb les seves conviccions més íntimes, audaç i arriscat en la defensa d’aquestes. Salmerón no va abandonar la defensa dels ideals republicans, malgrat que va conèixer nombroses situacions adverses i es va trobar en infinitat d’ocasions en una situació de minoria, en un Estat espanyol on els ideals republicans no acabaven de consolidar-se.

Festa de Solidaritat Catalana en homenatge als diputats i senadors que votaren contra la Llei de jurisdiccions, passeig de Gràcia de Barcelona, 1906

ECSA

Als ulls de Companys, Salmerón va saber mantenir viu l’ideal republicà a l’Estat espanyol durant la segona meitat del segle XIX, en ple règim de la Restauració i en un entorn polític i social que no era gens propici a la defensa i la difusió d’aquests ideals —tot i que el règim volia que hi hagués una petita representació republicana al Parlament, per mantenir una certa aparença de democràcia—. Salmerón era per a Companys la viva imatge del polític íntegre, que va saber mantenir amb una dignitat exemplar la fidelitat a les seves conviccions, així com el compromís amb els drets nacionals de Catalunya, com demostrà en donar suport de manera incondicional al moviment de Solidaritat Catalana, en un clima de gran incomprensió i hostilitat cap a la seva persona, que li manifestaven fins i tot alguns republicans.

Nicolás Salmerón y Alonso va néixer el 1837 a Alhama la Seca (Almeria) i va morir l’any 1908, després d’haver defensat Solidaritat Catalana. Va ser el tercer president de la Primera República Espanyola, càrrec per al qual fou nomenat el 1873, en una conjuntura força complicada. Al cap de pocs mesos, però, arran dels aixecaments cantonalistes en nombrosos punts de l’Estat, es va mostrar disconforme amb la ferotge repressió militar duta a terme per oficials de l’exèrcit, contraris al règim republicà, i es va sentir obligar a dimitir.

La posició política que defensava va ser un republicanisme que es podria qualificar com a centrista, tendint cap al conservadorisme en moltes ocasions. Aquest republicanisme moderat va caracteritzar la línia política i els principis ideològics que regiren la Unió Republicana, fundada l’any 1903 per ell mateix. Nicolás Salmerón, filòsof de formació que havia guanyat una plaça de catedràtic supernumerari a la Universidad Central de Madrid, en filosofia era un declarat seguidor del krausisme, com Joaquín Costa. Salmerón era un home amb una àmplia formació intel·lectual i filosòfica, i com a docent universitari va realitzar una important tasca pedagògica, que el va portar a ser un precursor de la Institución Libre de Enseñanza.

En la qüestió colonial, el tercer president de la Primera República va mantenir una actitud ambigua davant l’enfrontament amb els Estats Units arran de la guerra de Cuba, molt d’acord amb la línia editorial del diari «La Publicidad». Era una posició diametralment oposada a la de Francesc Pi i Margall, que va ser un defensor de la independència de les colònies espanyoles a ultramar i un ferm detractor del colonialisme, així com de tot el patrioterisme demagògic que va sorgir arran de les aspiracions de Cuba a la independència. En tot cas, i malgrat aquestes zones d’ombra en la seva trajectòria política, la figura de Salmerón estava impregnada d’una certa aura romàntica, que el va fer molt atractiu per als republicans del principi del segle XX. L’elevació de la seva figura a mite fou un fet quan, contra tot pronòstic, el polític d’Almeria va apostar rotundament per Solidaritat Catalana, un fet inèdit a l’Estat i que li va valer nombroses crítiques dintre de les files del republicanisme espanyol.

Tot i que era evident que els seus dots el feien més apte per a l’activitat intel·lectual que per a la política —en la qual es va revelar com una persona sense prou força ni visió estratègica per fer una àmplia difusió dels ideals republicans a l’Estat espanyol—, es va comprometre des de ben jove amb els valors republicans i d’avenç social, un compromís que li va portar nombrosos maldecaps. En efecte, les persecucions de què fou objecte el van forçar, com féu Pi i Margall, a exiliar-se a França. Malgrat les contradiccions en què va incórrer, cal reconèixer que el partit Unió Republicana fundat per ell va ser la porta d’entrada a l’activisme de molts joves republicans.

Lluís Companys i Francesc Layret s’afiliaren de ben joves al partit de Salmerón, en els temps en què també hi militava Alejandro Lerroux, el qual es va allunyar definitivament de Salmerón —com també de Layret i Companys— arran del compromís d’aquest amb Solidaritat Catalana.

El record de l’espanyol que defensà Solidaritat Catalana es va mantenir viu fins a la proclamació de la Segona República entre els republicans catalans, que reivindicaren la seva obra, com van fer també amb la de Francesc Pi i Margall. Quan, després del triomf electoral del Front Popular, Companys va ser alliberat del penal d’El Puerto de Santa María pel febrer del 1936 i va passar per Madrid camí de Barcelona, fou rebut per la vídua de Salmerón, Catalina García Pérez, la qual, molt més jove que el polític republicà, encara vivia. Companys també mantingué relacions amb José Salmerón, el seu fill, durant els anys de la República. L’any 1932, amb motiu d’un homenatge celebrat en honor del pare de José, Companys va fer un recordatori de la figura del polític:

I poc més, amics: responsabilitat per tothom; compliment del deure per tothom, que aquest sentit que representen els mots immortals de Francesc Layret i de Nicolau Salmerón continuïn gloriosos dintre de l’ànima de la nostra terra. I a vós, Josep Salmerón, què us diré? Ho ha dit Domingo: no és la glòria del vostre pare, però és la generositat de cor, la claredat de pensament, la rectitud de conducta que il·luminen vostra pròpia vida, que si no hagués existit el vostre pare, també Catalunya retria un homenatge a Pepe Salmerón [Grans aplaudiments]. Ara, germans i amics, a tenir fe, no en discursos ploriquers, sinó plens d’optimisme i de força.

Catalunya és fecunda, és liberal i vol crear un gran ideal de raça. Les nacions no són pas grans per la seva extensió territorial, sinó pel rastre que deixen amb la seva estela lluminosa en el llibre de la història. Aquesta és la glòria que nosaltres volem per a Catalunya.»

La vocació de periodista

Se sap que Companys va iniciar la seva trajectòria periodística al diari «La Defensa Escolar», malgrat que encara no s’han pogut trobar exemplars d’aquesta publicació. Continuà exercint el periodisme d’una manera estable al diari «La Publicidad», possiblement cap a la meitat de la primera dècada del segle com a cronista municipal. Quan Lerroux, que exercia una considerable influència a la redacció del diari, va oposar-se al moviment solidari, Companys va abandonar aquest periòdic amb Layret, a la redacció del qual es va tornar a incorporar un cop defenestrat Lerroux, cap al 1908. Va exercir el periodisme a «La Publicidad» fins ben entrat el 1916. Amb tot, la col·laboració no era en exclusiva, ja que la compaginà amb l’efímera aventura de «La Barricada» i alguna col·laboració puntual amb «La Forja» a l’època que presidia les joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana.

Cal assenyalar que, al principi del segle XX, els periodistes solien tenir uns ingressos molt escassos i que es veien en la necessitat de fer compatible la tasca al diari amb altres feines. En part per això, malgrat la dedicació que li exigia escriure en la premsa, no abandonà mai el seu ofici d’advocat defensor dels treballadors.

La col·laboració amb «La Publicidad» va començar amb la redacció de les cròniques municipals a l’Ajuntament de Barcelona. Aconseguí l’encàrrec gràcies a la influència que la Unió Republicana de Salmerón exercia sobre el diari. A partir de l’any 1910, i un cop dissolt aquest partit després de la mort del seu líder, hi hagué un canvi significatiu en la línia editorial.

En aquestes dates fou nomenat director del diari el seu coreligionari Laureà Miró i Trepat. A partir d’aleshores, Lluís Companys començà a adquirir-hi més responsabilitats, a desenvolupar tasques més complexes dins la redacció, fins a arribar a redactor en cap de la publicació. La col·laboració amb aquest diari, escrit en llengua castellana i partidari de l’autonomia catalana, és una de les grans fites del Companys periodista. En la redacció de «La Publicidad» va aprendre l’ofici, i la seva tasca de corresponsal a l’Ajuntament va representar la possibilitat d’establir contactes tant amb altres col·legues com amb polítics.

En aquesta etapa, com també en d’altres, Companys va fer tots els papers de l’auca possibles: d’articulista, de cronista municipal, de redactor en cap, com també de fundador i director de diaris. Dins del panorama polític català d’aleshores, la premsa començava a ser cada cop més important. Tots els partits polítics eren conscients que si volien arribar a tenir alguna mena d’impacte en l’electorat català, havien de tenir com a mínim un diari al darrere que els donés suport logístic. Al llarg del primer terç del segle tingué una influència destacada la premsa escrita; temps després, la ràdio fou l’altre gran mitjà del qual els partits polítics aspiraven a servir-se.

Companys utilitzà les pàgines de «La Publicidad» com a plataforma per organitzar mítings i assemblees dels diferents elements de la joventut republicana d’arreu de Catalunya. Volia contribuir així a la consolidació d’un republicanisme que integrés les diverses sensibilitats que hi havia al país i evitar que la macrocefàlia barcelonina ofegués les inquietuds i les iniciatives de la resta del republicanisme català, que cada cop es mostrava més dinàmic i pel qual Companys sentia cada vegada més interès. Els nuclis federals de l’Empordà i els republicans de Lleida, Tortosa, l’Anoia i altres zones del territori tingueren un paper protagonista en la difusió de l’ideari republicà i catalanista arreu del territori. Companys, cansat de les mesquineses i les baixes passions que començaven a caracteritzar la política barcelonina, estava cada vegada més convençut de la importància de les comarques en la vida política del país.

La Publicidad» era un diari arrelat a la societat de Barcelona, que tenia al darrere seu una llarga i reconeguda trajectòria en la defensa dels corrents republicans, que sempre havia fet des d’una òptica moderada. Aquest tarannà moderat li va permetre viure amb una certa tranquil·litat, i evitar les tisores de la censura, que de tant en tant els governadors de la Restauració aplicaven amb generositat en determinades publicacions. «La Publicidad» mai no s’havia vist involucrat en cap escàndol important amb el règim. No obstant això, cada cop eren més freqüents les crítiques audaces que els periodistes gosaven formular contra els polítics electes, de les quals és prova una crònica, segurament escrita pel mateix Companys, que es publicà el 7 de maig de 1908. El text, que feia una severa crítica a l’actuació de l’alcalde Domènec Joan Sanllehy i Alrich amb relació a la gestió del pressupost de Cultura de l’Ajuntament, explicitava el compromís del diari amb la causa catalanista.

I és que les pàgines de «La Publicidad» serviren de plataforma per a les principals iniciatives republicanes de l’època: l’esmentat projecte de pressupost de Cultura, Solidaritat Catalana, l’oposició al projecte de Llei d’administracions locals d’Antoni Maura i Montaner. Els membres de la redacció del diari feren una defensa abrandada d’aquestes campanyes a través d’articles, ressenyes de discursos i notes de premsa. La línia editorial del diari mostrà en tot moment una coherència ideològica, fins i tot quan hi participaren persones com Marcel·lí Domingo i Sanjuán, que mai no va militar al Partido Reformista, tot i que el diari defensava aleshores aquesta opció política.

Hi ha un fet digne de ser mencionat, la defensa activa del rotatiu en favor de Solidaritat Catalana, que va suposar l’allunyament definitiu d’Alejandro Lerroux del diari. El 1906, es creà Solidaritat Catalana, que agrupava diversos partits amb sensibilitat catalanista, per oposar-se al projecte de Llei de Jurisdiccions. L’oposició a aquest projecte va servir per a agermanar diferents corrents polítics amb un objectiu puntual, però la transcendència i les ambicions del moviment solidari van augmentar amb altres objectius d’abast més general quan es van adonar del gran seguiment que tenien les seves campanyes.

El predicament que havien aconseguit entre la massa social catalana va fer veure als seus fundadors que podien obtenir un fort suport electoral si decidien presentar-se a les eleccions. El moviment, però, tot i les importants expectatives que havia despertat a Catalunya, acabà fracassant, especialment arran de les diferències irresolubles entre els seus components d’esquerra i de dreta, que es posaren de manifest arran de la repressió que es va dur a terme durant la Setmana Tràgica i que va tenir, entre altres conseqüències, l’assassinat del director de l’Escola Moderna Francesc Ferrer i Guàrdia.

Els resultats de les eleccions parcials de Barcelona celebrades al final del 1908, poc després de la mort de Salmerón, van certificar el fracàs del projecte de Solidaritat, formació que a la fi va obtenir un migrat nombre de vots en relació amb els objectius que s’havien marcat. El Partido Radical experimentà, aleshores, una revifalla, i la posició marginal en què s’havia mantingut Salmerón com a líder d’un partit estatal es féu patent en constatar que molts republicans de l’Estat espanyol, així com els radicals, que l’havien atacat durament des de les pàgines d’«El Progreso» per la seva posició favorable a Solidaritat, es van sentir satisfets per aquesta derrota electoral.

Després de la dissolució del moviment solidari, que havia estat defensat amb entusiasme per Companys, es produí la descomposició de la històrica Unió Republicana. El grup de Layret i Companys, juntament amb tota la gent que havien fundat i s’havien fet càrrec del Centre Nacional Republicà —que era una antiga escissió de la Lliga Regionalista—, fundaren un nou partit, anomenat Unió Federal Nacionalista Republicana.

La Publicidad» defensà esporàdicament aquesta opció política, però no durant gaire temps, perquè aquest partit va patir una nova escissió, de resultes de la qual es fundà el Partido Reformista. A més a més, els dirigents de la UFNR, i molt especialment Francesc Layret, no van aconseguir mai que «La Publicidad» fos el seu portaveu periodístic. Això no obstant, tenien el suport d’«El Poble Català» i «La Forja», en què col·laboraven Layret i Companys. Eren temps incerts i convulsos per als republicans catalans. Companys creia que la UFNR estava abocada al fracàs a causa de l’escàs interès que tenia a col·laborar amb la conjunció republicanosocialista a escala estatal.

El futur president de la Generalitat estava convençut que una tàctica d’autoconfinament dins els límits del territori català era estèril, i que calia entendre’s amb la formació estatal per poder arribar a obtenir l’autonomia que Catalunya necessitava per emprendre les reformes socials que ell i els seus adeptes desitjaven tant. Companys veia més factible pactar amb el monarquisme possibilista de Melquíades Álvarez, el Partido Reformista del qual va comptar al començament amb el suport de figures com José Ortega y Gasset, Manuel Azaña i Gumersindo de Azcárate. Els vaticinis de Companys foren encertats quant a l’incert futur que esperava a la UFNR, que va desaparèixer del mapa polític català arran del pacte de Sant Gervasi amb els lerrouxistes. Però el Partido Reformista també acabà fracassant. El reformisme va tenir un suport pràcticament anecdòtic de l’electorat català i a la fi va desaparèixer del panorama polític.

Companys prengué bona nota d’aquesta errada. Des d’aleshores, i tenint en compte la manca de compromís amb les reivindicacions catalanes que va mostrar Melquíades Álvarez, desconfià dels polítics que, potser massa a la lleugera, es consideraven federalistes. En un discurs pronunciat al Parlament espanyol a l’octubre del 1931 s’expressà en aquests termes: «Nosaltres hem propugnat sempre la República Federal. Ara sembla que s’imposa la fórmula “federable”, però cal fer constar que Catalunya és profundament liberal. I cal dir, també, que aquest era el criteri de la majoria de diputats, com s’ha pogut veure en l’enquesta suara feta per un diari madrileny. Però al Parlament ha triomfat la fórmula “Federable”, i nosaltres, respectuosos davant la voluntat de la majoria, hem d’acatar-la. Fa gràcia, però, l’existència de molta gent la qual es diu federalista i que ignora en absolut la doctrina de Pi i Margall.»

La Publicidad» va canviar de propietaris quan els naviliers Tayà, propers a la Lliga Regionalista, van esdevenir accionistes majoritaris del diari. A l’agost del 1916, Companys, Layret i Marcel·lí Domingo se n’anaren i, al setembre d’aquell any, s’embarcaren en una curta —ja que no va arribar als tres anys de vida— però intensa aventura periodística: la creació del combatiu full «La Lucha», que es va estrenar en el món del periodisme coincidint amb les campanyes de protesta contra els desastres del colonialisme espanyol al Marroc.

Al llarg de la seva vida efímera però fulgurant, aquest diari patí nombroses denúncies i suspensions governatives. Com a redactor en cap, Companys s’encarregà del manteniment de la secció «Marruecos: sangría y robo», en la qual Marcel·lí Domingo feia contínues denúncies dels abusos del colonialisme espanyol al Marroc. La columna en qüestió fou una de les més representatives del diari, i aixecà moltes ampolles al règim, que es va veure obligat a sotmetre-la a la censura moltes vegades i dictar la suspensió governativa contra el rotatiu que la publicava. Companys no oblidà mai la intensa etapa del Partit Republicà Català al final de la dècada de 1910, ni tampoc l’aventura periodística al diari «La Lucha».

En aquesta època, Francesc Layret, Marcel·lí Domingo i Lluís Companys eren tres dels principals polítics republicans catalanistes. Tots tres estaven al capdavant del projecte del Partit Republicà Català, fundat el 1917, com a continuació i ampliació de l’efímer Bloc Republicà Autonomista. Quan va néixer «La Lucha», el republicanisme català estava profundament dividit i immers en una crisi de grans proporcions. Layret, Domingo i Companys creien que fundar un full de combat com a mitjà d’agitació política potser podria representar un revulsiu per redreçar el republicanisme català, que estava iniciant un procés de decadència que es temia irreversible.

Aquest pas audaç dels tres amics va coincidir amb una reorganització dels republicans arreu de Catalunya. Es va arribar a firmar un manifest republicà conjunt, en la redacció del qual Companys participà en condició de periodista de «La Lucha». El Bloc Republicà Autonomista es transformava en el Partit Republicà Català, que rebia l’aportació d’elements republicans d’arreu de Catalunya.

Un cop donada per acabada l’etapa del diari fundat per ells, Layret fou escollit diputat pel districte de Sabadell. Al seu torn, Companys i Domingo patiren un progressiu distanciament ideològic i polític, que es féu més visible durant el període republicà. El polític tortosí anava estrenyent els seus vincles amb els sectors republicans socialistes d’àmbit estatal, mentre que Companys es decantava cada vegada més per les tesis catalanistes. Quan Domingo ocupava una cartera ministerial a l’etapa republicana tingué diversos enfrontaments amb el Govern de la Generalitat, i fins i tot alguna polèmica personal amb el president Francesc Macià. Malgrat tot, Companys sempre se’n reconegué amic.

Companys va ser el redactor en cap del diari «La Lucha» fins al final. Ell i Layret treballaven amb una gran dedicació a la redacció: retallaven articles apareguts en altres mitjans afins i els publicaven, com també coordinaven la tasca dels redactors i mantenien relacions que sovint es podien qualificar de tempestuoses amb les diverses institucions públiques. Quan Companys va ser escollit regidor de l’Ajuntament de Barcelona no podia passar tant de temps al diari, però no consentí desvincular-se’n.

Sigui com vulgui, la faceta de polític de Companys no suposava cap problema per al funcionament del rotatiu, ja que Layret dedicava tota la jornada a coordinar la feina dels periodistes. A més de ser-ne l’òrgan difusor, la redacció del diari servia com a lloc físic de reunió dels membres del Partit Republicà Català. En aquella època, fou nomenat director del diari Marcel·lí Domingo, ja que se suposava que com a diputat la seva persona i el full que dirigia gaudirien d’una certa immunitat davant les campanyes repressives del Govern. Però en la pràctica aquesta immunitat no va existir, ja que Domingo va ser arrestat després de publicar l’article Soldados, que va causar una profunda irritació entre els estaments castrenses, ja que feia una crida als soldats a rebel·lar-se contra els seus superiors i defensar els interessos dels sectors populars.

El mètode de treball d’aquest full de combat era el desplegament d’intenses campanyes dutes a terme per tots els membres de la redacció amb relació a diversos temes d’actualitat, sempre sota el prisma de les seves creences republicanes. Algunes de les més destacades van ser la campanya contra el colonialisme al Marroc abans al·ludida, que causava una profunda irritació als militars destinats a Catalunya, que més d’un cop es van presentar per sorpresa a la redacció. Seguiren altres campanyes a favor de l’autonomia de Catalunya, d’oposició al Govern caciquista i en defensa de la necessitat d’instaurar un règim republicà a l’Estat espanyol. Durant aquesta època, amb motiu de la vaga de La Canadenca, Companys —molt preocupat per l’apoliticisme dels obrers, ja que considerava que aquesta actitud només beneficiava la dreta i les institucions governamentals— intensificà els contactes polítics amb Salvador Seguí.

La pressió governativa que patí el diari fou tan intensa que no tingué més remei que desaparèixer. Deixà com a herència tot un referent de periodisme combatiu, el record del qual restà viu molt de temps per a tota una generació de republicans opositors al règim de la Restauració. Companys sempre se sentí molt orgullós d’aquesta etapa a «La Lucha». Al gener del 1934, el diari «L’Opinió» explicava, amb motiu de la publicació d’una breu biografia sobre el recentment escollit president Companys, la sortida de Layret i Companys de «La Publicidad», quan els naviliers Tayà van adquirir la publicació i van decidir canviar-ne la línia editorial:

Vingué la Gran Guerra. “La Publicidad” fou adquirida per Tayà i la direcció política d’aquest diari encomanada totalment a Hurtado. Layret anà a visitar Hurtado per tal de veure si aquell grup de republicans inèdits podien trobar a “La Publicidad” una relativa hospitalitat. Hurtado va excusar-se prop de Layret i digué que “La Publicidad” era de Tayà i que ell no sabia res de res ni hi tenia cap autoritat. Fou nomenat director tècnic del diari Romà Jori i Llobet, el qual s’excusà en uns i altres. Companys va sortir de “La Publicidad” i va fundar “La Lucha” amb un capitalet de 30 000 pessetes recollides entre bons republicans amics seus i de Layret. “La Lucha” fou un diari de combat que tingué un èxit enorme. En un dels primers números d’aquest diari aparegué un article de fons, sense signatura, però escrit del puny i lletra de Francesc Layret, titulat El pobre señor Hurtado. Era una revenja —deia Layret— contra aquell home que havia volgut tenir l’habilitat d’enganyar-los i de negar-los el pa i la sal. “La Lucha” féu una campanya violentíssima contra el règim, aprofitant els motius, que eren abundants. Marcel·lí Domingo hi publicava una sèrie d’articles titulada Marruecos, sangría y robo, un altre de posterior, en ocasió de l’Assemblea de Parlamentaris, titulat Soldados, que li valgué la conducció a un vaixell de guerra i a punt d’ésser afusellat. Abundaren les multes, els processaments i les persecucions.»

Proclamada la República, als anys trenta aquest diari va ser molt recordat i sovint era posat com a exemple d’unitat d’acció entre els republicans en uns temps veritablement difícils. Els antics companys de redacció de «La Lucha» van continuar mantenint relacions de companyonia al llarg dels anys. Quan Lluís Companys arribà a la presidència de la Generalitat de Catalunya, assistí a una trobada amb els seus antics companys de redacció. Al maig del 1936 el diari «La Humanitat» se’n feia ressò en un interessant article en què destaquen els noms d’alguns membres notables del periodisme republicà:

En un popular restaurant de la Barceloneta, els que formaven part de la redacció i administració i del personal de tallers de “La Lucha” celebraren un banquet de companyonia i d’homenatge al que fou redactor en cap d’aquell diari, l’actual President de la Generalitat, senyor Lluís Companys. Hi assistiren els senyors Aguirre, Jesús Pinilla, Lluís M. Branzuela, Miquel Gaudier, J. Coll i Llach, Bernaldo de Quirós, Doctor Pla i Armengol, Tirso Díaz, Eduard Millan, Víctor Abella, Francesc Segarra, Màrius Saldaña, Badosa, Paulí García, Josep Pons, Solà, Frederic Bru, Pujol, Lluís Alaman, Bonastre i Antoni Puch. Per impossibilitat material d’assistir-hi, trameteren llurs adhesions els senyors Josep M. Espanya, Joan Comorera, Pere Mies, Noguer i Comet i l’impressor, Josep Vall.

Lluís M. Branzuela llegí les adhesions i cedí la paraula a Francesc Aguirre, el qual oferí l’homenatge en un eloqüent emocionant parlament, en el qual recordà les vicissituds de “La Lucha”, i féu remarcar que els daltabaixos del temps i les separacions produïdes per les diverses activitats a les quals han hagut de dedicar-se els qui formaren en aquell diari al costat de Lluís Companys, no han fet minvar l’afecte i la lleial adhesió que senten pel qui fou company i amic de tots sentiments als quals s’uneix avui la satisfacció que sigui ell el qui ostenti la representació suprema de Catalunya. Miquel Gaudier, que fou l’administrador del diari, féu constar la presència de la representació de la gloriosa Escolar Republicana. Lluís Alamán demanà un minut de silenci a homenatge a la memòria de Francesc Layret i de tots els companys traspassats. En nom dels obrers pronuncià unes paraules de lleial adhesió a la persona i a l’ideal de Lluís Companys, Màrius Saldaña. L’honorable President de la Generalitat agraí en un sentit parlament l’homenatge dels seus antics companys. Foren les seves primeres manifestacions l’expressió abrandada del culte a la vella amistat, procurant no perdre els vells amics i recuperar-los si els veu allunyats. Entre aquests amics, ocupen un lloc preferent, en els seus afectes, els companys de la redacció de “La Lucha”. Una al·lusió que féu Francesc Aguirre a la personalitat de Massaryk per a dir que la continuïtat i la intensitat d’actuació de Companys a la Presidència de Catalunya hauria d’ésser com la del President Txecoslovac, és recollida pel President Companys dient que ignorant la sort que hagi de tenir la gestió que li està confiada, no li manca, per a complir-la, la necessària ambició. Si podéssim veure —afegí— com en un film cinematogràfic allò que ha de passar en cinc o sis anys, ens admiraria per les coses extraordinàries que han de passar, per la intensa transformació social i política que s’ha de produir. Idees noves, afanys inconcrets, imponderables que actuen sobre la societat actual, constitueixen la gestació d’un món nou: “El qui, trobant-se en llocs de direcció i de responsabilitat, tingui la visió del moment que viu i l’energia necessària, podrà deixar el seu nom escrit en el llibre de la història. Jo tinc aquesta ambició: l’ambició de contribuir amb el possible encert a aquesta transformació. I l’ambició és el primer que cal tenir. Si a realitzar-la l’acompanyen els amics amb els afanys i els entusiasmes dels de “La Lucha”, haurem realitzat la gran obra, una obra superior que ens farà dignes del nostre temps i de la història.”

Una ovació formidable coronà el discurs del senyor Companys. Encara, després del discurs del President, es perllongà la sobretaula una bona estona. Es recordaren anècdotes de la breu, però agitada època de “La Lucha”. D’aquest sopar, molt ben servit per cert, en servaran tots els reunits un record inesborrable. En els rostres de tots es reflectia la més viva satisfacció, participant-ne com el qui més l’honorable President de Catalunya, el qual demostrà, amb la complaença que sentia, la sinceritat plena de les paraules que dedicà a l’amistat en el seu bell parlament.»

Aquesta ressenya periodística deixava constància que, tot i la seva curta existència, «La Lucha» havia deixat un record inesborrable en tots els periodistes que havien format part de la seva redacció.

La UFNR, el Partido Reformista i el Partit Republicà Català

El procés constitutiu de la coalició Solidaritat Catalana, moviment que Companys va defensar i en el qual va militar amb entusiasme, va servir perquè les diferents sensibilitats catalanistes presents en el republicanisme tinguessin una primera presa de contacte i canvi d’impressions. En aquells temps el futur del republicanisme catalanista es veia amb ulls optimistes i tot semblava indicar que el moviment republicà es consolidaria ben aviat, que no trigaria gaire a néixer una formació política que pogués defensar-ne els ideals i presentar-se a les eleccions amb garanties d’èxit. Malauradament per als seus interessos, això no es va correspondre amb la realitat.

Després de la desfeta de Solidaritat, el republicanisme catalanista inicià un camí erràtic, ple de confrontacions internes, divisions i disputes, que el conduí a una cadena de derrotes electorals. La Lliga Regionalista i en menor mesura el lerrouxisme foren els grans beneficiats d’aquesta situació. El trencament dels joves republicans amb el lerrouxisme havia estat rotund i definitiu. Sobre aquest punt hi havia una gran unanimitat: qualsevol sector del republicanisme que hi volgués pactar estava condemnat al fracàs. Però, a part d’aquesta coincidència, no hi havia cap projecte polític en què es poguessin sentir representades i unides les diverses sensibilitats que hi havia en el si del moviment republicà.

En un primer moment, i després de la dissolució de Solidaritat, els federals i els republicans catalans tenien clar que els seus adversaris polítics eren la Lliga Regionalista, els lerrouxistes i, en menor mesura, els socialistes i els partits dinàstics. Definits amb nitidesa els adversaris, va costar de trobar un altre punt en comú entre el federalisme, el nacionalisme i el republicanisme, les tres tendències que van fundar finalment la Unió Federal Nacionalista Republicana. A causa d’aquesta manca de consens, el republicanisme catalanista va experimentar processos de desintegració que van afavorir l’hegemonia de la dreta durant el primer terç del segle.

El partit conservador es presentava als ulls de l’electorat català com un partit d’ordre i garant de l’estabilitat a Catalunya i a Madrid. Davant d’aquest panorama, els republicans no podien sinó patir una forta desmoralització. Tot i així, sempre s’acabaven refent i preparant nous projectes. Fins que el pacte de Sant Gervasi abans esmentat el féu desaparèixer. Fora ja de la UFNR, Francesc Layret reprengué la seva col·laboració política amb Lluís Companys.

Tres sectors diferents van confluir en la fundació de la Unió Federal Nacionalista Republicana l’any 1910: els provinents de la històrica formació Unió Republicana de Salmerón, com Companys i Layret, que veien com aquest partit sense el seu líder es dissolia irremissiblement arreu de l’Estat; els Federals de Vallès i Ribot i la dissidència provinent de la Lliga Regionalista que va fundar el Centre Nacionalista Republicà de Pere Coromines i Montanya. Aquests tres grups van ser incapaços de posar-se d’acord en el funcionament quotidià del nou partit.

Quan Companys l’abandonà, manifestà que bona part dels problemes que estava patint la UFNR eren deguts a una actitud inflexible i sectària dels diferents sectors que la formaven i a una escassa amplitud de mires. Aquestes desavinences invalidants van anar minant a poc a poc la confiança dels coreligionaris en el projecte que suposadament els unia. Companys no es cansava de denunciar l’esterilitat dels enfrontaments i dels virulents odis personals entre companys de partit, perquè convertien la política en una lluita pel poder en el sentit més baix de l’expressió.

En aquestes circumstàncies, els líders de la UFNR oblidaven amb molta freqüència qualsevol mena d’ideal i generositat, la qual cosa entristia i alhora enfuria Companys, ja que estava convençut que a Catalunya hi havia un espai electoral adobat i propici per a la formació republicana, i que per tant era una irresponsabilitat imperdonable anteposar els interessos personals al bé comú. Si bé les tres faccions que componien la Unió Federal Nacionalista Republicana per separat no haurien tingut la més mínima possibilitat de sortir vencedores en unes eleccions, si sabien actuar conjuntament podien plantar cara als seus adversaris i fer un paper digne. Per això s’havia creat el partit i ara tot s’estava perdent. Calia fer un esforç per fer compatibles tres sensibilitats que tampoc no estaven tan allunyades. Si més no, argumentava Companys, els republicans catalanistes tenien un poderós factor aglutinant: l’odi que els inspirava el Partido Radical d’Alejandro Lerroux. Amb tot, aquest punt de coincidència per si sol a curt termini s’havia de revelar un argument molt pobre per justificar l’existència d’una formació política que es pretenia ambiciosa i duradora en el temps.

Al seu torn, el Partido Radical de Lerroux devia els seus èxits electorals —segons Companys— a unes campanyes basades en la demagògia, el confusionisme i el foment de l’odi a Catalunya. De la mateixa manera, també creia que els elements nacionalistes del Centre Nacionalista Republicà, dissidents de la Lliga Regionalista, professaven un odi personal envers la figura política de Francesc Cambó. Tornant a la UFNR, calia concloure que era un conglomerat heterogeni, fundat exclusivament per interessos electorals, mogut per rancúnies personals i sense cap fidelitat als seus hipotètics principis fundacionals, que ben aviat foren considerats lletra morta pels seus membres.

El 28 d’agost de 1912, Companys escrivia a «La Publicidad», a propòsit de la crisi de la UFNR:

Yo opino que la crisis proviene de la constitución de los mismos partidos, que es asombrosa y desconcertante, porque es hija de una serie de evoluciones, coaliciones, pactos y, al propio tiempo, de razones de conveniencia o fundamento de odio y de rencillas personales. Las coaliciones se han hecho tomando como punto de partida la conveniencia y el odio.

Se ha hecho política con miras electorales exclusivamente, para satisfacer ambiciones, resquemores y orgullos; y desentendidos del ideal, abandonando el camino recto, los partidos políticos andan desorientados, sin arraigo en la opinión, que ha observado que les falla base y entusiasmo para toda labor ordenada y seria. Este desconcierto ha producido una dejación en las voluntades y un aplanamiento en los corazones.»

Lluís de Zulueta i Escolano, diputat de la UFNR, havia pronunciat unes paraules semblants en un discurs a l’octubre del 1911: «La crisis de la UFNR está motivada por falta de ideales.» Quan van arribar els primers resultats electorals dolents, la formació de seguida va veure que el malestar i les desavinences internes augmentarien, que serien contínues i que farien inviable aquest projecte polític a mitjà termini. De fet, la UFNR no havia estat coherent amb el seu programa electoral i havia mantingut, segons Companys, una errònia política d’aïllament respecte a la resta de formacions republicanes de l’Estat espanyol.

El 4 de maig de 1912 va escriure a «La Publicidad»:

[...] se han querido indagar las causas y en la explicación de las mismas han coincidido personas de la perspicacia y del talento de los señores Zulueta (D. José y D. Luis), Layret, Miró y Salvatella, quienes han convenido en que se conducía torpe y suicida la política del aislamiento. Luis de Zulueta y Francisco Layret se dolieron de que nuestros diputados y nuestros grandes oradores, las eminencias de primera fila, no hubiesen ido a las regiones hermanas, sirviéndose del vehículo de la Conjunción republicano-socialista, para explicar y propagar la fortaleza y generosidad de nuestro nacionalismo republicano y destruir enojosos equívocos nacidos al amparo de lamentables pasiones. Y Salvatella y José Zulueta han advertido que en el seno de la UFNR existen dos tendencias que no pueden convivir en un grupo sujeto a una misma disciplina y a un mismo credo, porque discrepan en puntos esenciales de doctrinas.»

Malgrat la seva posició crítica, Layret no abandonà el partit. En canvi, Companys creia que, en una època en què les estructures reaccionàries del règim de la Restauració estaven perfectament consolidades, era suïcida fer política al marge de la que es feia a l’Estat espanyol. Considerava que seria un objectiu quimèric aconseguir més poder per a Catalunya si abans no es tenien aliats a la resta de l’Estat.

El problema era —i Companys en va prendre consciència més endavant— que en aquell moment resultava difícil trobar cap partit d’abast estatal que estigués en condicions d’aliar-se amb els republicans catalans i que estigués disposat a afrontar amb valentia una modernització de les arcaiques estructures de l’Estat. Companys va justificar la seva marxa de la UFNR amb l’argument que el partit estava patint una autèntica descomposició i una sagnia de vots que anaven a parar a la Lliga Regionalista i el Partido Radical. Tot seguit, Companys encaminà els seus passos cap a les files del Partido Reformista de Melquíades Álvarez.

Per bé que l’anàlisi que féu Companys de la problemàtica que estava patint la política catalana era encertada, la solució que va adoptar es va revelar un fracàs estrepitós, tal com demostrà la gairebé nul·la implantació electoral de la delegació catalana del Partido Reformista a Catalunya. En aquell moment, Companys era plenament conscient que el partit anava a la deriva i que el naufragi era imminent, si no es feia res per posar-hi remei. Dins d’aquest panorama tan convuls es va produir l’anunci del naixement del Partit Reformista Català. El polític asturià Melquíades Álvarez estava molt interessat a introduir-se amb la seva formació política a Catalunya, i va intuir, gràcies a les converses que va mantenir a Madrid amb els diputats catalans Laureà Miró i Josep Zulueta i Gomis, que hi havia possibilitats d’entendre’s amb els homes procedents de la Unió Republicana i integrats en una UFNR molt debilitada i mancada de cohesió interna.

L’opció reformista que dirigia Melquíades Álvarez gaudia del suport de distingides personalitats de les elits polítiques i intel·lectuals, com Gumersindo de Azcárate, Benito Pérez Galdós, Manuel Azaña i Ortega y Gasset. El Partido Reformista defensava un projecte possibilista d’acords i pactes amb la Monarquia, institució que pretenia democratitzar. Aquest partit aspirava a posar en marxa un programa de reformes moderades —entre les quals una certa autonomia per a Catalunya—, que s’anirien implantant a tot l’Estat progressivament i amb molta cautela. Malauradament, la situació social i política a l’Estat espanyol no estava per a gaires subtilitats. El Partido Reformista mai no arribà a defensar amb fermesa el reconeixement per l’Estat de drets autonòmics per a Catalunya. La seva actuació estigué molt condicionada per la implacable maquinària de la Restauració, i de fet la seva actuació fou pràcticament una anècdota sota aquest règim.

No hi ha dubte que el seu pas pel Partido Reformista fou el gran fracàs de la trajectòria política de Companys, ja que va fer un error de càlcul en confiar en el suposat federalisme d’un Melquíades Álvarez, que va resultar fals. De fet, l’ànima del Partido Reformista ja havia donat mostres anteriorment d’un cert anticatalanisme, i Companys no ho va saber veure. Ferm detractor del suport que Salmerón atorgava a Solidaritat Catalana, Álvarez es va alegrar quan aquest moviment va fracassar. Naturalment, va haver de fer creure als republicans catalans que es penedia d’aquesta seva actitud del passat. Però el cert és que es va quedar retratat com un dirigent polític furibundament centralista.

Si en cap cas no es pot posar en dubte la noblesa i l’honestedat dels propòsits que animaren Companys a acostar-se a Álvarez, cal admetre que pecà d’ingenu i massa impacient per resoldre els problemes del republicanisme català. Si a Catalunya s’havia de consolidar una nova força republicana, no seria pas aliant-se amb gent de les característiques de Melquíades Álvarez. Al cap de poc temps, Companys s’adonà de la inviabilitat del projecte.

Aquest partit no aconseguí implantar-se a Catalunya, on mai no passà de ser molt minoritari. Companys sortí derrotat de manera ostensible en les primeres eleccions municipals a les quals es va presentar sota les sigles del Partido Reformista. Després d’aquesta derrota aclaparadora, li fou evident que havia comès un important error d’estratègia. Aleshores Companys va començar a recapitular i féu una anàlisi de l’evolució del republicanisme catalanista dels darrers anys.

Segons Companys, el naixement del Partido Reformista va coincidir amb un furibund atac de tota mena d’enemics, que en molts casos provenien dels mateixos rengles del republicanisme. Companys titllà de mercenaris de la política amb interessos bastards molts d’aquests republicans. És cert que la Unió Federal Nacionalista Republicana va veure amb molta preocupació el naixement del Partido Reformista. Damunt de la taula tenia plantejats problemes molt seriosos, i la fugida de militants que es passaven al PF no podia acabar bé de cap manera.

Encetà, així, una agressiva campanya contra el Partido Reformista. Les acusacions mútues entre els dos partits van començar a ser molt freqüents. Fins i tot Companys i Layret, com a militants del PF i de la UFNR respectivament, van arribar a polemitzar com s’ha comentat més amunt, bé que mantenint en tot moment unes formes exquisides. Companys era de l’opinió que davant el règim de la Restauració el PF havia de ser ambiciós i revolucionari, però que el mateix partit, un cop establerta la República, garantiria el manteniment de l’ordre. El Partit Reformista Català, segons Companys, era autonomista i revolucionari davant del règim i conservador davant de l’anarquisme. En canvi, des de la UFNR es deia que tot això era fals, ja que si alguna cosa caracteritzava el Partido Reformista era el seu gran conservadorisme. Malgrat aquesta situació tan tensa, Companys no perdé la calma i féu una crida a la unitat entre tots els republicans per fer un front comú davant dels elements polítics de la reacció.

Ell creia que era necessari aconseguir una unitat d’acció per defensar amb garanties d’èxit els ideals republicans i autonomistes, que s’havia d’actuar de forma conjunta en els camps social, econòmic i religiós. Si per a alguna cosa li va servir a Companys la seva experiència reformista va ser per a l’establiment de relacions d’amistat amb republicans de la resta de l’Estat, relacions duradores en el temps i que a la llarga van resultar molt fructíferes. Per això es va mostrar tan crític envers la negativa de la UFNR de fer campanya política en favor del republicanisme fora de Catalunya.

L’estructura del Partit Reformista Català va quedar constituïda de la següent manera, arran del resultat de l’Assemblea que celebrà a l’octubre del 1912: n’eren els presidents: Laureà Miró, Josep Roca i Roca, Eduard Micó i Emili Ricart. Vicepresidents: Buenaventura Duart, Joaquim Forcada, Fargas i Josep Bassas. Secretaris: Lluís Companys, Emili Muntané, Miquel Gaudier, Pau Marín, Antoni Viñas i Ferran Cervelló. Altres militants destacats del reformisme català foren: el diputat Josep Zulueta, Frederic Frigola, Antoni Estivill, Jesús Calvo, Dionís Millán, Enric Millan, Josep Carcereny, Francesc Esteva, Ildefonso García del Corral, Salvador Vallverdú, Ermenter Palma, Enric de Palma, Enric Bernaldo de Quirós i Vicenç Cusó.

El diari «La Publicidad», juntament amb el Centre Republicà de la plaça del Teatre de Barcelona, fou un dels principals defensors de les campanyes del reformisme a Catalunya. El diari publicà tota una sèrie d’anuncis en favor d’aquest moviment polític, així com diferents articles i discursos defensant aquesta causa. La seva línia editorial, per la intervenció de Companys, cada cop s’identificava més amb la conjunció republicanosocialista i amb el Partido Reformista. Un cop esborrats del mapa polític tant la UFNR com el Partit Reformista Català, Companys exhortà tots els sectors republicans a prendre nota dels errors comesos, perquè només els pobles amb consciència eren dignes de tenir República.

Al maig del 1915, es va fer públic el manifest fundacional del Bloc Autonomista Republicà, en què s’explicitava el seu compromís amb les reivindicacions obreristes i el nacionalisme català. Aquest partit va néixer sota l’impuls de diversos dissidents de la UFNR que n’havien marxat després del pacte de Sant Gervasi. La nova formació política, a pesar que tingué una vida molt efímera, va representar una experiència interessant, ja que va servir per establir les bases que havien de propiciar el naixement del Partit Republicà Català. Companys volia reivindicar la força de la nova formació remarcant la necessitat que hi havia d’establir un front comú entre els republicans de tot Catalunya (i molt especialment els de Barcelona, que tenien una gran influència sobre la resta del país) per poder combatre el regionalisme conservador.

Al febrer del 1916 Companys deia:

Una nueva fuerza política ha nacido este año en Cataluña. Quedaban en sus cenas, retraídos, desengañados, abatidos, la mayor parte de los republicanos que habían luchado otras veces en la época memorable de nuestro predominio político. El “Bloc” aspiraba a recoger y encauzar a dichos elementos, guardando cordialidad con las demás fuerzas republicanas que siguen camino diferente. Actualmente las cosas están al revés y es accesorio recomenzar la obra. La política de Barcelona influye en el resto de Cataluña y le lleva a rastras. Es en Barcelona donde debemos trabajar, cogiéndola del brazo, sacudiéndola, hablándola. Parece que el pueblo de Barcelona haya perdido ya su proverbial bravura y la exquisitez de sus sentimientos progresivos. ¿Dónde están aquellos hermosos tiempos de tempestades, pero brillantes en que todo era vida, en que todo era libertad, en que todo era gloria? ¿Dónde están aquellos tiempos en que el pueblo barcelonés despertaba primero que los demás, se levantaba antes que ningún otro, y con la frente bañada por la aurora del porvenir, atraído por él, escribía páginas de entusiasmo y de rebeldía, se adueñaba de las corporaciones públicas, imperaba en la calle y comunicaba sus triunfos a las demás grandes poblaciones españolas?»

A l’abril del 1917 es va fundar el Partit Republicà Català amb la participació de Lluís Companys, Francesc Layret, Gabriel Alomar i Villalonga, la Joventut Republicana de Lleida, el sector de Tortosa representat per Marcel·lí Domingo, els federals de l’Empordà, i amb l’afegit d’un nucli de persones amb una clara sensibilitat pel moviment sindicalista que hi havia al nucli barceloní, com Valentí i Camp, Jesús Pinilla i Fornell i Àngel Samblancat.

Companys fou elegit el 1917 regidor pel districte V (el Raval) a l’Ajuntament de Barcelona, on desenvolupà una important tasca, reconeguda per tot el republicanisme catalanista. Juntament amb Francesc Layret, representà l’ala més esquerrana del partit durant els nombrosos conflictes socials que es van produir a l’època, conflictes als quals no només intentà donar resposta des del seu càrrec a l’Ajuntament, ja que a més exercí com a advocat laboralista en defensa de militants sindicalistes, entre els quals hi havia Salvador Seguí, El Noi del Sucre.

El seu programa d’actuació era molt similar al de la UFNR, però potser posava més èmfasi en la qüestió obrera, en l’herència de Pi i Margall, així com en la reivindicació de l’autonomia; a més a més, deixava entreveure clarament un ideal transformador de la societat. El seu objectiu principal era atraure els elements sindicalistes, fins aleshores massa tancats en l’abstencionisme apolític. Així mateix, volien atreure republicans de tot el territori, ja que en les eleccions anteriors a la fundació del Partit Republicà Català els republicans autonomistes no s’havien sentit representats per cap opció.

A Barcelona era evident que calia un partit polític d’esquerra i nacionalista, ja que la política a la capital catalana estava dominada per la Lliga i pel Partido Radical. Ambdós partits s’havien aliat per formar un autèntic sindicat d’interessos corporatius en la gestió de les institucions públiques i veien com una amenaça l’aparició de qualsevol força que pogués fer perillar la seva hegemonia. Els republicans de comarques veien la situació barcelonina amb estupefacció i incredulitat, i no acabaven d’entendre la lluita fratricida que s’estava donant entre suposats coreligionaris.

En aquest sentit, van ser especialment actius els republicans de Lleida, a través de la històrica formació política Joventut Republicana de Lleida. Els seus dirigents més destacats, Alfred Perenya i Humbert Torres, amics des de feia anys de Francesc Layret, expressaren el seu malestar per la situació i proposaren crear una unió entre els republicans de totes les comarques catalanes per tal de tirar endavant un nou partit polític.

Layret i Companys es mostraren molt receptius davant de la iniciativa política dels republicans lleidatans, i amb aquest objectiu s’organitzà un míting al barri barceloní de Gràcia. Aquesta reunió política portà a la constitució del Partit Republicà Català el 1917, sota les sigles del qual convivien diversos nuclis federals i republicans d’arreu del Principat. Companys havia pres bona nota del fracàs de la UFNR i del Partido Reformista i volia evitar en tot moment la discòrdia entre els militants republicans. Ell creia que els partits polítics s’havien dedicat a una tasca gens creativa i a perdre el temps en batalles estèrils. Trobava reprovable que els republicans s’haguessin dedicat a commemorar la Primera República i que en l’ordre pràctic no haguessin fet res per establir-la.

A partir d’aleshores, es mostrà molt actiu des del punt de vista ideològic, i començà a articular el programa d’actuació del Partit Republicà Català. Companys tenia moltes esperances en la jove generació de republicans, de la qual esperava que sabés lluitar amb atreviment i gallardia davant del règim.

Durant els primers temps del Partit Republicà Català, Companys prestà especial atenció als problemes socials, com per exemple l’explotació que patia la classe mitjana per part del Govern. En aquest sentit, denuncià la injustícia tributària que estava escanyant aquesta classe mitjana, ja prou castigada per innumerables tributs. També criticà des de les files del partit en el qual militava l’endogàmia dels partits addictes al règim, així com el repartiment de càrrecs als organismes públics. Va mostrar un interès molt viu a reformar el funcionament del seu partit polític, amb la voluntat que les campanyes i els mítings que duguessin a terme fossin realment útils i fructífers a l’hora de difondre l’ideal republicà arreu del país, ja que l’oposició al règim pels partits polítics havia estat nefasta fins aleshores i ell considerava que era fonamental crear un estat d’opinió. Companys féu una crida a l’optimisme de tots els republicans del país, en un moment en què el Govern només es dedicava a la repressió de tot el que pogués atemptar contra la seva seguretat. La seva preocupació màxima consistia a mantenir l’ordre, mentre el país patia greus dèficits infraestructurals (manca de carreteres, d’escoles, etc.).

El repartiment dels pressupostos de l’Estat reflectia aquest ordre de prioritats: s’invertia molt en defensa i molt poc o gens a satisfer altres necessitats més urgents de la població. Companys denunciava que les grans companyies que exerceixen el monopoli sobre diversos sectors de l’economia fossin les que marcaven les directrius de l’acció del Govern, i sempre que podia no s’estava d’advertir de l’existència del perill real que representava escamotejar la voluntat popular.

Per aquesta època van començar a sentir-se les primeres veus crítiques amb els abusos comesos pel colonialisme espanyol al Marroc, cada cop més difícil de justificar. Els problemes del país eren nombrosos i el manteniment de les colònies al país africà suposava un dispendi innecessari, tant en mitjans materials com en vides humanes. Companys sempre es mostrà molt preocupat per la qüestió del colonialisme espanyol, ja que era conscient de la importància que tenia per al futur desenvolupament de la política espanyola.

Alguns anys més tard, el Parlament espanyol havia de sentir els abrandats discursos que sobre el tema pronuncià Companys, que va viatjar a Tànger i que, per tant, devia disposar d’informació de primera mà.

Companys i l’Ajuntament de Barcelona

La generació de joves republicans a la qual pertanyia Companys es començà a interessar ben aviat pel funcionament i les interioritats dels ajuntaments catalans. Alguns dels membres d’aquesta generació, tot just estrenada la seva carrera política, exerciren de regidors. Al principi del segle, era un motiu habitual de preocupació i debat la manca de transparència que demostraven en el seu funcionament quotidià unes administracions locals fortament dominades pel caciquisme, així com per tota mena de conxorxes i corrupteles, que n’entorpien el correcte funcionament. Això succeïa en moltes poblacions catalanes, i també i de manera destacada a la ciutat de Barcelona, on van arribar a esclatar diversos escàndols protagonitzats pels regidors radicals i de la Lliga. Precisament un dels principals motius dels primers enfrontaments de Companys amb els lerrouxistes va ser la manca de transparència d’aquests en la gestió dels afers municipals.

L’any 1913, Companys fou designat candidat pel Partido Reformista pel districte VII de Barcelona. Tot i els esforços dedicats a la campanya, no va resultar escollit regidor. Va haver d’esperar quatre anys més, és a dir, fins al 1917, en què concorregué com a candidat del Partit Republicà Català, per posar-se al capdavant d’una regidoria a l’Ajuntament barceloní. En la resta del territori català, el caciquisme estava força estès i deixava sentir els seus efectes, amb la imposició dels candidats dels cacics locals.

Cal dir en favor de molts ajuntaments de l’època que van tenir un paper important quan es van constituir el moviment catalanista Solidaritat Catalana, la Mancomunitat Catalana i, en general, a l’hora de reivindicar i contribuir a recuperar els drets històrics de les institucions catalanes. Pot ser un exemple d’aquest protagonisme el fet que els governs municipals volien que el consistori barceloní nomenés el president dels Estats Units d’Amèrica Thomas Woodrow Wilson com a fill honorari de la ciutat, en reconeixement pel seu compromís amb les nacions sense Estat.

L’Ajuntament de Barcelona també va arribar a exercir un paper important en favor de la recuperació de la llengua catalana en les institucions públiques del país. Aquesta tasca de defensa de la llengua pròpia de Catalunya li va merèixer el reconeixement d’agrupacions nacionalistes. Quan Companys ocupà el càrrec de regidor al consistori barceloní, mostrà una gran sensibilitat per aquesta problemàtica, com no podia ser d’altra manera en un periodista que es veia obligat a exercir l’ofici en castellà.

El fet més destacat d’aquesta època amb relació al món municipal va ser el projecte de Llei d’administracions locals presentat pel Govern de Maura al juliol del 1907. Quan a Barcelona es va tenir notícia del projecte i de la voluntat del règim d’introduir el sufragi corporatiu i el sufragi indirecte a les diputacions provincials i els municipis, ràpidament hi va haver manifestacions i campanyes en contra. Aquest projecte volia restar força i protagonisme als partits amb representació popular amb l’excusa d’afavorir els municipis.

Si els partits polítics arribaven a consolidar unes estructures democràtiques i a estar veritablement arrelats a la societat, el sistema de la Restauració ho percebria com una amenaça per a la seva supervivència, que es fonamentava en bona part en la manipulació dels resultats electorals i en l’alternança en el poder dels conservadors i els liberals, amb el vistiplau de la Monarquia. El projecte de llei tenia la gens dissimulada intenció de substituir el sufragi universal pel sufragi corporatiu, que havien d’exercir els ajuntaments i les diputacions. Les reaccions contràries que suscità en la ciutadania —que no estava disposada a renunciar al sufragi universal tan àrduament conquerit— van aconseguir aturar la proposta. En el si de Solidaritat Catalana el projecte va ser motiu de controvèrsia: mentre que els republicans s’hi oposaven radicalment, la Lliga Regionalista va iniciar un acostament a les posicions de Maura.

Un dels moments àlgids de les campanyes municipals dels joves republicans catalanistes va ser tot el procés d’elaboració i aprovació de l’anomenat pressupost extraordinari de Cultura de la ciutat de Barcelona. Francesc Layret, que havia estat escollit regidor pel districte VII l’any 1905, ocupava la tercera tinença d’alcalde i la presidència de la Comissió de Finances municipal durant l’època en què es va fer la urbanització de la via Laietana. La realització d’aquesta obra va comportar un superàvit de dos milions de pessetes, que es va decidir destinar a un ambiciós projecte cultural, que va ser presentat el 27 de febrer de 1908 a la Comissió de Tresoreria i Obres de l’Ajuntament de Barcelona.

Era ben sabut que un dels eixos programàtics del republicanisme catalanista era la progressiva catalanització, com també l’educació de les classes populars. Es considerava de vital importància tirar endavant aquest projecte per poder proporcionar instrucció al major nombre de persones dels sectors populars del país. S’aspirava a crear unes escoles on es donés instrucció i formació cultural als ciutadans, on s’ensenyés el respecte i la tolerància envers les diferents creences religioses.

La base sisena d’aquest pressupost extraordinari de Cultura deia així: «En aquestes escoles es donarà l’ensenyament en català i s’adoptaran aquells procediments pedagògics que es considerin més eficaços en l’estudi de la llengua castellana, per assegurar-se que els infants assistents a elles arribin a dominar-la perfectament.»

El projecte certament era innovador i avantguardista per a l’època, tot i que de fet seguia el mateix corrent de pensament que tantes adhesions va rebre entre els republicans lliurepensadors del principi del segle i que no consistia en altra cosa que a obrir les portes de les institucions culturals al poble. Es va procedir a la fundació de biblioteques i ateneus populars, així com a l’organització de cursos d’extensió universitària, conferències i debats amb eminents pensadors i polítics.

Layret i Companys defensaren intensament la necessitat que les classes populars rebessin formació educativa i cultural com un primer pas per aconseguir que el moviment catalanista arribés on no ho havia fet fins aleshores, és a dir, als sectors socials més desafavorits, que no havien pogut gaudir d’una educació mínima. La societat civil barcelonina també va estar present en la defensa de la proposta de Layret, la qual cosa evidenciava el seu desig d’influir en la presa de decisions de l’Ajuntament. Una bona part dels intel·lectuals catalans van veure amb bons ulls el projecte. Joan Maragall va escriure a Pere Coromines: «Des del principi m’he sentit ja en favor del projecte.» La seva defensa va representar un autèntic estira-i-arronsa entre els sectors republicans catalanistes i Sanllehy, un alcalde nomenat per reial ordre, és a dir, instal·lat en el seu càrrec per l’autoritat governativa.

Lluís Companys va fer una crida a la participació en l’anomenat míting per la Tolerància, el dia 15 de maig de 1908, des de les pàgines de «La Publicidad»: «Ochenta y tres entidades suscriben el manifiesto dirigido a la opinión liberal, saliendo en defensa del Presupuesto de Cultura; gran número de sociedades obreras suscriben también el manifiesto dirigido a los trabajadores de Barcelona. Surge de todas partes la actividad para combatir y el deseo de luchar, respondiéndose al llamamiento que se ha hecho para salir en defensa de la tolerancia, la cultura y la autonomía. La protesta del pueblo de Barcelona se hará sentir, en toda su grandiosidad, afirmando sus convicciones, reclamando el respeto de sus derechos. En el mitin de la Tolerancia que el próximo domingo se ha de celebrar en el Teatro del Tívoli se ha de exteriorizar este sentimiento de protesta de una manera enérgica, protesta que ha de tener un carácter afirmativo, esencialmente positivo, encaminada a aunar en una acción común a todos los liberales y a cuantos sientan amor por el engrandecimiento espiritual de Barcelona y respeto por los ideales autonomistas catalanes. ¿Qué ha de ser el mitin de la Tolerancia? […]

Cree el Sr. Sanllehy conocer a nuestro pueblo; opina que se apagarán las indignaciones, se amortiguarán los entusiasmos y él podrá tranquilamente volver a empuñar la vara. El pueblo barcelonés debe responderle. Si en esta cuestión Barcelona permaneciera adormecida, yo renegaría de Barcelona. Obra tan fundamental y tan hermosamente grandiosa como es el Presupuesto de Cultura; labor tan admirable no puede, no debe poder destruirla un Alcalde de R.O. […]

Hemos repetido también que Cataluña necesita gozar de una autonomía que le permita desarrollarse en su espléndida vida regional; demostremos ahora que no solo pedimos la autonomía sino que la sentimos y la queremos vivir y que no solo en las épocas electorales, en las que la pasión domina, encontramos entusiasmos y gallardías para defender nuestras creencias. Lo sucedido ha enseñado mucho al pueblo catalán; los elementos católicos han afirmado de nuevo su estúpida y anticultural intolerancia; algunos elementos regionalistas desmintieron con hechos sus palabras de amor al sentimiento autonomista. Que Barcelona lo recuerde y en su día se lo demande.»

La presentació del projecte al ple municipal va suposar una autèntica commoció social, que es traduí en violents debats entre els diferents grups polítics. Els sectors conservadors van arribar a organitzar manifestacions de rebuig al projecte, la qual cosa va caldejar l’ambient d’una manera considerable. El projecte finalment es va aprovar, però Sanllehy, cedint a les múltiples pressions que hagué de suportar i molt especialment al consell del cardenal Casanyes, va suspendre la base cinquena del projecte, la que es referia a la neutralitat religiosa. Al cap de poc, el projecte sencer era paralitzat de forma irrevocable. El sentiment de frustració i amargor que va quedar entre les files republicanes va ser considerable. De res no van servir les queixes i el malestar d’àmplies capes de la societat barcelonina. Sanllehy es va tancar en banda i el projecte va quedar definitivament arraconat. Aquest episodi adquirí la categoria de mite, i molts anys després encara era recordat amb una barreja d’entusiasme i tristesa pels republicans catalanistes.

En general, però, i deixant de banda l’excepció del pressupost de Cultura, la política municipal barcelonina fou dominada clarament des del començament del segle per la Lliga Regionalista i el Partido Radical. Aquests dos partits van arribar a pactar nombroses vegades als plens municipals en qüestions relatives a urbanisme, tarifes municipals, mercats, etc. El predomini d’aquestes dues formacions en el govern de la ciutat fou força evident durant el primer terç del segle. Companys, que havia estat destacat per «La Publicidad» com a corresponsal de premsa a l’Ajuntament de Barcelona, tenia força amistats amb diversos treballadors de la institució i amb cronistes municipals d’altres mitjans periodístics. D’aquesta manera, arribà a conèixer de primera mà moltes interioritats de l’Ajuntament barceloní abans de ser regidor. La informació que Companys acumulà aquests anys quant al funcionament de la vida consistorial li fou molt útil. El futur president de la Generalitat era molt crític amb la tasca de la majoria de regidors, que segons ell destacaven per la seva incultura, per un excessiu oportunisme polític i per l’afecció a vociferar durant els debats.

L’excés de xerrameca i l’abundància de mocions presentades sense solta ni volta en els plens era una pràctica habitual que indignava Companys profundament. Amb relació al funcionament dels plens municipals, Companys reivindicava una altra manera de fer política, que fos aparatosa i més efectiva i que no alimentés el gran afany que els regidors tenien per aparèixer a les ressenyes periodístiques. El que ell volia defensar era el modest treball en comissió, que, tot i ser molt menys espectacular, donava uns fruits molt més útils. L’Ajuntament de Barcelona d’aleshores era, als ulls de Companys, petulant i impotent per resoldre els problemes de la ciutat, ja que davant de qualsevol iniciativa que qüestionés l’statu quo de les elits que el governaven, aquestes reprimien amb duresa les veus crítiques.

Companys va expressar públicament el seu descontentament en diversos articles de premsa, com en el que va escriure per al diari «La Barricada», del qual era redactor, el dia 12 d’abril de 1912: «L’Ajuntament de Barcelona segueix la desesperant historia del favoritisme. En aquella casa, els alts empleats son els únics amos. Ells y els regidors una sola cosa. Am tota facilitat se consegueixen ascensos y auments de sou pels que ja disfruten d’una posició espléndida. Y els pobres obrers, els que tenen un jornal petit, no son escoltats per ningú. Se perpetren les grans injustícies. Repassant la llista d’expedients d’alguns empleats, dels més favorescuts, dels Pérez, dels Raich, dels Molas etc, etc, surgeixen indignacions honrades. Aixó no pot ser. Nosaltres direm al poble les injustícies fetes. Publicarem els expedients. Y per nostres plomes sortirà a la vergonya pública apostar pinya de regidors y d’empleats que viuen en un infame consorci, esquilmant, d’acort uns y altres, els interessos de Barcelona.»

La vinculació de Companys amb el món municipal fou decisiva per a la seva futura actuació política. A través de les campanyes que emprengué en favor de la democratització dels ajuntaments catalans, Companys mostrà bona part de les claus fonamentals del seu ideari polític.

El somni de la Catalunya ideal

Al començament del segle XX, Catalunya presentava una estructura social complexa i conflictiva, amb un gran desequilibri entre les zones industrials i les rurals. Companys va comprendre molt aviat la situació social i política que estava vivint el país, així com la direcció que havia de prendre la seva actuació política personal. La preocupació que li inspirava la situació de Catalunya el va portar a militar en els moviments polítics ideològicament republicans i catalanistes.

Companys era una persona intuïtiva i perspicaç, amb uns extraordinaris dots per captar el sentit del temps que li havia tocat viure, la qual cosa li fou molt útil en nombrosos conflictes a què es va haver d’enfrontar des dels càrrecs de poder que ocupà. Ell sabia amb certesa que la Catalunya del moment es trobava en una cruïlla històrica i que bona part del futur del país dependria de les decisions que es prenguessin en aquell moment. Calia intervenir de manera contundent en el terreny polític si es volia garantir un futur de prosperitat a les properes generacions. Ell sabia que si s’havia de pujar al tren de la modernitat caldria fer molts esforços i sacrificis. Tant ell com molts dels seus companys de generació estaven disposats a deixar-hi la pell.

Els joves republicans tenien plena consciència que la seva actuació no es podia limitar a l’àmbit estrictament intel·lectual, i que calia entrar de ple dins del món dels partits polítics per tal de poder defensar amb garanties les seves idees de transformació social. Era necessari fer acte de presència i participar de ple en el funcionament de les institucions, i per això havien de fundar un partit polític republicà per poder presentar-se a les diverses eleccions i dur a la pràctica el seu programa polític. Un cop entrat en el combat electoral, volien establir les bases per tal de poder assegurar la proclamació d’un nou ordre polític republicà i democràtic liberal, amb garanties d’estabilitat, que estigués per damunt de diferències polítiques, partidistes i d’organització, amb l’establiment d’un programa de mínims assumit per totes les forces esquerranes al llarg d’un període que es caracteritzaria per la seva gran complexitat.

Durant els anys de la Restauració, Catalunya no disposava d’un poder autònom, malgrat les reivindicacions nacionals, que anaven en augment; els ajuntaments tenien un funcionament deficient i sovint la seva reputació es veia esquitxada per múltiples casos de corrupció. Les comarques de l’interior de Catalunya estaven dominades pel caciquisme i les pràctiques abusives, que contribuïen a mantenir-ne l’endarreriment econòmic i social. La lluita contra el caciquisme fou un altre dels objectius amb els quals Companys es comprometé.

El 8 de febrer de 1911, en un míting celebrat a la plaça del Teatre de la capital catalana, Companys pronuncià les paraules següents: «Recuerdo las frases de Costa contra el caciquismo y dice que éste va acompañando todas las vergüenzas y las miserias de nuestro país y que pesa como losa de plomo sobre multitudes de oprimidos. Hay que declararle la guerra sin tregua por todos los medios y en todos los momentos.»

Aprofitant els seus coneixements jurídics, Companys féu evident la vulneració de la llei que representaven les nombroses tupinades electorals que es produïen en moltes poblacions del territori català. Tots els esforços que feia li semblaven pocs per posar-hi remei de manera taxativa, ja que s’estava sembrant la llavor de la violència social. Companys temia que amb el pas del temps fos inevitable que es produïssin conflictes a la Catalunya rural, tal com estava succeint a las ciutats, especialment a Barcelona, on hi havia conflictes entre la patronal i els sindicalistes.

En un míting celebrat a la ciutat de Sabadell al març del 1922, Companys es planyia de la irresponsabilitat dels polítics municipals en aquests termes: «Fa falta la repoblació de les conques hidrogràfiques. Per manca d’obres hi ha tot sovint inundacions de pobles. En Costa va dir que qui planta un arbre eixampla el domini de la Pàtria, però nosaltres talem els boscos. No tenim carreteres ni camins veïnals. Les carreteres són una vergonya. Els ferrocarrils són insuficients, no tenen doble via, les estacions petites, el transport car i pesat i lent i tot això cau sobre la carestia de les subsistències. Les mercancies es podreixen en les estacions mentre el consumidor les espera, i tot això grava més el preu dels productes i la carestia de la vida. Però no té remei, perquè tots els grossos polítics són consellers de les Companyies i cobren bons sous.»

Al principi dels anys vint, Companys era especialment pessimista respecte al futur de l’Estat espanyol. En una conferència celebrada al juliol del 1921 va dir: «Sóc molt pessimista respecte al pervindre d’Espanya. Encara que la comparació sigui usada, he de dir que Espanya és com una vella locomotora, destroçada, conduïda per mals maquinistes, i que entre sotragades i cops va a l’abim mentre els passatgers dormen els uns i es barallen els altres.»

Companys s’havia fixat com a objectiu prioritari poder contribuir, a través del seu activisme polític, en la transformació en profunditat d’unes estructures estatals que eren caduques i obsoletes. Per aconseguir-ho va tenir molt present l’herència intel·lectual de Joaquín Costa y Martínez, al pensament del qual va recórrer en l’afany de modernitzar les infraestructures bàsiques de Catalunya, com també de democratitzar les institucions del país per posar-les a l’altura dels països europeus més avançats. La qual cosa no era una tasca fàcil, ja que l’Espanya del final del segle XIX, després d’esmerçar totes les seves energies a mantenir les colònies d’ultramar, s’havia quedat anys llum enrere dels països més avançats del continent europeu, quant al progrés social, intel·lectual, econòmic i polític.

La propaganda patriòtica que feia servir l’Espanya oficial ignorava el descontentament de molts sectors socials amb relació al funcionament de l’Administració pública. La importància de l’obra de Joaquín Costa rau en el fet que va saber reflectir un sentiment que estava molt estès en la societat espanyola del final de segle.

La situació social a l’Estat espanyol era cada cop més complicada, malgrat els tímids intents liberalitzadors endegats per Práxedes Mateo Sagasta al principi de la darrera dècada del segle XIX. Aquestes reformes van donar una certa aparença de modernitat als aparells d’un Estat que no va poder evitar que el descontentament social fos cada cop més intens i que l’oposició al règim anés en augment a mesura que es feia més evident la migradesa del contingut de les arques de l’Estat. Davant aquesta preocupant situació econòmica, no es podia descartar alguna insurrecció social d’oposició al règim. Però els opositors del Govern estaven molt desarticulats i no van saber fundar un partit polític d’abast estatal que permetés canalitzar de manera adequada les ànsies d’un canvi de règim.

Evidentment, aquest Estat suposadament modern i democràtic no havia seguit la via liberalitzadora i progressista que volien els republicans i els federalistes catalans. Les inèrcies absolutistes, els pronunciaments militars i el control per les elits oligàrquiques dels mecanismes del poder polític i econòmic a tot l’Estat continuaven tenint molt de pes. Malgrat aquest context econòmic i social tan poc favorable a tots aquells que volien impulsar un canvi en profunditat en els aparells polítics i en les estructures administratives de l’Estat espanyol, hi va haver prou escletxes perquè durant la darrera part del segle XIX s’anessin consolidant les idees liberals i de progrés a moltes zones de l’Estat, i de manera molt particular a Catalunya, on les idees federals i republicanes anaven guanyant adeptes.

Les crítiques al funcionament de l’Estat espanyol que el moviment regeneracionista va plantejar a Catalunya eren una mica diferents de les formulades a la resta de l’Estat, atesa la peculiar realitat social i econòmica del Principat. La Revolució Industrial era un fet a Catalunya, però no a la resta d’Espanya. Això explica per què al Principat va sorgir amb tanta força el sindicalisme obrerista, en resposta a l’augment de la conflictivitat social.

En aquest context, l’esclat de la Primera Guerra Mundial va provocar una divisió entre els partidaris del triomf aliat i els partidaris d’Alemanya. Companys i els seus coreligionaris es van mostrar en tot moment partidaris de la primera opció.

El context social i econòmic de l’època era molt inestable i les classes mitjanes estaven escanyades fiscalment, mentre les arques de l’Estat feien aigües pertot arreu. No eren uns temps fàcils per posar en pràctica les idees de progrés i avenç social que defensaven els joves republicans catalanistes. Companys fou objecte des de ben jove de persecucions i empresonaments. L’Estat assimilava amb moltes dificultats els corrents modernitzadors provinents de la resta d’Europa i fracassà en l’intent de liberalitzar i modernitzar les seves estructures, d’acord amb els models de països com França o la Gran Bretanya. Els republicans catalanistes, en canvi, sempre van fer de la seva vocació europeista un dels pilars de la seva actuació política.

Aquests joves es mostraven molt combatius amb els corrents tradicionalistes presents en el panorama polític català. Al diari «La Forja», portaveu dels joves republicans, es deia el següent: «El record de l’historia pot interessar-nos per les llisons qu’n ella podem apendrehi però res més. L’instint tradicionalista és una influència negativa. La tradició és el quietisme, la contemplació i la vida és l’acció. Lo passat no es pot armonisar ab lo present, perque aquest es sovint la contradicció d’aquell. La grandesa de l’historia no la trobo més que en los gestos dels nostres avis lluitant per la llibertat individual. Catalunya, doncs, no pot lluitar per la seva autonomia, perque enllà dels segles fa un poble autònom. Catalunya, en tot cas, ha de lluitar perque se sent personalitat colectiva en l’hora d’avui, que la sombra de l’historia es sovint una fantasia vuida.»

Com a polític, Companys va ser un dels pioners a Catalunya en la utilització assídua dels mitjans de comunicació com a eina de difusió de la seva ideologia. Sempre procurà que de les diverses campanyes que dugué a terme en quedés constància en diversos mitjans periodístics de l’època. Ja des dels primers anys de la seva activitat política va tenir clar que si volia difondre el seu missatge d’una manera efectiva havia de compaginar la tasca de polític amb la de periodista.

Per entendre l’actitud de Companys i de molts coreligionaris seus, cal tenir present que en estrenar-se el segle XX a Catalunya els partits polítics eren conscients que, per fer arribar les seves idees, havien de proveir-se d’uns mitjans més sofisticats i eficaços, que estiguessin d’acord amb la societat de masses pròpia dels nous temps, a la qual no es podia fer arribar els seus missatges amb les rudimentàries eines del segle anterior. A les primeres dècades del segle XX, el binomi míting propagandístic/article periodístic funcionà com una maquinària perfectament greixada. Els polítics ja no es limitaven a anar de població en població participant en mítings, encara que aquesta activitat continuava sent d’una importància considerable. De fet, els polítics de l’època no s’avergonyien de qualificar-se ells mateixos com a propagandistes. I Lluís Companys no n’era l’excepció.

A Catalunya, la gestació de la societat de masses portava un endarreriment d’uns quants anys respecte a altres països d’Europa, endarreriment que encara era pitjor a la resta de l’Estat. Els primers anys del segle XX, la societat catalana era més complexa i conflictiva que la resta de l’Estat espanyol pel fet que hi havia hagut la Revolució Industrial, mentre que en una bona part de l’Estat, amb un fort predomini del sector primari, les estructures socials eren més simples. La premsa escrita anà adquirint una importància cada cop més destacada. Cal assenyalar que des de la segona meitat del segle XIX Catalunya havia conegut una certa ebullició intel·lectual, amb personatges com Valentí Almirall i el seu Lo Catalanisme, que va causar un gran impacte en amplis sectors intel·lectuals i esdevingué un autèntic referent per al catalanisme d’esquerra del segle posterior.

A més a més, hi havia el guiatge de la primera i breu experiència republicana a l’Estat espanyol. Pi i Margall havia establert les bases ideològiques del federalisme, i alguns anys després continuava inspirant gent com Lluís Companys. En l’àmbit estatal, Salmerón es convertí amb el pas dels anys en un referent per al moviment republicà, com també ho va ser Joaquín Costa, un dels principals ideòlegs del regeneracionisme, que denunciava les estructures caduques d’una Espanya que havia sofert la desfeta colonial del 1898. Els eixos bàsics que havien de conformar l’ideari de Companys romangueren inalterables al llarg dels anys: republicanisme, catalanisme i federalisme. El Manifest d’Intel·ligència Republicana, fet públic al març del 1930, en l’elaboració del qual participà Companys, recollia les reivindicacions per les quals Companys havia lluitat tota la seva vida: la separació de poders, el reconeixement de la igualtat dels drets invidivuals i socials de tots els ciutadans, el reconeixement als grups federats, per llur expressa voluntat col·lectiva, de la plena llibertat a emprar la seva llengua, de la pròpia cultura, la llibertat de pensament i de consciència, la separació de l’Estat i de l’Església, la reforma agrària, amb parcel·lació de latifundis; reformes socials com les dels estats capitalistes més avançats.

La tasca política de Companys durant aquest període no va ser gens fàcil, atès que la Restauració espanyola tenia ben consolidades les seves estructures. Ell era un polític idealista i com a tal va lluitar des de ben jove per una Catalunya republicana avançada socialment, que estigués al mateix nivell que les democràcies liberals europees. Companys va ser una personalitat destacada en la defensa de l’ideal republicà del principi del segle XX. No ho va tenir fàcil. Els principals rivals polítics dels republicans catalanistes van ser la Lliga Regionalista de Francesc Cambó i el Partido Radical d’Alejandro Lerroux. Companys va creure, encertadament, que la repressió del moviment obrer que exercí el règim de la Restauració, que havia obtingut l’aprovació i el suport de la Lliga, representava una oportunitat perquè la direcció del catalanisme passés a mans republicanes.

D’altra banda, si d’alguna cosa no pecava Lluís Companys era d’autocomplaença i conformisme. Després dels terribles fets de la Setmana Tràgica, Companys no estalvià crítiques als moviments polítics republicans, els quals, segons el seu parer, mostraven una excessiva submissió als sectors militars i burgesos, i oblidaven l’audàcia i la valentia que havien de tenir per resoldre els conflictes socials. Aquest fet, segons Companys, podia provocar que els sectors populars sentissin que se’ls estava marginant del moviment nacionalista català, la qual cosa ell, que sempre havia lluitat per la implantació a la societat catalana d’un catalanisme d’arrel popular, considerava molt perillosa. La Lliga Regionalista havia arribat a acusar-lo d’estar poc compromès amb el catalanisme polític. Això, com s’ha pogut veure, no era exactament així. Entre el 1900 i el 1907, els republicans radicals d’Alejandro Lerroux van compartir espai polític amb la resta de republicans catalans. Quan va néixer el moviment de Solidaritat Catalana, els radicals es van oposar a aquesta iniciativa d’inspiració catalanista.

A partir d’aleshores, els radicals de Lerroux van ser rivals polítics dels republicans catalanistes, amb els militants dels quals van tenir alguns enfrontaments violents. En tot cas, Companys va tenir molta cura de no despertar el victimisme entre les files lerrouxistes, ja que era conscient del potencial incendiari que representava la formació liderada pel demagog Lerroux. Més aviat va seguir la tàctica d’atreure elements descontents del lerrouxisme cap al republicanisme catalanista.

Els seus primers passos en la política van anar encaminats a establir les bases per a la constitució d’una autonomia republicana i federal que fos interclassista i transversal, és a dir que procurava arribar al màxim nombre de sectors socials. Un dels seus principals objectius polítics era posar fi al predomini secular en les institucions de les classes benestants de Catalunya. Companys, gràcies a diferents amistats, com la que va mantenir des de ben petit amb Salvador Seguí, va establir ben aviat diversos contactes amb el món sindicalista. El seu domicili va servir sovint de lloc de reunió entre els dirigents republicans i els sindicalistes.

Com Companys, Seguí propugnava un moviment catalanista d’arrel social. Les masses treballadores se sentien molt allunyades dels partits polítics i s’inhibien quan arribava l’hora d’anar a votar. Companys, a través del contacte i la seva amistat amb els elements més avançats de la seva generació, va contagiar-se de l’optimisme que regnava a l’Europa de la seva època. Creia que una transformació en profunditat de la societat catalana era possible, i que també era possible aconseguir fer canviar l’actitud de les classes populars envers els partits polítics, i per això no va renunciar mai a treballar perquè s’impliquessin d’una manera activa en el funcionament dels partits republicans.

En la Catalunya del principi del segle XX, molt abans de proclamar-se la República, Companys va ser una figura decisiva, no només per la seva actuació individual sinó també per la influència que van exercir el seu pensament i la seva manera de fer política en tota una generació de republicans catalans. Va dedicar molt del seu temps a recórrer tot el territori establint nombroses relacions d’afinitat política i va arribar a escriure innombrables articles que difonien i feien públic el seu ideal. Companys fou un dels principals artífexs en la difusió del republicanisme català, com també un dels principals responsables en la sembra d’una llavor que anà madurant i que fructificà de manera plena i rotunda als anys trenta, sota la Segona República, una de les etapes més importants de la història recent de Catalunya, a la qual només va poder posar el punt final la brutalitat pròpia d’una revolta militar i el conflicte civil que se’n seguí.